Article publicat originàriament (The Revolution of 1820) al New-York Daily Tribune, el 28 d’octubre del 1854
Durant l’any 1819 s’aplegava un exèrcit expedicionari als voltants de Cádiz amb l’objectiu de reconquerir les colònies americanes revoltades. Enrique O'Donnell, comte de la Bisbal, oncle de Leopoldo O'Donnell, l’actual ministre espanyol, en rebé el comandament. Les expedicions anteriors contra l’Amèrica Espanyola, que s’havien empassat 14.000 homes des del 1814, i que es duien a terme de la forma més repugnant i inescrupolosa, s’havien fet molt odioses a l’exèrcit, i es consideraven generalment mitjans maliciosos per lliurar-se de regiments insatisfets. Diversos oficials, entre ells Quiroga, López Baños, San Miguel (l’actual La Fayette espanyol), O'Daly, i Arco Agüero, decidiren d’animar el descontentament dels soldats, de sacsejar-se el jou i proclamar la Constitució del 1812. La Bisbal, quan entrà en el complot, prometé de col·locar-se al capdavant del govern. Els caps de la conspiració, en conjunció amb ell, fixaren el 9 de juliol del 1819, com a dia en el qual havia de tindre lloc una revista general de les tropes expedicionàries, en mig de la qual s’efectuaria el gran colp. En l’hora de la revista, aparegué La Bisbal, de fet, però per comptes de mantindre la paraula, ordenà el desarmament dels regiments conspiradors, envià Quiroga i els altres caps a la presó, i despatxà un correu a Madrid, proclamant que havia impedit la més alarmant de les catàstrofes. Fou recompensat amb promoció i condecoracions, però en haver obtingut la Cort una informació més acurada, el privà posteriorment del comandament, i li ordenà de retirar-se cap a la capital. Aquest és el mateix La Bisbal que, el 1814, en temps de retorn del rei a Espanya, envià un oficial del seu estat major amb dues lletres a Ferran. Com que una distància massa gran des del seu indret li feia impossible d’observar els moviments del rei, i per regular la seua conducta segons la del monarca – en una lletra la Bisbal feia un eulogi pompós de la Constitució del 1812, amb la suposició que el rei prendria jurament de donar-hi suport. En l’altra, al contrari, representava el sistema constitucional com un escenari d’anarquia i confusió, congratulava Ferran per exterminar-la, i s’oferia ell i el seu exèrcit per oposar-se als rebels, demagogs i enemics del tron i de l’altar. L’oficial lliurà aquest segon despatx, que fou rebut cordialment pel Borbó.
Tot i que els símptomes de rebel·lió s’havien demostrat entre l’exèrcit expedicionari, el govern de Madrid, al capdavant del qual hi havia el duc de San Fernando, llavors ministre d’exteriors i president del gabinet, persistí en un estat d’apatia i inactivitat inexplicables, i no va fer res per accelerar l’expedició o per escampar l’exèrcit en diferents ciutats portuàries. De mentres, s’acordà un moviment simultani entre don Rafael de Riego, que comandava el segon batalló d’Astúries, llavors estacionat a Las Cabezas de San Juan, i Quiroga, San Miguel i d’altres caps militars de la Isla de León, que havien aconseguit de sortir de la presó. La posició de Riego era de lluny la més difícil. La comuna de Las Cabezas era en el centre de tres dels quarters generals de l’exèrcit expedicionari – el de la cavalleria a Utrera, la segona divisió d’infanteria a Lebrija, i un batalló de guies a Arcos, on residia el comandant el cap i l’estat major. Amb tot, reeixí, l’1 de gener del 1820, en sorprendre i capturar el comandant i l’estat major, per bé que el batalló acantonat a Arcos era el doble de fort que el d’Astúries. El mateix dia proclamà en aquella mateixa comuna la Constitució del 1812, elegí un alcalde provisional, i, no content amb haver executat la tasca encomanada, atregué els guies a la seua causa, sorprengué el batalló d’Aragó que hi havia a Bornos, marxà de Bornos a Jérez, i de Jérez al Port de Santa Maria, proclamant arreu la Constitució, fins que arribà a la Isla de León, el 7 de gener, on diposità els presoners militars que havia fet en el fort de St. Petri. Contràriament a l’acord previ, Quiroga i els seus seguidors no s’havien apoderat amb un coup de main del pont de Suazo, i després de la Isla de León, sinó que restaren tranquils fins el 2 de gener, després que Oltra, missatger de Riego, els hagués tramès intel·ligència oficial sobre la sorpresa d’Arcos i la captura de l’estat major.
Totes les forces de l’exèrcit revolucionari, el comandament suprem del qual fou lliurat a Quiroga, no depassaven els 5.000 homes, i els llurs atacs a les portes de Cádiz havien estat rebutjats, ells mateixos tancats en la Isla de León.
“La nostra situació”, diu San Miguel, “era extraordinària; la revolució, estacionària durant vint-i-cinc dies sense perdre ni guanyar una polsada de terreny, presentava un dels fenòmens més singulars de la política.”
Les províncies semblaven petrificades en una son letàrgica. Durant tot el mes de gener, a la fi del quals Riego, copsat que la flama de la revolució es podia extingir en la Isla de León, formà, contra els consells de Quiroga i els altres caps, una columna mòvil de 1.500 homes, i marxà damunt d’una part d’Andalusia, en presència de i perseguits per una força deu vegades més forta que la pròpia, que proclamava la Constitució a Algeciras, Ronda, Málaga, Còrdova, etc., a tot arreu rebuda pels habitants d’una forma amistosa, però enlloc provocava cap pronunciamiento seriós. Mentrestant, els seus perseguidors, consumint tot eun mes en marxes i contramarxes infructíferes, semblaven no desitjar res més que evitar, tant com fos possible, d’arribar a confrontar-se amb el seu petit exèrcit. El seu petit cos no fou dispersat amb una batalla decisiva sinó que desaparegué – per fatiga, per continus petits encontres amb l’enemic, per malaltia i deserció. Mentrestant, la situació dels insurrectes de la Isla no era de cap manera prometedora. Continuaven bloquejats per terra i mar, i dins de la ciutat de Cádiz qualsevol declaració en pro de la llur causa era reprimida per la guarnició. Com, llavors, s’esdevingué que, en haver dissolt Riego en Sierra Morena les tropes constitucional l’11 de març, Ferran VII fou forçat a jurar la Constitució, en Madrid, el 9 de març, de forma que Riego realment assolí el seu objectiu dos dies abans que finalment desperàs de la seua causa?
La marxa de la columna de Riego havia despertat de nou l’atenció general; les províncies eren tot expectació, i observaven impacientment qualsevol moviment. Les ments humanes, colpides per la valentia de la sortida de Riego, la rapidesa de la seua marxa, els refús vigorós de l’enemic, s’imaginaven triomfs mai assolits, i agregacions i reforçaments mai obtinguts. Quan la marea de l’empresa de Riego arribà a les províncies més distants, eren magnificades en un grau no pas petit, i les més remotes dels fets foren les primeres en declarar-se en favor de la Constitució del 1812. Tan madura era Espanya per a la revolució que fins i tot n’hi havia prou amb notícies falses per introduir-la. Així, també, foren notícies falses les que produïren l’huracà del 1848.
A Galícia, València, Saragossa, Barcelona i Pamplona, esclataren successives insurreccions. Enrique O’Donnell, àlies el comte de la Bisbal, cridat pel rei a oposar-se a l’expedició de Riego, no tan sols oferí de prendre armes contra ell, sinó d’anihilar el seu petit exèrcit i prendre’l en persona. Tan sols demanava el comandament de les tropes acantonades en la província de La Mancha, i diners per a les seues necessitats personals. El rei mateix li donà una bossa d’or i les ordres requerides per a les tropes de La Mancha. Però en arribar a Ocaña, la Bisbal es posà ell mateix al capdavant de les tropes i proclamà la Constitució del 1812. Les notícies d’aquesta defecció alçaren l’esperit públic de Madrid on la revolució esclatà immediatament en difondre’s aquest fet. El govern començà llavors a negociar amb la revolució. En un decret, datat el 6 de març, el rei oferia de convocar les antigues Cortes, reunides en Estamentos (Estats), un decret que no satisfeia cap partit, ni el de l’antiga monarquia ni el de la revolució. En retornar de França, havia sostingut la mateixa promesa i no s’havia redimit del compromís. Durant la nit del 7, després d’haver hagut a Madrid manifestacions revolucionàries, la Gaceta del 8 publicà un decret pel qual Ferran VII prometia jurar la Constitució del 1812.
«Marxam tots plegats», deia, en aquell decret, « i jo el primer, per la via constitucional».
En haver pres possessió el poble del palau el 9, se salvà tan sols amb el restabliment del Ayuntamiento de Madrid del 1814, davant del qual jurà la Constitució. Ell, per la seua banda, no curava en falsos juraments, en tindre sempre a la mà un confessor prest a atorgar-li plena remissió de tot possible pecat. Simultàniament s’establí una junta consultiva, el primer decret de la qual posava en llibertat els presos polítics i cridava els refugiats polítics. Les presons, ara obertes, trameteren el primer ministeri constitucional al palau reial. Castro, Herreros i A. Argüelles – que constituïren el primer ministeri – eren màrtirs del 1814, i diputats del 1812.
La font veritable de l’entusiasme que havia aparegut en l’accés al tron de Ferran fou la joia en la destitució de Carles IV, el seu pare. I així la font de l’exultació general en la proclamació de la Constitució del 1812, era la joia en la destitució de Ferran VII. Pel que fa a la pròpia constitució, sabem que, acabada, no hi havia territoris on proclamar-la. Per a la majoria del poble espanyol, era com el déu desconegut adorat pels antics atenesos.
En els nostres dies han afirmat autors anglesos, amb una al·lusió expressa a l’actual revolució espanyola, d’una banda que el moviment del 1820 no fou més que una conspiració militar, i d’altra banda que no era més que una intriga russa. Totes dues afirmacions són igualment ridícules. Pel que fa a la insurrecció militar, hem vist que, tot i el fracàs, la revolució resultà victoriosa; i, a banda, l’enigma a resolre no seria la conspiració de 5.000 soldats, sinó la sanció d’aquesta conspiració per un exèrcit de 35.000 homes, i per una nació molt lleial de dotze milions. Que la revolució actuàs primer a través dels rengles de l’exèrcit s’explica fàcilment pel que fet que, de tots els òrgans de la monarquia espanyola, l’exèrcit era l’única profundament transformada i revolucionada durant la guerra d’independència. Pel que fa a la intriga russa, no s’ha de negar que Rússia va fer mans en l’afer de la revolució espanyola; que, de totes les potències europeess, Rússia fou la primera en reconèixer la Constitució del 1812, pel tractat conclòs a Veliki Luki, el 20 de juliol del 1812; que fou la primera en saludar la revolució del 1820, la primera en denunciar-la a Ferran VII, la primera que encengué la torxa de la contrarevolució en diversos punts de la Península, la primera que protestà solemnement contra ella davant d’Europa, i finalment forçà França a una intervenció armada en contra. Monsieur de Tatischeff, l’ambaixador rus, era certament el caràcter més preminent de la Cort de Madrid – el cap invisible de la camarilla. Havia reeixit en introduir Antonio Ugarte, un rufià de baixa estopa, a la Cort, i en fer-lo el cap dels frares i llecs que, en el llur consell a l’ombra, detenien el ceptre en nom de Ferran VII. A través de Tatischeff, Ugarte fou fet director general d’expedicions contra Sud-Amèrica, i a través d’Ugarte el duc de San Fernando fou nomenat ministre d’exteriors i president del gabinet. Ugarte realitzà la compra a Rússia de vaixells podrits, destinats a l’Expedició Sud-Americana, per la qual cosa fou investit de l’ordre de St. Arm. Ugarte impedí que Ferran i el seu germà Don Carlos es presentassen a l’exèrcit en el primer moment de la crisi. Fou l’autor misteriós de la inexplicable apatia del duc de San Fernando, i de les mesures que dugueren un liberal espanyol a dir a París el 1836:
«Hom amb prou feines resisteix la convicció que el govern es transformava ell mateix en mitjà per enderrocar l’ordre existent de coses».
Si afegim el fet curiós que el President dels Estats Units lloàs Rússia en el seu missatge per haver promès de no tolerar que Espanya s’implicàs en les colònies sud-americanes, no hi pot restar gaires dubtes quant al paper realitzat per Rússia en la revolució espanyola. Però què prova tot això? Que Rússia produí la revolució del 1820? De cap manera, sinó que tan sols impedí el govern espanyol de resistir-s’hi. Que la revolució hagués enderrocat més tard o més d’hora la monarquia absoluta i monàstica de Ferran VII ho proven: 1. La sèrie de conspiracions que s’havien seguit unes a les altres del 1814 ençà; 2. El testimoni de M. de Martignac, el comissari francès que acompanyà el duc d’Angoulême en temps de la invasió legitimista d’Espanya; 3. Un testimoni que no cal refusar – el del propi Ferran.
El 1814 Mina intentà un aixecament a Navarrà, donà el primer senyal de resistència amb una crida a les armes, entrà en la fortalessa de Pamplona, però desconfiant dels seus propis seguidors, fugí a França. El 1815 el general Porlier, un dels guerrilleros més renombrats de la Guerra d’Independència, proclamà la Constitució a Coruña. Fou decapitat. El 1816, Richard provà de capturà el rei a Madrid. Fou penjat. El 1817, Navarro, un advocat, amb quatre dels seus còmplices, expirà en el cadals a València per haver proclamat la Constitució del 1812. El mateix any l’intrèpid general Lacy fou afusellat a Mallorca per haver comès el mateix crim. El 1818, el coronel Vidal, el capità Solà, i d’altres, que havien proclamat la Constitució a València, foren derrotats i passats a espasa. La conspiració de la Isla de León, doncs, no era més que la darrera baula d’una cadena formada pels caps sagnants de tants altres homes valents del 1808 al 1814.
M. de Martignac que, el 1832, poc abans de la seua mort, publicà l’obra L’Espagne et ses Révolutions, fa l’afirmació següent:
«Havien passat dos anys d’ençà que Ferran VII havia reprès el seu poder absolut, i hi continuaven encara les prescripcions procedents d’una camarilla recrutada del rebuig de la humanitat. Tota la maquinària de l’Estat hera capgirada; no hi regnava res més que el desordre, la langidesa i la confusió – impostos distribuïts de la forma més desigual – l’estat de les finances era abominable – hi havia préstecs sense crèdit, impossibilitat de cobrir les necessitats més urgents de l’Estat, un exèrcit sense paga, magistrats que s’indemnitzaven amb suborns, una administració corrupta i ineficaç, incapaç de millorar res, o fins i tot de preservar res. D’ací el descontentament general del poble. El nou sistema constitucional fou rebut amb entusiasme per les grans ciutats, les classes comercials i industrials, les professions liberals, l’exèrcit i el proletariat. Fou resistit pels monjos, i deixà estupefacta la gent del camp».
Aquestes eren les confessions d’un home moribund que fou instrument principal de la subversió d’aquell sistema nou. Ferran VII, en els seus decrets de l’1 de juny del 1817, de l’1 de març del 1817, de l’11 d’abril del 1817, del 24 de novembre del 1819, etc., confirma literalment les afirmacions de M. de Martignac, i resum les seues lamentacions en aquests mots:
«Les misèries que resonen en les orelles de la nostra Majestat, de part del poble que es plany, s’aclaparen les unes a les altres».
Això mostra que no calia cap Tatischeff per engendrar una revolució espanyola.