Sèrie de quatre escrits de Mansur Hekmat (دنيا پس از ١١ سپتامبر بخش اول), redactats originalment en farsi (I, II, III, IV)
Dos camps reaccionaris
Els esparveradors crims terroristes contra la humanitat de l'11 de setembre del 2001 i la matança de milers d'innocents a Amèrica ha llençat el món al llindà d'una de les eres més fosques i cruentes de la història contemporània. Ço que l'administració americana anomena guerra internacional contra els terroristes és de fet l'entrada del món en una nova i destructiva fase de la guerra internacional dels terroristes.
En els pols oposats d'aquest conflicte cruent s'hi troben els dos camps principals del terrorisme, que han deixat la llur emprempta sangonosa en les vides de dues generacions. En un pol, hi ha la maquinària més enorme de terrorisme d'estat i d'intimadació i xantatge internacionals. Aquest camp inclou el govern americà i l'elit dirigent, l'única força que ha emprat bombes nuclears contra persones, en reduir centenars de milers de persones innocents i desprevingudes d'Hiroshima i Nagasaki a cendres en segons. Un estat que assassinà milions de persones a Vietnam i castigà i arruinà el país durant anys amb bombardeigs químics. Inclou l'OTAN i les coalicions de governs occidentals que des d'Irac fins a Iugoslàvia, han destruït llars, escoles i hospitals i han negat el pa i les medicines a milions d'infants. Inclou la burgesia i l'estat israelians. Ocupen, prenen, assassinen i expolien. Bombardegen i assalten els camps de refugiats i disparen contra infants de deu anys atemorits que es refugien en els braços del pare i en els portals de l'escola. D'Hiroshima i Vietnam fins a Grenada i Irac, dels camps d'extermini d'Indonèsia i Xile a les sales de la mort de Palestina, el record d'aquest pol internacional de terrorisme d'estat i d'intimidació imperialista és obvi i irrefutable als ulls de tot el món.
En el pol oposat, hi ha el terrorisme islàmic i l'islamisme polític reaccionari i roí. Aquestes forces que foren originalment creades i nodrides per Amèrica i per Occident durant la guerra freda com a mitjà d'organització de la reacció indígena contra l'esquerra de les societats d'Orient Mitjà, ha esdevingut ara un pol actiu de terrorisme internacional i un contendent en la lluita burgesa de poder a l'Orient Mitjà. La història assassina de l'islamisme polític, d'Iran, Afganistan i Paquistan fins a Algèria i Palestina inclou una llarga llista de genocidis i de crims esparveradors. Des dels assassinats d'estat i emparats per l'estat d'Iran i Afganistan fins als crims diaris del escamots terroristes islàmics a Israel, Algèria i al cor d'Europa i Amèrica, des de la repressió cruenta dels opositors polítics i intel·lectuals fins a la imposició de lleis islàmiques reaccionàries i inhumanes contra la gent, especialment contra les dones, des de les decapitacions i mutilacions islàmiques fins a la col·locació de bombes i l'assassinat massiu en busos, cafès i discoteques, vet ací els titulars del record d'aquests reaccionaris.
Ara, aquest conflicte es prendrà centenars de milers i probablement milions d'altres víctimes a Afganistan demà i en qualsevol altre racó del món l'endemà. Contra això cal resistir.
La propaganda de guerra
Al costat d'aquest arrenglerament militar, assistim a l'arrenglerament ideològic i propagandístic dels dos camps. La dissecció d'aquest mur de propaganda i la recerca de la veritat sota l'onada massiva d'hipocresia i engany que cobrirà el món, és la primera condició per organitzar un front independent de la humanitat amant de la llibertat contra la guerra mundial dels terroristes.
La bandera ideològica dels extremistes de tots dos camps és clarament visible i reconeixible des de lluny. El món complex d'avui ja no té temps per aquestes idees rígides. L'onejar de banderes i el jingoïsme ocidental i americà, el racisme, els fems del «xoc de civilitzacions» i coses similars tan sols poden tindre un efecte marginal en la societat occidental. Els governs occidentals i els mitjans saben que aquestes idees i opinions grolleres i primitives no poden constituir el marc ideològic i propagandístic del conflicte en el qual hi hem entrat. En el camp opositor, tampoc, la idea de Croada Islàmica (Jihad), vessament indiscriminat de sang, ja siga per la gràcia de déu i de la religió, per l'«alliberament d'Al-Quds i de la terra islàmic de les botes del sionisme i imperialisme internacional paràsit», tan sols reïx entre els rengles dels extremistes i activistes de l'islamisme polític. No mobilitza les masses populars en la societat contemporània de l'Orient Mitjà. La guerra propagandística i la batalla ideològica que domina l'immediat i cruent conflicte militar no es pot basar en aquestes línies obertament extremistes, sectàries i grolleres. Ço que pot finalment arrossegar les grans masses populars d'Occident i de l'Orient Mitjà a aquesta guerra i arrenglerar-les amb els dos bàndols d'aquesta hostilitat reaccionària no són aquestes idees primitives sinó racionalitzacions i justificacions molt més sofisticades que ja es fan populars.
En la fórmula dels occidentals, malgrat el posat de pistoler del vaquer Bush, la «humanitat civilitzada» fa cara a la plaga del terrorisme. Els EUA són pintats com els dirigents d'aquest front civilitzat. L'objectiu és neutralitzar el terrorisme i dur els terroristes a la justícia. La qüestió sembla molt més simple que l'atac a Irac i el bombardeig de Belgrad. Qui pot culpar el govern dels EUA de la seua política militarista quan 6.000 dels «seus» han sigut morts amb tanta brutalitat? Què és més obvi que l'acció militar del govern americà per esclafar aquest terrorisme i protegir 'els seus ciutadans', i fins i tot els pobles de la terra, contra els crims imminents posteriors? Aquesta vegada, per ésser membre de la societat de la humanitat «civilitzada», els sol·licitants no necessiten cap requisit ètnic, racial o religiós. Els sol·licitants, de qualsevol color, aparença, religió o origen, tan sols han de declarar el llur suport a Amèrica. Aquesta vegada, la propaganda de guerra no serà racial, ètnica, religiosa o ni tan sols política. La qüestió no és mantindre el flux de petroli, defensar la democràcia neixent d'Aràbia Saudita i tornar Kuwait als xeics. Si l'exèrcit americà de nou s'arma per repetir ço que ha fet tantes vegades, és aparentment pel dret de viure, el dret de viatjar, el dret de la gent de no esclatar a casa o al carrer. Els crims de l'11 de setembre han donat el marc ideològic i propagandístic més poderós fins ara per una intervenció militar dels EUA i de l'OTAN en els racons més llunyans del planeta. En aquest moment, separar les masses populars d'Occident de la política militarista de l'elit dirigent d'aquests països requereix uns esforços d'aclariment herculis. L'equilibri ideològic podria, de fet, canviar ràpidament amb nous desenvolupament, però en aquest moment, la idea de «guerra del món civilitzat contra el terrorisme» ha lliurat als polítics i mitjans occidentals el control complet de l'opinió pública occidental.
En el pol oposat també pren forma un marc ideològic sofisticat i relativament efectiu en defesa de l'islamisme polític i del terrorisme islàmic. No són molts qui gosen de defensar obertament l'assassinat de milers de persones a Amèrica. Fins i tot les bèsties que dirigeixen Iran i Afganistan s'han hagut de mossegar la llengua. La defensa oberta de l'islamisme polític i del terrorisme islàmic no serà la bandera propagandística d'aquest pol. El bàndol islàmic en la guerra dels terroristes es basarà en una antiga però efectiva fòrmula per justificar el terrorisme islàmic, una fórmula que ha sigut un dels fonaments de l'«anti-imperialisme» petit-burgès al Tercer Món, particularment a l'Orient Mitjà. Fa set anys, en l'inici d'una onada d'assassinats islàmics a Israel, Egipte i Algèria, denunciàrem i condemnàrem aquesta defensa reaccionària del terrorisme en una columna editorial de «La Internacional». No és inapropiat de citar aquest breu article:
«Una onada d'assassinats islàmics ha cobert Orient Mitjà i Àfrica del Nord. Les víctimes d'aquesta onada són els més corrents de la gent corrent. A Egipte i Algèria dispararen i decapitaren forasters, fossen obrers, turistes o pensionistes. Col·locaren bombes i assassinares escolars a la porta de l'escola. Assassinaren noies que no se sotmeteren a matrimonis forçats. A Tel Aviv, assassinaren vianants desprevinguts, infants, grans i xics, pel carrer i en busos. I hreoicament, d'Israel a Algèria, reafirmen a una humanitat astorada que aquesta 'lluita armada' continuarà.
»Va haver un temps on l'esquerra tradicional i 'anti-imperialista' mirava la violència cega i el terrorisme il·limitat del Tercer Món i de les corrents anti-occidentals si no amb admiració si més no amb tolerància. En la llur opinió, la injustícia patida per les nacions desposseïdes i els pobles oprimits justificaven aquest terrorisme com a reacció legítima. El terrorisme dels grups palestins, les organitzacions islàmiques i l'Exèrcit Republicà Irlandès, les víctimes dels quals eren com més anava més civils desprotegits i desprevinguts, eren exemples destacats d'aquest terrorisme 'permissible' del passat recent. Un terrorisme que aparentment responia a injustícies passades i presents; una terrorisme que aparentment sorgia com a reacció a les polítiques brutals i inhumanes de poders i governs opressors. Curiosament, al llarg dels anys, el govern israelià ha emprat també aquesta mateixa racionalització exculpadora; és a dir en al·ludir al genocidi indescriptible dut a terme pels nazis i els grups anti-semites de diferents països contra el poble hebreu, han justificat la repressió brutal del poble indefens de Palestina i els assassinats diaris de joves palestins.
»Des d'un punt de mira comunista, aquesta mena de racionalització i el terrorisme cec basat en ell a Orient Mitjà, ja siga per organitzacions àrabs i palestines o per l'estat d'Israel, es considera un fracàs i se'l condemna. No hi ha la més petita relació real ni legítima entre les calamitats esparveradores que han caigut damunt el poble hebreu en aquest segle i la repressió i els crims comesos pel govern d'extrema dreta d'Israel contra els palestins. No hi ha la més petita relació real ni justificada entre els patiments del poble indefens de Palestina i el terrorisme de les organitzacions islàmiques o no-islàmiques que es reclamen d'aquest poble. L'estat i les faccions burgeses exploten i capitalitzen el patiment de la gent indefensa. Condemnar i erradicar aquest terrorisme amb la classe obrera, especialment en els països de la regió, és una condició essencial per col·locar els obrers al capdavant de la lluita social per posar fi a les misèries seculars dels pobles de l'Orient Mitjà.
»Sembla que la nova onada d'assassinats islàmics, particularment al nord d'Àfrica ni tan sols requereix ja aquestes justificacions polítiques. Un turbant i un arma són suficients per començar aquesta menyspreable Jihad contra la humanitat. Això és gangterisme islàmic i la seua font és el règim dirigent d'Iran. I serà a Iran on se l'esclafarà. (Mansur Hekmat, La Internacional, novembre del 1994, http://www.wpiran.org)».
Amb la intensificació d'aquest conflicte i particularment amb l'atac imminent dels EUA i l'OTAN contra Afganistan, la defensa «anti-imperialista» dels grups islàmics i de la radicalització de les llurs accions terroristes en relació als crims i accions opressores d'Israel i d'Amèrica, pot de nou arrelar entre la gent i els partits polítics de l'Orient Mitjà i també entre sectors de l'esquerra radical i intel·lectual tradicional de les societats occidentals. El principal refugi ideològic del gangsterisme islàmic i de la reacció islàmica en aquesta lluita de poder no seran les gastades i obertament inhumanes consignes religioses i islàmiques, sinó més aviat l'anomenat «anti-imperialisme» dels apòlegs religiosos-nacionalistes i petit-burgesos.
Cap moviment popular no pot reeixir contra la guerra dels terroristes sense denunciar i trencar el marc ideològic d'aquesta hipòcrita propaganda de guerra de tots dos bàndols d'aquest conflicte reaccionari.
De què és el conflicte?
Per tots dos bàndols, és una lluita de poder. El terrorisme és una realitat d'aquest conflicte, però aquest conflicte i la guerra imminent no són pel terrorisme. Tothom sap que l'entrada dels EUA a Afganistan i fins i tot la detenció de Bin Laden no aturaran la campanya terroristes dels grups islàmics contra Occident, i no aportaran més seguretat als qui viuen a Europa i a Amèrica. Al contrari, augmentarà el perill. La qüestió palestina és on Amèrica i el moviment islàmic s'enfronten directament cara a cara. Però aquest conflicte tampoc no és per resoldre realment la qüestió palestina. La política declarada dels EUA, que és una guerra militar «massiva, sostinguda i profunda» agreujarà clarament totes dues qüestions, la palestina i la del terrorisme islàmic. No tan sols això, sinó també podria ésser un resultat inicial d'aquesta política militar. En són ben conscients. Amb tot, pels EUA, la principal qüestió és la consolidació i expansió de la seua hegemonia política i militar i domini damunt tot el món com a única superpotència. La resolució de la qüestió palestina o el combat contra el terrorisme islàmic no és l'objectiu d'aquesta política. La consolidació i expansió de la posició global d'Amèrica, en el context de pressions i oportunitats creades pels crims de l'11 de setembre és el principal objectiu d'aquesta política.
Pels islamistes també és una lluita de poder. Ni el patiment del poble de Palestina ni les injustícies històriques d'Occident amb Orient són la font d'aquest terrorisme. El moviment islàmic lluita per revertir la seua mala fortuna i finalment per ampliar la seua posició en l'estructura de poder burgesa d'Orient Mitjà. El terrorisme i l'enemistat cega amb qualsevol cosa que siga occidental o occidentalitzada és el llur principal capital política en una societat i entre una gent que encertadament veu Amèrica i Israel com les principals causes de la llur misèria i indefensió. La pau a Orient Mitjà, la formació d'una Palestina independent, la fi de la discriminació del poble palestí, anunciarà la desaparició del moviment islàmic a Orient Mitjà. El terrorisme és la principal eina del moviment islàmic en l'aprofundiment de les divisions nacionals, ètniques i religioses de l'Orient Mitjà i per mantindre viu aquest conflicte com a capital polític i com font del seu poder. Malgrat la pressió militar realitzada per Amèrica, els islamistes rebran de gust aquesta confrontació.
Per constituir un moviment popular independent contra aquesta confrontació mortal sense precedents de pols terroristes i militars internacionals, cal dur la veritat d'aquestes tendències i fets a la gent. Cal denunciar la propaganda bèl·lica i les racionalitzacions llençades pels camps bel·ligerants. Els fets de l'11 de setembre i la política seguida dels EUA tenen importants conseqüències regionals i mundials. Canviaran profundament la complexió política i ideològica del món. La política iraniana es veurà fortament influida per aquests fets. Cal adreçar-se a les principals qüestions d'aquests desenvolupaments i als fonaments d'una política comunista de principis.
II. On és «el món civilitzat»?
La barbàrie no és inevitable
La guerra dels terroristes pot ésser l'inici d'una de les eres més cruentes de la històrica contemporània. Ja es desesperen centenars de milions de persones. Però aquesta perspectiva no és inevitable. L'escena no es limita als dos bàndols d'aquest conflicte. Hi ha una tercera força, un gegant que dorm ara i que pot capgirar la situació. Si aquest gegant es desvetlla, aquesta era pot ésser l'inici de canvis positius i la realització d'ideals en el món que la humanitat havia abandonat durant les darreres dècades del segle passat. Bush, Blair, Khamenei, EUA, OTAN i l'islamisme polític no saben que hi ha realment una humanitat civilitzada, un món civilitzat, que podria aixecar-se i defensar-se contra la guerra dels terroristes. Malgrat la foscor i el terror que ens han presentat al poble, el segle XXI no ha d'ésser el segle de la barbàrie capitalista. Són dies decisius.
Els mitjans no reflecteixen la constitució intel·lectual i ideològica real del món. Ofereixen la pròpia versió, la versió dominant, la versió de la classe dirigent. Una versió que se'ls hi adiu. Militarisme, terrorisme, racisme, etnicisme, fanatisme religiós i adoració dels beneficis són els titulars però no són arrelats ben fondament en les ments de la majoria popular dels nostres dies. Fins i tot una mirada superficial del món ens mostra que les grans masses populars són més a l'esquerra, més altruistes, més cercadores de la pau, més igualitàries, més lliures i més amants de la llibertat que els governs i els mitjans. La gent de tots dos bàndols d'aquest conflicte esparverador no tenen cap desig de ballar al so dels dirigents de la burgesia. L'administració pistolera americana s'adona immediatament que malgrat un dels crims terroristes més horrorosos, malgrat l'emissió en directe de la mort de milers de persones en un instant, malgrat el dolor i la ràbia que s'apodera que qualcú no s'ha venut la consciència per qualsevol interès material, tot i així aquesta mateixa societat occidental horroritzada, aquesta mateixa gent que pateixen diàriament un rentat de cervell, aquesta mateixa gent que són de sol a sol «educats» per la ideologia dominant del racisme i de la xenofòbia, crida a la «precaució, correcció, justícia i resposta mesurada». La gent de l'Orient Mitjà que és concebuda com a gelosos musulmans i membres de la «civilització islàmica», ja siga en les ments malaltes dels dirigents clericals d'Iran i Afganistan i l'assortiment de xeics del moviment islàmic o en els estudis de luxe de la CNN i la BBC, preguen amb la gent d'Amèrica i eleven una condemna del genocidi de l'11 de setembre. No cal ésser cap geni per adonar-se que la majoria de gent de l'Orient Mitjà menysprea l'islamisme polític, que enormes segments de la població de l'Europa occidental i d'Amèrica són farts de les injustícies d'Israel i simpatitzen amb el poble indefens de Palestina, que la majoria del poble occidental vol la fi de les sancions econòmiques contra Irac i es fiquen en la pell dels desolats pares iraquians que perden els fills per la manca de mediciones, que les grans masses de gent decent i honorable del món no són en cap bàndol de la guerra entre Bush i Bin Laden, vells amics i rivals avui. La humanitat civilitzada ha sigut silenciada sota els fems de la propaganda, el rentat de cervell i la intimidació a Occident i a Orient, però clarament no ha acceptat els fems. Aquesta és una força massiva. Pot eixir endavant. Pel futur de la humanitat, cal que isca endavant.
I ací rau tota la dificultat, dur endavant aquesta força massiva. En la guerra dels terroristes s'han dibuixat les línies de batalla, s'han definit els camps, s'han mobilitzat recusos i forces; aquesta és una gran confrontació militar, política i diplomàtica. Malgrat totes les ambigüitats, el marc intel·lectual i polític d'aquesta guerra, pels dirigents de tots dos caps, és clar. En el nostre camp, però, en el camp de la humanitat, que ha de fer front a aquesta terroritzadora perspectiva, tot és ambigu.
No hi ha pas dubte que la resistència contra la guerra dels terroristes creix ara en diversos països. Però de la mateixa forma que els islamistes i els EUA necessiten una estratègia i una teoria clares i una visió unitària i entenedora, aquest moviment popular també necessita una bandera intel·lectual i política i una sèrie de principis estratègics pràctics. Diversos moviments polítics, especialment els d'esquerres maldaran per guiar i dirigir aquesta resistència. La qüestió és quina visió dirigirà aquesta pròpia «esquerra».
A la primera part d'aquest article, vaig escriure que al costat dels falcons de tots dos bàndols, el militarisme americà i els feixistes islàmics, hi ha de fet dos grups més d'arguments més sofisticats, refinats i «respectables» que defensen els dos bàndols del conflicte. Al costat del militarisme dels EUA, i en suport seu, hi ha els qui promouen la fórmula de la guerra del «món civilitzat contra el terrorisme». Al costat dels assassins del moviment islàmic, hi ha els qui justifiquen el terrorisme islàmic amb el familiar «anti-imperialisme» religiós-nacionalista i tercermundista. Però cap d'aquestes racionalitzacions tindrà cap influència seriosa en el moviment de resistència popular. Els partits i grups de centre-dreta d'Occident d'una banda i les recialles dels estudiants-intel·lectuals de l'esquerra tradicional de les darreres dècades a Orient i a Occident de l'altra seran els principals clients d'aquestes destres formulacions de la guerra propagandística de tots dos bàndols. Ço que podria fer descarrilar políticament i conceptual el moviment potencial poderós del poble progressiu del món és, en la meua opinió, la visió pacifista i fútil i els esforços per mantindre l'status quo (evitar simplement un atac dels EUA a Afganistan) o l'status quo ante (retorn a abans de l'11 de setembre).
L'incident de l'11 de setembre no fou un acte aïllat d'individus psicòtics desarrelats de la societat; tampoc no ho és la imminent acció militar dels EUA. El món abans de l'11 de setembre no era en equilibri, sinó que contràriament seguia una via que es deteriorava. Hi ha importants problemes econòmics, socials i polítics rere aquests fets. Aquests problemes han empès el món en aquesta direcció. Cal adreçar-se a aquests problemes i qüestions. L'11 de setembre és com l'islamisme política s'hi adreça. Similarment dur al poder els taliban, destruir Bagdad, fer passar gana al poble iraquià, reprimir el poble de Palestina, bombardejar Belgrad i ara la «llarga guerra contra el terrorisme» són com tracten els dirigents del capitalisme dels EUA i d'Europa tracten aquestes contradiccions presents. Els fets d'avui són un moment en una situació en marxa i dinàmic. El moviment popular contra aquesta realitat que s'hi desenvolupa no pot ésser una mobilització de crida per la calma i per demanar «les mans fora d'Afganista!». Cridar per la pau i mantindre l'status quo no és tan sols irrealista, no tan sols utòpic, sinó tampoc no és just ni progressiu ni útil. El moviment de resistència popular contra la guerra dels terroristes tan sols es pot organitzar al voltant de solucions positives als crítics problemes polítics i econòmics dels nostres dies i al voltant d'una posició activa, no per mantindre l'status quo sinó precisament per canviar-lo. Hem tingut la nostra agenda independent i les nostres solucions per tots els problemes que s'han presentat, com la qüestió Nord-Sud, la qüestió palestina, la qüestió d'Irac, la qüestió d'Afganistan i Iran, la qüestió del militarisme i de l'hegemonia dels EUA i de l'OTAN en el nou ordre mundial, la qüestió del racisme i del bastió europeu, etc. Aquests han de constituir l'agenda i la bandera del moviment de resistència popular contra la guerra dels terroristes. Aquesta és la diferència entre nosaltres i els agitadors per la pau i els pacifistes, qui no veuen o són indiferents a les divisions, contradiccions i inestabilitat del món abans de l'11 de setembre. Si teníem una agenda per canviar el món abans d'aquest accident, aleshores una posició de principis en la situació actual suposa seguir la mateixa agenda en la nova situació. No pretenem deixar Afganistan sota el jou de la colla assassina dels taliban, no pretenem viure sota el domini d'uns EUA de disparador fàcil, no pretenem tolerar l'islamisme polític o els governs islàmics d'Orient Mitjà, no pretenem acceptar la manca d'estat dels palestins i de la llur repressió quotidiana. No volíem el terrorisme, fos islàmic i suïcida o militar i uniformat i d'alta tecnologia; no acceptam la misèria de mig món; no volem bastions ni barracons al voltant d'Europa, no caurem en el racisme i en l'etnicisme. Ni el crims de l'11 de setembre ni les imminents heroïcitats de l'OTAN a Hindu Kush, haurien de transformar un moviment actiu per canviar el món en un ramat acrític i sense objectius que cridàs a la pau i a la tranquil·litat i a un retorn al dia abans.
El moviment «humanitarista» i «per la pau» no és la resposta correcta a la situació actual. Però la influència d'aquest moviment, especialment entre la gent corrent de la societat occidental, degut a la convicció popular en la no-violència, l'humanisme i el llur sentit espontani de precaució, és extremadament difosa. Aquesta posició condemna la intervenció dels EUA a Afganistan, però defuig la seua responsabilitat de combatre el domini taliban. Condemna el racisme i la provocació contra els musulmans però no hi veu cap raó per pressionar els EUA i Israel en defensa del poble de Palestina. Aquesta posició desitja el succés de Jack Straw en el seu viatge a Iran perquè tant de bo aquest pol de terorisme islàmic pugués ésser domat i pacificat, malgrat el fet que aquesta política reforça el govern d'aquests llops damunt el poble d'Iran. Aquesta posició defensa els drets civils dels musulmans als països europeus, però per tal d'evitar «tensions» refusa i s'oposa a la crítica del vel islàmic i a la manca de drets de les dones a l'Islam i a les comunitats islàmiques. Aquesta posició crida tothom a retrocedir i a deixar la situació tal com era. Si aquest moviment va a dominar les ments i accions de la gent malcontenta, aleshores la humtanitat civilitzada deixarà l'escenari als terroristes occidentals i orientals. Si ha d'haver un futur, és en la formació d'una política activa, progressiva i amant de la llibertat al capdavant dels rengles populars. Aquest és el deure dels comunistes. Dels nous comunistes. Dels comunistes de Marx. Aquesta és la nostra tasca.
A la tercera part, me n'ocuparé dels fonaments d'una política activa contra la guerra dels terroristes. Però cal adreçar-se breument a la qüestió més urgent del moment, que és l'atac imminent dels EUA contra Afganistan. Un 99 per cent de la gent del món sap i pot explicar clarament per què l'atac militar dels EUA contra Afganistan i fins i tot la detenció o l'assassinat de Bin Laden que és l'objectiu declarat d'aquesta operació i sembla tècnicament molt improbable, no tan sols no disminueix el perill del terrorisme islàmic contra Amèrica i Gran Bretanya sinó que més aviat els augmenta enormement. És ben clar que els governs nord-americà i britànic són conscients d'aquest fet. Però semblen considerar una aventura de Hollywood o de James Bond, més fàcil de pair per la gent. Un milionari o un gàngster boig i solitari en una regió remota del món, Saddam, Milosevic, Bin Laden, etc., prova de destruir la civilització i s'hi trameten herois americans per salvar el món. Però les llurs pròpies anàlisis mostren que l'islamisme polític i el terrorisme islàmic no tenen cap seu central, comandament unificat i organització jeràrquica; és un moviment internacional format per agències i cercles governamentals, diverses organitzacions, xarxes i cercles, que s'entrecreuen en una sèrie de relacions oficials i oficioses, com un moviment clandestí, amb un alt grau d'iniciativa en el pla local. Per Occident, entrar Afganistan és l'inici d'una campanya militar i política més àmplia. Capturar o assassinar Bin Laden i l'assoliment d'una mena de revenja dels EUA reduiria naturalment la necessitat d'operacions militars posteriors per l'administració dels EUA i calmaria l'escenari domèstic americà fins i tan sols fins el proper atac terrorista islàmic. Però aquesta és una petita passa en un moviment militar i polític més ampli a l'Orient Mitjà, l'extensió final del qual encara no s'ha revelada. En darrera anàlisi, és una qüestió d'abatre l'islamisme polític, que és el moviment reaccionari que el propi Occident trobà a la perifèria de la societat de l'Orient Mitjà i dugué endavant per fer front a l'esquerra emergent dels capitalismes en desenvolupament d'aquests països així com per pressionar al bloc de l'est. Aquesta lluita de poder podria romandre limitada, però degut a la natura gens centralitzada i extremista de l'islamisme polític i del terrorisme islàmic, és més probable que duga cap a una confrontació més fonamental i total. Amb tot, l'islamisme polític no pot sobreviure a l'Orient Mitjà sense el suport occidental, menys encara en una confrontació amb Occident. Fins ara, la intensificació de la batalla entre secularistes i islamistes a Paquista i la revifalla dels khatamistes i la represa i escalada de lluita faccional al si del govern islàmic d'Iran és un indici que la batalla entre Occident i l'islamisme polític podria actuar com a detonant de canvis seriosos en l'equilibri de poder de les faccions burgeses de l'Orient Mitjà en perjudici dels islamistes.
Què es podria dir de l'atac d'Amèrica contra Afganistan? És «les mans fora d'Afganista» una posició progressiva i de principis? El poble d'Afganista i la seua oposició us diran que no. La perspectiva de la caiguda taliban, una colla d'assassins i de narcotraficants, ha animat les forces polítiques d'Afganistan. La reivindicació per l'enderrocament dels taliban és una reivindicació humana i progressiva. No hem de permetre que l'oposició legítima i justa al militarisme americà s'interprete com deixar Afganistan a mans dels taliban. Aquest és un exemple viu de la incorrecció i de la insuficiència de la crida a la calma i a la defensa de l'status quo. El poble d'Afganistan ha esperat tothora la caiguda dels taliban. Sens dubte, els EUA no entraran a Afganistan per l'alliberament del país. Ells dugueren els taliban al poder. Ara els poden afeblir però de fet accepten la llur existència. Han promès al general Musharraf (el dirigent paquistanès) que el proper moviment d'Afganistan serà cap a la influència paquistanesa. Foragitaran aquestes bèsties per substituir-les per altres de la mateixa mena. La posició de principis és la participació en l'enderrocament del Taliban al costat del poble d'Afganistan i de l'oposició progressiva, i la lluita pel restabliment d'un govern elegit per la gent d'aquest país. Això cal imposar-ho a Occident, als EUA i a les Nacions Unides. Cal condemnar qualsevol atac de les forces dels EUA i dels seus aliats contra civils a Afganistan i la destrucció de ciutats, pobles, infrastructures i mitjans de vida del poble. Qualsevol intent d'imposar una altra colla al poble d'Afganistan mitjançant tractes entre els EUA, Paquistan, Iran i qualsevol altre estat s'ha de condemnar. El Taliban no és un govern legítim d'Afganistan. Cal enderrocar-lo. La qüestió és el govern que els ha de substituir i la garantia que el poble d'Afganistan ha de tindre el dret i l'oportunitat de decidir el sistema polític del llur país.
III. El declivi de l'islamisme polític
Fora dels dos pols reaccionaris oposats d'avui, el militarisme dels EUA i dels govern occidentals d'una banda i el camp de l'islamisme polític i dels grups terroristes islàmics de l'altre, el clima prevalent per la majoria dels humanitaristes del món i dels amants de la pau és d'aprensió i alarma. És un clima de desesperança. Tothom es preocupa pel deteriorament de la situació, l'escalada d'una boja cursa terrorista, l'assassinat i fugida de centenars de milers d'afganesos innocents, els atacs químics i biològics a occident, una erupció política a Palestina, el traspàs de sota mà de bombes atòmiques a mans d'aventurers polítics, fanàtics religiosos i criminals internacionals, «la nova guerra dels EUA» i una nova fase del vessament de sang mundial a una escala de la qual tan sols els EUA han sigut i són capaços. Les consignes i les protestes de la gent decent del món s'ha centrat principalment en el manteniment de l'status quo (aturar l'atac dels EUA contra Afganistan i retornar a la situació d'abans de l'11 de setembre). Aquesta és una humanitat que no té cap esperança d'un futur millor. Com a màxim, crida a la calma. Vol evitar bombes, guerra i violència. Una humanitat que malgrat la seua imatge quotidiana innocent, victimista i dòcil sap la natura brutal i oiosa dels monstres que han iniciat aquesta guerra, l'islamisme polític i el militarisme nord-americà. Una humanitat que simplement vol evitar la propera catàstrofe a tot preu. La política dominant en l'ampli espectre de forces que s'oposen a la guerra (i això inclou les recialles dels grups de l'esquerra marginal d'Europa, que abans de l'11 de setembre, no haurien acceptat res inferior a la «revolució mundial») és cridar a la calma, prova d'aturar la tendència actual i retornar a abans de l'11 de setembre. El pacifisme és la tendència dominant en el moviment de resistència. I aquesta és una política extremadament perjudicial que no sols no evitar els propers desastres i les seues conseqüències, sinó que en realitat garanteix que tinguen lloc.
La política pacifista i concentrar-se en els aspectes militars i armats de la confrontació i la conseqüent violència física és perjudicial perquè provoca una paràlisi política en la gent. La condició per evitar aquesta cursa terrorista i aquesta onada d'explosions, destrucció i assassinat de masses que ens tenen preparat és la intervenció popular a Europa, Amèrica, Orient Mitjà i l'anomenat Tercer Món en els processos polítics reals que hi ha rere aquests fets, una participació fonamentada en una agenda activa i positiva. Si això passa, el futur no ha d'ésser magre.
Cal descobrir aquestes tendències i fets polítics per sota la propaganda de guerra.
Rera la propaganda oficial: terrorisme i islamisme polític
No crec que ningú, ni tan sols a l'exèrcit nord-americà, crega la història que l'atrocitat de l'11 de setembre fou obra d'un grup fanàtic que obeïa ordre d'un cert Osama Bin Laden a Afganistan que té una enemistat personal i cega envers els EUA, la «democràcia» i el «way of life» americà. Els mitjans occidentals insisteixen que aquest incident no era «obra de musulmans» i que no ha sorgit dels «ensenyaments de l'Alcorà». Periodistes assenyats tenen cura de no fer cap referència a Israel i a la qüestió palestina. Diuen que lligar la qüestió palestina a aquest atac terrorista suposaria concedir que aquesta acció ha sigut un instrument per fer que Occident pose atenció en la qüestió palestina.
En conseqüència, per comptes d'islamisme polític i Israel, ens assenyalen Bin Laden i Afganistan. La guerra dels EUA amb el Taliban a Afganistan és un fet important amb conseqüències duradores per la regió i el món. Aquesta guerra afectarà decididament el futur de l'islamisme polític i fins i tot de la qüestió palestina. No té res a veure, però, amb la captura i el càstic dels autors de l'11 de setembre i augmentarà més encara la possibilitat d'accions terroristes contra Occident (hi tornaré més tard a això).
El terrorisme islàmic és un fet dels nostres dies. Aquest terrorisme és un dels principals pil·lars de l'estratègia de l'islamisme polític. L'islamisme polític és un moviment reaccionari regional, i ara mundial, que és nodrit per la injustícia històrica d'Occident i d'Israel envers els àrabs i especialment el poble de Palestina. La manca d'estat dels palestins i l'opressió del poble palestí per Israel i els seus aliats occidentals són una causa principal de l'odi a Occident i als EUA a l'Orient Mitjà. Encara més important és el fet que la qüestió palestina i el suport inquebrantable dels EUA i d'Occident a Israel contra els àrabs durant i després de la guerra freda han creat una profunda sima econòmica, cultural i psicològica entre el poble d'Orient Mitjà i d'Occident. Però la capacitat de l'islamisme polític per desplaçar-se dels marges de les societats de l'Orient Mitjà al centre i de capitalitzar aquest malcontentament per a la seua lluita pel poder polític es deu directament a Occident i als EUA. L'islamisme polític com a moviment criminal amb una base de poder àmplia és creació d'Occident i els EUA. Han creat aquest monstre i l'han alliberat davant el poble de l'Orient Mitjà i ara del món. L'islamisme polític fou l'eina d'Occident durant la guerra freda contra Rússia i contra els moviments i revolucions obrers i d'esquerres emergents de molts països de la regió. Era una forma d'evitar que les esquerres prenguessen el poder en la regió després que els governs nacionalistes arribassen a un impàs durant els anys 70 i 80. La qüestió palestina i l'existència de governs islàmics a Orient Mitjà són els pil·lars i fonaments del terrorisme islàmic. Qualsevol política popular progressiva i activa ha de començar des d'aquest propi punt:
1) Resoldre la qüestió palestina. Cal resoldre aquest problema històric. El poble palestí ha de tindre el llur propi estat independent. Hem de forçar els governs occidentals i els EUA a posar fi al llur suport unilateral a Israel. Cal obligar Israel a acceptar la pau i la independència palestina. La resolució de la qüestió palestina és l'element més important per fer front a l'islamisme polític i al terrorisme islàmic i és un dels principals aspectes d'una agenda progressiva i activa en la situació actual.
2) Occident ha de posar fi al seu suport reaccionari a governs islàmics i retardataris i als diversos partits del moviment islàmic d'Orient Mitjà. Sense el suport occidental, el règim islàmic d'Iran mai no hauria arribat al poder o hi hauria romàs.. Sense el suport d'Occident, l'assortiment de xeics d'Aràbia Saudita i dels grans i petits emirats no mantindria el seu govern brutal i reaccionari i el seu sistema d'esclavatge. Sense el suport d'Occident, no tan sols els taliban sinó tampoc els grups anteriors de mujaidins musulmans no haurien pogut transformar Afganistan en una immensa tragèdia humana. Si el suport militar, diplomàtic i polític d'Occident als moviments islàmics hagués de finalitzar, la gent de la regió enderrocaria ràpidament aquests governs. La reivindicació de l'enderrocament dels governs islàmics i evitar tractes entre els governs occidentals i els EUA i aquests governs reaccionaris han d'ésser un altre aspecte important de la plataforma anti-terrorista de qualsevol moviment progressiu i popular.
3) Cal posar fi a les sancions econòmiques contra el poble d'Irac. El patiment del poble d'Irac l'ha transformat en la segona qüestió palestina en les ments de la gent de la regió. És una prova vivent del terrorisme occidental i nord-americà a Orient Mitjà. Les sancions econòmiques han contribuït a perpetuar el govern iraquià reaccionari i han allunyat el poble d'Irac de la política per dedicar-se a una batalla diària per la supervivència física. La lluita per la fi de les sancions econòmiques contra Irac és un altre element vital d'una plataforma progressiva contra el terrorisme islàmic.
4) Hem de defensar activament el secularisme en els països de població musulmana i en les comunitats islàmiques dels propis països occidentals. La idea vergonyosa d'un relativisme cultural (deixar la gent a mercès de la «llur pròpia cultura») i la renúncia sistemàtica i teoritzada a defensar els drets humans i civils de les persones, especialment de les dones, en aquests països i comunitats, han deixat mà lliure a l'islamisme polític per intimidar i provocar el jovent. Els drets humans i civils universals han d'ésser el patró i qualsevol compromís amb la religió i el domini religiós reaccionari en detriment dels drets humans ha d'ésser condemnat.
El terrorisme islàmic és una realitat. El terrorisme no és l'obra dels musulmans, però és la política oficial del moviment islàmic. És un moviment creat per Occident en el context de la guerra freda i en mig d'una confrontació anti-comunista amb els obrers i amants de la llibertat d'Orient Mitjà. És un moviment feble i fràgil. No gaudeix de cap suport moral i polític seriós en els principals països de la regió. Es troba fora de les realitats socials de la regió. Sense el suport d'Occident, l'islamisme polític seria derrotat pel socialisme i el secularisme a la regió. A Iran, que com Palestina és un dels principals escenaris on el destí de l'islamisme polític serà segellat, l'abandonament i la caiguda de l'islamisme polític ja ha començat.
A la propera part
La guerra dels EUA a la regió, que ha començada a Afganistan no és una guerra contra el terrorisme, ja que no tan sols no segueix cap de les condicions necessàries per combatre el terrorisme (a les quals m'hi he referit abans), sinó que fins i tot es basa en sectors del propi moviment islàmic. Amb tot, en la meua opinió, els EUA han entrat en confrontació amb l'islamisme polític. Aquesta és una lluita de poder. Aquest conflicte durà lògicament a l'afebliment de l'islamisme polític. Però l'objectiu d'Occident no és l'eliminació de l'islamisme polític. Més aviat cerca d'afeblir-lo, domar-lo i retornar-lo als seus rengles per tal de crear un nou equilibri. La guerra a Afganistan és per redefinir la relació d'Occident amb l'islamisme polític. Hem de trencar aquest marc i ofegar aquesta nova aliança reaccionària. Hem de seguir la nostra pròpia polític independent per lliurar la regió d'aquesta força reaccionària d'una forma molt més rigorosa sota les noves condicions.
- La posició pacifista no veu aquest nou conflicte entre Occident i l'islamisme polític, no reconeix la seua importància pel poble d'Orient Mitjà que ha sigut víctima d'aquest moviment reaccionari ni pels desenvolupaments polítics posteriors. Els rengles pacifistes defugen la llur responsabilitat davant aquestes realitats. Hem de dur a terme la nostra crítica d'aquesta posició pacifista i prudent en el moviment popular contra el terrorisme i el militarisme.
- Degut a les dimensions mundials i històriques d'aquesta confrontació, els trets ideològics i psicològics del poble mundial d'avui, particularment a Occident, són ben diferents del període d'atac contra Irac i àdhuc contra Iugoslàvia. Amb la participació popular massiva en les lluites polítiques i civils, el militarisme dels EUA sortirà d'aquest conflicte políticament afeblit. Amb la intervenció activa de les forces progressives, el conflicte actual que en si tracta d'aspectes del nou ordre mundial posterior a la caiguda de la Unió Soviètica, es pot convertir en una crítica massiva de tota aquesta noció, una revisió de l'estatus de superpotència dels EUA i la seua intimidació militar continuada del món. Des del punt de mira de la llibertat i la igualtat, això és un debat molt més important que el futur de l'islamisme polític.
Afganistan: guerra o terrorisme aeri?
No hi ha cap guerra a Afganistan. La guerra requereix lògicament de com a mínim dos bàndols. Ço que actualment hi ha és el bombardeig nord-americà d'Afganistan. En aquesta tàctica descoberta de l'única superpotència del món i de l'autodesignat xèrif internacional, el terror i la intimidació d'escala massiva han substituït formalment la guerra. Després de Vietnam, s'ha decidit que la societat americana no pot assistir a la visió de gaires més soldats que retornen en sacs negres d'exòtics camps de batalla. El preu d'aquesta determinació ara l'han de pagar els civils malaurats d'aquell castigat país que, en les teories compartides pels Dr. Strangelove del Consell de Seguretat Nacional i del Departament d'Estat dels EUA, apareix com el bastió del darrer arxienemic dels EUA i dirigent flamant de l'«Imperi del Mal». Les baixes que l'exèrcit dels EUA evita seran cobertes cent vegades amb civils innocents que amb prou feines sobrevivien en un país típicament pobre i marginal del món. Un dia, és el poble iraquià qui rep; un altre és Iugoslàvia, Líbia o Afganistan. En mig de la foscor, des d'avions a gran alçària que volen fora de l'abast i des de vaixells de guerra i submarins situats en oceans ben allunyats, llencen desenes de milers de tones de bombes i míssils contra la gent i les ciutats. Proclamen que retornaran el país assenyalat «a l'edat de pedra», i tot i així insisteixen que les bombes americanes moralment «intel·ligents» són programades per encertar tan sols al culpable. L'objectiu és intimidar; intimidar tota la societat; governar amb la por, amb la por a la mort i al desplaçament, la por a la destrucció total de tota una economia i una societat civil; fins al punt que la societat es paral·litza i la resistència esdevé impossible. Avui, les tropes terrestres dels EUA són tan sols els gossos que han de retornar la presa sense vida d'entre els casquets i les runes.
Ningú no pot condemnar una declaració de guerra contra els taliban, ni que siga dels EUA i d'Occident. Els taliban s'han d'anar i tan sols se'ls pot treure per la força i per l'acció militar. L'enemistat entre Occident i els taliban és molt preferible a la llur antiga amistat. Ningú no s'interposarà en el camí de l'eliminació d'assassins que foren originalment instal·lats pel propi Occident. Però hi ha una diferència entre la guerra i el terror. Les accions dels EUA i del Regne Unit a Afganistan són terrorisme. El bombardeig de ciutats i àrees residencials s'ha de condemnar i aturar. Els mites inútils del valor militar dels taliban i la història d'Afganistan de fer agenollar superpotències tan sols reforcen i alimenten els mètodes terroristes dels EUA i el Regne Unit. Els mujaidins afganesos eren tan sols una façana per Occident i els EUA en la guerra contra la Unió Soviètica. Els taliban són una banda criminal narcotraficant que fou creada per Occident amb l'ajut de Paquistan i Aràbia Saudita. Els poden desactivar i bandejar en setmanes. Però el terrorisme aeri és més segur, més espectacular, més adient per una superpotència, i més capaç d'ensenyar la gent malcontenta del món una lliçó de les virtuts de l'obediència. Cal que ens oposam a aquests mètodes inhumans.
Dels taliban a l'islamisme polític
L'acció dels EUA i del Regne Unit a Afganistan, fins i tot si du a la caiguda dels taliban i a la mort de Bin Laden, no disminuirà l'amenaça del terrorisme islàmic contra Occident; la multiplicarà. Els dirigents occidental són del tot conscients d'això i fins i tot adverteixen públicament els ciutadans. Amb tot, la tria d'Afganistan com a primer teatre de la «revenja» nord-americana per l'atrocitat de l'11 de setembre té dues raons fonamentals.
En primer lloc, encara que els EUA accepte que el terrorisme islàmic i l'odi anti-occidental es nodreix d'un problema polític amb una solució política, no veu cap resposta política única a un atac físic i militar tan gran dins dels EUA com el de l'11 de setembre com a resposta suficient i satisfactòria. El militarisme és part de la ideologia oficial dels EUA i el fonament de la seua identitat com a superpotència. Així, pel govern nord-americà, un atac als EUA tan sols pot rebre una resposta apropiada amb un atac contra qualcú altre, en un altre lloc. Pels EUA tan sols una resposta militar pot «venjar» l'11 de setembre, a banda de les arrels i causes de l'islamisme polític i del terrorisme islàmic. Aquesta acció militar ha d'ésser enorme i ha de representar la «ira i el poder» dels EUA; ha de demostrar implacabilitat. Una gran acció militar, però, requereix un gran teatre. La guerra necessita un camp de batalla. No s'ha triat Afganistan perquè Bin Lade hi siga, al contrari, s'ha triat Bin Laden perquè és a Afganistan. Hi ha molts molts caps del terorisme islàmic com Bin Laden que viuen obertament o clandestina a Iran, Gran Bretanya, França, Egipte, Paquistan, Líban, Palestina, Txetxènia i Bòsnia. La idea que el terorrisme islàmic és una estructura piramidal i una jerarquia definida amb Bin Laden al capdamunt és ridícula. Qui es creu que Khamenei ha treballat sota Bin Laden en aquesta jerarquia terrorista? La clau és Afganistan, una terra que pot ésser l'escenari d'una enorme acció militar. Afganistan és l'únic teatre possible per la «revenja nord-americana» a una escala massiva i temible promesa per l'administració dels EUA. Avui, no hi ha cap objectiu militar així fora d'Afganistan. I fins i tot ací, els dirigents occidentals es queixen de la manca de grans edificis i de grans ponts per destruir.
En segon, com ja vam dir en la tercera part, ço que es decideix amb el conflicte amb els taliban i Bin Laden és la relació i equilibri de poders entre els EUA i Occident i l'islamisme polític. «La llarga guerra contra el terrorisme» és la denominació de codi per un abatiment de l'islamisme polític. Des del punt de mira dels EUA, és una lluita de poder, que tard o d'hora haurà de definir els trets més duradors d'un nou ordre mundial després de la caiguda de la Unió Soviètica. L'islamisme polític, un subproducte de la guerra freda, ha sorgit com a contendent burgès pel poder polític als països de l'Orient Mitjà així com en les comunitats «islàmiques» de les societats occidentals. Aquesta força o bé té el poder o té una important palanca política en regions del món, és a dir, en països importants com a Iran i Paquistan. És un jugador en la lluita pel futur de Palestina i Israel. En les antigues repúbliques soviètiques fa estralls prop de notoris arsenals nuclears. A Occident, gràcies als diners d'Aràbia Saudita, subvencions d'estats locals i la ideologia corrupta del relativisme cultural, recluta els joves de les àrees islàmiques a carretades. Per Occident, aquest islamisme polític ja no és l'eina i el titella que els servien tant bé en la contenció de la Unió Soviètica, en la prevenció de la presa del poder per les esquerres en la revolució anti-monàrquica d'Iran i en la creació de problemes a Arafat i al nacionalisme àrab. Ara, aquesta criatura és més ambiciosa. Té una agenda pròpia. S'ha separat del patrocini occidental. I l'11 de setembre, des del punt de mira dels EUA, l'islamisme polític anà massa lluny. Un atac terrorista d'aquesta escala al cor dels EUA encetava aquesta lluita inevitable pel poder. Aquests fets són moments i etapes essencials d'una lluita de poder entre els EUA (i Occident) i l'islamisme polític. Des del punt de mira dels EUA, és una lluita contra els estats islàmics, els partits islàmics i tot el moviment de l'islamisme polític. Els taliban és el símbol més feble, més vulnerable i més buit del poder de l'islamisme polític a Orient Mitjà i en conseqüència el punt de partida més adient per una lluita de poder profunda. La victòria dels EUA a Afganistan no afecta, ni militarment ni pràctica, els fonaments del poder de l'islamisme polític. Ho saben. Els principals centres de poder són principalment a Iran, Aràbia Saudita i a les organitzacions islàmiques d'Egipte, Líban i Palestina. Aquesta és, però, una lluita de poder, i no una batalla a vida o mort. Afganistan és l'únic escenari, si més no en l'actual marc del món, on podia haver de fet un conflicte militar entre els EUA i l'islamisme polític. És l'únic escenari on «la llarga guerra contra el terrorisme» pot començar amb una acció militar dramàtica i espectacular sense causar un daltabaix total.
Aquest és un conflicte polític
«La llarga guerra contra el terrorisme» és de fet una lluita política entre els EUA i l'islamisme polític. Després d'Afganistan, la confrontació serà essencialment política, encara que tots dos bàndols ocasionalment realizen accions militars i terroristes puntuals. L'objectiu dels EUA en aquesta guerra no és eliminar l'islamisme polític. Contràriament a la propaganda cofoia de la facció autodenominada reformista d'Iran, no és la destresa política del senyor Khatami la que ha «salvat Iran del bombardeig». Un atac contra Iran i una campanya de bombardeig contra aquest país no fa part de l'agenda occidental de cap manera. La noció que els EUA entraren en conflictes militars país rere país d'acord amb la llista dels qui considera terroristes és extraordinàriament superficial. L'objectiu dels EUA no és ni eliminar l'islamisme polític ni tan sols enderrocar els governs islàmics, sinó més aviat imposar la seua pròpia hegemonia política i definir les normes del joc. Des del punt de mira dels EUA, el moviment islàmic ha de conèixer els límits. Ha de limitar el seu camp d'acció a la regió, entendre el seu lloc i reconèixer la posició especial dels EUA. No tan sols poden romandre en el poder els governs islàmics, sinó que ta,mbé el terrorisme és encara permissible a condició que les seues víctimes siguen els comunistes i les esquerres d'Iran, Afganistan, Paquistan i Turquia. Però un atac en terra americana és anar massa lluny. Els EUA volen que fer aprendre aquesta lliçó i aquest equilibri a Orient Mitjà.
Aquesta és una lluita de poder i no una confrontació per l'islamisme, el liberalisme, la democràcia occidental, la llibertat, la civilització, la seguretat o el terrorisme. Aquesta és una batalla entre la superpotència dels EUA i un moviment polític regional d'abast mundial, que s'enfronten pel poder a Orient Mitjà. És una lluita per definir les esferes d'influència i l'hegemonia política. Occident no prova d'establir democràcies occidentals a Orient Mitjà. Els EUA, Paquistan, Iran i tot un plegat d'altres reaccionaris de la regió ja es dediquen a imposar un altre règim despòtic i retardatari al poble d'Afganistan. Iran, Aràbia Saudita, Paquistan i els emirats del Golf, els règims més reaccionaris del món actual, es posen obertament o tàcita al costat d'Occident en aquest conflicte. Fins i tot si els governs islàmics cauen, l'alternativa favoritat d'Occident seria una dreta local i regional i partits reaccionaris, juntes militars i estats policials.
Els EUA no fan la història
Però Occident no determina el futur. L'actual política i actuacions dels EUA inevitablement sacsejaran el marc polític d'Orient Mitjà, però altres forces determinaran les relacions alternatives que li donaran forma. Sens dubte, la confrontació entre Occident i l'islamisme polític afeblirà el moviment islàmic, els partits islàmics i els governs islàmics. Però aquesta confrontació no té lloc en un escenari buit. Orient Mitjà, com Occident, és l'escenari d'una confrontació entre moviments socials que existien abans del conflicte entre les burgesies occidentals i l'islamisme polític i que han donat forma als desenvolupaments polítics de totes les societats. El conflicte d'Occident amb l'islamisme polític, malgrat la seua importància, no és el motor i la força motriu de la història. Al contrari, es troba dins aquesta història que el defineix. El conflicte pel nou ordre mundial té actors més importants. Les classes socials i els llurs moviments polítics, ja siga a Occident o a Orient Mitjà, s'enfronten pel futur polític, econòmic i cultural del món. Són aquests moviments qui determinaran el curs finals d'aquests esdeveniments, amb independència dels designis i reivindicacions actuals dels estadistes occidentals i dels dirigents de l'islamisme polític.
Pel que fa a Orient Mitjà, fins i tot si les intencions occidentals són una simple retirada marginal de l'islamisme polític i la definició d'un nou marc de coexistència, els moviments seculars, socialistes i progressius, de la regió avançaran en aquestes noves condicions. Per exemple, en la meua opinió, l'islamisme polític serà enderrocat a Iran, no perquè Occident es pose aquest objectiu, sinó contràriament perquè el poble d'Iran i el moviment comunista obrer al capdavant enderroque la República Islàmica. La derrota de la República Islàmica serà el cop més fort a l'islamisme polític. Si la resolució de la qüestió palestina és la precondició per eliminar les fonts polítiques, intel·lectuals i culturals del creixement de l'islamisme polític, la derrota de la República Islàmica d'Iran és una precondició per esclafar l'islamisme polític com a moviment que aspira al poder polític a Orient Mitjà. Sense la República Islàmica d'Iran, l'islamisme polític esdevindrà una oposició margina i estèril a Orient Mitjà.