To

Toyotisme

Toyotisme és el terme emprat sovint, per analogia amb fordisme i taylorisme per referir-se a la cultura de gestió i als processos laborals dominants al Japó, els EUA, Europa i d’altres països capitalistes desenvolupats en les darreries del segle XX.

Hi ha una sèrie de trets de relacions industrials que són específiques de Japó i que no són implícites en el terme “toyotisme”. Aquests trets inclouen els complaents sindicats d’empresa que representen els treballadors de les grans companyies industrials japoneses. Aquests sindicats d’empresa són el resultat de la purga del Partit Comunista del Japó duta a terme per les forces nord-americanes d’ocupació en la “purga vermella” del 1947-48. Serveis públics com les línies fèrries i l’ensenyament restaren sota una direcció militant. Una estratègia similar fou instituïda per les forces d’ocupació a Alemanya. El suport dels EUA a la reconstrucció com a baluart contra el comunisme contribuí a una ràpida fita de prosperitat i pau industrial. Uns altres trets de la indústria japonesa inclouen una sèrie de factors associats amb l’estatus del Japó com a potència vençuda i la necessitat d’una reconstrucció nacional, així com al caràcter recent de la seua entrada en la indústria moderna i un passat feudal encara fresc. Tot això contribuí a alts nivells de cooperació entre treballadors i gestors; la pràctica d’una seguretat en l’ocupació de per vida pels empleats i una promoció d’acord amb l’edat en les principals empreses. Cal no oblidar que era inseparable d’aquestes condicions que valen pels empleats de les grans empreses la condició de la majoria de treballadors japoneses, ocupats amb baixos salaris, i a uns cotnractes de temps parcial que de cap manera garantien una seguretat en l’ocupació.

Aquesta divisió de la força de treball en uns treballadors masculins lleials, relativament privilegiats, amb un contracte segur a temps complet, d’una banda, i una massa de treballadors eventuals a temps parcial, sovint dones o immigrants, de l’altra, és, però, un dels trets d’allò que es denomina toyotisme. El toyotisme depèn d’aquesta cultura de cooperació entre treball i gestió, de polivalència, de resolució pluridepartamental de problemes, i la creació d’aquesta cultura n’és el primer requisit. Concessions com la seguretat en l’ocupació, sistemes salarials basats en l’antiguitat, bonus semestrals, promoció regular des de la planta a la gestió superior, així com a bonus de gestió vinculats als bonus pagats als treballadors de coll blau i una ètica laboral estricta pels empleats i gestors de coll blanc foren emprades a Japó per cultivar aquest esperit de cooperació.

En part perquè el dirigent sindical d’avui bé pot ésser el gestor de demà, les grans empreses practiquen generalment consultes entre sindicat i gestió sobre grans decisions estratègiques. També s’esforcen per esperonar la participació dels empleats en la resolució diària de problemes i en la millora qualitativa en el lloc de treball. Els cercles de qualitat i els sistemes de suggeriments dels empleats són generalitzats. El problemes en la producció i en el desenvolupament tecnològica s’enfronten amb equips interdepartamentals.

El toyotisme també altera la reació entre comprador I venedor. Mentre es demana als subministradors el lliurament a temps de components, el productor valora incansablement el seu mercat per orientar la producció. Per comptes de produir un producte I després llençar-lo al mercat, primer se sondeja el mercat, I després es produeix per cobrir la demanda.

Toyota és un dels més grans fabricants del món. Començà el 1933 com una divisió de la Toyoda Automatic Loom Works, Ltd. i s’expandí ràpidament durant els 1960 i 70. D’una posició negligible el 1950, Japó superà l’Alemanya occidental, França, Gran Bretanya i els Estats Units fins a esdevenir el primer productor mundial d’automòbils. Durant el final dels 1970 I començament del 1980, les principals companyies automobilístiques de Japó gaudiren d’uns beneficis tan impressionants amb les exportacions als mercats nord-americà i de l’Europa occidental que s’imposaren restriccions a les importacions japoneses.

Els industrials japonesos aprengueren que la nova estratègia de fabricació dels consultors empresarials americans, que foren enviats per ajudar a la represa de l’economia japonesa sota l’ocupació. Entre els aspectes principals que aprengueren els japonesos hi havia les teories d’ Elton Mayo. El psicòleg australià George Elton Mayo (1880-1949), era professor de recerca industrial a la Harvard Graduate School of Business Administration, i autor de The Human Problems of an Industrial Civilization. L’origen de la teoria de Mayo era un experiment que realtizà entre el 1927 i el 1932 en la planta Hawthorne de la Western Electric Company, a Illinois. La clau de la descoberta era una mena d’efecte placebo, l’“efecte Hawthorne”: si els treballadors creien que eren consultats sobre la feina, treballarien més dur. Cal insistir que no hi havia res a la teoria de Mayo que suggerís que els obrers tenien res d’útil a dir sobre l’organització de la producció; la seua teoria s’adreçava a la motivació dels obrers.

El pioner més il·lustre dels mètodes industrials japonesos fou Ohno Taiichi (1912 – 1990), expert de control de producció de Toyota, que dissenyà el sistema a temps (kanban) de fabricació, que aixecà Toyota de la pràctica bancarrota el 1952 fins a esdevindre la tercera companyia automobilística més gran del món, darrera de la General Motors i Ford. Sota les condicions úniques del Japó de la post-guerra, Taiichi fou capaç de dur les teories de Mayo més enllà i la implicació obrera en el desenvolupament de la producció anà més enllà de l’efecte “plaent” pel qual fou dissenyada, donant una mesura genuïna de l’autonomia del treballador japonès, autonomia que es basava és clar en la seua lleialtat absoluta a la companyia.

Aquests mètodes permeteren d’emprar l’automatització d’una forma ben diferent: per comptes de fer més i més reduït el paper dels treballadors en la producció, eren els responsables del producte final i un petit nombre de treballadors ben qualificats podien aconseguir uns nivells ben alts de productivitat, si introduïen contínues millores en els mètodes de producció. És aquesta mena de treball, i el seu complement en la feina de treballadors amb contractes eventuals fora del nucli empresarial de treballadors fixos, que començà a la fàbrica Toyota del Japó, la que forní la base de “l’economia del coneixement” del món postmodern.

Aquesta mena de procés laboral genera la seua pròpia estructura de classe: una classe obrera dividida en una majoria de treballadors molt pobres, completament alienats, que no tenen cap seguretat laboral o una continuïtat de relació amb la feina, d’una banda, i un nucli de treballadors qualificats, amb una feina relativament satisfactòria i bones condicions d’ocupació, de l’altra. Alhora, els límits entre comerç i producció, indústria I serveis, obrer i gestor, esdevenen tots molt imprecisos.

Índex de la lletra t

Índex temàtic | Enciclopèdia del marxisme