Article publicat originàriament (The Approaching Storm) al New-York Daily Tribune, el 14 de novembre del 1854
M. de Chateaubriand, en el seu Congrès de Vérone, acusa la revolució espanyola el 1820-23 de no haver estat res més que una paròdia servil de la primera Revolució Francesa, representada en l’escenari de Madrid, i amb vestuari castellà. Oblida que les lluites de pobles diferents que emergeixen de l’estat feudal de la societat, i que es mouen cap a una civilització de classe mitjana, no es poden suposar com diferents en res més que en la coloració peculiar derivada de la raça, nacionalitat, llengua, costums i vestuaris escènics. La seua censura ens recorda la de la vella boja que sospita fortament que totes les noies enamorades l’imiten a ella mateixa en el seus millors dies.
S’ha escrit tota una biblioteca de pro i contra sobre la Constitució del 1812, la proclamació de la qual, el 1820, donà lloc a una lluita de tres anys entre els prejudicis i interessos de l’antiga societat i les necessitats i aspiracions de la nova. La Constitució del 1812 hi havia imprès fortament aquell mateix segell d’impracticabilitat que caracteritza totes les cartes originàriament redactades per nacions modernes en l’època de la llur regeneració. En l’època revolucionària, a la qual deuen origen, són impracticables, no com a conseqüència de tal o tal paràgraf, sinó simplement per la llur natura constitucional. En l’època constitucional són fora de lloc, pel fet d’ésser impregnades de les il·lusions generoses inseparables de l’albada de la regeneració social. La Constitució francesa del 1791, per exemple, en el seu propi temps considerada justament reaccionària, hauria estat trobada culpable de jacobinisme el 1830. Per què? En el 1791 el poder reial i les forces dominants de la societat antiga que representava, no havia patit encara les transformacions que les capacitarien per entrar en combinació i prendre lloc amb els elements de la nova societat. Ço que calia llavors era una acció revolucionària per trencar la resistència de l’antiga societat, i no una Constitució que sancionàs un compromís impossible amb ella. El 1830, contràriament, quan s’havia fet possible una monarquia limitada, s’entenia generalment que això volia dir el govern de la burgesia per comptes de l’emancipació del poble. La Constitució del 1791 hauria d’haver semblat doncs un anacronisme incendiari. El mateix argument val per a la Constitució espanyola del 1812, però encara cal fer una distinció entre la França del 1791 i l’Espanya del 1820, que la Constitució del 1791 tan sols pretenia fer una aturada, en una marxa revolucionària de dos anys, mentre que la Constitució del 1812 havia de superar la revolució directament. Espanya, el dia anterior sota un despotisme oriental, havia d’ésser l’endemà una democràcia amb un monarca al capdavant. Aquests canvis sobtats pertanyen exclusivament a la història espanyola. Ferran VII, quan fou restaurat al poder absolut, el 1823, com també en el 1814, erradicà, amb un colp de ploma, tot allò que s’havia fet en l’interregne revolucionari. Els revolucionaris, d’altra banda, actuaren de la mateixa manera. El 1854, el poble espanyol començà amb Espartero, amb qui havien acabat en el 1843. El 1814 la revolució fou conclosa pel refús de Ferran de jurar la Constitució de Cadis. El 1820, començà en forçar-li el jurament a la mateixa Constitució. Reuní les mateixes Cortes que havia dissolt dos anys abans, i va fer ministres els mateixos homes que havia desterrat o empresonat el 1814. Tots els partits a Espanya, amb la mateixa obstinació, arrenquen tots aquells fulls del llibre de la llur història nacional que no han escrit ells mateixos. D’ací aquests canvis sobtats, aquestes exaccions monstruoses, aquestes sèries inacabables i ininterrompudes de conteses. D’ací, doncs, aquella perseverància indeleble que pot ésser derrotada, però no mai desencoratjada o desesperada.
El primer ministeri constitucional, del qual es pot considerar com a cap don Agustín Argüelles, era, com hem vist, format pels màrtirs del 1814. Els màrtirs són, en general, personatges polítics molt perillosos, desflorats com si diguéssim, per la consciència de fracassos anteriors; inflats per nocions exagerades de mèrits passats; inclinats a atribuir-se les més grans capacitats degut al llur coratge amenaçat; disposats a declarar tancada l’era de la revolució amb la llur arribada al govern; pel propi fet de la llur restauració assumiran probablement el caràcter de legitimistes revolucionaris o de revolucionaris legitimistes; excessivament gelosos dels homes nous en els quals s’astoren en trobar-hi rivals; vacil·len constantment entre la por a la contrarevolució i l’aprensió a l’anarquia; per la pròpia força de les circumstàncies induïts al compromís amb la primera, per tal de no ésser agranats per la darrera, o per veure depassades ço que anomenaven les veritables fronteres del progrés. Aquest era el ministeri d’Argüelles. Durant els quatre mesos que passaren des de la seua formació fins a la reunió de les Cortes, tota autoritat pública fou, de fet, suspesa. Juntas en les províncies i en la capital, clubs públics recolzats en societats secretes, per primera vegada una premsa popular i sense regnes, peticions tempestuoses, cançons patriòtiques, l’erecció de monuments constitucionals, manifestacions d’efervesència natural amb una nació en la recuperació de la seua llibertat, però encara cap acte de revenja, cap crim comès, i una exhibició de magnanimitat que no s’havia d’esperar de natures meridionals que tendeixen a abandonar-se a la impetuositat de les llurs passions.
Les Cortes a la fi inauguraren la llur primera sessió el 9 de juliol del 1820. Feren don José Espiga, arquebisbe de Sevilla, el llur president. Ferran VII hi jurà davant, com havia fet davant dels ayuntamientos, damunt de l’Evangeli, observar la Constitució de Cadis.
«Tan aviat», deia, «com l’excés de patiments immerescut conduí els desitjos llargament reprimits del poble a una expressió nítida, em vaig afanyar de seguir el curs que indicaven, i professí el jurament de fidelitat a la Constitució de les Cortes del 1812. Des d’aquest moment el rei i el poble establiren els llurs drets legítims. La meua resolució fou lliure i voluntària.»
Ferran VII, un covard despòtic, un tigre amb el cor d’una llebre, un home tan avariciós d’autoritat com incapaç d’exercir-la, un príncep pretendent al poder absolut per tal d’ésser capaç de renunciar-hi a les mans dels seus lacais, orgullós, però, d’una cosa, és a dir, el seu domini perfecte de la hipocresia. Gaudia d’una mena de satisfacció en exagerar la pròpia autohumiliació davant d’un enemic victoriós, resolt, com era, de venjar, en el moment oportú, la seua objecció amb una perfídia encara més astoradora. Quan era presoner de Napoleó, humilment li agraí el refugi que l’havia concedit, i pregava per la mà d’una princesa de la família Bonaparte. Quan Bonaparte negociava amb ell per restaurar-lo al tron espanyol, protestà, en una lletra adultadora, que hauria d’ésser el més mesquí dels mortals, i esdevindre tabú a Europa, si mai resultava desagraït al seu benefactor imperial, mentre simultàniament escrivia una lletra secreta a la Regència en Madrid, en la qual l’informava que, una vegada posat en llibertat, el seu primer acte seria trair l’emperador francès. Quan, el 9 de juliol del 1820, jurà de nou la Constitució, declarant que la seua «resolució era lliure i voluntària», el comte d’Espanya i el senyor Pions ja negociaven en el seu nom, a París, amb el Pavillon Marsan – és a dir, amb el comte d’Artois (després Carles X) i la seua coterie — quant als mitjans de subvertir aquella mateixa Constitució.
Hi hagué moments en la seua vida política, com per exemple el decret del 30 de setembre del 1823, que feia promeses falses de la manera més solemne, amb cap altre objectiu possible que el mer plaer de trencar-les. L’obra seriosa de la contrarevolució, l’encomanà íntegrament a partidaris de l’antic régime, reservant-se l’encoratjament dels llurs esforços de qualsevol forma possible, però amb la reserva mental de desautoritzar-los si eren poc afortunats, i silencionament lliurar-los al resentiment dels llurs enemics si eren vençuts. Cap mortal mai no comportà patiments aliens amb una apatia més estoica. Pel seu propi paper oficial es limità a mostrar el seu disgust amb la Constitució fent-s’hi el boig. Una nit, per exemple, escriu al cap del Gabinet una lletra amb l’efecte d’haver nomenat el general Contador com a ministre de guerra. Els ministres, perduts en trobar un Contador en la llista de l’exèrcit, s’astoren en descobrir a la llarga que Contador era l’ex-cap d’un escamot, de 84 anys d’edat, fa temps discapacitat per a qualsevol mena de servei. Els ministres tan insolentment burlats, hi presentaren la dimissió. Ferran, en haver reeixit en generar la diferència, proposa de substituir Contador amb el general Martínez Rodríguez, tan desconegut com el seu predecessor. Després d’haver fet noves recerques esforçades, sembla que Martínez s’havia ferit greugment en el cap a Badajoz, per l’explosió d’un barril de pòlvora, i que mai no recuperar el sentit de l’accident ençà. Una mena de virtuós en l’art de l’audàcia passiva i de la covardia activa, Ferran VII mai no s’arronsà per provocar una catàstrofe, resolt, com era, d’ésser hàbil amb el perill.
La majoria de les Cortes era integrada per diputats de les Cortes de Cádiz, els autors de la Constitució i els llurs partidaris, mentre que la minoria consistia en homes que havien conspirat per restablir la Constitució. La majoria considerava la proclamació de la Constitució com el terme final de la revolució, mentre que la minoria la considerava el començament; els primers s’havien fet amb el govern, mentre els darrers encara maldaven per apoderar-se’n; es va fer inevitable un cisma entre els liberals del 1812 i els liberals del 1820, entre els moderados i els exaltados. Si la influència dels liberals del 1812 era preponderant en les Cortes, els liberals del 1820 eren més forts en els clubs, la premsa i els carrers. Si els primers disposaven de l’administració, els darrers confiaven en l’exèrcit de la Isla, que, enfortit per regiments que no havien participat en la revolta militar, es concentrava encara a Andalusia, i col·locat sota el comandament suprem de Riego, en haver estat enviat Quiroga com a diputat a les Cortes. Per tal de trencar el baluart dels exaltados, el marquès de Las Amarillas, ministre de guerra, llicencià l’exèrcit de la Isla, prèvia remoció de Riego de les seues tropes sota el pretext d’haver-lo instal·lat com a capità general de Galícia. Amb prou feines havia estat llicenciat l’exèrcit de la Isla – l’únic cos militar que mereixia el nom d’exèrcit – que les primeres Bandes de la Fe es van veure a Castella i al nord d’Espanya.
Riego, secretament convocat pels seus partidaris, aparegué sobtadament el 31 d’agost a Madrid, on esdevingué l’ídol del poble, que el rebé amb ovacions turbulentes i amb una inundació d’entusiasme, que el ministeri veia com a calamitat general. Resolgueren d’exiliar-lo a Oviedo – diversos altres oficials de la Isla havien estat també bandejats a llocs diferents. Per bé que Riego no resistí aquest acte arbitrari de proscripció, els ministres, comprenent la probabilitat d’una insurrecció davant d’una partida nocturna des de Madrid, cridaren la guarnició a les armes, ocuparen les places principals, ompliren els carrers de Madrid d’artilleria, mentre que l’endemà, Argüelles proposà a les Cortes que es prenguessen mesures contra les assemblees populars, la qual cosa fou calorosament saludada per Toreno i Martínez de la Rosa. Des d’aquell dia (7 de setembre del 1820) cal datar la ruptura oberta entre les dues fraccions liberals i la regressió del moviment revolucionari. El mateix fanatisme de l’ordre, les mateixes queixes d’agitació incessant, i la mateixa impaciència enfurismada davant de cada símptoma d’efervescència popular, que Europa testimonià durant les primeres setmanes posteriors a la revolució del 1848, ara s’apoderaven tot d’una de l’aristocràcia liberals i dels rengles superiors de les classes mitjanes de la Península.
En haver-se tancat la primera sessió de les Cortes el 9 de novembre del 1820, Ferran VII, que s’havia retirat al Escorial, amb Victor Sáez, el seu confessor, cregué que era el moment oportú per deixar anar els seus fidels. Malgrat la Constitució, designà, per decret reial, sense la contrasignatura d’un ministre responsable, el general Carvajal com a capità general de la Castella Nova i comandant de Madrid, en el lloc del general Vigodet, qui, però, refusà de lliurar la seua posició a les mans de Carvajal. El ministeri, en creure’s perdut, ara apelava al mateix partit que havia començat a perseguir. S’adreçaren als directors dels clubs, i reberen, de la manera més graciosa, el comunicat violent de l’Ayuntamiento de Madrid, que insistia en el retorn del rei a Madrid. Un comunicat similar redactà la comissió permanent que representava les Cortes durant la llur absència. La guarnició i la milícia foren mobilitzades; les reunions dels clubs esdevingueren permanents; el populatxo esclatà en amenaces insultants contra el rei; la insurrecció era obertament sol·licitada en els diaris, i una expedició de masses cap a l’Escorial, per endur-s’hi el rei, semblava imminent. Plegat davant de la tempesa, Ferran revocà el seu decret ofensiu, acomiadà el seu confessor antiliberal, i tornà, amb tota la família, cap a Madrid, on arribà el 21 de novembre del 1820. La seua entrada recordava la de Lluís XVI i la seua família, en el retorn forçat de Versalles a París del 6 d’octubre del 1789.
El ministeri no havia obtingut el suport dels liberals del 1820 sense concedir-los una reparació adient, en destituir el marqués de las Amarillas, que posteriorment es professà obertament un partidari zelós de la monarquia absoluta, del ministeri de guerra, i amb l’ascens d’oficials de la Isla a comandaments separats. Riego fou nomenat capità general d’Aragó, Mina, capità general de Galícia, i Velasco, capità general d’Extremadura. El ministeri dels màrtirs, que surava indecís entre la por davant la reacció i l’alarma davant l’anarquia, maldà per desacreditar-se igualment davant de tots els partits. Pel que fa a la família reial, la seua posició – per citars el mots d’un profund legitimista - «continuava precària, degut al zel indiscret dels reialistes, que es feia impossible de controlar».
En l’obertura de la segona sessió (1 de març del 1821), el rei va fer el seu paper ben a to i amb els gestos d’un orador improvisador. No content amb recitar simplement el discurs elaborat pel seu gabinet, confongué els ministres, en alterar el llur text en un sentit revolucionari, i posant-hi colors més marcats en els passatges més decisius, com els que relataven la invasió de Nàpols per Àustria. Durant un moment s’imaginaren que n’havien fet un convers, però aviat es desenganyarien. Ferran conclogué el seu discurs amb una acusació fulminant dels seus propis ministres, que havien tolerat d’exposar-lo a amenaces i insults, que no haurien tingut lloc, si el govern hagués demostrat l’energia i vigor requerits per la Constitució i desitjats per les Cortes.
El discurs constitucional del rei fou tan sols l’anunci de la destitució del ministeri, i el nomenament d’un gabinet que, per a gran astorament de la nació, no contenia ni un sol individu vinculat a les noves institucions, o que no hagués figurat com a agent de despotisme en el govern anterior.
El cap del nou gabinet, M. Felix, antic sotstinets en un regiment de milícia de Lima, i diputat a les Cortes del 1812 pel Perú era, fins i tot en l’època de les Cortes de Cádiz, conegut com un intrigant venal i subtil. Bardají, el ministre d’afers exteriors, era un antic diplomàtic connectat amb els caps dels gabinets absolutistes, i Pelegrín, antic membre del Consell de Castella, proclamava que era completament dedicat a la Santa Al·liança. L’objectiu proclamat d’aquest ministeri, que ni tan sols podia pretendre cap influència en les Cortes, era «restaurar l’ordre i suprimir l’anarquia». En conseqüència, els exaltados foren de nou separats dels llurs comandament, i es concedí ampli marge al partit servil; els llocs més importants foren confiats a homes coneguts per l’odi al sistema vigent, un vel amagà totes les conspiracions reialistes que havien esclatat a la Península, i els llurs autors, gairebé tots empresonats pel poble, foren posats en llibertat pel govern. El general Morillo, comte de Cartagena, tot just havia arribat de Terra Firma, on s’havia fet notori per la seua ferocitat, maneres dictatorials, manca de probitat i una guerra fraticida de sis anys, que havia menat amb entusiasme fanàtic. En el seu retorn, s’estigué uns dies a París, on connectà amb les intrigues del Pavilion Marsan, i els diaris ultres de París l’assenyalaven com l’home que havia de restaurar el rei als seus antics drets, i destruir la influència de les Cortes. Quan arribà a Madrid, el ministeri hi diposità les expressions més fortes de deferència i respecte, i el nomenà comandant de la ciutat i província de Madrid. Era aparentment el nomenament que el partit servil esperava per executar un colp d’estat. El brigadier don José Martínez San Martín, un home d’energia inflexible i fortes opinions legitimistes, s’uní a Morillo en qualitat de jefe político de la capital. Mentre Madrid semblava aclaparada pel terror del nom de Morillo, Catalunya i Galícia esdevenien escenaris de conteses apassionades. Cádiz, Sevilla i Badajoz esclataren en revolta oberta, refusaren d’admetre els funcionaris governamentals, i negaren el reconeixement de cap ordre reial mentre el ministeri no fos destituït. En un missatge datat del 25 de novembre del 1821, el rei convocà les Cortes per aturar aquests desordres. Les Cortes, en la resposta redactada per don José María Calatrava, blasmaven la conducta de Cádiz i Sevilla, però insistien en la destitució del ministeri, que havia perdut la confiança del país, i «la força moral per dirigir el govern». Malgrat aquest vot de desconfiança, Ferran no cregué adient nomenar un altre ministeri fins quaranta-vuit hores abans de l’obertura de les noves Cortes l’1 de març del 1822.
En haver tingut lloc les eleccions a les noves Corts en el moment que les passions populars eren exasperades pel curs contrarevolucionari del govern, per notícies de la interferència armada d’Àustria per suprimir la Constitució espanyola proclamada a Nàpols, i per les expedicions saquejadores de les Bandes de la Fe en diferents punts de la Península, els liberals del 1820, llavors anomenats exaltados, tingueren, és clar, una gran majoria. «La gran majoria de la nova legislatura», diu un moderado, «en no posseir res, no té res a perdre. Pertanyien gairebé exclusivament als rengles plebeus de la classe mitjana i de l’exèrcit. La diferència entre ells i els llurs predecessors es pot entendre pel simple fet que, mentre els darrers havien designat l’arquebisbe de Sevilla com a president, ell, d’altra banda, cridaren a la cadira presidencial l’heroi de Las Cabezas – don Rafael del Riego.
El nou ministeri, que consistia en ex-diputats a les Cortes del 1820, el formà Martínez de la Rosa, que acceptà el ministeri d’afers exteriors. Martínez de la Rosa – que llavors ençà ha jugat un paper important sota el regnat de la innocent Isabel; anteriorment diputat de les breus Cortes de Madrid del 1814; perseguit durant el període de reacció; moderado par excellence, un dels poetes i prosistes espanyols més elegants – ha resultat en tota època un veritable partidari de l’escola doctrinària dels guizots, la moderació dels quals cavallers consisteix en la noció fixa que concessions a les masses humanes no poden ésser mai d’un caràcter massa moderat. Exulten en l’erecció d’una aristocràcia liberal i del domini suprem de la burgesia, fusionada amb la quantitat més elevada possible dels abusos i tradicions de l’antic règim. Martínez de la Rosa – aclaparat per la polidesa, festejat i adulat pels sucessius ambaixadors francesos a Madrid – el príncep Laval de Montmorency i el comte Lagarde — cercava de modificar la Constitució del 1812, amb l’establiment d’una Cambra de Pars — amb la concessió al rei d’un veto absolut, amb la introducció d’una qualificació de propietats per a la Cambra Baixa, i amb l’establiment de restriccions a la premsa. Des del 1834 al 1836 aquest doctrinari incorregible tingué el plaer d’assistir a la introducció i fallida de la Constitució abortiva que havia forjat en el 1822. Els diplomàtics francesos el feren entendre que la Cort de les Tulleries aprovaria institucions similars a les que existien llavors a França, mentre ell mateix es convencia que el rei no seria advers a una carta que havia permès a Louis XVIII de fer ço que volia. El rei, per la seua banda, adulava el dissimulat moderado, al qual tenia pensat, com es demostrà més tard, d’enviar directament del palau al cadals.
Segons el pla fabricat entre la camarilla i el ministeri, calia aclucar els ulls a tota conspiració, i calia suportar que regnàs la confusió, de manera que, després, amb l’ajut de França, introduirien l’ordre, i donarien a la nació una carta moderada, capaç de perpetuar poder i influència en els seus promotors originals, i guanyar-se les classes privilegiades al nou sistema. En conseqüència, en oposició a les societats secrets dels liberals, es fundà una societat secreta damunt principis moderats – la Societat del Anillo, els membres de la qual havien d’actuar en concordància amb el ministeri. S’escamparen a diners a ple entre els guàrdies reials, però quan aquestes distribucions foren denunciades al ministeri per part de membres de la policia municipal, les ridicultizaren, tractant la informació de símptoma de radicalisme i republicanisme. El regiment dels cuirassers reials, acantonat a Andalusia, fou seduït completament; es difongueren reports alarmants en les diferents províncies a les quals eren enviats, com a caps polítics, membres de la Societat del Anillo. Al mateix temps els tribunals reberen instruccions secretes de tractar amb gran indulgència tota conspiració que pogués caure sota els llurs poders judicials. L’objecte d’aquests moviments era provocar una explosió a Madrid, que havia de coincidir amb una altra a València. El general Elio, el traïdor del 1814, llavors presoner a aquella ciutat, s’havia de posar al capdavant de la contrarevolució a la part oriental d’Espanya, ja que la guarnició de València era integrada per un únic regiment, enormement vinculat a Elio, i hostil, per tant, al sistema constitucional. El diputat Bertán de Lys, en l’Assemblea de les Cortes, sol·licità als ministres de retirar aquest cos de soldats de València, i quan restaren inflexibles, presentà una moció de censura. El dia assenyalat per a l’explosió fou el darrer dia de maig (1822), festa de Sant Ferran. La Cort era llavors a Aranjuez. A un senyal indicat els guardes eixiren als carrers i, recolzats en la multitud d’Aranjuez, s’aplegaren davant del palau, cridant «Visca el nostre monarca absolut! Fora la Constitució». L’avalot fou, però, instantàniament reprimit pel general Zayas, i la revolta simultània del regiment de València resultà, després d’un combat cruent entre la milícia i els soldats, no pas més reeixit. Els fracassos d’Aranjuez i València serviren únicament per exasperar els liberals. Des de totes bandes els partits preparaven l'autodefensa. Amb una agitació universal, tan sols els ministres restaren com a espectadors passius en mig de la confusió que anunciava l'apropament d'una tempesta.