CAPITOL III: L’ESTAT I LA REVOLUCIÓ. L’EXPERIÈNCIA DE LA COMUNA DE PARÍS DE 1871. L’ANÀLISI DE MARX
1.- En què consisteix l’heroisme de la temptativa dels comuners?
És sabut que alguns mesos abans de la Comuna, en la tardor de 1870, Marx va previndre els obrers de París; adduint que la temptativa de derrocar el govern seria un disbarat dictat per la desesperació. Però quan al març de 1871 es va imposar als obrers el combat decisiu i ells el van acceptar, quan la insurrecció va ser un fet, Marx va saludar la revolució proletària amb el més gran entusiasme, malgrat tots els mals auguris. Marx no es va aferrar a la condemna pedantesca d'un moviment "extemporani", com el tristament cèlebre renegat rus del marxisme Plekhanov, que al novembre de 1905 havia escrit encoratjant a la lluita als obrers i llauradors i que després de desembre de 1905 es va posar a cridar com un liberal qualsevol: "No s'havien d'haver empunyat les armes!"
Marx, al contrari, no es va acontentar d'entusiasmar-se davant de l'heroisme dels comuners, que, segons les seues paraules, "prenien el cel per assalt". Marx veia en aquell moviment revolucionari de masses, encara que aquest no va arribar a aconseguir els seus objectius, una experiència històrica de grandiosa importància, un cert pas cap endavant de la revolució proletària mundial, un pas pràctic més important que centenars de programes i de raciocinis. Analitzar aquesta experiència, traure’n les ensenyances tàctiques, revisar a la llum d'ella la seua teoria: heus ací com concebia la seua missió Marx.
L'única "correcció" que Marx va considerar necessari introduir en El Manifest Comunista va ser feta per ell a base de l'experiència revolucionària dels comuners de París.
L'últim pròleg a la nova edició alemanya d’El Manifest Comunista, subscrit pels seus dos autors, porta la data de 24 de juny de 1872. En aquest pròleg, els autors, Carles Marx i Frederic Engels, diuen que el programa d’El Manifest Comunista està "ara antiquat en determinats punts".
“...La Comuna ha demostrat, sobretot [ continuen ], que “la classe obrera no pot simplement prendre possessió de la màquina estatal existent i posar-la en marxa per als seus propis fins”...”
Les paraules posades entre cometes, en aquesta cita, van ser preses pels seus autors de l'obra de Marx La guerra civil a França.
Així, perquè, Marx i Engels atribuïen una importància tan gegantina a aquest ensenyament fonamental i principal de la Comuna de Paris, és que la van introduir com a correcció essencial en El Manifest Comunista.
És sobre manera característic que precisament aquesta correcció essencial haja estat tergiversada pels oportunistes i que el seu sentit siga, probablement, desconegut de les nou desenes parts, si no del noranta-nou per cent dels lectors d’El Manifest Comunista. D'aquesta tergiversació tractarem en detall més avall, en el capítol consagrat especialment a les tergiversacions. Ací, serà prou d’assenyalar que la manera corrent, vulgar, d’"entendre" les notables paraules de Marx citades per nosaltres consisteix a suposar que Marx subratlla ací la idea del desenvolupament lent, per oposició a la presa del Poder per la violència, i altres coses per l'estil.
En realitat, és precisament el contrari. El pensament de Marx consisteix que la classe obrera ha de destruir, trencar, la "màquina estatal existent" i no limitar-se simplement a apoderar-se’n.
El 12 d'abril de 1871, és a dir, justament en plena Comuna, Marx va escriure a Kugelmann:
"Si et fixes en l'últim capítol de meu Divuit de Brumari, veuràs que expose com a pròxima temptativa de la revolució francesa, no fer passar d'unes mans a d’altres la màquina burocraticomilitar, com es vènia fent fins ara, sinó trencar-la [subratllat per Marx; en l'original zerbrechen], i aquesta és justament la condició prèvia de tota vertadera revolució popular en el continent. En açò, precisament, consisteix la temptativa dels nostres heroics camarades de Paris" (p. 709 de la revista Neue Zeit, t. XX, I, any 1901-1902). (Les cartes de Marx a Kugelmann han sigut publicades en rus almenys en dues edicions, una d'elles redactada per mi i amb un pròleg meu.)
En aquests paraules: "trencar la màquina burocraticomilitar de l’Estat", es tanca, concisament expressada, l'ensenyança fonamental del marxisme en allò que pertoca a la qüestió de les tasques del proletariat en la revolució respecte a l’Estat. I aquest ensenyament és precisament el que no sols oblida en absolut, sinó que tergiversa directament la "interpretació" imperant, kautskiana, del marxisme!
Quant a la referència de Marx al Divuit de Brumari, més amunt hem citat en la seua integritat el passatge corresponent.
Interessa assenyalar especialment dos llocs en el mencionat passatge de Marx. En primer terme, Marx limita la seua conclusió al continent. Açò era lògic en 1871, quan Anglaterra era encara un model de país netament capitalista, però sense militarisme i, en una mesura considerable, sense burocràcia. Per això, Marx excloïa a Anglaterra, on la revolució, i àdhuc una revolució popular, es considerava i era llavors possible sense la condició prèvia de destruir "la màquina estatal existent".
Avui en dia, en 1917, en l'època de la primera gran guerra imperialista, aquesta limitació feta per Marx no té raó de ser. Anglaterra i Amèrica del Nord, els més grans i els últims representants (en el món sencer) de la "llibertat" anglosaxona, en el sentit d'absència de militarisme i de burocratisme, han anat rodant completament a l'immund i sagnant pantà, comú a tot Europa, de les institucions burocràticomilitars, que tot ho sotmeten i ho xafen. Hui, també a Anglaterra i a Amèrica del Nord és "condició prèvia de tota revolució vertaderament popular" destruir i trencar la "màquina estatal existent" (i que allí ha aconseguit, en els anys de 1914 a 1917, la perfecció "europea", la perfecció comuna a l'imperialisme).
En segon lloc, mereix especial atenció l'observació extraordinàriament profunda de Marx que la destrucció de la màquina burocràticomilitar de l’Estat és "condició prèvia de tota revolució vertaderament popular". Aquest concepte de revolució "popular " pareix estrany en boca de Marx, i els plekhanovistes i menxevics russos, aquests sequaços de Struve que volen fer-se passar per marxistes, podrien tal vegada explicar aquesta expressió de Marx com un "lapsus". Han reduït el marxisme a una deformació liberal tan mesquina, que, per a d’ells, no existeix més que l'antítesi entre revolució burgesa i proletària, i fins aquesta antítesi la comprenen d'una manera increïblement escolàstica.
Si prenem com a exemples les revolucions del segle XX, haurem de reconèixer com a burgeses, naturalment, també les revolucions portuguesa i turca. Però ni la una ni l'altra són revolucions "populars", perquè en cap de les dues actua perceptiblement, d'una manera activa, per pròpia iniciativa, amb les seues pròpies reivindicacions econòmiques i polítiques, la massa del poble, la immensa majoria d'aquest. En canvi, la revolució burgesa russa de 1905 a 1907, encara que no registrés èxits tan "brillants" com els que van aconseguir en certs moments les revolucions portuguesa i turca, va ser, sens dubte, una revolució "vertaderament popular", perquè la massa del poble, la majoria d'aquest, les "més baixes capes" socials, aixafades pel jou i l'explotació, van alçar-se per pròpia iniciativa, van estampar en tot el curs de la revolució el segell de les seues reivindicacions, dels seus intents de construir al seu mode una nova societat en compte de la societat vella que era destruïda.
En l'Europa de 1871, el proletariat no formava la majoria ni en un sol país del continent. Una revolució "popular", que arrossegués al moviment vertaderament a la majoria, només podia ser-ho aquella que abracés tant el proletariat com els llauradors. Ambdues classes formaven aleshores el "poble". Ambdues classes estan unides pel fet que la "màquina burocràticomilitar de l’Estat" les oprimeix, les esclavitza, les explota. Destruir, trencar aquesta màquina: tal és el vertader interès del "poble", de la seua majoria, dels obrers i de la majoria dels llauradors, tal és la "condició prèvia" per a una aliança lliure dels llauradors pobres amb els proletaris, sense l'aliança dels quals la democràcia serà precària, i la transformació socialista, impossible.
Vers aquesta aliança precisament s'obria camí, com és sabut, la Comuna de París, si bé no va abastar el seu objectiu per una sèrie de causes de caràcter intern i extern.
Consegüentment, en parlar d'una "revolució vertaderament popular", Marx, sense oblidar per a res les característiques de la petita burgesia (de les quals va parlar molt i amb freqüència), tenia en compte amb la major precisió la correlació efectiva de classes en la majoria dels Estats continentals d'Europa, en 1871. I, per altra banda, constatava que la "destrucció" de la màquina estatal respon als interessos dels obrers i llauradors, els uneix, planteja davant d'ells la tasca comuna de suprimir al "paràsit" i substituir-lo per quelcom nou. Però amb què substituir-lo concretament?
2.- Amb què substituir la màquina de l’estat una vegada destruïda?
En 1847, en El Manifest Comunista, Marx donava a aquesta pregunta una resposta encara completament abstracta, o, més exactament, una resposta que assenyalava les tasques, però no els mitjans per a resoldre-les. Substituir la màquina de l’Estat, una vegada destruïda, per l’"organització del proletariat com a classe dominant", "per la conquista de la democràcia": tal era la resposta d’El Manifest Comunista.
Sense perdre's en utopies, Marx esperava de l'experiència del moviment de masses la resposta a la qüestió de quines formes concretes hauria de revestir aquesta organització del proletariat com a classe dominant i de quin mode aquesta organització hauria de coordinar-se amb la "conquista de la democràcia" més completa i més conseqüent.
En la seua Guerra civil a França, Marx sotmet a l'anàlisi més atenta l'experiència de la Comuna, per breu que aquesta experiència haja estat. Citem els passatges més importants d'aquesta obra:
En el segle XIX, es va desenrotllar, procedent de l'Edat Mitjana, "el poder centralitzat de l’Estat, amb els seus òrgans omnipresents: l'exèrcit permanent, la policia, la burocràcia, el clergat i la magistratura". Amb el desenvolupament de l'antagonisme de classe entre el capital i el treball, "el Poder de l’Estat va anar adquirint cada vegada més el caràcter d'un poder públic per a l'opressió del treball, el caràcter d'una màquina de dominació de classe. Després de cada revolució, que marcava un pas endavant en la lluita de classes, s'acusava amb trets cada vegada més destacats el caràcter purament opressor del Poder de l’Estat". Després de la revolució de 1848-1849, el Poder de l’Estat es converteix en un "arma nacional de guerra del capital contra el treball". El Segon Imperi el consolida.
"L'antítesi directa de l'Imperi era la Comuna". "Era la forma definida" "d'aquella república que no havia d'abolir tan sols la forma monàrquica de la dominació de classe, sinó la dominació mateixa de classe..."
En què havia consistit, concretament, aquesta forma "definida" de la república proletària, socialista? Quin era l’Estat que havia començat a crear?
“...El primer decret de la Comuna va ser... la supressió de l'exèrcit permanent per a substituir-lo pel poble armat..."
Aquesta reivindicació figura avui en els programes de tots els partits que desitgen anomenar-se socialistes. Però el que valen els seus programes ens ho diu millor que res la conducta dels nostres socialrevolucionaris i menxevics, que precisament després de la revolució del 27 de febrer han renunciat de fet a posar en pràctica aquesta reivindicació!
“...La Comuna estava formada pels consellers municipals elegits per sufragi universal en els diversos districtes de París. Eren responsables i podien ser revocats en qualsevol moment. La majoria dels seus membres eren, naturalment, obrers o representants reconeguts de la classe obrera.
.... La policia, que fins llavors havia sigut instrument del govern central, va ser desposseïda immediatament de tots els seus atributs polítics i convertida en instrument de la Comuna, responsable davant d'aquesta i revocable en tot moment... I el mateix es va fer amb els funcionaris de totes les altres branques de l'administració... Des dels membres de la Comuna cap a baix, tots els que exercien càrrecs públics el feien pel salari d'un obrer. Tots els privilegis i les despeses de representació dels alts dignataris de l’Estat van desaparèixer junt amb aquests... Una vegada suprimits l'exèrcit permanent i la policia, instruments de la força material de l'antic govern, la Comuna es va afanyar a destruir també la força d'opressió espiritual, el poder dels capellans... Els funcionaris judicials van perdre la seua aparent independència... En el futur havien de ser elegits públicament, ser responsables i revocables..."
Per tant, la Comuna substitueix la màquina estatal destruïda, aparentment "només" per una democràcia més completa: supressió de l'exèrcit permanent i completa elegibilitat i amobilitat de tots els funcionaris. Però, en realitat, aquest "només" representa un canvi gegantí d'unes institucions per d’altres d'un tipus distint per principi. Ací estem precisament davant d'un d'aqueixos casos de "transformació de la quantitat en qualitat": la democràcia, duta a la pràctica de la forma més completa i conseqüent que pot concebre's, es converteix de democràcia burgesa en democràcia proletària, d'un Estat (força especial per a la repressió d'una determinada classe) en quelcom que ja no és un Estat pròpiament dit.
Encara és necessari reprimir a la burgesia i vèncer la seua resistència. Açò era especialment necessari per a la Comuna, i una de les causes de la seua derrota està en no haver fet açò amb suficient decisió. Però ací l'òrgan repressor és ja la majoria de la població i no una minoria, com havia sigut sempre, el mateix sota l'esclavitud i la servitud que sota l'esclavitud assalariada. I, des del moment en què és la majoria del poble la que reprimeix per si mateixa als seus opressors, no és ja necessària una "força especial" de repressió! En aquest sentit, l’Estat comença a extingir-se. En comptes d'institucions especials d'una minoria privilegiada (la burocràcia privilegiada, els caps de l'exèrcit permanent), pot portar a efecte açò directament la majoria, i, com més intervinga tot el poble en l'execució de les funcions pròpies del Poder de l’Estat, menor és la necessitat del dit Poder.
En aquest sentit, és singularment notable una de les mesures decretades per la Comuna, que Marx subratlla: l'abolició de totes les despeses de representació, de tots els privilegis pecuniaris dels funcionaris, la reducció dels sous de tots els funcionaris de l’Estat al nivell del "salari d'un obrer ". Ací és precisament on s'expressa d'una manera més evident el viratge de la democràcia burgesa a la democràcia proletària, de la democràcia de la classe opressora a la democràcia de les classes oprimides, de l’Estat com "força especial" per a la repressió d'una determinada classe a la repressió dels opressors per la força conjunta de la majoria del poble, dels obrers i els llauradors. I és precisament en aquest punt tan evident (tal vegada el més important, pel que fa a la qüestió de L’Estat) en què les ensenyances de Marx han sigut més relegades a l'oblit! En els comentaris de popularització (la quantitat dels quals és innumerable) no es parla d'açò. "És usual" guardar silenci sobre açò, com si es tractés d'una "ingenuïtat" passada de moda, quelcom així com quan els cristians, després de convertir-se el cristianisme en religió de l’Estat, es "van oblidar" de les "ingenuïtats" del cristianisme primitiu i del seu esperit democràticorevolucionari.
La reducció dels sous dels alts funcionaris de l’Estat sembla "simplement" la reivindicació d'una democràcia ingènua, primitiva. Un dels "fundadors" de l'oportunisme modern, l'exsocialdemòcrata E. Bernstein, s'ha dedicat més d'una vegada a repetir aqueixes burles burgeses trivials sobre la democràcia "primitiva". Com tots els oportunistes, com els actuals kautskians, no comprenia en absolut, en primer lloc, que el pas del capitalisme al socialisme és impossible sense un cert "retorn" a la democràcia "primitiva" (perquè ¿com, si no, passar a l'execució de les funcions de l’Estat per la majoria de la població, per tota la població en bloc?); i, en segon lloc, que aquesta "democràcia primitiva", basada en el capitalisme i en la cultura capitalista, no és la democràcia primitiva dels temps prehistòrics o de l'època precapitalista. La cultura capitalista ha creat la gran producció, fàbriques, ferrocarrils, el correu i el telèfon, etc., i sobre aquesta base, una enorme majoria de les funcions de l'antic "Poder de l’Estat" s'han simplificat tant i poden reduir-se a operacions tan senzillíssimes de registre, comptabilitat i control, que aquests funcions són totalment assequibles a tots els que saben llegir i escriure, que poden executar-se en absolut pel "salari normal d'un obrer", que se les pot (i se les deu) desposseir de tota ombra de quelcom privilegiat i "jeràrquic".
La completa elegibilitat i l'amobilitat en qualsevol moment de tots els funcionaris sense excepció; la reducció del seu sou als límits del "salari normal d'un obrer": aquests mesures democràtiques, senzilles i "evidents per si mateixes", al mateix temps que unifiquen els interessos dels obrers i de la majoria dels llauradors, serveixen de pont que condueix del capitalisme al socialisme. Aquests mesures afecten a la reorganització de l’Estat, a la reorganització purament política de la societat, però és evident que només adquireixen el seu ple sentit i importància en connexió amb la "expropiació dels expropiadors" ja en realització o en preparació, és a dir, amb la transformació de la propietat privada capitalista sobre els mitjans de producció en propietat social.
"En suprimir les dues majors partides de despeses, l'exèrcit permanent i la burocràcia d’Estat, la Comuna [escriu Marx] va convertir en realitat aqueix tòpic de totes les revolucions burgeses: un govern barat".
Entre els llauradors, igual que en les altres capes de la petita burgesia, només "prospera", només "s'obri pas" en sentit burgès, és a dir, es converteixen en gents acomodades, en burgesos o en funcionaris amb una situació garantida i privilegiada, una minoria insignificant. La immensa majoria dels llauradors de tots els països capitalistes que hi ha una massa llauradora (i aquests països capitalistes formen la majoria), es troba oprimida pel govern i anhela derrocar-lo, anhela un govern "barat". Açò pot realitzar-lo només el proletariat, i, al realitzar-lo, dóna al mateix temps un pas cap a la transformació socialista de L’Estat.
3.- L’abolició del parlamentarisme
"La Comuna [va escriure Marx] havia de ser, no una corporació parlamentària, sinó una corporació de treball, legislativa i executiva al mateix temps...".
"En comptes de decidir una vegada cada tres o cada sis anys quins membres de la classe dominant han de representar i aixafar [ver-und zertreten] el poble en el parlament, el sufragi universal havia de servir al poble, organitzat en comunes, per a trobar obrers, inspectors i comptables amb destí a les seues empreses de la mateixa manera que el sufragi individual serveix als patrons per al mateix fi.”
Aquesta notable crítica del parlamentarisme, traçada en 1871, figura també avui en dia, gràcies al predomini del socialxovinisme i de l'oportunisme, entre les "paraules oblidades" del marxisme. Els ministres i parlamentaris professionals, els traïdors al proletariat i els "quincallers" socialistes dels nostres dies han deixat íntegrament als anarquistes la crítica del parlamentarisme, i sobre aquesta base sorprenentment judiciosa han declarat tota crítica del parlamentarisme com... "anarquisme"!! No té res d'estrany que el proletariat dels països parlamentaris "avançats", fastiguejat de "socialistes" com els Scheidemann, David, Legien, Sembat, Renaudel, Henderson, Vandervelde, Stauning, Branting, Bissolati i Cia., haja posat cada vegada més les seues simpaties en l'anarcosindicalisme, malgrat que aquest és germà carnal de l'oportunisme.
Però per a Marx la dialèctica revolucionària no va ser mai aqueixa vàcua frase de moda, aqueixa bagatel·la en què l'han convertida Plekhanov, Kautsky i altres. Marx sabia trencar implacablement amb l'anarquisme per la seua incapacitat per a aprofitar-se fins de l’estable" del parlamentarisme burgès (sobretot quan se sap que no s'està davant de situacions revolucionàries), però, alhora, sabia també fer una crítica autènticament revolucionària i proletària del parlamentarisme.
Decidir una vegada cada cert nombre d'anys quins membres de la classe dominant han d'oprimir i aixafar el poble en el parlament: heus ací la vertadera essència del parlamentarisme
burgès, no sols en les monarquies constitucionals parlamentàries, sinó també en les repúbliques més democràtiques.
Però si plantegem la qüestió de l’Estat, si enfoquem el parlamentarisme com una de les institucions de l’Estat, des del punt de vista de les tasques del proletariat en aquest terreny, ¿on està llavors l'eixida del parlamentarisme? Com és possible prescindir d'ell?
Cal dir, una vegada i una altra, que les ensenyances de Marx, basades en l'experiència de la Comuna, estan tan oblidades, que per a el "socialdemòcrata" modern (llija's: per als actuals traïdors al socialisme) és senzillament incomprensible una altra crítica del parlamentarisme que no siga l'anarquista o la reaccionària.
L'eixida del parlamentarisme no està, naturalment, en l'abolició de les institucions representatives i de l'elegibilitat, sinó en transformar les institucions representatives de llocs de xarlatanisme en corporacions "de treball". "La Comuna havia de ser, no una corporació parlamentària, sinó una corporació de treball, legislativa i executiva al mateix temps".
"No una corporació parlamentària, sinó una corporació de treball": aquest tir va dret al cor dels parlamentaris moderns i dels "gossets falders" parlamentaris de la socialdemocràcia! Fixeu-vos en qualsevol país parlamentari, d'Amèrica del Nord a Suïssa, de França a Anglaterra, Noruega, etc.: la vertadera labor "d'Estat" es fa entre bastidors i l'executen els ministeris, les oficines, els Estats Majors. En els parlaments no es fa més que xerrar, amb la finalitat especial d'entabanar al "populatxo". I tan cert és açò, que fins en la república russa, república democràticoburguesa, abans d'haver aconseguit crear un vertader parlament, s'han posat de manifest de seguida tots aquests pecats del parlamentarisme. Herois del filisteisme podrit com els Skobelev i els Tseretelli, els Txernov i els Avksentiev se les han arreglat per a envilir fins els Soviets, segons el patró del més sòrdid parlamentarisme burgès, convertint-los en vacus llocs de xarlatanisme. En els Soviets, els senyors ministres "socialistes" enganyen als ingenus pobletans amb frases i amb resolucions. En el govern, es desenrotlla uns rigodons permanents, d'una banda per a "encebar" amb llocs ben retribuïts i honrosos al nombre més gran possible de socialrevolucionaris i menxevics, i, d'una altra banda, per a "distraure l'atenció" del poble. Mentrestant, en les oficines i en els Estats Majors "es desenrotlla" la labor "de l’Estat"!
El Dielo Naroda, òrgan del partit governant dels "socialistes revolucionaris", reconeixia no fa molt en un editorial (amb eixa sinceritat inimitable de les gents de la "bona societat" en la que "tots" exerceixen la prostitució política) que fins en els ministeris regentats per "socialistes" (perdoneu l'expressió!), que fins en aquests ministeris subsisteix substancialment tot el vell aparell burocràtic, funcionant a l'antiga i sabotejant amb absoluta "llibertat" les iniciatives revolucionàries! I encara que no tinguérem aquesta confessió, ¿la història real de la participació dels socialrevolucionaris i els menxevics en el govern no demostra açò? L'única cosa que hi ha de característic en açò és que els senyors Txernov, Rusanov, Sensinov i la resta de redactors del Dielo Naroda, associats en el ministeri amb els kadets, han perdut el pudor fins a tal punt, que no s’avergonyeixen de comptar públicament, sense rubor, com si es tractara d'una menudesa, que en "els seus" ministeris tot està igual que abans!! Per a enganyar els llauradors ingenus, frases revolucionariodemocràtiques, i per a "complaure" els capitalistes, el laberint burocràticooficinesc: he ací l'essència de l’"honorable" coalició.
La Comuna substitueix el parlamentarisme venal i podrit de la societat burgesa per institucions en què la llibertat de crítica i d'examen no degenera en engany, perquè ací els parlamentaris han de treballar ells mateixos, han d'executar ells mateixos les seues lleis, han de comprovar ells mateixos els resultats, han de respondre directament davant dels seus electors. Les institucions representatives continuen, però desapareix el parlamentarisme com a sistema especial, com a divisió del treball legislatiu i executiu, com a situació privilegiada per als diputats. Sense institucions representatives no pot concebre's la democràcia, ni inclús la democràcia proletària; sense parlamentarisme, sí que pot i ha de concebre's, si la crítica de la societat burgesa no és per a nosaltres una frase vàcua, si l'aspiració de derrocar la dominació de la burgesia és en nosaltres una aspiració seriosa i sincera i no una frase "electoral" per a caçar els vots dels obrers, com és en els llavis dels menxevics i els socialrevolucionaris, com és en els llavis dels Scheidemann i Legien, els Sembat i Vandervelde.
És sobre manera instructiu que, en parlar de les funcions d'aquella burocràcia que necessita també la Comuna i la democràcia proletària, Marx prenga com a punt de comparació als empleats de "qualsevol altre patró", és a dir, una empresa capitalista normal, amb "obrers, inspectors i comptables".
En Marx no hi ha ni rastre d'utopisme, en el sentit que invente i fantasiege sobre la "nova" societat. No, Marx estudia com un procés historiconatural com naix la nova societat de l'antiga, estudia les formes de transició de l'antiga a la nova societat. Pren l'experiència real del moviment proletari de masses i s'esforça en traure’n les ensenyances pràctiques. "Aprèn" de la Comuna, com tots els grans pensadors revolucionaris no van témer aprendre de l'experiència dels grans moviments de la classe oprimida, no dirigint-los mai "sermons" pedantescos (per l'estil del "no s'havia d'haver empunyat les armes", de Plekhanov, o de la frase de Tseretelli: "una classe ha de saber moderar-se").
No cap parlar de l'abolició sobtada de la burocràcia, en totes parts i fins a les seues últimes arrels. Açò és una utopia. Però el destruir de colp l'antiga màquina burocràtica i començar a construir immediatament una altra nova, que permeta anar reduint gradualment al no-res tota burocràcia, no és una utopia; és l'experiència de la Comuna, és la tasca directa, immediata, del proletariat revolucionari.
El capitalisme simplifica les funcions de l'administració de l’”Estat", permet desterrar l’"administració burocràtica" i reduir-ho tot a una organització dels proletaris (com a classe dominant) que pren al seu servei, en nom de tota la societat, a "obrers, inspectors i comptables".
Nosaltres no som utopistes. No "somiem" en com podrà prescindir-se de colp de tot govern, de tota subordinació, aquests somnis anarquistes, basats en la incomprensió de les tasques de la dictadura del proletariat, són fonamentalment aliens al marxisme i, de fet, només serveixen per a ajornar la revolució socialista fins al moment en què els homes siguen distints. No, nosaltres volem la revolució socialista amb homes com els de hui, amb homes que no puguen arreglar-se-les sense subordinació, sense control, sense "inspectors i comptables".
Però a qui cal sotmetre's és a l'avantguarda armada de tots els explotats i treballadors: al proletariat. L’"administració burocràtica" específica dels funcionaris de l’Estat, pot i ha de començar a substituir-se immediatament, de la nit al matí, per les simples funcions d’"inspectors i comptables", funcions que ja avui són plenament accessibles al nivell de desenrotllament dels habitants de les ciutats i que poden ser perfectament exercides pel "salari d'un obrer".
Organitzem la gran producció nosaltres mateixos, els obrers, partint del que ha estat creat ja pel capitalisme, basant-nos en la nostra pròpia experiència obrera, establint una disciplina rigorosíssima, fèrria, mantinguda pel Poder estatal dels obrers armats; reduirem als funcionaris de l’Estat a ser simples executors de les nostres directives, "inspectors i comptables" responsables, amovibles i modestament retribuïts (en unió, naturalment, de tècnics de tota mena, de tots els tipus i graus): heus ací nostra tasca proletària, heus ací per on es pot i s'ha de començar a portar a terme la revolució proletària. Aquest començament, sobre la base de la gran producció, condueix per si mateix a l’"extinció" gradual de tota burocràcia, a la creació gradual d'un ordre (ordre sense cometes, ordre que no s'assemblarà en res a l'esclavitud assalariada), d'un ordre en què les funcions d'inspecció i de comptabilitat, cada vegada més simplificades, s'executaran per tots seguint un torn, acabaran per convertir-se en costum, i, per fi, desapareixeran com a funcions especials d'una capa especial de la societat.
Un enginyós socialdemòcrata alemany de la dècada del 70 del segle passat, va dir que el correu era un model d'economia socialista. Açò és molt exacte. Hui, el correu és una empresa organitzada segons el patró d'un monopoli capitalista d'Estat. L'imperialisme va convertint a poc a poc tots els trusts en organitzacions d'aquest tipus. En ells veiem aqueixa mateixa burocràcia burgesa, entronitzada sobre els "simples" treballadors, aclaparats de treball i famolencs. Però el mecanisme de la gestió social està ja preparat en aquestes organitzacions. No hi ha més que derrocar els capitalistes, destruir, per la mà fèrria dels obrers armats, la resistència d'aquests explotadors, trencar la màquina burocràtica de l’Estat modern, i tindrem davant de nosaltres un mecanisme d'alta perfecció tècnica, lliure del "paràsit" i perfectament susceptible de ser posat en marxa pels mateixos obrers units, donant ocupació a tècnics, inspectors i comptables i retribuint el treball de tots aquests, com el de tots els funcionaris de l’”Estat" en general, amb el salari d'un obrer. Heus ací una tasca concreta, una tasca pràctica que és ja immediatament realitzable respecte a tots els trusts, que allibera als treballadors de l'explotació i que té en compte l'experiència ja iniciada pràcticament (sobretot en el terreny de l'organització de l’Estat) per la Comuna.
Organitzar tota l'economia nacional com ho està el correu perquè els tècnics, els inspectors, els comptables i tots els funcionaris en general perceben sous que no siguen superiors al "salari d'un obrer", sota el control i la direcció del proletariat armat: heus ací el nostre objectiu immediat. Aquest és l’Estat que nosaltres necessitem i la base econòmica sobre la qual aquest Estat ha de descansar. Això és el que donaran l'abolició del parlamentarisme i la conservació de les institucions representatives, heus ací el que alliberarà a les classes treballadores de la prostitució d'aquestes institucions per la burgesia.
4.- Organització de la unitat de la nació
“...En el breu esbós d'organització nacional que la Comuna no va tindre temps de desenrotllar, es diu clarament que la Comuna havia de ser... la forma política fins i tot de l'aldea més petita del país"... Les comunes elegirien la "delegació nacional" de París.
“...Les poques, però importants funcions que inclús quedarien llavors al govern central no es suprimirien, com falsejant conscientment la veritat s'ha dit, sinó que serien exercides per funcionaris comunals, és a dir, rigorosament responsables..."
“...No es tractava de destruir la unitat de la nació, sinó al contrari, d'organitzar-la per mitjà d'un règim comunal. La unitat de la nació havia de convertir-se en una realitat per mitjà de la destrucció d'aquell Poder de l’Estat que pretenia ser l'encarnació d'aquesta unitat, però volia ser independent de la nació i estar situat per damunt d'ella. De fet, aquest Poder de l’Estat no era més que una excrescència parasitària en el cos de la nació...." "La tasca consistia a amputar els òrgans purament repressius del vell Poder estatal i arrencar les seues legítimes funcions de mans d'una autoritat que pretén col·locar-se sobre la societat, per a restituir-les als servidors responsables d'aquesta societat".
Fins a quin punt els oportunistes de la socialdemocràcia actual no han comprés (tal vegada fóra més exacte dir que no han volgut comprendre) aquests raonaments de Marx, ho revela millor que res el llibre herostràticament cèlebre del renegat Bernstein: Les premisses del socialisme i les tasques de la socialdemocràcia. Referint-se precisament a les citades paraules de Marx, Bernstein escrivia que en elles es desenrotlla un programa "que, pel seu contingut polític, presenta, en tots els seus traços essencials, la major semblança amb el federalisme de Proudhon. Malgrat totes les altres diferències que separen a Marx i al 'petitburgès' Proudhon [Bernstein posa aquesta paraula entre cometes, volent donar-li una intenció irònica], en aquests punts el curs de les idees és el més afí que cap en aquests dos". Naturalment, prossegueix Bernstein, que la importància de les municipalitats va en augment, però "a mi em sembla dubtós que aquesta abolició [Auflösung - literalment: dissolució] dels estats moderns i la transformació completa [Umwandlung : canvi radical] de la seua organització, tal com Marx i Proudhon la descriuen (formació de l'Assemblea Nacional amb delegats de les assemblees provincials o regionals, integrades al seu torn per delegats de les comunes), hauria de ser l'obra inicial de la democràcia, desapareixent, per tant, totes les formes anteriors de les representacions nacionals" (Bernstein Les premisses del socialisme, ps. 134 i 136, edició alemanya de 1899).
Açò és senzillament monstruós: Confondre les concepcions de Marx sobre la "destrucció del Poder estatal, del paràsit", amb el federalisme de Proudhon! Però açò no és casual, perquè a l'oportunista no se li passa tan sols per les esmentes pensar que ací Marx no parla en manera alguna del federalisme per oposició al centralisme, sinó de la destrucció de l'antiga màquina burgesa de l’Estat, existent en tots els països burgesos.
A l'oportunista només se li ve a les esmentes el que veu en torn seu, al mig del filisteisme mesquí i de l'estancament "reformista", a saber: només les "municipalitats"! L'oportunista ha perdut el costum del pensar tan sols en la revolució del proletariat.
Açò és ridícul. Però el curiós és que ningú haja contés amb Bernstein sobre aquest punt. Bernstein va ser refutat per molts, especialment per Plekhanov en la literatura russa i per Kautsky en l'europea, però ni un ni altre han parlat d'aquesta tergiversació de Marx per Bernstein.
L'oportunista s'ha desacostumat fins a tal punt de pensar en revolucionari i de reflexionar sobre la revolució, que atribueix a Marx el "federalisme", confonent-lo amb el fundador de l'anarquisme, Proudhon. I Kautsky i Plekhanov, que volen passar per marxistes ortodoxos i defendre la doctrina del marxisme revolucionari, guarden silenci sobre açò! Ens trobem ací amb una de les arrels d'aqueix extraordinari embordoniment de les idees sobre la diferència entre marxisme i anarquisme, que és característic tant dels kautskians com dels oportunistes i del que haurem de parlar encara més.
En els citats passatges de Marx sobre l'experiència de la Comuna, no hi ha ni rastre de federalisme. Marx coincideix amb Proudhon precisament en quelcom que no veu l'oportunista Bernstein. Marx discrepa de Proudhon precisament en allò en què Bernstein veu una afinitat.
Marx coincideix amb Proudhon que aquests dos advoquen per la "destrucció" de la màquina moderna de l’Estat. Aquesta coincidència del marxisme amb l'anarquisme (tant amb el de Proudhon com amb el de Bakunin) no volen veure’l ni els oportunistes ni els kautskians, perquè aquests dos han desertat del marxisme en aquest punt.
Marx discrepa de Proudhon i de Bakunin precisament en la qüestió del federalisme (per a no parlar tan sols de la dictadura del proletariat). El federalisme és una derivació de principi de les concepcions petitburgeses de l'anarquisme. Marx és centralista. En els passatges seus citats més amunt, no es conté la menor desviació del centralisme. Només aquells que es troben possesos de la "fe supersticiosa" del filisteu en l’Estat poden confondre la destrucció de la màquina de l’Estat burgès amb la destrucció del centralisme!
I bé, si el proletariat i els llauradors pobres prenen en les seues mans el Poder de l’Estat, s'organitzen d'una manera absolutament lliure en comunes i unifiquen l'acció de totes les comunes per a dirigir els colps contra el capital, per a xafar la resistència dels capitalistes, per a lliurar a tota la nació, a tota la societat, la propietat privada sobre els ferrocarrils, les fàbriques, la terra, etc., potser açò no serà el centralisme? Potser açò no serà el més conseqüent centralisme democràtic, i a més un centralisme proletari?
A Bernstein no li cap, senzillament, en el cap que siga possible un centralisme voluntari, una unió voluntària de les comunes en la nació, una fusió voluntària de les comunes proletàries per a xafar la dominació burgesa i la màquina burgesa de l’Estat. Per a Bernstein, com per a tot filisteu, el centralisme és quelcom que només pot vindre de dalt, que només pot ser imposat i mantingut per la burocràcia i el militarisme.
Marx subratlla intencionadament, com preveient la possibilitat que les seues idees foren tergiversades, que acusar a la Comuna de voler destruir la unitat de la nació, de voler suprimir el Poder central, és una falsedat conscient. Marx usa intencionadament l'expressió "organitzar la unitat de la nació", per a contraposar el centralisme conscient, democràtic, proletari, al centralisme burgès, militar, burocràtic.
Però ...no hi ha pitjor sord que qui no vol escoltar. I els oportunistes de la socialdemocràcia actual no volen, en efecte, escoltar parlar de la destrucció del Poder de l’Estat, de l'eliminació del paràsit.
5.- La destrucció de l’estat paràsit
Hem citat ja, i anem a completar-les ací, les paraules de Marx relatives a aquest punt.
"Generalment, les noves creacions històriques [escrigué Marx] estan destinades a què se les prenga per una reproducció de les formes velles, i inclús ja caduques, de vida social amb les quals les noves institucions presenten certa semblança. Així, també aquesta nova Comuna, que destrueix [bricht: trenca] el Poder estatal modern, ha estat considerada com una resurrecció de les Comunes medievals..., com una federació de petits estats, d'acord amb el somni de Montesquieu i els girondins..., com una forma exagerada de la vella lluita contra l'excessiu centralisme.
...Al contrari, el règim comunal hauria tornat a l'organisme social totes les forces que fins llavors venia devorant ‘l’Estat', excrescència parasitària que es nodreix a costa de la societat i entorpeix el seu lliure moviment. Amb aquest sol fet hauria iniciat la regeneració de França...
....El règim comunal hauria col·locat als productors rurals sota la direcció ideològica de les capitals de les seues províncies i els hauria ofert ací, en els obrers de la ciutat, els representants naturals dels seus interessos. La sola existència de la Comuna implicava, com quelcom evident, un règim d'autonomia local, però no ja com a contrapès a un Poder de l’Estat que ara seria superflu..."
"Destrucció del Poder estatal", que era una "excrescència parasitària", la seua "amputació", “destrucció”, el "Poder de l’Estat que ara seria superflu": heus ací com s'expressa Marx en parlar de l’Estat, valorant i analitzant l'experiència de la Comuna.
Tot açò va ser escrit fa poc menys de mig segle, però avui cal procedir a vertaderes excavacions per a dur a la consciència de les grans masses un marxisme no falsejat. Les conclusions deduïdes de l'observació de l'última gran revolució viscuda per Marx van ser lliurades a l'oblit precisament en arribar el moment de les següents grans revolucions del proletariat.
“...La varietat d'interpretacions a què ha sigut sotmesa la Comuna i la varietat d'interessos que han trobat la seua expressió en ella demostren que era una forma política perfectament flexible, a diferència de les formes anteriors de govern, que havien sigut totes essencialment repressives. Heus ací el seu vertader secret: la Comuna era en essència el govern de la classe obrera, fruit de la lluita de la classe productora contra la classe apropiadora, la forma política, descoberta, a la fi, sota la qual podia dur-se a terme l'emancipació econòmica del treball...
"Sense aquesta última condició el règim comunal hauria sigut una impossibilitat i una impostura".
Els utopistes s’havien dedicat a "descobrir" les formes polítiques sota les quals havia de produir-se la transformació socialista de la societat. Els anarquistes es desentenien del problema de les formes polítiques en general. Els oportunistes de la socialdemocràcia actual van prendre les formes polítiques burgeses de l’Estat democràtic parlamentari com un límit insuperable i es van trencar el front de tant agenollar-se davant d'aquest "model", considerant com a anarquisme tota aspiració a trencar aquests formes.
Marx va deduir, de tota la història del socialisme i de les lluites polítiques, que l’Estat haurà de desaparèixer i que la forma transitòria per a la seua desaparició (la forma de transició de l’Estat al no Estat) serà "el proletariat organitzat com a classe dominant". Però Marx no es proposava descobrir les formes polítiques d'aquest futur. Es va limitar a la investigació precisa de la història francesa, a la seua anàlisi i a la conclusió a què va portar l'any 1851: s'acosta la destrucció de la màquina de l’Estat burgès.
I quan va esclatar el moviment revolucionari de masses del proletariat, Marx, malgrat el revés sofert per aquest moviment, malgrat la seua fugacitat i la seua patent debilitat, es va posar a estudiar quines formes havia revelat. La Comuna és la forma, "descoberta, a la fi", per a la revolució proletària, sota la qual pot aconseguir-se l'emancipació econòmica del treball.
La Comuna és el primer intent de la revolució proletària de destruir la màquina de l’Estat burgès, i la forma política, "descoberta, a la fi", que pot i ha de substituir al que destrueix.
Més endavant, en el curs de la nostra exposició, veurem que les revolucions russes de 1905 i 1917 prossegueixen, en altres circumstàncies, sota condicions diferents, l'obra de la Comuna, i confirmen la genial anàlisi històrica de Marx.