13. Capítol. Maquinària i gran indústria. Part I| Índex | 13. Capítol. Maquinària i gran indústria. Part III

CAPÍTOL TRETZÈ. PART II (SECCIONS 4 A 7)
Maquinària i gran indústria

4. La fàbrica

Consideràvem al començament d’aquest capítol el cos de la fàbrica, la composició del sistema mecànic. Vam veure llavors com la maquinària augmenta el material humà d’explotació mitjançant l’apropiació de treball femení i infantil, com confisca tot el temps vital del treballador mitjançant una ampliació desmesurada de la jornada laboral i com el seu progrés, que permet d’oferir un producte inoïdament superior en un temps més i més breu, serveix finalment de mitjà sistemàtic per fer fluir en cada moment temporal més treball o per explotar la força de treball més i més intensivament. Ara ens girarem a la totalitat de la fàbrica, i de fet en la forma més perfeccionada.

Dr. Ure, el Píndar de la fàbrica automàtica, la descriu d’una banda com

«la cooperació combinada de molts tipus de treballadors, adults i joves, en atendre amb una destresa continuada, un sistema de màquines productives, contínuament impulsat per un poder central (el primer motor)»,

d’altra banda com

«un enorme autòmata, integrat per diversos òrgans mecànics i intel·lectuals, que actuen en un concert ininterromput per la producció d’un objecte comú, tots ells se subordinen a una força motora autoregulada».

Aquestes dues expressions no són de cap manera idèntiques. En una el treballador global combinat o cos laboral social apareix com a subjecte dominant i l’autòmata mecànic com a objecte; en l’altre és el propi autòmata el subjecte, i els treballadors es coordinen com a òrgans conscients amb els seus òrgans inconscients i s’hi subordinen amb ells a la força motora central. La primera expressió val per qualsevol aplicació possible de la maquinària a l’engròs, l’altra caracteritza l’aplicació capital i per tant el sistema fabril modern. Ure s’estima més per tant de definir la màquina central, de la que sorgeix el moviment, no tan sols com autòmata, sinó com a autòcrata.

«En aquestes naus espacioses el poder benigne del vapor aplega al voltant seu miríades de servidors amatents».(179)

Al costat dels instruments de treball també passa la virtuositat en la seua conducció del treballador a la màquina. Les capacitats de l’instrument s’emancipen de les limitacions personals de la força de treball humana. Per tant s’esvaeix el fonament tècnic en el qual s’hi basa la divisió del treball en la manufactura. En el lloc de la jerarquia característica de treballadors especialitzats sorgeix per tant en la fàbrica automàtica la tendència a la igualació o anivellament dels treballadors, que han d’exercir d’ajudants de la maquinària (180), en el lloc de la diferenciació produïa per l’ofici del treballador parcial sorgeix la diferenciació natural de l’edat i el sexe.

Quan la divisió del treball reapareix en la fàbrica automàtica és principalment la distribució de treballadors entre les màquines especialitzades i de masses laborals, que no constitueixen cap grup vertebrat, entre els diferents departaments de la fàbrica, on hi treballen màquines instrumentals de la mateixa mena unes al costat de les altres, de forma que tan sols s’hi dóna una cooperació simple. El grup vertebrat de la manufactura el substitueix la connexió del treballador en cap amb uns pocs ajudants. La diferenciació essencual és entre els treballadors que s’ocupen realment de les màquines instrumentals (ací entren uns treballadors per la supervisió o manteniment del motor), i els simples assistents (gairebé exclusivament infants) d’aquests treballadors mecànics. Entre els assistents s'hi compten més o menys tots els «feeders» (els que simplement subministren a les màquines el material de treball). Al costat d’aquestes classes principals apareix un personal numèricament poc important, que s’ocupa del control de la maquinària global i de la contínua reparació, com enginyers, mecànics, muntadors, etc. Aquesta és una classe laboral superior, en part educada científicament, en part professionalment, exterior al cercle dels treballadors fabrils, als quals tan sols s’hi agreguen.(181) Aquesta divisió del treball és purament tècnica.

Tot treball en la màquina demana un aprenentatge primerenc del treballador per tal que aprenga a adaptar el seu propi moviment al moviment uniforme i continuat d’un autòmata. En el moment que la pròpia maquinària global constitueix un sistema de múltiples màquines que actuen de forma simultània i combinada, s’hi requereix també en la cooperació que s’hi basa d’una distribució de grups de treballadors de diferents menes entre les diferents menes de màquines. Però la mecanització elimina la necessitat de consolidar aquesta distribució com en la manufactura mitjançant l’apropiació continuada del mateix treballador en la mateixa funció.(182) Com que el moviment global de la fàbrica no sorgeix del treballador, sinó de la màquina, poden donar-se contínuament canvis de personal sense la interrupció del procés laboral. La prova més frapant d’això l’ofereix el sistema de relleus posat en funcionament durant la revolta dels fabricants anglesos del 1848-1850. Finalment, la velocitat amb la qual aprén el jovent el treball en la màquina bandeja alhora la necessitat de formar una classe particular i exclusiva de treballadors mecànics.(183) Els serveis dels simples assistents en la fàbrica són en part substituïbles per màquines (184), i en part permeten per la llur completa simplicitat un canvi ràpid i continu de les persones encarregades d’aquest esforç.

Per bé que ara la maquinària llença per la borda tècnicament de l’antic sistema de la divisió del treball, s’hi recolza inicialment en la fàbrica com a tradició de la manufactura, i després el capital la reprodueix sistemàticament i la consolida com a mitjà d’explotació de la força de treball en una forma encara més repugnant. De l’especialitat vitalícia de conduir una eina particular s’hi passa a l’especialitat vitalícia de servir una màquina particular. La maquinària s’utilitza perversament per transformar el propi treballador des de la infantesa en part d’una màquina particular.(185) No tan sols així es fan disminuir considerablement els costos necessaris per la seua pròpia reproducció, sinó igualment s’aconsegueix la seua dependència irremeiable del conjunt de la fàbrica, i per tant del capitalista. Ací hom ha de diferenciar en general entre l’augment de la productivitat que resulta del desenvolupament del procés social de producció, i l’augment de la productivitat degut a la seua aplicació capitalista.

En les manufactures i artesanies el treballador se serveix d’un eina, en la fàbrica serveix a una màquina. Allà d’ell sorgeix el moviment del mitjà de treball, ací ha de seguir-ne el moviment. En la manufactura el treballador constitueix un membre d’un mecanisme viu. En la fàbrica existeix un mecanisme mort independent d’ell, i en el qual s’incorpora com a apèndix viu.

«La penosa rutina d’un inacabable esforç laboral en el qual el mateix procés mecànic es realitza repetidament, igual que el treball de Sísif; la càrrega del treball, com la de la roca, cau una vegada més damunt l’esgotat treballador».(186)

Alhora que el treball mecànic esgota extraordinàriament el sistema nerviós, reprimeix el joc múltiple de la musculatura i confisca totes la lliure activitat corporal i mental.(187) Fins i tot l’alleugeriment del treball esdevé un mitjà de tortura, ja que la màquina no allibera el treballador, sinó que buida de contingut el seu treball. Tota producció capitalista, en la mesura que no és tan sols un procés laboral sinó alhora un procés d’ampliació de capital, té en comú que no és el treballador qui empra les condicions de treball, sinó inversament les condicions de treball les qui empren el treballador, però no és fins a la maquinària que aquesta inversió adquireix una realitat tècnica palpable. Mitjançant la transformació en un autòmata, el mitjà de treball s’enfronta durant el procés laboral al propi treballador com a capital, com a treball mort, que domina i explota la força viva de treball. La diferenciació de les potències mentals del procés de producció del treball manual i la pròpia transformació en poder del capital sobre el treball, la completa, com hem demostrat abans, la gran indústria aixecada damunt els fonaments de la maquinària. La destresa particular del treballador mecànic individual i insignificant s’esvaeix com una quantitat ínfima davant la ciència, les inoïdes forces naturals i el treball social de masses, incoporats en el sistema mecànic, i que amb ell constitueixen el poder del «patró» (master). Aquest patró, en el cervell del qual la maquinària i el seu monopoli es vinculen indestriablement, en topar amb les «mans» fa:

«Els treballadors fabrils haurien de recordar contínuament el fet que la llur és realment una espècie baixa de treball quant a qualificació; i que no n’hi ha cap que s’adquiresca més fàcilment, o d’una qualitat més àmpliament distribuïda, o que es piga elaborar amb un ensinistrament tan breu del menys expert, així com el més abundant... La maquinària del patró juga realment un paper molt més important en la producció que el treball i la destresa de l’operari que sis mesos d’educació poden inculcar, i que un treballador comú pot aprendre».(188)

La subordinació tècnica del treballador sota el moviment uniforme dels mitjans de treball i la composició peculiar del cos laboral en individus de tots dos sexes i de diferents grups d’edat generen una disciplina casernària, que condueix a un complet règim fabril i al treball de supervisió ja esmentat abans, i per tant desenvolupa plenament la divisió dels treballadors en treballadors manuals i supervisors del treball, en soldats industrials i sots-oficials industrials.

«La principal dificultat en la fàbrica automatitzada consisteix per damunt de tot en ensinistrar els éssers humans a renunciar als hàbits desordenats de treball, i a identificar-se amb la regularitat invariant de l’automàta complex. Dissenyar i administra un codi reeixit de disciplina fabril, adient a les necessitats de la diligència en la fàbrica, fou una empresa hercúlia, la noble conquesta d’Arkwright! Fins i tot avui dia, quan el sistema s’organitza perfectament i el treball s’alleugera al màxim, hom troba que és gairebé impossible de convertir persones, passada l’edat de la pubertat, en mans útils a la fàbrica».(189)

El codi fabril en el qual el capital formula, com un legislador privat i pel propi senyoriu, la seua autocràcia damunt el treballador, sense la divisió de poders, tan estimada per la burgesia en altres ocasions, i sense tampoc l’encara més estimat sistema representatiu, és tan sols la caricatura capitalista de la regulació social del procés laboral, que esdevé necessari en la cooperació a gran escala i en l’ús de mitjans de treball comuns, és a dir de maquinària. En el lloc del fuet del capataç d’esclaus apareix el llibre de faltes del supervisor. Totes les faltes es resolen naturalment en multes monetàries i deduccions salarials, i el sentit legislador del Licurg fabril fa possible que la violació de les lleis li siga més profitosa que el compliment.(190)

Assenyalarem tan sols ací les condicions materials sota les quals es realitza el treball fabril. Tot òrgan sensorial resulta igualment perjudicat per una elevació artificial de la temperatura, per l’atmosfera carregada de virolles de les matèries primeres, pel soroll eixordidor, etc., a banda del perill mortal sota la maquinària pesada, que amb la regularitat de les estacions produeix els seus butlletins de mortandats industrials.(190a) L’economització dels mitjans socials de producció, impulsada per primera vegada en el sistema fabril, esdevé en mans del capital alhora en un robatori sistemàtic de les condicions de vida del treballador durant el treball, en espai, aire, llum i mitjans de protecció personals contra els perills morals o les circumstàncies nocives per a la salut del procés de producció, per no parlar de les necessitats de confort del treballador.(191) Anomena Fourier les fàbriques sense raó «bagnos moderats»(192)?

5. La lluita entre treballador i màquina

La lluita entre capitalista i treballador assalariat comença amb la pròpia relació capitalista. Cremà durant tot el període manufacturer.(193) Però únicament d’ençà de la introducció de la maquinària el treballador lluita amb el propi mitjà de treball, la forma d’existència material del capital. Es revolta contra aquesta forma determinada del mitjà de producció com a fonament material del sistema de producció capitalista.

Gairebé tot Europa visqué durant el segle XVII revoltes obreres contra l’anomenada filadora de llaços (també anomenada filadora o teixidora de betes), una màquina per teixir bandes i betes.(194) A finals del primer terç del segle XVII un holandès erigí un molí de vent prop de Londres, destruït en un aldarull popular. Encara en el començament del segle XVIII les asserradores mecàniques de força hidràulica superaren l’oposició popular, tot i el suport parlament, no sense esforç. Quan Everet el 1758 construí la primera cardadora mecànica de força hidràulica, aquesta fou incendiada per 100.000 persones que s’hi havien quedat sense feina. Contra les scribbling mills i les cardadores d’Arkwrigth feren una petició al Parlament 50.000 treballadors, que abans vivien de cardar llana. La destrucció massiva de màquines en els districtes manufacturers anglesos durant els primers 15 anys del segle XIX, és a dir com a conseqüència de l’explotació del teler de vapor, coneguda sota el nom de moviment luddita, donaren al govern antijacobí dels Sidmouth, Castlereagh, etc., el pretext per les accions de força més reaccionàries. Calgué temps i experiència abans que els treballadors diferenciassen la maquinària de la seua aplicació capitalista i per tant d’aprendre a reconduir els atacs dels propis mitjans materials de producció a la llur forma social d’explotació.(195)

Les lluites pel salari laboral dins la manufactura presuposen la manufactura i no s’adrecen de cap manera contra la seua existència. Pel que fa a la lluita contra la constitució de manufactures, aquesta procedia dels mestres gremials i de les ciutats privilegiades, no dels treballadors assalariats. Entre els autors del període manufacturer la divisió del treball es considera predominantment un mitjà per substituir treballadors virtuals, no per fer desaparèixer els treballadors reals. Aquesta diferenciació és evident. Quan hom diu, per exemple, que caldria 100 milions de persones a Anglaterra per filar amb l’antiga roda el cotó que ara filen amb màquines 500.000, això no vol dir naturalment que les màquines haguessen ocupat el lloc d’aquests milions que mai no existiren. Vol dir tan sols que caldrien aquests milions de treballadors per substituir les filadores. Quan hom diu, contràriament, que el teler de vapor llençà al carrer 80.000 teixidors, hom no s’hi refereix a la maquinària existent que hauria de substituir un determinat nombre de treballadors, sinó a un nombre de teixidors existents que foren realment substituïts o eliminats per la maquinària. Durant el període manufacturer, el treball manual, per molt alterat, n’era la base. Els nous mercats colonials no es podien satisfer amb el nombre relativament feble de treballadors urbans heretats de l’edat mitjana, i els propis manufacturers obriren nous camps de producció entre la població rural, foragitada de la terra per la dissolució del feudalisme. Llavors la divisió del treball i la cooperació en tallers es veien més des de l’aspecte positiu que feien més productius els treballadors ocupats.(196) La cooperació i la concentració de mitjans de treball en mans d’uns pocs ja s’havia emprat, de fet, en l’agricultura en molts països ja abans del període de la gran indústria, i havia donat lloc a revolucions sobtades i poderoses del sistema de producció i per tant de les condicions de vida i dels mitjans d’ocupació de la població rural. Però aquesta lluita s’hi juga originalment més entre els grans i petits propietaris agraris que entre el capital i el treball assalariat; d’altra banda quan els treballadors són substituïts pels mitjans de treball, per ovelles, cavalls, etc., els actes directes de força constitueixen en primera instància el preludi de la revolució industrial. Els treballadors són primer foragitats de la terra, i després venen les ovelles. L’expoli de terres a gran escala, com a Anglaterra, crea un camp per la gran agricultura.(196a) En els inicis aquest capgirament de l’agricultura mostra més l’aparença de revolució política.

Com a màquina, el mitjà de treball esdevé immediatament un competidor del propi treballador.(197) L’ampliació del capital mitjançant les màquines és directament proporcional al nombre de treballadors que veuen anorreades les condicions d’existència. Tot el sistema de producció capitalista es basa en el fet que el treballador ven la seua força de treball com a mercaderia. La divisió del treball especialitza aquesta força de treball en habilitats del tot particularitzades, reduïdes a una eina parcial. Tan aviat com la conducció de l’eina la fa la màquina, s’esvaeix amb el valor d’ús, el valor d’intercanvi de la força de treball. El treballador ja no es pot vendre, com un bitllet que ha sigut posat fora de curs. La part de la classe treballadora que esdevé supèrflua per la maquinària, és a dir es tansforma en població que ja no és immediatament necessària per l’ampliació de capital, o d’una banda entra en la lluita desigual de l’antiga artesania i manufactura contra la indústria, o bé inunda, d’altra banda, totes les branques de la indústria més fàcilment accessibles, col·lapsant el mercat laboral i davallant així el preu de la força de treball per sota del seu valor. Un gran consol pel treballador empobrit hauria d’ésser que els seus patiments són en part tan sols «temporals» («a temporary inconvenience»), i en part que la maquinària s’apodera tan sols progressivament de tot un camps de producció, de forma que l’abast i la intensitat de l’acció anorreadora s’interromp. Un consol anihila l’altre. Quan la maquinària s’apodera progressivament d’un camp de producció produeix una misèria crònica en les capes obreres en competència. Quan la transició és ràpida, l’acció és massiva i aguda. La història mundial no ofereix cap tragèdia més terrible que l’extinció progressiva, de dècades de durada, i segellada finalment el 1838, de l’enfonsament dels teixidors manuals anglesos. Molts d’ells moriren de fam, molts vegetaren molt de temps amb les família amb 2¹/2 penics diaris.(198) D’altra banda la maquinària cotonera anglesa actuà agudament a les Índies Orientals, el governador general de les quals constatava el 1834/35:

«La misèria amb prou feines troba cap paral·lel en la història del comerç. Els ossos dels teixidors de cotó emblanquinen les planes d’Índia».

Certament que en dur-los fora d’aquest món temporal, les màquines tan sols els produïen una «incomoditat temporal». Per la resta l’acció «temporal» de la maquinària és permament, ja que contínuament s’apodera de noves esferes de la producció. La forma independent i alienada que el sistema de producció capital en general dóna a les condicions de treball i als productes del treball respecte el treballador, s’hi desenvolupa per tant amb la maquinària fins a una contradicció completa.(199) Per tant és amb ella que per primera vegada hi ha una revolta brutal dels treballadors contra els mitjans de treball.

El mitjà de treball massacra el treballador. Aquest antagonisme directe apareix certament de la forma més frapant quan maquinària recentment introduïda competeix amb l'artesania o la manufactura preexistents. Però dins la gran indústria actua encara de forma anàloga en la millora de la maquinària i el desenvolupament del sistema automàtic.

«L’objectiu constant de la maquinària millorada és la disminució del treball manual, aportar a la realització d’un procés o al tancament d’un pas en la manufactura l’ajut d’un ferro per comptes d’aparell humà».(200) «L’adaptació de l’energia a maquinària fins llavors moguda a mà és gairebé un fet quotidià... les millores menors en la maqunària que tenen com a objecte l’economia de l’energia, la producció de millor gènere, la realització de més feina en el mateix temps, o en substituir el lloc d’un infant, una dona o un home, són constants, i encara que de vegades no siguen aparentment de gran importància, tenen resultats més o menys notables».(201) «Sempre que un procés requereix una destresa i una preparació manuals peculiars, és vehiculat, tan aviat com siga possible, del treballador expert, que és sempre susceptible d’irregularitats de moltes menes, a un mecanisme peculiar tan autoregulat que un infant el puga supervisar».(202) «En el sistema automàtic el talent del treballador desapareix progressivament».(203) «La millora de la maquinària requereix no tan sols la disminució en el nombre dels treballadors adults ocupats en relació a un determinat resultat, sinó que substituir una mena de treball humà per un altre, el més qualificat pel menys, l’adult pel jove, el masculí pel femení, produeix una forta alteració en el nivell salarial»(204) «La maquinària expulsà una gran quantitat d’adults de les fàbriques».(205)

L’elasticitat extraordinària del sistema mecànic com a conseqüència de l’experiència pràctica acumulada, dels mitjans mecànics ja disponibles i de l’avenç constant de la tècnica ens la demostra la seua marxa triomfal sota la pressió d’una jornada laboral escurçada. Però qui hauria somniat el 1860, l’any del zènit de la indústria cotonera anglesa, les millores galopants de la maquinària i el subsegüent desplaçament del treball manual, que hauria de tindre lloc en els tres anys posteriors sota l’estímul de la guerra civil americana? En aquest punt n’hi ha prou ací amb un parell d’exemple de les comunicacions oficials dels inspectors fabrils anglesos. Un fabricant de Manchester declara:

«Per comptes de 75 cardadores mecàniques ara en tenim tan sols 12, que fan la mateixa quantitat de treball... Ho fem amb menys mans per les 14, amb un estalvi en salaris de 10 lliures setmanals. El nostre estalvi estimat en despesa és d’un 10% de la quantitat del cotó consumit».

En una filatura fina de Manchester

«mitjançant un augment de la velocitat i l’adopció de certs processos automàtics, s’hi havia fet una reducció, en nombre, d’un quart en un departament, i de més de la meitat en un altre, i que la introducció de la pentinadora mecànica en lloc de la segona cardadora, havia reduït considerablement el nombre de mans abans emprades en la sala de cardat».

Una altra filatura estima l’estalvi general de «mans» en un 10%. Els senyors Gilmore, filadors a Manchester, declaren:

«En el nostre blowing departement consideram que la nostra despesa en salaris i mans és un terç amb la nova maquinària... en la jack frame i drawing frame room, aproximadament un terç menys en la despesa de mans i similars; en la sala de filats vora un terç menys en despeses. Però això no és tot; quan el nostre fil va als manufacturers és tan millor per l’aplicació de la nostra nova maquinària, que produeixen més i millor tela que amb el fil de les antigues màquines».(206)

L’inspector fabril A. Redgrave hi remarca:

«La disminució de treballadors per un augment de la producció té lloc, de fet, contínuament; en les fàbriques llaneres la reducció començà fa temps, i continua: fa uns dies, el mestre d’una escola en el veïnat de Rochdale em digué que el gran abandonament en l’escola de noies no tan sols el causa la misèria, sinó els canvis de maquinària en les fàbriques llaneres, com a conseqüència del qual hi ha hagut una reducció de 70 treballadors de temps parcial».(207)

El resultat global de les millores mecàniques impulsades per la guerra civil americana en la indústria cotonera anglesa el mostra la següent taula:

Del 1861 al 1868 desaparegueren així 338 fàbriques cotoneres; és a dir que una maquinària més productiva i de més gran escala s'hi concentrava en les mans d'un nombre menor de capitalistes. El nombre de telers de vapor disminuí en 20.663; però el llur producte havia augmentat alhora, de forma que el teler millorat rendia més que l'antic. Finalment el nombre de filadores cresqué en 1.612.547, mentre que el nombre de treballadors ocupats disminuí en 50.505. La misèria «temporal» que la crisi cotonera provocà als treballadors fou per tant agreujada i consolidada mitjançant un avenç ràpid i persistent de la maquinària.

La maquinària no actua, però, tan sols com a competidor avantatjat sinó que sempre és a punt per fer «superflu» el treballador assalariat. Per ell és una potència enemiga, proclamada i utilitzada pel capital. És el mitjà bèl·lic més poderós per la derrota dels aixecaments periòdics dels treballadors, de les vagues, etc. contra l’autocràcia del capital.(208) Segons Gaskell la màquina de vapor era igualment un antagonista de la «força humana», que capacitava el capitalista per sotmetre les demandes puixants dels treballadors, que amenaçaven de dur a una crisi l’incipient sistema fabril.(209) Hom podria escriure tota una història de les invencions d’ençà del 1830 per fornir simplement de mitjans bèl·lics vitals al capital contra els avalots obrers. Recordam per damunt de tot la selfacting mule, perquè obria una nova època del sistema automàtic.(210)

En la seua declaració davant la Trades Unions Commission Nasmyth, l’inventor del martell de vapor, afirma que les millores de la maquinària foren introduïdes com a conseqüència de les grans i llargues vagues de treballadors mecànics del 1851:

«El tret característic de les nostres millores mecàniques modernes és la introducció de la maquinària automàtic. Ço que tot treballador mecànic ha de fer ara, i que qualsevol noi pot fer, és no treballar per ell sinó supervisar el bell treball de la màquina. Tota la classe de treballadors que depenien exclusivament de la destresa desapareix ara. Abans emprava quatre nois per cada mecànic. Gràcies a aquestes noves combinacions mecàniques he reduït el nombre d’homes adults de 1.500 a 750. El resultat fou un augment considerable dels meus beneficis».

Ure diu d’una màquina per la tinció en l’estampat:

«Finalment els capitalistes cercaran de lliurar-se d’aquesta servitud intolerable» (és a dir de les condicions, per ells feixugues, dels contractes laborals) «en les fonts de la ciència, i ràpidament es reinstal·laren en el domini legítim, el del cap per damunt dels membres inferiors».

Diu d’una invenció per ordir que fou el fre immediat d’una vaga:

«Llavors el mancontents mancomunats, que semblaven impenetrablement atrinxerats darrera les antigues línies de la divisió del treball, veieren el capgirament dels flancs i com les defenses se’ls hi feien inútils amb la nova tàctica mecànica, i foren obligats a rendir-se a discreció».

De la invenció de la selfacting mule diu:

«Era una creació destinada a restaurar l’ordre entre les classes industrioses... Aquesta invenció confirma la gran doctrina ja propugnada, que quan el capital allista la ciència al seu servei, la mà refractària del treball sempre aprén docilitat».(211)

Per bé que l’obra d’Ure aparegué el 1835, per tant en una època on el desenvolupament del sistema fabril era encara relativament feble, resta l’expressió clàssica de l’esperit fabril, no tan sols pel cinisme indissimulat, sinó també per la innocència amb la qual descobreix les contradiccions irreflexives del cervell capitalista. Per exemple, segons la «doctrina» desenvolupada, el capital que amb l’ajut de la ciència que lloga per un sou

«sempre redueix la mà rebel del treball a la docilitat», s’indigna perquè «hom, des de certs sectors de la ciència mecànica-física, l’acusa d’haver-se plegat al despotisme del ric capitalista com a mitjà d’opressió de les classes pobres».

Després de predicar llarg i ample de com d’avantatjós és un ràpid desenvolupament de la maquinària pels treballadors, els adverteix que per les llurs oposicions, vagues, etc., el desenvolupament de la maquinària s’accelera.

«Revoltes violentes d’aquesta mena», diu, «mostren l’home curt de mires en el paper menyspreable de tormentador de si mateix».

Unes poques pàgines abans afirma contràriament:

«Si no hagués sigut per les violentes col·lisions i interrupcions originades per les idees errònies entre els operaris fabrils, el sistema fabril s’hauria desenvolupat encara més ràpidament i de forma beneficiosa per tots els implicats».

Després exclama de nou:

«Afortunadament per la situació social en el districtes cotoners de Gran Bretanya les millores en la maquinària són graduals». «Es diu» (que la millora de la maquinària) «disminueix la taxa d’ingressos dels adults en desplaçar-ne una porció i en fer-los sobreabundants en relació a la demanda de treball. Certament augmenta la demanda de treball d’infants i augmenta la taxa dels llurs salaris».

El mateix distribuidor de consol defensa d’altra banda el baix nivell dels salaris infantils ja que «evita que els pares envien a les fàbriques els infants massa d’hora». Tot el seu llibre és una apologia de la jornada laboral sense límits, i a la seua ànima liberal que la legislació prohibesca que infants de 13 anys s’esgoten durant més de 12 hores diàries li recorda els temps fosquíssims de l’edat mitjana. Això no l’atura per recomanar als treballadors fabrils que regracien la providència, que mitjançant la maquinària «els hi ha creat lleure per reflexionar en els llurs interessos immortals».(212)

6. La teoria de la compensació
en referència a la substitució del treballador per la maquinària

Tota una sèrie d’economistes burgesos, com James Mill, MacCulloch, Torrens, Senior, J. St. Mill, etc. sostenen, que tota maquinària que substitueix treballadors, allibera alhora i necessàriament el capital adient per l’ocupació dels mateixos treballadors.(213)

Suposam que un capitalista empra 100 treballadors, per exemple en una manufactura de catifes, a 30 lliures esterlines per home i any. El capital variable que hi posa anualment s’endu per tant 3.000 lliures esterlines. Acomiada 50 treballadors i ocupa els 50 restants amb una maquinària que li costa 1.500 lliures esterlines. Per simplificació deixam de banda l’edifici, el carbó, etc. Assumim a més que la matèria primera consumida anualment costa, tant abans com després, 3.000 lliures esterlines.(214) S’«allibera» amb aquesta metamorfosi cap mena de capital? En l’antic sistema la suma total posada de 6.000 lliures esterlines es composa la meitat de capital constant i la meitat de variable. Ara consisteix en 4.500 lliures esterlines (3.000 lliures esterlines per la matèria primera i 1.500 lliures esterlines per la maquinària) de capital constant i 1.500 lliures esterlines de variable. Per comptes de constituir la meitat, la porció de capital aplicada a la força de treball viva o capital variable és tan sols ara ¹/4 del capital total. Per comptes d’alliberament trobam la vinculació del capital en una forma que deixa de bescanviar-se per força de treball, és a dir la transformació de capital variable en constant. El capital de 6.000 lliures esterlines, sota unes circumstàncies constants, pot ara ocupar no pas més de 50 treballadors. Amb cada millora de la maquinària ocupa menys. Si la maquinària recentment introduïda costa menys que la suma de la força de treball i les eines laborals desplaçades, de forma que, per exemple, per comptes de costar 1.500 lliures esterlines, tan sols en coste 1.000, un capital variable de 1.000 lliures esterlines es transforma en constant o lligat, mentre que s’allibera un capital de 500 lliures esterlines. Aquest darrer, suposant el mateix salari anual, constitueix un fons d’ocupació per gairebé 16 treballadors, mentre que són 50 els acomiadats, o per força menys de 16 treballadors, ja que les 500 lliures esterlines una part de capital s’ha de transformar en constant perquè tan sols una part es puga invertir en força de treball.

Suposam, però, a més, que la construcció de nova maquinària ocupa un nombre més gran de mecànics; és això una compensació pels catifers que han anat al carrer? En el millor dels casos la construcció ocupa menys treballadors que els que desplaça. La suma de 1.500 lliures esterlines que abans tan sols expressava el salari laboral dels catifers acomiadats, expressa ara, en la forma de maquinària: 1. el valor dels mitjans de producció requerits per la seua fabricació, 2. el salari laboral dels mecànics constructors, 3. la plus-vàlua corresponent al llur «patró». A més: una vegada construïda, la màquina no es renova fins a la mort. Així, per ocupar un nombre creixent de mecànics de forma duradora, una fabricant de catifes rere l’altre ha de desplaçar altres treballadors amb màquines.

De fet cap dels apòlegs no s’hi referia tampoc a aquesta mena d’alliberament de capital. S’hi referien als mitjans de vida dels treballadors alliberats. No s’hi pot negar, en l’exemple anterior, que la maquinària no tan sols allibera 50 treballadors i els fa així «disponibles», sinó que alhora els hi retira el consum de mitjans de vida per valor de 1.500 lliures esterlines i d’aquesta manera els «allibera». El fet simple i de cap manera nou que la maquinària allibere mitjans de vida dels treballadors significa així, econòmicament, que la maquinària allibera mitjans de vida pels treballadors o els transforma en capital per la seua ocupació. Hom veu que tot consisteix en la forma d’expressar-ho. Nominibus mollire licet mala.

Segons aquesta teoria els mitjans de vida per valor de 1.500 lliures esterlines són capital a ampliar pel treball dels cinquanta treballadors acomiadats. Aquest treball es perd com a conseqüència de la seua ocupació tan aviat com els cinquanta comencen les vacances, i no té repòs fins que ha trobat una nova «sortida», on pot consumir productivament de nou els dits cinquanta. Tard o d’hora, per tant, capital i treballadors han de retrobar-se, i això és la compensació. Els patiments dels treballadors desplaçats per la maquinària són així tan transitoris com les riqueses d’aquest món.

Els mitjans de vida per quantitat de 1.500 lliures esterlines no foren mai capital pels treballadors acomiadats. Ço que se’ls hi oposa com a capital són les 1.500 lliures esterlines transformades ara en maquinària. Considerat de més a prop, aquestes 1.500 lliures esterlines representen tan sols una part de les catifes produïdes anualment pels 50 treballadors acomiadats, la que obtenien en forma monetària del llur empresari com a salari per comptes de la natural. Amb les catifes transformades en 1.500 lliures esterlines compraven mitjans de vida de la mateixa quantia. Existien per ells, així, no com a capital, sinó com a mercaderies, i ells existien per aquestes mercaderies no com a treballadors assalariats, sinó com a compradors. La circumstància que la maquinària els «alliberàs» de mitjans de compra, els transformà de compradors en no-compradors. Per tant disminuí la demanda d’aquestes mercaderies. Voilà tout. Si aquesta disminució de la demanda no es compensa per un augment de la demanda d’una altra banda el preu de mercat de les mercaderies caurà. Si això perdura més temps i ho fa a més gran escala, se’n segueix un desplaçament dels treballadors ocupats en la producció de tota mercaderia. Una part del capital que abans produïa mitjans de vida necessaris es reprodueix en una altra forma. Mentre la caiguda dels preus de mercat i els desplaçaments de capital continuen, els treballadors ocupats en la producció dels mitjans de vida es veu «alliberats» d’una part del salari. Per comptes de demostrar així que la maquinària, amb l’alliberament del treballador de mitjans de vida, alhora els transforma en capital per ocupar els primers, els senyors apòlegs demostren contràriament, amb la llei provada de la demanda i de l’oferta, que la maquinària no tan sols llença al carrer treballadors de les branques de producció on se la introdueix, sinó també de les branques de producció on no se la introdueix.

Els fets reals, que travesteixen d'optimisme els economistes, són aquest: els treballadors eliminats per la maquinària són foragitats del taller i del mercat laboral i augmenten el nombre de forces de treball ja disponibles per l'explotació capitalista. En la setena secció s'hi mostrarà que aquesta acció de la maquinària, que ací se'ns presenta com una compensació per a la classe treballadora, és contràriament la fuetada més terrorífica pel treballador. Per ara tan sols això: els treballadors que són foragitats d'una branca industrial poden certament cercar qualsevol altra ocupació. Si en troben, i renoven així el lligam entre ells i els mitjans de vida que alliberaren amb ells, això s'esdevé mitjançant un capital nou i addicional que vol una sortida, i de cap manera, doncs, mitjançant capital que ja funcionàs abans i que ara s'hagués transformat en maquinària. I fins i tot llavors, quina mala fila fan! Empetitits per la divisió del treball, aquests pobres diables valen tan poc fora de l'antic sector laboral que tan sols poden trobar entrada en unes poques i baixes branques laboral i per tant contínuament saturades i mal pagades.(215) A més cada branca industrial atreu anualment un nou torrent humà, que forneix un contingent per la substitució i creixement regulars. Tan aviat com la maquinària allibera una part dels treballadors ocupats fins aleshores en una branca industrial determinada, els reservistes són també distribuïts de nou i absorbits en altres branques industrials, mentre que gran part de les víctimes originàries es moren de gana en el període de transició.

És un fet indubtable que la maquinària en si no és responsable d’«alliberar» treballadors dels mitjans de vida. Abarateix i augmenta el producte de la branca que pren, i inicialment no provoca alteracions en la quantitat de mitjans de vida produïts en les altres branques industrials. Després de la seua introducció, doncs, la societat posseeix la mateixa quantitat o superior de mitjans de vida pels treballadors desplaçats, deixant de banda completament la part enorme del producte anual que empren els no-treballadors. I aquest és el punt dels apologetes economistes! Les contradiccions i antagonismes indestriables de l’aplicació capitalista de la maquinària no existeixen perquè no deriven de la pròpia maquinària sinó de la seua aplicació capitalista! Com que, per tant, la maquinària, considerada tota sola, escurça el temps de treball, mentre que emprada de forma capitalista allarga la jornada laboral, com que en si alleugera el treball, i emprada de forma capitalista n’eleva la intensitat, com que en si és una victòria humana damunt les forces naturals, i emprada de forma capitalista subjuga els humans a les forces naturals, com que en si augmenta la riquesa dels productors, i emprada de forma capitalista els empobreix, etc., els economistes burgesos declaren simplement que la consideració de la maquinària en si mostra que totes les contradiccions presentades són pura aparença de la realitat corrent, i que en si no són res ni de fet ni en la teoria. S’estalvien així d’un plegat més trencaclosques i a més evidencien l’estupidesa d’oponent prou estúpid com per no combatre l’aplicació capitalista de la maquinària, sinó la pròpia maquinària.

De cap manera l’economia burgès nega la inconveniència temporal que se’n resulta; però on hi una medalla sense revers! Una altra utilització que la capitalista de la maquinària és per ell impossible. L’explotació del treballador per la màquina és així per ell idèntica a l’explotació de la màquina pel treballador. Per tant qualsevol que expresse l’ús capitalista de la maquinària en termes reals és contrari al seu ús en general, un enemic del progrés social!(216) Justament el raonament del famós degollador Bill Sikes:

«Senyors del jurat, sens dubte han tallat el coll d’aquest viatjant de comerç. Però no és culpa meua, és culpa del ganivet. Hauríem d’abolir, per aquesta inconveniència temporal, l’ús del ganivet? Considerau-ho tan sols! Què seria de l’agricultura i del comerç sense ganivets? No és un sanador en la cirúrgia, i un esclaridor en l’anatomia? I, a més, una ajuda volenterosa en la taula festiva? Si aboliu el ganivet – ens faríeu caure en les profunditats de la barbàries».(216a)

Per bé que la maquinària elimina necessàriament treballadors en les branques laborals on s’introdueix, pot, amb tot, produir un augment de l’ocupació en altres branques laborals. Aquesta efecte no té, però, res en comú amb la denominada teoria de la compensació. Com que tot producte de la maquinària, com ara un colze d’una peça de roba, és més barat que el producte manual de la mateixa mena que elimina, s’hi segueix com a llei absoluta: si la quantitat total de l’article produït industrialment fos igual a la quantitat total de l’article substituït que es produïa artesanalment o manufacturera, disminueix així la suma total de treball emprat. L’augment del treball requerit per la producció dels propis mitjans de treball, la maquinària, el carbó, etc., ha d’ésser inferior a la disminució del treball efectuada per l’ús de la maquinària. El producte de la maquinària seria altrament igual de car o més car que el producte manual. Per comptes d’això, però, creix de fet la quantitat total d’articles produïts per la maquinària amb un nombre disminuït de treballadors en relació a la quantitat total d’articles artesanals eliminats. Suposam que, amb la maquinària es produeixen 400.000 colzes de tela amb menys treballadors que els que produïen manualment 100.000 colzes de tela. En el producte quadriplicat s’hi contenen quatre vegades més matèria primera. La producció de la matèria primera, per tant, s’ha de quadriplicar. Però altrament pel que fa als mitjans de treball consumits, com instal·lacions, carbó, maquinària, etc., els límits dins els quals pot crèixer el treball addicional requerit per la llur producció varien amb la diferència entre la quantitat del producte de la maquinària i la quantitat del producte manual que s’hi podia generar pel mateix treball.

Amb l’extensió de la mecanització en una branca industrial augmenta, per tant, inicialment la producció en les altres branques que li forneixen mitjans de producció. Com de gran siga el creixement de la quantitat de treballadors ocupats depèn de la durada de la jornada laboral i de la intensitat del treball, de la composició del capital emprat, és a dir de la relació entre les parts constant i variable que el composen. Aquesta relació varia força per la seua banda amb l’abast de l’avenç de la maquinària que s’haja produït o es produesca en aquests oficis. El nombre d’homes destinats a les mines de carbó i de metalls ha augmentat de forma inoïda amb l’avenç del sistema mecànic anglesa, per bé que aquest augment ha disminuït en les darreres dècades per l’ús de nova maquinària en la mineria.(217) Una nova mena de treball surt a la vida amb la màquina, la seua producció. Ja sabem que la maquinària crea aquesta branca de la pròpia producció a una escala sempre creixent.(218) Pel que fa a la matèria primera (219), no hi ha pas dubte que, per exemple, la marxa triomfal de les filtatures de cotó no tan sols impulsà els cultius dels Estats Units i amb ells el comerç d’esclaus d’africans, sinó que igualment feren de la cerca de negres el negoci principal dels denominats estats esclavistes fronterers. Quan el 1790 es realitzà el primer cens d’esclaus en els Estats Units el nombre era de 697.000, mentre que vers el 1861 era de gairebé quatre milions. D’altra banda no és pas menys sabut que el floreixement de les fàbriques llaneres mecanitzades, juntament amb la transformació progressiva de terres agrícoles en pastures ovines, comportaren la migració massiva i l’«excedentarització» de treballadors agrícoles. Irlanda, que ja en aquest moment del procés, ha reduït a la meitat, d’ençà del 1845, la seua població, encara la continua amb una mesura que es correspon exactament als requeriments dels seus landlords i dels senyors fabricants llaners anglesos.

Si la maquinària s’apodera dels estadis preliminars i intermedis pels quals ha de passar un objecte de treball fins a assolir la seua darrera forma, augmenta amb el material de treball la demanda de treball en els oficis encara artesanals o manufacturers que reben productes fabricats. La filatura mecànica fornia, per exemple, fil tan barat i abundant que, inicialment, els teixidors manuals podien treballar a temps complet sense cap augment de despesa. Els llurs ingressos augmentaren així.(220) Per tant hi hagué un flux humà en el teixit de cotó com a conseqüència, per exemple, de la jenny, de la throstle i de la mule a Anglaterra, que arribà a la xifra de 800.000 teixidors de cotó fins que no foren superats pels telers de vapor. Així creix amb l’abundància de peces de roba produïdes industrialment el nombre de sastres, modistes, cosidores, etc., fins l’aparició de la màquina de cosir.

En correspondència a l'augment de la quantitat de matèries primeres, productes intermedis, instruments de treball, etc., que ofereix la mecanització amb un nombre relativament menor de treballadors, es clivella l'elaboració d'aquestes matèries primeres i productes intermedis en innombrables subdivisions, i creix per tant la diversitat de branques socials de producció. La mecanització impulsa la divisió social del treball d'una forma incomparablement més ampla que la manufactura perquè augmenta la productivitat dels oficis dels quals s'apodera en un grau incomparablement superior.

El resultat immediat de la maquinària és l'augment de la plus-vàlua i alhora de la quantitat de producte on s'hi expressa, i per tant amb les substàncies consumides per la classe capitalista i els qui en depenen s’engreixen aquests mateixos estrats socials. La llur riquesa creixent i el nombre relativament davallat de treballadors requerits per la producció dels primers mitjans de vida generen amb noves necessitats luxoses alhora nous mitjans per satisfer-les. Una part més gran del producte social es transforma així en producte excedentari i una part més gran del producte excedentari es reprodueix i consumeix en formes més refinades i diversificades. En altres mots: creix la producció de luxe.(221) El refinament i la diversificació del producte s’originen igualment de les noves condicions del mercat mundial que genera la gran indústria. No tan sols es bescanvien més mitjans d’ús de l’exterior per productes nacionals, sinó que s’hi passa a emprar també una quantitat més gran de matèries primeres, ingredients, productes intermediaris, etc., aliens, com a mitjans de producció en la indústria nacional. Amb aquestes condicions del mercat mundial augmenta la demanda de treball en les indústries de transport, que es divideixen en nombroses noves subdivisions.(222)

L’augment dels mitjans de producció i de vida amb un nombre de treballadors relativament disminuït impulsa l’extensió del treball en branques industrials els productes de les quals, com ara canals, drassanes, túnels, ponts, etc., que tan sols porten fruit en un futur llunyà. S’hi constitueixen, com a resultat directe de la maquinària o de les transformacions industrials que provoca en general, branques de producció completament noves i per tant noves àrees de treball. La llur proporció en la producció total no és de cap manera important, però, ni tan sols en els països més desenvolupats. El nombre de treballadors que ocupen augmenta en relació directa a la necessitat que reprodueixen del treball manual més cru. Com a principals indústries d’aquesta mena hom pot considerar actualment les instal·lacions de gas, els telègrafs, la fotografia, la navegació a vapor i el ferrocarril. El cens del 1861 (per Anglaterra i Gal·les) donà en la indústria del gas (instal·lacions de gas, producció d’aparells mecànics, agents de les companyies de gas, etc.) 16.211 persones, els telègrafs 2.399, la fotografia 2.366, el servei de navegació a vapor 3.570 i de ferrocarrils 70.599, entre els quals hi ha més o menys 28.000 treballadors «no-qualificats» permanentment ocupats al costat de tot el personal administratiu i comercial. Per tant el nombre total d’individus en aquestes cinc noves indústries és de 94.145.

Finalment l’extraordinari augment de la productivitat en els sectors de la gran indústria, que s’acompanya d’una explotació més elevada intensivament i extensivament de la força de treball en tota la resta de sectors productius, permet d’emprar una porció sempre creixent de la classe treballadora de forma improductiva i així especialment la reproducció massiva dels antics esclaus domèstics sota els noms de «classes servils», com sirvents, donzelles, lacais, etc.. Segons el cens del 1861 la població total d’Anglaterra i Gal·les sumava 20.066.224 persones, de les quals 9.776.259 eren homes i 10.289.965 dones. Si hom hi substrau els que són massa grans o massa joves per treballar, totes les dones, joves i infants «improductius», els estaments «ideològics», com governants, capellans, juristes, militars, etc., i a més tots aquelles que s’ocupen exclusivament del consum de treball aliè en forma de rendes agràries, interessos, etc., i finalment els pobres, vagabunds, criminals, etc., hi resta en nombres aproximats 8 milions de tots dos sexes i de les diferents classes d’edat, inclòs qualsevol capitalista que actue en la producció, el comerç, les finances, etc. D’aquests 8 milions hi ha:

Si comptam tots els ocupats en fàbriques tèxtils juntament amb el personal de les mines de carbó i de metall, n’obtenim 1.208.442; si els comptam juntament amb el personal de tota la metal·lúrgia, el nombre total és de 1.039.605, en tots dos casos inferior al nombre dels esclaus domèstics moderns. Quin resultat formidable de la maquinària explotada capitalísticament!

7. Repulsió i atracció de treballadors amb el desenvolupament
de la mecanització. Crisi de la indústria cotonera

Tots els representants reconeguts de l’economia política admeten que la introducció de nova maquinària actua de forma nociva sobre els treballadors de les artesanies i manufactures que supera, amb les quals competeix primerament. Gairebé tots deploren l’esclavatge del treballador fabril. I quin és el gran triomf amb el qual fan tot el joc? Que la maquinària, després dels horrors del període d’introducció i desenvolupament, que augmenten el nombre d’esclaus laborals en darrera instància, finalment els reduiran! Sí, l’economia política revela en aquest repugnant teorema, repugnant per qualsevol «filàntrop» que crega en una necessitat natural eterna del sistema de producció capitalista, que fins i tot en la fàbrica ja basada en la mecanització, després d’un determinat període de creixement, després d’una «transició» més breu o més llarga, tritura més treballadors que els que havia llençat al carrer originalment!(226)

Certament ja s’hi ha mostrat amb un exemple com les fàbriques de worsted i de seda, en un cert grau de desenvolupament, després d’una extensió extraordinària de les branques fabrils, pot no haver-hi únicament una disminució relativa, sinó també absoluta, del nombre de treballadors emprats conjuntament. L’any 1860, quan es va realitzar un cens especial de totes les fàbriques del Regne Unit per ordre del Parlament, les fàbriques del districte de l’inspector fabril R. Baker de Lancashire, Cheshire i Yorkshire sumaven 652; 570 d’aquestes contenien: telers de vapor 85.622, filadores (excloses les filadores dobles) 6.819.156, cavalls de potència en màquines de vapor 27.439, en molins d’aigua 1.390, persones ocupades 94.119. L’any 1865, per contra, aquestes mateixes fàbriques contenien: telers 95.163, filadores 7.025.031, cavalls de potència en màquines de vapor 28.925, en molins d’aigua 1.445, persones ocupades 88.913. Del 1860 al 1865 hi hagué per tant en aquesta fàbriques un augment d’un 11% de telers de vapor, d’un 3% de filadores, d’un 5% de cavalls de potència de vapor, mentre que alhora el nombre de persones ocupades es reduïa un 5,5%.(227) Entre el 1852 i el 1862 té lloc un creixement considerable de la fabricació llanera anglesa, mentre que el nombre de treballadors emprats hi restava estacionari.

«Això mostra com en gran mesura la maquinària recentment introduïda ha eliminar el treball de períodes precedents».(228)

En certs casos empírics l’augment de treballadors fabrils ocupats és sovint tan sols aparent, és a dir no degut a l’extensió de fàbriques ja mecanitzades, sinó de l’anexió progressiva de branques col·laterals. Per exemple, l’augment de telers mecànics i en els treballadors fabrils que hi eren ocupats entre el 1838 i el 1858 en les fàbriques cotoneres (britàniques) era simplement degut a l’extensió d’aquest negoci; en les altres fàbriques, per contra, on s’aplicava de nou la força de vapor a la confecció de catifes, llaços i llineries, etc., que abans funcionaven amb la força muscular humana.(229) L’augment d’aquests treballadors fabrils era per tant tan sols l’expressió d’una reducció en el nombre total de treballadors ocupats. Finalment ací hem passat completament per alt que, arreu, amb l’excepció de les fàbriques de metall, els treballadors joves (de menys de 18 anys), les dones i els infants constitueix l’element predominant del personal fabril.

Hom copsa, però, que malgrat la massa de treball desplaçada fàcticament i substituïda virtualment per la mecanització, com, amb el seu propi creixement, manifestat en un nombre més gran de fàbriques de la mateixa mena o d’unes dimensions ampliades de les fàbriques disponibles, els treballadors fabrils poden acabar per ésser més nombrosos que els treballadors manufacturers o artesanals desplaçats. Si el capital emprat setmanalment de 500 lliures esterlines consisteix, per exemple, en l’antic sistema de ²/5 parts de porció constant i ³/5 de variable, és a dir que 200 lliures esterlines s’empren en els mitjans de producció, 300 en la força de treball, posam 1 lliura per treballador. Amb la mecanització es transforma la composició del capital total. Es descomposa ara, per exemple, en ⁴/5 parts de porció constant i ¹/5 de variable, o siga que tan sols 100 lliures esterlines s’empren en la força de treball. Dues terceres parts dels treballadors anteriorment ocupats són per tant acomiadats. Si s’amplia aquesta fàbrica i creix el capital global emprat en les mateixes condicions de producció de 500 a 1500, s’ocupen ara 300 treballadors, és a dir els mateixos que abans de la revolució industrial. Si el capital emprat creix addicionalment fins a 2.000, s’ocupen 400 treballadors, per tant ¹/3 més que amb l’antic sistema. Absolutament el nombre de treballadors emprats ha pujat en 100, però relativament, és a dir en proporció al capital global avançat, ha caigut en 800, ja que un capital de 2.000 lliures esterlines hauria ocupat en l’antic sistema 1200 treballadors per comptes de 400. La disminució relativa del nombre de treballadors ocupats s’adiu per tant amb un augment absolut. S’ha assumit abans que amb el creixement del capital total en resta constant la composició, d’acord amb les condicions de producció. Hom sap ja, però, que amb tot avenç del sistema mecànic, la porció de capital constant que consisteix en maquinària, matèries primeres, etc., creix, mentre que la variable, emprada en la força de treball, cau, i hom sap igualment que en cap altre sistema les millores no són tan contínues ni la composició del capital global tan variable. Aquests canvis constants, però, s’interrompen constantment per períodes estantissos, de mera extensió quantitativa a partir dels fonaments tècnics existents. Per tant hi creix el nombre de treballadors ocupats. Així, el nombre de tots els treballadors de les fàbriques cotoneres, llaneres, de worsted, de lli i de seda del Regne Unit arribava el 1835 tan sols a 354.684, mentre que el 1861 únicament el nombre de teixidors de vapor (de tots dos sexes i de les diferents classes d’edat de 8 anys en endavant) arribava a 230.654. Certament que aquest creixement sembla d’una grandària menor quan hom considera que els teixidors manuals de cotó britànics, juntament amb les llurs famílies el 1838 encara sumaven 800.000 (230), deixant completament de banda els qui foren substituïts a Àsia i al continent europeu.

En les poques remarques que encara s'han de fer sobre aquest punt, ens referirem a part de les relacions purament factuals que la nostra exposició teòrica encara no ha presentat.

En la mesura que la mecanització s'estén en una branca industrial a costa de l'artesania o de la manufactura superades, la conseqüència n’és tan segura com ho és la d’un combat entre un exèrcit armat de rifles contra un exèrcit d’arquers. Aquest primer període, en el qual la màquina conquereix per primera vegada el seu radi d’acció és d’una importància decisiva pels beneficis extraordinaris que contribueix a produir. Aquests constitueix no tan sols una font d’acumulació accelerada, sinó que atreuen a l’esfera de producció afavorida una gran part del capital social addicional que es reprodueix contínuament i cerca noves inversions. Els avantatges particulars d’aquest primer període de tempesta i violència es repeteixen contínuament en les branques de producció on s’introdueix de nou la maquinària. Tan aviat com, però, el sistema fabril ha guanyat una certa amplitud de presència i un determinat grau de maduresa, tan aviat com, especialment, el seu propi fonament tècnic, la maquinària, es produeix a través d’unes altres màquines, tan aviat com la mineria de carbó i de ferro, així com la metal·lúrgia i els sistemes de transport es revolucionen, en general quan la gran indústria ha adquirit les condicions de producció que se li corresponen de forma global, aquest sistema adquireix una elasticitat, una capacitat sobtada d'extensió a estirabots, que tan sols troba límit en les matèries primeres i en la quota de mercat. La maquinària realitza d'una banda un augment directe de les matèries primeres, com ara la cotton gin augmentà la producció de cotó.(231) D'altra banda l'abaratiment dels productes industrials i la transformació en els mitjans de transport i de comunicació són armes de conquesta de mercats exteriors. Mitjançant la ruina dels productes artesanals la mecanització els transforma forçosament en camps de producció de matèries primeres. Així l'Índia oriental fou forçada a la producció de cotó, llana, cànem, jute, índigo per a Gran Bretanya.(232) La contínua «excedentarització» de treballadors en els països de gran indústria provoca l’emigració i la colonització de països forasters, que es converteixen en plantacions de matèries primeres per la metròpoli, com Austràlia, per exemple, en una plantació de llana.(233) S’hi genera una nova divisió internacional del treball, corresponent a la mecanització, on una part del globus terrestre es transforma predominantment en un camp de producció agrícola per l’altra, que es transforma predominantment en un camp de producció industrial. Aquesta revolució depèn conjuntament de transformacions en l’agricultura, en les quals encara no ens endinsarem més.(234)

A partir de la moció del senyor Gladstone la Cambra dels Comuns ordenà el 18 de febrer del 1867 una estatística sobre les importacions i exportacions globals del 1831-1866 en el Regne Unit de panís, blat i farines de tota mena. Donc a continuació el resultat resumit. La farina s’expressa en quarteres de gra. (Vg. Taula a la pàgina 419)

La inoïda expansibilitat a salts del sistema fabril i la seua dependència del mercat mundial generen necessàriament una producció enfebrida i com a conseqüència d’això una saturació de mercats, la contracció dels quals provoca una paràlisi. La vida de la indústria es transforma en una sèrie consecutiva de períodes d’activitat moderada, prosperitat, sobreproducció, crisi i estagnació. La inseguretat i la inestabilitat a les quals la mecanització sotmet l’ocupació i per tant les condicions de vida dels treballadors, esdevenen normals en aquests canvis periòdics del cicle industrial. Tret dels períodes de prosperitat, hi ha una lluita ferotge entre els capitalistes per una quota individual en el mercat. Aquesta porció es relaciona directament amb l’abaratiment del producte. A banda de la rivalitat que això genera per l’ús d’una maquinària millorada i substituïdora de força de treball i de nous mètodes de producció, s’hi arriba sempre a un punt on es cerca l’abaratiment de la mercaderia mitjançant una pressió forçada dels salaris laborals per sota del valor de la força de treball.(235)

El creixement en el nombre de treballadors fabrils es condiciona per tant a un creixement proporcionalment igual de ràpid del capital global invertit en les fàbriques. Aquest procés s’acompleix, però, únicament dins els períodes de flux i reflux del cicle industrial. S’interromp constantment per l’avenç tècnic que ara col·loca virtualment el treballador, ara l’elimina fàcticament. Aquest canvi qualitatiu en la mecanització expulsa constantment treballadors de la fàbrica o tanca les portes a les noves riuades de recrutes, mentre que la mera extensió quantitativa de fàbriques absorbeix al costat dels acomiadats contingents frescos. Els treballadors són així successivament repel·lits i atrets, moguts ací i allà, i això en un canvi constant en el sexe, edat i qualificació dels contractats.

El destí del treballador fabril es descriu millor amb una ullada ràpida del destí de la indústria cotonera anglesa.

Del 1770 al 1815 la indústria cotonera es deprimí o estagnà 5 anys. Durant aquest primer període de 45 anys els fabricants anglesos detingueren el monopoli de la maquinària i del mercat mundial. Del 1815 al 1821 es deprimí, el 1822 i el 1823 prosperà, el 1824 l’abolició de les lleis de sindicació, gran extensió generalitzada de fàbriques, el 1825 crisi; el 1826 gran misèria i aixecaments entre els treballadors cotoners; el 1827 lleugera millora, el 1828 gran creixement dels telers de vapor i de les exportacions; el 1829 les exportacions superaren, particularment les d’Índia, tots els anys anteriors; el 1830 mercats saturats, grandíssim malestar, del 1831 al 1833 depressió continuada; es retira a la Companyia de les Índies Orientals el monopoli del comerç a l’Àsia Oriental (Índia i Xina). 1834 gran creixement de fàbriques i maquinària, manca de mans. Les noves lleis de la pobresa impulsen la migració de treballadors agrícoles als districtes fabrils. Absorció d’infants dels comtats rurals. Comerç d’esclaus blancs. 1835 gran prosperitat. Fam simultània dels teixidors manuals de cotó, 1836 gran prosperitat. 1837 i 1838 situació de depressió i crisi. 1839 revifalla. 1840 gran depressió, aixecaments, intervenció militar. 1841 i 1842 patiment paorós dels treballadors fabrils. 1842 els fabricants tanquen les fàbriques a les mans per aconseguir l’abolició de les lleis del gra. Els treballadors marxen a milers cap a Yorkshire, els militars els fan retrocedir i els dirigents són duts davant del tribunal de Lancaster. 1843 gran misèria. 1844 revifalla. 1845 gran prosperitat. 1846 floreixement continu primer, després símptomes de reacció. Abolició de les lleis del gra. 1847 crisi. Reducció general de salaris en un 10% i més per celebrar el «big loaf». 1848 depressió continuada. Manchester sota protecció militar. 1849 revifalla. 1850 prosperitat. 1851 caiguda del preu de les mercaderies, salaris baixos, freqüents strikes. 1852 comença una millora. Continuació de les strikes, els fabricants amenacen amb la importació de treballadors forasters. 1853 pugen les exportacions. Strike de vuit mesos i gran misèria a Preston. 1854 prosperitat, saturació de mercats. 1855 reports de bacarrotes arriben des dels Estats Units, Canadà i dels mercats de l’Àsia Oriental. 1856 gran prosperitat. 1857 crisi. 1858 millora. 1859 gran prosperitat, augment de fàbriques. 1860 zènit de la indústria cotonera anglesa. Els mercats indians, australians i d’altres són tan plens que el 1863 encara no havien absorbit tot el pastís. Tractat de comerç amb França. Enorme creixement de fàbriques i maquinària. 1861 el floreixement dura un temps, reacció, guerra civil americana, manca de cotó. Del 1862 al 1863 enfonsament complet.

Períodes quinquennals i any 1866

La història de la manca de cotó és massa característica com per no aturar-s’hi un instant. De les indicacions de la situació del mercat mundial del 1860 al 1861 hom veu que la fam de cotó arribava pels fabricants en el moment just, un fet que es reconeix en els reports de la Cambra de Comerç de Manchester, llegits en el Parlament per Palmerston i Derby, i ratificats pels esdeveniments.(236) Certament que, el 1861, entre les 2.887 fàbriques cotoneres del Regne Unit n’hi havia moltes de petites. Segons el report de l’inspector fabrils A. Redgrave, la jurisdicció del qual incloïa 2109 d’aquestes 2887 fàbriques, de les primeres hi havia 392 o un 19% amb menys de 10 cavalls de vapor de potència, 345 o un 16% de 10 a 20, 1.372, per contra, de 20 i més cavalls de potència.(237) La majoria de les petites fàbriques feien teixits i s’havia erigit durant el període de prosperitat iniciat el 1858, la majoria per especuladors, dels quals un fornia el fil, l’altre la maquinària, un tercer l’edifici, sota l’impuls d’antics overlookers o d’altres individus de pocs mitjans. La majoria d’aquestes petites fàbriques caigueren. El mateix destí els hi esperava en la crisi comercial que la carestia de cotó havia impedit. Per bé que constituïen ¹/3 del nombre de fabricants, les llurs fàbriques absorbien una part desproporcionadament petita del capital invertit en la indústria cotonera. Pel que fa a l’abast de la paràlisi, segons autèntiques estimacions sembla que l’octubre del 1862 un 60,3% de les filadores i un 58% dels telers eren aturats. Això es refereix a tota la branca industrial i naturalment es modifica força pels districtes individuals. Tan sols ben poques fàbriques treballen a temps complert (60 hores per setmana), la resta amb interrupcions. Fins i tot pels pocs treballadors que s’ocupaven a temps complert i per salari a preu fet, el salari setmanal s’encongia necessàriament com a conseqüència de la substitució del millor cotó pel més deficient, el Sea Island per l’egipci (en les filatures fines) i l’americà i l’egipci pel Surat (de les Índies Orientals) i del cotó més pur per barreges de residus de cotó amb Surat. La fibra més curta de cotó de Surat, de qualitat més bruta, la més gran fragilitat del fli, la substitució de la farina per tota mena d’ingredients més pesants en l’espesament de les filades, etc. disminuïen la velocitat de la maquinària o el nombre de telers que un teixidor podia supervisar, augmentava el treball amb els errors de la màquina i limitava amb la quantitat de producció el salari a preu fet. En l’ús de Surat i amb plena ocupació les pèrdues dels treballadors arribaven a un 20, 30% o més. La majoria de fabricants reduiren a més, però, el preu del salari a preu fet en un 5, 7¹/2 i 10%. Hom copsa per tant la situació dels qui eren ocupats tan sols 3, 3¹/2, 4 dies setmanals o tan sols 6 hores diàries. Després ja d’una relativa millora introduïda el 1863, els salaris setmanals per teixidors, filadors, etc, eren de 3 xílings i 4 penics, 3 xílings i 10 penics, 4 xílings i 6 penics, 5 xílings i 1 penic, etc.(238) Fins i tot sota aquestes situacions desesperades l’esperit inventiu dels fabricants en la reducció salarial no s’aturava. Això depenia en part de les multes per tares en l’obra degudes al seu propi cotó roí, a una maquinària inadequada, etc. On els fabricants eren, a més, propietaris dels cottages dels treballadors, treien directament els lloguers de la reducció de salaris laborals nominals. L’inspector fabril Redgrade relata de selfacting minders (els que supervisaven un parell de Paar selfacting mules), que

«guanyen a la fi del treball de tota una quinzena 8 xílings i 11 penics, i d’aquesta suma els hi dedueixen el lloguer de la casa, si bé el manufacturer els hi retorna la meitat com a donatiu. Els supervisors se’n duen la suma de 6 xílings i 11 penics. En molts llocs els supervisors de les selfactines en tregueren de 5 a 9 xílings setmanals, i els teixidors de 2 a 6 xílings setmanals, durant les darreries del 1862».(239)

Fins i tot es deduïa el lloguer dels salaris de les mans que tan sols treballaven a temps parcial.(240) No és cap meravella que en certes parts de Lancashire hi esclatàs una mena de pesta de la fam! El més que característic de tot plegat, però, fou la revolucionarització del procés de producció a costat dels treballadors. Es feren formalment experimenta in corpore vili, com els anatomistes amb les granotes.

«Tot i que», diu l’inspector fabril Redgrave, «he donat els guanys reals dels treballadors en moltes fàbriques, hom no ha de concloure que reben el mateix pagament setmana rera setmana. Els operaris són somesos a grans fluctuacions per la constant experimentació dels manufacturers... els ingressos dels operaris pugen i baixen amb la qualitat de les barreges de cotó; de vegades s’han mantingut en un 15% menys respecte els ingressos anteriors, i després, en una setmana o dos, cauen un 50 o un 60%».(241)

Aquests experiments no es feren tan sols a costa dels mitjans de vida dels treballadors. Havien de pagar amb tots els cinc sentits.

«La gent ocupada en l’elaboració del cotó de Surat es queixen molt. M’informen que, a l’obrir les bales de cotó hi ha una pudor intolerable, que emmalalteix... En les sales de barreja, esgarrapat i cardat, la pols i la brutícia que s’hi desprenen, irriten les vies aèries, i donen lloc a tos i a dificultats respiratòries. Una malaltia de la pell, sens dubte per la irritació de la brutícia continguda en el cotó, també preval... En ésser la fibra tan curta, s’usa una gran quantitat d’additiu, tan animal com vegetal... La bronquitis és més prevalent degut a la pols. La inflamació ulcerosa de la gola és comuna per aquesta mateixa causa. L’aspiració freqüent de polsim produeix malestar i dispèpsia, i quan el teixidor mulla el fil amb saliva per passar-lo pel forat de la llançadora».

D’altra b anda els substituts de la farina eren una butxaca de Fortunatus pels senyors fabricants per augmentar el pes del fil. Feien que «15 lliures de matèria primera», teixides, pesassen 20 lliures».(242) En el report dels inspectors fabrils del 30 d’abril del 1864 hom llig:

«La indústria fa un ús d’aquest recurs en l’actualitat que és fins i tot increïble. He sentit de bona font d’una roba que pesa 8 lliures que era feta de 5 ¼ lliures de cotó i de 2 ¾ lliures d’additiu; i d’una altra que pesava 5 ¼ lliures, de les quals 2 lliures eren d’additiu. Eren camises ordinàries per exportació. En roba d’altres descripcions, s’hi afegeix de vegades fins a un 50% d’additiu; de forma que un manufacturer pot jurar, i de fet ho fa amb raó, que es fa ric en vendre roba per menys diners la lliura que els que pagà pel fil pur que contenen».(243)

Els treballadora havien de patir, però, no tan sols sota els experiments dels fabricants a les fàbriques, i de les autoritats municipals a fora, no tan sols de la reducció salarial i de la manca de feina, de la misèria i de l’almoïna, dels discursos elogiosos dels lords i dels comuns.

«Les malaurades dones que, com a conseqüència de la fam de cotó, es quedaren sense feina ja des del començament, han esdevingut de llavors ençà marginades socials; i ara, tot i que la indústria ha revifat i n’hi ha molta feina, resten com a membres d’aquella malaurada classe, i molt probablement hi restaran. Hi ha també al barri més prostitutes joves que les que haja conegut en els darrers 25 anys».(244)

Hom troba per tant en els primers 45 anys de la indústria cotonera anglesa, del 1770 al 1815, tan sols 5 a anys de crisi i estagnació, però aquest era el període del seu monopoli mundial. El segon període, de 47 anys, del 1816 al 1863 compta tan sols 20 anys de revifalla i prosperitat vers 28 anys de depressió i estagnació. A partir del 1815-1830 comença la competència amb l’Europa continental i els Estats Units. Del 1833 ençà l’extensió dels mercats aisàtics es força amb la «destrucció de la raça humana». D’ençà de l’abolició de les lleis del gra, del 1846 al 1863, hi hagué vuit anys d’activitat moderada i de prosperitat vers 9 anys de depressió i estagnació. La situació dels treballadors cotoners masculins adults, fins i tot durant les èpoques de prosperitat, es pot entreveure a través de la nota adjunta.(245)

Notes

(179) Ure, l.c.p. 18. <=

(180) l.c.p. 20. Vg. Karl Marx, «Misère etc.», p.140, 141. <=

(181) És característicament confús dels reports estatístics, i també s’hi provarà com de confusos ho són també en altres casos, el fet que mentre que la legislació fabril anglesa exclou explícitament del seu àmbit d’acció els treballadors esmentats en darrer terme en el text, com a treballadors no-fabrils, d’altra banda els «returns» públics del parlament incloguen explícitament en la categoria de treballadors fabrils no tan sols els enginyers, mecànics, etc., sinó també els gerents fabrils, els delegats, els empleats de magatzem, els empacadors, etc., en breu tots els individus, amb l’exclusió única del propietari fabril. <=

(182) Ure ho admet. Diu que el treballador «en cas de necessitat pot ésser traslladat segons la voluntat del gerent d’una màquina a l’altra», i exclama triomfant: «Aital canvi es contradiu obertament amb l’antiga rutina que dividia el treball i assignava a un treballador la tasca de donar forma al cap d’una agulla, i a l’altre la d’afilar-ne la punta». Més aviat s’hauria hagut de demanar per què aquesta «antiga rutina» tan sols s’abandona en la fàbrica automàtica en «cas de necessitat». <=

(183) Quan hom és en destret, com per exemple durant la guerra civil americana, el treballador fabril és regularment posat pel burgès en els treballs més esforçats, com a la construcció de carreteres, etc. Els «ateliers nationaux» anglesos de l’any 1862 i següents, establerts pels treballadors cotoners desocupats es diferencien dels francesos del 1848, en el fet que ací els treballadors havien de fer un treball improductiu a costa de l’estat, i allà havien de fer un treball públic productiu en benefici dels burgesos, i de fet ho havien de fer més barat que els treballadors regulars, contra els quals eren llençats així en competència. «L’aspecte físic del treballador cotoner ha millorat sens dubte. Això ho atribuesc... pel que fa als homes, al treball a l’aire lliure en obres públiques». (S’hi tracta ací dels treballadors fabrils de Preston, ocupats en la «Preston Moor»). («Rep. of Insp. of Fact. Oct. 1863», p. 59.) <=

(184) Exemple: els diferents aparells mecànics introduïts en la fàbriques llaneres en substitució del treball infantil d’ençà de la llei del 1844. Tan aviat com els infants dels senyors fabricants haguessen d’anar a «escola» com a ajudants de fàbrica, aquesta esfera gairebé inexplorada de la mecànica faria aviat progressos remarcables. «De la maquinària, potser les selfactines són tan perilloses com qualsevol altra. La majoria d’accident amb elles els pateixen infants petits, en arrossegar-se sota les filadores per agranar mentre segueixen en marxa. Diversos ‘responsables’ han sigut multats per aquesta infracció, però sense gaire profit general. Si els qui fan màquines inventassen tan sols una granera automàtica, amb l’ús de la qual la necessitat d’aquests petits infants agranant sota la maquinària fos evitada, això constituïria un oportú afegit a les nostres mesures protectores». («Reports of Insp. of Factories for 31st October 1866», p. 63.) <=

(185) Hom es meravella per tant de la pensada fabulosa de Proudhon, que la maquinària no s’hi «construeix» com a síntesi dels mitjans de treball, sinó com a síntesi dels treballs parcials pel propi treballador. <=

(186) F. Engels, «Lage etc.», p.217. Fins i tot un llurecanvista del tot corrent i optimista com el senyor Molinari, remarca: «Un home es gasta més ràpid en vigilar quinze hores diàries l’evolució uniforme d’un mecanisme, que en exercir, en el mateix espai de temps, la seua força física. Aquest treball de supervisió que potser serviria de gimnàstica a la intel·ligència, si se’l prolongués massa, destruiria a la llarga, pel seu excés, la intel·ligència i el propi cos». (G. de Molinari, «Études Économiques», Paris 1846). <=

(187) F. Engels, l.c.p. 216 <=

(188) «The factory operatives should keep in wholesome remembrance the fact that theirs is really a low species of skilled labour; and that there is none which is more easily acquired or of its quality more amply remunerated, or which, by a short training of the least expert can be more quickly as well as abundantly acquired ... The master's machinery really plays a far more important part in the business of production than the labour and the skill of the operative, which six months' education can teach, and a common labourer can learn». («The Master Spinners' and Manufacturers' Defence Fund. Report of the Committee», Manchester 1854, p. 17). Hom veurà més tard que el «patró» pot cantar una altra tonada tan bon punt se l’amenaça amb la pèrdua del seu autòmata «vivent». <=

(189) Ure, l.c.p. 15. Qualsevol que conega la història vital d'Arkwright mai no utilitzarà el mot «noble» per aquest genial barber. De tots els grans inventors del segle XVIII fou sense rival el més gran lladre d’invencions alienes i el col·lega més mediocre. <=

(190) «L’esclavatge en el qual la burgesia ha encadenat el proletariat, no es fa més meridianament clar enlloc com en el sistema fabril. Ací tota llibertat s’esvaeix de dret i de fet. El treballador ha d’ésser al matí a dos quarts de sis a la fàbrica; si arriba un parell de minuts tard el multen, si hi arriba 10 minuts tard no el deixen entrar fins després de la pausa, i llavors perd una quarta part del jornal. Ha de menjar, beure i dormir quan se li ordena... La campana despòtica el crida des del llit, el crida des de les pauses per esmorzar i dinar. I com li va ara que ja és a la fàbrica? Ací el fabricant és el legislador més absolut. Promulga les regulacions fabrils que li plauen; altera i complementa el seu codi quan li ve de gust; i si hi afegeix l’absurd més complet, els tribunals li diuen al treballador: com que heu entrat lliurament sota aquest contracte, ara l’heu de continuar també... Aquests treballadors són condemnat a viure, des del novè any fins a la mort sota aquesta tortura mental i física». (F. Engels, l.c.p. 217 sqq.). Què «diuen els tribunals» ho mostraré amb dos exemples. Un cas va passar a Shefflied, a finals del 1866. Allà un treballador havia estat durant 2 anys en una fàbrica metal·lúrgica. Com a conseqüència d’una baralla amb el seu fabricant deixà la fàbrica i declarà que sota cap circumstància hi treballaria mai més. El perseguiren per trencament de contracte i el condemnaren a dos mesos de presó. (Si el fabricant trenca el contracte, tan sols s'hi pot recòrrer civiliter i no arrisca més que una pèrdua monetària). Després de complerts els dos mesos el mateix fabricant el convida a tornar a la feina, d'acord amb l’antic contracte. El treballador diu: no. La violació de contracte ja havia quedat pagada. El fabricant el denuncia de nou, el tribunal el condemna de nou, per bé que un dels jutges, Mr. Shee, ho denuncia públicament com una monstruositat jurídica, per la qual un home pot ésser periòdicament castigat tota la vida per una mateixa ofensa o crim. Aquesta sentència no la donà el «Great Unpaid», als provincials Dogberries, sinó a Londres, un dels més alts tribunals de justícia. {A la 4a ed. - Això ja ha desaparegut. Amb ben pocs casos –com ara en les obres públiques de gas–, ara a Anglaterra el treballador es troba en peu d’igualtat amb l’empresari i tan sols se’l pot perseguir pel dret civil.. - F. E.} - El segon cas s’esdevingué a Wiltshire, a finals de novembre del 1863. Al voltant de 30 teixidores de vapor, contractades per un tal Harrupp, un fabricant tèxtil de Leower's Mill, Westbury Leigh, feren vaga perquè aquest mateix Harrupp havia pres l’agradable costum fer-les deduccions salarials per arribar tard els matins, concretament 6 penics per 2 minuts, 1 xíling per 3 minuts i 1 xíling i 6 penics per 10 minuts. Això a uns 9 xílings per hora, i 4 lliures i 10 xílings per dia, mentre que el salari mitjà anual no depassa els 10-12 xílings setmanals. Harrupp havia encarregat a més un jove que xiulàs l’hora de la fàbrica, i moltes vegades ho feia abans de 6 del matí, i si les mans no eren totes en el moment que el xiulet cessava, les portes eren tancades i les mans que hi havia fora eren multades; i com que no hi havia cap rellotge en l’edifici, les malaurades mans eren sota el poder del jove controlador del temps inspirat per Harrupp. Les mans en «strike», mares de família i noies, declararen que tornarien a la feia si el controlador del temps era substituït per un rellotge i s’hi introduïa una escala de multes més racional. Harrupp cità 19 dones i noies davant els magistrats per trencament de contracte. Foren multades amb 6 penics i amb les costes de 2 xílings i 6 penics, davant la indignació més extrema de l’auditori. Harrupp fou seguit en sortir del tribunal per una massa popular que l’escridassava. - Una de les operacions més volgudes dels fabricants és castigar el treballador amb deduccions salarials per manques en el material que li lliura. Aquest mètode donà lloc el 1866 a una vaga general en els districtes tauleters anglesos. El tribunal del «Ch. Employm. Commiss.» (1863-1866) referí casos on el treballador no tan sols no rebia salaris sinó que esdevenia, mitjançant el seu treball i els reglaments disciplinaris deutor fins a les celles del seu valuós «patró». Mostres edificants de l’agudesa en deduccions salarials dels autòcrates fabrils les oferí també la crisi cotonera més recent. «Jo mateix he hagut d’emprendre accions legals», deia l’inspector fabril R. Baker, «contra un frabricant cotoner per haver deduït en aquests paorosos i dolorosos temps 10 penics la peça a qualcuns dels joves obrers (menys de tretze anys) que emprava, per un certificat mèdic (pel qual ell mateix havia pagat tan sols 6 penics), i quan la llei tan sols permet deduir 3 penics, i no res mai per costum... I se m’ha informat que un altre, per tal d’actuar legalment, per aconseguir el mateix resultat, carrega un xíling a cadascun dels pobres infants que treballen per ell com a dret per deixar-los aprendre l’art i el misteri de filar cotó, tan bon punt el sanitari els declara adients per aquesta ocupació. Hi ha per tant causes soterrades per aquestes manifestacions i vagues extraordinàries, no tan sols allà on apareixen, sinó en general en temps com els presents on se les deixa inexplicades a l’opinió pública» (s’hi refereix a una vaga de teixidors mecànics en la fàbrica de Darwen, el juny del 1863) («Reports of Insp. of Fact. for 30th April 1863», p. 50, 51.) (El report fabril sempra va més enllà de les dades oficials). <=

(190a) Les lleis per la protecció davant la maquinària perillosa han actuat beneficiosament. «Però... hi ha d’altres causes d’accident que no existien fa vint anys; una especialment, per exemple, és l’augment de la velocitat de la maquinàries. Rodes, rodaments, eixos i llençadores són propulsats a uns ritmes augmentats i en augment; les dits han d’ésser ràpids i destres en els moviments per agafar el fil trencat ja que, si els posen amb vacil·lacions o despreocupació, els sacrifiquen... Un gran nombre d’accidents el causa l’afany dels treballadors per fer la feina de forma expèdita. Cal recordar que és de la més gran importància pels fabricants que la maquinària siga en moviment, és a dir, que produesca materials i mercaderies. Cada aturada d’un minut no és tan sols una pèrdua de potència, sinó de producció, i els treballadors són pressionats pels supervisors, als quals els interessa la quantitat de feina lliurada, per mantindre la maquonària en moviment, i no és pas menys important pels operaris que cobren a preu fet que les màquines continuen en moviment. En conseqüència, per bé que és estrictament prohibit, en moltes o, millor dit, en la majoria de les fàbriques, que la maquinària es netege en moviment, amb tot la pràctica constant en la majoria, sinó en totes, és que els treballadors retiren residus, agranen els rodaments i les rodes, etc., mentre són en moviment, sense que ningú no els ho retrega. Així per aquesta causa tan sols, en els darrers sis mesos hi ha hagut 906 accidents... Per bé que bona part de la neteja es fa diàriament, amb tot és el dissabte el dia establert per la neteja profunda de la maquinària, i bona part d’això es fa amb la maquinària en moviment Com que la neteja no es paga, els treballadors proven de fer-la tan ràpidament com siga possible. D’ací el nombre d’accidents que tenen lloc els divendres i especialment els dissabtes siga molt més gran que els de qualsevol altre dia. Del divendres l’excés és de gairebé un 12% per damunt del nombre mitjà dels quatre dies anteriors de la setmana, i del dissabte un 25% més de la mitjana dels cinc dies anteriors; o, si es tenen presents el nombre d’hores de feina del dissabte –7 hores i mitja, en relació a les 10 i mitja dels altres dies– hi ha un excés d’un 65% els dissabtes per damunt de la mitjana dels altres cinc dies». («Reports of Insp. of Factories for etc. 31st October 1866», London 1867, p. 9, 15, 16, 17.) <=

(191) En la primera secció del tercer llibre reportaré una campanya realitzada fa poc temps pels fabricants anglesos contra els articles de la llei fabril que protegeixen els membres de les «mans» de la maquinària mortalment perillosa. Ací n’hi ha prou amb una citació d’un report oficial de l’inspector fabril Leonard Horner: «He sentit que hi ha fabricants que parlen amb una lleugeresa inexcusable de certs accidents; així, per exemple, tracten la pèrdua d’un dit com una qüestió anecdòtica. La vida i les perspectives d’un treballador depenen tant dels seus dits que qualsevol pèrdua d’ells li és quelcom molt seriós. Quan sent aquests comentaris desconsiderats, pos habitualment aquesta qüestió: suposau que us calgués un treballador addicional, i dos s’hi presentassen, igualment ben qualificats en altres respectes, però que un hagués perdut un polze o un índex, a qui contractaríeu? Mai no hi hagué cap vacil·lació en la resposta...» Els fabricants tenen «prejudicis erronis contra el que senten com una legislació pseudo-filantròpica». («Reports of Insp. of Fact. for 31st Oct. 1855»). Aquests senyors són «paios espabilats» i no és insòlit que fossen entusiasmats amb la rebel·lió dels esclavistes! <=

(192) En les fàbriques que fa més temps que són sota la llei fabril, amb la restricció forçosa del temps de treball i d’altres regulacions, han desaparegut molts dels antics abusos. La pròpia millora de la maquinària demanan fins a un cert punt una «millor construcció dels edificis», i això beneficia els treballadors. (cf. «Reports etc. for 31st Oct. 1863», p. 109.) <=

(193) Vegeu entre d’altres John Houghton, «Husbandry and Trade improved», Lond. 1727. «The Advantages of the East India Trade», 1720. John Bellers, l.c. «El patró i els treballadors es troben, malauradament, en una guerra perpètua entre ells. L’objectiu invariable del primer és aconseguir que la feina es faça tan barata com siga possible; i no s’està d’emprar qualsevol artifici per assolir-ho, mentre que els darrers són igualment atents a qualsevol ocasió de arrencar als patrons que atorguen demandes superiors». «An Inquiry into the causes of the Present High Prices of Provisions», 1767. p. 61, 62. (Autor Rev. Nathaniel Forster, completament al costat dels treballadors). <=

(194) La teixidora de draps s’inventà a Alemanya. L’italià Abbé Lancellotti en la seua obra, apareguda a Venècia el 1636, relata: «Anton Müller de Danzig va veure fa uns 50 anys» (L. escriu el 1629) «una màquina força ingeniosa a Danzig, que completa de 4 a 6 peces d’una vegada; el consell municipal, però, en tèmer que aquest invent podia deixar al càrrer una gran massa de treballadors, silencià la invenció i van fer escanyar o anegar l’inventor secretament». A Leyden aquesta màquina no fou emprada fins el 1629. Els avalots dels teixidors forçaren el magistrat inicialment de prohibir-la; mitjançant diferents ordres del 1623, 1639, etc., de part dels estats generals el seu ús fou limitat; filament, fou permès, sota certes condicions, mitjançant l’ordre del 15 de desembre del 1661. «En aquesta ciutat», diu Boxhorn («Inst. Pol.», 1663) sobre la introducció de la teixidora de draps a Leyden, «hom inventà un instrument per teixir, amb el qual un individu podia manufacturar més peces i més fàcilment que altrament haurien fet uns quants abans en aproximadament vint anys. Això comportà agitacions i queixes dels teixidors, fins que l’ús d’aquest instrument fou prohibit per les autoritats municipals». Aquesta mateixa màquina fou prohibida a Colònia el 1676, mentre que la introducció a Anglaterra en la mateixa època provocà agitació entre els treballadors. Mitjançant un edicte imperial del 19 de febrer del 1685 se’n prohibia l’ús a tot Alemanya. A Hamburg fou cremada públicament per ordre dels magistrats. Karl VI renovà el 9 de febrer del 1719 l’edicte del 1685, i l’ús no fou permès a l’Electorat de Saxònia obertament fins el 1765. Aquesta màquina, que havia atemorit el món, fou de fet la precursora de les filadores i telers mecànics, i per tant de la revolució industrial del segle XVIII. Capacitava com a teixidor un jove completament inexpert, amb el simple moviment cap endavant i cap endarrere d’una palanca, que accionava tot el teler, i oferia, en la forma millorada, de 40 a 50 peces cada vegada. <=

(195) En les manufactures més endarrerides es repeteixen fins avui mateix en la forma més crua les protestes obreres contra la maquinària. Així, per exemple, entre els adobadors de Sheffield el 1865. <=

(196) Sir James Steuart concep també l’acció de la maquinària encara completament en aquest sentit. «Consider doncs les màquines com a mitjans d’augmentar (virtualment) el nombre de gents industrials que hom no és pas obligat de nodrir... En què difereix l’efecte d’una màquina del de nous habitants?» (Trad. francesa, t. I, I. I, ch. XIX). Més innocentment és Petty, que diu, que substitueix la «poligàmia». Aquest punt de mira val com a molt per certes zones dels EUA. Contràriament: «la maquinària rarament es pot emprar amb èxit per abreujar el treball d’un individu; més temps es perdria en la seua construcció que l’estalviat per aplicar-la. Tan sols és realment útil quan actua en grans masses, quan una sola màquina pot ajudar en la feina de milers. És per tant en els països més poblats, on hi ha més ociosos, que és més abundant... S’hi recorre per una escassedat d’homes, però per la facilitat amb la qual pot dur-los en massa a la feina». (Piercy Ravenstone, «Thoughts on the Funding System and its Effects», Lond. 1824, p. 45.) <=

(196a) {A la 4. ed. - Això val també per Alemanya. Allà on entre nosaltres s’hi dóna la gran agricultura, especialment a l’est, tan sols ha sigut possible per l’eliminació de possessions («Bauernlegen»), una pràctica generalitzada en el segle XVI i particularment a partir del 1648. - F. E.}<=

(197) «Maquinària i treball són en contínua competència». (Ricardo, l.c.p. 479.) <=

(198) La competència entre els telers manuals i els mecànics a Anglaterra, abans de la introducció de la llei de pobres del 1834, fou perllongada amb la suplementació dels salaris, que havien caigut considerablement per sota del mínim, amb ajut parroquial. «El reverend senyor Turner era, el 1827, record de Wilmslow in Cheshire, un districte manufacturer. Les qüestions del Comitè d’Emigració, i les respostes del senyor Turner, mostren com la competència del treball humà es mantenia contra la maquinària. ‘Qüestió: no ha superar l’ús del teler mecànic el del manual? Resposta: sens dubte l’hauria superat molt més que no ha fet si els teixidors manuals no haguessen pogut assumir una reducció de salaris’. ‘Qüestió: però en sotmetre-s’hi haurien acceptat salaris que són insuficients per mantindre’ls, i cerca en la contribució parroquial un complement necessari? Resposta: Sí, i de fet la competència entre el teler manual i el teler mecànic es manté per la beneficiència’. Així un pauperisme degradant o l’expatriació és el benefici que l’industriós rep de la introducció de la maquinària, ésser reduït de mecànic respectable i en certa mesura independent, a un desgraciat abatut que viu del pa embrutidor de la caritat. D’això en diuen inconveniència temporal». («A Prize Essay on the comparative merits of Competition and Co-operation», Lond. 1834, p. 29.) <=

(199) «La mateixa causa que pot augmentar els ingressos del país» (és a dir, com Ricardo declara en el mateix passatge, els ingressos de landlords i capitalists, la riquesa dels quals, considerada econòmicament, equival a la Wealth of the Nation), «pot alhora provocar un excedent de població i deteriorar les condicions dels treballadors». (Ricardo, l.c.p. 469). «L’objectiu constant i la tendència de tota millora en la maquinària és, de fet, desfer-se completament del treball humà, o disminuir-ne el preu amb la substitució del treball d’homes adults pel de dones i infants, la dels treballadors qualificats pels no-qualificats». (Ure). <=

(200) «Reports of Insp. of Fact. 31st Oct. 1858», p. 43. <=

(201) «Reports etc. 31st Oct. 1856», p. 15. <=

(202) Ure, l.c.p. 19. «El gran avantatge de la maquinària emprada en l’elaboració de maons consisteix en el fet que qui l’empra esdevé completament independent de treballadors qualificats». («Ch. Empl. Comm., V. Report», Lond. 1866, p. 130, n. 46).

Afegit a la 2 ed. El senyor Sturrock, superintendent del departament de maquinària del Great Northern Railway diu en relació a la construcció de màquines (locomotores, etc.): «Els costosos (expensive) treballadors anglesos són menys utilitzats de dia en dia. La producció augmenta mitjançant l’aplicació d’instruments millorats, i aquests instruments se serveixen d’una mena inferior de treball (a low class of labour)... Abans el treball qualificat produïa obligatòriament totes les parts de la màquina de vapor. Les mateixes parts són ara produïdes per un treball amb menys qualificació, però amb millors instruments... Per instruments entenc les màquines emprades en la construcció de maquinària». («Royal Commission on Railways. Minutes of Evidence», n. 17862 und 17863, London 1867). <=

(203) Ure, l.c.p. 20. <=

(204) l.c.p. 321. <=

(205) l.c.p. 23. <=

(206) «Reports of Insp. of Fact., 31st Oct. 1863», p. 108 sqq. <=

(207) l.c.p. 109. La ràpida millora de la maquinària durant la crisi cotonera permeté que els fabricants anglesos, just després de la conclusió de la guerra civil americana, d’inundar seguidament de nou el mercat mundial. Durant els darrers 6 mesos del 1866 la tela ja gairebé no es podia vendre. D’ací arrencà la consignació de mercaderies a Xina i Índia, de forma que el «glut» s’hi va fer naturalment encara més intensiu. A començaments del 1867 els fabricants van recòrrer al mitjà habitual per superar les dificultats, la reducció del salari laboral en un 5%. Els treballadors s’hi resistiren i declararen, amb tota correcció teòrica, que l’únic remei era escurçar la setmana laboral a 4 dies per setamana. Després d’un llarg estira-i-arronsa els capitans industrials van haver de fer-se a la idea d’escurçar el temps de treball, amb salaris reduïts un 5% en certs casos, i en d’altres sense aquesta reducció. <=

(208) «La relació entre patró i home en els bufadors d’ampolles és una lluita crònica». D’ací l’impuls de la manufactura del vidre premut, on les principals operacions les realitza la maquinària. Una firma de Newcastle, que abans feia 350.000 lliures anuals de vidre flint bufat, ara produeix per comptes d’això 3.000.500 lliures de vidre premut. («Ch. Empl. Comm. IV. Rep.», 1865, p. 272, 263). <=

(209) Gaskell, «The Manufacturing Population of England», Lond. 1833, p. 11, 12. <=

(210) Diverses aplicacions força importants de màquines en la construcció de maquinària les ideà el senyor Fairbairn com a conseqüència de strikes en la seua pròpia fàbrica de màquines. <=

(211) Ure, l.c.p. 367-370. <=

(212) Ure, l.c.p. 368, 7, 370, 280, 321, 281, 475. <=

(213) Ricardo compartia originàriament aquesta visió, però després la contradigué explícitament amb la imparcialitat científica i l’amor per la veritat que el caracteritzen. Vegeu l.c., ch. XXXI «On Machinery». <=

(214) NB, donc la il·lustració completament a la manera dels economistes abans esmentats. <=

(215) Un ricardià remarca ací contra les fatuïtats de J. B. Say: «Allà on la divisió del treball és ben desenvolupada, la destresa del treballador és disponible únicament en la branca particular on l’ha adquirida; és una mena de màquina. No contribueix ni una jota en la matèria, doncs, repetir com els lloros que les coses tenen tendència a trobar un nivell propi. Si miram al voltant nostre no podem deixar de veure que fa temps que són incapaces de trobar un nivell propi; i que quan el troben, el nivell és sempre inferior al del començament del procés». («An Inquiry into those Principles respecting the Nature of Demand etc.», Lond. 1821, p. 72). <=

(216) Un virtuós d’aquest cretinisme pretenciós és, entre d’altres, MacCulloch. «Si fos avantatjós», diu, per exemple, amb la innocència afectada d’una infant de 8 anys, «que s’hi desenvolupàs del treballador més i més, de forma que fos capaç de produir, amb la mateixa o amb menys quantitat de treball, una quantitat constantment creixent de mercaderies, també seria avantatjós que disposàs de l’ajut d’una maquinària que l’assistís de la forma més efectiva en l’assoliment d’aquest resultat». (MacCulloch, «Princ. of Pol. Econ.», Lond. 1830, p. 182). <=

(216a) «L’inventor de la filadora mecànica ha arruïnat Índia, ço que ens afecta poc». (A. Thiers, «De la Propriété»). El senyor Thiers confon ací la filadora mecànica amb el teler mecànic, «ço que ens afecta poc». <=

(217) Segons el cens del 1861 (Vol. II, Lond. 1863) el nombre de treballadors de les mines de carbó d’Anglaterra i Gales arribava a 246.613 treballadors ocupats, dels quals 73.546 eren per sota i 173.067 per damunt dels 20 anys. De la primera categoria hi havia 835 entre els cinc i els deu anys, 30.701 entre els deu i els quinze, 42.010 entre els quinze i els dinou. El nombre dels ocupats en les mines de ferro, coure, plom, zinc i tots els altres metalls era de 319.222. <=

(218) A Anglaterra i Gales el 1861 hi havia ocupats en la producció de maquinària 60.807 persones, inclosos fabricants, empleats, etc., i així doncs tots els agents i comercials d’aquest ram. Se n’excloïen per contra els productors de la petita maquinària, com serradores mecàniques, etc., així com els productors d’eines per les màquines de treball, com filadores, etc. El nombre total d’enginyers civils arribava als 3.329. <=

(219) Com que el ferro és una de les matèries primeres més importants, remarcam ací que el 1861 a Anglaterra i a Gal·les hi havia 125.771 fundidors de ferro, dels quals 123.430 homes i 2.341 dones. Dels primers 30.810 eren de menys de 20 anys, i 92.620 més grans. <=

(220) «Una família de quatre persones adultes (teixidors de cotó) amb dos infants com a winders guanyava a finals del segle passat i començaments del present 4 lliures esterlines per setmana amb una jornada laboral de 10 hores; si el treball premia força podien treure’n més... Anteriorment havien patit sempre d’un subministrament deficitari de fil». (Gaskell, l.c.p. 34, 35). <=

(221) F. Engels a «Lage...» deplora la situació miserable d’una gran part d’aquests treballadors del luxe. Hi ha nombrosos casos d’això en els reports de la «Child. Empl. Comm.» <=

(222) El 1861 a Anglaterra i Gal·les hi havia 94.665 mariners ocupats en la marina mercant. <=

(223) Dels quals tan sols 177.596 són de sexe masculí més grans de 13 anys. <=

(224) Dels quals 30.501 són de sexe femení. <=

(225) Dels quals són de sexe masculí 137.441. S’exclouen 1.208.648 de tot el personal que no serveix en cases privades.

Afegit a la 2. ed. Del 1861 al 1870 el nombre de sirvents masculins gairebé s’ha duplicat. Augmentà fins a 267.671. L’any 1847 hi havia 2.694 guàrdies de caça (pels vedats aristocràtics), i el 1869 arribaven a 4.921. - Les noies joves que serveixen en la petita burgesia comercial de Londres es denominen en llenguatge popular «little slaveys», petites esclaves. <=

(226) Ganilh considera contràriament com a resultat final de la mecanització una disminució absoluta del nombre d’esclaus laborals, a costa per tant d’un nombre augmentat de les «gens honnêtes», que desenvolupen la llur coneguda «perfectibilité perfectible». Si bé entén poc el moviment de la producció, si més no sent que la maquinària és una institució força fatal si la seua introducció transforma treballadors ocupats en pobres, i el desenvolupament du a la vida més esclaus laborals que els que elimina. El cretinisme del seu propi punt de mira hom el pot copsar ja amb els seus propis mots: «Les classes condemnades a produir i a consumir disminueixen, i les classes que dirigeixen el treball, que alleugereixen, consolen i instrueixen tota la població, es multipliquen... i s’apropien de tots els beneficis que resulten de la disminució de les despeses del treball, de l’abundància de productes, i de l’abaratiment del consum. En aquesta direcció l’espècie humana s’eleva a concepcions més altes de geni, penetra en les profunditats misterioses de la religió, estableix els principis saludables de la moral» (que per tant consisteix en «apropiar-se de tots els beneficis», etc.), «les lleis de protecció de la llibertat» (de la llibertat de «les classes condemnades a produir»?) «i del poder, de l’obediència i de la justícia, del deure i de la humanitat». Aquesta xerrameca és a «Des Systèmes d'Économie Politique etc.» Par M. Ch. Ganilh, 2ème éd., Paris 1821, t. I, p. 224, cf. ib p. 212. <=

(227) «Reports of Insp. of Fact., 31st Oct. 1865», p. 58 sq. Al mateix temps, però, els fonaments materials per l’ocupació d’un nombre creixent de treballadors ja eren presents en 110 noves fàbriques amb 11.625 telers de vapor, 628.576 filadores, 2.695 cavalls de potència de vapor i d’aigua. (l.c.) <=

(228) «Reports etc. for 31st Oct. 1862», p. 79.

Afegit a la 2 ed. A finals de desembre del 1871 l’inspector fabril A. Redgrave deia en una conferència celebrada a Braford en la «New Mechanics' Institution»: «Ço que m’ha colpit de fa un temps és el canvi d’aparença de les fàbriques llaneres. Abans eren plenes de dones i infants, i ara la maquinària sembla fer tota la feina. En demanar-ne una explicació a un fabricant, em va donar la següent: ‘Sota l’antic sistema emprava 63 persones; després de la introducció de la maquinària millorada vaig reduir-ne les mans a 33 i, darrerament, com a conseqüència de nous i amplis canvis, m’he trobat en la situació de reduir aquells 33 en 13». <=

(229) «Reports etc. for 31st Oct. 1856», p. 16. <=

(230) «Els patiments dels telers manuals» (de cotó i de substàncies barrejades amb cotó) «foren objecte d’una investigació d’una comissió reial, però si bé la llur estretor era reconeguda i lamentada, la millora de les condicions es deixaven, i probablement no hi havia més remei, a l’atzar i als canvis de temps, que potser ara podem esperar» (20 anys després!) «que gairebé s’han resolt amb la gran extensió actual dels telers mecànics». («Rep. Insp. Fact., 31st Oct. 1856», p. 15.) <=

(231) Altres vies per les quals la maquinària afecta la producció de matèries primeres s’esmentaran en el tercer llibre. <=

(234) El desenvolupament econòmic dels Estats Units és pròpiament un producte de la gran indústria europea, principalment de l’anglesa. En la forma actual (1866) cal considerar-los encara com un país colonial d’Europa. {A la 4. ed. - De llavors ençà s’han desenvolupat en el segon país industrial del món, sense perdre per això del tot el llur caràcter colonial. - F. E.}

Exportació de cotó dels Estats Units a Gran Bretanya (en lliures)

Exportació de gra, etc., dels Estats Units a Gran Bretanya (1850 i 1862)

<=

(235) En un comunicat a les «Trade Societies of England» del juliol del 1866 dels treballadors contractats pels fabricants de sabates de Leicester que s’havien vist al carrer per un «lock out», s’hi deia entre d’altres coses: «Fa vint anys la sabateria a Leicester es va veure revolucionada amb la introducció del ribeteig per comptes del cosit. En aquella època s’hi podien guanyar bons salaris. Hi havia una gran competència entre les diferents companyies per treure l’article més polit. Poc després, però, sorgí una mena pitjor de competència, és a dir la de vendre més barat que ningú en el mercat. Les conseqüències perjudicials aviat es manifestaren en reduccions de salaris, i tan aclaparadorament ràpida fou la caiguda en el preu del treball que moltes companyies paguen ara únicament la meitat dels salaris originals. I, amb tot, per bé que els salaris es redueixen més i més, els beneficis semblen augmentar amb cada alteració en l’escala salarial». - Fins i tot els períodes desfavorables són utilitzats pels fabricants per treure beneficis excepcionals d’una davallada excessiva dels salaris, és a dir per un expoli directe dels mitjans de vida necessaris pels treballadors. Un exemple. Tracta de la crisi dels telers de seda de Coventry: «D’informació que he rebut tant de fabricants com de treballadors, sembla que no hi ha dubte que els salaris s’han reduït en una mesura superior al que la competència dels productors forasters o d’altres circumstàncies han fet necessari... la majoria dels teixidors treballen amb una reducció del 30 o 40%. Un tros de veta pel qual el teixidor aconseguia 6 o 7 xílings fa cinc anys, ara li dóna de 3 xílings i 3 penics a 3 xílings i 6 penics; altres gèneres es paguen ara entre 2 xílings i 2 xílings i 3 penics, quan abans es pagaven entre 4 xílings i 4 xílings i 3 penics. La reducció salarial sembla haver-se dut a un extrem superior al necessari per augmentar la demanda. De fet, la reducció en el cost del teixit, en el cas de moltes menes de vetes, no s’ha acompanyat de cap reducció corresponent en el preu de venda de l’article manufacturat». (Report del comissari F. D. Longe a «Ch. Emp. Comm., V. Rep. 1866», p. 114, n.1.) <=

(236) Vegeu «Reports of Insp. of Fact. for 31st Oct. 1862», p. 30 <=

(237) l.c.p. 18, 19. <=

(238) «Reports of Fact. for 31st. Oct. 1863», p. 41-45, 51. <=

(239) «Reports etc. 31st Oct. 1863», p. 41, 42. <=

(240) l.c.p. 57. <=

(241) l.c.p. 50, 51. <=

(242) l.c.p. 62, 63. <=

(243) «Reports etc. 30th April 1864», p. 27. <=

(244) D’una lletra del chief constable Harris von Bolton a «Reports of Insp. of Fact., 31st Oct. 1865», p. 61, 62. <=

(245) En una crida dels treballadors del cotó de la primavera del 1863 per la constitució d’una societat d’emigració es diu entre d’altres coses: «Que una gran emigració de treballadors fabrils és ara absolutament essencial per elevar-los de la situació de prostració present, pocs ho negaran; però per mostrar que tothora exigeix una corrent contínua d’emigració i que, sense ella, és impossible que mantinguen la llur posició en temps ordinaris, demanam que hom pose l’atenció en els fets que citam a continuació: - El 1814 el valor oficial de les cotoneries exportades era de 17.665.378 lliures esterlines, mentre que el valor real de mercat era de 20.070.824 lliures esterlines. El 1858 el valor oficial de les cotoneries exportades era de 182.221.681 lliures esterlines, però el valor real o de mercat era de tan sols 43.001.322, en vendre’s una quantitat decuplicada per poc més que el doble del preu anterior. En la producció de resultats tant desavantatjosos pel país en general, i pels treballadors fabrils en particular, hi han cooperat diverses causes que, si les circumstàncies ho haguessen permès, ens haurien d’haver sigut molt més evidents; n’hi ha prou per ara amb dit que la més òbvia és l’excés constant de treball, sense el qual no podria haver continuat un sector d’efectes tan ruinosos, i que requereix un mercat en constant expansió per salvar-se de l’anihilació. Les nostres fàbriques de cotó poden veure’s arrossegades a un marasme per les estagnacions periòdiques del comerç que, sota l’actuat estat de coses, són tan inevitables com la mort; però la ment humana treballa constantment i, tot i que creiem que som en el cert si afirmam que sis milions de persones han deixat aquestes costes durant els darrers 25 anys, amb tot, per l’augment natural de la població, i el desplaçament de treball per abaratir la producció, un gran percentatge d’homes adults fins i tot en els temps més pròspers troben impossible aconseguir feina en fàbriques amb qualsevol condició». («Reports of Insp. of Fact., 30th April 1863», p. 51, 52.) Hom veurà en un capítol posterior com els senyors fabricants s’esforçaren durant la catàstrofe del cotó per impedir l’emigració del treballadors fabrils per tots els mitjans, inclosos els estatals. <=