CAPITOL IV: CONTINUACIÓ, ACLARIMENTS COMPLEMENTARIS D’ENGELS
Marx va deixar assentades les tesis fonamentals sobre la qüestió de la significació de l'experiència de la Comuna. Engels va tornar repetides vegades sobre aquest tema, aclarint l'anàlisi i les conclusions de Marx i il·luminant a vegades altres aspectes de la qüestió amb tal força i relleu, que és necessari detindre's especialment en aquests aclariments.
1.- “El problema de la vivenda”
En la seua obra sobre la qüestió de la vivenda (1872), Engels posa ja pren compte de l'experiència de la Comuna, detenint-se diverses vegades en les tasques de la revolució respecte a l’Estat. És interessant veure com, sobre un tema concret, es posen en relleu, d'una banda, els trets de coincidència entre l’Estat proletari i l’Estat actual (trets que ens donen la base per a parlar d'Estat en aquests dos casos), i, d'una altra banda, els trets de diferència o la transició cap a la destrucció de L’Estat.
"Com, doncs, resoldre la qüestió de la vivenda? En la societat actual es resol exactament igual que qualsevol altra qüestió social: per l'anivellació econòmica gradual de l'oferta i la demanda, solució que reprodueix constantment la qüestió i que, per tant, no és tal solució. La forma en què una revolució social resoldria aquesta qüestió no depèn només de les circumstàncies de temps i lloc, sinó que, a més a més, es relaciona amb qüestions de gran abast, entre les quals figura, com una de les més essencials, la supressió del contrast entre la ciutat i el camp. Com nosaltres no ens ocupem en construir cap sistema utòpic per a l'organització de la societat del futur, seria més que ociós detindre's en açò. La veritat, no obstant, és que ja hui existeixen en les grans ciutats edificis suficients per a remeiar de seguida, si se'ls donés un ocupació racional, tota vertadera escassetat de vivenda: Açò només pot aconseguir-se, naturalment, expropiant els actuals posseïdors i allotjant en les seues cases els obrers que manquen de vivenda o els que viuen amuntegats en la seua. I tan prompte com el proletariat conquiste el Poder polític, aquesta mesura, imposada pels interessos del bé públic, serà de tan fàcil execució com ho són hui les altres expropiacions i les requises de vivendes que executa l’Estat actual" (pàgina 22 de l'edició alemanya de 1887).
Ací Engels no analitza el canvi de forma del Poder estatal, sinó només el contingut de les seues activitats. L'expropiació i la requisa de vivendes són efectuades també per ordre de l’Estat actual. Des del punt de vista formal, també l’Estat proletari "ordenarà" requisar vivendes i expropiar edificis. Però és evident que l'antic aparell executiu, la burocràcia, vinculada amb la burgesia, seria senzillament inservible per a dur a la pràctica les ordres de l’Estat proletari.
“...Cal fer constar que l’'apropiació efectiva de tots els instruments de treball, l'ocupació de tota la indústria pel poble treballador, és precisament el contrari del 'rescat' proudhonià. En aquesta segona solució, és cada obrer el que passa a ser propietari de la seua vivenda, del seu camp, del seu instrument de treball; en la primera, en canvi, és el 'poble treballador’ el que passa a ser propietari col·lectiu dels edificis, de les fàbriques i dels instruments de treball, i és poc probable que el seu gaudi es concedisca, sense indemnització de les despeses, als individus o a les societats cooperatives, almenys durant el període de transició. Exactament el mateix que l'abolició de la propietat territorial no implica l'abolició de la renda del sòl, sinó la seua transferència a la societat, encara que siga amb certes modificacions. L'apropiació efectiva de tots els instruments de treball pel poble treballador no exclou, per tant, de cap manera, la conservació dels lloguers i arrendaments" (ídem, p. 68).
La qüestió esbossada en aquest passatge, a saber: la qüestió de les bases econòmiques de l'extinció de l’Estat, serà examinada per nosaltres en el capítol següent. Engels s'expressa amb extremada cautela, dient que "és poc probable" que l’Estat proletari concedisca gratis les vivendes, "almenys durant el període de transició". L'arrendament de vivendes de propietat de tot el poble a distintes famílies per mitjà d'un lloguer suposa el cobrament d'aquests lloguers, un cert control i una determinada regulació per al repartiment de les vivendes. Tot açò exigeix una certa forma d'Estat, però no reclama de cap manera un aparell militar i burocràtic especial, amb funcionaris que gaudeixen d'una situació privilegiada. La transició a un estat de coses en què siga possible assignar les vivendes gratuïtament es troba vinculada a l’"extinció" completa de l’Estat.
Parlant de com els blanquistes, després de la Comuna i sota l'acció de la seua experiència, es van passar al camp dels principis marxistes, Engels formula de passada aquesta posició en els termes següents:
“Necessitat de l'acció política del proletariat i de la seua dictadura, com a pas cap a la supressió de les classes i, amb elles, de l’Estat.." (p. 55).
Alguns aficionats a la crítica literal o certs "exterminadors" burgesos del marxisme trobaran potser una contradicció entre aquest reconeixement de la "supressió de l’Estat" i la negació de semblant fórmula, per anarquista, en el passatge de l’Anti-Dühring citat més amunt. No tindria res d'estrany que els oportunistes classificaren també a Engels entre els "anarquistes", ja que avui en dia es va generalitzant cada vegada més entre els socialxovinistes la tendència d'acusar als internacionalistes d'anarquisme.
Que alhora amb la supressió de les classes es produirà també la supressió de l’Estat, ho ha sostingut sempre el marxisme. El tan conegut passatge de l’Anti-Dühring sobre l’"extinció de l’Estat" no acusa els anarquistes simplement d'advocar per la supressió de l’Estat, sinó de predicar la possibilitat de suprimir l’Estat "de la nit al matí".
Com la doctrina "socialdemòcrata" hui imperant ha tergiversat completament l'actitud del marxisme davant de l'anarquisme pel que fa a la qüestió de la destrucció de l’Estat, serà molt útil recordar ací una polèmica de Marx i Engels amb els anarquistes.
2.- Polèmica amb els anarquistes
Aquesta polèmica va tindre lloc l'any 1873. Marx i Engels van escriure per a un almanac socialista italià uns articles contra els proudhonians, "autonomistes" o "antiautoritaris", articles que no van ser publicats en traducció alemanya fins a 1913, en la revista Neue Zeit.
"Si la lluita política de la classe obrera [va escriure Marx, ridiculitzant els anarquistes i la seua negació de la política] assumeix formes revolucionàries, si els obrers substitueixen la dictadura de la classe burgesa amb la seua dictadura revolucionària, cometen un terrible delicte dels principis, perquè per a satisfer les seues míseres necessitats materials de cada dia, per a vèncer la resistència de la burgesia, donen a l’Estat una forma revolucionària i transitòria en comptes de deposar les armes i abolir-lo..." (Neue Zeit, 1913-1914, any 32, t. I, p. 40).
He ací contra què "abolició" de l’Estat es manifestava, exclusivament, Marx, en refutar els anarquistes! No era, ni de bon tros, contra el fet que l’Estat desaparega amb la desaparició de les classes o siga suprimit al suprimir-se aquestes, sinó contra el fet que els obrers renuncien a l'ús de les armes, a la violència organitzada, és a dir, a l’Estat, cridat a servir per a "vèncer la resistència de la burgesia".
Marx subratlla intencionadament (per tal que no es tergiverse el vertader sentit de la seua lluita contra l'anarquisme) la "forma revolucionària i transitòria " de L’Estat que el proletariat necessita. El proletariat només necessita l’Estat temporalment. No discrepem de cap manera dels anarquistes en allò que fa al problema de l'abolició de l’Estat, com a meta final. El que afirmem és que, per a aconseguir aquesta meta, és necessari l’ús temporal de les armes, dels mitjans, dels mètodes del Poder de l’Estat contra els explotadors, com per a destruir les classes és necessària la dictadura temporal de la classe oprimida. Marx escull contra els anarquistes el plantejament més contundent i més clar del problema: ¿després d’enderrocar el jou dels capitalistes, els obrers hauran de "deposar les armes" o emprar-les contra els capitalistes per a vèncer la seua resistència? I l'ús sistemàtic de les armes per una classe contra una altra classe, ¿què és sinó una "forma transitòria" d'Estat?
Que cada socialdemòcrata es pregunte si és així com ell ha plantejat la qüestió de l’Estat en la seua polèmica amb els anarquistes, si és així com ha plantejat aquesta qüestió la immensa majoria dels partits socialistes oficials de la II Internacional.
Engels exposa aquests pensaments d'una manera encara més detallada i més popular. Ridiculitza, primer que res, l'embull de pensaments dels proudhonians, els que s'anomenaven "antiautoritaris", és a dir, negaven tota autoritat, tota subordinació, tot Poder. Preneu una fàbrica, un ferrocarril, un vaixell en alta mar, diu Engels: ¿que no és evident que sense una certa subordinació i, per consegüent, sense una certa autoritat o poder serà impossible el funcionament de cap d'aquestes complicades empreses tècniques, basades en l'ús de màquines i en la cooperació de moltes persones d'acord amb un pla?
“...Quan opose semblants arguments als mas furiosos antiautoritaris [diu Engels] no poden respondre'm més que açò: Ah! Això és veritat, però ací no es tracta d'una autoritat amb què investim els nostres delegats, sinó d'un encàrrec determinat '. Aquesta gent creu poder canviar la cosa canviant-li el nom..."
Havent posat així de manifest que l'autoritat i l'autonomia són conceptes relatius, que el seu radi d'aplicació canvia amb les distintes fases del desenvolupament social, que és absurd acceptar aquests conceptes com quelcom absolut, i després d'afegir que el camp de l'aplicació de les màquines i de la gran indústria s'eixampla cada vegada més, Engels passa de les consideracions generals sobre l'autoritat al problema de l’Estat.
“...Si els autonomistes [escriu] es limitaren a dir que l'organització social futura tolerarà l'autoritat únicament en els límits fixats inevitablement per les condicions de la producció, seria possible entendre's amb d’ells. Però es mostren cecs amb referència a tots els fets que fan necessària l'autoritat i lluiten apassionadament contra aquesta paraula.
Per què els antiautoritaris no es limiten a cridar contra l'autoritat política, contra L’Estat? Tots els socialistes estan d'acord en què l’Estat i, junt amb d’ell, l'autoritat política desapareixeran com a conseqüència de la futura revolució social, és a dir, que les funcions públiques perdran el seu caràcter polític i es convertiran en funcions purament administratives, destinades a vetllar pels interessos socials. Però els antiautoritaris exigeixen que l’Estat polític siga abolit d'un colp, abans que siguen abolides les relacions socials que han donat origen al mateix: exigeixen que el primer acte de la revolució social siga l'abolició de l'autoritat.
Han vist alguna vegada una revolució? Indubtablement, no hi ha res més autoritari que una revolució. La revolució és un acte durant el qual una part de la població imposa la seua voluntat a l'altra per mitjà dels fusells, les baionetes, els canons, açò és, per mitjà d'elements extraordinàriament autoritaris. El partit triomfant es veu obligat a mantindre la seua dominació mitjançant el temor que dites armes infonen als reaccionaris. ¿Si la Comuna de París no s'haguera recolzat en l'autoritat del poble armat contra la burgesia, hauria subsistit més d'un dia? ¿No tenim més bé, al contrari, el dret de censurar la Comuna per no haver-se servit prou de dita autoritat? Així, doncs, una de dues: o els antiautoritaris no saben el que diuen, i en aquest cas no fan més que sembrar la confusió, o ho saben i, en aquest cas, traeixen la causa del proletariat. Tant en un com en un altre cas serveixen únicament a la reacció" (p. 39).
En aquest passatge s'aborden qüestions que convé examinar en connexió amb el tema de la correlació entre la política i l'economia en el període d'extinció de l’Estat (tema tractat en el capítol següent). Són qüestions com ara la de la transformació de les funcions públiques, de funcions polítiques en funcions simplement administratives, i la de l’”Estat polític". Aquesta darrera expressió, especialment exposada a provocar equívocs, apunta al procés de l'extinció de l’Estat: en arribar a una determinada fase de la seua extinció, pot qualificar-se a l’Estat moribund d’Estat no polític.
També en aquest passatge d'Engels la part més notable és el plantejament de la qüestió contra els anarquistes. Els socialdemòcrates que pretenen ser deixebles d'Engels han discutit milions de vegades amb els anarquistes des de 1873, però no han discutit, precisament, com poden i han de discutir els marxistes. El concepte anarquista de l'abolició de l’Estat és confús i no revolucionari : així és com planteja la qüestió Engels. En efecte, els anarquistes no volen veure la revolució en el seu naixement i desenvolupament, en les seues tasques específiques amb relació a la violència, a l'autoritat, al Poder i a l’Estat.
La crítica normal de l'anarquisme en els socialdemòcrates dels nostres dies ha degenerat en la més pura vulgaritat petitburgesa: "nosaltres reconeixem l’Estat; els anarquistes, no!" Es comprèn que semblant vulgaritat haja, per força, de repugnar a obrers un poc reflexius i revolucionaris. Engels s'expressa d'una altra manera: subratlla que tots els socialistes reconeixen la desaparició de l’Estat com a conseqüència de la revolució socialista. Després, planteja concretament el problema de la revolució, precisament el problema que els socialdemòcrates solen esquivar en el seu oportunisme, cedint, per dir-ho així, l'exclusiva del seu "estudi" als anarquistes, i, al plantejar aquest problema, Engels agarra el bou per les banyes: ¿no haguera degut la Comuna emprar més abundantment el Poder revolucionari de l’Estat, és a dir, del proletariat armat, organitzat com a classe dominant?
Generalment, la socialdemocràcia oficial imperant eludeix la qüestió de les tasques concretes del proletariat en la revolució, bé amb simples burles de filisteu, bé, en el millor dels casos, amb la frase sofística evasiva de "ja veurem!" I els anarquistes tenien dret a dir d'aquesta socialdemocràcia que traïa la seua missió d'educar revolucionàriament els obrers. Engels es val de l'experiència de l'última revolució proletària, precisament, per a estudiar del mode més concret què és allò que ha de fer el proletariat i com, tant amb relació als Bancs com en el que respecta a l’Estat.
Un dels passatges més notables, si no el més notable, de les obres de Marx i Engels, en allò que fa a la qüestió de l’Estat, és el següent, d'una carta d'Engels a Bebel de 18-28 de març de 1875. Carta que (dit entre parèntesi) va ser publicada per primera vegada, que nosaltres sapiem, per Bebel en el segon tom de les seues memòries (De ma vida), que van veure la llum en 1911, és a dir, 36 anys després d'escrita i enviada aquella carta.
Engels va escriure a Bebel criticant aquell mateix projecte de programa de Gotha, que Marx va criticar en la seua cèlebre carta a Bracke. I, pel que es refereix especialment a la qüestió de l’Estat, li deia el següent:
"L’Estat popular lliure s'ha convertit en l’Estat lliure. Gramaticalment parlant, un Estat lliure és un Estat que és lliure respecte als seus ciutadans, és a dir, un Estat amb un govern despòtic. Caldria abandonar tot aqueix xarlatanisme sobre l’Estat, sobretot després de la Comuna, que no era ja un Estat en el vertader sentit de la paraula. Els anarquistes ens han llençat en cara més del compte això de l’’Estat popular’, malgrat que ja l'obra de Marx contra Proudhon i després El Manifest Comunista diuen expressament que, amb la implantació del règim social socialista, l’Estat es dissoldrà per si mateix [sich auflöst ] i desapareixerà. Essent l’Estat una institució merament transitòria, que s'utilitza en la lluita, en la revolució, per a sotmetre per la violència els seus adversaris, és un absurd parlar d'un Estat lliure del poble: mentre el proletariat necessite encara de l’Estat, no el necessitarà en interès de la llibertat, sinó per a sotmetre els seus adversaris, i tan prompte com puga parlar-se de llibertat, l’Estat com tal deixarà d'existir. Per això nosaltres proposaríem dir sempre, en comptes de la paraula Estat, la paraula 'comunitat' [Gemeinwesen ], una bona i antiga paraula alemanya que equival a la paraula francesa 'Commune'" (p. 322 del text alemany).
Cal tindre en compte que aquesta carta es refereix al programa del Partit, criticat per Marx en una carta escrita només algunes setmanes després d'aquella (carta de Marx de 5 de maig de 1875), i que Engels vivia en aquell moment a Londres, amb Marx. Per això, en dir en les últimes línies de la carta "nosaltres", Engels, indubtablement, en el seu nom i en el de Marx proposa al cap del Partit obrer alemany esborrar del programa la paraula "Estat" i substituir-la per la paraula "Comunitat ".
Quins brams sobre "anarquisme" llançarien els capitostos del "marxisme" de hui, un "marxisme" falsificat per a ús d'oportunistes, si se'ls proposés semblant correcció en el seu programa!
Que bramen quant vullguen. La burgesia els elogiarà per això.
Però nosaltres continuarem la nostra obra. Quan revisem el programa del nostre Partit, haurem de prendre en consideració, sense falta, el consell d'Engels i Marx, per tal d’apropar-nos més a la veritat, per a restaurar el marxisme, purificant-lo de tergiversacions, per a orientar més encertadament la lluita de la classe obrera pel seu alliberament. Entre els bolxevics no hi haurà, probablement, qui s'opose al consell d'Engels i Marx. La dificultat estarà només, si de cas, en el terme. En alemany, hi ha dos paraules per a expressar la idea de "comunitat", de les quals Engels va elegir la que no indica una comunitat per separat, sinó el conjunt d'elles, el sistema de comunes. En rus, no hi ha una paraula semblant, i tal vegada haurem d'emprar la paraula francesa "commune", malgrat que açò tinga també els seus inconvenients.
"La Comuna no era ja un Estat en el vertader sentit de la paraula": heus ací l'afirmació més important d'Engels, des del punt de vista teòric. Després del que hem exposat més amunt, aquesta afirmació és absolutament lògica. La Comuna havia deixat de ser un Estat, atès que el seu paper no era reprimir a la majoria de la població, sinó a la minoria (als explotadors); havia trencat la màquina de l’Estat burgès; en comptes d'una força especial per a la repressió, va entrar en escena la població mateixa. Tot açò era renunciar a l’Estat en el seu sentit estricte. I si la Comuna s'haguera consolidat, haurien anat "extingint-se" en ella per si mateixes les empremtes de l’Estat, no hauria estat necessari "suprimir" les seues institucions: aquestes haurien deixat de funcionar a mesura que no tingueren res a fer.
"Els anarquistes ens han llençat en cara més del compte això de l’’Estat popular’". En dir açò, Engels es refereix, principalment, a Bakunin i als seus atacs contra els socialdemòcrates alemanys. Engels reconeix que aquests atacs són justos en tant que l’”Estat popular” és un absurd i un concepte tan divergent del socialisme com ho és l’”Estat popular lliure”. Engels s'esforça a corregir la lluita dels socialdemòcrates alemanys contra els anarquistes, a fer d'aquesta lluita una lluita ajustada als principis, a depurar aquesta lluita dels prejudicis oportunistes relatius a l’”Estat”. Treball perdut! La carta d'Engels es va passar 36 anys en el fons d'un calaix. I més avall veurem que, inclús després de publicada aquesta carta, Kautsky segueix repetint tenaçment, en el fons, els mateixos errors contra els quals prevenia Engels.
Bebel va contestar a Engels el 21 de setembre de 1875, en una carta en què escrivia, entre altres coses, que estava "completament d'acord" amb els seus judici sobre el projecte de programa i que havia retret a Liebknecht la seua transigència (p. 334 de l'edició alemanya de les memòries de Bebel, tom II). Però si obrim el fullet de Bebel titulat Els nostres objectius, ens trobem en ell amb consideracions absolutament falses sobre L’Estat:
"L’Estat ha de convertir-se d'un Estat basat en la dominació de classe en un Estat popular " (Els nostres objectius, edició alemanya de 1886, p. 14).
Així apareix imprès en la novena (novena!) edició del fullet de Bebel! No és d'estranyar que aquesta repetició tan obstinada dels judicis oportunistes sobre l’Estat haja sigut assimilada per la socialdemocràcia alemanya, sobretot quan les explicacions revolucionàries d'Engels es mantenien ocultes i les circumstàncies totes de la vida diària l'havien "desacostumada" per a molt de temps de l'acció revolucionària.
4.- Crítica del projecte de programa d’Erfurt
La crítica del projecte del programa d'Erfurt, enviada per Engels a Kautsky el 29 de juny de 1891 i publicada només després de passats deu anys en la revista Neue Zeit, no pot passar-se per alt en una anàlisi de la doctrina del marxisme sobre l’Estat, perquè aquest document es consagra de mode principal a criticar precisament les concepcions oportunistes de la socialdemocràcia en la qüestió de l'organització de l’Estat.
Assenyalarem de pas que Engels fa també, en allò que pertoca als problemes econòmics, una indicació importantíssima, que demostra com d'atentament i amb quina profunditat seguia els canvis que s'anaven produint en el capitalisme modern i com això li permetia preveure, fins a cert punt, les tasques de la nostra època, de l'època imperialista. Heus ací la indicació a què ens referim: a propòsit de les paraules "falta de planificació" (Planlosigkeit ), empleades en el projecte de programa per a caracteritzar el capitalisme, Engels escriu:
"Si passem de les societats anònimes als trusts, que dominen i monopolitzen branques industrials senceres, veiem que ací acaben no sols la producció privada, sinó també la falta de planificació" (Neue Zeit, any 20, t. I, 1901-1902, p. 8).
En aquests paraules es destaca el més fonamental en la valoració teòrica del capitalisme modern, és a dir, de l'imperialisme, a saber: que el capitalisme es converteix en un capitalisme monopolista. Convé subratllar açò, perquè l'error més generalitzat està en l'afirmació reformista-burgesa que el capitalisme monopolista o monopolista d’estat no és ja capitalisme, pot anomenar-se-li ja "socialisme d'Estat", i altres coses per l'estil. Naturalment, els trusts no comporten, no han comportat fins hui ni poden comportar, una completa subjecció a plans. Però mentre tracen plans, mentre els magnats del capital calculen per endavant el volum de la producció en un pla nacional o àdhuc en un pla internacional, mentre regulen la producció d'acord amb plans, seguim movent-nos, malgrat tot, dins del capitalisme, encara que en una nova fase d’aquest, però que no deixa, indubtablement, de ser capitalisme. La "proximitat" de tal capitalisme al socialisme ha de ser, per als vertaders representants del proletariat, un argument a favor de la proximitat, de la facilitat, de la viabilitat i de la urgència de la revolució socialista, però no, de cap manera, un argument per a mantindre una actitud de tolerància davant dels qui neguen aquesta revolució i davant dels que embelleixen el capitalisme, com fan tots els reformistes.
Però tornem a la qüestió de l’Estat. De tres classes són les indicacions especialment valuoses que fa ací Engels: en primer lloc, les que es refereixen a la qüestió de la República; en segon lloc, les que afecten a les relacions entre la qüestió nacional i l'estructura de l’Estat; en tercer lloc, les que es refereixen al règim d'autonomia local.
Pel que es refereix a la República, Engels feia d'açò el centre de gravetat de la seua crítica del projecte del programa d'Erfurt. I, si tenim en compte la significació adquirida pel programa d'Erfurt en tota la socialdemocràcia internacional i com aquest programa es va convertir en model per a tota la II Internacional, podrem dir sense exageració que Engels critica ací l'oportunisme de tota la II Internacional.
"Les reivindicacions polítiques del projecte [escriu Engels] pateixen d'un gran defecte. No es conté en ell [subratllat per Engels] el que en realitat s'havia d'haver dit".
I més endavant s’aclareix que la Constitució alemanya està, en rigor, calcada sobre la Constitució més reaccionària de 1850; que el Reichstag no és, segons l'expressió de Guillem Liebknecht, més que el "pàmpol de l'absolutisme", i que pretendre dur a terme la "transformació de tots els instruments de treball en propietat comuna" en base d'una Constitució en què són legalitzats els petits Estats i la federació dels petits Estats alemanys, és un "absurd evident".
"Tocar açò és perillós", afegeix Engels, que sap perfectament que a Alemanya no es pot incloure legalment en el programa la reivindicació de la República. No obstant això, Engels no es contenta senzillament amb aquesta evident consideració, que satisfà a "tots". Engels prossegueix: "I, no obstant, no hi ha més remei que abordar la cosa d'una manera o d'altra. Fins a quin punt és açò necessari, ho demostra l'oportunisme, que està difonent-se [einreissende ] precisament ara en una gran part de la premsa socialdemòcrata. Per por a què es renove la llei contra els socialistes, o pel record de diverses manifestacions fetes prematurament sota l'imperi d'aquella llei, es vol que el Partit reconega ara que l'ordre legal vigent a Alemanya és prou per a realitzar totes les reivindicacions d'aquell per la via pacífica..."
Engels destaca en primer pla el fet fonamental que els socialdemòcrates alemanys obraven per por a què es renovés la llei d'excepció, i qualifica açò, sense voltes, d'oportunisme, declarant com completament absurds els somnis sobre una via "pacífica", precisament per no existir a Alemanya ni República ni llibertats. Engels és prou caut per a no lligar-se les mans. Reconeix que en països amb República o amb una gran llibertat "hom pot imaginar-se" (només "imaginar-se"!) un desenrotllament pacífic vers el socialisme, però a Alemanya, repeteix:
“...A Alemanya, on el govern és quasi omnipotent i el Reichstag i totes les altres institucions representatives manquen de poder efectiu, proclamar quelcom semblant, i a més sense necessitat alguna, significa llevar-li a l'absolutisme el pàmpol i posar-se un mateix a cobrir la nuesa aliena..."
I, en efecte, la immensa majoria dels caps oficials del Partit Socialdemòcrata alemany, partit que "va arxivar" aquests indicacions, van resultar ser encobridors de l'absolutisme.
“...Semblant política només serveix per a posar en el camí fals el propi partit. Es fa passar a primer pla les qüestions polítiques generals, abstractes, i d'aquesta manera s'oculten les qüestions concretes més immediates, aquelles que es posen per si mateixes a l'ordre del dia al sorgir els primers grans esdeveniments, en la primera crisi política. I l'única cosa que amb açò s’aconsegueix és que, en arribar el moment decisiu, el partit se senta de sobte desconcertat, que hi regnen la confusió i el desacord sobre les qüestions decisives, per no haver discutit mai aquests qüestions...
Aquest oblit en què es deixa les grans, les fonamentals, consideracions en nom dels interessos momentanis del dia, açò de perseguir èxits passatgers i de lluitar per ells sense fixar-se en les conseqüències ulteriors, açò de sacrificar l'esdevenidor del moviment pel seu present, podrà fer-se per motius 'honrats', però és i seguirà sent oportunisme, i l'oportunisme 'honrat' és potser el més perillós de tots...
Si hi ha una cosa indubtable és que el nostre partit i la classe obrera només poden arribar al Poder sota la forma política de la República democràtica. Aquesta és, inclús, la forma específica per a la dictadura del proletariat, com ho ha posat ja de relleu la gran Revolució francesa..."
Engels repeteix ací, en una forma especialment plàstica, aquella idea fonamental que va com a fil d'encast a través de totes les obres de Marx, a saber: que la República democràtica és l'accés més pròxim a la dictadura del proletariat. Perquè aquesta República, que no suprimeix ni de bon tros la dominació del capital ni, consegüentment, l'opressió de les masses ni la lluita de classes, porta inevitablement a un eixamplament, desplegament, palesament i agudització tals d'aquesta lluita, que, tan prompte com sorgeix la possibilitat de satisfer els interessos vitals de les masses oprimides, aquesta possibilitat es realitza, inevitablement i exclusiva, en la dictadura del proletariat, en la direcció d'aquests masses pel proletariat. Per a tota la II Internacional, aquestes són també "paraules oblidades" del marxisme, i aquest oblit es va revelar d'una manera extraordinàriament nítida en la història del partit menxevic durant el primer mig any de la revolució russa de 1917.
Respecte a la qüestió de la República federativa, en connexió amb la composició nacional de la població escrivia Engels:
"Què és el que ha d'ocupar el lloc de l'actual Alemanya?" [amb la seua Constitució monarquicoreaccionària i el seu sistema igualment reaccionari de subdivisió en petits estats, que eternitza la particularitat del "prussianisme", en comptes de dissoldre-la en una Alemanya formant un tot]. "Al meu entendre, el proletariat només pot emprar la forma de la República única i indivisible. La República federativa és encara avui, en conjunt, una necessitat en el territori gegantí dels Estats Units, si bé en les regions de l'Est s'ha convertit ja en un obstacle. Representaria un progrés a Anglaterra, on quatre nacions poblen les dues illes i on, malgrat no haver-hi més que un parlament, coexisteixen tres sistemes de legislació. En la petita Suïssa, s'ha convertit ja des de fa llarg temps en un obstacle, i si allí es pot encara tolerar la República federativa, és degut únicament a què Suïssa es contenta de ser un membre purament passiu en el sistema dels estats europeus. Per a Alemanya, un règim federalista al mode del de Suïssa significaria un enorme retrocés. Hi ha dos punts que distingeixen a un Estat federal d'un Estat unitari, a saber: que cada Estat que forma part de la unió té la seua pròpia legislació civil i criminal i la seua pròpia organització judicial, i que a més de cada parlament particular hi ha una Cambra federal en la que vota com tal cada cantó, siga gran o petit". A Alemanya, l’Estat federal és el trànsit cap a un Estat completament unitari, i la "revolució des de dalt" de 1866 i 1870 no ha de ser revocada, sinó completada per mitjà d'un "moviment des de baix".
Engels no sols no revela indiferència quant a la qüestió de les formes d'Estat, sinó que, al contrari, s'esforça a analitzar amb escrupolositat extraordinària precisament les formes de transició, per a determinar, d'acord amb les particularitats històriques concretes de cada cas, de què i cap a què és transició la forma transitòria de què es tracta.
Engels, com Marx, defèn, des del punt de vista del proletariat i de la revolució proletària, el centralisme democràtic, la República única i indivisible. Considera la República federativa, bé com a excepció i com a obstacle per al desenvolupament, bé com a transició de la monarquia a la República centralista, com un "progrés", en determinades circumstàncies especials. I entre aquests circumstàncies especials es destaca la qüestió nacional.
En Engels com en Marx, malgrat la seua crítica implacable del caràcter reaccionari dels petits estats i de l'encobriment d'aquest caràcter reaccionari per la qüestió nacional en determinats casos concrets, no es troba en cap de les seues obres ni rastre de tendència a eludir la qüestió nacional, tendència de què solen pecar freqüentment els marxistes holandesos i polonesos al partir de la lluita legítima contra l’estret nacionalisme filisteu dels “seus” petits estats.
Fins a Anglaterra, on les condicions geogràfiques, la comunitat d'idioma i la història de molts segles sembla que havien d'haver-hi "liquidat" la qüestió nacional en les distintes petites divisions territorials del país; inclús ací té en compte Engels el fet clar que la qüestió nacional no ha estat superada encara, raó per la qual reconeix que la República federativa representa "un progrés". Se sobreentén que en açò no hi ha ni rastre de renúncia a la crítica dels defectes de la República federativa ni a la propaganda i a la lluita més decidida en pro de la República unitària, centralista-democràtica.
Però Engels no concep de cap manera el centralisme democràtic en el sentit burocràtic amb què empren aquest concepte els ideòlegs burgesos i petit burgesos, incloent-hi els anarquistes. Per a Engels, el centralisme no exclou, ni de bon tros, aqueixa àmplia autonomia local que, en la defensa voluntària de la unitat de l’Estat per les "comunes" i les regions, elimina en absolut tot burocratisme i tota mania d’"ordenar" des de dalt.
"Així, doncs, República unitària [escriu Engels, desenrotllant les idees programàtiques del marxisme sobre L’Estat], però no en el sentit de la República francesa actual, que no és més que l'imperi sense emperador fundat en 1798. De 1792 a 1798, tot departament francès, tota comuna [Gemeinde ] posseïa completa autonomia, segons el model nord-americà, i això és el que hem de tindre també nosaltres. Amèrica del Nord i la primera República francesa ens van demostrar, i hui Canadà, Austràlia i altres colònies angleses ens ho demostren encara, com cal organitzar l'autonomia i com es pot prescindir de la burocràcia. I aquesta autonomia provincial i municipal és molt més lliure que, per exemple, el federalisme suís, on el cantó gaudeix, certament, de gran independència respecte a la federació [és a dir, respecte a l’Estat federatiu en conjunt], però també respecte al districte (Bezik) i al municipi. Els governs cantonals anomenen caps de policia de districte (Bezirksstatthalter) i prefectes, cosa absolutament desconeguda en els països de parla anglesa i que en el futur hem d'eliminar amb la mateixa energia que els Landrat i Regierungsrat prussians [els comissaris, els caps de policia, els governadors, i en general, tots els funcionaris anomenats des de dalt]. D'acord amb açò, Engels proposa que el punt del programa sobre l'autonomia es formule de la següent manera: "Completa autonomia per a la província, districte i municipi amb funcionaris elegits per sufragi universal. Supressió de totes les autoritats locals i provincials anomenades per l’Estat".
En "Pravda", suspesa pel govern de Kerenski i altres ministres "socialistes" (núm. 68, del 28 de maig de 1917), vaig haver d'assenyalar ja com, en aquest punt (ben entès que no és, ni de bon tros, només en aquest), nostres representants seudosocialistes d'una seudodemocràcia seudorrevolucionaria s'han desviat escandalosament del democratisme. Es comprèn que homes que s'han vinculat per una "coalició" a la burgesia imperialista hagen romàs sords a aquests indicacions.
És sobre manera important assenyalar que Engels, amb fets a la vista, basant-se en els exemples més precisos, refuta el prejudici extraordinàriament estès, sobretot en la democràcia petitburgesa, que la República federativa implica inqüestionablement major llibertat que la República centralista. Açò és fals. Els fets citats per Engels amb referència a la
República centralista francesa de 1792 a 1798 i a la República federativa suïssa desmenteixen aquest prejudici. La República centralista realment democràtica va donar major llibertat que la República federativa. O dit en altres paraules: la major llibertat local, provincial, etc., que es coneix en la història l'ha donada la República centralista i no la República federativa.
La nostra propaganda i agitació de partit no ha consagrat ni consagra prou atenció a aquest fet, ni en general a tota la qüestió de la República federativa i centralista i a la de l'autonomia local.
5.- Prefaci de 1891 a La guerra civil de Marx
En el pròleg a la tercera edició de La guerra civil a França (aquest pròleg porta data de 18 de març de 1891 i va ser publicat per primera vegada en la revista Neue Zeit), Engels, alhora que fa de pas algunes interessants observacions sobre qüestions relacionades amb l'actitud vers l’Estat, traça, amb notable relleu, un resum de les ensenyances de la Comuna. Aquest resum, enriquit per tota l'experiència del període de vint anys que separava al seu autor de la Comuna i dirigida especialment contra la "fe supersticiosa en l’Estat", tan difosa a Alemanya, pot ser cridat amb justícia l'última paraula del marxisme respecte a la qüestió que estem examinand.
"A França [assenyala Engels], els obrers, després de cada revolució, estaven armats"; "per això el desarmament dels obrers era el primer manament dels burgesos que es trobaven al front de l’Estat. D'ací el que, després de cada revolució guanyada pels obrers, es portés a terme una nova lluita que acabava amb la derrota d'aquests..."
El balanç de l'experiència de les revolucions burgeses és tan curt com expressiu. El quid de la qüestió (entre d’altres coses en allò que afecta al problema de l’Estat ¿té la classe oprimida armes? ), apareix enfocat ací d'una manera admirable. Aquest quid de la qüestió és precisament el que eludeixen amb major freqüència igual els professors influïts per la ideologia burgesa que els demòcrates petitburgesos. En la revolució russa de 1917, va correspondre al "menxevic" i "també marxista" Tseretelli l'honor (un honor al Cavaignac) de descobrir aquest secret de les revolucions burgeses. En el seu discurs "històric" de l'11 de juny, a Tseretelli se li va escapar el secret de la decisió de la burgesia de desarmar els obrers de Petrograd, presentant, naturalment, aquesta decisió com seua i com a necessitat "de l’Estat" en general!
L'històric discurs de Tseretelli de l'11 de juny serà, naturalment, per a tot historiador de la revolució de 1917, una de les proves més palpables de com el bloc de socialrevolucionaris i menxevics, acabdillat pel senyor Tseretelli, es va passar al costat de la burgesia contra el proletariat revolucionari.
Una altra de les observacions incidentals d'Engels, relacionada també amb la qüestió de l’Estat, es refereix a la religió. És sabut que la socialdemocràcia alemanya, a mesura que s'afonava en la tolla, fent-se més i més oportunista, derivava cada vegada amb major freqüència a una torçuda interpretació filistea de la cèlebre fórmula que declara la religió "assumpte d'incumbència privada". En efecte, aquesta fórmula s'interpretava com si la qüestió de la religió fóra un assumpte d'incumbència privada també per al Partit del proletariat revolucionari!! Contra aquesta traïció completa al programa revolucionari del proletariat es va alçar Engels, que en 1891 només podia observar els gèrmens més tènues d'oportunisme en el seu Partit, i que, per tant, s'expressava amb la major cautela:
"Com els membres de la Comuna eren tots, quasi sense excepció, obrers o representants reconeguts dels obrers, els seus acords es distingien per un caràcter marcadament proletari. Una part dels seus decrets eren reformes que la burgesia republicana no s'havia atrevit a implantar per vil covardia i que posaven els fonaments indispensables per a la lliure acció de la classe obrera, com, per exemple, la implantació del principi que, amb respecte a l’Estat, la religió és un assumpte d'incumbència purament privada; altres anaven encaminats a salvaguardar directament els interessos de la classe obrera, i en part soscavaven profundament el vell ordre social..."
Engels subratlla intencionadament les paraules "amb respecte a l’Estat", assestant amb això un colp precís a l'oportunisme alemany, que declarava la religió un assumpte d'incumbència privada amb respecte al Partit i amb això rebaixava el Partit del proletariat revolucionari al nivell del més vulgar filisteisme "lliurepensador", disposat a tolerar l'aconfessionalisme, però que renúncia a la tasca del Partit de lluitar contra l'opi religiós que embruteix al poble.
El futur historiador de la socialdemocràcia alemanya, en investigar les arrels de la seua vergonyosa fallida en 1914, trobarà no pocs materials interessants sobre aquesta qüestió, començant per les evasives declaracions que es contenen en els articles del cap ideològic del Partit, Kautsky, en les que s'obri de bat a bat les portes a l'oportunisme, i acabant per l'actitud del Partit envers el "Els-von-Kirche-Bewegung" (moviment en pro de la separació dels particulars de l'Església), en 1913.
Però tornem a com Engels, vint anys després de la Comuna, va resumir les seues ensenyances per al proletariat militant. Heus ací les ensenyances que Engels destaca en primer pla:
“...Precisament la força opressora de l'antic govern centralista: l'exèrcit, la policia política i la burocràcia, que Napoleó havia creat en 1798 i que des de llavors havia sigut heretada per tots els nous governs com un instrument grat, emprant-lo contra els seus enemics; precisament aquesta força havia de ser afonada en tota França, com ho havia estat ja a París.
La Comuna va haver de reconèixer des del primer moment que la classe obrera, en arribar al Poder, no pot seguir governant amb la vella màquina de l’Estat; que, per a no perdre de nou la seua dominació acabada de conquistar, la classe obrera ha, d'una banda, d’escombrar tota la vella màquina repressiva utilitzada fins aleshores contra ella, i, d'una altra banda, previndre's contra els seus propis diputats i funcionaris, declarant-los a tots, sense excepció revocables en qualsevol moment..."
Engels subratlla una vegada i una altra que no sols sota la monarquia, sinó també sota la República democràtica, l’Estat segueix sent Estat, és a dir, conserva el seu traç característic fonamental: convertir els seus funcionaris, "servidors de la societat", òrgans d'ella, en senyors situats per damunt d'ella.
“...Contra aquesta transformació de l’Estat i dels òrgans de l’Estat de servidors de la societat en senyors situats per damunt de la societat, transformació inevitable en tots els estats anteriors, va emprar la Comuna dos remeis infal·libles. En primer lloc, va cobrir tots els càrrecs administratius, judicials i d'ensenyament per elecció, per mitjà de sufragi universal, concedint als electors el dret a revocar en tot moment els seus elegits. En segon lloc, tots els funcionaris, alts i baixos, només estaven retribuïts com els altres obrers. El sou màxim abonat per la Comuna no excedia de 6.000 francs8. Amb aquest sistema es posava una barrera eficaç a l'arribisme i la caça de càrrecs, i açò inclús sense comptar els mandats imperatius que va introduir la Comuna per als diputats als organismes representatius..."
Engels arriba ací en aquest interessant límit en què la democràcia conseqüent es transforma, d'una banda, en socialisme i, d'una altra, reclama el socialisme, puix que per a destruir l’Estat és necessari transformar les funcions de l'administració de l’Estat en operacions de control i registre tan senzilles, que siguen accessibles a la immensa majoria de la població, primer, i a tota la població, sense distinció, després. I la supressió completa de l'arribisme exigeix que els càrrecs "honorífics" de l’Estat, encara que siguen sense ingressos, no puguen servir de trampolí per a passar a llocs altament retribuïts en els Bancs i en les societats anònimes, com ocorre constantment hui fins en els països capitalistes més lliures.
Però Engels no incorre en l'error en què incorren, per exemple, alguns marxistes pel que fa a la qüestió del dret de les nacions a l'autodeterminació, creient que davall el capitalisme aquest dret és impossible, i, davall el socialisme, superflu. Semblant argumentació, que vol passar per enginyosa, però que en realitat és falsa, podria repetir-se a propòsit de qualsevol institució democràtica, i a propòsit també dels sous modests dels funcionaris, puix una democràcia duta fins a les seues últimes conseqüències és impossible sota el capitalisme, i, sota el socialisme, tota democràcia s’extingeix.
Açò és un sofisma semblant a aquell vell succeït de si una persona comença a quedar-se calba quan se li cau un pèl.
El desenvolupament de la democràcia fins a les seues últimes conseqüències, la indagació de les formes d'aquest desenvolupament, la seua comprovació en la pràctica, etc.: tot açò forma part integrant de les tasques de la lluita per la revolució social. Per separat, cap democràcia dóna com resultant el socialisme, però, en la pràctica, la democràcia no es pren mai "per separat", sinó que es pren sempre "en bloc", influint també sobre l'economia, accelerant la seua transformació i caient ella mateixa davall la influència del desenvolupament econòmic, etc. Tal és la dialèctica de la història viva.
Engels prossegueix:
“...En el capítol tercer de La guerra civil es descriu fil per randa aquesta tasca encaminada a fer botar [Sprengung ] el vell Poder estatal i substituir-lo per un altre nou realment democràtic. No obstant, era necessari detindre's a examinar ací breument alguns dels traços d'aquesta substitució, per ser precisament a Alemanya on la fe supersticiosa en l’Estat s'ha trasplantat del camp filosòfic a la consciència general de la burgesia i inclús a la de molts obrers. Segons la concepció filosòfica, l’Estat és la ‘realització de la idea’, o siga, traduït al llenguatge filosòfic, el regne de Déu sobre la terra, el camp en què es fan o han de fer-se realitat l'eterna veritat i l'eterna justícia. D'ací naix una veneració supersticiosa de l’Estat i de tot el que amb d’ell es relaciona, veneració supersticiosa que va arrelant en les consciències amb tanta major facilitat quant que la gent s'acostuma ja des de la infància a pensar que els assumptes i interessos comuns a tota la societat no poden gestionar-se ni salvaguardar-se d'una altra manera que com s'ha vingut fent fins ací, és a dir, per mitjà de l’Estat i dels seus funcionaris retribuïts amb bons llocs. I es creu haver donat un pas enormement audaç d'alliberar-se de la fe en la monarquia hereditària i entusiasmar-se per la República democràtica. En realitat, l’Estat no és més que una màquina per a l'opressió d'una classe per una altra, igual en la República democràtica que sota la monarquia; i en el millor dels casos, un mal que es transmet hereditàriament al proletariat que haja triomfat en la seua lluita per la dominació de classe. El proletariat victoriós, igual que va fer la Comuna, no podrà per menys d'amputar immediatament els costats pitjors d'aquest mal, mentrestant que una generació futura, educada en condicions socials noves i lliures, puga desfer-se de tot aqueix trasto vell de l’Estat".
Engels prevenia els alemanys perquè, en cas de substitució de la monarquia per la República, no oblidaren els fonaments del socialisme sobre la qüestió de l’Estat en general. Hui, les seues advertències pareixen una lliçó directa als senyors Tseretelli i Txernov, que en la seua pràctica "coalicionista" revelen una fe supersticiosa en l’Estat i una veneració supersticiosa per ell!
Dues observacions més. 1) Si Engels diu que sota la República democràtica l’Estat segueix sent, "igual" que sota la monarquia, "una màquina per a l'opressió d'una classe per una altra", açò no significa, de cap manera, que la forma d'opressió siga indiferent per al proletariat, com "ensenyen" alguns anarquistes. Una forma de lluita de classes i d'opressió de classe més àmplia, més lliure, més oberta, facilita en proporcions gegantines la missió del proletariat en la lluita per la destrucció de les classes en general. 2) La qüestió de per què només una nova generació estarà en condicions de desfer-se completament de tot aquest trasto vell de l’Estat, és una qüestió relacionada amb la superació de la democràcia, que passem a examinar.
6.- Engels i la superació de la democràcia
Engels es va expressar sobre açò en relació amb la qüestió de la inexactitud científica de la denominació de "socialdemòcrata".
En el pròleg a l'edició dels seus articles de la dècada de 1870 sobre diversos temes, predominantment de caràcter "internacional" [Internationales aus dem Volksstaat ], pròleg datat el 3 de gener de 1894, és a dir, escrit any i mig abans de morir Engels, aquest escrivia que en tots els articles s'empra la paraula "comunista" i no la de "socialdemòcrata", perquè en aquell moment socialdemòcrates es cridaven els proudhonistes a França i els lassalleans a Alemanya.
“...Per a Marx i per a mi [prossegueix Engels] era, per tant, senzillament impossible emprar, per a denominar el nostre punt de vista especial, una expressió tan elàstica. En l'actualitat, la cosa es presenta d'una altra manera, i aquesta paraula ['socialdemòcrata'] pot, tal vegada, passar [mag passieren ], encara que segueix sent inadequada [unpassend ] per a un partit el programa econòmic del qual no és un simple programa socialista en general, sinó un programa directament comunista, i la meta política final del qual és la superació total de l’Estat i, per consegüent, també de la democràcia. Però els noms dels vertaders [subratllat per Engels] partits polítics mai són absolutament adequats; el partit es desenvolupa i el nom queda".
El dialèctic Engels, en l'ocàs de la seua existència, segueix sent fidel a la dialèctica. Marx i jo (ens diu) teníem un bell nom, un nom científicament exacte, per al partit, però no teníem un vertader partit, és a dir, un Partit proletari de masses. Hui (a fins del segle XIX), hi ha un vertader partit, però el seu nom és científicament inexacte. No importa, "pot passar": allò d’important és que el Partit es desenvolupe, que el Partit no desconega la inexactitud científica del seu nom i que aquesta no l’impedisca desenvolupar-se en la direcció precisa!
Tal vegada hi haja algun bromista que vullga consolar-nos també a nosaltres, els bolxevics, a la manera d'Engels: nosaltres tenim un vertader partit, que es desenvolupa excel·lentment; pot "passar", per tant, també una paraula tan sense sentit, tan monstruosa, com la paraula "bolxevic", que no expressa absolutament res, llevat de la circumstància purament accidental que en el Congrés de Brussel·les-Londres de 1903 vam tindre nosaltres la majoria. Tal vegada hui, que les persecucions de juliol i d'agost contra el nostre Partit per part dels republicans i de la filistea democràcia "revolucionària" han fet la paraula "bolxevic" tan popular i honrosa, i que, a més, aqueixes persecucions han marcat un progrés tan enorme, un progrés històric del nostre Partit en el seu desenvolupament real, tal vegada hui, jo també dubtaria sobre la meua proposta d'abril de canviar el nom del nostre Partit. Tal vegada proposaria als meus camarades una "transacció": anomenar-nos Partit Comunista i deixar entre parèntesi la paraula bolxevic...
Però la qüestió del nom del Partit és incomparablement menys important que la qüestió de la posició del proletariat revolucionari respecte a l’Estat.
En les consideracions corrents sobre l’Estat, es comet constantment l'error contra el qual prevé ací Engels i que nosaltres hem assenyalat de pas en la nostra anterior exposició, a saber: s'oblida constantment que la destrucció de l’Estat és també la destrucció de la democràcia, que l'extinció de l’Estat implica l'extinció de la democràcia.
A primera vista, aquesta afirmació sembla extraordinàriament estranya i incomprensible; tal vegada en algú sorgisca inclús el temor que no estem esperant l'adveniment d'una organització social que no s'acate el principi de la subordinació de la minoria a la majoria, ja que la democràcia és, precisament, el reconeixement d'aquest principi.
No. La democràcia no és idèntica a la subordinació de la minoria a la majoria. Democràcia és l’Estat que reconeix la subordinació de la minoria a la majoria, és a dir, una organització cridada a exercir la violència sistemàtica d'una classe contra una altra, d'una part de la població contra una altra.
Nosaltres ens proposem com a meta final la destrucció de l’Estat, és a dir, de tota violència organitzada i sistemàtica, de tota violència contra els homes en general. No esperem l'adveniment d'un ordre social en què no s'acate el principi de la subordinació de la minoria a la majoria. Però, aspirant al socialisme, estem persuadits que aquest es convertirà gradualment en comunisme, i en relació amb açò desapareixerà tota necessitat de violència sobre els homes en general, tota necessitat de subordinació d'uns homes a d’altres, d'una part de la població a una altra, perquè els homes s'habituaran a observar les regles elementals de la convivència social sense violència i sense subordinació.
Per tal de subratllar aquest element de l'hàbit és que Engels parla d'una nova generació que, "educada en condicions socials noves i lliures, puga desfer-se de tot aquest trasto vell de l’Estat", de tot Estat, inclús de l’Estat democraticorepublicà.
Per a explicar açò, és necessari analitzar la qüestió de les bases econòmiques de l'extinció de L’Estat.
8 El que equival nominalment a uns 2.400 rubles i a uns 6.000 rubles segons la cotització actual. És completament imperdonable l’actitud d’aquells bolxevics que proposen, per exemple, retribucions de 9.000 rubles en els ajuntaments urbans, no proposant establir un sou màxim de 6.000 rubles (quantitat suficient) per a tot l’Estat.