| Tornar a l'arxiu Ernesto Guevara |
Aquesta nit s'imposa l'evocació martiana, com ha dit oportunament qui m'ha presentat a vosaltres, i crec que en parlar de la projecció social de l'exèrcit rebel, ens referim concretament al somni que Martí hagués realitzat.
I com aquesta és una nit de record, abans d'entrar de ple en el tema, en la seva significació històrica, farem una breu ressenya del que ha estat i és aquest moviment.
No puc iniciar les meves paraules des del moment en què fou atacat el Cuartel Moncada el 26 de juliol del 1953. Vull referir-me només a la part que em correspon per la meva actuació en la sèrie d'esdeveniments que donaren com a resultat el triomf de la Revolució el passat primer de gener.
Comencem, així, aquesta històrica, com la vaig començar jo a Mèxic.
Per a tots nosaltres és molt important conèixer el pensament actual dels qui composen el nostre Exèrcit Rebel: el pensament d'aquell grup que s'embarcà en l'aventura del Granma i l'evolució d'aquell pensament nascut a dins del Moviment 26 de Juliol; i els seus successius canvis a través de les etapes de la Revolució, per arribar a la lliçó final d'aquest darrer capítol amb el que ha acabat la part insurreccional.
Els deia que vaig contactat amb els primer membres del 26 de Juliol a Mèxic. Era ben diferent la projecció social que tenien aquells homes abans de l'etapa del Granma, abans de què es produí la primera escissió en el 26 de Juliol, quan en ell hi era tot el nucli supervivent de l'atac al Cuartel Moncada. Recordo que en una discusió íntima, en una casa a Mèxic, exposava la necessitat d'oferir al poble de Cuba un programa revolucionari; i un dels assaltants del Moncada -que afortunadament se separà del 26 de Juliol- em contestà amb unes frases que sempre recordo, dient-me: «La cosa és ben simple. Nosaltres el que hem de fer és donar un cop. Batista donà un cop i va prendre el poder en un sol dia, cal fer-ne un altre per treure'l del poder. Batista li ha fet als americans cent concessions, donem-lis nosaltres cent una.» La qüestió era prendre el poder. Jo l'argumentava que havíem de donar aquell cop basats en principis, que l'important era saber que anàvem a fer en el poder. Aquella era la idea d'un membre de la primera etapa del 26 de Juliol, que com ja els vaig dir, sortosament per a nosaltres, ell i els qui mantenien aquell criteris s'anaren del nostre moviment revolucionari i agafaren un altre camí.
Des d'aquell moment s'anà perfilant el grup que vindria més tard al Granma, format amb moltes dificultat, car patim la persecució contínua de les autoritats mexicanes, que arribaren a posar en perill l'èxit de l'expedició. Una sèrie de factors interns, com individus que al principi semblaven voler anar a l'aventura i després, amb un pretexte o un altre, s'anaven separant d'ella, limitaren la quantitat d'expedicionaris. Al final quedaren els 82 homes que agafàrem el Granma. La resta és ben coneguda pel poble cubà.
El que m'interessa i el que crec important és el pensament social que teniem els supervivents de l'Alegría de Pío. Aquest és el primer i l'únic desastre que les armes rebels vam tenir en el decurs de la insurrecció. Uns quinze homes destruïts físicament i fins i tot moralment, ens juntarem i només vam poder seguir endavant per l'enorme confiança que en aquells moments tenia Fidel Castro, per la seva imponent figura de cabdill revolucionari i la seva fe inquebrantable en el poble. Nosaltres érem un grup d'extracció civil que estàvem enganxats però no inserits a la Sierra Maestra. Anàvem de bohio en bohio; és cert que no tocàvem res que no ens pertanyés, i fins i tot no menjàvem res que no poguéssim pagar i sovint passàvem fam per aquest principi. Érem un grup al qual es veia amb tolerància, però que no estava integrat; i així va ser força temps... Van ser diversos mesos de vida errant en els pics més alts de la Sierra Maestra, donant cops esporàdics i tornant a fer una parada. Anàvem d'un pic a un altre, on no hi havia aigua i on viure era extraordinàriament difícil.
Poc a poc en el camperol hi va operar un canvi vers nosaltres, impulsat per l'acció de les forces repressores de Batista, que es dedicaven a assassinar i a destruir les cases i que eren hòstils per tots els mitjans als qui, tot i que fos ocassionalment, havien tingut el més mínim contacte amb el nostre Exèrcit Rebel, i aquest canvi es traduí en la incorporació a les nostres guerrilles del barret de iarei, i així el nostre exèrcit de civils es va anar convertint en un exèrcit camperol. Simultàniament a la incorporació dels camperols (dels guajiros) a la lluita armada per les seves reivindicacions de llibertat i de justícia social, sorgí la gran paraula màgica que anà mobilitzant les masses oprimides de Cuba en la lluita per la possessió de la terra: per la Reforma Agrària. Ja es definia així el primer gran plantejament social que seria després la bandera i la divisa predominant del nostre moviment, tot i que passàvem per una etapa de molta intranquilitat degut a les preocupacions naturals relacionades amb la política i la conducta del nostre gran veí del Nord. En aquells moments eta més importants per nosaltres la presència d'un periodista estranger, preferiblement nordamericà, que una victòria militar. Era més important que la incorporació a la lluita dels camperols que venien a aportar a la Revolució els seus ideals i la seva fe, que hi hagués combatents nordamericans que servissin per a l'exportació de la nostra propaganda revolucionària.
Per aquell temps a Santiago de Cuba succeí un esdeveniment molt tràgic, l'assassinat del nostre company Frank País, que marcà un viratge en tota l'estructura del moviment revolucionari. Responent a l'impacte emocional que produeix la mort de Frank País, el poble de Santiago de Cuba sortí als carrers espontàniament, i es produeix el primer intent de vaga general política, que per bé que no tingué direcció, paralitzà totalment l'Orient, repercutint de forma semblant a Camagüey i Las Villas. La dictadura liquidà aquest moviment sense preparació i sense control revolucionari. Aquest fenòmen popular serví per a que ens adonessim que era necessari incorporar a la lluita per l'alliberament de Cuba el factor social dels treballadors i immediatament començaren les tasques clandestines en els centres obrer per preparar una vaga general que ajudés a l'Exèrcit Rebel en la conquesta del poder.
Fou aquest l'inici d'una campanya d'organitzacions clandestines portada a terme amb una mentalitat insurreccional, però els qui animaren aquests moviments no coneixien realment el significat i la tàctica de la lluita de masses. Se les portà per camins completament equivocats en no crear-se l'esperit revolucionari ni la unitat dels combatents i en provar de dirigir la vaga des de dalt sense vincles efectius en la base dels vaguistes.
Les victòries de l'Exercit Rebel i els esforçats treballs clandestins agitaren el país creant un estat d'efervescència tant gran que provocà la declaració d'una vaga general el passat 9 d'abril, que fracassà precisament per errors d'organització, entre ells principalment la manca de contacte entre les masses obreres i la direcció, i la seva actitud equivocada. Però l'experiència fou aprofitada i sorgí una lluita ideològica al si del Moviment 26 de Juliol que provocà un canvi radical en l'enfoc de la realitat del país i en els seus sectors d'acció. El 26 de Juliol sortí enfortit de la fracassada vaga i l'experiència ensenyà als seus dirigents una veritat preciosa que era -i que és- que la Revolució no pertanyia a aquell grup a aquell altre, sinó que havia de ser l'obra de tot el poble cubà; i cap aquest fi es canalitzaren totes les energies dels militants del nostre Moviment, tant en el Pla com a la Serra.
En aquesta època precisament començaren en l'Exèrcit Rebel les primeres passes per donar-li una teoria i una doctrina a la revolució, havent-hi demostracions palpables de què el moviment insurreccional havia crescut i, per tant, havia arribat a la seva maduresa política. Havíem passat de l'etapa experimental a la constructiva, dels assajos als fets definits. Immediatament s'iniciaren les obres de «les petites indústries» de la Sierra Maestra. Succeí un canvi que els nostres avantpassats havien vist feia molts anys: passàrem de la vida nòmada a la vida sedentària; creàrem centres de producció segons les nostres necessitats més urgents. Així fundàrem la nostra fàbrica de sabates, la nostra fàbrica d'armes, el nostre taller on reconstruiem les bombes que la tirania ens llençava per retornar-se-les als propis soldats de Batista en forma de mines terrestres.
Els homes i les dones de l'Exèrcit Rebel no oblidaren mai la seva missió fonamental a Sierra Maestra ni als altres llocs, que era la de la millora del camperol, la seva incorporació a la lluita per la terra i la seva contribució duta a terme mitjançant escoles que els mestres improvisats tenien en els llocs més inabastables d'aquella regió d'Orient. Allà es va fer el primer assaig de repartiment de terres amb un reglament agrari redactat fonamentalment pel doctor Humberto Sorí Marín, per Fidel Castro i en el que vaig tindre l'honor de col·laborar. Es donaren revolucionàriament les terres als camperols, s'ocuparen grans finques de servidors de la dictadura, que es distribuiren, i totes les terres de l'estat es començaren a donar en possessió als camperols d'aquella zona. Havia arribat el moment en què ens identificaven plenament com un moviment camperol lligat estretament a la terra i amb la Reforma Agrària com a bandera.
Més tard recollirem les conseqüències de la fracassada vaga del 9 d'abril, car la repressió bàrbara de Batista es va fer sentir a finals de maig, provocant en tots els nostre quadres de lluita un abatiment molt seriós que podia haver estat de consqüències catastròfiques per la nostra causa. La dictadura preparà la seva ofensiva més ferotge. Al voltant del 25 de maig de l'any passat, deu mil soldats ben equipats atacaren les nostres posicions centralitzant la seva ofensiva sobre la columna número 1, que dirigia personalment el nostre Comandant en Cap Fidel Castro. L'Exèrcit Rebel ocupava un àrea molt petita i és gairebé increïble que aquest gruix de deu soldats li oposéssim tant sols tres-cents fusells de la llibertat, car eren els únics que havia a Sierra Maestra en aquell moment. La direcció tàctica adequada d'aquella campanya donà com a resultat que cap el 30 de juliol finalitzés l'ofensiva de Batista, passant els rebels de la defensiva a l'ofensiva i capturàrem més de 600 armes noves, més del doble dels fusells amb els que havíem iniciat aquesta acció i li vam fer a l'enemic més de mil baixes entre morts, ferits, desertors i presoners.
L'Exèrcit Rebel sortí d'aquesta campanya preparat per iniciar una ofensiva sobre la plana, ofensiva sobre el pla, ofensiva de caràcter tàctic i psicològic perquè el nostre armament no podia competir en qualitat i encara menys en quantitat amb el de la dictadura. Aquesta fou una guerra en la que comptem sempre amb aquest aliat imponderable de tant extraordinari valor que és el poble. Les nostres columnes podien burlar contínuament l'enemic i situar-se en les millors posicions, no sols gràcies als avantatges tàctics i a la moral dels nostres milicians, sinó en un grau molt important a la gran ajuda dels camperols. El camperol era el col·laborador invisible que feia tot el que el rebel no podia fer; ens subsministrava les informacions, vigilava l'enemic, descobria els seus punts febles, portava ràpidament els missatges urgents, espiava en les pròpies files de l'exèrcit batistià. I aquest no es devia a cap miracle, sinó a que ja havíem iniciat amb energia la nostra política de reivindicacions agropecuàries. Davant l'amargor de l'atac i del setge de fam amb que rodejaren Sierra Maestra, de tots els terratinents de les zones limítrofes, deu mil caps pujaren a les muntanyes; i no només foren per abastir l'Exèrcit Rebel, sinó que es distribuiren entre els camperols i, per primer cop els guajiros de la Sierra, en aquella regió particularment empobrida, tingueren benestar; per primer cop els nens camperols van prendre llet i menjaren carn. I per primer cop, també, reberen els beneficis de l'educació, perquè la Revolució porta a les mans l'escola. Així tots els camperols arribaren a una conclusió beneficiosa pel nostre règim.
D'altra banda, la dictadura els hi donava sistemàticament l'incendi de les cases, el desallotjament de la terra i la mort; i no només la mort des de la terra, sinó també la mort des del cel amb les bombes de napalm que els democràtics veïns del Nord donaren graciosament a Batista per terroritzar les poblacions civils, aquelles bombes que pesen 500 quilos i que quan cauen abasten una àrea de destrucció de més de cent metres. Una bomba de napalm llençada sobre un cafetar suposa la destrucció de la seva riquesa -amb els anys de treball que s'hi han acumulat- en una àrea de cent metre i es necessiten cinc o sis anys per reposar allò que es destrueix en un minut.
En aquest temps s'obrí la marxa sobre Las Villas. És important assenyalar-ho, no pel fet de ser-hi un actor, sinó perquè en arribar a Las Villas ens trobàrem amb un panorama político-social nou de la Revolució. Arribàrem a Las Villas amb la nbandera del 26 de Juliol, on ja lluitaven contra la dictadura el Directori Revolucionari, grups del Segon Front de l'Escambrai, grups del Partit Socialista Popular i petites agrupacions de l'Organització Autèntica. Calia realitzar una tasca política important i llavors més que mai es veié que la unitat era un factor primordial en la lluita revolucionària. El 26 de Juliol amb l'Exèrcit Rebel al davant va haver de gestionar la unitat dels diferents elements que estaven disgustats i que es trobaren com a únic aglutinant, l'obra de la Sierra Maestra. Primer es va haver de plantejar aquella unitat, que no s'havia de ser només entre els grups combatents, sinó també entre les organitzacions de la Plana. Vam haver de fer l'importantíssim treball de classificar totes les seccions obreres que hi havia a la província. Fou una tasca realitzada davant molts opositors fins i tot dins dels rengles del nostre moviment que encara patia la malaltia del sectarisme. Tot just havíem arribat a Las Villa i el nostre primer acte de govern -abans d'establir la primera escola- fou dictar un ban revolucionari que establia la Reforma Agrària, on s'hi disposava, entre d'altres coses, que els amos de petites parcel·les de terra deixessin de apgar la seva renda fins que la Revolució decidís sobre cada cas. De fet avançàvem amb la Reforma Agrària com a punta de llança de l'Exèrcit Rebel. I no era una maniobra demagògica, sinó simplement que en el decurs d'un any i vuit mesos de Revolució, la compenetració entre els dirigents i les masses camperoles havie estat tan gran que sovint aquesta incitava la Revolució a fer el que en un moment no es pensava. No fou un invent nostre, fou la comminació dels camperols. Els vam convèncer de què amb les armes a la mà, amb una organització, i perdent la por a l'enemic, la victòria era segura. I el camperol, que tenia a les seves entranyes raons poderoses per fer-ho, imposà la Reforma Agrària a la Revolució, imposà el confiscament de la cabana vacuna i totes les mesures de caràcter social que es prengueren a Sierra Maestra. A Sierra Maestra es dictà la Llei número 3, en els dies de la farsa electoral del 3 de novembre, que establia una veritable Reforma Agrària, i tot i que no era completa tenia disposicions molt positives: repartia les terres de l'Estat, la dels servidors de la dictadura i les dels qui les posseissin amb títols de propietats adquirits mitjançant maniobres doloses, com els geòfags que s'han empassat milers de cavalleries en els moviments de llindars; atorgava la propietat a tots els petits colons de no més de dues cavalleries que paguessin renda. Tot gratuïtament. El principi era molt revolucionari. La Reforma Agrària beneficiarà més de dues-centes mil famílies. Però no està completa la revolució agrària amb la Llei número 3. Per a això és necessari dictar regles contra el latifundi com preceptua la Constitució. Cal definir exactament el concepte de latifundi que caracteritza la nostra estructura agrària i és font indiscutible de l'aturada del país i de tots els mals per a les grans majories camperoles i encara no se l'ha tocat.
Serà l'obra de les masses camperoles organitzades imposar la llei que proscrigui el latifundi, com obligaren l'Exèrcit Rebel a dictar el principi de la Reforma Agrària contingut en la Llei número 3. Hi ha un altre aspecte que s'ha de tenir en compte. La Constitució estableix que tota expropiació de terra s'ha de pagar amb diners abans de fer-se. Si la Reforma Agrària s'escomet d'acord amb aquest precepte potser serà una mica lenta i costosa. També és necessària l'acció col·lectiva dels camperols que s'han guanyat el dret a la llibertat des del triomf de la Revolució, per a exigir democràticament la seva derogació i poder tirar pel dret cap a una veritable i àmplia Reforma Agrària.
Arribem ja a les projeccions socials de l'Exèrcit Rebel, tenim una democràcia armada. Quan planejem la Reforma Agrària i acatem les demandes de les noves lleis revolucionàries que la complementen i que la faran viable i immediata, estem pensant en la justícia social que significa la redistribució de la terra i també la creació d'un mercat intern extens i en la diversificació dels cultius, dos objectius cardinals inseparables del govern revolucionari que no poden posposar-se perquè l'interès popular és implícit en ells.
Totes les activitats econòmiques estan connectades. Hem d'incrementar la industrialització del país, sense ignorar els molts problemes que el seu procés porta aparellats. Però una política de foment industrial exigeix certes mesures aranzelàries que protegeixin la indústria naixent i un mercat intern capaç d'absorvir les noves mercaderies. Aquest mercat no el podem augmentar més que donant-hi accès a les grans masses camperoles, als guajiros que no tenen poder adquisitiu però sí necessitats que cobrir i que no poden comprar avui. No se'ns escapa que estem esmerçats en la persecució de fins que demanen una enorme responsabilitat de la nostra part, i que no són els únics. Hem d'esperar la reacció contra ells de part de qui domina més de 75% del nostre intercanvi comercial i el nostre mercat. Front aquest perill hem de preparar-nos amb l'aplicació de contramesures, entre les quals destaca l'aranzel i la multiplicació dels mercats exteriors. Necessitem crear un flota mercant cubana per transportar el sucre, el tabac i altres mercaderies, perquè la tinença d'ell influirà molt favorablement en la mena d'exportacions, de la cooperació dels quals depén en bona mesura el progrés dels països subdesenvolupats com Cuba.
Si anem cap al desenvolupament d'un programa d'industrialització, què és el més important per aconseguir-ho? Les matèries primeres que la Constitució saviament defenia i que estan entregades a consorcis estrangers per l'acció i la dictadura de Batista. Hem d'anar al rescat del nostre subsòl, dels nostres minerals. Un altre element de la industrialització és l'electricitat. Cal comptar amb ella. Hem d'assegurar que l'energia elèctrica estigui a mans cubanes. Hem de nacionalitzar també la Companyia de Telèfons, pel mal servei que dóna i el preu que s'hi cobra.
Sobre on podem recolzar per a que un programa com l'exposat es dugui a terme? Tenim l'Exèrcit Rebel i aquest ha de ser el nostre primer instrument de lluita, l'arma més positiva i més vigorosa i destruir tot el que queda de l'exèrcit del batistat. I cal entendre que aquesta liquidació no es fa per revenja, no sols per esperit de justícia, sinó per la necessitat d'assegurar que totes aquestes conquestes del poble poguin assolir-se en el més petit plaç. Nosaltres derrotàrem un exèrcit numèricament molt superior amb el concurs del poble, amb una tàctica adequada, amb una moral revolucionària. Però ara cal que afrontem la realitat de què el nostre exèrcit encara no està capacitat per a les noves responsabilitats adquirides, com defensar íntegrament el territori cubà. Hem d'anar ràpidament a la reestructuració de l'Exèrcit Rebel, perquè en el pas férem un cos armat de camperols i d'obrers, molts d'ells analfabets, incultes i sense preparació tècnica. Hem de capacitat aquest exèrcits per a les altes taques que han de fer cara els seus membres i capacitar-los tècnicament i cultural.
L'Exèrcit Rebel és l'avantguarda del poble cubà i en referir-nos al seu progrés tècnic i cultural hem de saber el significat d'aquestes coses en un sentit modern. Ja hem començat simbòlicament la seva educació amb un recital presidit gairebé exclusivament per l'esperit i les ensenyances de José Martí.
La recuperació nacional ha de destruir molts privilegis i per això hem d'estar alterta per a defensar la nació dels seus enemics declarats o emboscats. En aquest sentit el nou exèrcit s'ha d'adaptar a la nova modalitat que ha sorgit d'aquesta guerra d'alliberament, car sabem que si som agredits per una petita illa, ho seriem amb el suport d'una potència que és gairebé un continent; hauríem de suportar a la nostra terra una agressió de proporció immensa. I per aquesta raó ens cal ser previsors i preparar el nostre avenç amb un esperit i una estratègia guerrilleres, per tal de què les nostres defenses no es desintegrin al primer envit i mantinguin la seva unitat central. Tot el poble cubà s'haurà de convertir en un exèrcit guerriller, car l'Exèrcit Rebel és un cos en creixement la capacitat del quals sols està limitada pel nombre de sis milions de cubans de la república. Cada cubà ha d'aprendre a fer servir les armes i quan les haurà d'emprar en la seva defensa.
A grans trets he exposat la projecció social de l'Exèrcit Rebel després de la victòria i el seu paper d'impuls al govern a fer patent les aspiracions revolucionàries.
Hi ha encara una cosa més interessant a dir per acabar aquesta xerrada. L'exemple que la nostra revolució ha suposat per l'Amèrica Llatina i els ensenyaments que impliquen haver destruït totes les teories de saló: hem demostrat que un grup petit d'homes decidits recolzats en el poble i sense pora morir si fos necessari pot arribar a imposar-se a un exèrcit regular disciplinat i derrotar-lo definitivament. Aquesta és la lliçó fonamental. N'hi ha una altra que han de recollir els nostres germans d'Amèrica, situats econòmicament en la mateixa categoria agrària que nosaltres i és que cal fer revolucions agràries, lluitar en els camps, en les muntanyes i d'aquí portar la revolució a les ciutats, no pretendre fer-la en aquestes sense un contingut social integral. Ara, davant les experiències que hem tingut, es planteja quin serà el nostre futur, que està lligat íntimament al de tots els països subdesenvolupats de l'Amèrica Llatina. La Revolució no està limitada a la nació cubana car ha tocat la consciència d'Amèrica i ha alertat greument als enemics dels nostres pobles. Per això hem advertit clarament que qualsevol intent d'agressió seria refusat amb les armes a la mà. L'exemple de Cuba ha provocat més efervescència en tota l'Amèrica Llatina i en els països oprimits. La Revolució ha posat en capella als tirans llatinoamericans, perquè aquests són enemics dels règims populars igual que les empreses monopolistes estrangeres. Com som un país petit necessitem el suport de tots els pobles democràtics i especialment de l'Amèrica Llatina. Hem d'informar cabalment sobre les nobles finalitats de la Revolució cubana a tot el món i cridar als pobles amics d'aquest continent, als nordamericans i als llatinoamericans. Hem de crear una unió espiritual de tots els nostres països, una unió que vagi més enllà de la xerrameca i de la convivència burocràtica i es tradueixi en l'ajuda efectiva als nostres germans entregant-lis la nostra experiència.
Per últim hem d'obrir nous camins que convergeixin en la identificació dels interessos comuns dels nostres països subdesenvolupats. Hem de ser conscients de tots els intents i propòsits de dividir-nos, lluitar contra els qui pretenguin plantar la llavor de la discòrida entre nosaltres, els qui emparats en designis coneguts aspiren a treure partit de les nostres discòrides polítiques i a animar prejudicis impossibles en aquest país.
Avui tot el poble de Cuba està en preu de guerra i caldrà que continui unit per a que la victòria contra la dictadura no sigui transitòria i aquest sigui el primer pas de la victòria d'Amèrica.
Per a tornar a l'inici premeu ací.