Enciclopèdia del marxisme: índex temàtic
|
|
MoMoviments d'alliberament nacional El moviment d'alliberament nacional és un moviment d'abast mundial que començà en el període d'entreguerres, i que arribà a proporcions massives després del 1945, a favor de l'autodeterminació nacional de les colònies de les potències imperialistes, tant al centre, però sobretot a la perifèria, del món capitalista. El moviment d'alliberament nacional sorgí de la resistència dels treballadors de les colònies davant l'exemple de la Revolució Russa, sovint sota la inspiració i la direcció del Komintern, i es difongué per tot el «Tercer Món» després de la Segona Guerra Mundial, culminant amb la victòria vietnamita sobre els EUA el 1975. En els primers anys del segle XX, els grans moviments d'alliberament nacional del món tenien una programa obertament burgès. A la Xina, Sun Yazen (1886-1925, fundador del Guomindang i primer president de la República Xinesa, 1911-12) volia establir una república moderna a la Xina i prengué les armes contra l'exèrcit japonès d'ocupació i contra la dinastia feudal manxú. El Partit Comunista Xinès fou fundat el 1925 com a opositor del Guomindang per Chen Duxui . Chen Duxui s'inspirà en la revolució russa i refusà el nacionalisme de Sun Yazen. A partir del 1925 fins a la victòria final de la revolució xinesa el 1949, la lluita a la Zina fou a tres bandes, entre el Partit Comunista de Mao Zedong, el Guomindang i les diverses potències imperialistes, particularment la japonesa que ocupà gran part de la Xina durant la primera meitat del segle XX. Aquest esquema general es reproduí d'una o altra forma en molts altres països. Tots els primers dirigents de la revolució vietnamita, per exemple, es formaren en la Internacional Comunista. Ho Chi Minh era membre fundador del Partit Comunista Francès. Fins a la Segona Guerra Mundial es feren pocs progressos en l'alliberament de països del domini colonial. Durant la guerra, tot els moviments d'alliberament nacional participaren activament en la guerra, aliant-se amb una o altra potència imperial (generalment els aliats) i obtenint suport i promeses d'independència nacional a canvi de la seva lleialtat. A l'Orient la derrota de les potències colonials davant Japó fou un fort sotrac psicològic pels pobles, ja que provava que els europees no eren invencibles. Després de la guerra, amb l'ocupació soviètica de l'Europa oriental, la revolució xinesa en marxa, l'esgotament bèlic dels exèrcits imperialistes i sobretot les grans esperances dels pobles colonials, el moviment d'alliberament nacional pujà com la marea per tot Àsia i Àfrica. L'agost del 1945 al Vietnam, la rendició japonesa provocà un aixecament revolucionari general amb una ampla confiscació de terres per part de les masses camperoles i l'establiment de soviets per tot el país. Ho Chi Minh havia establert les seves bases al camp del nord, però no s'oposà al retorn dels colonialistes francesos, ja que confiava en les promeses d'independència del president nord-americà Harry Truman. Molt aviat, però, la batalla per l'alliberament nacional començà. A Indonèsia, Sukarno (el Sun Yazen d'Indonèsia) proclamà la República. En aquest cas, el Partit Comunista (PKI) s'oposà als nacionalistes i defensà el restabliment del domini colonial. [El PKI continuà marginalitzat fins que aparegué una nova generació de dirigents amb Aidit i Sudisman i prengué la causa nacionalista amb el suport de la Xina.] La guerra d'alliberament de la Xina fou duta per grans exèrcits camperols, dirigits per obrers i intel·lectuals de les ciutats i organitzats pel Partit Comunita. Amb el control del camp, l'Exèrcit Roig avançà cap a les ciutats i el 1949, expulsà els exèrcits “nacionalistes” (que rebien el suport nord-americà) mar enllà, cap a Taiwan. A la Índia, les protestes i actuacions generalitzades contra les autoritats britàniques esclataren el 1947. Els anglesos dividiren la Índia el 1948 i entregaren el poder als governs nacionalistes burgesos. A Egipte la guerra havia posposat la retirada dels anglesos, però la monarquia de Faruq fou derrocada per Nasser el novembre del 1954 i, amb el suport soviètic, Nasser nacionalitzà el canal de Suez el juliol del 1956. Els intents britànics de recuperar el control fracassaren, i en els catorze anys següents Nasser fou un dels inspiradors del panarabisme. El panarabisme era un moviment secular que unia l'antiimperialisme amb una defensa de la modernització i combatia els ulemes amb el mateix fervor que combatia els soldats britànics i francesos. Per la seua part, els imperialistes donaven suport a qualsevol monarca feudal o clergue reaccionari que trobaven per lluitar contra els històrics moviments àrabs de signe progressiu. Amb tot, el movimen panarabista alliberà un rere l'altre tots els països àrabs de l'ocupació occidental. La victòria dels vietnamites sobre els francesos a Dien Bien Phu el 1956, la revolució cubana del 1959 (Fidel Castro i Che Guevara) i la revolució algeriana del 1962 (Ben Bella) foren els triomfs imperialistes que inspiraren no sols els pobles de les (antigues) colònies, sinó també a les nacions oprimides del «Primer Món», com fou el cas del moviment pels drets civils als Estats Units, on els afroamericans patien la pobresa i l'opressió nacional sense haver compatit mai cap dels beneficis de l'imperialisme, o el cas de les nacions minoritzades a Europa, que veien la llur cultura i economia desarticulades per una burgesia forastera, que exerceix una doble opressió nacional i de classe. Durant la primera meitat del segle XX, els EUA s'havien presentat com els campions de l'alliberament nacional i uns lluitadors contra el colonialisme. La base d'això era la necessitat del capital nord-americà de penetrar en les colònies que eren mantingudes com les fonts de matèries primeres i de mà d'obra barata per les antigues potències colonials europees. Aquesta fou una política de neocolonialisme per la qual els EUA empraren el comerç per afeblir els lligams amb les potències colonials, i fer-se amb el control d'aquests mercats, en lloc de fer-ho per mitjans militars. Més tard, els EUA passaren a defensar el restabliment de la dominació (neo-)imperialista i s'asseguraren les condicions per una explotació rentable, allà on les antigues potències colonials havien fracassant, amb la invasió del Vietnam els anys posteriors al 1956 i el bloqueig de Cuba. Llavors el moviment d'alliberament nacional es converteix en una inspiració pels joves treballadors que es radicalitzen pels canvis en el procés laboral i la fi del 'boom' de post-guerra als països imperialistes. En línies generals, el paper objectiu i històric dels moviments d'alliberament nacional fou assegurar la independència dels seus països de la dominació exterior, i no implicà necessàriament la realització d'una revolució social. De fet, a gairebé tots aquests països, el proletariat era una petita minoria i les forces de producció eren poc desenvolupades o només el suficient per satisfer els interessos de la potència imperial. Dos factors són de particular importància per entendre la base del moviment d'alliberament nacional: el desenvolupament de les forces productives i del procés de treball i la victòria de la revolució russa. El colonialisme entrà en declivi a principis del segle XX per unes raons similars per les quals s'abolí l'esclavitud als Estats Units: el treball forçat i l'explotació basada en la llei de la força esdevingué menys productiva que el treball assalariat i en la dependència dels sectors més privilegiats de la classe treballadora i de la burgesia nacional per organitzar la producció. Amb tot, l'existència de la Unió Soviètica fou el factor individual més important que va fer possible l'alliberament nacional, ja que donà a aquestes nacionals un lloc on mirar. Conseqüentment, moltes de les noves nacions que s'alliberaren arran de la segona guerra mundial, començaren la seva tasca de construcció nacional amb estrets llaços polítics, militars i econòmics amb la Unió Soviètica. La Índia i Indonèsia foren dos excepcions a això, si bé fou gràcies als enormes esforços dels EUA que aquestes nacions es desenvoluparen d'acord amb línies capitalistes. Fins i tot en la majoria dels països més estretament lligats a la Unió Soviètica, no es pot dir que es formessin estats obrers, sinó més aviat estats capitalistes amb un sector estatal molt gran. A la Xina i a Cuba, d'altra banda, el Partit Comunista es mantingué com a partit dominant i no es desenvoluparen relacions de mercat. En qualsevol cas, però, el moviment d'alliberament nacional assolí el seu objectiu d'establir un cer grau de sobirania nacional. La independència econòmica, l'essència de la independència completa, és tot un altre cosa, de la qual pocs països en gaudeixen. El moviment d'alliberament nacional, en general, difereix del moviment obrer, en deixar oberta la qüestió de quina classe dirigirà la lluita nacional, la classe treballadora o la burgesia nacional. Per aquest tema, podeu veure l'assaig de Trockij La revolució permanent, o Lenin a El dret de les nacions a l'autodeterminació, l'assaig de Mao Sobre la tàctica contra l'imperialisme japonès, el de Franz Fanon de Cultura nacional i la lluita per la llibertat, i de Guevara Mensaje a los pueblos del mundo a través de la Tricontinental, entre d’altres textos. En lluitar contra un enemic comú – l'imperialisme, l'alliberament nacional ha fet causa comuna freqüentment amb el moviment obrer i ha tingut forts lligams amb el socialisme. Amb tot, el moviment d'alliberament nacional també pot implicar la repressió del moviment obrer, quan la burgesia nacional es troba en ascensió, i pot reintroduir formes d'opressió coma la discriminació religiosa, l'opressió de la dona, o de les minories nacionals, etc. Sobre la particular visió del marxisme d’alliberament nacional català, podeu llegir: - El fenomen nacional (1974) de Carles Castellanos. - Condicionaments nacionals a l'època contemporània (1975) d’Albert Balcells. - Consciència nacional i lluita de classes als Països Catalans (1976) de Josep Ferrer, Rafael Castellanos i Antoni Fernàndez. - El petit llibre de Catalunya Nord (1978), de Llorenç Planes i Montserrat Biosca. - El marxisme d'alliberament nacional. La classe treballadora catalana (1999), de Maria Conca. |
|