24 de febrer del 1937
Comunicat del Comitè Executiu del POUM, del 24 de febrer del 1937.
Aprofitant la impressió produïda per la caiguda de Màlaga, s’ha intentat, a través d’una projectes lamentables que els reformistes intenten fer aprovar pel Govern de la Generalitat a favor de l’anomenat Exèrcit Popular Regular, anar a la reconstrucció pura i simple del vell exèrcit de la burgesia satisfent així les ànsies d’aquesta, que no ha perdut l’esperança de tornar a manar gràcies al suport que li presten les organitzacions polítiques del reformisme, les quals, en rebutjar la Revolució Socialista –i per tant el que ha d’ésser la seva garantia, l’Exèrcit Regular Revolucionari del Proletariat– treballen pràcticament a profit de la contrarrevolució.
Els projectes a què ens referim parlen dels problemes de l’organització militar en abstracte, com si la guerra que estem sofrint fos una guerra «nacional» contra un altre poble, com si la guerra no fos de caràcter civil estretament lligada amb la Revolució Socialista i, per tant, el que cal no és un exèrcit «neutre» políticament sinó un exèrcit de classe, revolucionari, al servei del poble treballador i explotat, garantia de la victòria avui i demà defensor de les conquestes revolucionàries de la nova societat socialista.
Per tant estem «pel servei militar obligatori», però només pels obrers i els pagesos pobres, car l’honor de portar armes no pot conferir-se a la burgesia a la qual cal donar-hi altres tasques secundàries en la guerra.
Pràctics abans que tot no creiem que de moment puguin depassar-se el nombre de les lleves mobilitzades, mentre no estigui resolt el problema de l’armament. Una mobilització de 4 o 6 lleves més anteriors a les demanades crearia un greu problema econòmic per mantenir-les encasernades, sense cap resultat positiu si no fos possible armar-les ràpidament i enviar-les als fronts.
Al nostre entendre el que cal no és pas aquesta mobilització immediata sinó una cosa molt més simple: preparar les futures lleves perquè en el moment que siguin cridades puguin anar de seguida a les línies de combat. A tal fi caldria decretar la instrucció militar obligatòria, fora de les hores de treball; prop dels llocs de treball o de residència.
Contraris com som a la creació d’un nou exèrcit popular regular políticament «neutre», és a dir, burgès en el fons, som contraris a la mesura preconitzada en el projecte d’integrar les actuals milícies obreres en el nou exèrcit. Això sols serà un pas progressiu si s’accepta prèviament que el nou exèrcit tindrà políticament el mateix esperit revolucionari que les milícies, és a dir que serà un Exèrcit Regular Revolucionari del Proletariat. En aquest cas les milícies podrien unir-s’hi perquè representaria una vigorització del mateix. Altrament, com ho preconitza el projecte, és la desaparició pura i simple de les milícies obreres –les quals alhora que són una garantia per a la Revolució han demostrat en la pràctica en els fronts de combat a desgrat de deficiències tècniques i escassetat d’armament– la seva gran eficàcia.
Demés, les mobilitzacions i el funcionament de les caixes de reclutes no han d’estar exclussivament en mans de militars professionals, sinó que l’intervenció d’aquests ha d’ésser controlada per delegats de les organitzacions obreres.
No creiem que la creació de línies de defensa s’hagin de fer aprofitant les lleves mobilitzades, car entenem que aquestes han d’acudir a aquesta tasca només quan s’hagi netejat la reraguarda de burgesos, de paràsits i d’emboscats, de gent de vida dubtosa i de professionals de viure sense treballar. Preconitzem, doncs, per al treball d’obres i fortificacions la creació de «batallons especials de senyorets, burgesos, paràsits, etc.
També creiem un perill la mobilització en general si es fa sense garanties –i el projecte se n’oblida «candorosament»– de l’oficialitat que actualment no presta servei i de tots els suboficials de complement aprofitables. És del domini públic que molts oficials professionals sortits de l’antic exèrcit regular, en els fronts, s’han passat a l’enemic. Ho han fet així mateix oficialitat procedent de l’Escola Popular de Guerra (i encara no sabem que s’hagi fet una investigació per sapiguer quina organització antifeixista i quins Comitès havien garantit els dessertors perquè poguessin entrar a l’E.P.G.) i els que fins ara encara no s’han ofert, són políticament dubtosos.
Considerem una mesura contra-revolucionària voler obligar a sindicats, partits polítics i organitzacions jovenils a que no puguin reclamar perquè no siguin mobilitzats aquells companys que siguin necessaris per a la bona marxa de les organitzacions revolucionàries. Ultra que el tant per cent d’aquests camarades és relativament petit (i per tant dàcils de suplir-los en el front cridant a files una nova lleva) una mesura de tal naturalesa deixaria sense la direcció assenyadament revolucionària dels millors militants les organitzacions del proletariat i per tant sense la deguda garantia als combatents del front de què a la reraguarda es farà la Revolució Socialista per la qual ells lluiten.
Els comissaris polítics i els Comitès de soldats amb pensament polític revolucionari són la garantia de l’esperit revolucionari del nou exèrcit. Tot el que s’hi oposi va contra la Revolució Socialista. I en el projecte de referència d’un cop de ploma queden suprimits suplint-los per «Comissaris de Guerra» nomenats per les Autoritats competents i per tant per militars i sense el control ni dels combatents i ni de les organitzacions obreres. I de la mateixa manera que en l’antic exèrcit era prohibida la propaganda política revolucionària, es propugna en el nou la prohibició de tota mena de propaganda política. A més, l’antifeixisme a seques que preconitzen els reformistes no és cap garantia per la Revolució Socialista, car va des dels comunistes democratitzats fins als catòlics...
Tota la segona part del projecte el rebutgem íntegrament. La campanya per propagar el nou exèrcit no ha d’ésser moixiganda de festa major. L’autor del projecte afirma en començar que la caiguda de Màlaga ha produït tal impressió en les masses antifeixistes que aquestes volen l’organització immediata del nou exèrcit i que estan freturoses per allistar-se. Doncs bé, si això és veritat no calen números de circ ridícols per despertar l’entusiasme. I aquest entusiasme no s’ha de traduir, com diu el projecte, en «Suprimir tota mena de banderes i ensenyes de Partits i organitzacions» si bé trobarem encertat que els que tal creguin perquè és que hi han deixat de tenir fe, que eliminin la seva, però mai que vulguin imposar el seu escepticisme als altres.
Creiem que les banderes i les insígnies proletàries, els cants revolucionaris i les consignes de classe han de subsistir i intensificar-se i s’imposa, contràriament al que diu el projecte, matar en els combatents l’«orgull nacional dels catalans», car això és un esperit patrioter contrari al significat obrer internacional de la nostra lluita.
No, la nostra guerra no és una guerra d’independència nacional sinó una guerra de classes.
Hem senyalat a grans trets les falles d’aquest projecte en el fons reaccionari i quina és la nostra posició de marxistes revolucionaris amb referència a cada un dels seus punts essencials.
El P.O.U.M., conscient del seu deure de partit capdevanter de la Revolució, no seguirà pel camí d’aquests reformistes que han deixat d’ésser revolucionaris en temps de Revolució. I confia que en la seva lluita per imposar la consigna d’Exèrcit Regular Revolucionari del Proletariat no es trobarà sol. Que al seu costat hi formaran les altres organitzacions netament revolucionàries: la C.N.T., la F.A.I. i les Joventuts Llibertàries.
El Comitè Executiu del P.O.U.M.
Barcelona, 24 de febrer de 1937