Fa uns dies una publicació legal va expressar l'opinió que no és ara temps d'assenyalar les «contradiccions» d'interessos de les diverses classes que s'oposen a l'autocràcia. No és una opinió nova. Ens la trobàvem en les pàgines d'«Osvoboz'denije» i de «Revolutsionnaja Rossija», és clar que amb una o altra puntualització. És natural que aquesta idea domine entre els representants de la democràcia burgesa. Pel que fa als socialdemòcrates no hi poden haver tan sols dues opinions en aquesta qüestió. La lluita conjunta del proletariat i de la burgesia contra l'autocràcia no hauria de fer oblidar el proletariat el contrast hostil dels seus interessos i dels interessos de les classes propietàries. I per trobar aquest contrast cal trobar les profundes diferències entre les idees de les diverses tendències. D'això no se segueix, és clar, que haguem de refusar aquests acords temporals amb els partidaris d'altres tendències, tal com el segon congrés del nostre partit reconegué com a admissibles pels socialdemòcrates pel que fa als social-revolucionaris i liberals.

Els socialdemòcrates consideren els social-revolucionaris els representants de la fracció d'extrema esquerra de la nostra democràcia burgesa. Els social-revolucionaris s'indignen davant això i veuen en aquesta opinió no res més que un repugnant desig d'humiliar l'oponent i de sospitar de la claredat de les seues intencions i conscienciació. De fet aquesta opinió no té res a veure amb cap suspicàcia, ja que és tan sols una caracterització marxista de l'origen i caràcter de classe de les idees dels social-revolucionaris. Com més clarament i més determinada afirmen les llurs idees els social-revolucionaris, la caracterització marxista en resulta més certa. En aquest sentit ofereix un gran interès el projecte de programa del Partit dels Social-revolucionaris, publicat al n. 46 de «Rev. Rossija».

El projecte és un important pas endavant no tan sols pel que fa a la major claredat de l'exposició dels principis. El progrés s'hi dóna també en el contingut dels principis, en el progrés del narodnisme al marxisme, del democratisme al socialisme. És evident el fruit de la nostra crítica contra els esses-erres: la crítica els ha obligat a insistir amb especial força en les bones intencions socialistes i la coincidència general amb el marxisme. Brillen més, d'altra banda, els trets de les antigues idees narodnistes i indiferenciadament democràtiques. A qui ens vulga retreure'ns la contradicció (reconèixer d'una banda les bones intencions socialistes dels social-revolucionaris, i de l'altra, caracteritzar la llur natura social com a burgesa-democràtica), li recordaríem que al «Manifest comunista» a banda d'exemples de socialisme petit-burgès, s'analitzaven també burgesos. Unes bones intencions per ésser socialista no exclouen una essència burgesa-democràtica.

Un estudi del projecte ens revela tres característiques bàsiques de la cosmovisió dels social-revolucionaris. Primer, esmenes teòriques al marxisme. Segon, un vestigi de narodisme en les visions de la pagesia treballadora i de la qüestió agrària. Tercer, el mateix vestigi d'opinió narodistes quant al caràcter no-burgès de la propera revolució a Rússia.

He dit: esmenes al marxisme. Així. Tot el curs fonamental de les idees, tot l'esquelet del programa testimonia una victòria del marxisme damunt el narodisme. Aquest darrer encara viu (amb l'ajut d'injeccions del revisionisme d'estil recent), però tan sols com a «correccions» parcials del marxisme. Preguem la principal esmena teòrica general: la teoria de la relació favorable i adversa entre els aspectes positius i negatius del capitalisme. Aquesta esmena en la mesura que no es redueix a un embolic, introdueix en el marxisme l'antiga subjectivitat russa. El reconeixement de l'obra històrica «creativa» del capitalisme en socialitzar i crear la «força social», capaç de transformar la societat, la força del proletariat, aquest reconeixement és un trencament amb el narodisme i una transició cap al marxisme. La base de la teoria del socialisme rau en el desenvolupament objectiu de l'economia i de la divisió en classes. L'esmena: «en certes indústries, particularment l'agricultura, i en països sencers» la relació dels aspectes positiu i negatiu del capitalisme «esdevé (arriben fins ací!) menys i menys favorable». És una recurrència de Hertz i David, de Nik i V. V. amb tota la seua teoria dels «destins específics del capitalisme a Rússia». L'endarreriment a Rússia en general i de l'agricultura russa en particular ja no es considera com un endarreriment del capitalisme, sinó com un tret original que justifica teories endarrerides. Al costat de la concepció materialista de la història, veiem una antiga concepció segons la qual la intel·lectualitat és en posició de triar vies més o menys favorables per la pàtria i esdevindre el jutge sobreclassista del capitalisme, per comptes del portaveu d'una classe que es genera precisament en base a la destrucció de les antigues formes de vida pel capitalisme. El fet que l'explotació capitalista a Rússia prenga formes especialment repel·lents degut a la supervivència de relacions pre-capitalista s'oblida com és típic del narodisme.

Més clar encara actua la teoria narodnista en els posicionaments sobre la pagesia. En tot el projecte s'usen sense distinció els mots: els explotats, la classe obrera, les masses explotades, la classe explotada, les classes explotades. Si els autors s'han parat a pensar en aquesta darrera expressió que se'ls ha escapat sense intenció (classes) entendrien que sota el capitalisme no tan sols s'exposen a l'explotació els proletaris, sinó també els petits burgesos. Dels nostres social-revolucionaris cal dir el mateix que s'ha dit dels narodnistes legals: els hi correspon l'honor de descobrir un capitalisme sense precedents en el món on no hi ha petita burgesia. Parlen de la pagestia treballadora, però tanquen els ulls a un fet provat, investigat, considerat, descrit, mastegat, que la burgesia agrària ja domina certament entre aquesta pagesia treballadora, i que la pagesia pròspera, tot i que sens dubte té dret a la designació de treballadora, tampoc no pot passar sense contractar jornalers i té a les mans ja més de la meitat de les forces productives de la pagesia.

Ben estrany, des d'aquest punt de mira, és l'objectiu que es posa el partit dels social-revolucionaris en un programa de mínims: «emprar, en interès del socialisme i de la lluita contra els principis de la propietat burgesa, les idees, tradicions i formes de vida de la pagessia russa, com a treballadors en general i com a membres de les comunitats rurals, especialment en la concepció de la terra com a propietat comuna de tots els treballadors». Aquest objectiu sembla, a primera ullada, completament inofensiu, tan sols una recurrència acadèmica de les utopies comunitàries ja fa temps refutades tant per la teoria com per la vida. Realment, però, davant nostre hi ha una qüestió essencialment política: quina decisió promet la revolució russa de fer en el futur immediat: qui usa qui? Utilitza la intel·lectualitat revolucionària, que es creu socialista, les idees laborals de la pagesia en interès de la lluita contra els principis de la propietat burgesa? O la propietat burgesa i alhora la pagesia treballadora empra la fraseologia socialista de la intel·lectualitat revolucionària-democràtica en interès de la lluita contra el socialisme?

Creiem que la segona perspectiva (contrària a la voluntat i consciència dels nostres oponents) es durà a terme. Som segur que serà així, perquè ja s'ha dut a terme en nou desenes parts. La «propietat burgesa» (i alhora treballadora) de la pagesia ja ha explotat prou la fraseologia socialista dels narodnistes, la intel·lectualitat democràtica amb les il·lusions de donar suport a les «tradicions laborals i formes de vida» mitjançant associacions, cooperatives, cultiu de forratge, rompudes, magatzems agraris, bancs, i ha donat suport a la pràctica al desenvolupament del capitalisme dins la comunitat. La història econòmica russa ja ens ha demostrat així, allò que demà es demostrarà en la història política russa. I tot l'objectiu del proletariat conscient serà, sense refusar de cap manera el suport a les aspiracions progressives ir evolucionàries de la pagesia treballadora burgesa, explicar al proletariat rural la inevitabilitat de la lluita de demà contra aquesta pagesia, explicar-li objectius realment socialistes per comptes de somnis burgesos-democràtics de repartiments equilibrats. Amb la pagesia burgesa contra les restes de la servitud, contra l'autocràcia, els sacerdots, els terratinents, amb el proletariat urbà contra la burgesia en general i la pagesia burgesa en particular, vet ací l'única consigna correcta del proletariat rural, l'únic programa agrari correcte de la socialdemocràcia russa en el moment. Aquest programa agrari fou també acceptat pel nostre segon congrés. Amb la burgesia agrària per la democràcia, amb els proletaris urbans pel socialisme—aquesta consigna serà acceptada pels camperols pobres molt més efectivament que les consignes brillats però buides del social-revolucionaris narodnitzants.

Arribam ara al tercer dels punts principals del projecte esmentat abans. Els autors han trencat ja amb la idea dels narodnistes purs que s'oposaven a la llibertat política en base que tan sols podria resultar en el pas del poder a mans de burgesia. Però les restes del narodisme s'evidencien ben clarament quan el projecta fa la caracterització de l'autocràcia i la relació amb ella de les diferents classes. De nou—com sempre—veiem que els primers intents de la intel·lectualitat revolucionària petit-burgesa d'exposar clarament la seua concepció de la realitat duen inevitablement a demostrar plenament la discrepància i l'obsolescència dels seus punts de mira. (Assenyalarem, per tant, entre parèntesis, que és precisament la qüestió de la concepció de realitat on es redueixen necessàriament sempre les disputes amb els social-revolucionaris, ja que únicament aquesta qüestió descobreix clarament les raons de la nostra profunda divergència política).

«La classe de grans industrials i comerciants, més reaccionària que en cap altre lloc—es llegeix en el projecte—necessita com més va més fortament la protecció de l'autocràcia contra el proletariat...» Això és incorrecte, ja que enlloc d'Europa la indiferència de les burgesies avançades envers la forma autocràtica de govern no s'hi dóna tant com entre nosaltres. El malcontentament amb l'autocràcia creix entre la burgesia, malgrat la por al proletariat, en part ja simplement perquè la policia tot i el seu immens poder no pot esclafar el moviment de la classe obrera. En parla de la «classe» de grans industrials, el projecte barreja divisions i fraccions de la burgesia amb tota la burgesia com a classe. Això és especialment incorrecte, precisament perquè és la burgesia mitjana i petita la menys capaç de restar satisfeta amb l'autocràcia.

«...La noblesa terratinent i els kulaks rurals necessita com més va més fortament el mateix suport contra les masses treballadores del camp...» És aixó? On hi ha el liberalisme agrari? On hi ha la inclinació mútua entre la intel·lectualitat cultural (democràtica) i el mujic emprenedor? O és que el kulak no té res a veure amb el mujic emprenedor?

«...Sorgeix una contradicció irreconciliable i progressivament agreujada entre l'existència de l'autocràcia i tot el creixement econòmic, polític i cultural del país...»

Bé, també ací han dut els postulats al punt de la irracionalitat! És possible concebre «una contradicció irreconciliable» amb tot el creixement econòmic, etc., del país que no s'expresse en el comportament de les classes econòmicament dirigents?? Una de dues. O l'autocràcia és realment irreconciliable amb el creixement econòmica del país. I llavors és irreconciliable igualment amb els interessos de tota la classe d'industrials, comerciants, terratinents, mujics emprenedors. Que precisament aquesta classe té a les mans el «nostre» creixement econòmic des del 1861, probablement no és tampoc ocult als social-revolucionaris (tot i que en V. V. aprengueren tot el contrari). Que un govern irreconciliable amb la classe burgesa en general, puga especular amb el conflictes entre fraccions i capes de la burgesia, de reconciliar-se amb els proteccionistes contra els lliure canvistes, de recolzar en una capa contra l'altra i de mantindre aquesta acció d'equilibri durant anys i dècades, ho ensenya tota la història europea. O bé entre nosaltres tant els industrials com els terratinents i les burgesies agràries necessiten «com més va més fortament» l'autocràcia. Llavors cal acceptar que ells, senyors econòmics del país, considerats fins i tot en general com a classe, els interessos del creixement econòmic del país, que ni tan sols les classes avançades, educades, tant dels representants intel·lectuals com dels dirigents d'aquestes classes no entenen aquests interessos!

Però no seria més natural d'acceptar que qui no entén la qüestió són els nostres esses-revolucionaris? Guaitau: una mica després reconeixen «l'existència d'una oposició liberal-democràtica en la societat il·lustrada, que inclou principalment elements intermedis en les relacions entre classes». Realment la nostra societat il·lustrada no és una societat burgesa? Realment no es vincula per mil lligams amb els comerciants, industrials, terratinents, mujics emprenedors? Realment a Rússia déu ha decidit d'experimentar un capitalisme on l'oposició liberal-democràtica no siga oposició burgesa-democràtica? Realment en saben els esses-revolucionaris de cap exemple històric, realment es poden imaginar un cas on l'oposició de la burgesia a l'autocràcia no s'expresse a través d'una «societat» liberal i il·lustrada?

La confusió del projecte és el resultat inevitable de la barreja de narodisme i marxisme. Tan sols els marxisme ha donat una anàlisi científicament correcta i d'una validesa més i més confirmada, de la relació entre la lluita per la democràcia i la lluita pel socialisme. I entre nosaltres, com en tot el món, hi ha una democràcia burgesa i una democràcia obrera. I entre nosaltres, com també en tot el món, la socialdemocràcia hauria de denunciar implacablement les il·lusions inevitables en la democràcia burgesa i la incomprensió de la seua natura. I com en tot el món, el proletariat conscient hauria de donar suport a la democràcia burgesa en la seua oposició i en la seua lluita contra les restes de la servitud, contra l'autocràcia, sense oblidar ni un minut que és una classe pròpia i que té com a objectiu de classe l'enderrocament de la burgesia.