La columna de presoners s'aturà a l'Avenue Uhrich, i els arrengleraren en files de quatre o cinc, de cara al carrer. El general marquès de Gallifet i els seus oficial desmuntaren i començaren una inspecció des de l'esquerra de la línia. Tot caminant lentament i repassant les fileres, el general s'aturava ací i allà, palpava l'esquena d'un home o el feia sortir de darrera. En la majoria de casos, sense més cerimònia, l'individu així seleccionat era conduït al centre del carrer, on aviat s'hi forma una petita columna suplementària... Un oficial muntat assenyalà al general Gallifet un home i una dona per qualque ofensa particular. Les dones, sortiren de les fileres, s'agenollaren i amb les mans esteses declaraven la innocència de la dona de forma apassionada. El general s'esperà a què callaren, i aleshores amb un rostre del tot impassible i amb un posat incommobible, digué: «Senyora, he visitat tots els teatres de París, la vostra actuació no en fa cap efecte» (ce n'est pas la peine de jouer la comedie)... No era res de bo aquell dia ésser perceptiblement més alt, més brut, més net, més gran, més lleig que els veïns. Un individu particular em copsà car probablement el seu comiat prematur dels mals d'aquest món es degué a que tenia el nas trencat... Més d'un centenar foren triats així, es formaren escamots, i la columna reprengué la marxa, deixant-los darrera. Uns pocs minuts més tard començà una pluja de foc darrera nostra, i continuà per més d'un quart d'hora. Era l'execució de condemnats sumàriament. (Corresponsal de París, Daily News del 8 de juny).
Aquest Gallifet, «el Louis de la seua senyora, tan notori per les seues desvergonyides exhibicions a les orgies del segon imperi», fou durant la guerra conegut pel nom de la pistola insígnia francesa.
«El Temps, que és un diari seriós, i que no es deixa anar pel sensacionalisme, explica una història paorosa de gent mal afusellada i que era soterrada abans de perdre la vida. Un gran nombre foren soterrats a la plaça que volta St. Jacques-la-Bouchiere; qualques molt superficialment. Durant el dia el brogit dels carrers atrafegats impedien que se sentís res; però en el silenci de la nit els habitants de les cases properes s'alçaren davant planys distants, i al matí es veié una mà garratibada que sortia del terra. Com a conseqüència, s'ordenaren exhumacions... no en tinc cap dubte que molts ferits foren soterrats en vida. En puc parlar d'un cas. Quan Brunel fou afusellats amb la seua dona el darrer 24 en el pati d'una casa de la plaça Vendôme, els cossos hi restaren fins a la vesprada del dia 27. Quan els soterradors arribaren per retirar els cossos, es trobaren que la dona encara vivia, i cridaren una ambulància. Tot i que havia rebut quatre bales és ara fora de perill». (Corresponsal de París, Evening Standard del 8 de juny).
La següent lletra aparegué al Times de Londres del 13 de juny:
Al redactor del Times:
Senyor. — El 6 de juny del 1871, el senyor Jules Favre envià una circular a totes les potències europees, on els cridava a caçar l'Associació Internacional dels Treballadors. N'hi ha prou amb uns quants comentaris per caracteritzar aquest document.
En el propi preàmbul dels nostres estatuts s'hi diu que la Internacional es fundà «el 28 de setembre del 1864, en una trobada pública feta a St. Martin's Hall, Long Acre, London». Pel seu propi interès Jules Favre fa retrocedir la data del seu origen a abans del 1862.
Per tal d'explicar els nostres principis, afirma citar «el llur (de la Internacional) full del 25 de març del 1869». I què cita doncs? El full d'una societat que no és la Internacional. Ja ha recorregut a aquesta mena de maniobra quan encara era un advocat relativament jove i havia de defensar el diari National, denunciat per libel per Cabet. Aleshores pretenia llegir extractes de pamflets de Cabet quan llegia interpolacions pròpies—un truc denunciat davant el tribunal i que, si no hagués sigut per la indulgència de Cabet, hauria suposat l'expulsió de Jules Favre de la judicatura parisenca. De tots els documents citats com a documents de la Internacional, cap ni un pertany a la Internacional. Diu, per exemple, «l'Aliança es declarà atea, diu el Consell General, constituït a Londre el juliol del 1869». El Consell General mai no publicà un document així. Al contrari, publicà un document que atacava els estatuts originals de l'«Aliança» — L'Alliance de la Democratie Socialiste de Ginebra — citats per Jules Favre.
Amb la seua circular, que pretesament s'adreça també en part contra l'Imperi, Jules Favre no repetex res més contra la Internacional que les invencions policials dels fiscals de l'Imperi, que s'ensorraren miserables find i tot davant els tribunals d'aquell Imperi.
És sabut que en els seus dos comunicats (dels darrers juliol i setembre) de la passada guerra, el Consell General de la Internacional denuncià els plans prussians de conquesta contra França. Més tard, el senyor Reitilinger, secretari privat de Jules Favre, demanà, tot i que naturalment debades, a qualques membres del Consell General de preparar un manifest del Consell contra Bismarck i a favor del govern de defensa nacional; demanaven particularment que no s'esmentàs la república. Les preparacions per una manifestació en relació a l'esperada arribada de Jules Favre des de Londres es feren—certament que amb la millor de les intencions—malgrat el Consell General, que, en el seu comunicat del 9 de setembre, havia advertit clarament els obrers parisencs contra Jules Favre i els seus col·legues.
Què podia dir Jules Favre, al seu torn, si la Internacional enviàs una circular quant a Jules Favre a tots els governs d'Europa, que cridàs particularment l'atenció al document publicat a París pel difunt senyor Millière?
Rest, senyor, el vostre obedient servidor,
John Hales, secretari del Consell General de l'Associació Internacional dels Treballadors, Londres, 12 de juny del 1871.
En un article de «l'Associació Internacional i els seus objectius» citat per l'Spectator de Londres, com a denunciant pietós, cita el document esmentat de l'Aliança amb uns altres trucs similars i amb una feina encara més completa que la feta per Jules Favre, i onze dies després de la publicació de l'anterior refutació al Times. Això no ens pot sorprendre. Ja Friedrich el Gran tendia a dir que de tots els jesuïtes els protestants eren els pitjors.