|
|
DaRevolucionari italià, membre de la Fracció Abstencionista del PSI, fou un dels fundadors del PCI, del Comitato di Intesa (fracció interna d'esquerra d'aquest partit) i finalment del Partit Comunista Internacionalista. Després de la fi vergonyosa de la Segona Internacional davant la primera guerra imperialista, s'escriu: "La batalla de Lenin a Rússia i a la Segona Internacional mostra de manifest que és un partit, el bolxevic, l'únic capaç, com la història mostrà tot seguit, d'assolir victoriosament la primera etapa, sols la primera, del procés revolucionari de la classe obrera […]. A l'interior del PSI [a diferència d'altres partits de l'Europa occidental] es mouen forces, s'agiten corrents fidels a les indicacions fonamentals que provenien d'una correcta aplicació del mètode i dels principis marxistes i revolucionaris […], en aquestes corrents, amb tota la seva passió juvenil, trobem al company Onorato Damen, membre de la Fracció d'Esquerra del PSI, l'abstencionista, si bé ja aleshores no comparita certes formes d'abstencionisme apriorístic. I és precisament per la seva activitat com a militant revolucionari, per la difusió de fulls volants contra la guerra, que incitaven a la insubordinació, que Damen acaba a la presó. Som al 1917, en l'ingrés d'Itàlia en el conflicte. I Damen restarà a la presó fins el 1919. "El 1919 es constitueix la Tercera Internacional, gairebé per un acte de força del company Lenin. I la seva constitució fornirà l'impuls decisiu per la ruptura definitiva dels revolucionaris amb la socialdemocràcia. Però a Itàlia, a diferència d'altres llocs, ja ho hem dit, aquest impuls troba un terreny favorable per exercir-se. […] El 1919, al Congrés de Bolonya del PSI, la ruptura es respira en l'aire”. "I serà el propi Damen, activament present, qui ho recordarà en un escrit que per nosaltres és una font preciosa d'ensenyament revolucionari: En el Congrés de Bolonya hi havia de por de dir no a la política possibilista de la Internacional.” "Es discuteix en aquest article si no fou una error no trencar ja a Bolonya, sobre la base de la constatació d'aquest retard tingué indudablement resultats negatius sobre la possibilitat d'acció del PCd'Italia. […] Llegim el darrer passatge de l'article, a la reflexió del qual cridem els revolucionaris: <<Calia trencar amb el Partit Socialista, buidat intel·ligentment de les seves forces políticament serioses, i ficar tempestuosament la Internacional de cara als fets, per fer que es constrenyís a la Fracció, eregida en funcions de Partit, com única garantia de la lluita revolucionària en el país, ja que el Partit Socialista havia perdut definitivament aquesta tasca històrica. I quan no s'opera sobre aquest pla amb la deguda resolució i tempestuositat, no s'arriba a la construcció del Partit en el moment històric on això és necessari, o bé quan es veurà realitzat serà massa tard i s'haurà de posar a la guia no d'un proletariat a l'assalt del poder, sinó en plena retirada>>. (O. Damen) "Després de Bolonya, la Fracció es reuneix a Imola (28 de novembre del 1920). Allà es prepara l'escissió que hi haurà a Livorno (21 de gener del 1921). A Livorno conflueixen en el Partit la Fracció a la qual s'hi havia adherit Damen i la formació de l'Ordine Nuovo. […] Damen és en aquell període diputat del PCd'Italia, i membre del Comitè Central Sindical. Es posa al front de la lluita obrera de resistència al feixisme a Toscana, on participa en xocs armats a Pistoia.
<<Som al bienni del 1924-'25, ja ple d'esdeveniments que assumiran una particular importància en el desenvolupament ulterior del moviment obrer. Amb l'eliminació, imposada des d'alt, de l'Esquerra italiana de la responsabilitat de guia del moviment comunista italià, noves forces directives més flexibles, més disposades al compromís, passen al davant, els exponents de les quals (Gramsci, Togliatti, Terracini, Scoccimarro) han prou feines hi havien estat amb l'Esquerra en la fase formativa del Partit Comunista d'Itàlia>>. "[…] El 1924 tingué lloc la Conferència de Como i l'Esquerra encara era majoritària al Partit. El cos del Partit era sa, si bé el seu nou Centre, imposat per la Internacional, es desviava de les línies constitutives del Partit i de la necessitat d'una política revolucionària en aquell moment. L'aparell, construït amb la subtil intel·ligència d'un Gramsci, dominava. […] "El Front Únic i la conseqüent política suïcida i fonamentalment oportunista de l'Aventí, en la qual es volia posar remei tardanament i mal, eren senyals suficients perquè els companys més avisats i responsables es mogueren. I és d'aquella època la polèmica directa entre Damen i Gramsci a les columne de l'Unità a propòsit de l'Aventí, i de l'ocasió perduda pel Partit en temps de l'assassinat de Matteotti i de la 'qüestió moral' gramsciana. "Amb Repossi i Fortichiari, Damen funda el Comitè d'Entesa, 'amb el comès precís de salvar allò que encara fos salvable'. És l'acte de neixement de l'Esquerra italiana com a força d'oposició a la pròpia Internacional i com a centre d'elaboració i de lluita polítiques per fer cara als nous problemes d'un nou cicle històric: el de la contrarevolució a Rússia i en el món, el del conflicte més dur i de resultats més tràgics per a la classe obrera. "Bordiga s'adherirà al Comitè d'Entesa ja constituït, donant algunes de les seves millors i darreres contribucions a la lluita interna en el Pcd'I. "[…] L'intent de rellençar el debat en el Partit i en la Internacional sobre els nodes central del moment, l'estroncava l'actitud hipòcrita de la Internacional. Trobant-se en Itàlia l'enviat de Moscou, Umbert Droz, i com aquest mateix explica, s'aconseguí la dissolució del Comitè a canvi que s'assegurés que els mateixos temes i problemes serien rellençats per la Internacional a tots els Partits i entre els Partits. Als companys, lligats al partit, per anys de militància i fidels a la capacitat de represa del partit de classe, amb això n'hi hagué prou. Ja hi pensarà després Stalin, en resposta a Bordiga en l'Executiu Ampliat del 1926, a eliminar qualsevol dubte. "De fet la política del Comintern, més que mai lligat a Moscou en una relació de dependència, es reduïa a la defensa de l'Estat rus, en la tàctica d''estabilització', per bé que en les declaracions verbals i abstractes encara es parla de revolució internacional. Mentre a Londres ven barat el famolenc comitè anglo-rus, a Itàlia aproven les lleis excepcionals. El feixisme ha vençut definitivament, els comunistes van a la presó i amb ells Damen, condemnat a 12 anys. I mentrestant la bolxevització va avant en el PCd'Italia i amb ella la marginació de l'Esquerra. […] <<Pocs saben que poc després [al Congrés de Lió] Gramsci convocà els funcionaris del Partit que havien participat en la Convenció de Nàpols (del Comitè d'Entesa, el 1925) i els posà un única dilema administratiu: o seguiu i defenseu la política del Partit que us paga, o sereu llicenciats. I sobre la base d'aquest 'puta' però sempre efectiu dilema, es donà la conseqüent i vergonyosa capitulació de tots, diem tots, com si la militància d'un revolucionari en el seu partit de classe fos originada per un acord de contractació>>. "Amb la victòria de Lió, la relativament lenta obra dels nous socialdemòcrates contra l'Esquerra rep nou impuls i inexorabilitat. El company Damen ix de la presó el 1933, però és encara a la presó, el mateix del 1933, quan se n'assabenta pels diaris feixistes que ha estat expulsat del PCd'I. Queda eliminada doncs qualsevol possibilitat, ni que fos teòrica, de realitzar l'objectiu de redreçar el partit. No tots els companys que pocs anys abans eren a l'Esquerra tindran la força de resistir des de posicions més còmodes. "Onorato Damen i altres, però, resistien. Es tractava d'adherir-se sòlidament al marxisme i des d'aquell perfecte punt d'observació examinar els esdeveniments de la història, tots ells, a partir de llavors, desfavorables al proletariat. "Que s'havia esdevingut i que esdevenia a Rússia? Era la qüestió clau a la que estaven lligades totes les altres. Es tractava doncs de reprendre l'anàlisi de l'imperialisme i sobretot la definició de les seves forces, perquè si a Rússia es construïa sobre la base capitalista, aleshores no podia tractar-se de res més que l'elevació d'un nou pol imperialista, tan per l'extensió i la riquesa del territori com per la constraposició als altres fronts heretats de la guerra civil del 1918-'22. "En torn d'aquests problemes té lloc l'obra del Centre Intern de l'Esquerra italiana, que consentirà en això de declarar definitivament i neta, ja de cara a la guerra d'Espanya, que les forces 'centristes ja no són més que esclaus d'una nova força imperialista rendida al capitalisme d'estat: la Rússia ex-soviètica'. "Damen torna a ésser empresonat en aquests anys, durant la guerra d'Espanya i poc abans de la segona guerra mundial (primer a la presó i després confinat). I és a la presó […] que s'hi fan els contactes clandestins amb els companys de fora per cossir una xarxa organitzada. […] "Davant la Segona Guerra Mundial ja no podíem tenir dubtes: calia passar i actuar per un partit. Com el 1915, el problema de fons és aquella d'una oposició coherent i efectiva a la guerra, per la transformació de la guerra en una Revolució Proletària amb l'encontre polític frontal contra totes les forces enemigues o traïdores. "[…] El Partit fou construït per les presons i a les presons. Damen es troba confinat quan apareixen els primers fulls volants del Partit Comunista Internacionalista, i tot es troben en la més estricta clandestinitat. I és encara en aquestes condicions que es publica el primer número de Prometeo, òrgan del Partit Comunista Internacionalista. "[…] El 1945, Togliatti i el PCI donaren al CLN la condemna a mort, en un acte de sabotatge i amb la calumniosa etiqueta d'agents de la Gestapo sobre els dirigents del Partit Comunista Internacionalista, i especialment sobre Onorato Damen". [Extret de L'opera del compagno Damen nel movimento comunista] "El Partit Comunista Internacionalista no neix com el fruit d'una aspiració intel·lectual, sinó davant el segon conflicte mundial, que per la seva natura imperialista no concedia espai a cap posició que preveiés l'inseriment del proletariat en la sort del propi conflicte, al costat d'un o de l'altre dels fronts implicats en la guerra. El Partit Comunista Internacionalista neix i legitima la seva existència quant, recollint l'herència de la crítica marxista de la guerra imperialista, es posa concretament sobre el terreny del fatalisme revolucionari, l'objectiu del qual no és afavorir el front més o menys 'progressista', sinó el de transformar la guerra imperialista en guerra civil, ja que l'únic 'progrés' possibile del proletariat a l'època del domini imperialista és la revolució socialista. Però poder unir a la definició de la segona guerra mundial el qualificatiu de guerra imperialista, implicava haver dut a terme l'anàlisi sobre la natura de Rússia. […] Particularment és Bordiga que davant l'experiència de la 'revolució que s'encartrona' es mostra més propens a retenir que – com li feia notar Damen - <<l'economia soviètica en la seva marxa directa al capitalisme no havia encara dut a terme aquesta corba d'involució: en poques paraules, que no havia tornat del tot al capitalisme>> (O. Damen: Bordiga, valori e limiti di una esperienza - Edizioni Prometeo reprint - pag. 80). I això no tant per la incapacitat de captar l'existència de relacions de producció capitalistes a la realitat de l'economia soviètica, com per la dificultat de destriar la classe dominant en una estructura econòmica on la propietat dels mitjans de producció ha passat a l'Estat. Bordiga, empenyat en el dilema, trobà una primera resposta en la coneguda fórmula d''industrialisme d'estat', per arribar tan sols els anys seixanta a l'acceptació completa del 'capitalisme d'etato'. És diferent la via seguida per Damen, completament en el solc de la interpretació marxista: <<Estat gestor? Estat emprenedor? Estat subjecte a l'economia? No es tracta d'això, sinó de considerar certs fenòmens propis d'aquesta fase de l'economia, com el paper del capital financer, una de les palanques de comandament prevalentment maniobrada per l'estat, la política d'exportacions com a instrument de domini mundial, l'organització amb caràcter permanent de l'economia en la fase d'economia de guerra amb el manteniment de dos exèrcits permanents, el dels funcionaris i el dels militars. Tots els fenòmens que van a confluir en l'estat, l'única organització unitària i potentment centralitzadati permanenti, quello dei funzionari e l'altro dei militari. Tots els fenòmens conflueixen en l'estat, l'única organització unitària i potentment centralitzada, que pugui i sàpiga resoldre les contradiccions econòmiques i els contrasts socials, tan aguditzats, en el pla de la força, de la violència i de la guerra. Amb això n'hi ha prou, em sembla, per no veure en l'estat imperialista res que no sigui la seva funció de Comitè delegat dels interessos capitalistes. I, com per qualsevol fenomen del capitalisme, fins i tot per aquest, la línia de la interpretació marxista va de l'economia a l'estat i no a la inversa […]>>. (ibidem, pag. 58-59) "[…]Assumida ja abans de la guerra aquesta lliçó fonamental, Damen no tindrà dubtes ni tentacions per no prendre la via per la construcció del nou partit, ja que no es podia esperar res del vell que, per bé que caracteritzat per forts lligams amb la classe obrera, feia de la defensa d'un centre imperialista la raó de la seva pròpia existència. […] "En els anys immediatament posteriors a la guerra, [Damen] degué oposar-se amb força, fins i tot a l'interior del propi Partit Comunista Internacionalista, als qui sostenien que havien arribat al moment de 'posar els rems a la barca', de liquidar el Partit, del qual era inútil retindre l'existència quan triomfava furiosament la contrarevolució. Tesi aquesta que es justifica a la llum d'una visió mecanicista del curs històric de la lluita de classe […]: les condicions per l'existència del partit es donen quan la revolució ascendeix. En realitat, una forma com una altra per amagar el cap en els moments més difícil i refugiar-se en una alçada que, de moment, consent de desvincular-se del sacrifici de la militància activa. El problema no és el de la permanència o no del partit, ja que, com ensenya l'experiència de la Revolució d'Octubre, tan sols en la seva continuïtat el partit assoleix la seva funció. <<El problema fonamental i el més difícil de resoldre per una minoria revolucionària és el de la seva presència i el de funcionar sobre una plataforma política al llarg de tot un arc històric, el del capitalisme, i siguin quines siguin les condicions objectives, sense excloure les de la guerra i de la contrarevolució encara en alça, ajudar la classe obrera a elevar-se de la consciència dels interessos immediats i contingents a una consciència del propi ésser de classe històrica, antagonista del capitalisme>> (O. Damen). "[…] Bordiga, contràriament, es refugià en la subtil diferència entre 'partit històric' i 'partit formal', volent indicat amb això dues formes d'existència del partit en estreta relació amb les dues possibilitat de la lluita de classe; on, el primer, es manifesta com l'instrument de la continuïtat teòrica i doctrinal, i el segon, l'instrument de l'acció revolucionària, operant una escissió entre el moment de l'elaboració i el de la praxi. […]" [La mateixa crítica a Bordiga serà feta després per altres exponents del moviment marxista italià com és el cas d'Arrigo Cervetto] "[…] Trobarem doncs un Bordiga somniador d'un partit fora de qualsevol contacte amb el procés històric real: <<el partit que nosaltres som segurs de veure resorgir en un futur lluminós serà constituït per una minoria vigorosa de proletaris i de revolucionaris anònims que podran tenir diferents funcions com els òrgans d'un mateix ésser vivent, però tots seran lligats, en el centre o en la base, a la norma superior i inflexible del respecte a la teoria...>> (Bordiga, a Programma comunista n. 22 - 1958). Gairebé els 'vigorosos proletaris' podrien ésser homes d'un altre planeta i no ells mateixos 'producte' i component dialèctica del món burgès; portadors, sí, del nou però profundament marcats pel vell món. I amb prou feines constituirien el partit real que, com recorda Damen, era <<fet efectivament d'herois, però també d'oportunistes, teixit de sacrificis, de presons de sang, però també de corruptela>>". [Extret d'Una lezione di coerenza con la concezione materialistica della storia].
|
|