Article publicat originàriament (Extraordinary Cortes adopts the Jacobin Constitution) al New-York Daily Tribune, el 14 d’octubre del 1854
El 24 de setembre del 1810, les Cortes extraordinàries es reuniren a l’Illa de León; el 20 de febrer del 1811, mogueren les sessions des d’allà a Cádiz; el 19 de març del 1812, promulgaren la nova Constitució; i el 20 de setembre del 1813, clogueren sessions, tres anys després d’haver-les obert
Les circumstàncies sota les quals es reunió aquest Congrés no tenen paral·lel en la història. Mentre que cap òrgan legislatiu havia reunit abans membres de parts tan diverses del globus, o pretès controlar territoris tan immensos a Europa, Amèrica i Àsia, amb tanta diversitat de races i tanta complexitat d’interessos — gairebé tot Espanya era ocupada pels francesos, i el propi Congrés, veritablement aïllat d’Espanya per exèrcits hostils, i relegat a un petit coll de terra, havia de legislar a la vist d’un exèrcit que l’envoltava i assetjava. Des de l’angle remot de la Isla Gaditana es dedicaren a posar el fonament d’una nova Espanya, com els llurs avantpassats havien fet des de les muntanyes de Covadonga i Sobrarbe. Com hem d’explicar el fenomen curiós de la Constitució del 1812, després titllada pels caps coronats d’Europa, reunits a Verona, com la invenció més incendiària del jacobinisme, que havia brollat del cap de la vella Espanya monàstica i absolutista en la precisa època que semblava totalment absorbida en fer una guerra santa contra la revolució? Com, d’altra banda, hem d’explicar la sobtada desaparició d’aquesta mateixa Constitució, esvaïda com una ombra — com “la sombra de un sueño,"’ diuen els historiadors espanyols — quan entrà en contacte amb un Borbó viu? Si el naixement d’aquella Constitució és un enigma, la mort no n’és pas menys. Per resoldre el trallat, proposam de començar amb una breu revisió d’aquesta mateixa Constitució del 1812, que els espanyols provaren de nou de realitzar en dues èpoques posteriors, la primera durant el període del 1820-23, i després el 1836.
La Constitució del 1812 consisteix en 384 articles i inclou les següents 10 divisions: 1. De la nació espanyola i els espanyols. 2. Del territori d’Espanya; la seua religió i govern, i dels ciutadans espanyols. 3. De les Cortes. 4. Del rei. 5. Dels tribunals i administració de justícia en matèries civils i criminals. 6. Del govern interior de les províncies i municipis. 7. Dels impostos. 8. De les forces militars nacionals. 9. De l’educació pública. 10. De l’observació de la Constitució, i manera de procedir a fer-hi alteracions.
A partir dels principi que
«la sobirania resideix essencialment en la nació, a la qual, doncs, únicament pertany de manera exclusiva el dret d’establir lleis fonamentals»,
la Constitució, amb tot, proclama una divisió de poders, segons la qual:
«el poder legislatiu recau en les Cortes conjuntament amb el Rei»; «l’execució de les lleis es confia al Rei», «l’aplicació de les lleis en afers civils i criminals pertany exclusivament als tribunals, ni les Cortes ni el Rei en cap cas són capacitats d’exercir autoritat judicial, defensar causes pendents, o ordenar la revisió de judicis ferms».
La base de la representació nacional és la mera població, un diputat per cada 70.000 ànimes. Les Cortes consisteixen en una cambra, és a dir, els comuns, l’elecció dels quals diputats es fa per sufragi universal. El dret electiu el gaudeixen tots els espanyols, amb l’excepció dels servidors menials, arruïnats i criminals. Després de l’any 1830, cap ciutadà pot gaudir d’aquest dret si no sap llegir i escriure. L’elecció és, però, indirecta, en haver de passar per tres graus d’eleccions municipals, de partit i provincials. No s’hi defineixen qualificacions de propietat per ésser diputat. És cert que segons l’article 92, «cal posseir, per tal d’ésser elegible com a diputat a les Cortes, una renda anual proporcionada, procedents de propietat personal immoble», però l’article 93 suspèn l’article anterior fins que les Cortes en futures sessions declaren el període en el qual tindrà efecte. El rei no té ni el dret de dissoldre ni el de prorrogar les Cortes, que es reuneixen anualment en la capital el primer de març, sense ésser convocades, i mantenen sessions, si més no, tres mesos consecutius.
S’elegeixen noves Cortes cada dos anys, i cap diputat no pot seure en dues Cortes consecutivament, és a dir, hom tan sols pot ésser reelegit després d’unes Cortes intermitges de dos anys. Cap diputat no pot sol·licitar ni acceptar recompenses, pensions o honors del rei. Els secretaris d’estat, consellers d’estat, i els qui desempenyen càrrecs de la casa reial, són ineligibles com a diputats a les Cortes. Cap funcionari públic ocupat pel govern serà elegit diputat a les Cortes per la província en la qual realitza la seua tasca. Per indemnitzar els diputats per les llurs despeses, les províncies respectives contribuiran amb les dietes corresponents que les Cortes, en el segon any de cada diputació general, fixaran per a la diputació que ha de succeir-la. Les Cortes no poden deliberar en la presència del Rei. En els casos en els quals els ministres tinguen cap comunicació a fer a les Cortes en nom del Rei, poden assistir als debats quan i com les Cortes ho creguen convenient, i hi poden parlar, però no poden ésser en la votació. El rei, el príncep d’Astúries i els regents han de jurar la Constitució davant de les Cortes, que determinen qualsevol qüestió de fet o de dret que puga esdevindre en l’ordre de la successió a la Corona, i elegir una Regència si és necessari. Les Cortes han d’aprovar, prèvia a la ratificació, tots els tractats d’aliances ofensives, i de subsidis i comerç, permeten o refusen l’admissió de tropes estrangeres en el regne, en decreten la creació i supressió de càrrecs en els tribunals establerts per la Constitució, i també la creació o abolició de càrrecs públics; determinen cada any, a recomanació del Rei, les forces de terra i de mar en pau i en guerra, emeten ordenances a l’exèrcit, la marina i la milícia nacional, en totes les branques; fixen les despeses de l’administració pública; estableixen anualment els impostos, prenen propietats a prèstec, en casos de necessitat, a crèdit dels fons públics, decideixen en totes les qüestions vinculades a la moneda, pesos i mesures; estableixen un pla general d’educació pública, protegeixen la llibertat política de la prema, fan real i efectiva la responsabilitat dels ministres, etc. El Rei gaudeix tan sols d’un veto suspensiu, que pot exercir durant dues sessions consecutives, però si el mateix projecte de nova llei es proposàs una tercera vegada, i fos aprovat per les Cortes de l’any següent, s’entén que el Rei hi ha donat consentiment, i realment l’ha de donar. Abans que les Cortes completen una sessió, nomenen un comitè permanent, consistent en set dels llurs membres, amb seu a la capital fins a la reunió de les Cortes següents, dotat de poders per supervisar l’observança estricta de la Constitució i administració de les lleis; reporten a les Cortes següents qualsevol infracció que puga haver observat, i té la capacitat de convocar Cortes extraordinària en temps crítics. El Rei no pot abandonar el regne sense el consentiment de les Cortes. Requereix el consentiment de les Cortes per contraure matrimoni. Les Cortes fixen els ingressos anuals de la casa del Rei.
L’únic consell privat del Rei és el Consell d’Estat, en el qual els ministres no tenen lloc, i que consisteix en quaranta persones, quatre eclesiàstics, quatre grans d’Espanya, i la resta formada per administraadors distingits, tots ells escollits pel Rei d’una llista de cent vint persones nomenada per les Cortes; però cap diputat vigent pot ésser conseller, i cap conseller no pot acceptar càrrecs, honors o ocupacions del Rei. Els consellers d’estat no poden ésser destituïts sense raons suficients, provades davant del Tribunal Suprem de justícia. Les Cortes fixes el salari d’aquests consellers l’opinió dels quals l’ha de sentir el Rei en tots els afers importants, i que nominen els candidats de posicions eclesiàstiques i judicials. En les seccions referents a la judicatura, són abolits tots els antics consejos, s’introdueix una nova organització de tribunals, s’estableix un Tribunal Suprem de Justícia per jutjar els ministres impugnats, per conèixer tots els casos de destitució i suspensió de funcions dels consellers d’estat, i dels oficials dels tribunals de justícia, etc. Sense prova que s’ha intentat una reconciliació, no es pot començar cap plet legal. Se suprimeixen tortura, compulsió i confiscació de propietat. S’aboleixen tots els tribunals excepcionals, excepte els militars i eclesiàstics, contra les decisions dels quals es permeten apel·lacions al Tribunal Suprem.
Per al govern interior de cutats i municipis (els municipis, on no existeixen, s’han de formar a partir de districtes amb una població de 1.000 ànimes), es formaran ayuntamientos d’un o més magistrats, regidors i consellers públics, presidits per un cap polític (corregidor) i escollits per elecció general. Cap càrrec públic no pot ésser ocupat o nomenat pel rei pot ésser elegible com a magistrat, regidor o conseller públic. Les ocupacions municipals seran un deure públic, del qual cap persona podrà ésser exempta sense raó legal. Les corporacions municipals realitzaran totes les tasques sota la inspecció de la diputació provincial.
El govern polític de les províncies recaurà en el governador (jefe político) nomenat pel Rei. Aquest governador es vincula amb una diputació, la qual presideix, i que és elegida pels districtes que es reuneixen per a l’elecció general d’unes noves Cortes. Aquestes diputacions provincials consisteixen en set membre, assistits per un secretari pagat per les Cortes. Aquestes diputacions realitzaran sessions durant un màxim de noranta dies cada any. Pels deures i poders assignats, se les pot considerar com a comitès permanents de les Cortes. Tots els membres dels Ayuntamientos i diputacions provincials, en ocupar el càrrec, juren fidelitat a la Constitució. En relació als impostos, tots els espanyols són obligats, sense cap distinció, a contribuir, en proporció als llurs mitjans, a les despeses de l’Estat. Totes les duanes seran suprimides, excepte en els ports marítims i en la frontera. Tots els espanyols són igualment obligats al servei militar i, a banda de l’exèrcit permanent, hi haurà cossos formats de milícia nacional en cada província, consistents en habitants de la mateixa, en proporció a la seua població i circumstàncies. Finalment, la Constitució del 1812 no es pot alterar, augmentar o corregir en cap dels seus particulars, fins que hagin passat vuit anys d’haver-se dut a la pràctica.
Quan les Cortes elaboraven aquest nou pla de l’estat espanyol, eren naturalment conscients que aquesta constitució política moderna seria directament incompatible amb l’antic sistema social i, en conseqüència, promulgaren una sèrie de decrets, amb vistes a canvis orgànics en la societat civil. Així aboliren la Inquisició. Suprimiren les jurisdiccions senyorials, amb els llurs privilegis feudals exclusius, prohibitius i privatius, és a dir, els de caça, pesca, boscos, molins, etc., excepte els adquirits a títol onerós, i que s’havien de reemborsar. Aboliren els delmes per tota la monarquia, suspengueren les nominacions a totes les prebendes eclesiàtiques no necessàries per a la realització del servei diví, i prengueren passes per a la supressió dels monestirs i el segrest de la llur propietat.
Provaren de transformar immensos erms, dominis reials i comuns d’Espanya en propietat privada, en vendre’n la meitat per a l’extinció del deute públic, distribuint-ne una altra part per parcel·les com a remuneració patriòtica als soldats llicenciats de la guerra d’independència i atorgant-ne una tercera part, gratuïtament, i també per parcel·les, a la pagesia pobra que desitjàs posseir-ne però que no es pugués comprar. Permeteren la tanca de pastures i altra propietat real, prèviament prohibida. Aboliren lleis absurdes que impedien de convertir les pastures en terra cultivable i terra cultivable en pastura, i generalment alliberaren l’agricultura d’antigues normes arbitràries i ridícules. Revocaren totes les lleis feudals en relació als contractes dels camp, i la llei segons la qual el successor d’una finca vinculada no era obligat de confirmar les concessions atorgades pel seu predecessor, amb la qual cosa expiraven les concessions en fer-ho qui les havia atorgades. Aboliren el voto de Santiago, denominació sota la qual s’entenia un antic tribut d’una certa mesura del millor pa i del millor vi a pagar pels llauradors de certes províncies principalment per al mateniment de l’arquebisbe i capítol de Santiago. Decretaren la introducció d’un gran impost progressiu, etc.
En ésser un dels principals objectius prendre possessió de les colònies americanes, que havien començat a revoltar-se, reconegueren la igualtat política plena dels espanyols americans i europeus, proclamaren una amnistia general sense cap excepció, emeteren decrets contra l’opressió que patien els nadius originaris d’Amèrica i Àsia, cancel·laren les mitas, els repartimientos, etc., aboliren el monopoli del mercuri, i lideraren Europa en la supressió del tràfic d’esclaus.
La Constitució del 1812 ha estat acusada d’una banda — per exemple, pel propi Ferran VII (vegeu el seu decret de 4 de maig del 1814) — d’ésser una mera imitació de la Constitució francesa del 1791 transplantada en terra espanyola per visionaris, desconsiderant les tradicions històriques d’Espanya. D’altra banda s’ha afirmat — per exemple, l’Abbé de Pradt (De la Révolution actuelle de 1'Espagne) — que les Cortes s’adheriren forassenyadament a fórmules antiquades, manllevades dels antics fueros, i corresponents a temps feudals, quan l’autoritat reial era compensada pels privilegis exorbitants dels grandes.
El cert és que la Constitució del 1812 és una reproducció dels antics fueros, però llegits a la llum de la revolució francesa, i adaptats als requeriments de la societat moderna. El dret d’insurrecció, per exemple, es considera habitualment com una de les innovacions més remarcables de la Constitució jacobina del 1793, però trobau aquest mateix dret en els antics Fueros de Sobrarbe, on se l’anomena el Privilegio de la Unión. El trobau també en l’antiga Constitució de Castella. Segons els Fueros de Sobrarbe, el Rei no pot fer la pau ni declarar la guerra, ni concloure tractats, sense el consentiment previ de les Cortes. La Diputació Permament, consistent en set membres de les Cortes, que han de supervisar l’observació estricta de la Constitució durant la pròrroga de l’òrgan legislatiu, era establerta d’antic a Aragó, i fou introduïda a Castella en l’època que les Cortes principals de la monarquia s’uniren en un únic cos. Fins al període de la invasió francesa existia encara una institució similar al Regne de Navarra. Pel que fa a la formació d’un Consell d’Estat a partir d’una llista de 120 persones presentada al Rei per les Cortes i pagat per elles – aquesta creació singular de la Constitució del 1812 fou suggerida pel record de la influència fatal exercida per les camarillas en totes les èpoques de la monarquia espanyola. El Consell d’Estat s’entenia com la superació de la camarilla. A banda, hi hagué institucions anàlogues en el passat. En temps de Ferran IV, per exemple, el Rei sempre era envoltat de dotze comuns, designats per les ciutats de Castellar, per servir-lo com a consellers privats; i, el 1419, els delegats de les ciutats es queixaren que els llurs comissaris ja no eran admesos al Consell del Rei. L’exclusió dels funcionaris superiors i dels membres de la casa del Rei de les Cortes, així com la prohibició dels diputats d’acceptar honors o càrrecs per part del Rei, sembla, a primera vista, manllevada de la Constitució del 1791, i derivada naturalment de la divisió moderna de poders, sancionada per la Constitució del 1812. Però, de fet, no troban tan sols precedents en l’antiga Constitució de Castella, sinó que sabem que el poble, en èpoques diferents, s’alçà i assassinà els diputats que havien acceptat honor o càrrecs de la Corona. Pel que fa al dret de les Cortes de nomenar regències en cas de minoria d’edat, havia estat contínuament exercit per les antigues Cortes de Castella durant les llargues minories d’edat del segle XIV.
És cert que les Cortes de Cádiz privaren el Rei del poder que sempre havia exercit de convocar, dissoldre o prorrogar les Cortes; però com que les Cortes havien caigut en desús de la manera que els reis milloraven els llurs privilegis, no hi havia res més evident que la necessitat de cancel·lar-lo. N’hi hauria d’haver prou amb els fets esmentats per mostrar que la limitació treballada del poder real — el tret més frapant de la Constitució del 1812 — altrament explicada de forma completa pels records recents i repugnants del menyspreable despotisme de Godoy, deriva en origen dels antics Fueros d’Espanya. Les Cortes de Cádiz no feren més que transferir el control dels estaments privilegiats a la representació nacional. Quina por tenien els reis espanyols dels antics Fueros es pot veure en el fet que quan calgué una nova col·lecció de lleis espanyoles, en el 1805, una ordenança reial disposà l’eliminació de totes les restes de feudalisme contingudes en la darrera col·lecció de lleis, i que es corresponien a una època en la qual la feblesa de la monarquia forçà els reis a arribar a compromisos amb els llurs vassalls en perjudici del poder sobirà.
Si l’elecció dels diputats per sufragi universal era una innovació, cal no obliar que les Cortes del 1812 havien estat elegides elles mateixes per sufragi general, que totes les juntes hi havien estat elegides; que una limitació seria, doncs, una infracció d’un dret ja conquerit pel poble; i, finalment, que una qualificació de propietat, en una època en la qual gairebé tota la propietat de sòl d’Espanya era tancada en mans mortes, hauria exclòs la major part de la població.
La reunió dels representants en una única cambra no era de cap manera copiada de la Constitució francesa del 1791, com els molestats tories anglesos han sostingut. Els nostres lectors ja saben que de Carles I (l’emperador Carles V) ençà, l’aristocràcia i el clergat havien perdut els llurs escons en les Cortes de Castella. Però fins i tot en l’època que les Cortes es dividien en brazos (braços, sectors), que representaven els diferents estaments, es reunien en una única sala, separats únicament pels escons, i votaven en comú. De les úniques províncies en les quals les Cortes encara posseïen poder real en l’època de la invasió francesa, Navarra continuava l’antic costum de convocar les Cortes per estaments; però en les Vascongadas les assemblees democràtica ja no admetien directament ni tan sols el clergat. A banda, si el clergat i l’aristocràcia haguessen salvat els llurs prejudicis nocius, feia temps que havien deixat d’ésser cossos polítics independents, l’existència dels quals constituïa la base de la composició de les antigues Cortes.
La separació del poder judicial de l’executiu, decretada per les Cortes de Cádiz, era demanada ja en el segle XVIII, pels estadistes més il·lustrats d’Espanya; i l’odi general que el Consejo Real, des del començament de la revolució, havia concentrat en torn seu, feia sentir la necessitat de reduir els tribunals a la llur esfera estricta d’actuació.
La secció de la Constitució que es refereix al govern municipal de les comunes, és un brot espanyol genuí, com hem mostrat en un article anterior. Les Cortes únicament restabliren l’antic sistema municipal, mentre el despullaven de caràcter mitjaval. Pel que fa a les diputacions provincials, investides dels mateixos poders per al govern intern de les províncies que els ajuntaments per a l’administració dels municipis, les Cortes les model·laren a imitació d’institucions similars que encara existien en l’època de la invasió a Navarra, Biscaia i Astúries. En abolir les exempcions del servei militar, les Cortes sancionaven únicament ço que havia esdevingut la pràctica general durant la guerra d’independència. L’abolició de la Inquisició no era també més que la sanció d’un fet, ja que el Sant Ofici, per bé que restablert per la junta central, no havia gosat de reprendre les funcions, amb uns sants membres contents de limitar-se a cobrar els salaris, i que esperaven prudentment temps millors. Pel que fa a la supressió d’abusos feudals, les Cortes no arribaven ni tan sols al nivell de les reformes propugnades en el famós memorial de Jovellanos, presentat el 1795 al Consejo Real en nom de la societat econòmica de Madrid. Els ministres del despotisme il·lustrat de final del segle XVIII, Floridablanca i Campomanes, havien començat a emprendre passes en aquesta direcció. A banda, cal no oblidar que simultàniament amb les Cortes, hi havia un govern francès a Madrid que, en totes les províncies controlades pels exèrcits de Napoleó, havia agranat totes les institucions monàstiques i feudals, i introduït el sistema modern d’administració. Els diaris bonapartistes denunciaven la insurrecció com enterament produïda pels artificis i soborns d’Anglaterra, ajudada pels monjos i la Inquisició. Com la rivalitat amb el govern intrús ha d’haver exercit una influència saludable en les decisions de les Cortes, es pot inferior del fet que la pròpia Junta Central, en el seu decret datat el setembre del 1809, en el qual anunciava la convocatòria de Cortes, s’adreçava als espanyols en els termes següents:
«Els nostres detractors diuen que lluitem per defensar antics abusos i inveterats vicis del nostre govern corrupte. Que sàpiguen que la vostra lluita és tant per la felicitat com per la independència del vostre país, que no dependreu d’ara en endavant de la voluntat incerta o del temperament variable d’un sol home», etc.
D’altra banda, podem traçar en la Constitució del 1812 símptomes que no s’han de confondre amb un compromís establert entre les idees liberals el segle XVIII i les tradicions fosques de la capellania. N’hi ha prou amb citar l’article 12, segons el qual
«la religió de la nació espanyola és i serà perpètuament la catòlica, apostòlica i romana, l’única religió veritable. La nació la protegeix amb lleis sàvies i justes, i prohibeix l’exercici de qualsevol altra»;
o article 173, que ordena al rei prendre, en accedir al tron, el jurament següent davant de les Cortes:
«per la gràcia de Déu i la Constitució de la Monarquia Espanyola, rei d’Espanya, jur pel Totpoderós i els Sants Evangelis, que defensaré i preservaré la religió catòlica, apostòlica i romana, sense tolerar-ne cap altra en el regne».
Amb una anàlisi més propera, doncs, de la Constitució del 1812, arribam a la conclusió que, lluny d’ésser una còpia servil de la Constitució francesa del 1791, era un producte genuí i original de la vida intel·lectual espanyola, que regenerava les institucions antigues i nacionals, introduïa les mesures de reforma sorollosament demanades pels escriptors i estadistes més celebrats del segle XVIII, i que feia concessions inevitables al prejudici popular.