Edicions Internacionals Sedov. Versió catalana establerta des de: La catástrofe que nos amenaza y como combatirla, en Obras Escogidas en XII toms, Tom VII, Editorial Progreso, Moscou, 1977, pàgines 175-220. Versió també disponible en .pdf.
POT HOM AVANÇAR SI TEM MARXAR VERS EL SOCIALISME?
Tot el hem exposat podria suscitar fàcilment en un lector educat en les idees oportunistes, avui en voga, dels eseristes i els menxevics l’objecció següent: la major part de les mesures descrites ací no són, en els fons, mesures democràtiques, són ja mesures socialistes!
Aquesta objecció corrent, habitual (en una o altra forma) en la premsa burgesa, eserista i menxevic, és una defensa reaccionària del capitalisme endarrerit, una defensa adornada a l’estil Struve. Nosaltres (diuen) no hem madurat encara per al socialisme; seria prematur “implantar” el socialisme, la nostra revolució és burgesa; cal ser, per això, lacais de la burgesia (malgrat que, fa ja cent vint-i-cinc anys, els grans revolucionaris burgesos de França van fer gran la seua revolució per mitjà del terror contra tots els opressors, contra els grans terratinents i capitalistes!).
Els malfadats marxistes al servei de la burgesia, als que s’han sumat els eseristes i que veuen les coses d’aquesta manera, no comprenen (si hom considera les bases teòriques de la seua opinió) què és l’imperialisme, què són els monopolis capitalistes, què és l’Estat, què és la democràcia revolucionària. Perquè si es comprèn tot això, caldrà reconèixer forçosament que és impossible avançar sense marxar cap al socialisme.
Tothom parla de l’imperialisme. Però l’imperialisme no és una altra cosa que el capitalisme monopolista.
Que el capitalisme s’ha transformat en capitalisme monopolista també en Rússia ho evidencien amb tota claredat Prodúgol i Prodamet, el consorci del sucre, etc. El mateix consorci sucrer ens demostra de forma palmària la transformació del capitalisme monopolista en capitalisme monopolista d’Estat.
I què és l’Estat? És l’organització de la classe dominant; en Alemanya, per exemple, l’organització dels junker i els capitalistes. Per això, allò que els Plekhanov alemanys (Scheidemann, Lensch, etc.) anomenen “socialisme de guerra”, només és, en realitat, un capitalisme monopolista d’Estat en temps de guerra, o, dit en termes més senzills i més clars, un presidi militar per als obrers i un règim de protecció militar per als guanys dels capitalistes.
Doncs bé, proven vostès a substituir aqueix Estat de junker i capitalistes, aqueix Estat de grans terratinents i capitalistes, amb un Estat democràtic revolucionari, és a dir, amb un Estat que suprimisca revolucionàriament tots els privilegis, que no tema implantar per via revolucionària la democràcia més completa. I llavors veuran que el capitalisme monopolista d’Estat, en un Estat democràtic i revolucionari de veritat, representa inevitablement, infal·liblement, un pas, diversos passos cap al socialisme!
En efecte, quan una empresa capitalista gegantina esdevé monopoli, atén tot el poble. Si es converteix en monopoli d’Estat, l’Estat (o siga, l’organització armada de la població, dels obrers i els camperols, en primer lloc, si es tracta d’un règim de democràcia revolucionària) dirigeix tota l’empresa. En interès de qui?
- O bé en interès dels grans terratinents i els capitalistes, i en aquest cas no tindrem un Estat democràtic revolucionari, sinó un Estat burocràtic reaccionari, és a dir, una república imperialista,
- O bé en interès de la democràcia revolucionària, i en aquest cas això serà precisament un pas cap al socialisme.
Perquè el socialisme no és una altra cosa que el pas següent després del monopoli capitalista d’Estat. O dit en altres termes: el socialisme no és altra cosa que el monopoli capitalista d’Estat posat al servei de tot el poble i que, per això, ha deixat de ser monopoli capitalista.
No hi ha terme mitjà. El curs objectiu del desenvolupament és tal que resulta impossible avançar, partint dels monopolis (el nombre dels quals, paper i importància ha vingut a decuplicar la guerra), sense marxar cap al socialisme.
O hom és demòcrata revolucionari de fet, i en aqueix cas no hi ha per què témer cap pas vers el socialisme; o es temen i condemnen els passos cap al socialisme, com ho fan Plekhanov, Dan i Txernov, al·legant que la nostra revolució és una revolució burgesa, que no es pot “implantar” el socialisme, etc., etc., i llavors es roda fatalment fins a caure en els braços de Kerenski, Miliukov i Kornilov, és a dir, fins a caure en la repressió burocràtica reaccionària de les aspiracions “democràtiques revolucionàries” de les masses obreres i camperoles. No hi ha terme mitjà.
I aquí rau la contradicció fonamental de la nostra revolució.
En la història en general, i en èpoques de guerra en particular, no es pot estar aturat. Cal avançar o retrocedir. En la Rússia del segle XX, que ha conquerit la república i la democràcia per via revolucionària, és impossible avançar sense marxar cap al socialisme, sense donar passos cap a ell (passos condicionats i determinats pel nivell tècnic i cultural: en l’agricultura basada en les petites hisendes camperoles és impossible “introduir” la gran explotació mecanitzada; en la fabricació de sucre és impossible suprimir-la).
I tenir por a avançar significa retrocedir, que és precisament el que fan els senyors Kerenski, amb gran fruïció dels Miliukov i els Plekhanov i amb l’estúpida complicitat dels Tsereteli i els Txernov.
La guerra, en accelerar en grau extraordinari la transformació del capitalisme monopolista en capitalisme monopolista d’Estat, ha acostat amb això extraordinàriament la humanitat al socialisme: tal és la dialèctica de la història.
La guerra imperialista és la vigília de la revolució socialista. I no sols perquè la guerra engendra, amb els seus horrors, la insurrecció proletària (perquè no hi ha insurrecció capaç d’instaurar el socialisme si no han madurat les condicions econòmiques per a ell), sinó també perquè el capitalisme monopolista d’Estat és la preparació material més completa per al socialisme, la seua antesala, un escaló de l’escala històrica entre el qual i l’escaló anomenat socialisme no hi ha cap escaló intermedi.
* * *
Els nostres eseristes i menxevics enfoquen el problema del socialisme d’una manera doctrinària, des del punt de vista d’una doctrina apresa de memòria i mal assimilada. Presenten el socialisme com un esdevenidor llunyà, desconegut i nebulós.
Però el socialisme aguaita ja per totes les finestres del capitalisme modern, el socialisme es perfila de forma immediata, pràcticament, en tota mesura important que represente un pas endavant a partir del capitalisme modern.
Què és el treball general obligatori?
Un pas endavant sobre la base del capitalisme monopolista modern, un pas cap a la regulació de la vida econòmica en el seu conjunt d’acord amb un pla general concret, un pas vers un règim d’estalvi de treball del poble per a impedir el seu absurd balafiament pel capitalisme.
En Alemanya són els junker (els latifundistes) i els capitalistes els qui implanten el treball general obligatori; per això, aqueixa mesura es converteix inevitablement en un presidi militar per als obrers.
Però prenguem la mateixa institució i reflexionem en la importància que tindria en un Estat democràtic revolucionari. El treball general obligatori, implantat, reglamentat i dirigit pels Soviets de diputats obrers, soldats i camperols, no seria encara el socialisme, però no seria ja el capitalisme. Representaria un pas gegantí vers el socialisme, un pas després del qual, si es mantingués una democràcia plena, seria impossible retornar al capitalisme sense recórrer a una violència inaudita sobre les masses.