La “llibertat de crítica” és, sens dubte, la consigna més de moda en l'actualitat, la que més sovint s'empra en les disputes entre socialistes i demòcrates de tots els països. A primer cop d'ull, és difícil en si de presentar quelcom més estrany, que aquestes solemnes referències d'un dels partits en disputa a la llibertat de crítica. Realment s'han difós en l'ambient dels partits progressius crides contra la llei constitucional de la majoria de països europeus que garanteix la llibertat de ciència i de recerca científica? “Quelcom no hi va bé!” - es diria qualsevol persona aliena que hagués sentit la consigna de moda repetida per totes les cantonades però que encara no hagués arribat a l'essència del desacord que du a la disputa. “Aquesta consigna, evidentment, és una de frases convencionals que, com els malnoms, legitimitzats per l'ús esdevenen gairebé noms oficials”.
Realment, per ningú no és cap secret que en la socialdemocràcia internacional moderna s'han format dues tendències, la lluita entre les quals ara fa cremar i lluir una flama brillant ara es calma i es redueix a cendres sota “acords d'armistici”. En què consisteix la “nova” tendència que s'adreça “críticament” al marxisme “antic i dogmàtic”, ho ha dit amb prou claredat Bernstein i ho ha demostrat Millerand.
La socialdemocràcia hauria de passar d'un partit de revolució social a un partit democràtic de reformes socials. Aquesta reivindicació política Bernstein la rodejà de tota una bateria harmoniosament coordinada de “nous” arguments i raons. Negava l'oportunistat de demostrar científicament el socialisme i de demostrar, des del punt de mira de la concepció materialista de la història, la seua necessitat i inevitabilitat; el fet del creixement de la misèria, el procés de proletarització i l'agreujament de les contradiccions capitalistes eren negats; el concepte de l'"objectiu darrer" apareixia com a insolvent i la idea de la dictadura del proletariat era certament refusada: la diferència fonamental del liberalisme i del socialisme era negada; la teoria de la lluita de classes, no aplicable a una societat estrictament democràtica controlada d'acord amb la voluntat de la majoria, etc., era negada.
Així, la reivindicació d'un gir decidit de la socialdemocràcia revolucionària al socialreformisme burgès s'acompanyava d'un gir no menys decidit cap a la crítica burgesa de totes les idees fonamentals del marxisme. I com aquesta darrera crítica era realitzada des de feia temps contra el marxisme tant des de tribunes polítiques com de facultats universitàries, tan en nombrosos pamflets com en una sèrie de tractats científics, com que totes les joves generacions de les classes educades durant dècades havien sigut sistemàtica educades en aquesta crítica, – no és cap meravella que la tendència “nova i crítica” de la socialdemocràcia hagués sorgit tot d'una de forma ben completa, exactament com Minerva del cap de Jove. Ja que els continguts d'aquesta tendència no havien hagut de desenvolupar-se i desenvolupar-se: fou directament transferida de la literatura burgesa a la socialista.
Endavant. Si la crítica teòrica de Bernstein i els seus desigs polítics romanien encara per qualcú poc clars els francesos tingueren cura de demostrar de forma evident “els nous mètodes”. La França d'ara ha justificat l'antiga reputació dels “països on la història de la lluita de classes, més que en altres llocs, fou duta a un final resolt” (Engels, del prefaci a la composició de Marx “Der 18 Bruinaire”). Els socialistes francesos no començaren per teoritzar, sinó directament per operar; les condicions polítiques de França, més avançades en les relacions democràtiques, els permeteren tot d'una de passar al “bernsteinisme pràctic” amb totes les seues consequències. Millerand ha donat una bona mostra d'aquest bernsteinisme pràctic, – no sense raó Millerand rebé un antent suport i elogis tant de Bernstein com de Vollmar! Realment: si la socialdemocràcia és en efecte simplement un partit de reformes i hauria de reconèixer-ho obertament i amb claredat, – aleshores el socialista no sols té el dret d'entrar en el ministeri burgès, sinó que hauria d'aspirar a això sempre. Si la democràcia en efecte suposa la destrucció del domini de classe, – per què així no hauria de captivar el ministre socialista tot el món burgès amb discursos sobre la cooperació entre classes? Per què no hauria de romandre en el ministeri tot i després que els assassinats d'obrers per gendarmes hagen mostrat el veritable caràcter de la cooperació democràtica entre classes cent i mil vegades? Per què no hauria d'acceptar personalment de participar en salutacions al tsar als que els socialistes francesos ara precisament anomenen l'heroi del patíbul, del fuet i de l'exili (knouteur, pendeur et deportateur)? I la recompensa per aquesta infinita humiliació i autodegradació del socialisme davant tot el món, per la corrupció de la consciència socialista de les masses obreres – aquesta única base que ens pot donar la victòria, – la recompensa són els enlairats projectes de reformes esmirriades, tan esmirriades que davant els governs burgesos era possible d'assolir-ne més grans!
Qui no tanca deliberadament els ulls, hauria de veure que la nova tendència “crítica” del socialisme no és cap altra que una nova versió d'oportunisme. I si s'ha de jutjar la gent no pel brillant uniforme que es col·loquen, o pel mot efectiu que prenen, sinó per com actuen i de què fan realment propaganda, – es fa clar que la “llibertat de crítica” és llibertat per una tendència oportunista de la socialdemocràcia, llibertat per transformar la socialdemocràcia en un partit democràtic de reformes, llibertat per introduir en el socialisme idees burgeses i elements burgesos.
Llibertat – una gran paraula, però sota la bandera de la llibertat d'indústria es realitzaren les guerres més depredadores, sota la bandera de la llibertat del treball – s'expolià treball. En la mateixa falsia interna consisteix l'ús modern del mot: “llibertat de crítica”. La gent realment convençuda d'haver fet avançar una ciència, no demanaria la llibertat de les noves idees al costat de les antigues, sinó la substitució d'aquestes per aquelles. I la consigna moderna de “llarga vida a la llibertat de crítica!” recorda massa a la faula del barril buit.
Avançam en un grup compacte per un camí inclinat i difícil, amb les mans estretament unides. Som rodejats per totes bandes d'enemics, i gairebé sempre hem d'avançar sota el foc. Ens hem incorporat, amb una decisió lliurement acceptada de lluitar amb els enemics i de no retirar-nos cap al proper marjal els habitants del qual des d'un bon començament ens retreuen per situar-nos en un grup especial i per haver triat la via de la lluita, per comptes de la via de la reconciliació. I qualques de nosaltres comencen a cridar: anam cap a aquell marjal! – i quan els comencen a retreure-ho, objecten: què en sou d'endarrerits! I no us fa vergonya de negar-nos la llibertat de cridar-vos al millor camí! O sí, senyors, sou lliures no sols de cridar, sinó també d'anar on us semble necessari, àdhuc a un marjal; fins i tot trobam que el vostre lloc més adient és a un marjal, i som prests per facilitar-vos ajut per resituar-vos allà. Sols, però, deixau aleshores les nostres mans, no us lligau a nosaltres i no tacau el gran mot llibertat perquè com veieu nosaltres també “som lliures” d'anar on volguem, som lliures de lluitar no sols amb un marjal, sinó també amb els qui es giren cap a un marjal!
I aquesta consigna (“llibertat de crítica”) ha sigut pronunciada en els darrers temps a “Raboc'ee Delo” (n. 10), òrgan exterior de la “Unió de Socialdemòcrates Russos”, pronunciada no com a postulat teòric, sinó com a reivindicació política, com la resposta a la qüestió “és possible l'associació de les organitzacions socialdemòcrates que treballen a l'exterior?” – “Per una forta associació, la llibertat de crítica” és necessària (pàgina 36).
Dues conclusions completament certes se segueixen d'aquesta afirmació: 1. “Raboc'ee Delo” es posa sota la protecció d'una tendència oportunista de la socialdemocràcia internacional en general; 2. “Raboc'ee Delo” demana llibertat per l'oportunisme a la socialdemocràcia russa. Consideram aquestes conclusions.
A “Raboc'ee Delo” no li agrada “en particular” la “propensió d'Iskra i de Zarja a profesitzar un trencament entre Mountain, i Gironde a la socialdemocràcia internacional”.
“Nosaltres en general, – escriu l'editor de “R. D.” B. Kric'evskij, – parlar de Mountain i Gironde en les files de la socialdemocràcia representa una analogia històrica superficial, estranya en una ploma marxista: la Mountain i Gironde no representavenin temperaments diferents o corrents intel·lectuals com puga semblar als historiadors – ideòlegs, sinó classes o estrats diferents – la mitjana burgesia, d'una banda, i la petita burgesia amb el proletariat, de l'altra. En el moviment socialista modern no hi ha cap col·lisió d'interessos de classe, tota ella, amb totes (cursiva de B. K.) les formes, inclosos els més pronunciats bernsteinians, és sobre la base dels interessos de classe del proletariat, de la seua lluita de classe per l'alliberament polític i econòmic” (pàgines 32-33).
Una clara afirmació! Que no ha sentit B. Kric'evskij parlar del fet de fa temps assenyalat, que exactament és l'àmplia participació en el moviment socialista dels darrers anys d'un estrat d'“acadèmics” la que ha permès una difusió tan ràpida del bernsteinisme? I ço principal, – d'on treu el nostre autor l'opinió que “els més pronunciats bernsteinians” són sobre la base de la lluita de classe per l'alliberament polític i econòmic del proletariat? No se sap. La decidida defensa dels més pronunciats bernsteinians és indiferent a cap motiu, ni cap motiu no la justifica. L'autor pensa, és clar, que si repeteix allò que els més pronunciats bernsteinians diuen de si mateixos, – la seua afirmació no requirirà cap prova. Però com és possible d'imaginar quelcom més “superficial” que aquesta afirmació sobre tota una tendència en base a allò que els representants d'aquesta tendència diuen de si mateixos? Com és possible d'imaginar quelcom més superficial, que el conseqüent “ensenyament” de dues diverses i àdhuc contràries menes i vies de desenvolupament del partit (pàgina 34-35, “R. D.”)? Els socialdemòcrates alemanys, així, reconeixen la plena llibertat de crítica, – els francesos no hi fan i el llur exemple mostra a tothom “el mal de la intolerància”.
L'exemple de B. Kric'evskij – el respondrem – mostra que gent es denomina marxista conceben la història literalment “a la Ilovaiskij”. Per explicar la unitat alemanya i la dissociació del partit socialista francès, no hi ha cap necessitat d'endinsar-nos en trets de la història de tal o tal país, de comparar les condicions de semiabsolutisme militar i de parlamentarisme republicà, de destriar les conseqüència de la Comuna i de la Llei d'Exclusió dels Socialistes, de comparar la vida econòmica i el desenvolupament econòmic, o recordar com “el creixement sense precedents de la socialdemocràcia alemanya” fou acompanyat per una lluita enèrgica sense precedents en la història del socialisme no sols amb errors teòrics (Mühlberger, Dühring, els kateder-socialistes), sinó també tàctics (Lassalle), i etcètera i etcètera, tot això és superflu! Els francesos es barallen perquè són intolerants, els alemanys són uniformes perquè són bons nois.
També adoneu-vos, que mitjançant aquesta inigualable anàlisi es nega completament que “es dedique” a la protecció dels bernsteinians. Si són sobre la base de la lluita de classe del proletariat, aquesta qüestió es pot resoldre finalment i irrevocable sols a través de l'experiència històrica. Així, és de la vàlua més important en aquest respecte l'exemple de França com l'únic país on els bernsteinians han provat d'aixecar-se independentment sobre les seues potes, amb l'aprovació càlida dels col·legues alemanys (i en part també dels oportunistes russos: veieu “R. D.” n. 2-3, pàgines 83-84). La referència a la “irreconciliabilitat” dels francesos – a banda del seu valor històric (en el sentit de Nozdrijov) – sembla simplement un intent de cobrir amb dures paraules fets molt desagradables.
Tampoc nosaltres anem a fer cap present alemany a B. Kric'evskij i als altres nombrosos defensors de la “llibertat de crítica”. Si els “més pronunciats bernsteinians” són tolerats en les files del partit alemany, és sols en tant que se sotmeten també a la resolució de Hanover, que refusà decididament les “esmenes” de Bernstein, i a la Lübeck, que contenia (malgrat amb tota la diplomàcia) un advertiment directe a Bernstein. És possible de discutir, des del punt de mira dels interessos del partit alemany, fins a quin punt la diplomàcia era pertinent, i si és millor en aquest cas una pau feble a una amable baralla, és possible de perdre's, en una paraula, en una valoració de la idoneïtat de tal o tal via per refusar el bernsteinisme, però cal veure el fet que el partit alemany ha refusat dues vegades el bernsteinisme. Per tant creure que l'exemple dels alemanys confirma la tesi: “els més pronunciats bernsteinians són sobre la base de la lluita de classe del proletariat pel seu alliberament econòmic i polític” – suposa no entendre res de ço que passa davant els propis ulls.
A banda. “Raboc'ee Delo” es presenta, com ja hem vist, davant la socialdemocràcia russa amb la reivindicació de la “llibertat de crítica” i amb la defensa dels bernsteinians. Òbviament, ha d'estar convençut que nosaltres ofenguèrem injustament els nostres “crítics” i els bernsteinians. Què? Qui? On? Quan? En què consisteix la injustícia? – Sobre això “R. Delo” calla, no esmenta ni un sol rus de la crítica i dels bernsteinisme! Sols podem fer una de dues possibles assumpcions. O el partit injustament ofès no és cap altre que el propi “R. Delo” (resulta cert que en tots dos articles del número desè l'única qüestió són les acusacions de “Zarja” i “Iskra” a “R. Delo”). Aleshores queda per explicar com d'estrany és que “R. Delo” siga tan persistentment allunyat sempre de qualsevol solidaritat amb el bernsteinisme, i no puga defensar-se sense defensar els “més pronunciats bernsteinians” i la llibertat de crítica? O bé hi ha terceres parts injustament ofeses. Aleshores quin motiu hi ha per no esmentar-les?
Veiem, que d'aquesta forma el “R. Delo” continua aquell joc d'amagar-se, al que s'ha dedicat (com veurem abaix) des de la seua pròpia aparició. I aleshorem posam atenció a aquesta primera aplicació real de la lloada “llibertat de crítica”. A la pràctica ara es reduïa no tan sols a l'absència de cap crítica, sinó també a l'absència de cap judici independent en general. Aquell “R. Delo” que retrocedeix precisament davant la malaltia privada (en la neta expressió d'Starover) del bernsteinisme rus, simplement s'ofereix per escriure com a tractament d'aquesta malaltia la darrera recepta alemanya contra la versió alemanya de la malaltia! Per comptes de llibertat de crítica – esclava, pitjor: simiana imitació! El contingut sociopolític idèntic de l'oportunisme internacional modern es mostra amb tal o tal versió, d'acord amb els trets nacionals. En un país un grup d'oportunistes que actua des de fa temps sota una bandera específica, en un altre els oportunistes menyspreen la teoria, i segueixen a la pràctica la política dels radical-socialistes, en un tercer – qualques membres d'un partit revolucionari s'han passat al camp de l'oportunisme i proven d'assolir els objectius no en una lluita oberta pels principis i per noves tàctiques, sinó per una gradual, imperceptible i si és possible de dir-ho així impune corrupció del partit, en un quart – els mateixos desertors empren les mateixes receptes en la foscor de l'esclavitud política i en una completament original relació mútua entre l'activitat “legal” i la “il·legal”, etcètera. Posar-se a parlar de la llibertat de crítica i del bernsteinisme com a condició per l'associació dels socialdemòcrates russos, i no donar-hi una anàlisi de com s'ha manifestat i quins fruits específics ha donat el bernsteinisme rus, suposa posar-se a parlar sense tindre res a dir.
Provarem d'explicar, tot i que en poques paraules, ço que no ha volgut explicar (o, potser, no no ha aconseguit d'entendre) “R. Delo”.
El tret bàsic de Rússia pel que fa a l'aspecte que examinam és, que ja el començament del moviment espontani de la classe obrera, d'una banda, i el gir de l'opinió pública avançada cap al marxisme, de l'altra, foren marcats per la connexió d'elements òbviament diversos sota una bandera comuna per lluitar contra un adversari comú (una visió sociopolítica obsoleta). Parlam de la lluna de mel del “marxisme legal”. Era en general un fenomen extremadament original en l'oportunitat del qual ningú no podia ni tan sols creure en els anys 80 o a principis dels 90. En un país autocràtic, amb el complet domini de la censura, en una època de reacció política desesperada que perseguia el més petit creixement del malcontentament polític i de les protestes, – es fa camí en la literatura censurada la teoria del marxisme revolucionari enunciada a l'Esop, però per tots “era entesa” com si fos una llenguatge clar que sobtadament penetràs. El govern govern s'havia acostumat a considera perillosa sols la teoria (revolucionària) de Narodnaja Volja, sense adonar-se, com d'habitud, de la seua evolució interna, i complagut de qualsevol crítica dirigida contra ella. Mentre el govern no s'adonà sobtadament, mentre l'exèrcit pesant de censors i gendarmes no trobà el nou enemic i no es llençà sobre ell, – fins aleshores havia passat massa temps (d'acord amb el nostre patró rus). I fins aquell moment s'havien publicat un per els llibres marxistes, s'obriren diaris i revistes marxistes, tothom es feia marxista gairebé sense excepció, els marxistes eren afavorits, els marxistes eren cuidats, els editors admiraven extraordinàriament la profitosa venda de llibres marxistes. Era força natural, que entre els marxistes principiants rodejats per aquest fum aparegués qualque “autor marejat”...
Ara es possible de parlar tranquilament d'aquest període, en passat. Ja que per ningú no és secret, que aquella prosperitat a curt termini del marxisme en la superfície de la nostra literatura fou causada per la unió de gent extrema amb gent de ben moderada. En efecte, aquests darrers eren demòcrata-burgesos, i aquesta conclusió (que recolza en l'evidència) sorgeix per qualcuns amb el seu desenvolupament “crític” posterior quan encara perdurava la integritat de la “unió”.
Però que no recau la responsabilitat principal de la posterior “confusió” en els socialdemòcrates revolucionaris que entraren en aquesta unió amb els futurs “crítics”? Aquesta qüestió, juntament a una resposta afirmativa a ella, s'ha de sentir sovint entre la gent amb una visió massa rígida de l'afer. Però aquesta gent no l'encerten en absolut. Tindre por d'unions temporals fins i tot amb gent poc fiable sols ho poden fer els qui no confien en ells mateixos, i no pot existir cap partit polític sense aquestes unions. I la connexió amb els marxistes legals fou en certa forma la primera unió política real de la socialdemocràcia russa. Degut a aquesta unió s'assolí una estoradorament ràpida victòria sobre el populisme i una enorme distribució arreu de les idees del marxisme (tot i que de forma divulgativa). A banda la unió es féu absolutament sense cap “condició”. La prova: la crema el 1895 per la censura de la col·lecció marxista “Materials sobre la qüestió del desenvolupament econòmic de Rússia”. Si l'acord literari amb els marxistes legals es pot comparar a la unió política aquest llibre es pot comparar amb un contracte polític.
El trencament fou provocat, certament, no per aquells “aliats” que resultaren demòcrates burgesos. Al contrari, els representants d'aquesta darrera tendència – aliats naturals i desitjables de la socialdemocràcia pel que fa a les seues tasques democràtiques que afloren a la superfície amb la situació moderna de Rússia. Però una condició necessària d'aquesta unió és la plena oportunitat pels socialistes de revelar a la classe obrera el contrast hostil dels seus interessos i dels interessos de la burgesia. Amb tot el bernsteinisme i la tendència “crítica” a la qual s'adheriren la majoria dels marxistes legals, s'ha dedicat sense excepció a allunyar aquesta oportunitat i a corrompre la consciència socialista, a popularitzar el marxisme, a predicar la teoria d'aplanar les contradiccions socials, a declarar absurda la idea de la revolució social i de la dictadura del proletariat, a reduir el moviment de la classe obrera i la lluita de classe a un sindicalisme estret i a una lluita “realista” per febles i graduals reformes. Era força equivalent a negar de part de la democràcia burgesia el dret d'independència del socialisme, i en conseqüència, el dret de la seua existència; suposava a la pràctica l'aspiració de transformar el naixent moviment de la classe obrera en una cua dels liberals.
És natural que sota aquestes circumstàncies el trencament fos necessari. Però el caràcter “original” de Rússia tingué com a efecte que aquest trencament suposàs el simple allunyament dels socialdemòcrates de la majoria de tota la literatura “legal” accessible i més generalment difosa. En ella s'havien fet forts els “ex-marxistes”, que en aixecar “la divisa de la crítica” reberen gairebé el monopoli de la “demolició” del marxisme. Els clixès: “Contra l'ortodòxia”, “Llarga vida a la crítica” (repetida ara per “R. Delo”) es posaren de moda tot d'una i que ni els censors d'estil ni els gendarmes s'hi resistiren, és visible en fets com l'aparició de tres edicions russes del famós llibre de Bernstein (famós en el sentit d'Heròstrat) o en la recomanació de Zubatov dels llibrers de Bernstein, del senyor Kropotkin i d'altres (“Iskra”, n. 10). El problema de la lluita contra la nova tendència que es presentava als socialdemòcrates era en si difícil, i encara es complicava increïblement pels propis obstacles externs. I aquesta tendència no es limitava a l'àrea de la literatura. El gir cap a la “crítica” s'acompanyà d'una inclinació compensadora entre els socialdemòcrates pràctics cap a l'“economisme”.
El sorgiment i el creixement de la connexió i la interdependència entre la crítica legalista i l'“economisme” il·legal, és una qüestió interessant que podria servir com a tema d'un article especial. N'hi ha prou per nosaltres d'assenyalar ara que l'existència d'aquesta connexió és indubtable. El famós “Credo” per tant aconseguí aquella fama merescuda per formular francament aquesta connexió i en haver exposat la tendència política fonamental de l'“economisme”: deixau que els obrers duguen la lluita econòmica (fóra més exacte de dir: la lluita sindical ja que la darrera també inclou específicament una política obrera), i que la intel·lectualitat marxista es fusione amb els liberals per la “lluita” política. La tasca sindical “pel poble” la realitzarien els primers, i per la crítica legalista – la segona part de la tasca. Aquesta afirmació fou un arma tan excel·lent contra l'“economisme”, que si no hi hagués hagut un “Credo” - hauria calgut inventar-lo.
El “Credo” no fou inventat, però fou publicat sense l'opinió i, potser, contra l'opinió dels seus autors. Si més no, qui escriu aquestes ratlles prengué part en treure a la llum divina els nou “programa”, hagué de sentir queixes i retrets per com es distribuiren aquells resums de les idees dels oradors, sota el nom de “Credo”, i que fins i tot es publicà en la premsa al mateix temps que les protestes! Ens ocupam d'aquest episodi perquè revela un tret ben curiós del nostre “economisme”: la por a la publicitat. És un tret de l'“economisme” en general, i no sols dels autors del “Credo”: ho mostra “Raboc'aja M'sl'”, el més directe i clar defensor de l'“economisme”, i “R. Delo” (que s'indignà amb la publicació de documents “economistes” en el “Vadeinecum'e”), i el comitè de Kiev que durant dos anys no volgué autoritzar la publicació de la “Profession de foi” juntament amb la reputació escrita d'aquesta, i d'altres i d'altres diferents representants de l'“economisme”.
Aquesta por de la crítica mostrada pels defensors de la llibertat de crítica, no pot explicar-se sols per astúcia (per bé que ara i adés, sens dubte, no s'està d'astúcia: seria una pèrdua exposar-se als impactes dels oponents i la jove i no prou forta tendència!). No, la majoria d'“economistes” observen sempre (i per l'essència de l'“economisme”, ho han de fer) amb atenció sincerat qualsevol disputa teòrica, desacords fraccionals, amples qüestions polítiques, projectes d'organitzacions revolucionàries, etc. “Deixau tot plegat a l'exterior” – em deia un “economista” força coherent, i expressava una idea molt difosa (i, a banda, exclusivament sindicalista):
La nostra feina és al moviment de la classe obrera, les organitzacions obrera que hi ha en les nostres localitats; tota la resta és simplement invent dels doctrinaris, la “corroboració de la ideologia”, com expressaven els autors de la lletra publicada al n. 12 d'“Iskra”, a l'uníson que el n. 10 de “R. Delo”.
Ara es demana: davant d'aquests trets del “criticisme” rus i del bernsteinisme rus en què consisteix la tasca dels qui en la pràctica, i no sols en paraules, volen oposar-se a l'oportunisme? De primer, cal ocupar-se de la recuperació d'aquella feina teòrica que tot just començava en l'època del marxisme legal i de nou ara recau en els efectius il·legals; sense aquesta feina era impossible el creixement exitós del moviment. De segon, cal emprendre activament la lluita contra la “crítica” legal que comporta una especial perversió mental. De tercer, cal oposar-se activament al desordre i a la vacil·lació del moviment pràctic, exposar i anul·lar qualsevol intent conscient o inconscient d'empetitir el nostre programa i la nostra tàctica.
Que “R. Delo” no feia res ni del primer, ni de l'altre, ni del tercer, és sabut, i més endavant mirarem amb detall aquesta coneguda veritat des de diversos aspectes. Ara sols volem mostrar quina preclara contradicció hi ha entre la reivindicació de la “llibertat de crítica” i els trets de la nostra crítica domèstica i de l'“economisme” rus. Mirau, simplement, en el text d'aquella resolució amb la qual “la Unió dels Socialdemòcrates russos de l'exterior” s'adherí al punt de mira de “R. Delo”:
“En interès d'un major desenvolupament ideològic de la socialdemocràcia nosaltres reconeixem la llibertat de crítica de la teoria socialdemòcrata en la literatura del partit, sempre és clar que la crítica no siga contrària a la classe ni al caràcter revolucionari d'aquesta teoria” (“Dos congressos”, pàgina 10).
I el motiu: la resolució “en la seua primera part coincideix amb la resolució del congrés del partit a Lübeck dedicada a Bernstein”... En la seua simplicitat emocional, els “unionistes” no s'adonaren quin testimonium paupertatis signaven sobre ells mateixos amb aquesta còpia!... “Però... En la segona part limita la llibertat de crítica de forma més tancada, que ho féu el congrés del partit a Lübeck”.
Així, la resolució de la “Unió” es dirigeix contra els bernsteinians russos? Altrament seria del tot absurd de referir-se a Lübeck! Però no és correcte que “limite la llibertat de crítica de forma més tancada”. Els alemanys amb la resolució de Hannover refusaren punt per punt aquelles esmenes que haiva fet Bernstein, i a Lübeck – en haver cridat l'atenció personalment a Bernstein, el nombraren en la resolució. Mentre que els nostres “lliures” imitadors, però no feren ni una sola al·lusió a cap manifestació especial de la “crítica” russa i del “economisme” rus; davant aquesta omissió la simple referència a la classe i al caràcter revolucionari de la teoria deixa molt espai obert a una malinterpretació, especialment quan la “Unió” refusa de relacionar l'oportunisme amb “l'anomenat economisme” (“Dos congressos”, pàgina 8, punt I). Això, però, de passada. El més important és que les posicions dels oportunistes en relació als socialdemòcrates són oposades a Alemanya i a Rússia. A Alemanya els socialdemòcrates alemanys en són, com se sap, de la preservació d'allò que hi ha: el programa i la tàctica antigues, per tots coneguts i aclarida amb tot detall en l'experiència de moltes dècades. La “crítica” vol fer canvis i com aquests representen una minoria insignificant, i com les llurs aspiracions revisionistes són molt tímides és possible d'entendre els motius pels quals la majoria es limità a un fred refús a les “innovacions”. Per nosaltres a Rússia són la crítica i els “economistes” qui defensen la preservació d'allò que hi ha: la “crítica” vol que els continuam comptant entre els marxistes i garantir-los aquella “llibertat de crítica” que empren en tots els sentits (ja que mai no reconegueren, en efecte, cap vincle partidista, i no hi havia entre nosaltres cap òrgan convencional de partit que pogués “limitar” la llibertat de crítica ni tan sols aconsellar-la); els “economistes” volen que els revolucionaries reconeguen “la competència de l'actual moviment” (“R. D.” n. 10, pàgina 25), és a dir l'existència “legal” d'allò que hi ha; que els “ideologistes” no provassen de “desviar” el moviment ja que la seua via “es determinada per la interacció dels elements materials i de l'ambient material” (“Lletra”, al n. 12 d'“Iskra”); que fos reconeguda com a desitjable la realització d'aquella lluita, “que era l'única possible de sostindre pels obrers sota aquestes circumstàncies”, i reconeguda com a possible aquella lluita, “que realitzen veritablement en el present” (“Suplement separat” de “R. M'sl'”, pàgina 14). Contràriament, a nosaltres, als socialdemòcrates revolucionaris, no ens satisfà aquesta adoració de l'espontaneïtat, és a dir, d'allò que hi ha “en el present”; demanam un canvi en la tàctica prevalent dels darrers anys, declaram que, (“abans d'unir-nos, i per tal d'unir-nos, cal que ens definim de nou resoltament i definitiva” (de l'anunci de la publicació d'“Iskra”). En una paraula, els alemanys romanen en allò donat, i refusen canvis; nosaltres demanam un canvi d'allò donat, i refusam l'adoració d'aquests fets i la reconciliació amb ells.
Aquesta “petita” diferència tampoc no ha sigut percebuda pels nostres lliure “copistes” de resolucions alemanyes!
“Dogmatisme, atitud doctrinària”, “ossificació del partit – càstic inevitable per lligar en curt les idees”, – són aquest els enemics, contra els quals combaten els defensors cavallerescs de la “llibertat de crítica” del “Rabocce'e Delo” – som ben contents de la presentació d'aquesta qüestió i tan sols demanaríem d'afegir-hi una altra qüestió:
I qui és el jutge?
Davant nostre hi ha dos anuncis d'editorials. Un – “el Programa de l'òrgan periòdic de la Unió Rus. S.-D”, 'Raboc'ee Delo'” (impressió del n. 1 de “R. D.”). Un altre - “l'anunci de la represa editorial del grup 'Emancipació del Treball'”. Tots dos amb data del 1899 quan la “crisi del marxisme” ja feia temps que era a l'ordre del dia. I què més? En el primer producte hi cercaríeu debades indicacions davant aquest fenomen i una afirmació clara de la posició que el nou òrgan anava a prendre davant aquesta qüestió. Sobre la feina teòrica i les seues tasques essencials en el presents – cap paraula ni en aquest programa, ni en les addicions amb les quals fou acceptat en el tercer congrés de la “Unió” el 1901 (“Dos congressos”, pàgina 15-18). Durant tot aquest temps els editors de “R. Delo” deixaren a banda les qüestions teòriques malgrat que aquestes encenien tots els socialdemòcrates de tot el món.
L'altre anunci, al contrari, primer que tot s'adreça a la manca d'interès en els darrers anys per la teoria, demana urgentment “una atenció acurada a l'aspecte teòric del moviment revolucionari del proletariat” i crida a “una crítica implacable del bernsteinisme i de les altres tendències antirevolucionàries” del nostre moviment. El nombres posterior de “Zarja” mostren com es realitzà aquest programa.
Així, veiem, que les altes frases contra l'ossificació de la idea, etc., són per cobrir la manca de cura i la feblesa en el desenvolupament de la idea teòrica. L'exemple dels socialdemòcrates russos il·lustra de forma especialment clara el fenomen paneuropeu (ja fa fa temps assenyalat pels marxistes alemanys), que la proclamada llibertat de crítica no suposa la substitució d'una teoria per una altra, sinó l'alliberament de tota teoria completa i elaborada, suposa eclecticisme i manca de principis. Qui siga un poc familiaritzat amb la situació actual del nostre moviment, hauria de veure, que l'ampla circulació del marxisme fou acompanyada per un cert abandonament a nivell teòric. Moltes persones que s'adheriren al moviment pel seu valor pràctic i pels èxits pràctics, no són prou o no gens preparats teòricament. És possible jutjar per tant, quina absència de cura mostra “Raboc'ee Delo” quan proclama amb aire triomfant la frase de Marx: “Cada pas del moviment real és més important que una dotzena de programes”. Repetir aquestes paraules en una època de deficiència teòrica, és el mateix que cridar “que no us manque mai qui portar” a una processó funerària. I aquestes paraules de Marx són preses de la seua lletra en el programa de Gotha on condemna durament l'eclecticisme declarat en la formulació de principis: si és necessari per la unió – escrivia Marx als dirigents del partit – aleshores conclogueu acords, per tal de satisfer els objectius pràctics del moviments, però no permeteu la venda dels principis, no feu cap “concessió” teòrica. Aquesta era la idea de Marx, i tenim gent que, en nom d'ell, proven d'afeblir el valor de la teoria! Sense teoria revolucionària no hi pot haver moviment revolucionari. És impossible d'insistir massa en aquestes idees en un moment on es lloen les formes més estretes de l'activitat pràctica amb el sermó de moda de l'oportunisme. I per la socialdemocràcia russa el valor de la teoria augmenta per tres circumstàncies que sovint s'obliden: Primer, que el nostre partit encara es desenvolupa, encara desenvolupa la fisionomia i és lluny de definir les relacions amb les altres tendències del pensament revolucionari, que amenacen de desviar el moviment d'una via correcta. Al contrari, els temps recents assenyalaren (com durant molt de temps va predir als “economistes” Axelrod) un reviscolament de les tendències revolucionàries no-socialdemòcrates. Sota aquestes circumstàncies ço que a primer cop d'ull sembla un error “sense importància” pot provocar les més lamentables conseqüències, i sols la gent curta de mires pot trobar inoportunes o excessives les disputes i una clara distinció de perspectives. El futur de la socialdemocràcia russa pot dependre de la consolidació d'aquesta o d'aquella “perspectiva” durant molts i molts anys.
Segon, que el moviment socialdemòcrata és internacional en la seua pròpia essència. Això suposa no sols que hem de lluitar contra el xovinisme nacional. També suposa que el moviment que comença en el jove país sols pot triomfar sota condició que empre l'experiència d'altres països. I per emprar-la no n'hi ha prou amb una simple familiarització amb aquesta experiència o la simple còpia de les darreres resolucions. Per aquest objectiu és necessària la capacitat d'ocupar-se críticament d'aquesta experiència i de provar-la independentment. Qui simplement s'adone de com ha crescut i s'ha ramificat el moviment modern de la classe obrera moderna, entendrà, quin reservori de forces teòriques i d'experiència política (i també revolucionària) és necessària per realitzar aquesta tasca.
Tercer, que les tasques nacionals de la socialdemocràcia russa són unes amb les quals encara no s'ha trobat cap partit socialista del món. Haurem de parlar més endavant dels deures polítiques i organitzatius que se'ns imposa amb la tasca d'alliberar tot el poble del jou autocràtic. Ara sols volem afirmar, que el paper de lluitador d'avantguarda sols el pot executar un partit guiat per la teoria més avançada. I per tindre una petita concepció concreta de què vol dir això, recordam al lector aquells predecessors de la socialdemocràcia russa, com Herzen, Belinskij, C'ernijs'evskij, i la brillant galàxia de revolucionaris dels anys 70; pensam en el valor mundial que ara adquireix la literatura russa; pensam... Però ja n'hi ha prou!
Citarem ço que Engels deia el 1874 sobre el valor de la teoria en el moviment socialdemòcrata. Engels reconeix no dues grans formes de lluita de la socialdemocràcia (política i econòmica), – com s'accepta entre nosaltres, – sinó tres, en posar al costat d'aquelles la lluita teòrica. Les seues recomanacions al moviment de la classe obrera alemanya que s'enfortia pràcticament i política són tan instructives des del punt de mira de les qüestions i disputes modernes, que esperam que el lector no se'ns queixe per una llarga citació del prefaci al pamflet “Der deutsche Bauernkrieg”, que ja fa temps que es convertí en un llibre ben rar:
“Els obrers alemanys tenen dos avantatges essencials respecte dels obrers de la resta d'Europa. El primer – que pertanyen al poble més teòric d'Europa i que han servat aquell sentit teòric que gairebé s'ha perdut completament entre les anomenades classes “educades” d'Alemanya. Sense la filosofia alemanya que la precedí, en particular la filosofia d'Hegel, el socialisme científic alemany, – l'únic socialisme científic que mai havia existit, mai no hauria aparegut. Sense un sentit teòric entre els obrers aquest socialisme científic no hauria mai entrat en aital grau en la llur carn i la llur sang com es veu en l'actualitat. I com d'immensament gran és aquest avantatge, es veu, d'una banda, en què la indiferència devers qualsevol teoria és una de les principals raons per les quals el moviment de la classe obrera anglesa avança tan lentament, malgrat la magnífica organització dels diferents sindicats, – i de l'altra banda, en quin error i en quines vacil·lacions ha dut el proudhonisme, en la seua forma inicial entre els francesos i els belgues, i en la seua forma encara més còmida de Bakunin – entre els espanyols i els italians”.
”El segon avantatge és que els alemanys han pres part en el moviment de la classe obrera gairebé després de tots. Així com el socialisme teòric alemany mai no ho oblidarà que recolza en les espatlles de Saint-Simon, Fourier i Owen – tres pensadors que, malgrat tota la irrealitat i tot l'utopisme de les llurs doctrines, pertanyen a les ments més grans de tots els temps i que anticiparen ingeniosament una sèrie incomptable de certeses, la correcció de les quals ara provam científicament, – el moviment pràctic de la classe obrera alemanya no hauria d'oblidar mai, que es desenvolupà damunt les espatlles dels moviments anglès i francès, que tingué simplement una oportunitat en aprofitar la llur valuosa experiència acumulada, per evitar ara els llurs errors que aleshores en la majoria de casos no es podien evitar. On seríem ara sense l'exemple dels sindicats anglesos i de la vaga política dels obrers francesos, sense aquell enorme impuls que es donà en particular amb la Comuna de París?”.
”Cal fer justícia a l'obrer alemany pel fet que amb un infreqüent enteniment hagen aprofitat els beneficis de la llur situació. Per primera vegada d'ençà que existeix el moviment de la classe obrera, la lluita es realitza sistemàticament en totes tres direccions de forma coordinada i connectada entre elles: teòrica, política i pràctica-econòmica (resistència als capitalistes). La força i la inexpugnabilitat del moviment alemany consisteix, per dir-ho així, en un atac concèntric”.
”D'una banda, donada la llur situació favorable, i de l'altra, degut als trets illencs del moviment anglès i la violenta repressió del francès, els obrers alemanys es troben ara al capdavant de la lluita prolètia. Per quant de temps els esdeveniments els permetran de retindre aquest lloc honorable no es pot preveure. Però, mentre l'ocupen, l'acompliran, cal esperar-ho, amb escreix. Això exigeix doblar els esforços en tots els àmbits de lluita i propaganda. En particular el deure dels dirigents serà educar-se més i més en totes les qüestions teòriques, alliberar-se més i més de la influència tradicional heretada de l'antiga cosmovisió, i sempre tindre present que el socialisme d'ençà que es convertí en una ciència, demana que hom s'hi dedique com en una cència, és a dir, que s'estudie. La tasca serà difondre amb un esforç creixent entre les masses obreres una comprensió com més va més clara, per tal de consolidar més fermament l'organització tan del partit com dels sindicats...”.
”... Si els obrers alemanys avancen així ocuparan – no el lloc capdavanter del moviment, que no és de cap forma en l'interès d'aquest moviment els obrers de cap nació marxen al capdavant, - un lloc d'honor en la línia de foc; i es trobaran armats en la batalla quan proves inesperadament fortes o grans esdeveniments els demanaran el major coratge, la major determinació i l'energia”.
Les paraules d'Engels semblaven profètiques. En uns anys els obrers alemanys passarien per proves inesperadament fortes com ara la llei d'excepció contra els socialistes. I els obrers alemanys realment anaren a aquells judicis armats per a la batalla i aconseguiren de sortir-se'n victoriosos.
Proves incommensurablement més fortes encara s'apropen al proletariat rus, la lluita contra un monstre que en comparació amb la llei d'excepció en un país constitucional sembla forçosament un pigmeu. La història ens ha posat davant nostre una tasca immediata que és la més revolucionària de totes les tasques immediates del proletariat de qualsevol altre país. La realització d'aquesta tasca, la destrucció del baluart més poderós de la reacció no sols europea, sinó també (ho podem dir ara) de l'asiàtica farà del proletariat rus l'avantguarda del proletariat revolucionari internacional. I tenim el dret d'esperar que aconseguirem aquest títol honorífic destinat ja als nostre predecessors, els revolucionaris dels anys 1870 si aconseguim d'inspirar el nostre moviment que és mil vegades més ampli i profund amb la mateixa abnegada determinació i energia.