IV

Strauß, Bauer, Stirner, Feuerbach, aquests foren els epígons de la filosofia hegeliana, en la mesura que no abandonaren el camp de la filosofia. Strauß, d'ençà de “La vida de Jesús” i la “Dogmàtica”, sols produí estudis literaris d'història filosòfica i eclesiàstica a la manera de Renan; Bauer sols aconseguí quelcom en l'esfera de la història dels orígens del cristianisme, tot i que ço que hi féu fou important; Stirner romangué una curiositat, fins i tot després que Bakunin el fusionà amb Proudhon i anomenà a aquesta fusió “anarquisme”; tan sols Feuerbach fou important com a filòsof. Però no sols la filosofia, que pretesament sura per damunt de totes les ciències especials i és la ciència de ciències que les connecta, romangué per ell com una barrera insuperable, quelcom sagrat inviolable; sinó que com a filòsof s'aturà a mig camí del materialisme i de l'idealisme; incapaç d'aprofitar Hegel mitjançant la crítica, simplement el bandejà com a inútil, mentre que ell, en comparació amb la riquesa enciclopèdia del sistema hegelià, no assolí res de positiu llevat d'una religió turgent d'amor i una magra i impotent moral.

Sorgida de la dissolució de l'escola hegeliana, però, s'hi desenvolupà encara una altra tendència, l'única que ha donat fruits reals, i aquesta tendència essencialment es connecta amb el nom de Marx ⁽¹⁾.

La separació de la filosofia hegeliana fou també ací el resultat d'un retorn a una posició materialista. Això suposa que decidí de comprendre el món real – natura i històrica – tal i com es presenta a tothom qui s'hi adreça lliure de preconcepcions idealistes; hom decidí de sacrificar implacablement tota noció idealista que no pogués harmonitzar-se amb els fets concebuts com a tals i no per una interconnexió fantàstica. I el materialisme no suposa res més que això. Per primera vegada la cosmovisió materialista es prenia realment de forma seriosa i s'aplicava en totes les esferes del coneixement – si més no en els seus trets bàsics – de forma conseqüent.

Hegel no fou simplement bandejat; hom partí al contrari del seu costat revolucionari, abans descrit, del mètode dialèctic. Però aquest mètode en la seua forma hegeliana era impracticable. Per a Hegel la dialèctica és l'autodesenvolupament del concepte. El concepte absolut no sols no existeix – no se sap on – des de l'eternitat, sinó que a més és l'ànima vivent real de tot el món existent. Es desenvolupa en ell mateix a través de totes els estadis anteriors, que són tractats a la “Lògica” i que hi són continguts en ell; aleshores “s'aliena” en canviar a la natura, on, inconscient de si mateix, amb l'aparença d'una necessitat natural, passa per un nou desenvolupament i finalment retorna com l'autosconsciència de l'home; l'autoconsciència s'elabora aleshores de nou en la història en forma crua fins que finalment el concepte absolut de nou arriba completament a si mateix en la filosofia hegeliana. Per a Hegel per tant el desenvolupament dialèctic aparent de la natura i de la història, és a dir, la connexió causal del moviment progressiu de ço inferior a ço superior, que es verifica a través de tot un seguit de moviments de ziga-zaga i de regressions momentàrianies, és sols una còpia del moviment del concepte que ve de l'eternitat, de no sep sap on, però que de totes totes és independent de tot pensament humà. Aquesta perversió ideològica havia d'ésser bandejada. De nou preníem una visió materialista dels pensaments dels nostres caps, en veure'ls com a imatges de coses reals per comptes de veure les coses reals com a imatges de tal o tal estadi del concepte absolut. Així la dialèctica es reduïa a la ciència de les lleis generals del moviment, tan del món exterior com del pensament humà – dues sèries de lleis que són idèntiques en subtància, però que difereixen en la llur expressió, en tant que la ment humana les pot aplicar conscientment, mentre que en la natura i fins i tot per a la majoria de la història humana, aquestes lleis s'han verificat inconscientment, en la forma de necessitat externa, en mig d'una sèria interminable d'accidents aparents. Per tant la dialèctica dels conceptes es transformà simplement en el reflex conscient del moviment dialèctic del món real i per tant la dialèctica hegeliana fou tombada, o millor encara capgirada, ja que el seu cap, fou col·locat en el lloc dels peus. I aquesta dialèctica materialista, que durant anys ha sigut la nostra millor eina de treball i la nostra arma més afilada fou descoberta, de forma prou sorprenent, no sols per nosaltres, sinó també, i de forma independent nostra i fins i tot d'Hegel, per un obrer alemany, Josef Dietzgen ⁽²⁾.

D'aquesta forma, però, el costat revolucionari de la filosofia hegeliana era de nou recuperat i al mateix temps alliberat dels ornaments idealistes amb els quals Hegel n'havia impedit l'execució conseqüent. El gran pensament bàsic que el món no s'ha de comprendre com un complex de coses acabades, sinó com un complex de processos, en els quals les coses aparentment estables, nogensmenys que les llurs imatges mentals en els nostres caps, els conceptes, passen per un canvi ininterromput d'esdevindre i d'esvair-se, en el qual, malgrat tota l'aparença accidental i de totes les regressions temporals,s s'afirma un desenvolupament progressiu a la fi – aquest gran pensament fonamental, especialment d'ençà d'Hegel, ha permeat la consciència ordinària d'una forma tan general que avui dia amb prou feines es discuteix. Però reconèixer verbalment aquest pensament fonamental i aplicar-ho en la realitat amb detall a cada esfera de la recerca són dues coses diferents. Si hom però procedeix amb la recerca des d'aquest punt de vista, la exigència de solucions finals i de veritats eternes cessa d'una vegada per sempre; hom sempre és conscient de la limitació necessària de tot el coneixement adquirit, del fet que és condicionat per les circumstàncies en les quals fou adquirit; hom, però, d'altra banda ja no es permet de deixar-se aclaparar per la contradicció, insuperable per l'encara comuna antiga metafísica, entre la veritat i la falsedat, el bé i el mal, la identitat i la diferència, la necessitat i l'accidentalitat; hom sap que aquestes contradiccions sols tenen una validesa relativa, que allò que ara es reconeix com a cert també té el seu aspecte fals que es manifestarà més tard, de la mateixa forma que allò que ara es reconeix com a fals té també el seu aspecte cert en virtut del qual era considerat anteriorment cert; que allò que es manté com a necessari es composa de simples accidents i que allò que es anomenat accidental és la forma rera la qual s'hi amaga la necessitat – i a l'inrevès.

L'antic mètode de recerca i de pensament que Hegel anomena “metafísica”, que prefereix estudiar les coses com a donades, fixes i estables, un mètode les relíquies del qual encara dominen fortament les ments, tenia una justificació històrica força important en el seu dia. Calia primer examinar les coses per fer possible examinar els processos. Hom havia de conèixer primer quina cosa particular hi ha abans d'observat els canvis que pateix. I aquest era el cas en la ciència natural. L'antiga metafísica, que acceptava les coses com a objectes acabats, sorgí d'una ciència natural que estudiava coses vives i mortes com a objectes acabats. Però quan aquesta recerca havia progressat prou com per fer possible de fer un pas decisiu cap endavant, és a dir, passar a la recerca sistemàtica dels canvis que aquestes coses pateixen en la pròpia natura, aleshores tocà també la darrera hora de l'antiga metafísica en l'esfera de la filosofia. I de fet, mentre la ciència natural fins a la fi del segle passat era predominantment una ciència recol·lectora, una ciència de coses acabades, en el nostre segle és essencialment una ciència sistematitzadora, una ciència de processos, de l'origen i del desenvolupament d'aquestes coses i de la interconnexió que uneix tots aquests processos naturals en un de sol. La fisiologia, que estudia els processos que tenen lloc en els organismes vegetals i animals, l'embriologia, que tracta del desenvolupament d'organismes individuals del gèrmen fins a la maduresa, la geologia, que estudi la formació gradual de la superfície terrestre, totes aquestes són producte del nostre segle.

Però per damunt de tot hi ha tres grans descobertes que han permès el nostre coneixement de la interconnexió dels processos naturals d'avançar espectacularment: primer la descoberta de la cèl·lula com la unitat amb la multiplicació i diferenciació de la qual la planta sencera i el cos animal es desenvolupen, no sols es reconeix que el desenvolupament i el creixement de tots els organismes superiors segueix una única llei general, sinó que la capacitat de la cèl·lula de canviar indica la forma amb la qual els organismes canvien d'espècie i depassen així el desenvolupament individual. - En segon lloc, la transformació de l'energia, que ens ha demostrat que totes les anomenades forces que operen en primera instància en la natura inorgànica, la força mecànica i el seu complement, l'anomenada energia potencial, la calor, la radiació (llum o calor radiant), l'electricitat, el magnetisme, l'energia química, són diferents formes de manifestació del moviment universal, que passa de l'una a l'altra amb proporcions definides de forma que en el lloc d'una certa quantitat d'una que desapareix, fa la seua aparició una certa quantitat d'una altra i així tot el moviment de la natura es redueix a aquest procés incessant de transformació d'una forma a una altra. - Finalment, la prova que Darwin desenvolupà primer que el conjunt dels productes orgànics de la natura que ens rodegen, inclòs l'home, és el resultat d'un llarg procés d'evolució a partir d'uns pocs gèrmens unicel·lulars originals, i que aquests al llur torn han sorgit del protoplasma o albúmina, que aparegué per mitjans químics.

Gràcies a aquestes grans descobertes i els altres avenços immensos en la ciència natural, hem arribat ara al punt on podem demostrar la interconnexió entre els processos de la natura no sols en esferes particulars, sinó també la interconnexió d'aquestes esferes particulars en general, per poder presentar així d'una forma aproximada i sistemàtica una visió entenedora de la interconnexió a la natura mitjançant els fets aportats per la pròpia ciència natural empírica. Fornir aquesta visió entenedora era abans tasca de l'anomenada filosofia natural. Solos hi podia fer en posar en el lloc de les interconnexions reals unes d'ideals i imaginades, que ocupassen els fets ignorats amb ficcions de la ment i omplissen els buits reals amb imaginació. En el curs d'aquest procediment concebé molts idees brillants i anuncià moltes descobertes posteriors, però també produí una gran quantitat d'absurds, com no podia ésser d'altra manera. Avui, quan hom ha de comprendre els resultats de la recerca de la ciència natural sols dialècticament, és a dir, en el sentit de la llur pròpia interconnexió, per tal d'arribar a un “sistema natural” adient per la nostra època; quan el caràcter dialèctic d'aquesta interconnexió es veu forçat fins i tot a anar contra la pròpia voluntat de les ments dels naturalistes ensinistrades en la metafísica, que finalment retornen a la filosofia natural. Tot intent de resuscitar-la no sols seria superflu sinó un pas enrera.

Però ço que és cert de la natura, que és així reconeguda també com un procés històric de desenvolupament és similarment cert de la història de la societat en totes les seues branques i de la totalitat de les ciències que s'ocupen de les coses humanes (i divines). També ací la filosofia de la història, del dret, de la religió, etc. ha consistit en la col·locació d'una interconnexió fabricada en la ment del filòsof en el lloc de la interconnexió real que calia demostrar en els fets, ha consistit en la comprensió de la història en general així com de les seues parts diferenciades, com a realització gradual de les idees, i naturalment sempre tan sols de les idees favorites del propi filòsof. La història funcionava d'acord amb això inconscientment, però necessària, cap a un determinat objectiu ideal establert per endavant, com per exemple per a Hegel cap a la realització de la seua idea absoluta, i la tendència inalterable cap aquesta idea absoluta constituïa la interconnexió interna dels esdeveniments de la història. En ell lloc de la interconnexió real, encara desconeguda, es col·locava una nova providència misteriosa – inconscient o que gradualment esdevenia conscient. Ací per tant de la mateixa forma que en l'esfera de la natura, calia bandejar aquestes interconnexions fabricades i artificials amb la descoberta de les reals; una tasca que en darrer terme consisteix en la descoberta de les lleis generals del moviment que s'afirmen com les dominants en la història de la societat humana.

En un punt, però, la història del desenvolupament de la societat resulta essencialment diferent de la de la natura. En l a natura – en la mesura que ignoram la reacció de l'home en la natura – sols hi ha agents cecs i inconscients que actuen els uns damunt els altres, en la interacció dels quals funciona la llei general. Res de tot ço que passa – ja siguen els accidents aparents innombrables observables en la superfície, o en els resultats darrera que confirmen la regulariat d'aquests accidents –, passa com un objectiu desitjat conscientment. Contràriament en la història de la societat els actors són tots dotats de consciència, són homes que actuen deliberadament o apassionada, que cerquen objectius determinats; res no passa sense un propòsit conscient, sense un objectiu pretès. Però aquesta distinció, tan important pel que fa a la recerca històrica, particularment la d'èpoques o esdeveniments aïllats, no pot alterar el fet que el curs de la història és regular per lleis generals internes. Ja que també en general, tot i els objectius conscientment desitjats per tots els individus, l'accidentalitat regna aparentment en la superfície. Allò que és vol rarament succeeix; en la majoria de casos els nombros fins desitjats es creuen i entren en conflicte els uns amb els altres, o bé aquests propis fins són des d'un bon començament incapaços de realitzar-se, o els mitjans per aconseguir-los són insuficients. Així els conflictes entre les innombrables voluntats individuals i actuacions individuals en l'esfera de la història produeixen una situació del tot anàlega a la que prevalia en el domini de la natura inconscient. Els fins de les accions són volguts, però els resultats que poden sorgir d'aquestes accions no són volguts; o quan semblen correspondre's al fi volgut, tenen finalment conseqüències del tot diferents de les volgudes. Els esdeveniments històris ens apareixen així en general com governats similarment per l'atzar. Però allà on en la superfície hi predominen els accidents, sempre hi governen lleis internes i ocultes, i tan sols es tracta de descobrir aquestes lleis.

Els homes fan la llur història, siga quin siga el seu resultat, en la qual cada personsa segueix el fi que desitja, i és precisament la resultant d'aquestes nombrosos voluntats que operen en diferents direccions, i els llurs múltiples efectes en el món exterior, ço que constitueix la història. Passa a ésser així una qüestió de ço que volen els diferents individus. La voluntat és determinada per la passió o la deliberació. Però les palanques que determinen immediatament la passió o la deliberació són de menes molt diverses. En part poden ésser objectes externs, en part motius ideals, ambicions, “entusiasme per la veritat i el dret”, odis personals o fins i tot fantasmes merament individuals de tota mena. Però d'altra banda hem vist que les diferents voluntats individuals produeixen generalment resultats ben diferents del volguts – sovint justament els contraris –, que els llurs motius, per tant, en relació al resultat global són d'importància secundària. D'altra banda sorgeix la següent qüestió, quines forces directrius en el llur lloc hi ha rera d'aquests motius, i quines són les forces històriques es transformen en aquests motius en els caps dels agents?

Aquesta qüestió no se la posà mai l'antic materialisme. La seua concepció de la història, si és que n'ha tingut una, és per tant essencialment pragmàtica, divideix d'acord amb els motius d'actuació els homes que actuen en la història en nobles i innobles i aleshores descobreix que com a regla general els nobles són decebuts i els innobles són victoriosos, de forma que se segueix que per a l'antic materialisme no es treu res d'edificant amb l'estudi de la història, i per a nosaltres que en l'esfera de la història l'antic materialisme és deslleial a si mateix perquè pren les forces directrius ideals que hi operen com les causes darreres, per comptes d'investigar que hi ha al darrera – quines són les forces directrius d'aquestes forces directrius. Aquesta inconseqüència no rau en el fet que les forces directrius ideals siguen reconegudes, sinó en el fet que la recerca no es duta fins a les causes motrius d'aquestes. La filosofia de la història, altrament, particularment la representada per Hegel, reconeix que els motius ostensibles i que operen en la realitat dels homes que actuen en la història no són de cap manera les causes darreres dels esdeveniments històrics, que darrera d'aquests motius hi ha altres forces motrius, que cal descobrir; però no cerca aquestes forces en la pròpia història, sinó que les importa de fora, de la ideologia filosòfica cap a la història. Per comptes d'explicar la història de l'antiga Grècia a partir de les llurs connexions internes, Hegel, per exemple, sosté simplement que no és res més que l'elaboració de “formes de bella individualitat”, la realització d'una “obra d'art” com a tal. Hi ha molt de bell i de profund en ço que diu d'aquesta connexió pels antic grecs, però això no ens impedeix ara de refusar aital explicació, que és una simple manera de parlar.

Quan per tant és una qüestió d'investigar les forces directrius que – conscients o inconscients, i sovint força inconscients – rauen darrera els motius dels homes que actuen en la història i que constitueixen les darreres forces directrius reals de la història, no és una qüestió tant dels motius d'individus aïllats, per destacats que siguen, com dels motius que posen en moviment grans masses, pobles sencers, i també classes senceres de persones de cada poble; i això també no sols per un instant, com la flamerades de la palla que crema que ràpidament s'extingeixen, sinó com una acció duradora que provoca una gran transformació històrica. Esbrinar les causes motrius que en les ments de les masses que actuen i dels llurs dirigents – els anomenats grans homes – es reflecteixen com a motius conscients, clars o foscos, directes o en forma ideològica o fins i tot glorificada – és l'única via que ens pot donar una pista de les lleis que dominen en la història general, i en períodes particulars i en països particulars. Tot allò que posa els homes en moviment ha de passar pels llurs caps; però quina forma prenga en aquests caps és quelcom que varia molt d'acord amb les circumstàncies. Els obrers no s'han reconciliat de cap manera amb la indústria mecànica capitalista, tot i que ja no esmicolen les màquines, com encara feien el 1848 en el Rin.

Però mentre que en tots els períodes anteriors de la història la recerca d'aquestes causes directrius era gairebé impossible – degut a les complicades i amagades interconnexions entre elles i els llurs efectes –, en el nostre període actual s'han simplificat tant aquestes interconnexions que el trellat pot resoldre's. D'ençà de l'establiment de la gran indústria, és a dir si més no des de la pau europea del 1815, no ha sigut cap secret per cap home d'Anglaterra que tota la lluita política hi gira a l'entorn de les reivindicacions d'hegemonia de dues classes, l'aristocràcia terratinent (landed aristocracy) i la burgesia (middle class). A França amb el retorn dels Borbons, es percebé aquest mateix fet; els historiadors de l'època de la Restauració des de Thierry a Guizot, Mignet i Thiers en parlen arreu com la clau per entendre tota la història francesa d'ençà de l'Edat Mitjana. I d'ençà del 1830, com a tercera classe que lluita per l'hegemonia en tots dos països, s'ha reconegut la classe obrera, el proletariat. Les condicions s'han simplificat tant que hom hauria de tancar deliberadament els ulls per no veure sota la llum d'aquestes tres grans classes i en la lluita pels llurs interessos la força motriu de la història moderna – si més no en els dos països més avançats.

Però com aparegueren aquestes classes? Si bé encara és possible a primer cop d'ull d'adscriure l'origen de la gran, i abans feudal, propietat territorial – si més no de primer – a causes polítiques, en haver pres possessió per la força, això no es pot fer en relació a la burgesia i el proletariat. Ací l'origen i el desenvolupament de les dues grans classes es veié que es basava clarament i palpable en causes merament econòmiques. I era igualment clar que en la lluita entre la propietat territorial i la burgesia, i no menys en la lluita entre la burgesia i el proletariat, que era una qüestió, primerament i primordialment, d'interessos econòmics, a l'assoliment dels quals el poder política havia de servir únicament com a mitjà. Tant la burgesia com el proletariat sorgeixen com a conseqüència d'una transformació de les condicions econòmiques, i més precisament del sistema de producció. La transició primer de l'artesania gremial a la manufactura, i després de la manufactura a la gran indústria amb el vapor i la força mecànica, ha provocat el desenvolupament d'aquestes dues classes. En un determinat estadi les noves forces productives engegades per la burgesia – en primer lloc la divisió del treball i la combinació de diversos treballadors especialitzats en una manufactura general – i les condicions i exigències de bescanvi, desenvolupades d'acord amb aquestes forces productives, esdevingueren incompatible amb l'ordre vigent de producció determinat per la història i santificat per la llei, és a dir incompatible amb els privilegis gremials i els altres nombrosos privilegis personals i locals (que eren tan sols cadenes addicionals pels estaments sense privilegis) de l'ordre social feudal. Les forces productives representades per la burgesia es rebel·laren contra l'ordre de producció representat pels terratinents feudals i els mestres gremials; el resultat és conegut, els lligams feudals foren esclafats, gradualment a Anglaterra, d'un sol cop a França, a Alemanya el procés encara no ha acabat. Però igual com en un determinat estadi de desenvolupament la manufactura entrà en conflicte amb l'ordre feudal de producció, ara la gen indústria entrava en conflicte amb l'ordre burgès de producció establert en el seu lloc. Lligat per aquest ordre, pels estrets límits del sistema capitalista de producció, aquesta indústria produeix d'una banda una proletarització sempre creixent de grans masses populars, i de l'altra, una massa com més va més gran de productes sense compradors. La sobreproducció i la misèria massives, cadascuna causa de l'altra – vet ací l'absurda contradicció que és el resultat, i que necessàriament exigeix l'alliberament de les forces productives mitjançant un canvi en el sistema de producció.

En la història moderna, si més no, es prova per tant que totes les lluites polítiques són lluites de classe, i que totes les lluites d'emancipació de la classe, malgrat la llur necessària forma política – ja que tota lluita de classes és una lluita política – consisteix en darrer terme en una emancipació econòmica. Per tant si més no ací l'estat, l'ordre polític, és subaltern, i la societat civil, el reialme de les relacions econòmiques, és l'element decisiu. La concepció tradicional, a la qual també Hegel ret homenatge, veia en l'estat l'element determinant, i en la societat civil l'element determinat. Les aparences ho indiquen així. Com que totes les forces directrius de les accions de cada home individual han de passar-hi pel cap, i transformar-se en motius per la seua voluntat per tal de dur-lo a l'acció, de la mateixa forma totes les necessitats de la societat civil – no importa quina classe en siga la dirigent – ha de passar per la voluntat de l'estat per tal d'aconseguir una validesa general en forma de lleis. Aquest és l'aspecte formal de la matèria, ço que és pròpiament evident; la qüestió que sorgeix, però, és quin és el contingut d'aquesta voluntat merament formal – de l'individu com de l'estat – i d'on deriva aquest contingut, per què és precisament volgut això i no allò altre. Si ens demanam això, descobrim que en la història moderna la voluntat de l'estat és, en general, determinada per les necessitats canviants de la societat civil, però que l'hegemonia de tal o tal classe, en darrer terme, ho és pel desenvolupament de les forces productives i de les relacions de bescanvi.

Quan però fins i tot en la nostra època moderna amb gegantins mitjans de producció i de comunicació l'estat no és una esfera independent amb un desenvolupament independent, sinó que la seua existència així com el seu desenvolupament s'ha d'explicar en darrera instància per les condicions de la vida econòmica de la societat, encara ho ha d'ésser més cert per totes les èpoques anteriors, quan la producció de la vida material dels homes no era duta a terme amb aquests abundosos mitjans auxiliars, quan per tant la necessitat d'aquesta producció exercia un domini encara més gran damunt els homes. Si l'estat encara avui, en l'època de la gran indústria i del ferrocarril, és tot plegat i a grans trets sols el reflex, en una forma concentrada, de les necessitats econòmiques de la classe que domina la producció, això encara havia d'ésser molt més així en una època en la qual cada generació d'homes havia d'esmerçar una part molt més gran de la seua vida conjunta en satisfer les llurs necessitats materials, de forma que era molt més dependent d'elles que no pas en l'actualitat. L'estudi de la història d'èpoques anteriors, tan bon punt siga possible d'emprendre de forma seriosa des d'aquest angle, ho confirma amb escreix; però és evident que no ens hi podem ocupar ara.

Si l'estat i el dret públic són determinats per les relacions econòmiques, és clar que també ho és igualment el dret privat, que de fet en essència tan sols referma les relacions econòmiques existents entre individus que són normals en les presents circumstàncies. La forma amb la qual això succeeix pot variar, però, considerablement. Hom podia, com succeí a Anglaterra, mantindre en general les formes de l'antic dret feudal mentre li donava un contingut burgès, de fet directament amb una interpretació burgesa de cada nom feudal en el sentit burgès; hom podia també, però, com a l'Europa occidental continental, emprar com a fonament el dret romà, el primer dret mundial d'una societat productora de mercaderies, amb la seua insuperablement acurada elaboració de totes les relacions legals essencials dels diferents propietaris de mercaderies (compradors i venedors, deutors i creditors, contractes, obligacion, etc.). En la qual hom, en benefici d'una societat encara petit-burgesa i semifeudal, pot reduir-se al nivell de la societat simplement mitjançant la pràctica judicial (dret comú), o amb l'ajut de juristes pretesament il·lustrats i moralitzadors, pot elaborar un codi especial de dret que es correspon amb aquest nivell social, un codi que en aquestes circumstàncies també serà roín des del punt de vista jurídic (el dret agrari prussià); però després d'una gran revolució burgesa és també possible que s'elabore sobre la base del dret romà un codi legal clàssic de la societat burgesa com Code civil francès. Si per tant les regles legals burgeses simplement expressen les condicions de la vida econòmica de la societat en una forma legal, ho poden fer més bé o més malament d'acord amb les circumstàncies.

L'estat actual se'ns presenta com la primera força ideològica damunt els homes. La societat es crea un òrgan per la protecció dels seus interessos comuns contra els atacs interns i externs. Aquest òrgan és el poder estatal. Tot just apareix, aquest òrgan es fa independent en relació a la societat, i de fet com més ho és, més esdevé l'òrgan d'una classe particular, i més directament imposa el domini d'aquella classe. La lluita de la classe oprimida contra la classe dirigent esdevé necessàriament una lluita política, una lluita primer que tot dirigida contra el domini polític d'aquesta classe; la consciència de la interconnexió entre aquesta lluita política i la seua base econòmica pot amagar-se i pot perdre's i tot. Tot i que mai no és del tot el cas dels participants, gairebé sempre passa entre els historiadors. De les antigues fonts sobre les lluites al si de la república romana, tan sols Apià ens diu de forma clara i diferenciada què hi havia al darrera – és a dir, la propietat de la terra.

L'estat però, un cop ha esdevingut un poder independent en relació a la societat, produeix una nova ideologia. Entre els polítics de professió, entre els teòrics del dret estatal i els juristes del dret privat de fet la interconnexió amb els fets econòmics s'esvaeix completament. Com que en cada cas particular, els fets econòmics han d'assumir la forma de motius jurídics per tal de rebre una aprovació legal, i per fer això cal considerar tot el sistema legal ja en funcionament, la forma jurídica esdevé el tot i el contingut econòmic no res. El dret públic i el dret privat són tractats com a esferes independents, cadascuna de les quals capaç d'una presentació sistemàtica mitjançant l'eliminació coherent de totes les contradiccions internes.

Ideologies encara més elevades, és a dir, com les que s'aparten encara més de la base material i econòmica, prenen la forma de la filosofia i de la religió. Ací la interconnexió de les concepcions amb les llurs condicions materials d'existència es fan més complexes, i més enfosquides pels lligams intermediaris. I amb tot n'hi ha. Així com tota l'època del Renaixement, des de mitjans deñ segle XV, fou un producte essencial de les ciutats i, per tant, dels burgesos, també ho fou la filosofia que tot just es desvetllava; el seu contingut era essencialment tan sols l'expressió filosòfica del desenvolupament dels petits i mitjans burgesos en una gran burgesia. Entre els anglesos i els francesos que en molts casos eren tan economistes polítics com filòsofs, això és del tot clar, i pel que fa a l'escola hegeliana ho hem demostrat abans.

Ara ens ocuparem a més tan sols breument de la religió, ja que aquesta és la que es troba més allunyada a la vida material i la que sembla la més aliena a ella. La religió sorgí en una època ben primitiva a partir de les concepcions primitives i errònies dels homes sobre la llur pròpia natura i la natura externa que els rodejava. Tota ideologia es desenvolupa, però, un cop que ha sorgit, en connexió amb els materials conceptuals donats, i consolida aquests materials; altrament no seria una ideologia, és a dir, l'ocupació en pensaments com a entitats independents, que es desenvolupen de forma independent i sotmeses tan sols a les llurs pròpies lleis. Les condicions de la vida material dels homes, en els caps dels quals aquests processos de pensament determinen el curs del procés, que necessàriament roman ignot d'aquestes persones, ja que altrament suposaria la fi de tota ideologia. Aquestes concepcions religioses originals per tant, que en general són compartides per cada grup de parentiu, es desenvolupen d'una forma peculiar a cada poble, un cop el grup se separa, d'acord amb les condicions de vida que li corresponen, i aquest procés s'ha detallat per una sèrie de grups de pobles, i particularment pels aris (o indoeuropeus) mitjançant la mitologia comparada. Així els déus fabricats en cada poble eren déus nacionals, el domini dels quals no s'estenia més enllà de l'esfera nacional que havien de protegir i més enllà de les fronteres uns altres déus sojornaven sense qüestió. Podien mantindre l'existència, en la imaginació, en la mesura que la nació hi pervivia; queien en la seua caiguda. Aquesta caiguda de les antigues de les nacionalitats fou deguda a l'imperi mundial romà, les condicions econòmiques del seu origen no ens cal ara d'examinar. Els antics déus nacionals entraren en decadència, àdhuc els romans, que sols s'adeien als estrets límits de la ciutat de Roma; la necessitat de dotar l'imperi mundial d'una religió mundial es manifesta clarament en els intents de reconèixer tots els déus forasters que fossen mínimament respectables i de consagrar-los altars a Roma al costat dels déus nadius. Però una nova religió mundial no es fa així, per decret del Cèsar. La nova religió mundial, el cristianisme, ja s'havia format silenciosament, a partir d'una barreja de teologia popular oriental, especialment hebrea i de filosofia vulgaritzada grega, especialment estoica. El seu aspecte original s'ha descobert amb molt d'esforç, car la seua forma oficial, tal i com l'he conegut, és simplement en ço que es convertí la religió estatal en ésser adaptada al Concili de Nicea. Amb el fet que després de 250 anys esdevingués la religió estatal n'hi ha prou per veure que era la religió que es corresponia a les condicions de l'època. En l'edat mitjana alhora que es desenvolupava el feudalisme, hi cresqué com el company religiós d'aquell, amb una jerarquia feudal corresponent. I quan els burgesos començaren a alçar-se, s'hi desenvoluà, en contraposició al catolicisme feudal, l'heretgia protestant, que aparegué per primera vegada al sud de França entre els albigesos, en l'època que les ciutats assoliren el punt més alt del llur floreixement. L'edat mitjana havia vinculat a la teologia totes les altres formes d'ideologia: la filosofia, la política, la jurisprudència, i les havia annexionat a la teologia, i obligava per tant a atot moviment social i polític de prendre una forma teològica. Els sentiments de les masses s'alimentaven de la religió per damunt de totes les coses; era per tant necessari que presentassen els llurs interessos amb una coberta religiosa per tal de produir un gran daltabaix; i de la mateixa forma que els burgesos des d'un principi arrossegaren un apèndix de plebeus urbans desheretats, jornales i sirvents de tota mena, que no pertanyien a cap estament social reconegut, precursors del proletariat posterior, de la mateixa forma l'heretgia aviat es dividí entre una heretgia burgesa i moderada i una de plebeia i revolucionària, que era alhora una abominació pels propis heretges burgesos.

La perdurabilitat de l'heretgia protestant es corresponia a la imbatibilitat dels burgesos ascendents; quan els burgesos s'havien enfortit prou, la llur lluita contra la noblesa feudal, que fins aleshores havia sigut bàsicament local, comença a prendre dimensions nacionals. La primera gran acció tingué lloc a Alemanya – l'anomenada reforma. Els burgesos o bé no foren prou poderosos o bé no es desenvoluparen suficientment com per ésser capaços d'unir la resta d'estaments rebels – els plebeus de les ciutats, la baixa noblesa i els pagesos del camp – sota la llur bandera. La noblesa de primer fou derrotada; els camperols s'alçaren en una revolta, que constituí el cim de tota la lluita revolucionària; les ciutats els abandonaren, i així la revolució caigué sota els exèrcits dels senyors feudals, que es quedaren amb tot el profit. Arran d'això, Alemanya desapareix durant tres segles dels rengles de països que jugaven un paper actiu independent en la història. Però al costat de l'alemany Luter hi aparegué el francès Calvin; amb una veritable agudesa francesa, hi posà el caràcter burgès de la reforma al capdavant, i republicanitzà i democratitzà l'esglèsia. Mentre la reforma luterana a Alemanya degenerava i reduïa Alemanya a la ruïna, la calvinista servia com a bandera pels republicans de Ginebra, alliberava Holanda d'Espanya i de l'Imperi Alemany i posava l'habillament ideològic del segon acte de la revolució burgesa, que tingué lloc a Anglaterra. Allà el calvinisme es justificava com la veritable difressa ideològica dels interessos de la burgesia d'aleshores, i en aquest sentit no aconseguí un ple reconeixement quan la revolució acabà el 1689 amb un compromís entre una part de la noblesa i la burgesia. L'esglèsia estatal anglesa fou reestablerta, però no en la seua antiga forma catòlica que tenia un rei en el lloc del papa, sinó que, contràriament, es calvinitzà fortament. L'antiga esglèsia estatal havia celebrat l'alegre diumenge catòlic i havia combatut el trist calvinista. La nova i aburgesada esglèsia introduïa el segon, que caracteritza Anglaterra fins a l'actualitat.

A França la minoria calvinista fou suprimida el 1685, i o bé la catolitzaren o l'expulsaren del país, però en tregueren quelcom? Ja aleshores el lliurepensador Pierre Bayle era en mig del seu treball, i el 1694 neixia Voltaire. Les mesures repressores de Louis XIV únicament feren més fàcil per a la burgesia francesa de dur a terme la seua revolució d'una forma irreligiosa, exclusivament política, que tan sols era adient per una burgesia desenvolupada. Per comptes de protestants, els lliurepensadors s'assegueren en les assemblees nacionals. A causa d'això el cristianisme entrà en el seu darrer estadi. Era incapaç de fer cap servei més per cap classe progressiva com el bàcul ideològic de les seues aspiracions; esdevingué més i més possessió exclusiva de les classes dominants, i aquestes l'aplicaren com a simple mitjà de govern, per mantindre lligades les classes inferiors. A més cadascuna de les diferents classes empra la religió que s'ha apropiada: els terratinents, el jesuïtisme catòlic o l'ortodòxia protestant, la burgesia liberal i radical, el racionalisme, i no hi ha gaire diferència entre si aquests senyors creuen en la llur respectiva religió o no.

Veiem per tant: la religió, una vegada formada, conté sempre un material tradicional, ja que en totes les esferes ideològiques la tradició és una gran força conservadora. Però les transformacions per les quals aquest material sorgeix de les relacions de classes, és a dir, de les relacions econòmiques de la gent que realitza aquestes transformacions. I ací amb això n'hi ha prou. -

Fins ara, sols podia ésser qüestió de donar una visió general de la concepció marxiana de la història, com a màxim amb unes poques il·lustracions. La demostració cal derivar-la de la pròpia història, i en relació a això, se'm permetrà de dir que això s'ha aconseguit abastament en altres escrits. Aquesta concepció, però, posa fi a la filosofia en l'esfera de la història, de la mateixa forma que la concepció dialèctica de la natural fa tota filosofia natural alhora impossible i innecessària. Ja no és qüestió enlloc d'inventar interconnexions a partir dels nostres caps, sinó de demostrar-les en els fets. Una vegada expulsada de la natura i de la història, per a la filosofia sols hi roman el reialment del pensament pur, de la forma en la qual queda: les lleis del pensament i del propi procés mental, la lògica i la dialèctica.

*

Amb la revolució del 1848 l'“educada” alemanya acomiadava la teoria i passava al camp de la praxis. La petita producció basada en el treball manual i la manufactura eren superades per la gran indústria; Alemanya apareixia de nou en el mercat mundial; el nou i petit imperi alemany abolí com a mínim els abusos més cridaners amb els quals el sistema dels petits estats havia obstruït aquest desenvolupament, les recialles del feudalisme i la gestió burocràtica. Però en el mateix grau que l'especulació abandonava l'estudi filosòfic per tal de establir el seu temple en la borsa de valors, l'Alemanya educada perdia la gran aptitud per la teoria que havia sigut la glòria d'Alemanya en els dies de la seua més fonda humiliació política – l'aptitud per la recerca científica pura, independent de si el resultat obtingut era aplicable o no, de si podia ofendre les autoritats polítiques o no. Certament, la ciència natural oficial alemanya mantenia la seua posició de primera fila, especialment en l'esfera de la recerca especialitzada, però en l'actualitat fins i tot la revista americana “Science” assenyala correctament que els avenços decisius en l'esfera de la comprensió de la relació dels fets particulars amb la llur generalització en lleis es fan en major grau a Anglaterra, i no a Alemanya, com era abans el cas. I en l'esfera de les ciències històriques, inclosa la filosofia, juntament amb la filosofia clàssica ara ha desaparegut completament l'antic esforç agossarat per la teoria; l'eclecticisme descerebrat i una preocupació ansiosa per la carrera i els ingressos, que el du cap a la més vulgar recerca de càrrecs, ocupa el seu lloc. Els representants oficials d'aquestes ciències s'han transformat en els ideòlegs nus de la burgesia i de l'estat vigent – però en una època on tots dos es troben en un antagonisme obert envers la classe obrera.

I sols entre la classe obrera roman intacta l'aptitud alemanya per la teoria. No hi pot ésser exterminada; no s'hi pot trobar cap preocupació per la carrera, per la obtenció de beneficis, o pel patrocini generós des de dalt; al contrari, com més implacable i desinteressadament avança la ciència més s'hi troba en harmonia amb els interessos i les aspiracions dels obrers. La nova tendència, que reconeixia que la clau per entendre tota la història de la societat rau en la història del desenvolupament del treball, des d'un principi s'adreçava preferentment a la classe obrera i hi trobava la resposta que ni recercava i confiava en trobar de la ciència oficialment reconeguda. El moviment obrer alemany és l'hereu de la filosofia clàssica alemanya.

Notes de Friedrich Engels

⁽¹⁾ Hom m'hi ha de permetre un aclariment personal. Hom darrerament ha fet referència a la meua participació en aquesta teoria, de forma que poc puc dir res sense aclarir aquest punt. No puc negar que tots dos abans i durant la meua col·laboració de quaranta anys amb Marx vaig tindre una certa participació independent en posar els fonaments de la teoria, i més especialment en la seua elaboració. Però la major part dels seus principis bàsics directors, especialment en l'esfera de l'economia i de la història, i, per damunt de tot, la llur final formulació trencadora, pertanyen a Marx. Ço que hi vaig aportar – com a molt amb l'excepció de la tasca en uns pocs camps especialitzats – Marx ho podria haver fet molt bé sense mi. Ço que Marx completà, jo mai no ho haguera aconseguit. Marx era per damunt, veia més enllà, i tenia una visió més àmplia i ràpida que la resta de tots nosaltres. Marx era un geni, nosaltres com a molt tenim talent. Sense ell la teoria no hauria arribat tan lluny com en l'actualitat. Per tant correctament du el seu nom. <=

⁽²⁾ V. "Das Wesen der Kopfarbeit, von einem Handarbeiter", Hamburg, Meißner. <=