Article publicat originàriament (Guerrilla Warfare) al New-York Daily Tribune, el 7 d’octubre del 1854
La Junta Central fracassà en la defensa del seu país perquè havia fracassat en la seua missió revolucionària. Conscients de la pròpia feblesa, del tenor inestable del llur poder, i de la llur impopularitat extrema, com podien haver intentat de respondre les rivalitats, gelosies i pretensions insuportables dels llurs generals, comunes a totes les èpoques revolucionària, més que amb jugades menyspreables i intrigues mesquines? Mantinguts, com eren, en una por i sospita constants dels llurs propis caps militars, hem de donar ple crèdit a Wellington quan escrivia al seu germà, el marquès de Wellesley, l’1 de setembre del 1809:
“Em tem, pel que he vist del procedir de la Junta Central, que en la distribució de les seues forces, no consideraven tant la defensa i les operacions militars com la intriga política i la dedicació a qüestions polítiques de poca volada.”
En temps revolucionaris, quan tots els lligams de subordinació aflueixen, la disciplina militar tan sols es pot restaurar amb una disciplina civil que pese implacable damunt dels generals. Com que la Junta Central, per la seua complexió incongruent, mai no reeixí a controlar els generals, els generals sempre fracassaren en el control dels soldats, i fins a la fi de la guerra l’exèrcit espanyol mai no assolí cap grau mitjà de disciplina i subordinació. Aquesta insubordinació era mantinguda per la manca d’aliment, roba, i de tots els altres requisits materials d’un exèrcit — ja que la moral d’un exèrcit, com deia Napoleó, depèn directament de la seua condició material. La Junta Central fou incapaç de proveir regularment l’exèrcit, perquè els manifestos del pobre poeta Quintana no havien de fer res en aquest sentit, i perquè per afegir coerció als llurs decrets haurien d’haver recorregut a les mateixes mesures revolucionàries que havien condemnat en les províncies. Fins i tot l’allistament general sense respecte a privilegis i exempcions, i la facilitat atorgada a tots els espanyols per obtindre qualsevol grau en l’exèrcit, era feina de les juntes provincials, i no de la Junta Central. Si les derrotes dels exèrcits espanyols eren produïdes així per les incapacitats contrarevolucionàries de la Junta Central, aquests desastres alhora deprimien encara més aquell govern, i en fer-lo objecte de menyspreu i sospita populars, n’augmentaven la dependència en caps militars presumptuosos però incapaços.
L’exèrcit permanent espanyol, si bé derrotat a tot arreu, es presentava amb tot en tots els punts. Dispersat més de vint vegades, sempre fou disposat de nou a mostrar el front a l’enemic, i sovint reapareixia amb força augmentada després d’una derrota. No servia de res batre’ls, perquè, de fugida ràpida, les llurs pèrdues en homes eren generalment petits, i pel que fa a la pèrdua del camp, tant els hi feia. Retirant-se desordenadament a las sierras, eren certs de reagrupar-se i de reaparèixer quan menys se’ls esperava, enfortits amb noves incorporacions, i capaços, si no de resistir els exèrcits francesos, si més no els mantenien en moviment continu, i els obligaven a escampar les forces. Més afortunats que els russos, no els calia ni tan sols morir-se per tal d’alçar-se d’entre els morts.
La batalla desastrosa d’Ocaña, el 19 de novembre del 1809, fou la darrera gran batalla campal que lliuraren els espanyols; des de llavors es limitaren a la guerra de guerrilles. El simple fet de l’abandonament de la guerra regular demostra la desaparició del centre nacional de govern davant dels centres locals. Quan els desastres de l’exèrcit permanent es feren regulars, l’aixecament de guerrilles es féu general, i el cos del poble, que amb prou feines pensava en les derrotes nacionals, exultava en els èxits locals dels llurs herois. En aquest punt, si més no, la Junta Central compartia el miratge popular. Es feren relats més complets en la Gaceta d’un afer de guerrilles que de la batalla d’Ocaña.
Així com Don Quixote havia protestat amb la llança contra la pòlvora, també les guerrilles protestaven contra Napoleó, únicament que amb resultats diferents.
«Aquestes guerrilles», diu el diari militar austríac (Vol. I, 1821), «duien la base amb elles, per dir-ho així, i cada operació contra elles concloïa en la desaparició del seu objectiu».
Hi ha tres períodes que es poden distingir en la història de la guerra de guerrilles. En el primer període la població de províncies senceres prengués armes i féu una guerra partisana, com a Galícia i Astúries. En el segon període, es formaren bandes guerrilleres a partir de les restes dels exèrcits espanyols, de desertors espanyols dels exèrcits francesos, de contrabandistes, etc., arrossegats a la guerra com a causa pròpia, independentment de tota influència forastera i acordats en l’interès immediat. Fets i circumstàncies afortunats sovint duen districtes sencers sota els llurs colors. En tant que les guerrilles es constituïen així, no feien cap aparença formidable com a cos, però eren de totes formes extremadament perilloses per als francesos. Constituïen la base d’un armament real del poble. Tan aviat com s’oferia l’oportunitat d’una captura, o es meditava una empresa combinada, els més actius i audaços entre el poble sortien i s’unien a les guerrilles. S’afanyaven amb la més destacada rapidesa damunt del botí, o es disposaven en ordre de batalla, segons l’objecte de l’empresa. No era poc comú veure’ls dempeus tot un dia a la vista d’un enemic vigilant, per tal d’interceptar un transport o capturar abastiments. Fou d’aquesta manera que Mina el jove capturà el virrei de Navarra, nomenat per Joseph Bonaparte, i que Julián va fer presoner el comandant de Ciudad Rodrigo. Tan aviat com es completava l’empresa, tothom se n’anava pel seu camí, i es veien homes armats escampant-se en totes direccions; però els pagesos associats tranquilament tornaven a l’ocupació comuna sense “que se n’hagués apreciat gaire l’absència.” Així es tancà la comunicació en totes les carreteres. Milers d’enemics eren en un lloc, per bé que no s’hi podia descobrir ni un. No es podia despatxar cap correu sense que el prenguessen; cap subministrament es podia trametre sense que l’interceptassen; en breu, no es podia efectuar cap moviment sense ésser observat per un centenar d’ulls. Alhora, no hi havia cap manera de colpir en l’arrel d’una combinació d’aquesta mena. Els francesos es veien obligats a restar constantment armats contra un enemic que, continuadament en fugida, sempre reapareixia, i era a tot arreu sense ésser vist realment, car les muntanyes li servien de cortines.
«No foren», diu l’Abbé de Pradt, «ni batalles ni encontres ço que esgotà les forces franceses, sinó hostilitats incessants d’un enemic invisible que, si se’l perseguia, es disolia entre la gent, des de la qual reapareixia immediatament després amb força renovada. El lleó de la faula tormentat fins a la mort per un mosquit ofereix una imatge fidel de l’exèrcit francès».
En el llur tercer període, les guerrilles imitaven la regularitat de l’exèrcit permanent, inflats els cossos fins a nombres de 3.000 a 6.000 homes, deixaren d’ésser la preocupació de districtes sencers, i caigueren en les mans d’uns pocs líders, que en feien l’ús més adient als llurs propis objectius. Aquest canvi en el sistema de guerrilles donà als francesos, en les conteses amb elles, un avantatge considerable. Incapaces pel nombre per amagar-se, i desaparèixer sobtadament sense ésser forçades a la batalla, com havien fet prèviament, els guerrilleros eren ara sovint depassats, derrotats, dispersats i discapacitats per un període per oferir cap nova hostilitat.
En comparar els tres períodes de guerra de guerrilles amb la història política d’Espanya, es troba que representen els graus respectius en els quals l’esperit contrarevolucionari havia reeixit en refredar l’esperit del poble. Començada amb l’aixecament de poblacions senceres, la guerra partisana fou seguidament duta a terme per bandes guerrilleres, de les quals districtes sencers en constituïen la reserva i acabaren amb corps francs contínuament a punt d’encongir-se en banditti, o enfonsar-se fins al nivell de regiments permanents.
Desafecció envers el govern suprem, disciplina relaxada, desastres continus, formació constant, descomposició, i recomposició durant sis anys dels cadrez han d’haver segellat necessàriament en el cos de l’exèrcit espanyol el caràcter de pretorianisme, fent-los igualment disposats a esdevindre les eines o els flagells dels llurs caps. Els mateixos generals bé havien participat necessàriament en el Govern Central, bé s’hi havien barallat, o conspirat en contra, i sempre dipositaren el pes de l’espasa en l’equilibri polític. Així Cuesta, que després sembla haver-se guanyat la confiança de la Junta Central amb la mateixa velocitat que perdia les batalles del país, havia començat conspirant amb el Consejo Real i arrestant els diputats lleonesos de la Junta Central. El propi general Morla, membre de la Junta Central, passà al camp bonapartista, després d’haver retut Madrid als francesos. La cresta de gall del marquès de las Romerías, també membre de la Junta, conspirà amb el vanagloriós Francisco Palafox, el miserable Montijo, i la turbulenta Junta de Sevilla contra ella. Els generals Castaños, Blake, La Bisbal (un O’Donnell) figuraven i intrigaven successivament en temps de les Cortes com a regents, i el capità general de València, don Javier Elío, reté Espanya finalment a les mercès de Ferran VII. L’element pretorià era certament més desenvolupat amb els generals que amb les llurs tropes.
D’altra banda, l’exèrcit i els guerrilleros — que obtingueren durant la guerra part dels seus caps, com Porlier, Lacy, Eroles i Villacampa, dels rengles d’oficials distingits de la línia, mentre la línia alhora rebé caps guerrillers com Mina, Empecinado, etc. — foren la part més revolucionada de la societat, recrutada com era el cas des de tots els rengles, incloent-hi tota la joventut ferotge, aspiradora i patriòtica, inaccessible a la influència soporífera del govern central, emancipada de les cadenes de l’antic règim; part d’ells, com Riego, retornaven després d’una captivitat d’anys a França. No ens hem de sorprendre, doncs, de la influència exercida per l’exèrcit espanyol en commocions posteriors; ni quan pren la iniciativa revolucionària ni quan saboteja la revolució amb pretorianisme.
Pel que fa a les guerrilles, és evident que, després d’haver figurat durant anys en el teatre de les conteses sanguinàries, feta a hàbits itinerants, lliurement indulgent a totes les passions d’odi, revenja, amor al saqueig, han de constituir, en temps de pau, una torba perillosa, sempre disposada a remoure’s, en nom de qualsevol partit o principi, de fer un pas endavant per qui siga capaç de donar-los bona paga o permetre’ls un pretext d’excursions saquejadores.