|
|
SoJosep Solé Barberà (Llívia, 1913 - Barcelona, 1988) Advocat i polític. La seva família era originària del Camp de Tarragona. Als 16 anys va anar a estudi a Reus. Després passà a Barcelona, per estudiar dret (1931), i s'afilià al Bloc Obrer i Camperol (BOC). Acabats els estudis fou passant de Pere Comas i de Josep Andreu Abelló. El 1934 deixà el BOC, i més endavant fou enllaç sindical proper a la Unió Socialista de Catalunya (USC). Finalment, el 1936 ingressà en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Durant la guerra fou jutge de primera instància de Reus, però més tard s'allistà i fou comissari polític de batalló. El febrer del 1939 caigué presoner dels feixistes, que el condemnaren a mort. Indultat, restà empresonat fins el 1944, però encara inhabilitat per exercir d'advocat durant molts anys. Un cop tornar a exercir es dedicà a la defensa de presos polítics, com fou el cas de Miquel Núñez, o el procés de Burgos on es jutjava a membres de l'organització basca ETA (1970). Els anys següents fou un dels portaveus públics del PSUC (membre del comitè central), tot i que el partit no fou legalitzat fins el 1977. Diputat a les Corts Espanyoles per la circumscripció de Tarragona, dins les llistes del PSUC (1977-82). Fou membre de la ponència que redactà l'avantprojecte de l'Estatut de Sau (1978). Jordi Solé Tura (Mollet del Vallès, 1930 – 4.12.2009) Polític. Llicenciat en dret a Barcelona, completà els estudis jurídics a París. El 1967 es doctorà amb l'estudi Catalanisme i revolució burgesa, que tot i reflectir fidelment l’ideal de “catalanisme” de la burgesia catalana, oblidava el caràcter minoritari dels “sectors catalanistes” dins la pròpia classe. De la temàtica nacional, també destaquen: Introducción al régimen político español (1971), Ideari de Valentí Almirall (1974), Nacionalidades y nacionalismos en España (1985), Autonomies, federalisme i autodeterminació (1987). També destacà com a traductor i editor d’autors marxistes, especialment Gramsci. Membre de Bandera Roja, s’incorporà amb el sector majoritari d’aquesta formació en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Dins el PCE-PSUC defensà les tesis majoritàries eurocomunistes, i representà el partit a les Corts espanyoles (1977-82, en fou portaveu del grup), a les ponències de la Constitució espanyola (1978) i de l’Estatut de Sau (1979), i al comú de Barcelona (regidor, 1983-87). S’allunyà progressivament del PSUC i de l’eurocomunisme cap a la socialdemocràcia i el 1989 ingressà en el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). En aquesta etapa fou Diputat al Parlament, membre del Senat espanyol, ministre de Cultura al govern espanyol (1991-3). El 1976 esdevingué catedràtic de Dret Polític a la Universitat de Barcelona, i en fou degà de la Facultat de Dret (1985-88). El 1999 publicà les seues memòries (Una història optimista). Josep Soler Vidal (Barcelona, 1908 - Gavà, 12.12.1999) Polític i historiador. Es formà a l'Ateneu Enciclopèdic Popular i als Estudis Universitaris Catalans. El 1928 participà en la fundació del Partit Comunista Català (PCC), que el 1930 s'integrà al Bloc Obrer i Camperol (BOC). Col·laborà als portaveus del Bloc, com ara "L'Hora". Dins el BOC formava part de l'ala més catalanista, i quan la majoria s'integrà en el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), optà pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC, 1936). Després de la victòria feixista, s'exilià a México (1940), on s'hi guanyà la vida amb el periodisme i treballant als tallers gràfics de "La Nación". La progressiva satel·lització del PSUC respecte el Partido Comunista de España (PCE), van fer que deixés al partit (1942) i s'integrés en el nou Partit Socialista Català (PSC) (1942). Des d'aquest partit donà suport al Consell Nacional de Catalunya, el qual no resistí el fet que els aliats abandonessin el Principat a la seva sort (1945). El 1950 es va disoldre el PSC. No obstant, el 1953 participà en la preparació de la Primera Conferència Nacional Catalana. Creador de la revista "Pont Blau" (1952) també va col·laborar amb "El Poble Català" i fundà la seva pròpia imprempta. Alhora continuà la seva tasca com a historiador amb Pere Fages, descobridor, cronista i governador de la Nova Califòrnia (1953). El 1965 s'instal·là a Gavà, on va entrar a treballar a l'Editorial Montaner i Simon. D'aquesta etapa és l'estudi L'expansió dels cultius gavanencs i la rompuda de les marines (1969), al que seguiren en els posteriors anys diversos estudis sobre la història local (Plet de termes i de pastures entre Gavà i Viladecans, 1981; Itineraris per la història i la natura de Gavà, 1989). Es jubilà el 1977, de forma que va tenir més temps per la seva obra, que dedicà especialment al paper dels catalans a la colonització de Califòrnia: Catalans als inicis de San Francisco de Califòrnia (1988). També ha fet estudis sobre els fonaments del moviment obrer, com l'estudi del socialisme utòpic (Pels camins d'utopia, 1958), del radicalisme (Abdó Terrades. Primer apòstol de la democràcia catalana, 1983). |
|