CAPITOL II: L’ESTAT I LA REVOLUCIÓ. L’EXPERIÈNCIA DELS ANYS 1848 A 1851
1.- En vespres de la revolució
Les primeres obres del marxisme madur, Misèria de la Filosofia i El Manifest Comunista, daten precisament de la vespra de la revolució de 1848. Aquesta circumstància fa que en aquestes obres es continga, fins a cert punt, a més a més d'una exposició dels fonaments generals del marxisme, el reflex de la situació revolucionària concreta d'aquella època; per això serà, potser, més convenient examinar el que els autors d'aqueixes obres diuen sobre l’Estat, immediatament abans d'examinar les conclusions tretes per ells de l'experiència dels anys 1848-1851.
"En el transcurs del desenvolupament, la classe obrera [escriu Marx en La Misèria de la Filosofia] substituirà l'antiga societat burgesa per una associació que excloga a les classes i el seu antagonisme; i no existirà ja un Poder polític pròpiament dit, perquè el Poder polític és precisament l'expressió oficial de l'antagonisme de classe dins de la societat burgesa" (p.182 de l'edició alemanya de 1885).
És interessant confrontar amb aquesta exposició general de la idea de la desaparició de l’Estat després de la supressió de les classes, l'exposició que conté El Manifest Comunista, escrit per Marx i Engels alguns mesos després, a saber, al novembre de 1847:
"En esbossar les fases més generals del desenrotllament del proletariat, hem seguit la guerra civil més o menys latent que existeix al si de la societat vigent, fins al moment en què es transforma en una revolució oberta i el proletariat, derrocant per la violència a la burgesia, instaura la seua dominació...
Ja vam deixar dit que el primer pas de la revolució obrera serà la transformació [literalment: elevació] del proletariat en classe dominant, la conquista de la democràcia.
El proletariat es valdrà de la seua dominació política per a anar arrancant gradualment a la burgesia tot el capital, per a centralitzar tots els instruments de producció en mans de l’Estat, és a dir, del proletariat organitzat com a classe dominant, i per a augmentar amb la major rapidesa possible les forces productives" (ps. 31 i 37 de la 7ª edició alemanya, de 1906).
Veiem ací formulada una de les idees més notables i més importants del marxisme en la qüestió de l’Estat, a saber: la idea de la "dictadura del proletariat" (com van començar a denominar-la Marx i Engels després de la Comuna de París) i així mateix la definició de l’Estat, interessant en el més alt grau, que es conté també entre les "paraules oblidades" del marxisme: "l’Estat, és a dir, el proletariat organitzat com a classe dominant ".
Aquesta definició de l’Estat no sols no s'ha explicat mai en la literatura imperant de propaganda i agitació dels partits socialdemòcrates oficials, sinó que, a més, l'han lliurat expressament a l'oblit, perquè és del tot inconciliable amb el reformisme i es dóna de bufetades amb els prejudicis oportunistes corrents i les il·lusions filistees sobre el "desenvolupament pacífic de la democràcia".
El proletariat necessita l’Estat, repeteixen tots els oportunistes socialxovinistes i kautskians, assegurant que tal és la doctrina de Marx i "oblidant-se " d'afegir, primer, que, segons Marx, el proletariat només necessita un Estat que s'extingisca, és a dir, organitzat de tal manera, que comence a extingir-se immediatament i que no puga per menys d'extingir-se; i, segon, que els treballadors necessiten un "Estat", "és a dir, el proletariat organitzat com a classe dominant".
L’Estat és una organització especial de la força, és una organització de la violència per a la repressió d'una classe qualsevol. Quina classe és la que el proletariat ha de reprimir? Només és, naturalment, la classe explotadora, és a dir, la burgesia. Els treballadors només necessiten l’Estat per a xafar la resistència dels explotadors, i aquest aixafament només pot dirigir-lo, només pot portar-lo a la pràctica el proletariat, com l'única classe conseqüentment revolucionària, com l'única classe capaç d'unir a tots els treballadors i explotats en la lluita contra la burgesia, per la completa eliminació d'aquesta.
Les classes explotadores necessiten la dominació política per a mantindre l'explotació, és a dir, en interès egoista d'una minoria insignificant contra la majoria immensa del poble. Les classes explotades necessiten la dominació política per a destruir completament tota explotació, és a dir, en interès de la majoria immensa del poble contra la minoria insignificant dels esclavistes moderns, és a dir, els grans terratinents i capitalistes.
Els demòcrates petitburgesos, aquests seudosocialistes que han substituït la lluita de classes per somnis sobre l'harmonia de les classes, s'han imaginat la transformació socialista també d'una manera somiadora, no com l'enderrocament de la dominació de la classe explotadora, sinó com la submissió pacífica de la minoria a la majoria, que haurà adquirit consciència de la seua missió. Aquesta utopia petitburgesa, que va inseparablement unida al reconeixement d'un Estat situat per damunt de les classes, ha conduït en la pràctica a la traïció contra els interessos de les classes treballadores, com ho ha demostrat, per exemple, la història de les revolucions franceses de 1848 i 1871, i com ho ha demostrat l'experiència de la participació "socialista" en ministeris burgesos en Anglaterra, França, Itàlia i altres països a finals del segle XIX i començaments del XX.
Marx va lluitar durant tota la seua vida contra aquest socialisme petitburgès, que avui torna a renàixer en Rússia en els partits socialrevolucionari i menxevic. Marx desenvolupà conseqüentment la teoria de la lluita de classes fins a arribar a establir la doctrina sobre el Poder polític, sobre l’Estat.
L'enderrocament de la dominació de la burgesia només pot dur-lo a cap el proletariat, com a classe especial les condicions econòmiques d’existència del qual li preparen per a aqueix enderrocament i li donen la possibilitat i la força d'efectuar-lo. Mentre la burgesia desuneix i dispersa els llauradors i totes les capes petitburgeses, cohesiona, uneix i organitza al proletariat. Només el proletariat (en virtut del seu paper econòmic en la gran producció) és capaç de ser el cap de totes les masses treballadores i explotades, a les que amb freqüència la burgesia explota, esclavitza i oprimeix no menys, sinó més, que als proletaris, però que no són capaces de lluitar pel seu compte per a aconseguir el seu propi alliberament.
La teoria de la lluita de classes, aplicada per Marx a la qüestió de l’Estat i de la revolució socialista, condueix necessàriament al reconeixement de la dominació política del proletariat, de la seua dictadura, és a dir, d'un Poder no compartit amb ningú i recolzat directament en la força armada de les masses. L'enderrocament de la burgesia només pot realitzar-se per mitjà de la transformació del proletariat en classe dominant, capaç de aixafar la resistència inevitable i desesperada de la burgesia i d'organitzar per al nou règim econòmic a totes les masses treballadores i explotades.
El proletariat necessita el Poder de l’Estat, organització centralitzada de la força, organització de la violència, tant per a xafar la resistència dels explotadors com per a dirigir a l'enorme massa de la població, als llauradors, a la petita burgesia, als semiproletaris, en l'obra de "posar en marxa" l'economia socialista.
Educand el Partit obrer, el marxisme educa a l'avantguarda del proletariat, avantguarda capaç de prendre el Poder i de conduir a tot el poble al socialisme, de dirigir i organitzar el nou règim, de ser el mestre, el dirigent, el cap de tots els treballadors i explotats en l'obra de construir la seua pròpia vida social sense burgesia i contra la burgesia. Al contrari, l'oportunisme hui imperant educa en els seus partits obrers als representants dels obrers millor pagats, que estan apartats de les masses i s’"arreglen" passablement sota el capitalisme, venent per un plat de llentilles el seu dret de primogenitura, és a dir, renunciant al paper de caps revolucionaris del poble contra la burgesia.
"L’Estat, és a dir, el proletariat organitzat com a classe dominant": aquesta teoria de Marx es troba inseparablement vinculada a tota la seua doctrina sobre la missió revolucionària del proletariat en la història. El coronament d'aquesta missió és la dictadura proletària, la dominació política del proletariat.
Però si el proletariat necessita l’Estat com a organització especial de la violència contra la burgesia, d'ací es desprèn per si mateixa la conclusió de si és concebible que puga crear-se una organització semblant sense destruir prèviament, sense aniquilar aquella màquina estatal creada per a si per la burgesia. A aquesta conclusió porta directament El Manifest Comunista, i Marx parla d'ella en fer el balanç de l'experiència de la revolució de 1848-1851.
En el següent passatge de la seua obra El 18 de Brumari de Lluís Bonaparte, Marx fa el balanç de la revolució de 1848-1851, respecte a la qüestió de l’Estat, que és el que ací ens interessa:
"Però la revolució és radical. Està passant encara pel purgatori. Compleix la seua tasca amb mètode. Fins al 2 de desembre de 1851 [dia del colp d’Estat de Lluís Bonaparte] havia acabat la meitat de la seua labor preparatòria; ara, acaba l'altra meitat. Porta primer a la perfecció el Poder parlamentari, per a poder derrocar-lo. Ara, aconseguit ja açò, porta a la perfecció el Poder executiu, el redueix a la seua més pura expressió, l'aïlla, s'enfronta amb ell, amb l'únic objecte de concentrar contra ell totes les forces de destrucció [subratllat per nosaltres]. I quan la revolució haja dut a terme aquesta segona part de la seua labor preliminar, Europa s'alçarà i cridarà joiosa: ben has barrigat, vell talp!
Aquest Poder executiu, amb la seua immensa organització burocràtica i militar, amb la seua complexa i artificiosa maquinària d'Estat, un exèrcit de funcionaris que suma mig milió d'homes, al costat d'un exèrcit d'un altre mig milió d'homes, aquest espantós organisme parasitari que se cenyeix com una xàrcia al cos de la societat francesa i li tapona tots els porus, va sorgir en l'època de la monarquia absoluta, de la decadència del règim feudal, que el dit organisme va contribuir a accelerar". La primera revolució francesa va desenrotllar la centralització, "però al mateix temps va ampliar el volum, les atribucions i el nombre de servidors del Poder del govern. Napoleó va perfeccionar aquesta màquina de l’Estat". La monarquia legítima i la monarquia de juliol "no afegiren ni més menys que una major divisió del treball...
...Finalment, la república parlamentària, en la seua lluita contra la revolució, va veure's obligada a enfortir, junt amb les mesures repressives, els mitjans i la centralització del Poder del govern. Totes les revolucions perfeccionaven aquesta màquina en compte de trencar-la [subratllat per nosaltres]. Els partits que lluitaven alternativament per la dominació, consideraven la presa de possessió d'aquest immens edifici de l’Estat com el botí principal del vencedor" (El 18 de Brumari de Lluís Bonaparte, ps. 98-99, 4a ed., Hamburg, 1907).
En aquest notable passatge, el marxisme avança una tirada enorme en comparació amb El Manifest Comunista. Allí, la qüestió de l’Estat plantejava's encara d'una manera extremadament abstracta, operant amb les nocions i les expressions més generals. Ací, la qüestió es planteja ja d'una manera concreta, i la conclusió a què s'arriba és extraordinàriament precisa, definida, pràcticament tangible: totes les revolucions anteriors van perfeccionar la màquina de l’Estat, i allò que cal és trencar-la, destruir-la.
Aquesta conclusió és el principal, el fonamental, en la doctrina del marxisme sobre l’Estat. I precisament açò, que és el fonamental, és el que no sols ha sigut oblidat completament pels partits socialdemòcrates oficials imperants, sinó el que ha estat evidentment tergiversat (com veurem més avall) pel més destacat teòric de la II Internacional, C. Kautsky.
En El Manifest Comunista es resumeixen els resultats generals de la història, que ens obliguen a veure en l’Estat un òrgan de dominació de classe i ens porten a la conclusió necessària que el proletariat no pot enderrocar a la burgesia si no comença per conquistar el Poder polític, si no aconsegueix la dominació política, si no transforma l’Estat en el "proletariat organitzat com a classe dominant", i que aquest Estat proletari comença a extingir-se immediatament després del seu triomf, perquè en una societat sense contradiccions de classe l’Estat és innecessari i impossible. Però ací no es planteja la qüestió de com haurà de realitzar-se (des del punt de vista del desenvolupament històric) aquesta substitució de l’Estat burgès per l’Estat proletari.
Aquesta qüestió és precisament la que Marx planteja i resol en 1852. Fidel a la seua filosofia del materialisme dialèctic, Marx pren com a base l'experiència històrica dels grans anys de la revolució, dels anys 1848-1851. Ací, com sempre, la doctrina de Marx és un resum de l'experiència, il·luminat per una profunda concepció filosòfica del món i per un ric coneixement de la història.
La qüestió de l’Estat es planteja d'una manera concreta: ¿com ha sorgit històricament l’Estat burgès, la màquina estatal que necessita per a la seua dominació la burgesia? ¿Quins han sigut els seus canvis, quina la seua evolució en el transcurs de les revolucions burgeses i davant de les accions independents de les classes oprimides? ¿Quines són les tasques del proletariat pel que fa a aquesta màquina estatal?
El Poder estatal centralitzat, característic de la societat burgesa, va sorgir en l'època de la caiguda de l'absolutisme. Dues són les institucions més característiques d'aquesta màquina de estatal: la burocràcia i l'exèrcit permanent. En les obres de Marx i Engels es parla reiterades vegades dels milers de fils que vinculen a aquestes institucions precisament amb la burgesia. L'experiència de tot obrer revela aquests vincles d'una manera extraordinàriament evident i suggeridora. La classe obrera aprèn en la seua pròpia carn a comprendre aquests vincles, per això, capta tan fàcilment i s'assimila tan bé la ciència del caràcter inevitable d'aquests vincles, ciència que els demòcrates petitburgesos neguen per ignorància i per frivolitat, o reconeixen, encara d'una manera més frívola, "en termes generals", oblidant-se de traure les conclusions pràctiques corresponents. La burocràcia i l'exèrcit permanent són un "paràsit" adherit al cos de la societat burgesa, un paràsit engendrat per les contradiccions internes que divideixen a aquesta societat, però, precisament, un paràsit que "tapona" els porus vitals. L'oportunisme kautskià imperant avui en la socialdemocràcia oficial considera patrimoni especial i exclusiu de l'anarquisme la idea de l’Estat com un organisme parasitari. Es comprèn que aquesta tergiversació del marxisme siga extraordinàriament avantatjosa per a aqueixos filisteus que han dut el socialisme a la ignomínia inaudita de justificar i embellir la guerra imperialista per mitjà de l'aplicació a aquesta del concepte de la "defensa de la pàtria", però és, malgrat tot, una tergiversació indiscutible.
A través de totes les revolucions burgeses viscudes en gran nombre per Europa des dels temps de la caiguda del feudalisme, aquest aparell burocràtic i militar va desenvolupant-se, perfeccionant-se i refermant-se. En particular, és precisament la petita burgesia que es passa al costat de la gran burgesia i se li sotmet en una mesura considerable mitjançant aquest aparell, que subministra a les capes altes dels llauradors, petits artesans, comerciants, etc., llocs relativament còmodes, tranquils i honorables, que col·loquen als seus posseïdors per damunt del poble. Fixeu-vos en el que ha passat en Rússia en el mig any transcorregut des del 27 de febrer de 1917: els càrrecs burocràtics, que abans s'adjudicaven preferentment als membres de les centúries negres, s'han convertit en botí de kadets, menxevics i socialrevolucionaris. En el fons, no es pensava en reformes serioses, esforçant-se per ajornar-les "fins a l'Assemblea Constituent", i ajornant a poc a poc l'Assemblea Constituent fins al final de la guerra! Però per al repartiment del botí, per a l'ocupació dels llocs de ministres, sotssecretaris, governadors generals, etc., etc., no es van donar llargues ni es va esperar a cap Assemblea Constituent! El joc entorn de combinacions per a formar govern no era, en el fons, més que l'expressió d'aquest repartiment i reajustament del "botí", que es feia dalt i baix, per tot el país, en tota l'administració, central i local. El balanç, un balanç objectiu, del mig any que va des del 27 de febrer al 27 d'agost de 1917 és indiscutible: les reformes es van ajornar, es va efectuar el repartiment dels llocs burocràtics, i els "errors" del repartiment es van corregir per mitjà d'alguns reajustaments.
Però, com més es procedeix a aquests "reajustaments" de l'aparell burocràtic entre els distints partits burgesos i petitburgesos (entre els kadets, socialrevolucionaris i menxevics, si ens atenim a l'exemple rus), més evident és per a les classes oprimides, i al cap d'elles el proletariat, la seua hostilitat irreconciliable contra tota la societat burgesa. D'ací la necessitat, per a tots els partits burgesos, incloent-hi els més democràtics i "revolucionari-democràtics", de reforçar la repressió contra el proletariat revolucionari, d'enfortir l'aparell de repressió, és a dir, la mateixa màquina de l’Estat. Aquesta marxa dels esdeveniments obliga a la revolució "a concentrar totes les forces de destrucció " contra el Poder estatal, l'obliga a proposar-se com a objectiu, no el perfeccionar la màquina de l’Estat, sinó destruir-la, aixafar-la.
No va ser la deducció lògica, sinó el desenvolupament real dels esdeveniments, l'experiència viva dels anys 1848-1851, que va conduir a aquesta manera de plantejar la qüestió. Fins a quin punt s'até Marx rigorosament a la base efectiva de l'experiència històrica, es veu tenint en compte que en 1852 Marx no planteja encara el problema concret de saber amb què es va a substituir aquesta màquina de l’Estat que ha de ser destruïda. L'experiència no subministrava encara aleshores els materials per a aquesta qüestió, que la història va posar a l'ordre del dia més tard, en 1871. En 1852, amb la precisió de l'observador que investiga la història natural, només podia registrar-se una cosa: que la revolució proletària havia d’abordar la tasca de "concentrar totes les forces de destrucció" contra el Poder estatal, en la tasca de "trencar" la màquina de L’Estat.
Ací pot sorgir aquesta pregunta: és just generalitzar l'experiència, les observacions i les conclusions de Marx, aplicant-les a zones més àmplies que la història de França en els tres anys que van de 1848 a 1851? Per a examinar aquesta pregunta, començarem recordant una observació d'Engels i passarem després als fets.
"França [escrivia Engels en el pròleg a la tercera edició de El 18 de Brumari] és el país en què les lluites històriques de classes s'han dut cada vegada al seu terme decisiu més que en cap altre lloc i on, per tant, les formes polítiques variables dins de les que s'han mogut aquestes lluites de classes i en què han trobat la seua expressió els resultats de les mateixes, i en les que es condensen els seus resultats, adquireixen també els contorns més acusats. Centre del feudalisme en l'Edat Mitjana i país model de la monarquia unitària corporativa des del Renaixement, França va polvoritzar el feudalisme en la gran revolució i va instaurar la dominació pura de la burgesia sota una forma clàssica com cap altre país d'Europa. També la lluita del proletariat que s'aixeca contra la burgesia dominant revesteix ací una forma violenta, desconeguda en altres països" (p. 4, ed. De 1907)
L'última observació està antiquada, ja que a partir de 1871 s'ha operat una interrupció en la lluita revolucionària del proletariat francès, si bé aquesta interrupció, per molt que dure, no exclou, de cap manera, la possibilitat que, en la pròxima revolució proletària, França es revele com el país clàssic de la lluita de classes fins al seu final decisiu. Però fem una ullada general a la història dels països avançats a finals del segle XIX i començaments del XX. Veurem que, d'una manera més lenta, més variada, i en un camp d'acció molt més extens, es desenrotlla el mateix procés: d'una banda, la formació del "Poder parlamentari", igual en els països republicans (França, Amèrica del Nord, Suïssa) que en els monàrquics (Anglaterra, Alemanya fins a cert punt, Itàlia, els Països Escandinaus, etc.); d'una altra banda, la lluita pel Poder entre els distints partits burgesos i petitburgesos, que es reparteixen i es tornen a repartir el "botí" dels llocs burocràtics, deixant intangibles les bases del règim burgès; i finalment, el perfeccionament i enfortiment del "Poder executiu", del seu aparell burocràtic i militar.
No hi ha el menor dubte que aquests són els trets generals que caracteritzen tota l'evolució moderna dels Estats capitalistes en general. En el transcurs de tres anys, de 1848 a 1851, França va revelar, en una forma ràpida, contundent, concentrada, els mateixos processos de desenvolupament característics de tot el món capitalista.
I en particular l'imperialisme, l'època del capital bancari, l'època dels gegantins monopolis capitalistes, l'època de transformació del capitalisme monopolista en capitalisme monopolista d'Estat, revela un extraordinari enfortiment de la "màquina de l’Estat", un desenrotllament inaudit del seu aparell burocràtic i militar, en relació amb l'augment de la repressió contra el proletariat, així en els països monàrquics com en els països republicans més lliures.
Indubtablement, en l'actualitat, la història del món condueix, en proporcions incomparablement més àmplies que en 1852, a la "concentració de totes les forces" de la revolució proletària per a la "destrucció" de la màquina de l’Estat.
Amb què ha de substituir el proletariat aquesta màquina? La Comuna de París ens subministra els materials més instructius a aquest respecte.
3.- Com plantejava Marx la qüestió en 1852
En 1907, va publicar Mehring en la revista Neue Zeit (XXV, 2, p. 164) extractes d'una carta de Marx a Weydemeyer, del 5 de març de 1852. Aquesta carta conté, entre d’altres, el següent notable passatge:
"Pel que a mi es refereix, no em caben ni el mèrit d'haver descobert l'existència de les classes en la societat moderna, ni el d'haver descobert la lluita entre elles. Molt abans que jo, alguns historiadors burgesos havien exposat el desenvolupament històric d'aquesta lluita de classes i alguns economistes burgesos l'anatomia econòmica de les classes. El que jo vaig aportar de nou va ser demostrar: 1) que l'existència de les classes només va unida a determinades fases històriques de desenvolupament de la producció (historische Entwicklungsphasen der Produktion ); 2) que la lluita de classes mena, necessàriament, a la dictadura del proletariat; 3) que aquesta mateixa dictadura no és de per si més que el trànsit cap a l'abolició de totes les classes i cap a una societat sense classes..."
En aquests paraules, Marx va aconseguir expressar d'una manera sorprenentment clara dues coses: primer, la diferència fonamental i cardinal entre la seua doctrina i les doctrines dels pensadors avançats i més profunds de la burgesia i, segon, l'essència de la seua teoria de l’Estat.
Allò de fonamental que hi ha en la doctrina de Marx és la lluita de classes. Així es diu i s'escriu amb molta freqüència. Però no és exacte. D'aquesta inexactitud es deriva amb gran freqüència la tergiversació oportunista del marxisme, el seu falsejament en un sentit acceptable per a la burgesia. En efecte, la doctrina de la lluita de classes no va ser creada per Marx, sinó per la burgesia, abans de Marx, i és, en termes generals, acceptable per a la burgesia. Qui reconeix només la lluita de classes no és encara marxista, pot mantindre's encara dins del marc del pensament burgès i de la política burgesa. Circumscriure el marxisme a la doctrina de la lluita de classes és limitar el marxisme, tergiversar-lo, reduir-lo a quelcom que la burgesia pot acceptar. Marxista només és qui fa extensiu el reconeixement de la lluita de classes al reconeixement de la dictadura del proletariat. En açò és que consisteix la més profunda diferència entre un marxista i un petit (o un gran) burgès adotzenat. En aquesta pedra de toc és que cal contrastar la comprensió i el reconeixement real del marxisme. I no té res de sorprenent que quan la història d'Europa ha col·locat pràcticament a la classe obrera davant d'aquesta qüestió, no sols tots els oportunistes i reformistes, sinó també tots els "kautskians" (gents que vacil·len entre el reformisme i el marxisme) hagen resultat ser miserables filisteus i demòcrates petitburgesos, que neguen la dictadura del proletariat. El fullet de Kautsky La dictadura del proletariat, publicat a l'agost de 1918, és a dir, molt després d’aparèixer la primera edició del present llibre, és un model de tergiversació filistea del marxisme, del que de fet es renega ignominiosament, encara que se l’acate hipòcritament de paraula.
(Veja's el meu fullet La revolució proletària i el renegat Kaustky, Petrograd i Moscou, 1918)
L'oportunisme dels nostres dies, personificat pel seu principal representant, l'exmarxista C. Kautsky, cau de ple dins de la característica de la posició burgesa que traça Marx i que hem citat, perquè aquest oportunisme circumscriu el terreny del reconeixement de la lluita de classes al terreny de les relacions burgeses. (I dins d'aquest terreny, dins d'aquest marc, cap liberal culte es negaria a reconèixer, "en principi", la lluita de classes!) L'oportunisme no estén el reconeixement de la lluita de classes, precisament, a allò més fonamental, al període de transició del capitalisme al comunisme, al període d'enderrocament de la burgesia i de completa destrucció d'aquesta. En realitat, aquest període és inevitablement un període de lluita de classes d'un aferrissament sense precedents, en què aquesta revesteix formes agudes mai vistes, i, per consegüent, l’Estat d'aquest període ha de ser inevitablement un Estat democràtic d'una manera nova (per als proletaris i els desposseïts en general) i dictatorial d'una manera nova (contra la burgesia).
A més, l'essència de la teoria de Marx sobre l’Estat només l'ha assimilada qui haja comprés que la dictadura d'una classe és necessària, no sols per a tota societat de classes en general, no sols per al proletariat després d’enderrocar a la burgesia, sinó també per a tot el període històric que separa al capitalisme de la "societat sense classes", del comunisme. Les formes dels estats burgesos són extraordinàriament diverses, però la seua essència és la mateixa: tots aqueixos estats són, sota una forma o sota una altra, però, en últim resultat, necessàriament, una dictadura de la burgesia. La transició del capitalisme al comunisme no pot, naturalment, deixar de proporcionar una enorme abundància i diversitat de formes polítiques, però l'essència de totes serà, necessàriament, una: la dictadura del proletariat.