Un fantasma ronda per Europa (i fins a cert punt pels Estats Units i Canadà). Una qüestió històrica ha sorprès i confós els cercles polítics iranians democràtics «dissidents» de l’estranger. És un dilema filosòfic profund que requereix una resposta profunda: la llibertat d’expressió.

Però no us enganyau. La llibertat d’expressió de la qual es parla no és per a nosaltres, les dones, els treballadors, els comunistes, els amants de la ciència i de l’art, de la bellesa, de la justícia, de la veritat i de la felicitat a Iran. No, la discussió en aquests cercles tracta sobre la llibertat d’expressió del règim i dels seus representants a l’estranger. La qüestió és si nosaltres, les forces i persones contràries al règim a l’estranger, hem après prou en aquests vint anys, si ens ha regat prou la font de saviesa de Mohammad Khatami regalima des del poder executiu del règim islàmic, si hem practicat prou la democràcia, per tal de cridar amb Voltaire que som disposats a donar la nostra vida perquè els Azure, Koshber i Sorush puguen parlar lliurement a l’estranger?

Potser aquells que siguen sota l’ègida de l’islam a Iran i llegesquen aquestes línies quedaran meravellats davant d’aquesta atmosfera melangiosa. Però creieu-me, és cert. Aquesta ridícula qüestió, de vegades fins i tot d’una manera més grollera, es llança contra honestos opositors al règim a l’estranger. I si creieu que aquesta «exigència de llibertat» distorsionada és, per exemple, bandera d’una generació que potser ha nascut a l’estranger, i que potser no coneix Iran, us equivocau. En aquest entorn orgullós hi ha qui encara celebra l’aniversari de la formació de l’organització guerrillera i la victòria de la seua política armada, qui dedica el record als qui foren empresonats pel règim del Xa i pel règim islàmic com a tema principal de la xerrada nocturna de l’Eid, on compten amb exactitud els éssers estimats i amics que han estat lliurats als escamots d’execució del règim islàmic. És un fet melangiós, però important. I és profundament racional, ja que a Iran i a l’oposició iraniana de l’estranger es produeixen importants esdeveniments polítics.

Ha sorgit una atmosfera molt polaritzada arran de les accions creixents del Partit Comunista Obrer contra la presència i expressió de càrrecs i personalitats del règim islàmic a l’estranger. El crit de protesta d’aquests nous llibertaris ha sorgit de cada manifestació. Recullen notícies, les distorsiones, les fabriquen, les difonen, les etiqueten. Donam la benvinguda a aquest espai. A causa de la situació a Iran, a causa de les vagues obreres i de la creixent onada de protestes populars, a causa de l’aixecament de les dones, s’ha arribat al moment d’una greu separació política de les forces d’oposició. Cal assenyalar i distingir les files dels opositors reals del règim. El poble ha de distingir els revolucionaris, d’una banda de Khatami, i de l’altra dels llibertaris que justifiquen el règim islàmic.

Però què passa amb la llibertat d’expressió? D’això caldria escriure més endavant. Mentrestant, intentau explicar-ho a una vella activista anti-Pinochet, a una vella lluitadora antifeixista, a una veterana antiapartheid, a una lluitadora antitalibana, o a una minera de Yorkshire que fou alliberada el 2001. La declaració advertia a víctimes i opositors del règim islàmic a l’estranger de no fer piquets, de no cantar consignes, de no bloquejar el pas, de no manifestar-se ni ocupar la sala, etc., per tal d’evitar una propaganda que enfortesca del règim islàmic a l’estranger. Un diran d’on ve aquesta limitació de la llibertat, i de quina era procedeix.

Mentrestant, una cosa és cada vegada més clara: qualsevol opositor liberal al règim islàmic ha d’unir-se al Partit Comunista Obrer.