Gu

Guerra de guerrilles

Un aspecte de la guerra popular és ésser estratègicament defensiva i tàcticament agressiva. La guerra de guerrilles és estratègicament defensiva ja que es desenvolupa sota un govern opressor en defensa dels interessos dels obrers i llauradors, o es forma amb l'interès de l'alliberament nacional contra una força enemiga d'ocupació. És tàcticament agressiu ja que el seu objectiu és derrocar el govern opressor, o forçar la retirada de l'exèrcit d'ocupació. La guerra de guerrilles comença habitualment de forma espontània, però pot ésser emprada com a mitjà de la lluita revolucionària.

La guerra de guerrilles s'organitza i es planifica curosament; s'empra habitualment en conjunció amb la guerra convencional. Si bé les unitats operen independentment, tenen un objectiu polític comú (derrocar el govern actual, derrotar les forces d'ocupació, etc.) vinculat amb les aspiracions del poble. La guerra de guerrilles sovint és anomenada “guerra política”, si bé tota guerra ho és, de política. Quan la guerra no es fa per protegir un govern vigent, llavors es fa per establir un determinat govern, per militars que tenen interessos polítics d'alguna mena que guien llurs objectius bèlics. La guerra de guerrilles és aquell tipus de guerra que representa els interessos d'un poble oprimit.

La supervivència de la guerra de guerrilles depén completament del suport de la població oprimida, que li aporta soldats pel combat, aliments, allotjament, reports, assistència mèdica, etc.; mentre que el guerriller sovint adquireix llur armament i equip de l'enemic o del mercat d'armes. Així els dirigents guerrillers han insistit constantment que el guerriller ha de: 1) establir i mantindre relacions exemplars amb el poble; 2) inspirar el poble l'ideal pel que lluita; 3) curar amb atenció d'assegurar que l'ideal d'alliberament sempre resta unit a la causa revolucionària, tot plegat coses que depenen d'una bona comunicació. Així la batalla de la informació és una de les més importants que ha de fer el guerriller. Sense guanyar aquesta batalla, el cordó umbilical entre els soldats de guerrilla i la població resulta danyat, i la revolució es panseix i mor.

A més del suport popular, el succés de la guerra de guerrilles depén d'un objectiu polític i un comandament militar comuns (p.ex. la revolució cubana). Les guerrilles es formen de les masses populars, quelcom que Mao reconegué lúcidament en la seva estructura organitzativa, on establia una estructura de comandament des d'avall cap amunt. Amb el fonament i la força del comandament sobre una base diversificada, encara que totes les instruccions i plans tàctics vinguessin de dalt, la força i l'existència continuada de la guerra de guerrilles quedava assegurada tot i que els màxims dirigents militars fossin assassinats.

Guerrilla rural i guerrilla urbana: El tipus de guerra que realitza una guerrilla depén de l'ambit on s'hi troba el suport popular. Si el suport de la guerrilla es troba entre els llauradors i pagesos, llavors es practica una guerrilla rural; si el suport rau entre la classe treballadora, llavors el mètode és la guerrilla urbana. On hi hagi suport tan entre els obrers com entre els llauradors i pagesos, s'hi pot establir un doble front guerriller rural i urbà.

La protecció de la guerrilla implica la llibertat de moviments i l'engany de l'enemic. Aital protecció es manifesta a través del seu ambient i de les xarxes d'informació; ja sigui en una atapaïda jungla, en edifics concrets, en el boca-a-orella o en les xarxes de satèl·lits. Els mètodes de protecció són tan variats i constantment mutables com l'ambient on hi viuen les guerrilles. A Cuba, les guerrilles empraven les serralladament densament arbrades com a àrea de moviments; mentre que els vietnamites utilitzaven tan la jungla com un brillant sistema de corredors subterranis. Les guerrilles urbanes tenen una diversitat d'opcions més gran encara, des del metro i els sistemes de clavegueres fins als edificis i carrers transitats de tota mena.

La tàctica guerrillera: La formulació més antiga de la tàctica guerrillera la trobem a l' Art de la guerra de Sun Tzu. La tàctica guerrillera es basa en l'hostilització incansable i sobretot psicològica (ataca l'enemic a través de les desercions, la por, les pressions polítiques i socials dins de les pròpies files, etc.), realitzada amb una tàctica extremadament súbtil, flexible i improvisada dissenyada per esgotar els recursos de l'enemic. El temps que guanya la guerra de guerrilles pot ésser crític pel desenvolupament d'un exèrcit convencionals per enfrontar-se amb l'enemic (Mao a Xina) o per dividir i conquerir l'enemic psicològicament (p.ex. les guerrilles vietnamites). Per damunt de tot la tàctica guerrillera s'adhereix als principis de la supervivència i del succés (com ho hem esmentat a dalt).

Antiterrorisme: La guerra de guerrilles s'oposa completament al terrorisme, però les guerrilles degenerades i febles poden recòrrer a la tàctica terrorista. La pròpia natura del terrorisme és contrària al suport popular, per aquesta raó hi recorren els combatents degenerats i aïllats. El terrorisme cerca, a través de l'acció violenta, planificada per un petit grup o per un individu aïllat d'instil·lar terror i pànic en les masses i en el govern a través d'atacs públics (les guerrilles ataquen objectius militars, no civils). Des del naixement del terrorisme, el seu resultat final ha estat l'alienació dels treballadors, un govern com més va més opressor, i la destrucció de les organitzacions revolucionàries, la qual cosa deixa les masses populars desprotegides davant un govern més dur i més brutal.

Combat antiguerriller: El principal mètode dels exèrcits imperialistes i locals per combatre la guerra de guerrilles és l'atac contra la població civil. El mètode imperialista pot dividir-se en mètodes directes i indirectes.(veieu Sun-Tzu )

L'assalt directe contra les guerrilles habitualment consisteix en un atac aeri amb l'objectiu de destruir els centres urbans, les comunicacions, el transport, etc (els EUA a Vietnam). Aquesta forma d'assalt directe té el seu propi mètode indirecte — l'assassinat del dirigent guerriller, l'adopció d'uniformes guerrillers per provocar confusió, i l'ajut dels vilatans o dels treballadors de les àrees i districtes estatègics, amb projectes socials que els posin del costat dels imperialistes, o l'obtenció d'informació, etc. — que aplica a través de diverses unitats de forces especials.

L'assalt indirecte contra les guerrilles es realitza a través d'operacions psicològiques dutes a terme per tots els mitjans existents de comunicació: llençament des d'avions de fulls volants, llibres, pamflets, etc.; ràdio; televisió; manipulació dels reports de notícies, etc. L'objectiu de les operacions psicològiques (com tota guerra) és l'engany, amb l'objectiu de reduir la moral i l'eficiència de combat de la guerrilla, de promoure la deserció i de donar reports erronis sobre els moviments i objectius imperialistes. Així la primera tasca de les operacions psicològiques és entendre completament llur enemic; en què creuen, què motiva la població, etc. Els temes bàsics de la propaganda enemiga es basen en referències culturals i històriques, com ara: la força superior de l'exèrcit imperialista, la inferioritat i barbàrie del combat guerriller, que els desertors són herois que seran tractats prou bé, i que els guerrillers i llurs col·laboradors seran torturats, i que la veritable victòria està de part del govern [titella] que dóna suport “real” a les aspiracions del poble. Les operacions psicològiques també usen una forma directa de tàctica que vol destruir la unitat polític a través de la introducció d'infiltrats que insistisquen en les diferències al si del moviment guerriller, i que donen suport a determinats partits polítics per trencar la unitat i separar el poble de la lluita (mètodes dels EUA a Guatemala, Argentina, Panamà, etc.)

Per combatre efectivament tots dos mètodes, les guerrilles tenen com a objectiu més important assegurar-se la integració i solidaritat completes de la gent del país, tan políticament com militar.

Sinòmins: les guerrilles també reben el nom de partisans, insurgents i de combatents per la llibertat.

Orígens històrics: L'origen del terme anglès de guerra de guerrilles provés de la guerra peninsular (1808-14), on les guerrilles populars esclafaren els exèrcits napoleònics d'ocupació — “guerrilla” prové de guerra”, amb el sufix “-illa”, propi de la llengua espanyola; la tàctica d'aquests grups fou tan exitosa, que el nom hi quedà.

El terme guerra de guerrilles s'ha emprats d'ença que existeix la guerra convencional. Els primers actes guerrillers registrats tingueren lloc pels volts de l'any -500, contra el rei persa Darios; a la segona meitat del segle -IV contra el rei macedoni Alexandros; el -218 contra el cabdill púnic Hannibal; i posteriorment contra la república romana que hagué de combatre per espai de gairebé dos segles diferents grups de guerrillers a Hispània. La tàctica guerrillera sovint és atribuïda a diferents “hordes barbàres”, si bé també se'ls hi poden atribuir tàctiques convencionals — la tàctica, però, representa la forma d'un exèrcit, no el contingut. Si bé la lluita de guerrillers pot recordar fins a cert punt les “hordes bàrbares”, llur contingut és ben diferent — el guerriller està organitzat i segueix un objectiu polític particular, i fa una guerra defensiva.

La guerra de guerrilles fou emprada pels àrabs per defensar-se de les guerres santes cristianes (les croades), i també pels irlandesos contra els invasors normands del segle XII. L'exèrcit mongòlic de Khublai Khan fou foragitat del Vietnam després d'haver-lo ocupat gràcies a l'aplicació exitosa de Tran Hung Dao de la guerra de guerrilles. Els guerrilleros gal·lesos feren trontollar els fonaments de l'exèrcit del rei Edward I, però mancats de forces convencionals no tingueren succés; alhora al Nord, la tàctica guerrillera de William Wallace, i la llarga i brillant combinació de guerrilles i amb les forces convencionals de Robert Bruce delmaren l'exèrcit anglès i aconseguiren la independència d'Escòcia. Un segle més tard, en el decurs de la Guerra dels Cent Anys entre Anglaterra i França, Bertrand du Guesclin dirigí un exèrcit guerriller per esclafar l'ocupació anglesa del continent, gairebé sense ajut.

Amb la invenció del mosquet pels volts del 1450, però, la tàctica guerrillera començà a cedir davant el poder de la guerra convencional. La tecnologia, els subministrament i la preparació que calien per emprar rifles tan sols la podia donar un gran govern; i a més, la tàctica guerrillera ja no podia operar amb armes tosques, imprecises i pesants. Els guerrillers no pogueren emprar seriosament aquestes noves armes i foren delmats quan ho provaren. Un dels exemples més ben coneguts d'això fou el genocidi massiu dels pobles indígenes de les Amèriques, que empraren sense èxit les tàctiques de guerrilla, amb arc i fletxes contra un enemic que tenia rifles i canons (si bé no cal menysprear el paper de les malalties infeccioses com el pitjor aspecte de llurs enemics europeus).

Gairebé tres segles després, pels volts del 1750, el guerrillers començaren a emprar rifles — gràcies a l'invent de l'escopeta de pedra foguera. Aquesta nova arma incrementaven enormement la intensitat de foc, la fiabilitat i la facilitat d'ús, la qual cosa la feia més adient per la tàctica guerrillera de disparar i moure's. A la guerra convencional, era una arma més segura, que permetia la formació de “línies” d'infanteria — en lloc de necessitar un metre de distància entre els mosqueters, amb l'escopeta de pedra foguera els soldats podien situar-se espatlla amb espatlla i crear un “mur de foc”. Si bé la línia de foc resultà ésser extremadament efectiva com a força bruta, mantindre-la resultà ésser difícil pels comandament, i aviat això fou explotat per les forces guerrilleres.

Emprades juntament amb forces convencionals, unitats guerrilleres operaren a la primera guerra de les Dues Sicílies (1740-45) i després a la Guerra dels Set Anys (1756-63), del costat d'Àustria contra Prússia. Els treballadors americans empraren la tàctica guerrillera en llur primera guerra revolucionària, i demostraren de forma concloent la inferioritat de la tàctica de la línia de foc, que predominava en l'exèrcit britànic. La línia era incapac de combatre efectivament la resistència guerrillera, ja que les guerrilles apareixien des de qualsevol direcció, usualment emboscades.

El 1812, durant la conquesta fallida i posterior retirada de Napoléon de Rússia, les guerrilles camperoles russes, unides amb la cavalleria cosaca contínuament els hostilitzaren, desmoralitzaren i inflingeren desenes de milers de baixes. La guerra de guerrilles fou practicada fins a cert punt en els territoris colonitzats de la Índia, Algèria, Mèxic, Xina, Marroc, Birmània, Nova Zelanda i els Balcans, però mancats d'unitat i una agenda política comuna amb la seva població per tal d'ésser efectiva. Els pobles indígenes de Nord-Amèrica empraren amb valor la guerra de guerrilles per defensar la terra, la cultura i la gent — però de nou mancats d'una unitat política efectiva, i sovint enfrontats entre ells mateixos. A la Guerra Bòer (1899-1902) les guerrilles sud-africanes aturaren l'exèrcit britànic durant dos anys, però en no tindre cap força convencional, foren superats pels britànics. Els anys 1890 les guerrilles cubanes dirigides per José Martí lluitaren contra els opressors espanyols, però els Estats Units hi intervingueren per assegurar-se el control sobre Cuba i la seva gent. Enganyaren el poble cubà i digueren que els EUA actuaven d'acord amb els interessos cubans, i plegats derrotaren l'imperialisme espanyol, mentre el poble cubà queia sota el nou jou de l'imperialisme nord-americà per gairebé 50 anys, fins que les guerrilles tornaren a aixecar-se, per derrocar els nous amos.

Ja en el segle XX, després l'aixecament de la Pasqua del 1916, dirigit en part per James Connolly, l'Exèrcit Republicà Irlandès es llençà a la lluita de guerrilles que tingué l'èxit parcial de la creació d'un estat lliure a la major part de l'illa (1921). El 1927, quan les forces imperialistes japoneses ocupaven la Xina, Mao Zedong dirigí una guerra d'alliberament de 22 anys, que combinà exitosament les tàctiques guerrilleres i convencionals, per expulsar els imperialistes japonesos de la Xina, i que posteriorment contribuí a la lluita pel socialisme contra els nacionalistes. El 1937, Mao escrigué llur treball Sobre la guerra de guerrilles, on resumia la seva experiència.

Durant la Segona Guerra Mundial els comunistes de les nacions ocupades pels imperialistes alemanys o japonesos establiren forces de resistència que empraren la tàctica guerrillera — conjuntament amb les forces convencionals dels aliats — per aconseguir la victòria; les més notables foren les guerrilles xineses, i el maquis dels estats francès i belga. D'altra banda, els maquis que lluitaren contra el règim espanyol de Franco, no comptaren amb el suport de forces convencionals i a partir dels anys 1950 quedarien pràcticament anul·lats

Els comunistes iugoslaus dirigiren grups partisans, que foren els més exitosos de tots els moviments guerrillers de l'època. De fet alliberaren gairebé tota Iugoslàvia ja abans de la rendició alemanya, i sense necessitar la intervenció soviètica o dels aliats occidentals. Dirigits per Josip Broz (mig croata, mig eslovè), dit mariscal Tito, els partisans superaren segles d'antagonismes religiosos alhora que es defeien de nou divisions alemanys. Llur programa polític els definia com a lluitadors per l'alliberament nacional contra l'ocupant nazi, i per la revolució socialista, quelcom que els enfrontà a la Rússia d'Stalin que preferia que se centressin exclusivament en l'alliberament nacional per no molestar els aliats occidentals. Un aspecte de la lluita partisana fou la formació de les “brigades proletàries de xoc”, constituïdes pels obrers políticament més avançants, militants del Partit Comunista de Iugoslàvia, sovint companys de feina, qua actuaven com a tropes de xoc per la revolució, i feien les tasques més difícils o atacaven les posicions nazis més fortificades.

Després de l'èxit de la revolució xinesa el 1949, els lluitadors revolucionaris cubans, amb el suport dels camperols i obrers de Cuba, i units per derrocar la dictadura de Batista es basaren completament en la tàctica guerrillera. Aquesta revolució conduí a una campanya de guerrilles per tota l'Amèrica Llatina i en alguns llocs d'Àfrica, si bé cap d'elles tingué èxit sense l'ajut de forces convencionals. Amb tot, cinc anys després, les forces guerrilleres de Ho Chi Minh forçaren la retirada de l'exèrcit francès d'Indoxina. Més tard envaït pels EUA, Vietnam donà un colp catastròfic als militars nord-americans, amb l'ús exclusiu de forces guerrilleres. Amb un enorme sacrifici, aconseguiren de vèncer la potència militar més poderosa del món — una potència que tenia una despesa militar 20 vegades més gran que tot el PIB de la nació viet.

Posteriorment, les guerrilles musulmanes (els mujaidins) després d'una lluita d'una dècada derrotaren l'imperialisme soviètic a l'Afganistan, però mancats d'una unitat política, agreujada per la intervenció nord-americana i paquistanesa en favor de determinades faccions, la victòria fou recollida per la facció reaccionària dels taliban, que finalment foren substituïts el 2001, per un govern pro-americà. A finals del segle XX, la guerra de guerrilles s'havia practicat per totes les nacions explotades per l'imperialisme: Perú, Colòmbia, El Salvador, Nicaragua, Filipines, Tailàndia, Sri Lanka, Índia, Marroc, Angola i Moçambic.

Constatacions sobre la tàctica moderna: Amb la impossibilitat material de construir un exèrcit convencional que ni tan sols s'aproximi als més poderosos exèrcits imperialistes, que tenen una despesa anual de 300 bilions de dòlars (2000) (més del que qualsevol estat del món inverteix en educació), no hi ha més opcions que la guerra de guerrilles. Les forces convencionals que s'han oposat als EUA, com les iraquianes (1990) han estat implacablement i senzillament derrotades, mentre que guerrilles com les de Somàlia (1993) han tingut un cert succés. A partir del 2001, l'exèrcit dels EUA ha transformat les seves prioritats de forma que puga combatre millor els guerrillers del futur.

Lectures addicionals: L'Espanya revolucionària, de Karl Marx; La guerra de guerrilles, de Vladimir Lenin; Sobre la guerra de guerrilles, de Mao Zedong; Petit manual de guerrilla urbana, de Carlos Marighella; Guerrillerisme i exèrcit regular de Lev Trockij, Ens calen guerrilles? (Trockij), Superació del guerrillerisme (Trockij)..

Índex de la lletra g

Índex temàtic | Enciclopèdia del marxisme