La història de la socialdemocràcia russa es divideix manifestament en tres períodes.
El primer període comprèn prop d’un decenni, de 1884 a 1894 si fa o no fa. Va ser el període en què van brollar i es van refermar la teoria i el programa de la socialdemocràcia. El nombre d’adeptes de la nova tendència a Rússia es podia comptar amb els dits de les mans. La socialdemocràcia existia sense moviment obrer i passava, com partit polític pel procés de desenrotllament intrauterí.
El segon període abraça tres o quatre anys, de 1894 a 1898. La socialdemocràcia apareix com a moviment social, com a impuls de les masses populars, com partit polític. Va ser el període d’infància i adolescència. Amb la rapidesa d’una epidèmia, es propaga l’apassionament general dels intel·lectuals per la lluita contra el pupulisme i pel corrent d’anar cap als obrers, l’apassionament general dels obrers per les vagues. El moviment fa grans progressos. La majoria dels dirigents eren homes molt joves que estaven lluny d’haver aconseguit l’“edat de trenta-cinc anys”, que el senyor N. Mikhailovski tenia per quelcom així com frontera natural. Per la seua joventut, no estaven preparats per a la tasca pràctica i desapareixien de l’escena amb sorprenent rapidesa. Però la magnitud del seu treball, en la majoria dels casos, era molt gran. Molts d’ells van començar a pensar d’una manera revolucionària com a adeptes del grup Llibertat del Poble. Quasi tots retien homenatge, en les seues joventuts, als herois del terrorisme, i els va costar molt de treball sostraure’s a la impressió seductora d’aquesta tradició heroica; va caldre trencar amb persones que a tota costa volien seguir sent fidels a Llibertat del Poble i gaudien de gran respecte entre els joves socialdemòcrates. La lluita obligava a estudiar, a llegir obres il·legals de totes les tendències, a ocupar-se intensament dels problemes del populisme legal. Formats en aquesta lluita, els socialdemòcrates acudien al moviment obrer sense oblidar “un instant” ni la teoria del marxisme que els va parir amb llum meridiana ni la tasca de derrocar l’autocràcia. La formació del partit, en la primavera de 1898, va ser l’acte de major relleu, i últim al mateix temps, dels socialdemòcrates d’aquell període.
El tercer període despunta, com acabem de veure, en 1897 i ve a substituir definitivament al segon en 1898 (1898-). és el període de dispersió, de disgregació,, de vacil·lacions. Igual que muden la veu els adolescents, la socialdemocràcia russa d’aquell període també la va mudar i va començar a donar notes falses, d’una banda, en les obres dels senyors Struve, Prokopòvitx, Bulgàkov i Berdiàiev, i, per una altra, en les de V. I-n, RM, B. Kritxevski i Martínov. Però anaven cada u per la seua banda i retrocedien els dirigents res més: el mateix moviment seguia creixent i fent progressos gegantins. La lluita proletària englobava nous sectors d’obrers i es propagava per tota Rússia, contribuint alhora indirectament a avivar l’esperit democràtic entre els estudiants i entre els altres sectors de la població. Però la consciència dels dirigents va cedir davant la magnitud i el vigor del creixement espontani. Entre els socialdemòcrates predominava ja una altra classe de gent: els militants formats quasi exclusivament en l’esperit de la literatura marxista “legal”, cosa més insuficient com més alt era el nivell de consciència que reclamava d’ells l’espontaneïtat de les masses. Els dirigents no sols quedaven ressagats en el sentit teòric (“llibertat de crítica”) com en el terreny pràctic (“mètodes primitius de treball”), sinó que intentaven defendre el seu endarreriment recorrent a tota mena d’arguments ressonants. El moviment socialdemòcrata era rebaixat al nivell del tradeunionisme pels brentanistes de la literatura legal i pels seguidistes de la il·legal. El programa del Credo comença a portar-se a la pràctica, sobretot, quan els “mètodes primitius de treball” dels socialdemòcrates revifen les tendències revolucionàries no socialdemòcrates.
I si el lector em retrau que m’haja esplaiat amb excés de detalls en un periòdic com Rabòtxeie Dielo, li contestaré: R. Dielo ha adquirit una importància “històrica” per haver reflectit amb el major relleu l’”esperit” d’aquest tercer període62. No era el conseqüent R M., sinó precisament els Kritxevski i Martínov, que canvien de direcció com les penells als quatre vents, els que podien expressar de veritat la dispersió, les vacil·lacions i la disposició a fer concessions a la “crítica”, a l’“economicisme” i al terrorisme. El que caracteritza a aquest període no és el menyspreu olímpic d’algun admirador de “l’absolut” per la labor pràctica, sinó precisament la unió d’un practicisme mesquí amb la més completa despreocupació per la teoria. Més que negar obertament les “grans paraules”, el que feien els herois d’aquest període era envilir-les. El socialisme científic va deixar de ser una teoria revolucionària integral, convertint-se en una mescladissa a què s’afegien “lliurement” líquids procedents de qualsevol manual alemany nou; la consigna de “lluita de classes” no impulsava a una activitat cada vegada més àmplia, cada vegada més enèrgica, sinó que servia d’amortidor, ja que “la lluita econòmica està íntimament lligada a la lluita política”; la idea del partit no exhortava a crear una organització combativa de revolucionaris, sinó que justificava una espècie de “burocràcia revolucionària” i el joc infantil a formes “democràtiques”.
Ignorem quan acabarà el tercer període i començarà el quart (en tot cas anunciat ja per molts símptomes). Del camp de la història passem ací al terreny del presente i, en part, del futur. Però creem amb fermesa que el quart període ha de menar a la consolidació del marxisme militant, que la socialdemocràcia russa eixirà enfortida i refermada de la crisi, que la reraguarda oportunista serà “rellevada” per un vertader destacament d’avantguarda de la classe més revolucionària.
A mena d’exhortació a aquest “relleu”, i resumint el que acabem d’exposar, podem donar aquesta escarida resposta a la pregunta: què fer?:
Acabar amb el tercer període.
62 Podria contestar també amb un refrany alemany: “Den Sack shlägt man, den Esel meint man”, el que vol dir: qui en castiga un esperona cent. No sols Rab. Dielo sinó la gran massa dels militants dedicats al treball pràctic i dels teòrics sentien entusiasme per la “crítica” de moda, es feien un embolic amb l’espontaneïtat, es desviaven de la concepció socialdemòcrata de les nostres tasques polítiques i orgàniques cap a la concepció tradeunionista.