Text signat pel Comitè Executiu del PCP i publicat a «Catalunya Insurgent», número 1 (Barcelona, 25 de gener del 1935).
Índex
Poc temps abans de la dictadura anomenada de Primo de Rivera, els catalans que ja havíem comprès que la llibertat del nostre poble sols seria possible per mitjà d'una lluita violenta amb l'Estat espanyol ens enquadràrem en l'organització d'«Estat Català», que dirigí i acabdillà Francesc Macià.
Sobrevingué el cop d'Estat del 13 de setembre del 1923, i, al revés d'altres grups i partits que només eren nacionalistes amb permís de les autoritats, menàrem una violenta lluita, sense treva, en contra dels botxins usurpadors de la llibertat de Catalunya. «Estat Català», que ja llavors estava compost en la seva immensa majoria de treballadors, si bé no teníem una plena consciència de classe, no defallí ni un moment, organitzant fets que, per la ressonància que tingueren, han estat ja classificats en la història de Catalunya com a gestes glorioses de la lluita per la nostra independència. Garraf, l'Ordal i Prats de Molló, entre altres, són penyora de la nostra actuació en aquell període vergonyós on tants homes i partits claudicaren traint els ideals que havien dit posseir. La bandera de la rebel·lia fou arborada sense defallir pels nostres homes i aquella bandera de llibertat de Catalunya i Justícia social, car ho consideràvem consubstancial, fou l'arma i el corrosiu més eficaç per a abatre la dictadura que, amb el nom de Primo de Rivera, les capes feudals i burgeses (Lliga), havien erigit.
Enderrocada la monarquia espanyola, desfetes les forces que l'havien mantinguda tant de temps, Catalunya i tota la Península anaven a conèixer una època totalment diferent. Els problemes del camp, el mateix que el del proletariat, trobarien la tan cobejada solució. I Catalunya, tants segles oprimida, podria gaudier, eliminats ja tots els obstacles, de la seva llibertat. La República catalana era proclamada! Francesc Macià, el nostre cabdill, l'home que junt amb nosaltres no havia escatimat el més petit esforç i disposat a sacrificar la vida si era necessari, en fou nomenat President, anant, d'aquesta forma, a plasmar a la pràctica el nostre lema de llibertat nacional i social. Què ha succeït? Els homes que, a impuls d'aquell moviment revolucionari, tot just arribats al poder, i interpretant erròniament llur consolidació, anaren de claudicació en claudicació. La República Catalana fou assassinada el 17 d'abril, tot just tres dies d'haver-la implantada al Poble de Catalunya.
Aquesta política vergonyosa i que tantes mostres de traïció havia de portar, féu que «Estat Català» anés divorciant-se del seu dirigent en la mida que aquest s'anava separant del programa que ens havia agermanat i conduït a la victòria.
La llibertat de Catalunya, que ha teníem fou deixada a mans de les Corts Constituents espanyoles.
Com tractà el Parlament republicà espanyol, Catalunya? Compost en la seva immensa majoria de republicans i socialistes, hom confiava que voldria resoldre els problemes que teníem plantejats a la Península. Els treballadors del camp gaudirien de la propietat de la terra i els obrers no coneixerien l'explotació amb el cúmul de sofriments i misèria. Els pobles opresos pel jou borbònic, Catalunya, Bascònia, Galícia i el Marroc, obtindrien la llibertat que desitgessin.
Quantes d'il·lusions i d'esperances fallides! El Govern republicà espanyol, format, entre altres forces, per l'Esquerra Republicana de Catalunya, que acabdillava Francesc Macià, no ha resolt cap dels problemes plantejats, ans bé, i fonamentalment, ha servit per a donar temps que la burgesia i el feudalisme es refessin de la derrota que reberen i hagin pogut d'aquesta forma conservar i mantenir llurs privilegis. Uns anys de Govern republicà-socialista, i Catalunya, com les altres nacionalitats, restava opresa. Uns anys de Govern republicà-socialista, i el proletariat de la ciutat, igual que el treballador del camp, continuava coneixent la més negra explotació.
Què havia canviat? Quines eren les causes d'aquesta situació? Els homes que pertanyíem a «Estat Català» veiérem palpablement que els motius principals que portaven aquest estat de coses eren el caràcter de classe dels homes que s'havien apoderat de la revolució. Pertanyents llur majoria a la petita burgesia, s'esglaiaven davant la immensa tasca a portar a terme i preferiren deixar els fonaments del règim tal com estaven per a gaudir dels privilegis del poder. I «Estat Català», que fins llavors admetia tothom que volgués lluitar per la independència de Catalunya, desenganyat dels seus traïdors dirigents, els expulsà i es transformà en Partit Català Proletari.
Tot aquell període d'actuació que portà les Esquerres al poder donà lloc, tal com diem més amunt, al fet que la reacció, que, si bé desfeta, no havia quedat destrossada, anés refent les seves forces i preparant la revenja.
Les terres, que es deixaren a les mateixes mans, serviren per a fer renéixer un caciquisme més criminal encara, amb més experiència, que portant la fam als camperols espanyols els anava retent ràpidament. Les fàbriques, els transports i els Bancs, que, socialitzats, haurien resolt el problema de l'explotació i de l'atur forçós, continuaven tenint els mateixos amos, i aquests podien posseir l'únic ressort que fa possible a la burgesia de mantenir el seu domini. El problema de les nacionalitats oprimides per l'Estat espanyol tingué la «solució» en l'Estatut de Catalunya atorgat per les Corts Constituents espanyoles, que, no volent reconèixer el principi elemental del dret dels pobles a disposar dels seus destins, ni tan sols respectaren la voluntat de «concòrdia» de Catalunya manifestada per l'Estatut elaborat a Núria i votat per la quasi-unanimitat dels habitants de Catalunya, àdhuc espanyols!
Les eleccions de novembre del 1933 portaren, com fatalment havia de succeir, al poder els representants del feudalisme i del capitalisme més criminal. Què calia fer? El programa que desenrotllaria el Govern Lerroux-Gil Robles aviat fou comprès. L'explotació més infamant dels pobles i dels homes anava a portar-se a cap.
Els mètodes feixistes, que tants assassinats porten comesos, serien emprats des del poder. Les minses millores que gràcies a l'esforç de tantes lluites i sacrificis havien aconseguit les classes treballadores, serien arrabassades. I les poques llibertats que tenia Catalunya, per mitjà de l'Estatut espanyol, li serien preses.
No restava més que un camí: el de la insurrecció armada en contra del Govern feixista. El proletariat i els camperols espanyols es disposaven a lliurar la batalla definitiva. Tot el poble de Catalunya (no hi incloem la burgesia) es mobilitzava també, disposat a jugar-se la vida per aconseguir la llibertat. Catalunya i les classes treballadores espanyoles, agermanades en la lluita, destrossarien l'aparell de defensa de l'Estat espanyol.
6 d'ocubre, jornada simbòlica! Igual que a l'orient, octubre seria el començament d'una nova civilització! L'octubre del 1917, enderrocant l'odiós i repugnant règim tsarista, portà la llibertat a un grapat de pobles i a milions d'éssers humans. Sota el signe gloriós d'octubre, a la sisena part del món el proletariat ha alliberat les nacions opreses pels feudals i capitalistes russos, i ensems que establint el socialisme basteix una societat on resta abolida l'explotació de l'home per l'home, on no es coneix atur forçós ni misèria.
L'octubre del 1934 hauria establert a la Península el règim que gaudeix avui l'U.R.S.S. si al front de la revolució no hi hagués hagut, a Catalunya, uns covards i criminals.
Covards els homes que disposant dels immensos avantatges que reporta per a la preparació del moviment revolucionari, el poder, no s'haguessin lliurat als primers cops de fusell d'unes forces que, si Companys hagués volgut, no podien sortir de llurs casernes.
Criminal, l'home que, com Dencàs, impedeix que es faci front a la força contrarevolucionària, mentre aquesta no hagi pres els llocs estratègics i no s'hagi ben preparat.
Companys, lliurant-se abans que el poble de Catalunya, al matí del dia 7, estigués en situació d'aixafar les relativament escasses forces de l'Estat espanyol.
Dencàs i els homes de Governació, fugint per la claveguera abans que els afusellessin per provocadors.
Les jornades del 6 d'octubre, on el nostre Partit ha posat a prova la seva convicció revolucionària, sols han servit per a demostrar que la llibertat de Catalunya i l'alliberament social no poden ésser portats pels homes que es lliuren abans de començar la lluita o bé fugint emmascarats. La nostra llibertat serà obtinguda quan Catalunya segueixi l'exemple gloriós d'Astúries. Els revolucionaris asturians han marcat el camí; vèncer o morir. Per dissort per al nostre poble, a la direcció del moviment hi havia homes que preferiren lliurar-se abans que fer triomfar la revolució que, amb la independència de Catalunya, hauria portat, cosa que ells no volen, la veritable alliberació dels treballadors.
El Partit Català Proletari, seguint el camí dels germans d'Astúries, preferí la mort abans que la vergonya de la claudicació, i el local del C.A.D.C.I., on, sigui dit de passada, les forces enemigues lluitaren amb més ferocitat que en cap centre oficial, emprant canons, bombres i metralladores, no passà per la vergonya del drap blanc; i, si bé perdérem militants que tot Catalunya estimava, férem un bon nombre de baixes i aguantàrem la lluita fins ben entrat el dia 7, mancats ja de municions, que a Governació, el mateix que armament, ens negaren, preferint que anés a poder de les forces de l'Estat espanyol.
La revolució pogué ésser sufocada, però no ha estat vençuda. Si no ho demostrés l'entusiasme amb què les classes treballadores de la Península es preparen ja per a la lluita; si no ho digués l'heroïcitat del poble davant la repressió que tantes víctimes ha fet; si no volgués dir res la solidaritat envers els milers de caiguts que per socórrer-los a ells i llurs famílies demostra el poble; si si no es volgués tenir en compte la lluita, que, en les condicions actuals, ve portant el proletariat per a la defensa de les millores guanyades, n'hi hauria prou per a tenir fe en una victòria que, de nosaltres, els partits de classe, depèn que sigui pròxima, de veure com el Govern Lerroux-Gil Robles, ve trontollant. La Revolució ha estat aixafada, però la Revolució ha fet retrocedir el feixisme, que és al Poder. Visca la Revolució!
No obstant això, no posseïm un optimisme irreal per a fer-nos dir que demà triomfarem. No. La falla principal que ha tingut el moviment revolucionari no ha estat cap més altra que la d'ésser dirigit per la petita burgesia. I, si hom vol corregir-la, en aquests moments tan plens de possibilitats, cal que els partits de la classe obrera a Catalunya s'uneixin en un sol organisme.
El nostre Partit ha pres ja l'acord de treballar per tal que això sigui. Excepte els principis (que estem segurs que podem acceptar o tenen ja els altres partits), ho sacrificarem tot. Ni enveges ni amors propis. En aquesta hora greu en què tot el poble està delerós de revenja, el camí a seguir és el de la unió dels partits marxistes en un únic organisme, fort i disciplinat. Si els altres partits tenen el mateix interès que el nostre a fer que la fusió sigui un fet, la revolució, que, repetim, tot demostra que no està vençuda, triomfarà. I la classe obrera dirigirà la lluita que ha de portar a la victòria més esclatant.
Per la independència de Catalunya!
Per la unió de la Repúbliques Socialistes Mundials!
Visca l'únic partit de la classe obrera a Catalunya!
COMITÈ EXECUTIU DEL PARTIT CATALÀ PROLETARI