SEGONA PART
Exposició històrica del problema
PRIMER ASSALT
Controvèrsies entre Sismondi-Malthus i Say-Ricardo-Mac Culloch
CAPÍTOL X
La teoria sismondiana de la reproducció
Els primers dubtes seriosos que l’ordre capitalista fos quelcom semblant a la divinitat, sorgiren en la ciència econòmica burgesa davall la impressió immediata de les primeres crisis angleses en 1815 i 1818-19. Encara les circumstàncies que havien menat a aquestes crisis eren exactament externes, i en aparença casuals. En part, es devien al bloqueig continental napoleònic, que aïllà Anglaterra artificialment, durant algun temps, dels seus mercats europeus, i va afavorir en breu temps un desenvolupament important de la indústria sobre el territori dels estats continentals; en part, a l’exhauriment material del continent per la llarga guerra, cosa que en acabar-se el bloqueig continental disminuí la demanda que s’esperava per als productes anglesos. No obstant això, aquestes primeres crisis van bastar per a posar davant els ulls dels contemporanis amb tot el seu horror el revers de la medalla de la millor de totes les formes socials. D’una banda, mercats sobresaturats, magatzems plens de mercaderies que no trobaven comprador, nombroses fallides; d’una altra, una terrible misèria de les masses obreres. Tot açò sorgia per primera vegada davant els ulls dels teòrics que s’havien fet portaveus entusiastes de les belleses harmòniques del laissez faire burgès. Tots els informes comercials, revistes, narracions de viatgers contemporanis parlen de pèrdues dels comerciants anglesos. A Itàlia, Alemanya, Rússia, Brasil, els anglesos es desprenien del les seues provisions de mercaderies amb una pèrdua de 1/4 fins a 1/3. En 1818, es lamentaven en El Cap de Bona Esperança que totes les botigues estigueren plenes de mercaderies europees, que s’oferien a preus més baixos que en Europa, sense assolir desprendre-se’n. Lamentacions semblants venien de Calcuta. Carregaments de mercaderies senceres tornaven de Nova Zelanda a Anglaterra. En els Estats Units no hi havia, segons l’informe de viatge d’un contemporani, “d’un cap a un altre d’aquest enorme i florent territori, cap ciutat ni mercat en què la massa de les mercaderies exposades per a la venda no excedís amb molt les possibilitats dels compradors, tot i que els venedors s’esforçaren a atreure els clients amb amplis crèdits i nombroses facilitats de pagament, pagaments a termini i permuta”.
Al mateix temps, ressonava en Anglaterra el crit de desesperació dels treballadors. En l’Edimbur Review de maig de 1820, s’insereix la sol·licitud dels teixidors de Nottingham, que conté les paraules següents: “...amb una jornada de 14 a 16 hores diàries de treball només guanyem de 4 a 6 xílings a la setmana, amb què hem d’alimentar les nostres dones i fills. Fem constar, a més, que tanmateix haver hagut de substituir amb pa i aigua o creïlles amb sal, la sana alimentació que abans es veia en abundància a les taules angleses, sovint ens veiem obligats, després del treball esgotador d’un dia sencer, a enviar els nostres fills al llit amb fam per a no escoltar els seus crits demanant pa. Declarem solemnement que durant els últims 18 mesos, a penes hem tingut una vegada el sentiment de la sacietat.”78
Quasi al mateix temps aixecaren la seua veu en una repulsa violenta contra la societat capitalista, Owen en Anglaterra i Sismondi a França. Però mentre Owen, com a anglès pràctic i ciutadà del primer estat industrial, es va fer l’apòstol d’una reforma social en gran escala, el petit burgès suís es perdé en àmplies acusacions contra les imperfeccions de l’ordre social existent i contra l’economia clàssica. Però amb això, justament Sismondi ha donat pitjors tràngols a l’economia burgesa que Owen, l’activitat pràctica del qual, fecunda, es va dirigir directament al proletariat.
Que fou Anglaterra, i particularment la primera crisi anglesa, la que va motivar Sismondi per a la seua crítica social, ho descriu ell mateix detalladament en el pròleg de la primera edició dels seus Nouveaux prínceps d’économie politique ou de la richesse dans ses rapports avec la population. (La primera edició va aparèixer en 1819, la segona vuit anys després).
“Va ser en Anglaterra on vaig resoldre aquest problema. Anglaterra ha produït els economistes més famosos. Les seues doctrines s’exposen avui allí encara amb redoblada calor. La competència general, o el desig de produir cada vegada més i cada vegada a preu més barat, és des de fa molt de temps el sistema dominant en Anglaterra. Jo he atacat aqueix sistema com perillós, aqueix sistema que ha accelerat els enormes progressos de la indústria anglesa, però el curs dels quals ha precipitat els obrers en una espantosa misèria. He cregut el meu deure situar-me junt amb aquestes convulsions de la riquesa, per a reflexionar una vegada més sobre les meues afirmacions i comparar-les amb els fets.”
“L’estudi d’Anglaterra ha enfortit en mi les tesis mantingudes en els Nous principis. En aquest sorprenent país, que tanca una gran experiència, susceptible de ser aprofitada per la resta del món, he vist augmentar la producció i disminuir els gaudis. La massa del poble sembla oblidar allí, al igual que els filòsofs, que el creixement de les riqueses no és el fi de l’economia política, sinó el mitjà que serveix per a afavorir la dita de tots. Jo he cercat aquesta dita en totes les classes, però no he pogut trobar-la en cap banda. En efecte, l’alta aristocràcia anglesa ha arribat a un grau de riquesa i luxe que sobrepassa quant pot veure’s en tots els altres pobles. Però ella mateixa no gaudeix de l’abundància que sembla haver adquirit a costa de les altres classes; li falta la seguretat: la privació es fa notar més en cada família, que l’abundància. Entre aquesta aristocràcia titulada i no titulada ocupa el comerç una posició excel·lent, les seues empreses abracen el món sencer, els seus empleats desafien el gel polar i els rigors del tròpic, mentre els caps, que disposen de milions, es reuneixen en la Borsa. Al mateix temps, les botigues exposen mercaderies en tots els carrers de Londres i de les altres grans ciutats d’Anglaterra, suficients per al consum de l’univers. Però brinda potser la riquesa al comerciant anglès algun gènere de dita? No, en cap país són tan freqüents les fallides. En cap banda es dissipen amb tanta rapidesa a tots els vents aquests enormes patrimonis, cadascun dels quals seria suficient per a un emprèstit a la nació, per a la conservació d’un regne o d’una república. Tots es lamenten que els negocis són difícils i poc productius. Fa pocs anys, dues crisis terribles han arruïnat una part dels banquers, i el dany s’ha estès a totes les manufactures angleses. Al mateix temps, una altra crisi ha arruïnat els colons, fent sentir les seues repercussions en el petit comerç. D’altra banda, aquest comerç, no obstant la seua enorme extensió, no pot oferir plaça als joves, totes les col·locacions estan ocupades, i tant a les capes altes com en les baixes de la societat, la major part ofereix treball sense poder obtenir un salari.”
“¿Ha estat avantatjós per als pobres aquest benestar nacional, els progressos del qual materials enlluernen la vista de tots? Res més fals. El poble en Anglaterra no té comoditat en el present ni seguretat en l’esdevenidor. Ja no hi ha camperols al camp; se’ls ha substituït per jornalers; a penes hi ha a les ciutats artesans o petits industrials independents, només hi ha obrers de fàbrica. El peó [llija hom treballador assalariat, R. L.], per a emprar una paraula creada per aquest sistema, no té ofici; percep senzillament un salari i com aquest salari no és uniforme en totes les èpoques, quasi tots els anys es veu forçat a demanar una almoina del fons dels pobres.”
“Aquesta rica nació ha trobat més avantatjós vendre tot l’or i argent que posseïa, i realitzar tota la seua circulació per mitjà de paper. D’aquesta manera s’ha privat de l’avantatge més important del mitjà de pagament, l’estabilitat dels preus; els posseïdors de documents de crèdit contra bancs provincials corren diàriament perill de veure’s arruïnats per freqüents i en certa manera epidèmiques fallides dels banquers, i l’estat sencer es troba exposat a les majors oscil·lacions en les seues relacions patrimonials quan una invasió estrangera o una revolució commoga el crèdit del banc nacional. La nació anglesa ha trobat més econòmic renunciar als sistemes de cultiu que requerien molt de treball manual i ha acomiadat la meitat dels conreadors que habitaven els seus camps, al igual que els artesans de les ciutats; els teixidors cedeixen el lloc als power looms (màquina de teixir a vapor) i sucumbeixen a la fam; ha trobat més econòmic sotmetre tots els obrers al salari més baix amb què poden subsistir, de manera que els obrers que ja només són proletaris no tenen por de precipitar-se en una misèria encara major criant famílies cada vegada més nombroses; ha trobat més econòmic no nodrir els irlandesos més que amb creïlles i donar-los parracs per a vestir-se, i així cada vaixell porta diàriament legions d’irlandesos que treballen a preus més baixos que els anglesos i expulsen a aquests de totes les indústries. ¿Quins són, doncs, els fruits d’aquesta enorme riquesa acumulada? ¿Ha tingut un altre efecte que el de comunicar a totes les classes por, privacions i el perill d’un enfonsament complet? ¿No ha sacrificat Anglaterra el fi als mitjans en oblidar els homes per les coses?”79
Cal confessar que hom no pot demanar més claredat i plenitud a aquest espill, posat davant la societat capitalista fa just ara cent anys. Sismondi posa el dit en totes les nafres de l’economia burgesa: ruïna de la petita indústria, despoblació del camp, proletarització de les capes mitjanes, empobriment dels obrers, desplaçament dels obrers per la maquinària, atur, perills del sistema de crèdit, contrastos socials, inseguretat de l’existència, crisi, anarquia. El seu escepticisme robust i penetrant sonà com una aguda nota discordant en el complaent optimisme del xarlatanisme de les harmonies econòmiques que s’expandia ja en Anglaterra i França, representada allí per Mac Culloch, ací per J. B. Say, i que dominava tota la ciència oficial. És fàcil figurar-se quina profunda i dolorosa impressió havien de produir expressions com les següents:
“El luxe només és possible quan es compra amb el treball d’un altre; el treball esforçat és només possible quan es busca no el gaudi lleuger, sinó la satisfacció de necessitats vitals.” (I, 60).
“Tanmateix que la invenció de les màquines, que multipliquen les forces de l’home, és un benefici per a la humanitat, la distribució injusta dels seus dons la converteix en assot dels pobres.” (I, 21).
“El benefici de l’empresari no és més que un robatori a l’obrer; no guanya perquè la seua empresa produïsca més que allò que costa, sinó perquè no paga allò que costa, perquè no concedeix a l’obrer una remuneració suficient pel seu treball. Semblant indústria és un mal social, precipita els que treballen en la misèria extrema, mentre assegura que només atorga el benefici corrent del capital al director.” (I, 71).
“... dels que reparteixen la renda nacional, uns adquireixen cada any un nou dret a ella per un nou treball; els altres han adquirit d’antic un dret permanent per un treball anterior que fa més productiu el treball anual.” (I, 86).
“Res pot impedir que cada nova invenció en la mecànica aplicada faça disminuir la població treballadora. Està exposada constantment a aquest perill, i la societat burgesa no hi té cap remei.” (II, 258).
“Sens dubte, vindrà un temps en què els nostres néts ens consideren, per haver deixat sense garantia les classes treballadores, com no menys bàrbars que les nacions que tractaven aquestes mateixes classes com a esclaus” (II, 337).
Sismondi escomet, doncs, la crítica de front; rebutja tot intent d’embelliment i tot subterfugi que tracte de disculpar els costats ombrius, per ell descoberts, de l’enriquiment capitalista, com a danys temporals d’un període de transició, i acaba la seua investigació amb la següent nota contra Say: “Des de fa set anys vinc exposant aquesta malaltia del cos social i set anys fa que no cessa d’augmentar. En un patiment tan perllongat no hi puc veure mers “trastorns que acompanyen sempre les transicions”, i crec que havent-hi arribat a l’origen de la renda he mostrat que els mals que patim són conseqüència necessària de defectes de la nostra organització, que de cap manera estan en camí de cessar,”
La font de tots els mals la veu Sismondi en la desproporció entre la producció capitalista i la distribució de la renda per ella condicionada, i per ací escomet el problema de l’acumulació que a nosaltres ens interessa.
El tema dominant en la seua crítica de l’economia clàssica és aquest: la producció capitalista tendeix a una ampliació il·limitada sense importar-li el consum, sent mesurat aquest per la renda. “Tots els economistes moderns [diu] han reconegut de fet que el patrimoni públic, en quant no és més que la reunió del patrimoni privat, neix, augmenta, es distribueix, s’anihila pels mateixos fenòmens que el de qualsevol particular. Tots sabien molt bé que en un patrimoni privat la part que mereix particular consideració és la renda, que el consum o la despesa s’han de regir per la renda, si no es vol destruir el capital. Però com que en el patrimoni públic el capital de l’un es converteix en la renda de l’altre, es trobaven perplexos per a decidir què és capital i què és renda, i per això han trobat més senzill deixar l’última totalment a banda en els seus càlculs. Prescindint de determinar una dimensió tan essencial, Say i Ricardo han arribat a la creença que el consum és una potència il·limitada, o que almenys els seus límits es troben determinats únicament per la producció, sent així que, de fet, està limitat per la renda. Han cregut que tota riquesa productiva troba sempre consumidors, i això ha animat els productors a llençar sobre els mercats aquesta superproducció que avui causa la misèria del món civilitzat, en compte de fer-los veure que només podien comptar amb aquells consumidors que tenen una renda.”
Per consegüent, Sismondi posa com a base de la seua concepció una teoria de la renda. Què és renda i què és capital? A aquesta distinció consagra la major atenció i l’anomena “la qüestió més abstracta i difícil de l’economia política”. El quart capítol del llibre II està consagrat a aquesta qüestió. Sismondi comença, com de costum, la investigació amb una robinsonada. Per a l’“home individual” la distinció entre capital i renda era “encara fosca”, només en la societat es féu “fonamental”. Però també en la societat aquesta distinció resulta molt difícil, i això per la faula que ja coneixem de l’economia burgesa, d’acord amb la qual “allò que per a u és capital es converteix per a l’altre en renda” i al revés. Sismondi repeteix aquesta confusió causada per Smith, i que Say havia elevat a dogma i a justificació legítima de la peresa mental i la superficialitat, fidelment: “La naturalesa del capital i de la renda es mesclen constantment en el nostre esperit: veiem que allò que per a u és renda es converteix per a un altre en capital, i que el mateix objecte, en passar d’una mà a una altra, rep les més diverses designacions, mentre el seu valor, que se separa de l’objecte consumit, sembla una dimensió suprasensible que l’un gasta i l’altre canvia, que en l’un pereix amb l’objecte mateix i en l’altre es renova i dura tant com la circulació.” Després d’aquesta introducció que tant promet, es precipita sobre el difícil problema i declara: tota riquesa és producte del treball. La renda és una part de la riquesa, doncs ha de tenir el mateix origen. És “habitual” reconèixer tres classes de renda, les que anomena renda de la terra, benefici de l’empresari i salaris, i que procedeixen de tres fonts distintes: “la terra, el capital acumulat i el treball”. Pel que es refereix a la primera afirmació és, per descomptat, erroni; en sentit social s’entén per riquesa la suma d’objectes útils, valors d’ús, però aquests no són únicament producte del treball, sinó també de la naturalesa que subministra matèria per a ells i recolza al treball humà amb les seues forces. En canvi, la renda constitueix un concepte de valor, és l’amplitud de la disposició de l’individu o dels individus sobre una part de la riquesa o del producte social total. En considerar Sismondi la renda social com una part de la riquesa social, podria hom suposar que entenia per renda de la societat el seu fons de consum efectiu anual. La part restant no consumida de la riquesa seria, en aquest cas, el capital social, i així ens aproparíem, almenys amb contorns imprecisos, a la distinció cercada sobre base social entre capital i renda. Però ja immediatament accepta Sismondi la distinció “habitual” de tres classes de renda, una de les quals només procedeix del “capital acumulat” mentre en les altres al costat del capital intervenen, a més a més, “la terra” i “el treball”. El concepte del capital torna a perdre’s de seguida en una nebulosa. Però seguim amb Sismondi. S’esforça l’autor a explicar l’origen de les tres classes de renda que delaten una base social antagònica. Amb encert pren com a punt de partida un cert grau de productivitat del treball:
“Gràcies als progressos de la indústria i de la ciència, que han sotmès totes les forces de la naturalesa a l’home, els obrers poden elaborar tots els dies més i més d’allò que necessiten per al seu consum.” Però després d’haver fet ressaltar ací justament la productivitat del treball com el supòsit imprescindible i el fonament històric de l’explotació, fa, sobre l’origen efectiu de l’explotació, una explicació típica en el sentit de l’economia burgesa: “... però al mateix temps en què el seu [del treballador] treball crea riquesa, aquesta, si la gaudís, el faria menys capaç per al treball; així, la riquesa gairebé mai queda en poder d’aquell, que es veu obligat a emprar les seues mans per a guanyar-se la vida”. Després que ha fet, d’aquesta manera, completament d’acord amb els ricardians i malthusians, de l’explotació i la posició de classes l’esperó imprescindible de la producció, acaba al vertader fonament de l’explotació: la separació de la força de treball dels mitjans de producció:
“En general, l’obrer no ha pogut servar la propietat de la terra, i el sòl té una força productiva que el treball humà ha regulat, segons les necessitats de l’home. Aquell que posseeix sòl sobre el qual es realitza treball, reté com a remuneració dels avantatges que es deuen a aquesta força productiva una part dels fruits del treball en la producció de la qual ha col·laborat el seu sòl.” Aquesta és la renda. Després segueix:
“En l’estat actual de la civilització, l’obrer no ha pogut servar la propietat d’una quantitat suficient dels mitjans de consum que necessita per a subsistir durant el temps que passa entre l’execució del seu treball i el moment en què li trobe un comprador. No posseeix les matèries primeres, que sovint han de ser portades de molt lluny. Encara menys posseeix les costoses màquines que han alleujat el seu treball i l’han fet infinitament més productiu. El ric, que posseeix aquests articles d’alimentació, aquestes matèries primeres, aquestes màquines, pot prescindir del treball, perquè, en certa manera, l’amo del treball és aquell que subministra mitjans per al mateix. Com a compensació dels avantatges que ha posat a disposició de l’obrer, es porta la major part dels fruits del treball.” Aquest és el benefici del capital. Allò que queda de la riquesa després del que li han llevat el propietari de la terra i el capitalista, és salari del treball, renda del treballador. I Sismondi hi afegeix: “Es consumeix, doncs, sense que es renove.” Respecte del salari, com a propòsit de la renda, Sismondi considera no renovar-se com la característica de la renda, a diferència del capital. Però açò només és exacte amb referència a la renda de la terra i a la part consumida del benefici del capital; en canvi, la part del producte social consumit com a salari es renova, sens dubte; es renova en la força de treball de l’obrer assalariat, sent per a ell la mercaderia que pot portar sempre de nou al mercat per a viure de la seua renda, i sent per a la societat el capital variable que ha de reaparèixer sempre en la reproducció total de cada any, si aquesta reproducció anual no s’ha de fer amb dèficit.
Però ja és prou amb el que hem dit. Fins ara només hem observat dos fets: la productivitat del treball permet l’explotació dels treballadors per no treballadors; que el treballador estiga separat dels mitjans de producció, fa que l’explotació del treballador siga el fonament efectiu de la distribució de la renda. Allò que no sabem encara és què és renda ni què és capital, i Sismondi es proposa explicar-ho. Així com hi ha gent que només saben ballar si comencen al racó de la xemeneia, així Sismondi ha de partir sempre del seu Robinson. “Als ulls de l’home individual la riquesa no era una altra cosa que una reserva acumulada amb previsió. No obstant això, distingia ja dues coses en aquest emmagatzemament: una part que emmagatzemava per a emprar-la després en el seu consum immediat o quasi immediat, i una altra part que s’havia d’emprar en una nova producció. Així, una part del seu blat havia d’alimentar-lo fins a la collita futura, i una altra part, destinada a la sembra, havia de produir fruits l’any següent. La formació de la societat i la introducció del canvi permetien augmentar gairebé fins a l’infinit aquesta llavor, aquesta part fecunda de la riquesa acumulada: a açò s’anomena capital.”
Açò només mereix un qualificatiu: galimaties. Per l’analogia de la llavor identifica ací Sismondi mitjans de producció i capital, cosa que és falsa en dos sentits. En primer lloc, els mitjans de producció no són capital en si mateixos, sinó només sota circumstàncies històriques perfectament determinades; en segon lloc, el concepte de capital no s’esgota amb el de mitjans de producció. En la societat capitalista (suposada tota la resta de què Sismondi n’ha prescindit) els mitjans de producció no són més que una part del capital, el capital constant.
Allò que ha extraviat ací Sismondi, és evidentment l’intent de posar en harmonia el concepte del capital amb punts de vista materials de la reproducció social. Anteriorment, quan tenia a la vista els capitalistes individuals, comptava entre els elements del capital, a més dels mitjans de producció, els mitjans de subsistència del treballador, la qual cosa al seu torn, des del punt de vista de la reproducció del capital individual, és equivocada. Però quan després intenta agafar els fonaments materials de la reproducció social i parteix cap a la distinció vertadera entre mitjans de consum i de producció, el concepte de capital se li escapoleix de les mans.
Però el mateix Sismondi sent que amb mitjans de producció sols no es poden verificar ni la producció ni l’explotació; més encara, té la sensació justa que el punt central de la relació d’explotació es troba precisament en el canvi amb el treball mateix. I després que acabava de reduir el capital a capital constant, al moment següent el redueix a capital variable.
“El conreador que havia apartat tot el blat que creia necessitar fins a la pròxima collita, va veure que seria més avantatjós per a ell vendre l’excedent per a alimentar altres homes que treballaren per a ell la terra i feren granar nous cereals; altres que filaren el seu lli i teixiren la seua llana”, etc. “En aquesta activitat, el conreador canviava una part de la seua renda contra capital, i, en efecte, el capital nou es forma sempre així.80 El gra que havia collit per damunt del que necessitava per a alimentar-se durant el seu treball, i per damunt del que necessitava sembrar per a mantenir l’explotació a la mateixa altura, constituïa una riquesa que podia gastar, dilapidar, consumir en l’oci, sense empobrir-se per això; era una renda, però si la utilitzava per al manteniment de nous treballadors o la canviava contra treball o contra els fruits del treball dels seus obrers manuals, dels seus teixidors, dels seus miners, es convertia en un valor durador que es multiplicava i podia créixer: es convertia en capital.”
Ací caminen barrejades en confusió la veritat i l’error. Per a mantenir la producció a l’antiga altura, açò és, per a la reproducció simple, s’imposa la necessitat del capital constant, tot i que, cosa estranya, aquest capital constant es reduïsca exclusivament a capital circulant (llavors), descuidant en canvi enterament la reproducció del fix. No obstant això, per a l’ampliació de la reproducció, per a l’acumulació, és també aparentment superflu el capital circulant: tota la part capitalitzada de la plusvàlua es transforma en salaris per a nous obrers, que manifestament treballen a l’aire sense mitjans de producció de cap gènere. La mateixa idea la formula Sismondi més clarament encara en un altre passatge: “El ric es cuida, doncs, del benestar del pobre quan fa estalvis de la seua renda i l’afegeix al seu capital, perquè en realitzar el repartiment de la producció anual, es guarda tot el que anomena renda per al seu propi consum, i en canvi abandona tot allò que anomena capital al pobre com a renda” (lloc citat, I, 84). Però al mateix temps Sismondi fa ressaltar amb encert el secret del benefici de l’empresari i el moment en què neix el capital: la plusvàlua neix del canvi entre capital i treball, del capital variable; el capital neix de l’acumulació de la plusvàlua.
Però amb tot açò no hem avançat gran cosa en la distinció entre capital i renda. Sismondi intenta ara exposar els diversos elements de la producció i de la renda distribuïts en porcions corresponents del producte total social: “L’empresari, el mateix que el conreador, no destina tota la seua riquesa productiva a la sembra; n’empra una part en edificis, màquines, ferramentes, que fan el treball més fàcil i fecund; de la mateixa manera que una part de la riquesa del conreador aflueix als treballs permanents que augmenten la fertilitat del sòl. Així veiem néixer les diverses classes de riquesa i separar-se a poc a poc. Una part de la riquesa que la propietat ha acumulat s’empra per cada un dels seus posseïdors a fer més remunerador el treball, fent que siga consumit a poc a poc, i també a incorporar al treball humà les forces cegues de la naturalesa; a açò s’anomena el capital fix, i dins s’hi comprèn les rompudes, els canals i obres de reg, les fàbriques i màquines de tota mena. Una altra part de la riquesa es destina a ser consumida per a renovar-se en el valor ja creat, canviant sense parar la seua forma, però conservant el seu valor; aquesta part, a la que s’anomena capital circulant, comprèn les llavors, les matèries primeres destinades a l’elaboració i els salaris. Finalment, una tercera part de la riquesa se separa d’aquesta segona: el valor en què l’obra acabada excedeix les bestretes fetes. Aquest valor, a què s’ha anomenat la renda del capital, es troba destinat a ser consumit sense reproducció.”
Després d’haver intentat ací laboriosament la divisió del producte total social d’acord amb les categories incommensurables, capital fix, capital circulant i plusvàlua, es veu a línia seguida que, quan Sismondi parla de capital fix, vol dir pròpiament capital constant, i quan parla de capital circulant vol dir variable, perquè “tot allò que elabora” està destinat al consum humà, però el capital fix només es consumeix “indirectament”, i, en canvi, el capital circulant “serveix al fons destinat al suport del treballador en forma de salari”. Amb açò sembla que ens hem aproximat novament un tant a la divisió del producte total en capital constant (mitjans de producció), capital variable (mitjans de subsistència de l’obrer) i plusvàlua (mitjans de subsistència del capitalista). No obstant això, fins ara les explicacions de Sismondi sobre aquest objecte, que ell mateix qualifica de fonamental, no poden vanagloriar-se d’una claredat particular, i, en tot cas, no s’hi adverteix en aquesta confusió cap progrés més enllà del “bloc d’idees” d’Adam Smith.
Sismondi mateix sent açò i tracta de posar en clar amb un sospir, que “aquest moviment de la riquesa és plenament abstracte i exigeix una atenció molt sostinguda per a la seua comprensió”; intenta aclarir el problema “tractant-lo del mode més senzill”. Tornem, doncs, al racó de la xemeneia, és a dir, a Robinson, llevat que Robinson és ara pare de família i pionier de la política colonial.
“Un granger, aïllat en una colònia llunyana, a la vora d’un desert, ha collit en un any cent sacs de gra. No hi ha en les proximitats cap mercat on puga portar-lo; cal que aquest gra siga consumit en el termini d’un any si ha de tenir valor per al granger; però aquest, junt amb tota la seua família, no pot consumir més que trenta sacs; tal serà la seua despesa, el canvi de la seua renda. Aquests trenta sacs no es tornen a reproduir per a ningú. Després atraurà obrers, els farà rompre boscos, dessecar pantans i posar en cultiu una part del desert. Aquests obrers consumiran altres trenta sacs; per a ells, aqueixa serà la seua despesa i estaran en situació de fer-ho com a preu de la seua renda, és a dir, del seu treball; per al granger serà un canvi, haurà canviat aquests trenta sacs en capital fix. [Ací Sismondi transforma el capital variable ni més ni menys que en fix. Allò que vol dir és açò: per aquests trenta sacs que perceben com a salari, els obrers elaboren mitjans de producció que el granger emprarà en ampliar el capital fix.] Li queden encara 40 sacs, que sembrarà enguany, en compte dels 20 sembrats l’any anterior; aquest serà el seu capital posat en rotació, que s’haurà duplicat. D’aquesta manera s’han consumit els 100 sacs, però 70 han estat col·locats amb seguretat i reapareixeran considerablement augmentats, uns en la pròxima collita, els altres en les collites següents. L’aïllament del granger que hem escollit com a exemple, ens fa advertir encara millor els límits de semblant activitat. Si enguany només ha pogut consumir 60 sacs dels 100 collits, ¿qui menjarà l’any següent els 200 sacs produïts per l’augment de la sembra? Hom dirà: la seua família, que s’ha multiplicat. Certament, però les generacions humanes no es multipliquen tan de pressa com les subsistències. Si el nostre granger tingués suficients braços per a duplicar cada any la seua activitat, es doblaria cada any la seua collita, mentre la seua família només podria fer-ho como a màxim cada vint-i-cinc anys.”
Tanmateix la puerilitat de l’exemple, al final apareix la qüestió decisiva: on estan els compradors per a la plusvàlua capitalitzada? L’acumulació del capital pot augmentar il·limitadament la producció de la societat. Però què succeeix amb el consum de la societat? Aquest es troba determinat en la renda de diverses classes. La important matèria s’exposa per Sismondi en el capítol V del llibre II: “Divisió de la renda nacional entre les diverses classes de ciutadans.”
Ací intenta de nou Sismondi dividir en parts el producte total de la societat: “Des d’aquest punt de vista, la renda nacional consta de dues parts. Una comprèn la producció anual, i és la utilitat que sorgeix de la riquesa; la segona és la capacitat de treball que en resulta de la vida mateixa. Sota el nom de riquesa comprenem ara tant la propietat territorial com el capital, i davall el nom d’utilitat comprenem tant la renda neta que hom lliura als propietaris, com el guany dels capitalistes.” Per consegüent, tots els mitjans de producció considerats com “riquesa” són apartats de la “renda nacional”; però l’última es divideix en plusvàlua i força de treball, o més exactament, en equivalent del capital variable. Tindríem, doncs, segons açò, encara que no clarament distingida, la classificació en capital constant, capital variable i plusvàlua. Però a línia seguida, Sismondi entén per “renda nacional” el producte total anual social: “igualment la producció anual o el resultat de tots els treballs de l’any consta de dues parts: una és la utilitat que es deriva de la riquesa, l’altra és la capacitat de treballar que equiparem a la part de la riquesa contra la qual és donada, en canvi, o als mitjans de subsistència dels treballadors”. Ací, el producte total de la societat s’escindeix d’acord amb el seu valor en dues parts: capital variable i plusvàlua; el capital constant desapareix i ens trobem dins del dogma smithià, segons el qual el preu de totes les mercaderies es resol en v + p (o es compon de v + p) o, amb altres paraules, el producte total només consisteix en mitjans de consum (per a obrers i capitalistes).
Partint d’ací, aborda Sismondi el problema de la realització del producte total. Com d’una banda la suma de la renda de la societat es compon de salaris i beneficis de capital, així com de rendes de la terra, açò és, està representada per v + p, mentre d’altra banda el producte total de la societat es resol igualment pel seu valor en v + p, “la renda nacional i la producció anual s’equilibren” i han de ser iguals (en valor); “tota la producció anual es consumeix anualment, però com es consumeix en part per obrers que donen a canvi el seu treball, la transformen en capital (variable) i la produeixen de nou, l’altra part és consumida per capitalistes que donen en canvi la seua renda”. O “la totalitat de la renda anual està destinada a canviar-se contra la totalitat de la producció anual”. Finalment, Sismondi construeix un capítol sencer, VI del llibre II, titolat: “Mútua determinació de la producció pel consum i de les despeses per la renda”. Hi formula la següent llei exacta de la reproducció: “La renda de l’any passat ha de pagar la producció d’enguany.” ¿Sota semblants supòsits, com s’ha de realitzar l’acumulació capitalista? Si el producte total ha de ser consumit completament pels obrers i capitalistes, no sortim evidentment de la reproducció simple, i el problema de l’acumulació és insoluble. De fet, la teoria de Sismondi ve a declarar impossible l’acumulació. Perquè ¿qui ha de comprar el producte excedent en el cas d’ampliació de la reproducció, si tota la demanda social es troba representada per la suma dels salaris dels obrers i pel consum personal dels capitalistes? D’altra banda, Sismondi formula la impossibilitat objectiva de l’acumulació en l’afirmació següent: “Segons açò, s’ha de dir que no és mai possible canviar la totalitat de la producció de l’any [havent-hi reproducció ampliada, R. L.] contra la totalitat de la de l’any anterior. Si la producció creix, augmentant gradualment, el canvi de cada any ha de causar una petita pèrdua, que representa alhora una bonificació per al futur.” En altres paraules: l’acumulació ha de llençar al món tots els anys, en tractar de realitzar el producte total, un excedent que no es pot col·locar. Però Sismondi s’espanta davant aquesta última conseqüència i se salva “en la línia mitjana” de mode poc comprensible: “Si aquesta pèrdua és petita i es distribueix bé, la suporten tots sense lamentar-se de la seua renda. Justament en açò consisteix l’economia del poble, i la sèrie d’aquests petits sacrificis augmenten el capital i el patrimoni nacional” Si, per contra, es realitza l’acumulació desconsideradament, l’excedent invendible augmenta fins a adquirir caràcters de calamitat pública i es produeix la crisi. Així, el remei petit burgès de l’atenuació de l’acumulació constitueix la selecció proposada per Sismondi. La polèmica contra l’escola clàssica que defensava el desenvolupament il·limitat de les forces productives i l’ampliació de la producció, és un tema obligat de Sismondi, i la seua obra sencera està consagrada a lluitar contra les conseqüències fatals de l’impuls il·limitat vers l’acumulació.
L’exposició de Sismondi ha demostrat la seua incapacitat per a comprendre com a un tot el procés de reproducció. Prescindint del fracàs del seu intent de distingir socialment les categories capital i renda, la seua teoria de la reproducció pateix de l’error fonamental, pres d’Adam Smith, de creure que el producte total anual desapareix totalment en el consum personal, sense deixar una part per a la renovació del capital constant de la societat, així com suposar que l’acumulació només consisteix en transformar la plusvàlua capitalista en capital variable addicional. No obstant això, quan crítics posteriors a Sismondi, com, per exemple, el marxista rus Ilitx81, creuen poder desdenyar amb un somriure superior la teoria de l’acumulació de Sismondi, considerant-la com una “insensatesa” i subratllant-hi el seu error fonamental en l’anàlisi del valor del producte total, només proven que ells al seu torn no s’han adonat del problema crucial que tractava en la seua obra. Que de tenir en compte en el producte total el valor que correspon al capital constant no està resolt ni amb molt el problema de l’acumulació, ho va provar millor que res més tard la mateixa anàlisi de Marx, que fou el primer a descobrir aquell groller error d’Adam Smith. Però encara més clarament ho va provar una circumstància en el destí reservat a les teories de Sismondi. Amb la seua concepció, Sismondi s’ha vist envoltat en la controvèrsia més acerada amb els representants i vulgaritzadors de l’escola clàssica: amb Ricardo, Say i Mac Culloch. Ambdós bàndols representaven ací dos punts de vista oposats: Sismondi, la impossibilitat de l’acumulació; Ricardo, Say i Mac Culloch, al contrari, la seua il·limitada possibilitat. Però en allò que fa a l’error smithià ambdós partits es trobaven en el mateix terreny. Al igual que Sismondi, els contradictors prescindien també del capital constant en la reproducció i ningú ha convertit tan pretensiosament en dogma inalterable la confusió smithiana respecte a la resolució del producte total com Say.
Aquesta alegre circumstància havia de bastar pròpiament per a demostrar que no estem ni amb molt en situació de resoldre el problema de l’acumulació del capital, només de saber, gràcies a Marx, que el producte total social, a més de mitjans de subsistència per al consum d’obrers i capitalistes (v + p), ha de contenir mitjans de producció (c) per al reemplaçament d’allò que hom ha consumit, i que, per consegüent, l’acumulació no consisteix simplement en l’augment del capital variable, sinó també en el del constant. Més tard veurem a què nou error respecte a l’acumulació ha conduït l’accentuació intensa de la part del capital constant en el procés de reproducció. Però és prou ací d’indicar el fet que l’error smithià respecte a la reproducció del capital total no constituïa una feblesa especial de la posició de Sismondi, sinó el terreny comú en què es produí la primera controvèrsia entorn del problema de l’acumulació. D’ací se segueix únicament que l’economia burgesa va escometre el complicat problema de l’acumulació sense tenir resolt el problema elemental de la reproducció simple; i és que la investigació científica ben sovint marxa en estranyes línies en ziga-zaga i ben sovint escomet els últims pisos de l’edifici abans d’haver acabat els fonaments. En tot cas indica, quina dificultat l’hi havia posat Sismondi, amb la seua crítica de l’acumulació, a l’economia burgesa, que aquesta última no haja pogut vèncer-lo no obstant les transparents deficiències de la seua deducció.
78 L’interessant document es troba reproduït en l’escrit Observations on the Injurius Consecuences of the Restrictions upon Foreign Commerce. By a Member of the late Parlament. Londres, 1820. Aquest escrit lliurecanvista pinta en general amb els colors més ombrius la situació dels obrers a Anglaterra. Addueix, entre altres, els següents fets “... Les classes manufactureres de la Gran Bretanya han estat reduïdes sobtadament de l’abundància i prosperitat als extrems de pobresa i misèria. En un dels debats de l’última sessió del Parlament, es va comprovar que els salaris dels teixidors de Glasgow i les seues proximitats, que quan estaven més alts havien ascendit a una mitjana de 25 o 26 xílings setmanals, s’havien reduït a 10 xílings en 1816, i en 1819 a la negra pitança de 5 amb 6 penics o 6 xílings. Des d’aleshores no han augmentat.” En Lancashire els jornals setmanals dels teixidors oscil·laven, segons el mateix testimoni, entre 6 i 12 xílings, amb una jornada de 15 hores, mentre “xiquets mig famolencs” treballaven de 12 a 16 hores diàries per 2 o 3 xílings a la setmana. La misèria en Yorkshire era fins i tot major. Respecte a la sol·licitud dels obrers de Nottingham, diu l’autor que havia estudiat personalment el seu estat, i havia arribat a la conclusió que les manifestacions dels obrers no exageraven en gens ni mica. (The Edimburgh Review, maig, 1820, XLVI, pàgines 331 i ss.)
79 Sismonde de Sismondi, J. C. L. Nouveaux principes d’économie politique.
80 “En fer aquesta operació, el conreador canviava una part de la seua renda en un capital; en efecte, aquest és sempre el mode de formar un capital nou.” Nouveaux principes, edició citada, segona edició, pàgina 88.
81 Ilitx, Valdimir. Estudis i articles econòmics, Petersburg, 1899. Pot hom veure en Obres escollides de Lenin en català, Edicions Internacionals Sedov, Contribució a la caracterització del romanticisme econòmic.