1. Capítol. Les mercaderies | Índex | 3. Capítol. Els diners o la circulació de les mercaderies

SEGON CAPÍTOL
El procés d'intercanvi

Les mercaderies, és clar, no poden anar al mercat i bescanviar-se totes soles. Ens hem d'adreçar per tant als llurs custodis, els propietaris de mercaderies. Les mercaderies són coses i per tant inermes davant els homes. Si no creuen, poden emprar la força, en altre mots, posseïr-les.(37) Perquè aquestes coses es relacionen entre elles com a mercaderies, el custodi de mercaderies ha de relacionar-se amb els altres com a persones, la voluntat de les quals resideix en aquestes coses, i ha de comportar-se de forma que ningú no s'apropia de la mercaderia d'un altre i se la fa seua, si no és mitjançat un acte de mutu consentiment. fet per consentiment mutu. Per tant s'han de reconèixer mútuament com a propietaris privats. Aquesta relació jurídica, la forma de la qual és el contacte, ja es desenvolupe legalment o no, és una relació de voluntats, que reflecteix la relació econòmica. El contingut d'aquesta relació jurídica o voluntària vé donada per la relació econòmica.(38) Les persones hi són tan sols pels altres com a representants de mercaderies i per tant com a propietaris de mercaderies. En general trobarem en el curs de la recerca que els papers econòmics de les persones són tan sols personificacions de relacions econòmiques, que s'hi donen entre ells.

Ço que distingeix especialment la mercaderia del propietari de mercaderia és la circumstància que es presenta envers qualsevol altra mercaderia física tan sols com una forma aparent del propi valor. Un level·ler de socarrel i un cínic sempre disposat a bescanviar no tan sols l'ànima sinó també el cos per qualsevol altra mercaderia seria tan repulsiu com una maritorne. D'aquesta manca d'una mercaderia el propietari de mercaderies en fa un sentit concret a partir dels seus cinc o més sentits. La seua mercaderia no té per ell cap valor d'ús immediat. Altrament no la duria al mercat. Té un valor d'ús pels altres. Per ell té únicament un valor d'ús directe com a dispositària de valor d'intercanvi i per tant com a mitjà d'intercanvi.(39) Per tant la ment li va a la recerca de mercaderies que li són un valor d'ús. Cap mercaderia no és valor d'ús pel seu propietari, sinó que és valor d'ús pels seus no-propietaris. Per tant ha de canviar de mans. Però aquest canvi de mans constitueix el seu intercanvi, i el bescanvi la relaciona amb les altres com a valor i la realitza com a valor. Les mercaderies s'han de realitzar com a valor, per tant, abans que es puguen realitzar com a valors d'ús.

D'altra banda han de mostrar-se com a valors d'ús abans que es puguen realitzar com a valors. Ja que el treball humà esmerçat en elles tan sols compta en la mesura que s'esmerça d'una forma útil pels altres. Que siga útil pels altres, que el seu producte per tant satisfaga una necessitat aliena, tan sols es pot conèixer, però, pel seu bescanvi.

Cada propietari de mercaderies vol lliurar la seua mercaderia tan sols per altres mercaderies, els valors d'ús de les quals satisfacen les seues necessitats. Fins ara el bescanvi és per ell tan sols un procés individual. D'altra banda vol realitzar la seua mercaderia com a valor, i per tant convertir-la en una altra mercaderia adient del seu mateix valor, independentment de si la seua pròpia mercaderia té o no té cap valor d'ús pel propietari de l'altra mercaderia. Així el bescanvi és per ell un procés social general. Però aquest procés no pot tindre lloc al mateix temps per tots els propietaris de mercaderies de forma únicament individual i alhora únicament social i general.

Vejam-ho de més a prop. Per cada propietari de mercaderies qualsevol mercaderia aliena és un equivalent particular de la seua mercaderia, i la seua mercaderia és per tant l'equivalent universal de totes les altres mercaderies. Com que, però, això val per qualsevol propietari de mercaderies, no hi ha cap mercaderia que siga l'equivalent universal i les mercaderies no posseeixen per tant cap forma relativa general del valor, amb la qual s'igualen com a valors i es comparen com a quantitats de valor. Es troben per tant en general entre elles no com a mercaderies, sinó tan sols com a productes o valors d'ús.

En les llurs dificultats els nostres propietaris de mercaderies pensen com Faust. Tot és començar. Tracten per tant abans d'haver-s'ho pensat. En l'instint natural del propietari de mercaderies es compleixen les lleis naturals de les mercaderies. No poden relacionar les llurs mercaderies com a valors i per tant com a mercaderies si no és que les comparen amb qualsevol altra mercaderia com a equivalent general. Això sorgia de l'anàlisi de les mercaderia. Però únicament el fet social pot fer que una determinada mercaderia faça d'equivalent general. L'acció social de totes les altres mercaderies exclou per tant una mercaderia determinada, la qual les representa totes en el seu valor. Per tant la forma natural de la mercaderia esdevé la forma equivalent socialment vàlida. Esdevindre l'equivalent general mitjançant aquest procés social és la funció socialment específica de la mercaderia seleccionada. Així esdevé—diners.

«Illi unum consilium habent et virtutem et potestatem suam bestiae tradunt. Et ne quis possit emere aut vendere, nisi qui habet characterem aut nomen bestiae, aut numerum nomisis ejus». (Apokalypse)

El cristall monetari és un producte necessari del procés d'intercanvi, on diferents menes de productes del treball s'igualen de fet entre ells i per tant es transformen de fet en mercaderies. L'aprofundiment i l'extensió del bescanvi desenvolupa l'oposició latent en les mercaderies entre el valor d'ús i el valor. La necessitat d'expressar exteriorment aquesta oposició pel comerç, impulsa l'establiment d'una forma independent del valor de les mercaderies i no descansa fins que s'efectua finalment mitjançant la duplicació de la mercaderia en mercaderia i diners. En la mateixa mesura, però, que es realitza la transformació del producte del treball en mercaderia, es fa la transformació de la mercaderia en diners.(40)

El bescanvi directa de producte té d'una banda la forma de l'expressió senzilla del valor i de l'altra no la té encara. Aquesta forma és x de la mercaderia a = y de la mercaderia b. La forma del bescanvi directe de productes és: x d'objecte d'ús a = y d'objecte d'ús b.(41) Les coses a i b no són mercaderies abans de l'intercanvi, sinó que ho són mitjançant ell. La primera via per la qual un objecte d'ús adquireix valor d'intercanvi és com a valor-no-d'ús pel seu propietari, com a quantitat de valor d'ús que excedeix la necessitat immediata del seu propietari. Les coses són alienes a l'home i per tant alienables. Per tal que aquesta alienació siga recíproca, tan sols cal que els homes, per una convenció tàctica, es tracten mútuament com a propietats privats de les coses alienes i així amb l'assumpció d'ésser persones mútuament independents. Una relació així d'alienament mutu no existeix, però, pels membres d'una comunitat primitiva, ara siga sota la forma d'una família patriarcal, d'una comunitat indiana antiga, d'un estat inca, etc. El bescanvi de mercaderies comença allà on acaben les comunitats, en els punts de contacte amb comunitats alienes o amb membres de comunitats alienes. Tan bon punt les coses ho són amb l'exterior, també en la vida interna de la comunitat esdevenen mercaderies. La relació quantitat d'intercanvi és al principi del tot casual. Són bescanviables per l'acte de voluntat dels llurs propietaris d'alienar-les mútuament. Mentres la necessitat d'objectes d'ús aliens es consolida gradualment. La repetició constant de bescanvis els fa un procés socialment habitual. Amb el transcurs del temps per tant si més no una part del producte del treball es produeix amb l'objectiu de l'intercanvi. Des d'aquest instant es consolida d'una banda la diferència entre la utilitat d'una cosa per la satisfacció immediata i la utilitat pel bescanvi. El seu valor d'ús es diferencia del seu valor d'intercanvi. D'altra banda la relació quantitativa amb la qual es bescavia depèn de la seua producció. La costum els fixa com a quantitats de valor.

En el bescanvi immediat de productes cada mercaderia és un mitja de bescanvi directe pel seu propietari, un equivalent pels seus no-propietaris, però únicament perquè els és un valor d'ús. L'article d'intercanvi no conté encara per tant cap forma de valor independent dels L'article d'intercanvi no conté encara per tant independent del seu propi valor d'ús o de les necessitats individuals de qui l'intercanvia. La necessitat d'aquesta forma s'hi desenvolupa amb el nombre i multiplicitat creixent de les mercaderies que entren en el procés d'intercanvi. El problema sorgeix al mateix temps que els mitjans per solucionar-lo. Mai no s'ha donat un comerç on els propietaris de mercaderies igualen i bescanvien el propi article amb els altres diferents articles, sense que les diferents mercaderies dels diferents propietaris de mercaderies dins el llur comerç no es bescanvien per una mateixa tercera mena de mercaderies i s'hi igualen com a valors. Aquesta tercera mercaderia, en esdevindre l'equivalent de les altres diferents mercaderies, conté immediatament, per bé que dins uns límits estrets, la forma equivalent general o social. Aquesta forma equivalent genera apareix i s'esvaeix amb els contactes socials instantanis, que la fan viure. Canvia i flueix entre tal o tal mercaderia. Amb el desenvolupament de l'intercanvi de mercaderies es consolida, però, exclusivament en una mena de mercaderia particular, cristal·litza en la forma monetària. En quina mena de mercaderia resta és en principi casual. Amb tot són decisiven en general dues circumstàncies. La forma monetària es fixa o bé als articles d'intercanvi més importants amb l'exterior, que són de fet formes espontànies de l'aparença del valor d'intercanvi dels productes interiors, o d'un objecte d'ús que constitueix l'element cabdal de la propietat interior alienable, com ara el bestiar. Els pobles nòmades són els primers en desenvolupar la forma monetària, ja que tot el que tenen es troba en una forma mòbil i per tant directament alienable, i perquè la llur forma de vida els posa en contacte constant amb comunitats alienes, i per tant els sol·licita el bescanvi de productes. Els humans han fet sovint dels propis humans en la forma d'esclaus el material monetari original, però mai ho han fet de la terra. Aquesta idea tan sols podia aparèixer en una societat burgesa ja constituïda. Data del darrer terç del segle XVII i l'intent d'aplicar-la, amb un abast nacional, no es va fer fins un segle deprés en la revolució burgesa dels francesos.

En la mateixa relació que l'intercanvi de mercaderies supera els vincles locals i el valor de les mercaderies s'expandeix més i més com a materialitzador del treball humà, la forma monetària recau en mercaderies que la natura ha fet adients per la funció social d'equivalent general, en els metalls nobles.

Ara bé, «tot i que l'or i l'argent no són diners naturals, els diners són per la natura or i argent» (42), ho demostra la congruència de les llurs propietats naturals amb les seues funcions.(43) Fins ara, però, tan sols coneixem una funció dels diners, com a forma d'aparença del valor de mercaderies o com a material on s'expressa socialment la quantitat de valor de les mercaderies. Una forma adequada d'aparença del valor o un materialitzador de treball humà abstracte i per tan igual tan sols pot ésser una matèria, els exemplars de la qual posseixen les mateixes qualitats uniformes. D'altra banda, com que la diferència de la quantitat de valor és merament quantitativa, la mercaderia monetària sols pot presentar diferència quantitatives, per tant ha d'ésser divisible a voluntat i s'ha de poder reunir-ne les parts. L'or i l'argent posseixen, però, aquestes propietats de la natura.

El valor d'ús de la mercaderia monetària es duplica. A més del seu valor d'ús particular com a mercaderia, per exemple l'or, que serveix per fer-ne dents, com a matèria primera d'articles de luxe, etc., conté un valor d'ús formal, que s'origina de la seua funció social específica.

Com que totes les altres mercaderies són tan sols equivalents particulars dels diners, i els diners en són l'equivalent general, s'hi relacionen com a mercaderies particulars vers els diners com a mercaderia general.(44)

Hom ha vist que la forma monetària és tan sols el reflex en una determinada mercaderia de les relacions de totes les altres mercaderies. Que els diners són una mercaderia (45), és tan sols una descoberta, per tant, pel qui, en analitzar-la, comencen a partir de la seua forma consolidada. El procés d'intercanvi no dóna a la mercaderia transformada en diners el seu valor, sinó la seua forma específica de valor. La confusió d'aquestes dues determinacions ha dut a sostindre que el valor de l'or i de l'argent és imaginari.(46) Que els diners en determinades funcions puguen ésser substituïts per simples símbols origina l'altre error, que són un simple símbol. D'altra banda hi rau la suposició que la forma monetària d'un objecte no n'és una part inseparable, sinó simplement la forma sota la qual es manifesten certes relacions humanes. En aquest sentit qualsevol mercaderia és un símbol, ja que com a valor és tan sols el dipositari material del treball humà que s'hi ha esmerçat.(47) Però si hom declara que el caràcter social assumit pels objectes, o el caràcter objectiu assumit per les determinacions socials del treball damunt la base d'un sistema de producció determinat té merament un contingut simbòlic, hom les declara igualment producte del reflex convencional dels homes. Això és habitual amb les interpretacions preferides del segle XVIII, on, quan s'era incapaç d'explicar l'origen de les formes complicades que assumien les relacions socials entre els homes, la gent cercava de despullar-ne l'aparença enigmàtica en assignar-hi un origen convencional.

S'ha remarcat abans que la forma equivalent d'una mercaderia no inclou la determinació quantitativa del seu valor. Hom pot saber que l'or són diners i per tant directament bescanviable amb totes les altres mercaderies, però hom no sap per això quan valen, per exemple, 10 lliures d'or. Com qualsevol mercaderia els diners no poden expressar la seua pròpia quantitat de valor més que en relació amb les altres mercaderies. El seu propi valor el determina el temps de treball requerit per la seua producció i s'expressa en la quantitat de qualsevol altra mercaderia que suposa el mateix temps de treball.(48) Aquesta fixació de la seua quantitat relativa de valor es troba ja en la seua font de producció en el bescanvi directe. Una vegada que, com a diners, entra en circulació, el seu valor ja vé donat. Quan ja en els darrers decennis del segle XVII s'havia demostrat que els diners són mercaderia, la qual cosa marca tan sols l'inici de l'anàlisi monetària. La dificultat rau no tan sols en copsar que els diners són mercaderia, sinó com, per què i amb què una mercaderia esdevé monetària.(49)

Ja hem vist en l'expressió més senzilla del valor, x de mercaderia a = y de mercaderia b, que l'objecte que representa la quantitat de valor d'un altre objecte, sembla tindre la forma equivalent independentment d'aquesta relació, com a propietat social de la natura. Seguíem aquesta falsa aparença fins a la seua consolidació. Que es completa, tan bon punt la forma equivalent general s'identifica amb la forma natural d'una mena particular de mercaderia, es cristal·litza en la forma monetària. No sembla que una mercaderia esdevinga monetària perquè en ella s'expressen els valors de totes les alters mercaderies, sinó que, al contrari, que totes les altres mercaderies hi expressen universalment els llurs valor, perquè és monetària. El moviment intermig desapareix en el seu propi resultat i no en deixa cap espurna. Sense cap esforç les mercaderies troben la pròpia forma del valor consolidada en una altra mercaderia física que existeix entre elles. Aquests objectes, l'or i l'argent, tal com apareixen de les entranyes de la terra, són d'ara endavant l'encarnació directa de tot el treball humà. D'ací la màgia dels diners. Les relacions dels humans són merament atòmiques en el llur procés de producció social i per tant assumeixen un caràcter material independent del llur control i acció individual conscient, i, com hem vist, el desenvolupament progressiu d'una societat de productors de mercaderies segella una mercaderia privilegiada amb el caràcter monetari. Per tant el misteri del fetitxisme monetari no és més que el fetitxisme de la mercaderia, únicament que ara se'ns presenta de la forma més lluent.

Notes

(37) En el segle XII, reconegut per la seua pietat, inclogueren sota aquestes mercaderies coses força delicades. Així un poetat francès d'aquest període enumera entre les mercaderies que es trobaven en el mercat de Landit, no tan sols peces de roba, sabates, cuir, estris agrícoles, pells, etc., sinó també «femmes folles de leur corps». <=

(38) Proudhon comença primer amb el seu ideal de justícia, de justice éternelle, a partir de les relacions jurídiques que es corresponen a la producció de mercaderies, i per tant s'hi remarca la demostració, per consolació de tots els bons ciutadans, que la producció de mercaderies és tan eterna com la justícia. Després fa una volta i cerca de reformar la producció real de mercaderies i el dret vigent corresponent cap a aquest ideal. Què pensaria hom d'un químic que, per comptes d'estudiar les lleis reals dels canvis materials i en quins fonaments es resolen problemes determinats, s'adreçàs a regular els canvis materials mitjançant «idees eternes» de «naturalité» i d'«affinité»? Sap hom quelcom de nou de l'«usura», quan hom diu que contradiu la «justice éternelle» i l'«equité éternelle» i la «mutualité éternelle» i d'altres «verités éternelles», com sabien els pares de l'església quan deien que es contradeia amb la «grâce éternelle», la «foi éternelle», la «volonté éternelle de dieu»? <=

(39) «Ja que doble és l'ús de tot bé. —Un és de la pròpia cosa, l'altre no, com una sandàlia que es pot dur i que es pot bescanviar. Totes dues coses són valors d'ús de la sandàlia, ja que fins i tot qui canvia la sandàlia per allò que necessita, com ara aliments, empra la sandàlia com a sandàlia. Però no de la seua forma d'ús natural. Ja que no s'ha fet pel bescanvi». (Aristoteles, «De Rep.», l. I, c. 9.) <=

(40) D'això hom copsa la fluixesa del socialisme petit-burgès, que mentre perpetua la producció de mercaderia al mateix temps vol abolir l'«oposició entre els diners i la mercaderia», per tant els propis diners. Igualment hom podria conservar el catolicisme amb l'abolició del papat. Això es veu més detingudament en la meua obra «Zur Kritik der Pol. Oekonomie», p. 61 sqq. <=

(41) Per comptes del bescanvi de dos objectes d'ús diferents trobam que s'ofereix una massa caòtica de coses s'ofereixen com a 'equivalent d'un sol article, tal com passa sovint entre els salvatges, fins i tot quan el bescanvi immediat de productes tot just comença. <=

(42) Karl Marx, l.c. p. 135. «Els metalls... són per la pròpia natura diners» (Galiani, «Della Moneta» in la col·lecció de Custodi, Parte Moderna, t. III, p. 137.) <=

(43) Això s'exposa més detingudament en la meua obra ja citada, secció «Els metalls nobles». <=

(44) «Els diners són la mercaderia universal». (Verri, l.c.p. 16.) <=

(45) «L'argent i l'or, que coneixem amb la denominació genèrica de metalls nobles, són... mercaderies... que pugen i baixen... de valor. Els metalls nobles es poden considerar de més alt valor, allà on un pes inferior pot comprar una quantitat més gran de productes o manufactures del país, etc.». ([S. Clement], «A Discourse of the General Notions of Money, Trade, and Exchange, as they stand in relations to each other. By a Merchant», Lond. 1695, p. 7.) «L'argent i l'or, encunyats o sense encunyar, per bé que s'usen com a mesura de totes les altres coses, no són pas menys mercaderia que el vi, l'oli, el tabac, la roba o la tela» ([J. Child], «A Discourse concerning Trade, and that in particular of the East-Indies etc.», London 1689, p. 2.) «Els béns i la riquesa del regne no es poden limitar correctament als diners, ni tampoc es poden excloure l'or i l'argent com a mercaderies». (Th. Papillon], «The East India Trade a most Profitable Trade», London 1677, p. 4.) <=

(46) «L'or i l'argent tenen valor com a metalls, abans d'ésser diners». (Galiani, l.c.[p. 72.]) Locke diu: «L'estimació universal que els humans posaren en l'argent, per les seues qualitats, que el feien adient com a moneda, és un valor imaginari». [John Locke, «Some Considerations etc.», 1691, in «Works», ed. 1777, v. II, p. 15.] Per contra Law: «Com podrien nacions diferents donar un valor imaginari a qualsevol cosa... o com es podria mantindre aquest valor imaginari» Però com de poc ell mateix entenia la qüestió: «l'argent s'intercanviava segons el seu valor d'ús, per tant d'acord amb el seu valor real; mitjançant la seua determinació com a diners adquirí un valor addicional (une valeur additionnelle)». (Jean Law, «Considérations sur le numéraire et le commerce» in E. Daires Édit. der «Économistes Financiers du XVIII. siécle», p. 469, 470.) <=

(47) «Els diners en són el símbol (de les mercaderies)» (V. de Forbonnais, «Éléments du Commerce», Nouv. Édit. Leyde 1766, t. II, p. 143.). «Com a símbol és atret per les mercaderies». (l.c.p. 155.) «Els diners són el símbol d'una cosa i la representen». (Montesquieu, «Esprit des Lois», Oeuvres, Lond. 1767, t. II, p. 3.) «Els diners no són un simple símbol, ja que ells mateixos són riquesa; no representen els valors, en són l'equivalent». (Le Trosne, l.c.p. 910.) «Si hom considera la noció del valor, de forma que la pròpia cosa tan sols compta com a símbol, aquest no compta pel que és, sinó pel que val». (Hegel, l.c.p. 100.) Molt abans que els economistes, els juristes empraven la idea dels diners com a simples símbols i que el valor dels metalls nobles és tan sols imaginari, com a servei sicofàntic del poder reial de devaluar la moneda durant tota l'edat mitjana segons les tradicions de l'imperi romà i les concepcions monetàries dels Pandectes. «Que ningú no n'haja ni puga dubtar», diu un il·lustrat escolar de Philippe de Valois, en un decret del 1346, «que tan sols a nós i a nostra majestat reial pertoca... la potestat, la creació, l'estat, la provisió i tot l'ordenament dels diners, de donar-los curs, i pel preu que ens plaga i que ens semble bé». Era un dogma del dret romà que l'emperador decretava el valor dels diners. Es prohibia expressament tractar els diners com a mercaderia. «Ningú no podrà comprar diners, ja que en constituir-se per l'ús públic, no pot ésser una mercaderia». Sobre això n'ha fet un bon estudi G. F. Pagnini, «Saggio sopra il giusto pregio delle cose», 1751, a Custodi, Parte Moderna, t. II. Especialment en la segona part de l'obra Paganini polemitza contra els juristes feudals. <=

(48) «El mateix temps en el qual qualcú pot dur a Londres una unça d'argent de l'interior de la terra de Perú, hom el pot emprar en la producció d'un búixel de gra, per tant l'un és el preu natural de l'altre; quan, ara, mitjançant noves miners o de més fàcil treball hom pot aconseguir dues unces d'argent amb el mateix esforç que abans una, el gra que abans valia deu xílings per búixel té ara un preu de 5 xílings, caeteris paribus». (William Petty, «A Treatise of Taxes and Contributions», Lond. 1667, p. 31.) <=

(49) El professor Roscher ens il·lustra: «Les falses definicions dels diners es divideixen en dos grups principals: aquelles que els fan més que una mercaderia, i les que els tenen per menys», segueix un catàleg nodrit d'obres sobre l'essència dels diners, pel qual sembla que no té ni la noció més remota de la història real de la teoria, i després la moral: «Per la resta no es nega que la majoria dels darrers economistes polítics no veuen prou les peculiaritats que diferencien els diners de les altres mercaderies» (per tant són més o menys que una mercaderia?), «... fins ara la reacció semimercantilista de Ganilh, etc., no és del tot infundada». (Wilhelm Roscher, «Die Grundlagen der Nationalökonomie», 3. Aufl., 1858, p. 207-210). Més—menys—no prou—fins ara—no del tot! Quina claredat de conceptes! I aquest eclèctic emfarfullament acadèmic el titlla el senyor Roscher de «mètode anatòmic-fisiològic» de l'economia política! Se li deu, però, una descoberta en particular, que els diners són «una mercaderia encantadora». <=