Ens resta esbossar la tàctica adoptada i conseqüentment aplicada per Iskra en les relacions orgàniques amb Rabòtxeie Dielo. Aquesta tàctica ha sigut exposada ja per complet en el número 1 d’Iskra, en l’article L’escissió de la Unió de Socialdemòcrates Russos en l’Estranger. Admetem de seguida el punt de vista que la vertadera Unió de Socialdemòcrates Russos en l’Estranger, reconeguda pel I Congrés del nostre partit com el seu representant fora del país, s’havia escindit en dues organitzacions; que restava pendent el problema de la representació del partit, ja que l’havia resolt només amb caràcter provisional i convencional, en el Congrés internacional celebrat a París, l’elecció de dos membres procedents de Rússia, un per cada part de la Unió escindida, per al Buró Socialista Internacional permanent. Hem declarat que, en el fons, Rabòtxeie Dielo no tenia raó; respecte als principis, ens col·loquem resoludament de la banda del grup Emancipació del Treball, però ens neguem, al mateix temps, a entrar en detalls de l’escissió i assenyalem els mèrits de la Unió en el terreny de la tasca purament pràctica63.
De manera que ens manteníem, fins a cert punt, a l’expectativa: fèiem una concessió al criteri imperant entre la majoria dels socialdemòcrates russos, els quals sostenien que inclús els enemics més decidits de l’“economicisme” podien treballar colze amb colze amb la Unió, puix aquesta havia declarat més d’una vegada que estava d’acord en principi amb el grup Emancipació del Treball i que no pretenia, segons afirmava, tindre una posició independent en els problemes cardinals de la teoria i de la tàctica. L’encert de la posició que havíem adoptat el corrobora indirectament el fet que, quasi en el moment d’aparèixer el primer nombre d’Iskra (desembre de 1900), es van separar de la Unió tres membres, formant l’anomenat grup d’iniciadors, els quals es van dirigir: 1) a la secció de l’organització d’Iskra en l’estranger; 2) a l’Organització Revolucionària Sotsial-Demokrat, i 3) a la Unió, proposant les seues mediacions per a entaular negociacions conciliadores. Les dues primeres organitzacions van acceptar de seguida, la tercera es va negar. Per cert, quan en el Congrés d’“unificació”, celebrat l’any passat, un dels oradors va exposar els fets mencionats, un membre de l’administració de la Unió va declarar que la seua negativa es devia exclusivament a què la Unió estava descontenta de la composició del grup d’iniciadors. Estimant que és el meu deure d’inserir aquesta explicació, no puc, no obstant, deixar d’observar per la meua part que no la considere satisfactòria: com la Unió estava al tant de la conformitat de les dues organitzacions per a entaular negociacions, podia dirigir-se a elles per conducte d’un altre mediador o directament.
En la primavera de 1901, tant Zarià (núm. 1, abril) com Iskra (núm. 4, maig) van entaular una polèmica directa contra Rabòtxeie Dielo. Iskra va atacar, sobretot, el Viratge històric de Rabòtxeie Dielo, que en el seu full d’abril, açò és, després dels esdeveniments de primavera, va donar ja mostres de poca fermesa respecte a l’apassionament pel terrorisme i per les crides “sanguinàries”. Malgrat aquesta polèmica, la Unió va contestar que estava disposada a reprendre les negociacions de conciliació per mitjà d’un nou grup de “conciliadors”. La conferència preliminar de representants de les tres organitzacions citades es va celebrar al mes de juny i va elaborar un projecte de pacte basat en un detalladíssim “acord en principi”, publicat per la Unió en el fullet Dos congressos i per la Lliga en el fullet Documents del Congrés d’“unificació”.
El contingut d’aquest acord (o, com sol anomenar-se’l, resolucions a la Conferència de juny) adoptat d’acord amb els principis demostra amb claredat meridiana que nosaltres exigíem, com a condició indispensable per a la unificació, que es repudiara del mode més decidit tota manifestació d’oportunisme en general i d’oportunisme rus en particular. “Rebutgem (diu el primer paràgraf) totes les temptatives d’introduir l’oportunisme en la lluita de classe del proletariat, temptatives que s’han manifestat en l’anomenat “economicisme”, bernsteinianisme, millerandisme, etc.”. “L’esfera d’activitat de la socialdemocràcia comprendre... la lluita ideològica contra tots els adversaris del marxisme revolucionari” (4, c). “En totes les esferes de les tasques d’agitació i d’organització, la socialdemocràcia no ha d’oblidar ni un instant la tasca immediata del proletariat rus: derrocar l’autocràcia” (5, a); ... “l’agitació, no sols en el terreny de la lluita diària del treball assalariat contra el capital” (5,b); ... “no reconeixent ... la fase de la lluita purament econòmica i de la lluita per reivindicacions polítiques parcials” (5, c); ... “considerem d’importància per al moviment criticar els corrents que erigeixen en principi... allò elemental... i l’estretor de les formes inferiors del moviment” (5, d). Inclús una persona completament estranya, després de llegir més o menys atentament aquestes resolucions, ha de veure pel seu mateix enunciat que es dirigeixen contra els que eren oportunistes i “economistes” i han oblidat, encara que només siga un instant, la tasca de derrocar l’autocràcia, contra els que han acceptat la teoria de les fases, han erigit en principi l’estretor de mires, etc. I qui reconega més o menys la polèmica que el grup Emancipació del Treball, Zarià i Iskra han tingut amb Rabòtxeie Dielo, no dubtarà un instant que aquestes resolucions rebutgen, fil per randa, precisament les aberracions en què havia caigut Rabòtxeie Dielo. Per això, quan en el Congrés d’”unificació” un dels membres de la Unió va declarar que els articles publicats en el número 10 de Rabòtxeie Dielo no es devien al nou “viratge històric” de la Unió, sinó a l’esperit massa “abstracte”64 de les resolucions, un dels oradors el va posar amb tota raó en ridícul. Les resolucions, va contestar, lluny de ser abstractes, són increïblement concretes: basta tirar-les una ullada per a veure que “es volia caçar a algú”.
Aquesta expressió va motivar en el congrés un episodi característic. D’una banda, B. Kritxevski es va aferrar a la paraula “caçar”, creient que era un lapsus delator de mala intenció per la nostra part (“tindre una emboscada”) i va exclamar en to patètic: “A qui s’anava a caçar?” “Sí, en efecte, a qui?”, va preguntar irònicament Plekhanov. “Jo ajudaré el camarada Plekhanov en la seua perplexitat (va contestar B. Kritxevski), jo li explicaré que a qui es volia caçar era a la redacció de R. Dielo. (Hilaritat general) Però no ens hem deixat caçar!” (Exclamacions de l’esquerra: “Pitjor per a vosaltres!”) D’altra banda, un membre del grup Borbà (grup de conciliadors), pronunciant-se contra les esmenes de la Unió a les resolucions, i en el seu desig de defendre al nostre orador, va declarar que, evidentment, l’expressió “es volia caçar” s’havia escapat sense voler en la calor de la polèmica.
Pel que a mi es refereix crec que l’orador que ha emprat l’expressió no es sentirà del tot satisfet d’aquesta “defensa”. Jo crec que les paraules “es volia caçar algú” van ser “dites de broma, però pensades seriosament”: nosaltres hem acusat sempre a Rabotexie Dielo de manca de fermesa, de vacil·lacions, raó per la qual devíem, naturalment, tractar de caçar-lo per a fer impossibles les vacil·lacions d’ara endavant. No es podia parlar ací de mala intenció perquè es tractava de falta de fermesa en els principis. I hem sabut “caçar” a la Unió procedint lleialment65, de manera que les resolucions de juny van ser firmades pel propi B. Kritxevski i per un altre membre de l’administració de la Unió.
Els articles publicats en el número 10 de R. Dielo (els nostres camarades van veure aquest número només quan van haver arribat al congrés i uns dies abans inaugurar-se aquest) demostraven clarament que de l’estiu a la tardor s’havia produït un altre viratge en la Unió: els “economistes” van obtindre una vegada més la supremacia, i la redacció, dúctil a tot nou “corrent”, va tornar a defendre als “més declarats bernsteinians”, la “llibertat de crítica” i la “espontaneïtat” i a predicar per boca de Martínov la “teoria de restringir” l’esfera de la nostra influència política (amb el propòsit aparent de complicar aquesta mateixa influència). Una vegada més s’ha confirmat la precisa observació de Parvus que és difícil caçar un oportunista amb una simple fórmula, perquè li costa tan poc firmar qualsevulla fórmula com renegar d’ella, ja que l’oportunisme consisteix precisament en la manca de principis més o menys definits i ferms. Hui, els oportunistes rebutgen tota temptativa d’introduir l’oportunisme, rebutgen tota restricció, prometen solemnement “no oblidar un instant l’enderrocament de l’autocràcia”, fer “agitació no sols en el terreny de la lluita diària del treball assalariat contra el capital”, etc. I demà canvien de to i tornen a ballar-la sota pretext de defendre l’espontaneïtat, de la marxa progressiva de la lluita quotidiana i monòtona, d’exalçar les reivindicacions que prometen resultats palpables, etc.
Al continuar afirmant que en els articles del número 10 la “Unió no ha vist ni veu cap abjuració herètica dels principis generals del projecte de la conferència” (Dos congressos, p. 26), la Unió només revela amb això que és incapaç per complet o que no vol comprendre el fons de les discrepàncies.
Després del número 10 de Rabotxeie Dielo ens quedava per fer una sola temptativa: iniciar una discussió general per a convèncer-nos de si tota la Unió es solidaritzava amb aquests articles i amb la seua redacció. La Unió, està disgustada amb nosaltres, sobretot, per aquest fet i ens acusa que vam intentar sembrar la discòrdia en el seu si, que ens vam immiscir en coses alienes, etc. Acusacions infundades per complet, perquè, tenint una redacció composta per elecció i dúctil per a “girar” al menor bufit del vent, tot depèn precisament de la direcció del vent, i érem nosaltres els que determinàvem aqueixa direcció en les sessions a porta tancada, a les que només assistien els membres de les organitzacions vingudes per a unificar-se. Les esmenes que s’han introduït en les resolucions de juny en nom de la Unió ens han llevat l’últim indici d’esperança d’arribar a un acord. Les esmenes són una prova documental del nou viratge cap a l’“economicisme” i de la solidaritat de la majoria de la Unió amb el número 10 de Rabotxeie Dielo. S’esborrava de la llista de manifestacions de l’oportunisme l’“anomenat economicisme” (degut a la suposada “vaguetat” d’aquestes paraules, si bé d’aquesta motivació no es dedueix sinó la necessitat de definir amb major exactitud l’essència d’una aberració molt estesa); també s’esborrava el “millerandisme” (si bé B. Kritxevski el defenia en Rabotxeie Dielo, núm. 2-3, p. 83-84, i amb major franquesa encara en Vorwärts66). Tanmateix que les resolucions de juny indicaven de manera terminant que la tasca de la socialdemocràcia consistia en “dirigir totes les manifestacions de lluita del proletariat contra totes les formes d’opressió política, econòmica i social”, exigint amb això que s’introduïra mètode i unitat en totes aquestes manifestacions de lluita, la Unió afegia paraules supèrflues per altres, dient que la “lluita econòmica és un poderós estímul per al moviment de masses” (aquestes paraules, de per si, són indiscutibles, però, existint un “economicisme” estret, no podien menys que portar a interpretacions falses). Més encara, s’ha arribat fins a restringir amb desvergonyiment en les resolucions de juny la “política”, ja eliminant les paraules “ni per un instant” (no oblidar l’objectiu de l’enderrocament de l’autocràcia), ja afegint les paraules “la lluita econòmica és el mitjà aplicable amb la major amplitud per a incorporar a les masses a la lluita política activa”. És natural que, una vegada introduïdes aquestes esmenes, tots els oradors de la nostra part foren renunciant l’un darrere de l’altre a la paraula, perquè veien la completa inutilitat de seguir negociant amb gent que tornava a girar vers l’“economicisme” i es reservava la llibertat de vacil·lar.
“Precisament el que la Unió ha tingut per condició sine qua non per a la solidesa del futur acord, o siga, el manteniment de la fisonomia de Rabotexie Dielo i de la seua autonomia, és el que Iskra considerava un obstacle per a l’acord” (Dos congressos, p. 25). Açò és molt inexacte. Mai hem atemptat contra l’autonomia de Rabotxeie Dielo67. Efectivament, hem rebutjat en forma categòrica la seua fisonomia pròpia si s’entén per tal la “fisonomia pròpia” en els problemes de principi de la teoria i de la tàctica: les resolucions de juny contenen precisament la negació categòrica d’aquesta fisonomia pròpia, perquè, en la pràctica, aquesta “fisonomia pròpia” ha significat sempre, ho repetim, vacil·lacions de tota classe i el suport que prestaven a la dispersió imperant en el nostre ambient, dispersió insuportable des del punt de vista del partit. Amb els seus articles del número 10 i amb les “esmenes”, Rabotxeie Dielo ha manifestat clarament el seu desig de mantindre precisament aquesta fisonomia pròpia, i semblant desig ha conduït de manera natural i inevitable a la ruptura i a la declaració de guerra. Però tots nosaltres estàvem disposats a reconèixer la “fisonomia pròpia” de Rabotxeie Dielo en el sentit que ha de concentrar-se en determinades funcions literàries. La distribució encertada d’aquestes funcions s’imposava per si mateixa: 1) revista científica, 2) periòdic polític i 3) recopilacions i fullets de divulgació. Només la conformitat de Rabotxeie Dielo amb aquesta distribució demostraria el seu sincer desig d’acabar d’una vegada per sempre amb les aberracions combatudes per les resolucions de juny; només aquesta distribució eliminaria tota possibilitat de friccions i asseguraria efectivament la fermesa de l’acord, servint al mateix temps de base per a que el nostre moviment cresca més i assolisca nous èxits.
Ara cap socialdemòcrata rus pot posar ja en dubte que la ruptura definitiva de la tendència revolucionària amb l’oportunista no ha sigut originada per qüestions “d’organització”, sinó precisament pel desig dels oportunistes de refermar la fisonomia pròpia de l’oportunisme i de seguir ofuscant les ments amb les disquisicions dels Kritxevski i els Martínov.
Escrit entre la tardor de 1901 i febrer de 1902
Publicat per primera vegada en març de 1902 en fullet a banda en Stuttgart
63 Aquest judici sobre l’escissió no sols es basa en el coneixement de les publicacions, sinó en dades recollides a l’estranger per alguns membres de la nostra organització que havien estat allí.
64 Aquesta afirmació es repeteix en Dos congressos, pàgina 25.
65 A saber: en la introducció a les resolucions de juny vam dir que la socialdemocràcia russa mantigué sempre en conjunt la posició de fidelitat als principis del grup Emancipació del Treball i que el mèrit de la Unió estava sobretot en la seua activitat en el terreny de les publicacions i de l’organització. Amb d’altres termes, vam dir que estàvem completament disposats a oblidar el passat i a reconèixer que la tasca dels nostres camarades de la Unió era útil a la causa, a condició que acabaren per complet amb les vacil·lacions, objecte de la nostra “caça”. Tota persona imparcial que llisca les resolucions de juny les entendrà sols en aquest sentit. Però si ara la Unió ens acusa solemnement de faltar a la veritat (Dos congressos, pàgina 30) per aquestes paraules sobre els seus mèrits, després d’haver provocat ella mateixa amb el seu viratge capa l’“economisme” (als articles del número 10 i en les esmenes) la ruptura, aquesta acusació, com és natural, no deixar de provocar un somriure.
66 En Vorwärts es va iniciar una polèmica al respecte entre la seua redacció actual, Kautsky i Zarià. No deixarem de fer conèixer aquesta polèmica als lectors russos.
67 Si no comptem com a restricció de l’autonomia les reunions de les redaccions, relacionades amb la formació d’un consell suprem comú de les organitzacions unides, cosa que Rabotxeie Dielo va acceptar també en juny.