Publicat originalment per: Swan
Sonnenscheib & Co, 1891 (The
Working-Class Movement in America)
Transcrit per: Sally
Ryan, per marxists.org, 2000
LA qüestió obrera és la mateixa a Amèrica que a Europa. L'afirmació reiterada amb més i més força que no es tracta únicament de la qüestió obrera sinó de la qüestió social dels nostres dies, s'hi fa amb més reiteració i força que a Anglaterra. L'afirmació, d'aspecte i de formulació variades, és amb tot sempre essencialment la mateixa, i des d'un punt de vista pràctica s'hi pot expressar en aquests mots—Per què és que els productors i distribuïdors reals de la riquesa posseeixen menys riquesa, i els qui no són els seus productors i distribuïdors reals en posseeixen més?
Seria ximple i més encara de part nostra negar que l'expressió «la qüestió obrera a Amèrica» és per nosaltres en general sinònima a l'expressió «el socialisme a Amèrica». Creiem que el socialisme explica el motiu de per què hi ha, i sempre haurà d'haver-hi, una «questió obrera», fins que la qüestió es resolga pel mètode històric, evolutiu i revolucionari, que tan sols el socialisme assenyala com a inevitable. Però com passa en el cas del començament del moviment obrer real de qualsevol país—i aquest realment ja ha començat a Amèrica—hi ha barrejat amb aquest principi tanta confusió, tants inicis falsos, tants avançaments i retrocessos, de conflicte aparent entre els qui realment tenen el mateix objectiu al cor, i de conflicte ben real entre el lent desvetllament de les masses, d'una banda, i els gran nombre de cecs guiats per gent voluntàrament o involuntàriament cega, d'altra banda, que, en un cert sentit, qualsevol descripció de la qüestió obrera ha d'ocupar-se d'elements diferents dels socialistes.
I, en primer lloc, uns pocs mots de les nostres acreditacions per ocupar-nos de la matèria. Consisteixen en un estudi de les qüestions que s'hi discuteixen en aquest país, l'observació del gran moviment proletari a Europa i a Amèrica mitjançant la premsa obrera de diferents països i una gira de quinze setmanes per Amèrica sota els auspicis del Partit Laborista Socialista. La segona i la tercera d'aquestes demanen que ens hi referim per un moment.
El lector ordinari no en té gaire o gens d'idea de la quantitat de publicacions obreres que hi ha a l'exterior. No ens hi podem aturar per dir-ne res de les publicacions angleses que es dediquen realment a la causa del treball. Però podem demanar el lector de no formar-s'hi una idea de la magnitud del moviment obrer a partir de la magra llista de diaris d'aquesta mena que es poden trobar a Anglaterra. En qualsevol altre dels principals països europeus la força periodística del moviment proletariat, on la repressió de les autoritats no s'hi ha fet notar, és molt més gran que ací. Però en relació amb l'objecte especial que ens hem proposat és d'interès la següent llista de part de les principals publicacions obreres dels Estats Units:--Labour Journal, Alpena, Michigan; The Talk, Anna, Illinois; The Trades' Union, Atchison, Kansas; People's Advocate, Atlantic, Cass Co., Iowa; The Free Press, Baltimore, Michigan; The Labour Vindicator, Bay City, Michigan; The Labour Leader, Boston, Massachussetts; The Missouri Industry, Brookfield, Missouri; The Agitator, Bridgeport, Conneticut; Morning Justice, Burlington, Iowa; The Signal, Champaign, Illinois; The Carpenter, Cleveland, Ohio; The Chicago Express, Chicago, Illinois; Arbeiter Zeitung, Chicago, Illinois; The Sentinel, Chicago, Illinois; The Women's World, Chicago, Illinois; The Unionist, Cincinnati, Ohio; Cloud County Critic, Concordia, Kansas; Iowa Plain Dealer, Cresco, Iowa; The Commonwealth, Creston, Iowa; The Dayton Workman, Dayton, Ohio; Daily Labour Bulletin, Decatur, Illinois; The Labour Leaf Detroit, Michigan; The Labour Enquirer, Denver, Colorado; Workman, Durham, North Caroline; Easton Labour Journal, Easton, Pennsylvania. Anti-Monopolist Enterprise, Dickinson Co., Kansas; Western Watchman, Eureka, Humboldt Co., California; The Weekly Protest, Exeter, New Hampshire; Labour Advocate, Galveston, Texas; The Signal, Grinnell, Iowa; The Palladium, Hamilton, Ontario; American Liberty, Hampton, Virginia; The Labourer, Haverhill, Massachussetts; Labour Echo, Houston, Texas; Industrial Record, Jacksonville, Florida; Joliet Weekly News, Joliet, Illinois; Labour Organizer, Kansas City, Missouri; The Equator, Key West, Florida; El Jornalero, Key West, Florida; Labour Advocate, Lewiston, Maine; The Radical, Litchfield, Minnessotta; Saturday Evening Union, Los Angeles, California; The Labour Record, Louisville, Kentucky.; The Knight of Labour, Lynn, Massachussetts; Budget, Manchester, New Hampshire; Menominee River Labourer, Marinette, Men. Co., Michigan; Die Tribune, Indianapolis, Indiana; The Weekly Record, Memphis, Tennessee; Arbeiter Zeitung, Milwaukee, Wisconsin; Labour Review, Milwaukee, Wisconsin; Free Press, Millersville, Pennsylvania; Rights of Man, Mount Vernon, Indiana; The Liberal, Nashville, Tennessee; The Agitator, Nangatnek, Conneticut; Workman'a Advocate, New Haven, Conneticut; New Jersey Unionist, Newark, New York; The People, Providence, New York; Bäcker Zeitung, Boycotter; Der Sozialist, Furniture Workers' Journal, Irish World, John Swinton's Paper, Our Country, Progress, Leader, Volks Zeitung, Standard, tots de la ciutat de Nova York; The Sentinel, Norwich, New York; Progress, Omaha, Nebraska, New York; The State Standard, Parkersville, West Virginia; Labour Standard, Paterson, New York; The Voice of Labour, Petersburg, Illinois; National Labour Tribune, Pittsburgh, Pennsylvania; The Labour Herald, Pittsburgh, Pennsylvania; Granite Cutters' Journal, Tageblatt, Philadelphia, Pennsylvania; The Avant Courier, Portland, Oregon; Kansas Workman, Anenema, Kansas; The Laborette, Rawlins; Labour Herald, Richmond, Virginia; The Capital, Richmond, Virginia; The Southern Artizan, Richmond, Virginia; Anti-Monopolist, Wentworth Block, Rochester, New Hampshire; The Rockland Opinion, Rockland, Maine; Rock Islander, Rock Island, Illinois; The Champion, St. Louis, Missouri; The Oregon Vidette, Salem, Oregon; Die Tribune, and Puget Sound Weekly Co-operator, Seattle, Washington, Territory; The Labour Union, Sedalia, Missouri; The Sheboygan, Sheboygan Falls, Wisconsin; The Voice of Labour, Springfield, Illinois; The Mail, Eldridge Building, Stockton, California; The Labourer, Syracuse, New York; The Industrial News, Toledo, Ohio.
Caldria assenyalar (1) que aquesta no és una llista completa, especialment en relació al gran nombre de publicacions alemanyes, setmanaris i diaris, i que són bàsicament de caràcter proletari; (2) que probablement cada publicació de la llista és una publicació obrera genuïna i no, com gairebé tota la nostre premsa anglesa dita laborista, un òrgan capitalista camuflat. Pcupar-nos, per bé que breument, de la nostra gira recent pels Estats Units, comporta una certa quantitat de referències personals tan sols justificables pel nostre desig de demostra que hem tingut oportunitats excepcionals d'observació durant la nostra estada a Amèrica. Del 10 de setembre fins a l'1 d'octubre Nova York fou el nostre centre. Durant aquestes tres setmanes ens adreçàrem a grans audiència a Nova York, els seus suburbis i ciutats properes fins a un nombre de mitja dotzena. El 2 d'octubre deixàrem Nova York per una gira de dotze setmanes, on visitàrem uns trenta-cinc llocs. Aquesta gira incloïa les ciutats de Nova Anglaterra, les ciutats dels Llacs, l'Oest fins a Kansas City, des d'on hi tornàrem cap a Nova York.
En tots aquests llocs com a mínim hi fèrem una trobada, i en alguns tantes com quatre. Foren, amb ben poques excepcions, de gran assistència. En molts llocs hi hagué centenars de persones que no hi pogueren entrar. L'audiència era, sense cap excepció, molt atenta. No ens hi hem adreçat mai a una audiència tan pacient, educada i preocupada per entendre el sentit del ponent com l'americana. Dir que tots, o ni tan sols la majoria dels assistents hi eren d'acord amb les idees que se'ls hi exposava, no seria cert. Però dir que tothom hi posava atenció, i que la majoria si més no hi entenia el sentit, és dir la veritat.
El fet és que els americans volien sentir en la llur pròpia llengua què era el socialisme. Fins aleshores les seues doctrines han sigut difoses conscientment i deliberadament, com a regla general, únicament per alemanys. Pràcticament no s'havia fet cap exposició sistemàtica i general d'elles en llengua anglesa. Aquesta és la importància real de la gira del 1886. Per primera vegada el públic americà s'enfrontava cara a cara amb els principis d'una doctrina que havien ridiculitzat i condemnat sense entendre-la.
Que aquest és el cas ho mostra el to de la premsa. Liebknecht, el nostre amic i col·laborador alemany, i nosaltres és clar, fòrem, en arribar a Amèrica, assetjats amb tota la violència, virulència i tergiversació de la qual un sector de la premsa d'aquell país és capaç. Les nostres trobades, si eren reportades, rebien unes poques línies d'afirmacions inacurades. En tres setmanes tot canvià, i des d'aleshores fins a la fi de la nostra gira tots els diaris principals de cada ciutat, des de Nova York fins a Rockville, hi donàvem reports complets i acurats de les converses, de les trobades, i dels discursos. Així durant tres mesos el públic americà tenia ciutat rera ciutat d'una a tres o quatre columnes de cadascun dels principals diaris completament dedicades a la doctrina socialista, per no dir res dels incomptables lectors dedicats a la demolició i denúncia de les nostres doctrines.
In en cada ciutat hi trobàrem, tant privadament com pública, els principals homes i dones de les diverses organitzacions obreres. La majoria dels dies els passàvem en presència i en conversa tant amb les bases com els dirigents d'aquelles organitzacions. La nostra situació en relació amb ells era més la d'alumne que no la de mestre. Ens delíem per aplegar d'ells tots els fets i generalitzacions possibles. Part d'aquests fets i generalitzacions, juntament amb part de les nostres pròpies observacions, les fem arribar ara al lector.
LA primera impressió general que ens resta a la ment és que en aquest país d'extrems, els de la misèria i de la riquesa, de l'explotació en les seues formes activa i passiva, són més marcats que a Europa. A Amèrica els estrats i les classes de transició, en general, hi manquen. Els extrems tèrmics d'un lloc, i el caràcter sobtat del pas d'un extrem a l'altre, no tenen cap paral·lel amb Anglaterra. De nou, a Amèrica sembla no haver-hi cap classe intermèdia ni social ni intel·lectual. L'americà cultiva és possiblement la persones més encantadora de la superfície de la terra. Les maneres i costums de l'americà promig, d'altra banda, són, en general, indescriptiblement desagradables. Entre aquests dos extrems no hi sembla haver punt intermig. La gent de classe mitjana que constitueix la majoria del poble anglès amb qui entram en contacte—aquest gran nombre d'anglesos força corrents, però molt agradables, ben educats i llegits, amb qui podeu passar comfortablement el vespre, si no us fa res de malbaratar-vos la vida—aparentment no tenen representants a Amèrica. Es podia entendre que amb la nostra descripció de les maneres de l'americà promig no hem tractat amb les classes treballadores. Ens sobtava arreu l'excessiva amabilitat i cortesia dels treballadors i treballadores d'Amèrica. A tot arreu trobàvem, ja fos entre professionals com els tramviaires o els vianants o els companys de viatge, un exemple de la bona educació que els homes i dones americans de diners farien bé de seguir.
També és així en les relacions de classes. A Amèrica hi ha una diferència molt més àmplia entre la classe capitalista i la treballadora que en el vell continent. Aquesta diferència no és superada o atenuada, com en aquest darrer cas, per les classes intermèdies. Es presenta clarament i sense vergonya. En un extrem de l'escala hi ha el milionari, que esclafa obertament i sense pensar-s'ho tots els seus rivals, i que es cruspeix tots els col·legues més febles. I a l'altre extrem hi ha el proletari indefens i famolenc. Cap a aquest darrer hi gravita la majoria del poble, i comencen a veure que hi graviten més i més a prop. La divisió real de la societat en dues classes, la treballadora i la capitalista, amagada a Anglaterra i a altres països europeus per les restes dels antics sistemes, per les classes artificials de la reialesa, la noblesa, etcètera, en Amèrica queda al descobert. No hi ha cap resta dels antics sistemes, cap classe supervivent d'aquests, a Amèrica. El sistema capitalista hi arribà com un article ja fet, i amb tota la força de la seua brutalitat inherent i sense compromisos, i deixa a la vista de tothom el fet que a la societat actual hi ha tan sols dues classes, i que són enemigues.
Amb la definició més clara d'aquestes dues classes, cadascuna complement de l'altra, hi ha també un reconeixement mé clar del llur antagonisme. A Anglaterra, en general, l'intent de fer creure als obrers que hi ha una comunitat d'interessos entre ells i els llurs patrons encara té succés. No tan sols els patrons fan que els homes i les dones s'ho creguen; també s'hi persuadeixen ells fins a un cert punt que això és cert. Però a Amèrica aquest engany mutu ha arribat gairebé a la fi. Els treballadors i els capitalistes en la majoria dels casos entenen molt bé que cadascú, com a classe, és l'enemic mortal i inexorable de l'altre, que no hi ha cap entesa definitiva possible entre ells; que els propers anys del segle dinou quedaran coberts per una lluita intestina, que acabarà, com esperen els capitalistes, amb la subjugació de la classe obrera; i com saben els treballadors, amb l'abolició de totes les classes.
La segona impressió general que cal assenyalar és aquesta; que la situació de la classe obrera no és millor a Amèrica que a Anglaterra. A aquesta ben important conclusió no hi hem arribat tant com ens hi han empès. La creiem absolutament irrefutable. La conclusió recolza en quatre bases principals; (1) les proves aportades per la premsa diària d'Amèrica; (2) les nostres pròpies observacions durant quinze setmanes; (3) les proves aportades per centenars de treballadors i treballadores—alemanys, anglesos, irlandesos i americans—entre els qui férem qüestions acurades i detallades; (4) estatístiques aportades per l'Oficina de Reports Laborals.
Totes quatre classes de proves assenyalen a la mateixa conclusió. Si deixam de banda, a tots dos països, casos excepcionals d'un gran enfortiment o de salaris notablement alts, i consideram la condició promig del treballador assalariat promig dels dos països, la seua situació és, des de tots els punts de vista, tant roïna com en l'altre. En aquest capítol no ens proposam de donar cap prova d'aquesta generalització. Però en els següents ens proposam de tractar abastament amb dues classes d'aquestes proves. S'hi donaren detalls de les nostres pròpies observacions personals, i s'hi citaren abastament estatístiques aportades per les Oficines Laborals de diferents estats. Aquestes darreres ens ofereixen els resultats més valuoses, per dues raons. Primer, perquè cobreixen àmplies àrees i innombrables casos; en segon lloc, són documents oficials, no basats en cap sentiment favorable al treball.
I hi som temptats de demanar «on són els escriptors americans de ficció?». Amb una matèria, i quina matèria, que els hi cau directament a les mans, que els pica a la porta, cap d'ells no se n'ocupa. Fins i tot a Anglaterra, on no tenim cap novel·lista que pertanye a les escoles de Henry James o de W. D. Howells, s'ha fet ací i allà una mena d'intent de tractar la situació relativa dels rics i dels pobres, i fins i tot el llur antagonisme relatiu. Charles Dickens, Walter Besant, Disraeli a «Les dues nacions», tant si entenien com no la natura real de les qüestions a debat, si més no se n'ocupaven. Però dels novel·listes americans, cap amb reputació ens ha descrit el proletariat de Nova York o de Boston. Des d'un doble punt de vista això sembla estrany. L'americà no és res si no és descriptiu, fotogràfic; i la societat en mig de la qual hi viu li crida ben fort perquè la retrate. Tenim retrats de «dames», de Daisy Millers, etcètera. Però no hi ha estudis de mans de fàbrica ni d'habitants d'apartaments; cap retrat dels qui habiten en les profunditats més remotes de l'Inferno modern. I amb tot aquests tipus seran tractat, ho han d'ésser; i un dia d'aquests s'escriurà la Cabana de l'Oncle Tom del capitalisme.
La tercera impressió general és la prevalença de ço que anomenam socialisme inconscient. Aquest sentiment inconscient és menys prevalent a Anglaterra que a Amèrica, simplement perquè en el primer país hi ha hagut en els darrers anys una difusió més clara i diferenciades de les doctrines del socialisme, oral i literària, que en el segon. En els darrers anys, a Anglaterra, han aparegut un nombre considerable de socialistes sentimentals. Per socialistes sentimentals entenem homes i dones que han sentit que les coses van malament, que senten que caldria corregir-les. Aquests, en trobar els ensenyaments del socialisme, que mostra per què les coses van malament, i com cal corregir-les, han sentit ja, tot i sense entendre, més que imperfectament, aquests ensenyaments, el llur encert, senten que ofereixen alhora una explicació del present, i l'única solució del futur. Ara, a Anglaterra un gran nombre de gent que se sent així, s'ha declarada socialista, i el llur socialisme ja no és, per bé que una mica feble, inconscient.
Però a Amèrica l'oportunitat que aquests els hagen assumit no ha aparegut fins fa ben poc. La idea popular del socialisme hi era arreu, com encara hi és en general a Anglaterra, una concepció errònia basada en una representació errònia. L'exposició del socialisme i dels seus principis davant la gent ha sigut seguida, però, tant a Amèrica com a Anglaterra, per la descoberta d'una gran part d'aquest socialisme inconscients. Grans nombres de persones, en trobar a la fi que el socialisme no suposa la divisió igual de la propietat, ni l'aplicació de dinamitat als capitalistes, ni l'anarquia, han declarat, ciutat rere ciutat, centenar rera centenar, «Bé, si això és el socialisme, som socialistes».
No s'ha d'imaginar, ni per un moment, per això que les doctrines que predicàvem, com a portantveus aleshores del partit socialista, no eren revolucionàries. Eren, com tots els ensenyaments socialistes ho han d'ésser, del caràcter més revolucionari. L'error on hi havien caigut els americans era l'habitual, que l'anarquisme és revolucionari. L'anarquisme és reaccionari, i el Partit Laborista Socialista d'Amèrica, com molts dels seus darrers portantveus, no són anarquistes perquè són revolucionaris.
Encara més important que l'adhesió de paraula i en molts casos de militància de molts socialistes inconscients del tipus sentimental, era la important descoberta del gruix de socialistes obrers inconscients. Amb aquests s'hi repetia la mateixa història, però mostrava tot el significat que sols poden copsar els qui saben que el moviment socialista no pot ésser mai un moviment real en cap país fins que no siga un moviment obrer. El gruix de la classe obrera americana amb prou feines tenia cap concepció millor del significat del socialisme que «els llurs superiors». També havien sigut profundament confosos per la premsa capitalista i pels capitalistes, economistes i predicadors. Així ens passava que després de la majoria de les nostres trobades, parlàvem amb Cavallers del Treball, homes del Sindicats Centrals, i membres d'altres organitzacions de la classe obrera, qui ens deien, que hi havien anat com a enemics del socialisme, que havien descobert que des de feia temps compartien les seues idees. Quant a això, que de lluny és l'aspecte més important de l'àmpliament difós socialisme inconscient, tindrem més a dir quan consideram les organitzacions obreres en detall.
Amb la situació econòmica de la classe obrera d'Amèrica, amb les principals organitzacions obreres, amb el moviment polític recent, i amb els dirigents d'aquell moviment, hi tractarem amb detall en els capítols següents.
LA situació promitja del treballador assalariat promig a Amèrica és tan roïna com a Anglaterra. Per defensar això, la nostra principal prova la trobarem en els darrers reports anyals de l'Oficina Laboral de diversos estats. Aquests reports, juntament amb molta informació oral valuosa, els devem al coronel Carroll D. Wright, cap de l'Oficina de Massachussetts (la primera establerta a Amèrica), des de l'època de la seua fundació fins els nostres dies. El coronel Wright és també el cap de l'Oficina Central, establerta el 1884, a Washington. La feina d'aquesta oficina central és la generalització de les generalitzacions dels estats individuals, en benefici de la Unió en general.
Ací ve una llista dels estats on funcionen aquestes oficines, amb la data de la llur fundació:—Massachussetts, 1869, Pennsylvania, 1872; Ohio, 1877; New Jersey, 1878; Missouri, 1879; Illinois, 1879; Indiana, 1879; Nova York, 1883; Califòrnia, 1883; Michigan, 1883; Wisconsin, 1883; Iowa, 1884; Maryland, 1884; Kansas, 1885; Connecticut, 1885; i l'«Oficina Nacional», Washington, 1884.
No cal ocupar-se de la vàlua d'aquests reports. Però abans de passar a considerar-ne els resultats, podem fer dues afirmacions. Primer, aquests fets, xifres, i comentaris recorden assenyaladament els reports dels inspectors anglesos de la Llei de Fàbriques i Mines. És impossible de llegir-los sense veure la similitud fatal entre els reports d'Anglaterra dels anys 1834-66, i els d'Amèrica dels anys 1884-87. Qui compare les resums d'aquests massa oblidats reports anglesos oferts al «Capital» de Karl Marx (vol I, cap X). amb les citacions ara ofertes, no tindrà cap dificultat en veure com d'estereotipats són els mètodes del sistema de producció capitalista. I qui compare el quadre fet per F. Engels a La classe obrera anglesa del 1844 veurà com d'absolutament paral·leles són les situacions dels obrers anglesos del 1844 i dels americans del 1887. Amb aquesta diferència. L'americà té l'experiència de quartanta anys del seu germà europeu per aprendre'n, i com diu Engels, a Amèrica costa deu mesos fer allò que a Europa costa deu anys. Cada mot de la Introducció d'Engels, capítol rere capítol, pàgina rera pàgina del seu llibre, amb l'única substitució d'«Amèrica» per «Anglaterra» i d'«americà» per «anglès», és vàlid pels Estats Units actuals, i gràcies a aquesta experiència de quaranta anys, gràcies al gran desenvolupament del sistema capitalista, els mots de tancament de l'obra d'Engels són especialment certs per l'Amèrica dels nostres dies. «Les classes es divideixen més i més fortament, l'esperit de la resistència penetra en els obrers, l'amagor s'agreuja, les topades de guerilla es concentren més i més en batalles important, i aviat amb una lleuger impuls n'hi haurà prou per fer moure un allau».
(2) L'altre fet que cal assenyalar és que, amb una excepció, tots els comissaris estatals dels quals s'hi han examinat els reports, com a resultat de les llurs investigacions, són favorables a les idees defensades per la intel·lectualitat de la classe obrera, i són contraris a la classe capitalista en general. I a aquest resultat no s'hi arriba per cap afirmació de fets parcial, incompleta o manipulada. Amb una excepció, la presentació enormement escrupulosa i l'acuredat gairebé pedant de les afirmacions i de les valoracions, són notables. L'única excepció és la del senyor Frank A. Flower, comissari de Wisconsin. Per prendre un únic exemple, fa un resum de l'opinió de 756 patrons contra un resum de l'opinió de 12 homes del moviment de «les vuit hores». El senyor Flower, de Wisconsin, és també l'excepció abans esmentada de la regla general, que els comissaris accepten les reivindicacions que el treball fa al capital.
Les proves que ara donarem s'ordenen així:—(1) Proves de natura general, necessàriament redactades amb menys precisió de la que s'obté quan es tracta amb fets i xifres; (2) Proves en relació a la conducta dels patrons; (3) Proves en relació als salaris, condicions de treball i de vida dels treballadors; (4) Proves en relació al treball femení i infantil.
En estudiar aquestes proves hem de recordar que són vàlides gairebé per tots els treballadors reals, i que no considera els milers que voldrien treballar però no troben res per fer.
(1) GENERAL.—En relació això donam (a) certes citacions de diversos reports de la situació general de la classe treballadora; (b) Afirmacions reals de comparacions entre Anglaterra i Amèrica.
(a) Situació de Fall River (Massachusetts):—«Totes les plantes de la ciutat fan diners però els operaris vaitgen pels mateixos camins precaris, pateixen i són mal pagats». «Hi ha una estat de les coses que hauria de dur els homes a la desperació» (Physician, p. 204). (Cotton Operative, pp. 137-8.) «La millora de la maquinària i l'augment de la velocitat, alhora que augmenta els beneficis dels fabricants, i permetria els operaris de guanyar més diners, amb tot els operaris reben gairebé un terç menys pel llur treball que abans.;... els operaris fan més diners reals, però treballen tant per guanyar més que ara treure menys per iarda que abans» (com., p. 46). «Potser un dels mals que hi ha sorgeix de... la tendència creixent a considerar l'operari simplement com una roda, o l'eix d'una màquina. És, als ulls dels patrons, exactament com una filadora, i res més... És un problema del sistema, no de cap home ni de cap grup d'homes. No es preocupen qui i què és l'operador, o on viu, o quin caràcter té, si no és que res d'això té a veure amb la producció. S'hi haurien de preocupar com a homes, i no com a agents, superintendents, o supervisors... Preparam nous Liverpools i nous Lancashires en terra americana, amb ignorància, vici i estupides com a característiques de la població operària». (relat d'un sacerdot, citat pel comissari, pp. 186, 187).
Kansas (Estat):—«Gairebé totes les nostres classes treballadores es troben tan malament com nosaltres. No sé què farem aquest hivern. Agraïríem un altre accident ferroviari, si ningú no prengués mal; seria un regal del cel per tots nosaltres» (enguixador, p. 110). «La comunitat d'assalariats on hi visc empitjora; és deplorable» (estanyer). «Trob que els temps empitjoren a mesura que em faig vell» (capatàs). «Caldria posar alguna restricció a les empreses, o els treballadors aviat seran captaires. No sé com passaré l'hivern, ja que no hi ha forma de trobar feina» (enguixador). «Durant els darrers set anys les coses han empitjorat ràpidament» (pica-pedrer). «La feina és molt escasa en l'actualitat» (treballador). «Els temps són més durs ara que mai que jo haja conegut» (treballador). «Vaig pujar com a esclau... vivia millor com a esclau» (granger, pp. 119-122). «La situació de les classes treballadores és massa roïna per descriure-la, i empitjora ràpidament» (p. 205). «La depressió que hi ha entre els nostres treballadors assalariats» (el propi comissari, p. 226). «La situació del treballador assalariat és pitjor que no em pensva, i mereix que siga més difosa entre el públic» (un dels enquestadors de l'Oficina, p. 259). «És inútil amagar el fet que a partir d'aquesta misèria força hi creix un gran malcontentament i insatisfacció que ara es difon al camp, i que ha arrelat fortament en la terra de Kansas, quan no fa gaire els seus pionersaixecaven cases sense haver vist mai la seua capital». (com., p. 226). «...I caldria tindre en ment que la població de Kansas començà tan sols fa trenta any, i que els homes de mitjana edat recorden vivament el fet que tota aquesta regió era assenyalada en els atles escolars com el gran desert americà». (com., p. 4).
Hem posat a propòsit una sèrie de citacions del report de Kansas, ja que Kansas és un d'aquests fabulosos estats de l'Oest dels quals els agents d'emigració en fan l'elogi. I en relació a això, els següents fets que observàrem personalment de la tant «aclamada» Kansas City, poden ésser d'interès. En districtes encara força salvatges, a una hora com a mínim de distància de la ciutat, hi ha cabanes miserables de fusta amb tres o quatre cambres. El sòl on són construïdes costa 600 dòlars. Les «cases» costen uns altres 600, és a dir, 240 lliures per cabanes de tres cambres, a una hora de distància de la ciutat, sense camins, a dalt d'un turó, i en mig del fang. I els treballadors que construeixen o que lloguen aquestes cabanes, per tal de fer-ho, han d'endeutar-se fortament, i aleshores esdevenen simples esclaus de les grans empacadores i d'altres empreses que «dirigeixen» Kansas City com si fos el «Xicago de l'Oest». Paga la pena també assenyalar que la immensa població de color de Kansas comença a entendre la qüestió de l'esclavatge salarial. «El llur objectiu» (és a dir, de les «classes benestants») «és mantindre'ns pobres, de forma que ens veiem obligats a treballar en benefici llur. Sé que la nostra situació empitjora ràpidament, i de ben segur passarà quelcom seriós si no es fa res. La gent de color se n'adonen. Ha passat el temps que els podien enganyar. Comencen a pensar tots sols» (treballador i pastor, p. 253).
Pennsylvania:—«Els rics i els pobres són més diferenciats que mai abans» (Comissari, p. xiii). «La situació de les classes treballadors en aquesta ciutats (Pittsburgh) és molt roïna; els salaris són molt baixos; no arriben a un promig de sis dòlars setmanals. Amb prou feines donen per viure» (vidrier, p. 133). «He canviat de casa cinc vegades durant l'any 1885, per continuar amb feina» (miner de carbó, Mercer County, p. 165). «No he patit dificultats com aquestes en tota la meua vida, per procurar-me les coses de primera necessitat» (miner de carbó, Westmoreland County, p. 164). «Sóc ciutadà americà... Els miners no ens guanyen decentment la vida de cap manera, ni ho podrien fer ni que treballassen tot el dia al preu que ara es paga... No guanyam ni la meitat per viure... No pagam les nostres despeses, i anam de mes a mes amb deutes» (miner, Irwin, p. 179).
Michigan:—«El treball avui dia és més mal pagat que mai abans; hi ha més malcontentament, més homes desesperats, i si no s'albira aviat un canvi, vindran problemes... Jo vull treballar com la majoria d'homes ho volen, i és temps que es faça quelcom» (sabater de fàbrica, p. 165). «Els patrons sembla que proven d'esbrinar quin és el mínim amb el qual pot subsistir un home, més que no determinar quin nivell de salaris els permetrà de procurar-se les llurs mercaderies al mínim cost net» (Accountant, p. 162).
Ohio :—«La mecànica america, subjecte de fluctuacions extremes del clima, requereix una diversitat alimentària, i la natura la hi aporta; però arriba això a Ohio?... Amb prou feines es pot dir que sí... La maquinària, en estalviar feina, ha sigut una benedicció per a la humanitat; ...però si ha arribat a aquell punt de desenvolupament on força el treball muscular a competir amb ella, quant de temps passarà fins a ésser un flagell per comptes d'una benedicció? La resposta l'han de donar els propis fabricants. Quan els homes han de morir en aquella branca per poder viure, hem arribat a la línia que marca el perill per a la república, i el creuament serà sobtat i complet». (com., pp. 10, 95).
New Jersey:—«La lluita per l'existència és fa més dura de dia en dia, i el treballador assalariat promig ha de practicar l'economia més estricta, o veurà com no arriba a la fi de la temporada (com., p. 142). «En els primers anys vaig acumular força, però ara..., no em queda ni un centau després de pagar les despeses» (manyac, Newark, p. 220).
(b) Comparació entre Anglaterra i Amèrica. Fall River:—«Són més tirans aquí a Fall River, que a Anglaterra. Sempre havia pensat que eren tirans a casa, però vaig trobar que no era així quan hi vaig arribar» (operari del cotó, p. 146). «El sentiment universal era que Amèrica, representada per Fall River, era molt diferent a Anglaterra quant al tracte dels operaris» (el comissari, p. 7).
New Jersey:—«m'agradaria tornar a Anglaterra, ja que aquest país sembla que empitjora cada dia» (treballador de Paterson, p. 228).
Pennsylvania:—«Vivia millor allà [Durham, Anglaterra] que no pas ara en l'actualitat» (miner, p. 123). «El treballador assalariat viu pitjor en aquest país que a Anglaterra» (ferrer, p. 128). «La meua situació allà era bona en relació a la d'aquí... La meua opinió sincera és que el treballador a Anglaterra viu millor que aquí» (pudeler, pp. 129-30). «Fa sis anys que vaig arribar a aquest país amb dona i cinc fills,... vaig ésser capaç de pagar el llur passatge amb el meu, i em quedaven prou diners... per proporcionar-nos tot el necessari quant a habitatge, mobiliari, estris, etc. Avui (tot i que part dels fills ja m'ajuden una mica), si hagués de vendre tot el que tinc, no podria pagar-me els deutes, i menys encara pagar-nos el retorn a Europa» (miner, p. 130, 131). «La meua situació era tan bona allà [Gal·les] com en aquest país» (miner, p. 136). «En general, crec que ells [a Escòcia] són més contents» (controlador de pesos, p. 176). «Jo era al sud de Gal·les. Era per damunt de la meua situació actual» (cap de bombers, p. 177). «La meua situació allà [Durham] era millor que ací els darrers dos anys» (miner, p. 178). «La meua situació, crec, era millor allà [Escòcia] que ací» (miner, p. 186). «Vaig arribar a aquest país fa cinc anys, i puc dir, amb la consciència clara, que mai no he estat en pitjors circumstàncies que en l'actualitat» (miner, p. 170). D'altra banda, un o dos miners diuen que es troben «millor» a Amèrica que a Anglaterra, però aquests, aparentment, són excepcions a la regla general.
Michigan:—«No vaig trobar Amèrica tal com ens la imaginàvem a Anglaterra» (treballador, p. 165).
Del report d'Ohio prenem uns passatges ben significatius. Són d'un caràcter molt menys general que totes les citacions abans donades, tot i que tracten amb figures reals quant a ximpleries com salaris, hores de feina, durada de la vida. «El torner d'Ohio guanya vuitanta dòlars més que el torner britànic,»—però guaitau com continua—«ha treballat 312 hores, o 35 dies per aconseguir-los... El torner americà mor abans d'arribar a l'edat de quaranta any, mentre que el seu homòleg britànic viu fins els cinquanta anys i onze mesos» (p. 9). Com els setze anys és l'edat on en tots dos països el torner comença a treballar, «el torner americà té vint-i-quatre anys per treballar abans que la mort li siga segura, mentre que el torner britànic en té trenta-cinc» (p. 9). «En un mot, el treballador europeu és encara un mecànic, mentre que el treballador americà ha deixat d'ésser un mecànic, i ha esdevingut una màquina» (com., p. 8).
TOTES les eines del Vell Món floreixen ràpidament en sòl americà. Les multes, pagables en temps o diners, hi són aplicades.
Lawrence:—«Si un home o una dona s'atura deu minuts, degut a un descans, haurà de treballar vint minuts més per reparar-ho» (operari del cotó, p. 117). «Si el nostre promig no s'ajusta al nivell de la planta, se'ns multa» (operari del cotó, p. 117). Podem dir-hi que en totes les ciutats fabrils de Nova Anglaterra que visitàrem, i especialment a Rockville (Connecticut), New Medford (Massachussetts), i Manchester (New Hampshire), aquestes queixes per les multes eren molt generals. Una «ma» femenina de Rockville i diferents homes de New Bedford ens asseguràren que sovint la meitat dels salaris setmanals se'n van en multes, imposades pel fuet arbitrari del superintendent.
Els fraus de l'antic estil, amb certes millores modernes, continuen.
Fall River:—«Els fabricants s'aprofiten de la llargària dels talls, i de cotó filat» (comissari)... «En teoria un 'tall' medeix quaranta-cinc iardes, i per un tall de quaranta-cinc iardes el teixidor cobra,...però els talls del magatzem tal com arriben de la planta... mesuren en general de quaranta-set a cinquanta iardes, de forma que hi ha un guany o un robatori de dos a cinc iardes per part de l'empresa» (antic operari, p. 162). La qualitat del cotó es medeix en «comptes». La paga és superior per, diguem, el n. 45 (el més fi), que pel n. 38 (el més gruix). «Els supervisors fan que els homes filen al 45, i els diuen 40, uns quants comptes per sota del que són realment»... «Aquest sistema d'engany costa els filadors un dòlar a la setmana» (comissari, pp. 162-3).
New Jersey:—«Em calen tretze escofines la dotzena, mentre que la companyia vén tan sols dotze» (tallador, p. 220).
Kansas:—Aquesta «estafa» s'hi dóna en totes les indústries, però probablement ningú no és més estafat pel patró tan obertament i desvergonyia dom el miner. A Kansas, on la mineria no és encara tan desenvolupada o floreixent com a Ohio i Pennsylvania, «el miner cobra una tercera part de la feina, ja que sé que ells (els patrons) facturen el doble de nous i de plaques que no de peces; i per les nous i les plaques el miner no rep res, per bé que venen les plaques a dos o tres cètims el búixel, gairebé tant com pretenen que paguen el miner (3 cèntim i mig); i venen les nous per quatre o cinc cèntims. Extreuen vuitanta-cinc lliures de carbó en peces del miner, i venen als llurs clients vuitanta lliures per búixel» (p. 138. «El carbó és pesat una vegada és revisat, i el miner en rep dues parts de quatre» (p. 136).
Avís d'acomiadament. Fall River:—«Sempre demanam deu dies d'avís; no tenim oportunitat d'avisar, ja que acomiadam tot d'una, sense avisar, qualsevol operari que no faça la feina correctament». «Sempre demanam deu dies d'avís, però no el donam; si volem que un home se'n vaja, se'n va». «No donam cap avís als pobres treballadors, que fan malbé el producte, o que són negligents» (p. 136). Aquestes tres citacions són les respostes dels tresorers de tres plantes cotoneres diferents. Els treballadors i les treballadores—i no tan sols els que treballen a les plantes—se'ns queixaven constantment de la forma arbitrària amb la quals els acomiaden els patrons.
Boicot i llista negra.—Els virtuosos patrons tenen una dura visió del boicot. També tenen una dura visió de la llista negra. Malauradament, aquestes dues visions s'oposen diametralment l'una de l'altra. Les dels patrons es poden copsar en el report de Wisconsin.
Wisconsin:—«Dels 304 que discutiren el boicot, 155 pensen que hi hauria d'haver noves lleis que definissen aquesta pràctica com a crim, i que preveiessen fortes penes contra els implicats. D'altra banda, 149 creien que amb els nostres estatuts, juntament amb la jurisdicció comuna dels tribunals n'hi ha prou per tractar la matèria» (p. 389). El senyor Flower, amb el seu esperit habitual de correcció, no dóna cap opinió dels treballadors quant al boicot.
Quant a l'ús del boicot patronal, o la llista negra, unes poques citacions.
Fall River:—«Gairebé tots els operaris de Fall River visitats per l'agent semblaven tèmer la possibilitat que els fabricants descobrissen que havien donat informació... Trenta membres del Sindicat de Filadors eren en la llista negra, i no podien aconseguir feina en cap planta de la ciutat» (comissari, p. 153). Els patrons no s'avergonyien gens, ja que declaraven: «Nosaltres» (diu un d'ells) «començàrem un servei secret... perquè ens donàs els nom i les ocupacions dels més destacats agitadors. Hi ha hagut vint-i-sis filadors en la llista negra d'ençà del darrer autumni» (p. 155). A Lowell and Lawrence no hi ha queixes quant a la llista negra. Per què? Perquè els patrons fa un ús intel·ligent del full d'acomiadament (l'equivalent del livret francès). «El rebuig d'atorgar un acomiadament 'honorable' a un operaria té el mateix efecte que posar el seu nom a la llista negra» (comissari, p. 156). Mètode n. 3: «Si el fan fora sense una 'ratlla', d'acord amb el parer del supervisor, el llur nom el donen a l'agent; i aleshores l'envien a totes les altres empreses, i no hi haurà més feina per aquell operari» (informador del comissari, p. 210). Dues altres citacions en relació a això com a part de les proves que s'hi poden donar per demostrar les llistes negres existeixen a tots els estats.
Connecticut :—«Els terrors de la llista negra, per bé que exagerats de vegades, tenen força fonament de fet per fer que un obrer s'ho pense abans de protestar». «El perill [de la llista negra]... és fins a cert punt real, i prou seriós com per fer que qualsevol home s'ho pense abans d'arriscar-se. Demanau a qualsvol capitalista que faria si fos en el lloc de l'obrer... El treballador individual... és a mans del patró» (pp. xxi., xxiii., xxiv.).
Michigan:—«Hem convidat als treballadors de Michigan... a donar-nos les llurs respostes;... el fet que no hagen fet podria no deure's a la indiferència davant les qüestions laborals, i més aviat a la sensació que la llur informació podria revelar-ne la identitat». (p. 140).
Ohio:—«Fer-ho» [és a dir, l'obrer qui refusa de violar la llei contrària al pagament «en espècies»] «suposaria l'acomiadament, que en temps ordinaris seria una calamitat no gaire seriosa. Però si la nostra informació és correcta un acomiadament per aquesta raó és una qüestió seriosa, ja que quan cerque feina en un altre lloc s'hi trobarà que el seu historial, en aquest sentit, el precedeix, i si no és que hi ha poca mà d'obra, cercarà feina debades» (comissari, p. 214).
New York, 1885:—«S'advertirà del testimoni en aquest punt que molts afirmen que saben de primera mà que hi ha llistes negres» (comissari, p. 301). El «testimoni» que cita el comissari és el d'homes que pertanyien a gairebé totes les branques possibles (uns vint en total), des de treballadors fins a periodistes.
Jurament de Ferro.—Aquest és un compromís del treballador que entra a la feina de què no pertany a cap organització obrera.
New York State:—«Són considerables les queixes de les organitzacions laborals de l'estat, que els patrons d'alguns sectors exigeixen dels qui cerquen feina la signatura de documents que estipulen que el signant no és, i no considera der-se, de cap organització laboral» (comissari, p. 586). Ací hi ha una còpia d'un «jurament» tal com l'emprava la Western Union Telegraph Co. of Jay Could: «Jo, , de , en consideració a la meua recontractació per la Western Union Telegraph Co., promet i em compromet amb la dita companyia que abandonaré qualsevol militància, connexió, o afiliació amb qualsevol organització o societat, ja secreta o oberta, que de qualsevol forma prove de regular les condicions dels meus serveis o del llur pagament en la feina que ara emprenc. També m'hi compromet que, mentre siga empleat de la dita companya, retré un bon i lleial servei d'acord amb la meua capacitat, i que en cap sentit renovaré o reemprendre les meues relacions o militància de cap mena en o amb aitals organitzacions.-Data: 1883. Signat, ; Adreça, (Segell)': (p. 587). «Per l'època de la vaga dels fontaners del juny del 1884 es redactà la següent declaració, i es demanava als homes que la signassen: 'Jo, , declar solemnement que no sóc membre de cap organització de treballadors, i que no m'uniré ni esdevindré membre de cap de les actuals organitzacions de treballadors. A la veracitat de la present declaració hi compromet la meua paraula i honor com a home»: (p. 587) «Als empleats de la Warren Foundry... Demanam a qualsevoil home que s'haja unit a la dita organització (Cavallers del Treball) i que desitge continuar en la Warren Foundry d'abandonar immediatament aquest vincle hostil a la companyia... Si hi ha qualcú que no ho vol fer, li demanam que deixe la nostra empresa... Tothom que no vulga adir-se a les demandes anteriors... serà acomiadat sumàriament... Signat----, President, --, Superintendent» (Phillipsburg, 7 d'abril del 1885, New Jersey Report, p. 220).
Se'ns hi permetrà un record personal. A Springfield, Ohio, en William Whiteley (prou estrany ell) posseeix, amb els seus germans, gairebé tot; els tallers de reparacions agrícoles, els cossos de la majoria de la població treballadora, i les llurs ànimes polítiques. És un gran home pel que fa al jurament de ferro. Tots els seus homes el fan i el trenquen. Ha col·locat cartells en els seus tallers on ofereix deu dòlars de recompensa a qualsevol obrer que done informació d'un company de feina que pertanye a una organització obrera. Damunt l'entrada del taller principal hi ha les paraules: «sols s'hi contracte treballadors lliures i independents».
El 9 de novembre èrem a la petita ciutat de Bloomington, Illinois. Dos dels més honests dels molts treballadors que ens ajudaren en l'anunci i en la crida de la trobada a l'Opera House on parlàrem, Eberding i Kronau, foren, poques hores després que deixàssem Bloomington, acomiadats pels llurs patrons. Eren reconeguts com a industriosos, honests, sobris, com a dos dels millors treballadors del lloc. El llur crim era expressar obertament l'interès en conferències quant a la situació de les classes treballadores.
El sistema de «pagament en espècies», de «comanda» o de «contractació», com de vegades s'anomena a Amèrica, existeix en gran mesura, i de forma més obertament brutal, que enlloc de Gran Bretanya.
Ohio:—«L'home qui obliga un empleat de fer una 'contractació' pel pagament de salaris viola l'estatut». És clar que «no s'empra cap mesura directa, però, amb tot, si un empleat refusa o s'està de comprar en la botiga de la companyia, se li fa veure, indirectament, que el seu futur a la mina milloraria àmpliament si compràs a la botiga del seu patró. Si això no té l'efecte desitjat, és acomiadat per uns dies, i aleshores s'hi renova la proposta, amb l'afegitó que aquesta és la darrera oportunitat. Si encara ho rebutja, el següent pas és fer la situació del miner tan desagradable mitjançant un sistema de persecució que li complica la vida. Finalment, se li diu que no hi ha més feina per a ell» (miner, Shawnee, Perry County, p. 214). Hauríem d'afegir-hi a més que en molts casos, com que la terra i les cases són també propietat de les «empreses», tan sols hi ha «botigues de la companyia»; i, per citar el senyor McHugh, el comissari d'Ohio, «com confessen francament part d'ells [i.e. patrons], retallar les beneficis de la botiga destruïria la part més profitosa del llur negoci» (Ohio Report, p. 217).
Kansas:—«La majoria de les minen tenen una botiga de la companyia, i si el miner no hi fa totes les compres, és acomiadat... El miner ha de llogar a la companyia, ha de comprar a la companyia, i restar ociós quan no el volen a la feina. Si això no és esclavatge, què ho és?... Una vegada hi havia un miner ací, que quedà endeutat amb ells i passà a ésser-ne propietat. Qui té una família ja no hi pot escapar» (miner, Crawford, p. 38).
Michigan :—«La dificultat més gran que ha de patir l'obrer assalariat, en la meua opinió, és el costum de moltes empreses que fan negoci amb ço que se'n diu el pla del 'cavall blanc'—és a dir, amb comandes» (mecànic, p. 161). «El sistema de comandes, que està de moda al nord de l'estat,... no és res més que un sistema de robatori» (fuster, p. 161). «Podria agafar els diners i anar als grangers, i comprar el que tenien per vendre per una tercera part, i de vegades la meitat que he de pagar a la companyia. El meu llibre de la botiga indica que un búixel de patates val un dòlar, que no els hi costa a la companyia més de vint-i-cinc cèntims» (treballador d'una serreria, pp. 161-2). «Vaig treballar tot l'estiu passat al mateix taller que ara, i tan sols em van quedar trenta dòlars després de tot l'any» (barriler, p. 162). «He observat el sistema de comandes a la botiga, i he demostrat amb xifres reals que puc comprar per un 30% menys que per les comandes» (marbrista, p. 162).
Pennsylvania:—«Hi ha una botiga de la companyia, i se suposa que hi hem de comprar» (miner, Allegheny County, p. 123). «...Les botigues de la companyia, on gairebé s'obliga a tots els treballadors de comprar-hi. La raó per dir 'si els hi queda res', és perquè la companyia dedueix la factura de la botiga, el lloguer, el metge, [la companyia dedueix setanta-cinc cèntims mensuals per medicines i assistència mèdica], carbó, etc, dels homes. És rar que un home casat hi cobre res, especialment si és un treballador de fora» (treballador, comtat carboner, pp. 152, 153).
Fiar és una altra forma de robatori dels treballadors per part del patró. És a la pràctica una hipoteca damunt els salaris pel subministrament de material de la botiga. Com afecta això l'home i el patró s'hi pot veure amb dues citacions. Fall River·:—«Quan s'ha de fiar un home dues vegades, se l'acomiada, ja que provoca un maldecap al comptable, i l'empleat tendeix a pensar que l'home no és honrat. Aleshores li prenen tots els cèntims que té» (operari del cotó, p. 20). «El sistema permet el treballador d'obtindre un crèdit—a un preu exorbitant—i així viure per damunt del que guanya; en segon lloc, els advocats de Lowell hi afegeixen la llur factura al preu, i cobren del client, cosa que és contrària a la llei» (p. 205).
Violació de les lleis.—A Amèrica, com a Anglaterra, el patró no s'està de trencar totes i cadascuna de les lleis de protecció dels treballadors. «S'han aprovat lleis en diversos estatal, per tal d'eliminar el sistema de pagament en espècies i a través de la botiga de la companyia... Amb tot, hi encara massa infraccions d'aquestes lleis» (Primer report anyal del comissari de Treball, Washington, p. 244).—Ohio:—«Ens hem queixat personalment i per escrit per tal que es denuncien en quatre comtats de l'estat, on els casos de violacions flagrants d'aquesta llei» [i.e., en relació al sistema de pagament en espècies] «eren el pa de cada dia, i amb l'excepció del comtat de Perry, segons se'ns ha dit, no cap gran jurat no ha investigat cap cas d'aquesta mena... Si un home famolenc roba un pernil, i força un pany per obrir una porta, és robatori, i la fiscalia tindria un especial plaer en enviar-lo a la presó per això; però per l'home que paga els seus homes amb 'contractacions' i roba indiscriminadament així les famílies indefenses dels seues empleats, els fiscals no tenen més que 'un somrís i uns advertiments amables', com si els homes que en pateixen la depredació no tinguessen dret a cap protecció, i els rics no poguessen fer res mal fet» (com, p. 216). Fall River:—«S'hauria de fer una queixa pels grans establiments fabrils sota la llei de deu hores, que encara no l'han aplicada mai» (informador del comissari, p. 190). «Un membre del consell de sanitat d'una ciutat ordenà a un ric llogater que solucionàs una molèstia en un bloc d'apartaments. El propietari no reaccionà fins que l'ordre no esdevingué obligatòria. Aleshores, per comptes de complir la llei, visità als altres membres del consell, i els hi digué que l'altre membre el perseguia, i deixava passar uns altres que ho feien igual de mal. Per dos vots contra un se li donaren sis mesos més de temps» (comissari, p. 72).—Connecticut :—«Hi ha, als Estats Units actual, un gran nombre de casos d'incompliment de lleis... Violacions de la llei de contractes de treball dels estrangers... continuen de mes en mes» (comissari, p. xxi). Aquestes violacions de la llei per part dels advocats sovintegen en les mines, força lògic si atenem que són els llocs de treball més nombrosos.—«Les [les lleis laborals] veiem violades de dia en dia, i no s'hi imposa cap condemna per violar-les» (miner, p. 125).—Pennsylvania:— «Unes altres [companyies] s'amaguen sota el pretext que els miners no els hi han demanat individualment protectors, tot indicant la llargària, el nombre i les dimensions del protectors requerits. Crec que és un pobra excusa, ja que el sentit de la llei és indubtablement que totes les companyies i parts interessades han de viure-hi d'acord el seu esperit» (comissari, p. 137a). En aquest mateix report hi ha unes sis terribles llistes d'accidents de miners, i el relat pràcticament unànim dels miners i dels comissaris és que la majoria d'ells no hi haurien tingut lloc si els patrons i supervisors haguessen obeït les lleis. Una de les principals raons de la violació de les lleis laborals és, tant a Amèrica com a Anglaterra, el petit nombre d'inspectors. «Les lleis no s'executen soles», escriu el senyor Mc. Hugh. «Una llei... resultà inoperant degut a la manca de funcionaris públics dedicats específicament a fer-la complir... no creiem que cap inspector puga fer quatre inspeccions anyals a cada mina» (com, p. 80b). «Se'ns ha dit que hi ha un inspector de miners a Kansas» (diu un testimoni de Kansas, p. 138 del report), «però a banda del governador Glick, que el va veure vindre i com cobrava, sé que no ha sigut vist en les seues funcions oficials per cap miner de Leavenworth». És força satisfactori saber del comissari que d'ençà que es realitzà aquesta declaració, els miners de Leavenworth «han vist l'inspector de miners en les seues funcions oficials». Se'ns feren queixes de natura semblant en les ciutats industrials de Nova Anglaterra, en districtes miners com La Salle (Illinois), i de l'estat de Nova York. Com a resum de tota aquesta qüestió de la violació de lleis, el comissari d'Ohio diu: «nosaltres, a Amèrica, clamam per la nostra superioritat quant a la llibertat i la democràcia de les nostres institucions, i pel nostre respecte a les lleis fets pels representants del poble, i que totes les lleis aprovades de forma regular mereixen obediència i respecte fins que no siguen declarades inconstitucionals pels tribunals... Però si la forma amb la qual la llei de contractacions d'Ohio és respectada i aplicada s'hagués de prendre com a prova contra nosaltres, se'ns cauria la cara de vergonya, i hauríem de reconèixer que la nostra proclamada veneració per la llei no és més que un frau i un engany, i que els estatuts que posen un límit a la nostra cobdícia no tenen cap força ni efecte, i que tan sols s'aprovaren amb l'objectiu de tranquilitzar consciències?» (com, p. 228).
Sempre que hi ha qualsevol dificultat per aconseguir informació de les Oficines Laborals, els patrons en són la causa. O bé els homes tenen por d'entrar en la llista negra si diuen la veritat, o els patrons rebutgen a la pràctica d'oferir cap informació als comissaris.—Ohio:—«Molts dels qui refusen de donar la informació demanada per l'Oficina són empreses que deuen la llur existència, i que són mantingudes i protegides en tots els llurs drets, per una llei aprovada pel mateix poder que creà l'Oficina. Lloen la llei, però no la practiquen, i l'Oficina és impotent per obligar-los a fer-ho» (comissari, p. 150).
Com a prova final del to moral dels patrons, dues darreres citacions.—Fall River:—«Aquest sentiment [d'antagonisme nacional] és animat pels fabricants en la convicció que mitjançant les dissessions entre la mà d'obra evitar que unesquen les mans en cap qüestió de reforma laboral», comissari, p. 14).—Pennsylvania:—«No són ni les vídues ni els orfes la principal preocupació dels patrons [que contracten criatures], sinó més aviat la llur adoració gelosa del totpoderós dòlar (comissari, p· 80b.)
(a) Salaris
ELS salaris del treballador americà,
mesurats en termes de diners, són en general superiors als
d'Anglaterra. Conjuntament amb això, però, cal
considera el cost molt més alt de la vida i del lloguer, la
jornada laboral més llarga, i per damunt de tot la intensitat
superior del treball a Amèrica. Ens hi ocuparem directament de
tot això. Ara, per tant, tan sols una o dues notes generals
del nivell salarial, i especialment dels terminis de pagament.—Fall
River:—«El salari promig a Fall River és de
nou dòlars la setmana. Per un home solter... amb prou feines
és suficient» (comissari, p. 28)—Kansas:—«És
un treball dur per guanyar-hi 1 dòlar diari» (sastressa,
p. 118). «Un home amb família, que treballe, com faig
jo, per 1 dòlar i 25 cèntims diaris amb prou feines pot
viure» (treballador, p. 118). «S'hi veurà que els
salaris diaris més alts pagats en qualsevol branca... són
els ingressos anyals dels paletes de 425 dòlars (£8;)»...
«Els pica-pedrers els segueixen amb uns ingressos anyals de 415
dòlars amb 71 cèntims. Els siderúrgics, 411
dòlars i 11 cèntims» «Els ingressos anyals
promitjos... com a promig aproximat dels ingressos generals de tot
l'estat, és de 333 dòlars i 9 cèntims».
Michigan—«El salari promig que reben 549
persones, és d'1 dòlar i 67 cèntims diaris»
(comissari, p. 141).
Les nostres pròpies observacions en els districtes fusters mostraven que el salari promig diari era de 40 a 90 cèntims amb una temporada de feina de sis mesos l'any.
Pennsylvania:—«El salari promig més alt és el del miner, 2 dòlars diaris,... els treballadors, 1 dòlar i 40 cèntims, els nois, de 50 a 60 cèntims diaris. Dies sense feina, 111 (com., p. 8a). «M'hi jug la pell que les darreres xifres (270 dòlars de salari anyal pels miners del comtat de Somerset són com a mínim un 10% superiors als ingressos mitjans d'aquesta regió, llevat d'una mina» (p. 170).—New Jersey:—«Els salaris diaris pels miners qualificats és de 1,20 a 1,50 (dòlars); per treball no qualificat, d'1 dòlar a 1,25; pels nois de 55 a 75 cèntims... En part de les nostres miners els salaris en el curs de l'any es reduïren a 90 cèntims diaris» (comissari, pp. 281, 291). «Els meus ingressos reals l'any passat no foren més de 100 dòlars, mentre que el cost de la vida era de 400» (Paterson, p. 227). «Els salaris s'han reduït un 50% en tres anys» (treballador de la seda, p. 226). El salari promig per tots els Estats Units, d'acord amb el darrer cens, era d'1 dòlar i 1 cèntims i mig per treballador i dia, una suma que tothom amb qui parlàvem, patró i empleat per igual, declaraven del tot insuficient per «mantindre una família» als Estats. I hauríem de tindre en ment que això de «promig» inclou homes excepcionalment ben pagats, i no considera els milers de sense feina que treballarien si poguessen. El comissari de Nova York, Tile, arriba al cor de la qüestió en el següent passatge:—«Quan la determinació dels salaris es deixa únicament al patró,... l'únic límit de la reducció és la fam» (p. 611).
Una gran font d'insatisfacció entre els treballadors rau en el fet que en molts casos els salaris no es paguen setmanalment, sinó cada dues setmanes o cada mes.—Kansas:—«Els treballadors resten sense cobrar durant un període massa llarg, especialment en les empreses ferroviàries... La majoria... de les empreses ferroviàries s'endarrereixen de quinze a vint dies en el pagament» (planxista, p. 118) «Un home... s'ha d'esperar 50 dies abans de rebre ni un cèntim del salari, i aleshores tan sols li paguen per 30 dies, de forma que els esforços de 20 dies de treball resten en mas de la companyia fins que deixa la feina» (treballador ferroviari, p. 119). «Crec que la quantitat de salaris que ens retenen així de mes a mes les companyies representa de quinze a vint dies de treballs... La classe més mal pagada i més nombrosa... és per tant incapaç de subsistir entre dos pagaments sense anar de crèdit» (comissari, p. 228).—Michigan:—«De 520 treballadors consultats, 'Us paguen a la setmana, cada dues setmanes, o cada mes?' 116 deien que setmanalment, 32 que cada dues setmanes, 177 mensualment, 28 que quan ho demanaven, 137 no tenien un dia de pagament regular» (comissari, p. 151) «'Quant de temps us retenen el salari?': 'D'una setmana a deu dies' (obrer d'obra), 'de seixanta a noranta dies' (treballador), 'un mes' (bomber), 'noranta dies' (fuster, treballador, treballador agrícola), 'de vegades tres mesos' (enginyer), 'tant de temps com poden' (mecànic), 'de sis mesos a un any' (serrador autònom), 'set mesos' (treballador d'una serreria), 'de vegades per sempre' (fuster) (pp. 152, 153).—Connecticut:—«Dels operaris de la fàbrica una mica menys de dues cinquenes parts cobren setmanalment, una mica més de dues cinquenes parts mensualment, i la majoria dels altres cada dues setmanes» (p. ix.). A Pennsylvània hi predomina el pagament mensual en les regions carboníferes, i en els altres llocs, el pagament cada dues setmanes. «Quan hom comença a treballar, de vegades passen set setmanes fins que no comença a cobrar». (miner, p. 163).
(b) Hores de treball.—Pel que fa a la durada de la jornada laboral, prenguem l'estat de Connecticut com a cas general de les cotoneries de Nova Anglaterra, que han sigut afectades, fins a cert punt, per la legislació. De 65.627 treballadors... un 5% eren contractats per treballar 54 hores (setmanals); una mica menys d'un 22%, per de 55 a 59; més d'un 56%, de 59,5 a 60 hores; un 16% (10.602) més de 60 hores; «un 12% dels homes, un 22% de les dones, i un 34% de les criatures treballen més de 10 hores diàries. D'altra banda, un 30% dels homes, un 28% de les dones, i tan sols un 11% de les criatures treballen menys de 10 hores diàries»... (com., p. xv.).—New Jersey :—«A Anglaterra, ells» (treballadors de la seda) «treballen tan sols 54 hores, i aquí en fem 60» (treballador de la seda, Patterson, p. 226).
Un o dos casos especials trets d'altres reports.—Fall River—«Els tramviaires fan 15 hores diàries. Els conductors de Kansas, de 16 a 17 hores. Però els més malaurats d'aquests maltractats obrers del transport són els dels 'bob-tails'. No hi ha conductors, i l'únic treballador, per exemple, d'un vehicle de la Blackfriars Bridge, que fan línies curtes i conegudes, però que sovint creuen tota una ciutat—ha de vigilar el recorregut, cobrar, donar el canvi, aturar els passatgers que volen pujar o baixar en marxa, fer 'quadrar' la caixa, i això durant de 16 a 18 hores diàries. I per una deina tan dura els homes no guanyen prou, com ens deia un conductor de Milwaukee, per 'mantindre la família'».—New York:—«Els forners fan 16 hores durant 6 dies; i a més sempre treballen, sense excepció, els diumenges; tot plegat dóna 14 hores diàries» (p. 327).—Wisconsin:—«Treballador, del riu Menominee, 17 hores diàries».—Pennsylvania:—«Hi veig homes que treballen 14, 16 i 18 hores, i sé que part d'ells van a la mina els diumenges, per provar de guanyar-se la vida i no ho aconsegueixen, mentre que els llurs patrons posseeixen escoles dominicals, esglèsies, predicadors, bons del govern,... amb iots, bots de vapor, plantacions de tarongers, i són molt rics» (ferrer, p. 128).—«Treballàvem 6 hores diàries a Anglaterra, i ací en fem de 10 a 12» (miner, p. 160).—«A Anglerra... hi ha més lleure per la cultura» ... (miner, p. 145). «A Anglaterra treballava 6 hores diàries,... ací un miner ha de treballar totes les hores de Déu—de fet, o es converteix en una bèstia o es mor de gana» (p. 131).
La jornada laboral de vuit hores és defensada unànimament a la pràctica pels treballadors i els comissaris. En el report de Kansas s'hi donen les respostes d'homes que pertanyien a 18 branques diferents. Tots es mostren partidaris de retallar la jornada laboral, i 12 dels 18 per la jornada de vuit hores.—Wisconsin:—Dels 12 homes contra els 756 patrons, 10 en són per les 8 hores, 1 per 9 hores, i 1 altre contra la reducció. Dels 756 patrons, 437 eren contraris a la reducció de la jornada laboral a 8 hores, 68 n'eren partidaris, 20 eren indiferents, 233 callaven.—New York:—«El tret més remarcable de la recerca de Tile a Nova York era la unanimitat amb què els enquestats responien les qüestions relacionades amb l'escurçament de les hores de treball. Es mostraven invariablement favorables a l'escurçament de la jornada laboral:' (p. 151).—El comissari de Pennsylvania posarà un bon final a aquesta sèrie de citacions:—«Que les vuit hores en un futur no gaire llunyà seran la mesura estandard de la jornada laboral és, en la meua opinió, fora de dubtes» (p. 15).
A Amèrica, com a Anglaterra, un gran nombre de treballadors es veuen obligat a restar sense feina durant part de l'any. No parlam ara del gran exèrcit de desocupats permaments, sinó dels qui fins i tot serien anomenats treballadors per la classe capitalista.—Kansas (miners):—«Aquesta mina ha funcionat probablement a mig rendiment enguany». «En l'actualitat treballam la meitat de temps» (p. 136). «Un impressor restà sense feina durant sis mesos l'any passat» (p. 204). Una dona de color, modista: «El meu marit resta la meitat del temps sense fer res perquè no troba feina» (p. 206). Un resum de la pàgina 258 mostra que a Topeka, el 1885, de 660 treballadors qualificats, 156 tan sols treballaven a temps parcial, 108 no tenien feina; de 572 treballadors, 77 tan sols treballaven a temps parcial, 113 no tenien feina. «Els treballadors qualificats i no-qualificats... sense feina... són 1 de cada 5» (p. 259). Xifres importants, ja que se'ns diu constantment tant a Europa com a Amèrica que «el treball qualificat» sempre troba feina «a l'Oest»—New Jersey:—«La locomotora funciona a Paterson, durant una època donava feina a 3.500 homes, i no ha donat feina a 500 durant el darrer any i mig. Molts dels siderúrgics, maquinistes, ferrers, etc., es podien veure al voltant de la casa de la vila,... per veure si aconseguien una feina de poques setmanes pels carrers... Però sempre hi havia quatre vegades més dels necessaris» (p. 218).—Michigan:—«N'he estat tant de temps sense feina que n'estic fart de cercar feina» (maquinista). «Vull fer qualsevol mena de treball, però no són capaç de trobar feina de cap manera» (fuster). «No puc aconseguir feina més que dos o tres dies a la setmana» (pintor). «Tan sols vaig tindre una mica de feina l'estiu passat» (treballador). «La meua situació com a treballador assalariat és ben trista en l'actualitat, perquè hi ha un munt d'homes sense feina» (ebenista). «No tinc feina en l'actualitat, ni cap perspectiva de tindre'n» (p. 160). Citam del report «Depressió industrial»:—«De tots els establiments, com ara fàbriques, mines, etc., que hi havia en el país l'any que acabà el 1 de juliol del 1885, un 7,5% eren aturats o pràcticament aturats... Hi havia en nombres rodons uns 255.000 establiments que donaven feina a 2.250.000 treballadors.
...Aleshores hi hauria possiblement 19.125 establiments aturats o pràcticament aturats, 168.750 treballadors sense feina en aquests establiment l'any considerat» (p. 65).
No és poca la part d'aquest 'oci' forçós que es correspon al desplaçament del treball humà pel treball mecànic. Quants treballadors qualificats han sigut llençats, en els darrers anys, als rengles de no-qualificats o desocupats d'Amèrica, es pot veure millor amb els següents fets—presos del report del coronel Wright quant a les depressions industrials, del 1886, pp. 80-86—que amb res del que puguem dir nosaltres de la matèria. En la fabricació d'estris agrícoles, durant els darrers 15 o 40 anys, la maquinària ha substituït «completament un 50% del treball muscular». En la fabricació d'armes curtes la substitució de 44 de 49 homes en una «operació». En botes i en arades... en certs casos, un 80%, en altres d'un 50 a un 60%. «En els darrers 30 anys», diu un fabricant de Philadelphia, «la maquinària ha substituït unes 6 vegades la quantitat de treball manual necessari». La indústria de graneres, un 50%. Carruatges i vagons, un 35%. Catifes, teixit, filat, i tot els processos plegats, s'ha substituït de 10 a 20 vegades el nombre de persones ara necessàries... En les filadores tan sols d'unes 75 a 100 vegades el nombre. En barrets, substitució de 9 a 1. En cotoneries, en 10 anys, un 50%. (a New Hampshire). En les farineres, gairebé tres quartes parts del treball manual ha sigut substituït. En els mobles, de la meitat a tres quartes parts. En el cuir, un 50%. En els metalls, i en els objectes de metall, un home amb un noi poden produir tant com abans produïen 10 homes qualificats. Un noi que du una planxadora fa el treball de 25 homes. A la vall de Hocking, amb la mecanització de les mines de carbó, 160 homes fan la feina de 500. En la indústria petroliera de Pennsylvania, 5.700 equips de cavalls i del doble d'homes, substituïts. En el paper pintat, substitució de 100 per 1. En els subministraments ferroviaris, d'un 50%. En les sederies, manufactura general, un 40%; en teixir, un 95%; en devanar, un 90%. En objectes de llana; en cardar, un 33%; en filar, un 50; en teixir, un 25. «Durant els darrers tan sols... la mecanització del filat i del teixit ha substituït unes 20 vegades el treball manual abans emprat».
El robatori del temps de treball dels patrons continua tan criminalment a Amèrica com en el nostre país.—Fall River:—«Un operador deia, '... si el superintendent es pren deu minuts al matí, quinze al migdia, i cinc a la nit, ningú no se n'ocupa'» (p. 109). «Els rellotges s'han endarrerit mitja hora, i quan una planta amb 2.000 filadores fa una cosa d'aquesta mena el robatori puja» (antic operador, p. 109). «Com a regla general, ells» [els filadors] «entren tots a la planta mitja hora abans de l'hora d'inici... després al migdia han de netejar, i això els pren tota l'hora de dinar, de forma que rarament surten de la planta durant el dia» (p. 115). Aquest «robatori de temps» són les mossegades i esgarrapades de temps denunciades a Anglaterra per Leonard Horner. (Veieu «Capital», p. 226.)
(c) Intensificació del treball.—Això, més que cap altra cosa, diferencia el treballador americà del britànic. Tot i casdascun dels obrers i obreres de tota mena que havien arribat d'Anglaterra, i amb qui vàrem parlar a Amèrica, insistia en el fet que els obrers del Nou Món havien de fer més feina en el mateix temps. «Abans d'arribar ací», deia un d'ells, «no sabia què és treballar dur»; i el nostre amic P. J. Maguire, un dels organitzadors laborals més experimentat i actiu, ens deia que habitualment «passaven mesos» abans que l'obrer britànic «es pogués fer a l'estil de treball d'Amèrica». Han de mantindre la cadena o perdre la cursa—Fall River:—«Vaig veure en un full d'una planta, escrit al costat del nom d'una teixidora, 'teixidora lenta', i al costat d'una altra, '5 talls i mig, o fora'» (p. 113). «Feien 28.000 a la setmana, ara fem trenta-tres sota la llei de les deu hores» (p. 47).—Ohio:—«Amb la feina a aitals preus... un torner es veuria obligat a fer dos dies de feina per un dia de salari» (superintendent d'un taller mecànic, p. 10). «'Afanya't i empeny' que s'hi ha introduït els darrers anys als tallers americans...(p. 10)». «de fet els obrers diuen que el ritme era gairebé més enllà de la resistència humana» (Fall River, p. 156).
(d) Estil de vida.—Uns pocs mots quant als horrors de les cases d'apartaments. La ciutat de Nova York hi destaca especialment.—New York:—El 1883 hi havia 25.000 cases d'apartaments, amb 1.000.000 d'habitants. Pel que fa a l'amuntegament, s'estima que 18.996 apartaments allotjaven cinc persones cadascun, i que no pocs tres vegades aquest nombre. «He vist una família de sis i fins i tot de vuit persones que vivia en el rebedor i en la cambra 'interior'. On hi dormien tots era un misteri, però que part d'ells dormien al terra sembla l'única explicació. La temperatura d'aquestes cambres és excessiva, i si bé els gasos de les clavegueres és en si molest, resulta del tot refrescant quan se'l compara amb els efluvis fastigosos que semblen permear tots els racons d'aquests apartaments. Cuinen, mengen i dormen en la mateixa cambra, homes, dones, i criatures plegats. No s'hi pot fer cap descripció de la brutícia del terra, ni de la dels nens mig despullats que s'hi arrosseguen» (comissari, pp. 174, 179). «Rarament aquesta gent cuina cap dels llurs àpats... He vist grans acumulacions de restes de tabac, que començaven a podrir-se; en un cas vaig remoure amb la punta de la sabata una massa d'aquesta mena, i em vaig adonar que era plena de cucs» (testimoni d'un cigarrer de les cases d'apartament d'una fàbrica de cigars. Report del 1884, p. 154).—En altres viles i ciutats properes a la ciutat de Nova York, tant de Nova York com d'altres estats, les coses són similars. Pennsylvania:—«Sé de quaranta persones que viuen en una petita casa de tres cambres. És habitual que set persones hi visquen en la mateixa cambra» (p. 128).—Fall River:—«Les cases de Granite Mills eren les millors de la ciutat»—i amb tot—«setze cases comparteixen el mateix comú, i les olors a l'estiu són insuportables» (teixidor, p. 81). «Els habitants del Norombega Block (Lowell, Mass.) es queden les deixalles de tota mena, i els excrements humans, fins que no les llencen entre els dos bloc... a l'Avinguda Austin com a abocador» (com., p. 91). «Aquests apartaments són... roïns, tant moralment com des d'un punt de vista sanitari» (p. 84). «Els apartaments de tota la ciutat es troben en una situació molt precària» (filador de cotó, p. 80). «'Brutícia', 'males olors', 'deteriorament', 'massa porqueria', són els termes amb els quals el comissari parla dels apartaments de Fall River. Parts dels pitjors són propietat d'empreses, i la 'ma d'obra' es veu forçada a viure-hi». «Quan un home treballa per una planta és obligat a mudar-se als seus apartaments. El seu desdejuni depèn que s'hi mude, i la llur vida que se'n vaja. La vaga recent a Chace Mills fou provocada pel refús d'un home tot just contractat de mudar-se d'un apartament privat a un de la companyia. No el considerava adient per viure-hi, de forma que el refusà, i fou acomiadat, i sense cap altra raó» (p. 84).
Per aquests habitats «fastigosos», «bruts», «ruinosos» s'hi demanen lloguers exorbitants. I pel que fa als llogaters d'aquestes miserables residència: «Semblaria», diu el comissari de Nova York, «com si un esperit d'humanitat comuna hagués d'impulsar els propietaris a evitar que continue aquest perill per a la salut i font de malalties. La humanitat, però, hi té poc o gens a veure. La qüestió principal i primordial per aquesta gent sembla ésser adquirir els ingressos més grans possibles dels llurs forats en el termini més curt possible» (report de Nova York, 1886, p. 177). «El Harris Block de Hall Street (Lowell) és propietat de l'home que dóna nom al bloc, i en el cens del 1880 s'hi pot veure que en els 36 apartaments hi havia 396 persones com a 36 famílies. El propietat del bloc paga una contribució pel sòl de 260 dòlars anyals, i rep un lloguer promig de cada apartament de 8 dòlars; amb un mes, 288 dòlars, cobreix tota la contribució d'un any» (Fall River, com., p. 92). «No són tan bons com ens agradaria, però prou bons pels operaris» (fabricant de cotó, p. 83).
Quant a la qüestió de l'alimentació. El testimoni verbal dels anglesos d'Amèrica era sempre que el menjar costava el mateix a Amèrica que a Anglaterra, o més a Amèrica que a Anglaterra. Però hi ha un altre aspecte de la qüestió que s'oblida sovint, és a dir, no ço que costa el menjar, sinó què s'hi pot permetre de gastar el treballador diàriament.—Ohio:—«La gent sota custòdia de l'estat» [la gent en institucions penitenciàries, reformatoris, i de beneficiència] «rep per la subsistència més de 16 cèntims per persona i dia. Per la subsistència els treballadors es gasten 13 9/10 cèntims per persona i dia» (p. 95). És clar que en el primer cas els aliments es compren a l'engròs, i en el segon al detall.
La qüestió de l'alimentació porta a la de la beguda. A Amèrica, com a Anglaterra, no hi ha manca gent, fins i tot entre les classes treballadores que, en confondre els efectes amb les causes, expliquen la situació miserable dels obrers pel fet que beuen. De setze treballadors de Kansas, set declaren que la sobrietat és necessària per fer bé la feina, i uns altres defensen la llei seca. Un vagonista, però, diu, «no crec que tota aquesta xerrameca del treballador que es gasta massa en whisky siga certa... N'estic segur que la proporció és molt inferior a la de les altres classes—homes de negocis, per exemple». Un impressor considera la qüestió sota una perspectiva correcta. «Admetré que hem de predicar i practicar l'abstèmia, però hi ha altres mals que hem de combatre» (pp. 120, 121). Un metge, citat en el report de Fall River, pren ço que el coronel Carrol Wright anomena «una visió més filosòfica de la causa i de la tendència del mal». «He d'admetre que el sistema de sobrefeina dels operaris és tan afeblidor que sembla fer necessari per part d'ells prendre qualque mena d'estimulant, i que aquesta necessitat es podria satisfer amb un ús molt moderat de la cervesa i d'aiguardents» (p. 176). Diu dels operaris del cotó: «El 'ritme' que pateixen els du a prendre un estimulant per tal de recuperar les energies». (p. 62).
L'ús del treball de dones i de criatures té, tant a Amèrica com a Anglaterra, dues causes principals que s'hi interelacions. En emprar-los el capitalista obté treball a un millor preu, i la misèria de la família treballadora força els membres més febles a cercar feina. «I aquest ús de treball femení i infantil ha assumit proporcions alarmants, relativament superiors... a les d'Europa» (report de New Jersey, p. 265).
El patró prefereix contractar dones i criatures. Fall River:—«Mai no contractam homes si podem aconseguir dones que facen la mateixa feina igual de bé. Això es fa, no tan sols per reduir despeses, sinó també perquè ocasionen menys problemes de vagues, o per cercar faltes» (superintendent, p. 192). Un teixidor de Lawrence deia: «Un dels mals que hi ha en aquesta ciutat és l'extinció gradual de l'operari masculí... En un radi de dos quadres on hi visc, sé d'un grapat d'homes joves que són mantinguts per les germanes i les mares, perquè no hi ha feina per ells a les fàbriques» (p. 11).—New Jersey:—«El treball femení i infantil és molt més mal pagat que el dels homes,..., la jornada laboral és més llarga i els salaris inferiors, les dones mai no protesten, simplement 'treballen i estalvien, i aguanten'» (report de New Jersey del 1884, comissari, p. 265). Les dones, però, comencen a adonar-se que cal protestar, i que la virtut superior no és 'estalviar, i treballar, i aguantar'. D'acord amb el tot just esmentat report de New Jersey, «D'encà que les dones s'han unit als Cavallers del Treball ací (Vineland) tenen els mateixos salaris que els homes» (report del comissari, 1886, p. 188). Hi ha casos on les dones són contractades per feines d'una natura massa dura.—Pennsylvania:—«Que s'ha permès a les dones de realitzar treballs manuals severs habitualment reservats als homes [a les mines] és cert... Els propietaris no contracten directament dones, però bé han d'ésser conscients dels fets» (comissari, B.).—A les dones els hi roben temps de treball, i arrisquen la vida com els homes. Utica, estat de Nova York:—«Qüestió: 'No era costum d'anar abans de l'hora d'inici per netejar les màquines?' Resposta (teixidora): 'Sí, senyor, ho era'. Qüestió: 'Us ho pagaven?'. Resposta: 'No, senyor; i les noies solien netejar els telers en marxa, a risc de perdre les mans'» (Nova York, 1884, p. 127). Quan treballen en feines que se suposa que els hi són adients, els salaris són terriblement baixos.—Nova York (report del 1885): «Una experta [en cosir mocadors de senyora] podia guanyar 123 cèntims per la feina d'un dia». «La mig famolenca i esgotada sastressa... paga per la màquina que usa... fa mitges per 1 dòlar i 50 cèntims la dotzena. Fa xaquetes per 15 cèntims l'unitat. És aquesta dona esclavitzada qui, en cas d'incendi, s'ha de fer responsable pel gènere que s'haja perdut a la seua miserable llar». Les que fan colls i punys, «paguen amb el salari uns 75 dòlars l'any per fil». Una sastressa guanya «durant quatre mesos l'any 3 dòlars per setmana. El lloc de feina és en condicions deplorables». Les planxadores de camises guanyen d'1 dòlars i 25 a 1,50 dòlars la setmana. La dotzena de guants, per 90 cèntims. «Les cosidores de barrets guanyen 12 cèntims diaris... Les empreses paguen cada dues setmanes». La llei exigeix que en determinades feines les dones han de tindre una cadira. Tenen cadires—però «l'esperit de la llei és del tot incomplert quan els patrons els impedeixen de seure-hi». A Amèrica, com a Anglaterra, els explotadors «viuen dels guanys de la dona, literalment del suor i de la sang». La roba interior de senyora, a 30 cèntims la dotzena; les talles petites, a 15 cèntims la dotzena. Faixes, 1 dòlar la dotzena. En l'elaboració de capes, les dones que hi treballen per les grans botigues de luxe reben per tot el dia, de 50 a 60 cèntims... Camises, de 75 cèntims a 1 dòlar i mig la dotzena. De 1.322 dones, 27 guanyaven 6 dòlars setmanals; 6 en guanyaven 5; 127 en guanyaven 4; 534 guanyaven 1 dòlar. Les dones són multades a les fàbriques sota qualsevol pretext. Si els troben fulls a les mans, de vegades han de pagar fins a 2 dòlars, i per fer tard 1 dòlar. No hi ha cap quantitat fixa, tot depèn del capataç o del superintendent... Les multes per arribar cinc minuts tard, en uns telers de seda és de 25 cèntims i mitja hora més de feina; per rentar-se les mans, 25 cèntims; per menjar-se un tros de pa en el teler, 1 dòlar; també per producció defectuosa, per seure, per beure aigua, i per moltes altres excuses que són massa nombroses per esmentar-les». La situació és igual de roïna a les altres grans ciutats com a Nova York. Per exemple, a Filadèlfia, les faixes de senyora es fan a 60 cèntims la dotzena. Els millors salaris no van més enllà de 5 dòlars la setmana. Pels jerseis en treuen 37 cèntims la dotzena, i els ingressos setmanals com a màxim arriben a 4 dòlars. Es fan casaques a 5 cèntims el parell; una treballadora activa en pot treure deu parells diaris. Les bates llargues, dites «bates d'infermera», amb cinyell complet i dues butxaques a sota, suposen 35 cèntims la dotzena. Si es treballa des de les 5:30 del matí fins a les 7 de la nit, s'hi poden fer dues dotzenes diàries. El salari promig que reben les venedores i les oficinistes no depassa els 5 dòlars setmanals. A banda d'això, han d'anar ben vestides si volen mantindre la feina. L'allotjament com a mínim els suposa 3 dòlars, sense comptar la bugaderia, que també ha de sortir dels 5 dòlars. La situació sanitària dels tallers i de les fàbriques es descriu com molt deficient, i «demana una reforma immediata». En moltes fàbriques on treballen homes i dones, no hi ha comuns separats per les dones, i moltes noies modestes arrisquen la salut a causa d'això. Després la 'ma d'obra' resta tancada en les sales. Se'ns va ensenyar una sala on un cert nombre de noies malaguanyades s'havien cremat vives en haver-se tancat les portes. «Dels abusos peculiars» que pateixen aquestes dones, el comissari n'esmenta uns quants: «Flors artificials: mans enverinades sense poden treballar més. Vaig haver de denunciar l'home per 50 cèntims». Venedora: «Sense ventilació i ha d'emprar llum de gas o elèctrica tot el dia». Sabates: «L'aigua dels poals pel foc no es canvia sovint. Freqüentment queda verda». Corbates: «Es treballa al soterrani amb llum de gas». «Cent dones i noies joves treballen en un celler sense ventilació, i amb llum elèctrica tot el dia». «Hi ha tallers amb dispositius per rentar-se, però si les hi sorprenen, multa» (com., pp. 147—162). Si els tallers i les fàbriques es troben en aquesta situació, s'imaginarà fàcilment som són les «llars» i els «treball a casa» d'aquestes dones. «Cap mot meu», diu el senyor Peck, quan parla dels apartaments i de les dones que hi habiten, «certament pot fer que el públic es faça cap concepció adequada de l'autèntica situació horrorosa de milers d'aquestes patidores persones» (p. 164). «Una cambra de l'àtic d'una antiga i deteriorada casa de Heater Street... d'uns deu metres quadrats. El sostre era baix, i l'única font de llum eren els enfosquits panells de vidre d'una petita finestra allargada que donava al terrat... L'aire era repugnant. Apilades a la porta hi havia un munt de capes, ja acabades. Les dones (que feien mantes) anaven poc vestides, amb el cabell sense recollir, i les cares pàlides i esgotades, mentre es dedicaven a la feina, feien un quadre de patiment i esvaïment físic, que certament no havia vist mai abans... Treballaven com mogudes per un poder invisible, però quan vaig saber que guanyaven 50 cèntims per setze o més hores de feina diàries, no em calgué d'investigar més per adonar-me'n que el 'poder invisible' era la necessitat d'alimentar-se elles i d'alimentar les boques de les llurs criatures. L'estil i la qualitat de les mantes que feien aquestes dones era actual i de qualitat. Eren fetes de seda o de satè, i amb ornamentacions de pell de foca o d'altres materials cars, i se les podia trobar en venda en les botigues més grans al detall de la ciutat, amb un preu que anava dels 35 dòlars als 75 la unitat. Dues d'aquestes dones podien aconseguir durant hores i amb una atenció acurada una capa cada dia, i el preu que en rebien era d'1 dòlar amb 50 la unitat. Això», afegeix el comissari, «no és una descripció exagerada ni un cas excepcional». En una altra cambra com aquesta on també «la temperatura era gairebé sufocant i densa d'impureses... en un extrem de la taula, on hi seien quatre d'aquestes dones, hi havia una cassola, mig plena de sopa,—així és com en deien,—i una barra de pa del dia. Aquests dos àpats sumptuosos, servits amb una cullera i un ganivet, saciaven la set i la gana de quatre treballadores». Una sastressa experimentada deia: «M'assec de continu a la màquina des de les sis del matí fins a la una de la matinada—i tot i que cus ràpidament, tan sols en trec 25 cèntims diaris». Però «l'aspecte més deplorable del treball femení es troba entre les malaurades que, sense cap ofici específic, es veuen obligades a cercar qualsevol mena de feina... de netejar o de rentar... S'han fet visites als allotjaments d'aquestes dones, dels quals tan sols es pot dir que la situació és fora de qualsevol descripció creïble... En una sola casa d'apartaments de la riba oest de Nova York... un edifici de cinc plantes, molt estret, i amb exterior extremadament ruinós. L'entrada principal no tenia més de tres peus d'amplada, i els graons eren molt alts, i amb prou feines deixaven pas a dues persones alhora. Eren il·luminats (?) per la claror petita i bruta que deixava passar una finestreta del terrat, i que gairebé no s'hi podia distingir per l'acumulació de pols seculars... El cas d'una família que vivia en el cinquè o àtic corprendria l'home més fred. Quan vaig picar la porta m'hi respongué la feble veu d'un home de mitjana edat que, quan vaig entrar, seia en una caixa vella, al costat d'unes fustes i d'un munt de palla, a un extrem de l'apartament. Es dedicava a treure punta a un pal per calar-hi foc, amb tres criatures que s'hi arreplegaven, i que semblaven morts de fred. El mobiliari de la cambra, si el puc dignificar amb aquest nom, consistia en una taula de pi, amb tres potes improvisades, i una d'elles fins i tot retallada; eren els trossos de dues antigues cadires, i les restes d'un vell sofà, amb les potes del darrera intactes, i en el lloc de les dues que hi mancaven hi havia dos blocs de fusta. La cambra era d'uns deu peus quadrats, i era il·luminada a través d'una sola finestra, des d'on es veien els murs de la gran fàbrica que rodejava els apartaments per dos costats. Al costat d'això hi havia la gairebé universal cambra 'interior', sense cap ventilació ni il·luminació, llevat de la que hi arribava a través de la porta. El reduït era espai era gairebé completament ocupat per un brut i vell matalàs, colgat damunt dos vells troncs, i una caixa de fusta. De la conversa amb l'home vaig saber que era coix i que no podia treballar. A més de les tres criaturs presents, en tenia dos de més grans,... i aquests set éssers humans vivien en aquestes dues cambres... Aquesta no era més que un de les potser vint famílies del mateix edifici... En aquest mateix edifici hi havia l'apartament d'una altra dona de fer feines; ...la dona no gaudia de bona salut..., i els trets de la filla que vivia amb ella a casa—una petita d'uns cinc anys—eren pàlids, xuclats i tristos; el seu cos consumits era cobert de brutícia,... les dues formaven un quadre trist i impactant. I tot això a una pedrada de Broadway, el cor dels grans negocis de la ciutat de Nova York... Cal recordar que no són dones abandonades, sinó autèntiques treballadores» (pp. 165-167). La situació de les dones que treballen en la confecció de cigars (és a dir, en apartaments) és igual en tots els sentits. Com les que fan capes, «treballen fins a les dotze o la una de la nit, dormen al costat de la màquines unes hores, i després comencen a treballar de nour» (p.178), aquestes dones també, amb la família, «treballen, mengen, i dormen en aquestes cambres». «Conec dones», diu un testimoni del tot fiable, «rodejades de brutícia, amb nens que hi volten, amb nafres a les mans i a la cara i en diversos llocs del cos... Tothora manipulen el tabac per fer-ne cigars».
De les malalties especials d'aquests treballadors, el resultat natural de les llargues hores de feina, la pobra alimentació, l'horrible atapaïment del lloc on viuen, el comissari hi té molt a dir. Amb una o dues citacions n'hi ha prou. «Les cosidores mecàniques són víctimes de malalties intestinals i, casades, moltes pateixen avortaments. En les fàbriques de tabac les dones tenen sovint trastorns nerviosos i histèrics, consumpció i problemes respiratoris»... (p. 171). En el seu resum final (p. 632) el senyor Peck parla de les «llargues hores de feina, els salaris miserables» d'aquestes dones, i sosté que els fets aplegats per ell «forneixen les raons més convincents per la regulació legislativa».
Pel que fa al nombre de dones que treballen així. A la ciutat de Nova York hi ha unes 20.000. De 70.000 treballadors a Connecticut, 20.000 són dones. Aquestes citacions es refereixen especialment a la ciutat de Nova York, bàsicament pel fet que el comissari d'aquest estat dedicà gairebé tot el seu darrer report a la situació de les treballadores de la metròpoli. Però—com mostren els extractes dels reports Fall River, Pennsylvania, i Connecticut—seria erroni suposar que les dones neoiorquines es troben en una situació excepcional. A tot arreu de l'Amèrica actual—llevat d'ocupacions com la siderúrgia, per exemple, on les dones hi són excloses necessàriament—es veuen forçades a competir directament amb els homes, i en molts casos a substituir-los. Arreu hi trobam dones forçades a treballar per un salari perquè el del marit és insuficient per fins i tot la pura subsistència, a banda d'haver de tindre'n cura de les criatures, i de les tasques inacabables de la llar. Hem viscut a ciutats industrials anglesos i sabem quelcom de la mà d'obra de les fàbriques angleses; però podem dir honestament que mai no hem vist al Manchester anglès dones tan esgotades i degrades, amb la fam a la cara, amb tantes mancances i opressions, amb la gana als ulls, com en les dones que anaven a la feina al Manchester de New Hampshire. Com no han d'ésser les criatures que neixen d'aquestes dones?
Abans de deixar aquest subjecte no podem deixar de referir-nos a un aspecte que demana una recerca més detallada que la que podem oferir-hi. És a dir, la prostitució obligatòria que aquest estat de coses comporta. Un patró de Filadèlfia citat per un diari americà (The Philadelphia Record), davant de la queixa d'una noia que deia que no podia viure amb el salari que li pagaven, li aconsellava de fer com fan les altres noies, i trobar un amic que l'ajudàs». La misèria absoluta és una causa molt habitual de prostitució,... el fet destacable és que un gran nombre d'operàries i de sirventes guanyen salaris tan baixos que l'aturada temporal de l'empresa, o quedar-se sense feina per un curt termini, són prou causa com per reduir-les a la necessitat més urgent, i tot es converteix en una batalla literal per la vida... Hi ha una gran quantitat de semi-prostitució,... quan es queden sense feina conviuen amb un o dos homes, però quan tornen a la feina abandonen aquestes associacions» (Nova York, 1886, pp. 187--89). «De què es queixen?' [En determinades plantes] s'hi donen casos de prostitució com a pagament'. 'Heu trobat un cas on es prenguessen llibertats inapropiades?' 'Sé de patrons que proven d'obligar les noies pobres a trobar-se amb ells en diferents llocs; aquestes són les queixes que m'han fet arribar... En les cotoneres de vapor d'Utica hi havia noies a les quals s'hi robava tela... mentre que es veia dues noies a les quals es reconeixia més tela que la que podien haver fet, i a banda d'això amb prou feines hi havien treballat; aquestes dues noies no sols no eren respectables, sinó que eren roïnes'. 'I això ho sabien els patrons?' 'Sí, senyor' (Nova York, 1885, p. 127). Del nombre paorós de dones forçades a triar entre la fam i la prostitució en ciutats tan «floreixents» com Kansas City o Indianàpolis, dos sacerdots, el reverend Robert Collier i el reverend William MacCullough, ens en donaren un testimoni tristament eloqüent durant la nostra estada.
Els infants.—A Amèrica, com a Anglaterra, acomiaden gradualment els homes, per bé que no sempre és a causa de la maquinària.—Fall River:—«Els pares s'hi veuen obligats [a enviar els fills a les fàbriques] per guanyar prou per mantindre la família» (operari del cotó, p. 10) «La gestió ha deixat part de les filadores a càrrec de nois» (operari del cotó, p. 152). Nova York (1884 i 1886):—«Sense els salaris que guanyen els fills, els pares no podrien mantindre les famílies» (comissari, p. 112). «A aitals extrems de necessitat s'hi veuen duts aquesta gent que no sols han de treballar llarges hores, sinó que també els fills en són obligats a treballar» (comissari; 1,. 162).—Kansas:—«Dos dels meus fills m'ajuden, sinó no podria pagar els deutes» (p. 13f). «Les criatures, com a norma general, deixen l'escola quan arriben a l'edat de poder realitzar qualsevol feina manual—diguem que dels dotze als catorze anys» (superintendent de mines de plom i de zinc, p. 142).—New Jersey:—«La llur remuneració [la dels homes] degut a la competència de les dones i les criatures s'ha reduït a un nivell que tan sols amb l'ajut rebut d'altres membres de la família són capaços de mantindre el llop de la fam lluny de casa» (p. 265). «Ara les criatures ocupen llocs de feina d'adults» (p. 218).
La demanda de treball infantil força els pares, com en el nostre país, a mentir quant a les edats dels fills, i les lleis que hi ha en aquest sentit són contínuament esquivades o ignorades. Els testimonis dels obrers són gairebé unànims en demanar que allà on hi ha lleis que regulen el treball infantil, hi siguen aplicades. Les opinions d'aquestes homes i dones, fins i tot quan són pares que passen gana, es reflecteixen acuradament amb una citació del report de Kansas.—«Crec que s'hauria d'obligar els pares a dur els fills a l'escola fins als catorze anys. Si s'abolís el treball infantil, en la meua opinió, hi hauria un 35% més de llocs de treball per persones que ara no en tenen» (motllista de ferro, p. 110). L'opinió de tots els comissaris dels qui hem vist reports, àdhuc el del senyor Flower, de Wisconsin, es reflecteix en els següents mots del comissari de New Jersey.—«Hi ha prou lleis en el Codi, que degudament aplicades, com a mínim restringirien el treball infantil en límits raonables, i en farien ciutadans de crèdit, mitjançant una educació elemental» (p. 266).
Però milers de criatures no reben aquesta educació elemental. Les escoles americanes són en tots els respectes admirables, però amb el «creixement de la indústria» la capacitat dels infants d'anar-hi disminueix. Quan la gent passa gana, cal alimentar les criatures abans que no alliçonar-les. En totes les ciutats industrials de l'Est, en tots els districtes fusters, fins i tot en moltes ciutats de l'Oest, sentíem la mateixa història. «Les criatures han de treballar; no poden anar a escola». On les lleis exigeixen l'assistència escolar, s'esquiva la llei. D'ací l'augment alarmant d'escoles nocturnes on joves de setze anys en endavant proven d'aprendre, després d'una llarga jornada laboral, ço que la llei declara que havien d'aprendre de petits. En les fàbriques els infants són «amagats» quan apareixen els inspectors, i així—a menys que siguen prou forts com per, després de deu o dotze hores de treball, assistir a l'escola nocturna—milers de petits creixen en una ignorància completa i perillosa—Wisconsin:—«La nostra llei d'educació obligatòria és inoperant—ha sigut lletra mort d'ençà de la seua aprovació el 1879» (comissari, p. xiii.)—Kansas:—«Els temps són tan roïns que és dur enviar els fills a l'escola, per bé que d'escoles n'hi ha un munt» (granger, p. 122).—Fall River:—«Tenim un bon sistema d'escoles públiques... però... inútil pels nens de les fàbriques que van a escola tan sols per obligació legal» (p. 177).—Michigan:—«Entre les edats de deu i quinze anys hi havia 196.224 infants, dels quals 30.230 no anaven a escola... més del 15%».—New Jersey:—«Molts d'ells [nois de les granges] van carregats de feina, i creixen sense cap oportunitat de rebre una educació escolar corrent» (p. 228). «El 1873 el cens escolar donava 286.444 infants d'edat escolar, dels quals 179.443, o siga el 62% anaven a escoles públiques, i 69.229 o 24,1% no hi anaven a cap. El 1888 hi havia 343.897 infants en edat escolar, dels quals 209.526, sols un 60,9%, assistia a escoles públiques, mentre 89.254 no hi anaven a cap. El 1878, cap a la fi de la crisi financera, més d'un 62,8% dels nostres fills anava a escoles públiques, i la mitjana d'assistència (113.604) era de fet superior a la de quatre anys abans (113.482) per bé que el nombre d'infants en edat escolar era de gairebé 22.000 menys» (comissari, p. 267). New York:—«D'acord amb el darrer report de W. B. Ruggles, superintent de l'estat del departament d'instrucció pública, tenim les següents estatístiques:—
Nombres de joves de l'estat entre cinc i vint-i-un anys, és a dir l'edat escolar legal,... 1.685.000.
Nombre d'infants en les escoles regulars,..., 1.041.089.
Asistència diària mitjana... 533.142.
«Això vol dir que 644.011 infants de l'estat de Nova York, les despeses dels quals per una educació escolar regular les paga l'estat, no s'hi trobaven a les aules durant l'any oficial en què es basa aquest report. Això vol dir que l'absència diària mitjana d'aquestes escoles era de 1.101.958». Com diu un altre, «és impossible per a la ment contemplar la terrible importància d'aquestes xifres. Són tan astoradores que semblen gairebé increïbles. I amb tot aquestes són les xifres oficials recollides de la mateixa forma durant els darrers trenta anys (p. 57). És cert que el superintendent diu que en aquest nombre hi ha tots els que són educats en escoles privades, universitats, etc., però el comissari assenyala que «els professors i els funcionaris escolars fan tot el que poden per la llur part» i «si l'estat no compleix el deure (de l'educació obligatòria) aviat es veurà obligat a suplir aquests oblidats nois i noies cases de caritat, hospitals, asils, reformatoris i presons... Aquestes remarques», afegeix el comissari Charles F. Peck, «les suggereixen naturalment les estatístiques, i haurien d'animar-nos a complirs els nostres deures com a ciutadans i legisladors». Com a conclusió cita el resum dels «funcionaris intel·ligents»: «Que un exèrcit de criatures illetrades i indisciplinades creix entre nosaltres, ho mostren no tan sols les estatístiques de l'estat i dels Estats Units, sinó l'observació general dels homes interessats en el benestar dels infants, en la més àmplia difusió de l'educació, i la perpetuïtat de les nostres institucions lliures. El fet terrible es revela a més per la prova incontrovertible de l'organització i la situació de les nostres escoles».
Per donar una idea de la quantitat del treball infantil.—Michigan:—«71 establiments de 46 viles i ciutats... que representen 26 classes diferents d'empreses; 292 nois i 62 noies, de 8 a 14 anys, que hi treballen». «A Detroit, 92 establiments diferents; 287 nois i 85 noies entre 10 i 15 anys». (comissari, pp. 238-245). A Connecticut, dels 70.000 treballadors esmentats abans, 3.000 eren menors de 15 anys. En el negoci del tabac de la ciutat de Nova York, d'un 20 a un 25% dels treballadors eren infants. Pel que fa a 8 branques diferents, el treball infantil es reporta com «no competitiu amb el treball adult», en dues (tot i que en aquestes branques, la confecció de cigars i telègrafs, hi ha un gran nombre d'infants que hi treballen per ajudar els adults), com en una situació d'inici de «directa competència», de «substitució parcial del treball adult» o «substitució d'un home per dos nois», en sis (p. 74). «I,» diu el comissari, «el testimoni del treball d''infants de curta edat en les cases d'apartament demostra una situació que, no vacil en dir que demana una acció prompta i efectiva per part del legislatiu».... «Quina és l'aparença d'aquests infants treballadors' 'L'aparença física de les noies en les fàbriques de cigars és la que trobaríem en part de les escoles pobres que Dickens descriu a Anglaterra,... el confinament atapaït en una atmosfera on s'hi manipula tabac és perjudicial pels adults, i encara més pels no desenvolupats físicament'... Reben els treballadors una hora per dinar al migdia?' 'No més de mitja hora'... 'Mengen dins la fàbrica o fora?' 'A la fàbrica; ni un de cada cinc cents va a casa, perquè el temps permès és massa curt'. 'En què consisteix habitualment el dinar?' 'El sandvitx del pobre—dos trossos de pa, amb un tros de pa al mig'...» (report de Nova York, 1884, p. 145--146). Quant a les hores.—Michigan:—«A Detroit, 9 hores i 50 minuts per les noies, i 4 hores i 56 minuts pels nois» (comissari, pp. 245, 246). A Yorkville, localitat industrial de Nova York, la jornada laboral pels menors de 14 anys és d'11 hores. A les fàbriques de cigars, un 95% dels infants treballen 10 hores diàries. En els petits forns, infants de 9 a 13 anys comencen a treballar a les 11 de la nit i continuen fins a les 4 de la matinada. En les fàbriques de cotó treballen de 10 a 11 hores. Aquests exemples els prenem d'estat on hi ha un límit legal, i donen una idea de què passa en els altres estats on no hi ha cap d'aquesta «legislació molesta».
Els salaris. Dels 71 establiments en 16 localitats esmentats abans, «els salaris eren de 50 cèntims diaris pels nois, i 31 cèntims per les noies. El salari promig que reben els nois a Detroit era de 35 cèntim diaris, i per les noies de 29 cèntims» (comissari, p. 241--245). A la ciutat de Nova York «hi ha criatures petites que treballen per 2 dòlars setmanals en grans plantes tèxtils,... i en les cosidores, són contractats per setmanes, i hi guanyen de 1,50 a 2 dòlars; hi ha qui treballa a preu fet [retallar fils d'abrics], i el preu habitual és d'1 cèntim cada 2 abrics» (pp. 168--179).
Per acabar, citam uns quants passatges. «Hi ha criatures petites que treballen en gran plantes tèxtils. Els propietaris d'aquestes plantes en certs casos són molt severs amb els infants, i els tracten, no com a éssers humans, sinó com a esclaus» (report de Nova York Report, 1884, p. 168)... «He estat a cases d'apartament i hi he vist treballar criatures de 7 a 12 anys;... quan hi ha feina treballen de les 7 del matí fins a les 9 nou i de vegades fins a les 10 de la nit». Louis Troester:—«He vist treballar criatures de les cases d'apartaments; eren de 8 anys en endavant; treballaven des de bon matí fins a les 9 i les 10 de la nit en la preparació de tabac; se'ls nega el plaer d'anar al carrer;... i també els privilegis de l'educació». Frederick Haller:—«S'hi poden veure criatures ocupades en el tall i la preparació de tabac;..., treballen d'11 a 13 hores diàries—de vegades més; no fan tantes hores com els adults, però prou com per matar-se ràpidament» (pp. 179, 180). En «els forns més cruels... el lloc s'omple d'una massa de fum procedent de l'oli bullent,... i les criatures hi treballen tota la nit, o més aviat, fins a les 4 de la matinada... i veieu les criatures damunt barrills o en mig del magatzem, i són infants de 13 fins a 9 anys d'edat» (p. 155). «En la filial americana de Telegraph Company... hi ha nois d'11 i 12 anys als quals se'ls demana de treballar contínuament 10 hores diàries, i van als pitjors llocs independentment de l'oratge, s'hi barregen amb tota mena de gent, entren a les cases de reputació més condemnable, cases de barrets i de joc; en detriment de la salut i de la moral; també se'ls obligar a treballar fora d'hora, i de vegades la jornada la comencen al matí, diguem a les 8, i no l'acaben fins a la 1; i a la vesprada comencen de nou a les 6 fins a les 11, i després molt sovint continuen a treballar, de forma..., que mentre treballen 10 hores i sovint més encara, les hores de feina s'allarguen des de les 8 del matí fins a les 11 de la nit; en les 5 hores de repós, molt sovint se'ls obliga a dedicar una hora o més abans d'anar a casa, i no les poden dedicar a reposar, al lleure o a distraccions en el veritable sentit del terme» (p. 155). In en les ciutats industrials no tan sols fan pena les criatures de les fàbriques. «Diverses criatures», diu el coronel Wright, en el seu report de Fall River, «reben un tros de pa, que els fa de sopar, quan els pares van a la fàbrica a primera hora del matí i no retornen fins a la nit» (p. 90). No és cap meravella que el comissari de Nova York esclate: «Prec pels petits... En aquests dies d'intervenció legislativa, quan la coberta estatal protegeix la bèstia de càrrega dels cops injustificats del seu amo; quan el cavall sobresforçat és assistit i lliurat de la seua feina,... seria penós si la necessitat de lleure dels infants per reposar el cos, i d'educació per reposar la ment se'ls denegàs. Massachusetts... continua malgrat les conseqüències a protegir els forts i a oblidar els febles i els pobres... sota la falsa demanda de no-intervenció amb la llibertat de les persones. Els infants tenen drets que l'estat ha de respectar. El llur dret és jugar i divertir-se; anar a l'escola, fer jocs, no feina» (p. 355).
Per retornar de la poesia d'aquesta crida apassionada adreçam-nos finalment als fets i xifres crus.—New Jersey:—«Alhora que hi havia gairebé el doble d'infants treballadors a les fàbriques el 1880 que el 1870 [a tots els Estats Units], l'augment de dones operàries fou d'un 142%, mentre que en el treball masculí l'augment es reduí a un 50%». (p· 265). «Que potser s'han de cremar les 'Granite Mills' i soterrar a les runes les cendres fumejants de mare i fill abans que la llei els done la capacitat de protegir-se? Han de pregar les criatures debades?».
Quant a l'antagonisme entre el capitalista i el treballador sota el nostre sistema actual, i quant a la lluita intestina entre aquests dos, l'èpica de les darreries del segle XIX, unes poques notes finals. Fall River:—«L'antic sentiment d'odi entre el nord i del sud no és més que un exemple del sentiment mutu entre els treballadors i els patrons de Fall River» (operari, p. 146). «... aquesta competició... entre el treball i el capital continuarà mentre perdure el sistema salarial pur. És absurd dir que els interessos del capital i del treball són idèntics. (Coronel Wright, report de la depressió industrial, 1886). El resultat d'aquest antagonisme, i la seua resolució, es troben en l'organització de les classes treballadores. Això ho reconeixen tots els comissaris, llevat del senyor Flower, de Wisconsin.—Pennsylvania:—«El capital es concentra, governat per una sola intel·ligència,... el treball es difús, naturalment desorganitzat,... però és el treball organitzat ço que més tem el capitalista, i per tant hi lluita amb totes les forces i afavoreix l'acció individual» (pp. xvi., xvii.).—Ohio:—«Les branques que tenen una organització més poderosa i compacta són les que més s'apropen a rebre una porció equitativa del producte conjunt del capital i del treball» (p. 3). —New York:—«És del tot necessari protegir l'organització... del treballador assalariat. Tan sols hi ha una forma amb la qual el treball es pot col·locar en una situació (per vendre's quan li plague), i aquesta és l'organització». «Aquesta organització és la llur [i.e., dels treballadors] única força en una competició (amb el capitalisme) on el sentiment o la justícia encara no hi ha entrat» (pp. 298, 556, 612). Els treballadors declaren unànimament que és en l'organització on rau la llur única esperança de futur. «L'única forma», diu un treballador de Kans, els mots del qual resumen les opinions de centenars de companys seus d'aquests i d'altres estats, «...per avançar en la causa del treball, tothom ha d'unir-se i treballar com un de sol» (p. 111). Fins i tot el senyor Flower de Wisconsin, ha de citat 29 obrers de 37 com a favorables a les organitzacions obreres, i tan sols 6 diuen que en són contraris.
I de l'esperit perillós i irat de tots dos partits en aquesta competició, prendrem una citació com a demostració típica. «Els miners d'Ohio han sigut presentats per part de la premsa de l'estat com si el llur únic element normal fos la vaga... Quan damunt una classe d'homes s'hi realitzen roïneses com les descrites, que es contenten amb vagues hauria de meravellar... En moltes altres comunitats, sota circumstàncies similars, haurien recolzat en el subministrament de subjectes per a funerals de primera classe» (comissari, p. 226).
Per reduir la possibilitat de funerals, de primera classe i d'altres, a un mínim, és clar que els obrers d'Amèrica s'han d'organitzar. De fet, ja fa un temps que han començat a organitzar-se, i parlarem de la natura de les organitzacions obreres i de les llurs posicions en el futur de la política i l'economia americanes. Acabarem per centrar-nos en els tres punts principals on, d'acord amb els reports, hi ha unanimitat en el treball intel·ligent: abolició del treball infantil, jornada de vuit hores, organització.
HI HA dues finalitats per les quals un membre de la classe obrera pot unir-se a una organització obrera. No són necessàriament excloents entre elles. Una finalitat és que la situació individual en la seua branca particular siga més favorable i segura. L'altra és que la situació de la classe obrera en general millore. Fins fa poc, tant a Anglaterra com a Amèrica, la primera n'ha estat la principal, i en gran mesura l'única, en les ments dels treballadors que s'unien als organs del treball organitzat. Però, els darrers anys, a aquesta se li afegit la idea de treballar per l'emancipació de la classe obrera en general. Aquesta idea evoluciona com més va amb més claredat a la de la nacionalització de tots els mitjans de producció i distribució, i més a Amèrica que no a Anglaterra pren aquesta forma.
Citam tres autors diferents en relació a això. Un és un pastor americà. Escriu al Century Magazine, on declara que «el treball s'organitza per protegir els seus interessos. Així aprofundeix la sima i intensifica l'hostilitat entre les classes treballadores i els capitalistes. Gairebé totes les branques tenen ara el seu sindicat—unes local, altres nacional. Aquests sindicats són essencialment bèl·lics en objectius i mètodes». D'altra banda, un altre autor, igual de capaç, diu el comissari d'Ohio, declara que els sindicats són simplement «un bou pel mercat de treball». Finalment, el comissari d'Ohio sosté que «el segon és del tot cert, el primer s'equivoca, perquè els sindicals, tal com són ara, no reconeixen cap hostilitat entre el capital i el treball». Els nostres lectors sabran que, per una vegada, som del parer del pastor en aquesta matèria. És precisament perquè la classe obrera reconeix l'hostilitat inherent entre la llur classe i la capitalista que la segona finalitat dels sindicats abans esmentada esdevé més i més clarament la finalitat principal.
I si volíem proves d'això no podíem trobar res millor que els mots de l'ex-batlle Grace de Nova York: «S'organitzen per defendre's, no per agredir,... el llur objectiu és fer la vida del treballador menys precària; fer-ne un mecànic millor, un home millor, un marit i un pare millors, i un ciutadà millor». En el batlle Grace el desig és pare del pensament. Aquesta convicció optimista del batlle, que aleshores es preparava per deixar d'ésser-ho, fou brutalment sacsada quan, el novembre del 1886, veié al treball organitzat declarar-se partidari de Henry George com al seu successor contra Abram Hewitt, i declarar sense vacil·lar que la seua oposició al segon es basava bàsicament en el fet que era un representant de la classe capitalista.
Fa poc, citàrem del «Moviment obrer a Amèrica» del professor Ely la seua concepció del significat i del valor de les organitzacions obreres. El professor Ely, com el lector anglès recorda, és l'economista política d'Amèrica amb la posició menys desfavorable, o fins i tot hauríem de dir la més favorable, als treballadors com a classe. És el cap i el guia de l'Associació Econòmica, i una pedra a la sabata per l'escola ortodoxa d'economistes en aquest país. D'acord amb ell, els sindicats i les organitzacions obreres (1) «capaciten l'obrer de sostindre la seua mercaderia temporalment del mercat»; (2) «ajudar el treballador a trobar el millor mercat per la seua mercaderia» [el treball, com el professor Ely anomena allò que caldria dir-ne força de treball]; (3) «fer més fàcil l'artesà d'establir contactes útils amb els del seu mateix ofici»; (4) «educar els treballadors a la prudència en el matrimoni». Per molts dels nostres lectors aquests «usos» de les organitzacions obreres semblaran del tot inútils, i a més encara els hi semblaran insuficients, degut a l'omissió d'aquell ús que ara esdevé més i més important per a la classe obrera—l'organització del treball contra la classe capitalista, amb l'objectiu de posar fi a l'actual mètode de producció i distribució.
Contra aquestes declaracions del professor Ely i del comissari d'Ohio, i del «capaç autor» ens conformam a contraposar les declaracions i preàmbuls de les diverses organitzacions obreres que esmentarem tot seguit. S'hi trobarà que són pràcticament unànims en afirmar, explícitament o implícita, que el moviment obrer és un moviment polític, i que s'adreça a l'abolició de l'actual sistema salarial. I els fets de les conteses electorals del novembre del 1886, de les diverses conteses d'ençà d'aleshores, i de la preparació feta pel Partit Laborista Unit per les properes lluites, són els testimonis més eloqüents de la nostra part.
RESUM DE LA HISTÒRIA DE LES ORGANITZACIONS OBRERES A AMÈRICA.—Dels fets que ara oferirem som en deute al llibre del professor Ely i als reports de les estatístiques de les Oficines del Treball. «No hi ha restes de res semblant als sindicats moderns en el període colonial de la història americana». Però el 1802 els sastres de Nova York lluitaven per un augment mensual de quatre dòlars, i marxaren per la ciutat amb una banda, i cridaven els companys a unir-se a la protesta, fins que l'engarjolament del llur dirigent posà fi a aquest primer intent obrer a Amèrica. Entre el 1800 i el 1825 tingueren lloc aparicions esporàdiques de sindicats locals d'ofici. Ho demostren la Societat de Jornalers de Drassaners de Nova York, creada el 3 d'abril del 1803; la Unió de Fusters d'Habitatges de Nova York, el 1806; la Societat Tipogràfica de Nova York, 1817; la Societat Tipogràfica d'Albany, 1821; i, a la fi el primer moviment de fora de l'estat de Nova York, la Societat Colombina de Caritat dels Treballadors de Drassanes i Calafaters de Boston i Charlestown, el 1822.
A partir del 1825 comença realment el moviment obrer. Apareixen més sindicats locals; gradualment evolucionen a sindicats locals d'obrers de diferents oficis, sindicats d'ofici entre obrers de llocs diferents, i finalment entre obrers de diferents oficis i de diferents localitats. Boston i Nova York són els principals centres obrers de 1825 a 1861. Però el 1830 una convenció d'obrers de Siracusa, a l'estat de Nova York, i nominaren un candidat a governador de l'estat. El mateix any, el partit dels treballadors de Nova York, en col·laboració amb els demòcrates aconseguí tres o quatre escons. El 1833 el Sindicat General de la Ciutat de Nova York, prototip de Sindicat Central, abans descrit, es fundà, i el 1835 s'esmenta un Sindicat Nacional. Els deu anys anteriors a la guerra civil destaquen pel nombre de sindicats organitzats en el pla nacional. Vet ací una llista:—Sindicat de Tipografia Instrumental, 1850, 28.000 membres, juliol del 1886; Associació Nacional de Barretaires, 1854, dividida el 1868 en dues organitzacions, la que retenia l'antic nom, 3.392 membres, i l'altra anomenada Associació de Barretaires de Seda i de Pell, 643 membres; els Fills de Vulcà, 1858; el Sindicat de Torners de Ferro de Nord-Amèrica, 1859; el Sindicat de Maquinistes i Ferrers de Nord-Amèrica, 1859.
Els anys del 1861 al 1886 són encara més plens pels moviments obrers. La guerra civil havia estimulat la ments dels homes, a la faisó de les Croades dels llibres d'història, va posar en contacte gent diferent, fins i tot els enfrontà, obrí noves avingudes a la comunicació i, per damunt de tot, adreçà l'atenció dels homes als problemes laborals pels ultratges sobtats i abusius dels homes de negocis i, si se'ns permet el pleonament, aventurers. El 1863 es fundà la Brotherhood of the Footboard, una organització de conductors de vehicles a motor, i un any més tard esdevingué la Gran Fraternitat Internacional d'Enginyers Automobilístics. El 1865, un any després, començava un dels òrgans més importants del món, el Sindicat Nacional de Cigars. El 1867 era Internacional. Una Unió Internacional de Paletes, el 1865; l'Ordre dels Conductors Ferroviaris (originalment coneguda com a Fraternitat de Conductors), el 1869; l'Associació de Barretaires de Llana, el 1869; el Sindicat de Treballadors del Moble (posteriorment el Sindicat Internacional de Treballadors del Moble), el 1873; la Fraternitat de Bombers Motoritzats, el 1875; l'Associació Amalgamada de Treballadors del Ferro i de l'Acer, constituïda pels Fills de Vulcà, la Fraternitat dels Calderers de Ferro i d'Acer Associats, i el Sindicat de Rodadors Manuals del Ferro i de l'Acer, el 1876; el Sindicat Nacional de Talladors de Granit dels Estats Units d'Amèrica del 1877; la Fraternitat de Fusters i Ensambladors d'Amèrica, el 1881; el Sindicat Progressista del Cigar, 1882; la Nacional de Barretaires, el 1883; els Guardafrens Ferroviaris, el 1884; la Federació Nacional de Miners del Carbó, el 1885; el Sindicat Nacional de Treballadors dels Forns, el 1886,—són els principals sindicats formats després de la guerra.
«Uns altres sindicats que cal esmentar són els següents:—El Sindicat de Mariners de Xicago, l'Ordre Unit de Fusters i Ensambladors, el Sindicat Nacional d'Enguixadors, el Sindicat Nacional de Treballadors de Sastreries dels Estats Units, Deutsch Amerikanische Typographia (formada pels tipògrafs del llibre i de la premsa en alemany), Vidriers Americans, i la Federació Universal dels Treballadors del Vidre de Finestres. Treballadors que tenen organitzacions nacional o internacionals dels quals no record els noms precisos són els calderers, els comptables (inclosos els d'oficina), els vidriers d'ampolles, mecànics de màquines estàtiques, obrers metal·lúrgics, obrers del piano, fontaners, guardavies, reparadors del calçat, filadors, estereotipistes, telegrafistes, teixidors de seda, talladors de fusta» (Ely, pp. 65, 66). L'afiliació dels sindicats americans varia de 2.000 a 25.000 cadascun, alhora que hi ha molts milers d'americans que pertanyen a l'Amalgama de Mecànics Anglesos, la Societat Amalgamada de Fusters i Ensambladors, els maquinistes, els obrers d'obra de les fàbriques, els ferrers i els motllers.
Abans de centrar la nostra atenció en les organitzacions obreres genuïnes, uns pocs mots de la Granja o dels Patrons Agrícoles. Aquest organisme, amb el seu malaurat nom de «patrons», és essencialment una organització de classe, i no de classe obrera. Es composa de grangers, i únicament de grangers. El n. 6 de la seua Declaració de Principis diu: «La nostra és una institució particular de grangers, i no podem admetre tothom en els nostres rengles».
La Granja és de caràcter local, estatal i nacional. Professa l'avenç dels interessos de tots, aparentment pel mètode autosatisfactori d'avançar-ne els propis. Els propis són, és clar, la legislació agrària, com els patrons la defensen; la fracció patronal d'aquests, com demostren els fets. Començà el 1866, sota la iniciativa de P. H. Kelly, un granger de Minnesota, que havia sigut enviat al sud tot just després de la guerra pel Departament d'Agricultura del Govern, la Granja seguí els estadis habituals d'una organització exitosa—lluita, creixement, temptació política, reacció, recuperació. El 1886 Maine afegí 1.100 «patrons» i 11 noves granges; els nombres corresponents de New Hampshire i Pennsylvania foren respectivament 700 i 9; 1.700 i 18; Massachusetts augmentà la seua afiliació un 100%, amb 10 noves granges; Connecticut, un 150%, amb 16 noves granges.
Els objectius de la Granja són molt clars, en la mesura que ho és l'interès real dels grangers, i són vagues en relació al poble en general. Fer les granges autosuficients, diversificar les collites, contrarestar el sistema de crèdits i d'hipoteques, retallar el marge dels intermediaris, oposar-se a la tirania dels monopolis, són els fins clars. Però hi ha un aire de vaguetat quant al treball en benefici de la humanitat, al desenvolupament d'una humanitat millor, a la consecució d'una entesa mútua, a la supressió dels prejudicis.
La Granja no és una organització política. En aquest punt és ben explícita i reiteratòria. Afirma ésser educativa i cooperativa, i té nombroses associacions cooperatives (132 a Texas), bancs, companyies d'assegurances, etcètera. A través de la seua agitació aquesta organització ha contribuït a l'aprovació de la Llei del Comerç Interestatal, la Llei Oleo-margarina, i altres regulacions.
Tot i reconèixer l'antagonisme entre el capital i el treball actuals (Declaració, 4), la Granja no ha fet cap contribució clara a la solució del problema de la llur reconciliació. No és que l'organització ignore les qüestions econòmiques, com testimonia la resolució aprovada a la sessió anyal de la Granja Nacional del 1885: «Es resol que la Worthy Lecturer de la Granja Nacional rebe instruccions per continuar amb la distribució de subjectes de discussió d'interès per a la granja, i que s'hi done preminència a les qüestions d'economia política», etc. Una recerca de les qüestions d'economia política els du a «l'or, la plata, el paper moneda, els bancs nacionals, les empreses, el transport interestatal i transcontinental, i les tarifes duaneres en relació a l'agricultura».
Amb tot això es veu que en l'actualitat la Granja és un sindicat tan sols en el sentit restringit; és un organització de grangers; no és un òrgan polític. Podria ascendir amb el temps juntament amb l'ascens del moviment obrer en general; però en l'actualitat, tal com és constituïda, la Granja és un probablement més un llast que no un ajut pel moviment en general.
Passam a les principals organitzacions—els Cavallers del Treball, els Sindicats Centrals, el Partit Laborista Socialista, i el Partit Laborista Unificat. Són organitzacions d'organitzacions, i així gaudeixen de la mateixa situació en relació als òrgans que apleguen que la generalització de generalitzacions en relació a les induccions que resum.
ELS CAVALLERS DEL TREBALL són ben coneguts a totes dues bandes de l'Atlàntic que ací tan sols cal donar una exposició clara de determinats fets, dates i xifres, i un intent d'aclarir la posició exacta dels C. del T. en l'actualitat. El Dia d'Acció de Gràcies, del 1869, Uriah S. Stevens, un sastre de Filadèlfia, cridà vuit amics. El novè (no és hom irresistiblement forçat a recordar que un sastre és una novena part d'home?) fundà els C. del T. En un començament eren un ordre secret, el propi nom del qual no era conegut pel públic, i els llurs estels cabalístics de cinc puntes foren durant molt de temps un exemple de omne ignotum pro terrifico als filadelfis, fins que el juny del 1878 esdevingueren una organització pública, si més no pel que feia al nom i als objectius generals.
A grans trets, els sindicats escampats de diverses ciutats de diversos estats i els nuclis obrers escampats s'han afiliat als Cavallers, i així en formaren una altra, la més gran de les organitzacions obreres nacionals. Cada societat local rep el nom d'Assemblea Local (A. L.). Els seus membres poden ésser d'una o més branques. Les tres quartes parts dels membres d'una nova A. L. han d'ésser treballadors assalariats. Tothom llevat de banquers, corredors de borsa, jugadors (de cartes), advocats i qui fa negocis amb l'alcohol hi pot ésser admès. Les Assemblees Locals s'agrupen en A. D. (Assemblees de Districte). Aquestes o bé són geogràfiques o tècniques. Les A. L. i les A. D. representades equitativament d'acord amb l'afiliació, s'agrupen globalment en l'Assemblea General, o òrgan delegat que representat tot l'ordre. La primera Assemblea General tingué lloc el 1879; l'afiliació era de 80.000. D'ençà d'aleshores ha tingut lloc una Assemblea General cada any. L'afiliació del 1883 era de 52.000; el 1884, 71.000; el 1885, 111.000. L'afiliació, d'acord amb l'estimació del professor Ely, pel 1886, seria de 300.000 a 500.000, per bé que el nostre amic, el coronel Hinton, qui coneix prou el funcionament intern de l'ordre, estima aquest nombre en gairebé un milió.
Quins són els principis dels C. del T? Primer que tot cal distingir els principis de l'organització dels dels llurs membres. Aquesta necessitat sorgeix del fet que la majoria dels qui s'uneixen a l'organització i subscriuen els seus principis no entenen ni la finalitat de la primera ni el significat dels segons. La una i els altres són majoritàriament socialistes. És impossible ací d'analitzar els quatre paràgrafs del preàmbul o els vint-i-dos punts de la declaració que hi segueix. Tan sols cridarem l'atenció en un o dos punts. El gruix dels quatre paràgrafs preliminars és que els capitalistes i les empreses (companyies) necessiten un control; que les masses industrials s'han d'organitzar; i que tot i que els C. del T. «no formen un partit polític, gran part dels objectius que persegueix tan sols es poden obtindre mitjançant la legislació». No ens interessa tant la contradicció continguda en aquestes dues citacions com el moviment del novembre del 1886 i l'acció de milers dels Cavallers, que són el millor comentari de les dues frases i la millor aplicació de la darrera.
Tan sols podem assenyalar un dels vint-i-dos «objectius». Però aquest és en veritat el resum de tots ells. És el n. 19. «Establir institucions cooperatives, que tendesquen a superar el sistema salarial, mitjançant la introducció d'un sistema cooperatiu industrial». Això és socialisme pur i sense adulterar.
Breument; el socialisme científic ensenya que la base de la nostra societat actual és el mètode de la producció i distribució de mercaderies; que la misèria i la desigualtat d'aquesta societat es deuen a aquest mètode; que l'essència d'aquest mètode és el treball impagat. Cal establir institucions cooperatives—és a dir, la cooperació tant en la producció com en la distribució. Que aquesta és la lectura correcta ho demostren, a la pràctica, els grans establiments fundats pels C. del T. per la producció de mercaderies (mines) i la llur distribució (magatzems). Ara bé, un sistema cooperatiu industrial, o, com els Cavallers de vegades l'anomenen, un sistema cooperatiu universal, és a dir «superar el sistema salarial», no és possible si els mitjans de producció i distribució no són sistematitzats i universalitzats. La cooperació universal en la producció i la distribució és impossible sense la possessió universal dels mitjans de producció i distribució—és a dir, sense l'abolició de la propietat privada d'aquests.
Però la importància real de tot plegat rau en el fet que en els Cavallers del Treball tenim la primera expressió espontània dels treballadors americans de la llur consciència com a classe. Aquesta expressió—aquesta organització—en un començament gairebé inconscient, esdevé més conscient de dia en dia. Confusa necessàriament a l'inici car la pròpia confusió del moviment és prova de la seua espontaneïtat i realitat. En l'actualitat hi ha molta incertesa quant als dirigents, o fins i tot quant a la direcció que ha de prendre el moviment. Però tot això se soluciona tot sol, i no trigarà gaire fins que la classe obrera americana s'organitze, i es mobilitzen amb una intenció clara cap a un objectiu clar.
Els Cavallers, doncs, són una gran organització heterogènia, i tot i que part dels seus membres són socialistes conscients i declarats, i d'altres són socialistes inconscients, la massa no sap més de les doctrines del socialisme que dels llurs suposats principis.
Com a conseqüència d'això i d'altres causes, hi ha dos sectors clarament definits en l'organització, en un dels dos dels quals tota la minoria d'homes de vàlua hi entra. El primer sector, dirigit pel senyor Powderly, el Gran Mestre Obrer, és conservador, reaccionari, i anirà encara més completament al bàndol capitalista a mesura que la intensitat de la lluita augmente. L'altre sector és avançat, socialista, i s'hauria de llençar al socialisme de forma oberta i declarada. L'escissió entre aquests partits girarà probablement a l'entorn de les dues qüestions d'acció política i de la declaració oberta pel socialisme. Però prenga la forma que prenga, aquesta escissió és, creiem, imminent.
Ja hi ha entre la base un munt de signes d'insatisfacció per l'actuació dels llurs dirigents. La conducta vacil·lant, contemporitzadora d'aquests en relació a la vaga dels empacadors de Xicago de l'autumni del 1886, a la posterior vaga de ferroviaris, a la llarga lluita per la seguretat i d'altres, i per damunt de tot per la llur oposició, en violació directa dels principis de l'ordre, al moviment de les vuit hores del maig del 1886, han fet que molts dels Cavallers creguen que no tan sols l'interès de la classe obrera ocupa la ment dels llurs caps. Han sorgit més que rumors de la subordinació d'aquests als interessos dels capitalistes i de l'Esglèsia Catòlica Romana. Un gran nombre de delegats que assistiren a la convenció del 1886 a Richmond amb la més profunda fe en Powderly sortiren amb aquesta fe sacsada o esmicolada.
Un estudi comparatiu de la posició dels Cavallers en les ciutats de l'est i de l'oest encara testimonia més aquest fet general. En les primeres, on la massa dels membres són en contacte més estret entre ells, i més sota la influència dels dirigents del moviment, hi ha dues coses més evidents que no pas en les ciutats de l'oest on són més apartats de la llur influència reaccionària. En primer lloc, l'organització és molt menys efectiva en realitat pel benestar de les classes treballadores, i mostra molts més signes de trobar-se sota la pressió capitalista; en segon lloc, les seues relacions amb les altres organitzacions obreres són molt menys harmonioses que en les ciutats de l'oest.
SINDICATS CENTRALS.—Aquest nom es pot emprar habitualment per una sèrie d'òrgans de la mateixa natura, però amb noms tan variables com Sindicats Generals, Assemblees d'Ofici i del Treball, Consells d'Ofici i del Treball, Federacions del Treball. Hi ha determinats òrgans centrals organitzats en relació amb els homes i dones d'un districte que treballen plegats. Aquests Sindicats Centrals són organitzacions més prometedores fins i tot que els Cavallers. Són, en primer lloc, la majoria declaradament socialistes; i, en segon lloc, organitzacions molt més declaradament polítiques. Les declaracions de principis dels S. C. de Nova York i de Kansas City, per exemple, són clares i decidides, sense cap de les vaguetats que inunden el preàmbul i els principis dels Cavallers. Parlen ben planerament contra el sistema salarial, ja que es basa en treball impagat, i reconeixen la necesitat i la inevitabilitat d'un canvi complet d'aquest sistema. Ací de nou, com els Cavallers, la massa dels membres, malauradament, no entenen tot el sentit de les idees que subscriuen.
Els Sindicats Centrals no vacil·len a treballar en l'actualitat per determinats objectius intermedis dirigits a la fi darrera, i fan això com a partit polític diferenciat dels antics partits. Una breu citació del S. C. de Kansas City, que ens envià un dels seus principals organitzadors, J. H. Trautwein, pot considerar-se com a típica en general dels sindicats. «Nosaltres, els sotasignants, en creure que tots els antics partits no han legislat pel poble en general, i han traït així la confiança dipositada en ells per les masses, i que tan sols han aprovades mesures que resulten en la generació de pobres i de milionaris, ens comprometem a posar fi a tota afiliació en qualsevol dels partits antics, i signam la present amb l'objectiu de forma un partit per les masses industrials». Després hi segueixen certes mesures per les quals cal treballar, moltes de les quals—com ara la prohibició del treball infantil, la igualtat salarial de dones i d'homes, i la jornada de les vuit hores—són també defensades pels Cavallers.
La diferència entre el S. C. i els C. del T.—una diferència que en l'actualitat afavoreix clarament els primers—es deu al desenvolupament històric diferent dels dos organismes. Els Sindicats són el resultats de molts anys d'evolució de les organitzacions obreres; i en ells s'hi ha aportat l'experiència pràctica, especialment dels socialistes alemanys. Els Cavallers, com ja hem demostrat, foren el primer brot espontani i indígena de la classe obrera americana mentre prenia consciència de si mateixa.
El Partit Laborista Socialista.—Aquest partit, fundat originalment pels alemanys, ara es composa de molts milers de militants de totes les nacionalitats d'Amèrica. Els homes dels seus inicis—F. A. Sorge i d'altres—comencen a rebre a la fi la llur recompensa merescuda. Aquesta organització, amb les seues branques alemanya, americana, escandinava, per tots els Estats difereix de la resta en una sèrie de punts importants. (1) Molt abans que cap dels altres els socialistes entenien que hi havia una qüestió obrera, i entenien quina era aquesta qüestió realment. Així han sigut, inconscientment pels llurs alumnes en molts casos, els mestres de les classes treballadores. (2) Afirmen clarament les llurs reivindicacions que la terra, els instruments de producció (màquines, fàbriques, etc.), i els productes del treball esdevinguen propietat de tot el poble. (4) Anuncien prou els llurs mitjans; «per realitzar les nostres reivindicacions lluitam per aconseguir el control del poder polític amb tots els mitjans adients». (5) Són aliats del Partit Laborista Socialista d'Europa.
Quines són les relacions del Partit Laborista Socialista amb les altres organitzacions d'Amèrica? En primer lloc, la gran majoria dels seus militants són també membre d'una o més d'aquestes organitzacions; i tan sols uns pocs, que no entenen la posició del moviment a Amèrica, s'allunyen dels Cavallers o dels Sindicats Centrals. Com a conseqüència, aquestes altres organitzacions comencen a infiltrar-se, a un ritme que augmenta constantment, de socialisme, i lentament les llurs aspiracions vagues i indefinides comencen a formular-se en els termes d'aquesta ciència. Amb això els Cavallers i sindicalistes individuals són duts gradualment, no tan sols a la comprensió del socialisme, sinó a declarar-se obertament socialistes i membres del P. L. S.
L'assoliment complet d'aquests resultats desitjables es veu endarrerit per dues raons principals. Una és la malfiança al socialisme que fins ara ha sostingut el treballador americà promig—una malfiança originada per la seua ignorància dels principis, objectius i mètodes. La majoria dels C. del T. protesten fortament si els hi diuen socialistes. L'altre impediment rau en part dels propis socialistes alemanys. Uns pocs d'aquests, com ja s'ha assenyalat, en no entendre el moviment en general, i encara menys entendre'l a Amèrica, són ansiosos d'«encapçalar l'entramat» en aquell país. Mentre això siga possible, el moviment a Amèrica no serà americà. El socialisme, per ésser-hi efectiu, ha d'ésser nadiu, tot i que les llavors les porten d'altres països.
Això és, alhora que els alemanys en el futur, com en el passat, dirigiran els pensaments dels llurs companys, i els suggeriran idees, s'han de conformar després d'un temps a fer-se a una banda, i deixar que l'anomenada direcció del moviment passe a mans dels pobles de parla anglesa. Els alemanys d'Amèrica més lúcids ho veuen força així. La llur feina ha sigut, és, i serà encara, ensenyar i iniciar l'organització. Però ja els llurs germans americans, sota la llur tutela, s'organitzen tots sols en base al socialisme. A partir del moment que és aquest el cas, la política i el deure dels alemanys és passar a segon terme, i tot i que sense relaxar-se mai en les llurs energies, o cessar d'inspirar amb elles, deixar que la direcció del moviment siga americana.
EL PARTIT LABORISTA UNIFICAT.—D'aquestes organitzacions obreres, però especialment de la darrera, és a dir, dels socialistes, ha sorgit el Partit Laborista Unificat. La data del seu naixement fou les eleccions del novembre del 1886. Aleshores, per primera vegada, la consciència de classe dels treballadors s'encarnà en un moviment polític clar d'antagonisme envers la classe capitalista. L'èxit prometedor del Partit Laborista a Nova York, Xicago, Milwaukee, i d'altres llocs, ensenyà als oponents i els ensenyà a ells mateixos, quelcom del poder i de la importància extraordinaris d'aquesta nova força en la política. Els dos partits antics, el demòcrata i el republicà, temen el moviment obrer. Faran tot el que puguen per atreure al seu costat el Partit Laborista. En això fracassaran finalment. Els febles, especialment al principi, sucumbiran a la temptació; però el Partit Laborista Unificat d'Amèrica «ha vingut per quedar-se», per emprar l'americanisme, i per fer fora tots els altres.
El moviment de Henry George de Nova York, tot i que sovint anomenat socialista, no mereix, en sentit estricte, aquest nom. El principal interès i importància d'aquest fou, com en el cas dels Cavallers del Treball, la seua espontaneïtat i americanitat. Els socialistes hi jugaren un paper. Com diu el Manifest comunista, ells, l'avantguarda de la classe obrera, s'impliquen amb tot el moviment genuí de la classe obrera. Els llurs ensenyaments durant anys abans, i la llur acció aleshores, tenia, és clar, molt a veure amb l'origen i l'evolució del moviment de novembre; i els organitzadors, escriptors i oradors principals eren, en molts casos, socialistes declarats o de cor. És clar que amb ells s'hi uniren molts homes i dones que de cap manera no haurien acceptat el nom de socialistes.
En ciutats com Xicago, Milwaukee, etc., molt més rurals que Nova York, la campanya dels candidats obrers del novembre del 1886 seguí unes línies un xic diferents a les de la llista majoritària on hi figurava George. En certs casos, com a mínim, els homes que participaren en aquests comicis en els districtes més allunyats entenien més clarament que els novaiorquesos les qüestions reals a debat, i els principis reals sota els quals la classe obrera és i ha d'ésser en conflicte amb els capitalistes.
Després de les eleccions de novembre (1886) el Partit Laborista començà a prendre una forma encara més nítida; i en una reunió del 13 de gener del 1887, a Nova York, s'aprovà una organització permanent, una plataforma i una constitució pel Partit Laborista Unificat d'Amèrica. En aquestes hi havia, des del nostre punt de mira, certs punts febles de detall. Però el partit aleshores constituït condemnava l'actual sistema industrial, i reconeixia que l'«emancipació definitiva del treball tan sols es pot assolir amb l'abolició de la propietat privada de les forces productives de la natura». Així doncs, tenim, per primera vegada a Amèrica, la classe obrera organitzada com a partit polític diferenciat, oposat alhora als demòcrates i als republicans, que pren com a base la nacionalització de les forces productives de la natura.
Aquesta base no és prou àmplia ni prou ferma. La nacionalització de la terra és tot allò que el senyor George i els seus seguidores volen dir; i ja (el setembre del 1887) s'han allunyat dels homes que veuen més lluny i més clar que ells. A la Convenció de Siracusa de l'agost del 1887, els socialistes, per mitjans molt qüestionables, foren a la pràctica expulsats per sempre del Partit Laborista Unificat. Però els socialistes poden resistir, i probablement no serà per gaire temps. Un partit polític que repudia la nacionalització de tots els mitjans de producció i de distribució, i que sols persegueix la nacionalització de la terra, no és certament cap partit laborista.
El fet més important, amb tot, és la formació d'un partit que du fins i tot el nom de laborista. La seua direcció inicial d'homes vacil·lants i de polítics professionals era un accident inevitable en la seua evolució; tan inevitable com que finalment esdevinga una organització purament socialista.
L'exemple dels treballadors americans serà seguit ben aviat al costat europeu de l'Atlàntic. Un Partit Laborista anglès o, si ho voleu, britànic, s'hi formarà, amb un comportament similar al liberal i conservador; el seu punt de vista final serà socialista, per bé que, com el Partit Laborista Americà, haja de passar per diversos estadis preliminars; i el seu destí final, com el del seu prototip trans-atlàntic, serà l'assoliment del poder polític suprem, i després del poder econòmic suprem.
ELS vaquers de l'Oest han sigut des de fa temps objectes d'interès pels americans d'altres punts del mapa, i fets recents han familiaritzat el públic anglès amb ells en certs aspectes, però hi ha un aspecte d'aquesta classe d'homes que sembla menys conegut pels llurs compatriotes, i que és gairebé del tot desconeguda pels altres,—és a dir, la llur capacitat com a proletaris.
Per molta gent, fins fa no gaire, el vaquer era «rude i roïn», tan poc respectuós de la vida dels altres com de la pròpia, amb idees lleugeres quant a la moral, i especialment quant als drets de la propietat; habitualment ple de whisky, i sempre amb la mà al revòlver. Si els espectadors de les «funcions» on ha sigut exhibit en tots dos costats de l'Atlàntic han modificat les llurs idees respecte aquest subjecte humà, la modificació ha sigut, com a regla general, en la direcció de reconèixer el fet que no és gaire pitjor ni millor moralment que els seus homòlegs més civilitzats, i que en maneres i en físic, és en general considerablement superior a aquests.
En aquest capítol volem mostrar al lector ço que els vaquers ens han aclarit a nosaltres, que són membres diferenciats de classe no-posseïdora i amb tot productora i distribuïdora, que són al caprici del capitalista igual com l'operari del cotó de la Nova o de la Vella Anglaterra, que la llur suposada «llibertat» ja no és cap realitat. A més, s'hi donaren proves que els vaquers, com a classe, comencen a reconèixer aquets fets, i que es preocupen de fer que el públic general els conega, i, el millor de tot és que desitgen a través ja siga dels Cavallers del Treball, o de qualsevol altra organització obrera, connectar amb la massa de la classe treballadora i amb el moviment general d'aquesta classe contra la tirania dels llurs patrons.
El nostre primer contacte amb aquests fets fou a Cincinnati, i d'una forma prou estranya. Uns atents amics germano-americans, en la llur preocupació per mostrar-nos totes les vistes de la ciutat, ens dugueren a una sala de deu. La principal atracció de la funció, abans de l'arribada de sir Roger Tichborne, qui arriba la setmana següent, era per veure-la, es tractava d'un grup de vaquers. Seien de dos a tres en unes plataformes lleugerament elevades, amb la posat pintoresc, i semblaven terriblement avorrits. Aleshores, un home pulcre, vestit de forma convencional, començà a fer comentaris estereotipats d'ells en una veu prou metàl·lica com per estereotipar-la. Però, des d'una plataforma, el feren callar afortunadament, i se'ns anuncià que el senyor John Sullivan, alias Broncho John, prendria la paraula.
Aleshores, un vaquer de rostre i figura particularment atractius, d'ulls blaus, s'aixecà i féu un parlament. Per gran sorpresa nostra inicià una denúncia dels capitalistes en general i dels ranxers en particular. Ens copsà tant la forma com el fons del discurs d'aquest home. Tenia la primera, la segona i la tercera de les qualitats per reeixir en un discurs honest, Broncho John evidentment sabia de què parlava, i sentia ço què deia, el nucli del seu discurs anava des del primer paràgraf fins al darrer. A això tan sols cal afegir la crida de John als diaris de l'est que havien de fer ço que temien o defugien els diaris de l'oest, i enuncià clarament el cas dels vaquers, els llurs greuges i les llurs reivindicacions.
Quan Broncho John convidà a qualsevol interessat en la qüestió a comunicar-ho, responguerem la seua demanda, i al dia següent tinguerem una llarga xerrada privada amb ell. Els principals punts que aprenguerem d'ell mitjançant aquella conversa i el petit pamflet que ens hi donà, els assenyalarem ara. Hi ha de 8.000 a 10.000 vaquers (aquesta és una estimació de Broncho John, i és considerablement inferior al nombre real), i «cap classe no té una feina més dura,... cap rep un pagament tan pobre pels llurs serveis». La raó per la qual són tan mal pagats i treballen tan dur és prou simple.—«No tenen cap organització on recolzar», mentre que els llurs patrons tenen «una de les més fortes i sistemàtiques i, alhora, despòtiques que mai no s'hagen format per dominar al treball»... Les condicions de treball dels vaquers fan immensament difícil aquesta organització, i en molts casos del tot impossible. Es troben dispersos en milles i milles de grans planes i erms desolats, uns pocs ací i allà, de forma que l'acció concertada sembla gairebé descartada. Amb tot molts, segons sembla, «desperten davant la necessitat de tindre una lliga pròpia», que una Assemblea de Vaquers dels C. del T. o una Sindicat de Vaquers de ben segur que començarà en un futur proper. Mentre, el fet que aital lliga siga desitjada pels vaquers és prou significatiu, i encara més significatiu és que els llurs patrons temen aital unió. Un mitjà amb els quals els patrons volen previndre-ho és amb l'ordre que els homes «no llegisquen llibres o diaris». No és cap meravella que els vaquers consideren aital «ordre» com «extremadament tirànica». Un exemple patètica de la convicció dels vaquers en un moviment d'aquesta mena la trobàrem en la convicció de Broncho John que un retorn de Blaine (com a president) suposaria que «tot el robatori continuaria», mentre que l'elecció de Henry George «provocaria un canvi».
Quant a la feina i als salaris reals del vaquer. La feina és necessàriament àrdua i perillosa en extrem. Durant sis o vuit mesos l'any—és a dir, l'època de feina a les planes—no tan sols ha de romandre a la sella de sol a sol, sinó que sovint tota la nit també. Vigilar aquests enormes ramats de l'oest, mantindre el cap clar durant les estampides i els «agrupaments» no és tasca fàcil. «Vaig ésser en una partida», diu John Sullivan, «on ens obligàvem a cavalcar 200 milles abans de controlar el ramat, i durant tot aquest temps cap de nosaltres es prengué ni un moment de descans ni un most». Quan els ramats creuen corrents sovint s'agrupen, és a dir, les bèsties s'espanten i giren i giren en totes direccions menys la que toca. Com a conseqüència «molts bons vaquers s'hi han ofegat», i no és «rar que una partida necessite tres mesos o un mes per fer passar 4.000 caps per una corrent». A més, hi ha els innombrables perills de la bandes d'assaltants, d'indians, i els focs de les praderes; i, per cobrar, el ramat no tan sols s'ha de lliurar sa i estalvi, sinó que ha d'haver guanyat pes d'ençà que deixà el ranx. «La norma és, el vaquer ha d'engreixar el ramat pel camí, tant se val com s'haja d'aprimar ell mateix».
I per una feina així, els ranxers que esperen que els llurs treballadors arrisquen les pròpies vida en la cura dels animals, paguen com a molt als vaquers 25 dòlars el mes. A més, els vaquers han de tindre un gruixut barret de pell, «xaferals» mexicans (camals), un «slicker» (abric de pell), una bona sella, un «quirt» (un fuet gran de tres peus de llarg), esperons, revòlver, botes especials, etc., etc. Tot plegat li costa uns 145 dòlars. Però els vaquers que no es poden permetre aquesta despesa a l'inici, els ho subministra els ranxers, amb material que amb prou feines dura una temporada. Per això el ranxer els treu 15 dòlars mensuals del salari; com pitjor és, més cal renovar-lo, així els vaquers sempre tenen deutes.
Per raons climàtiques o pel que siga és del tot impossible pels vaquers d'aconseguir feina durant «l'aturada», i aquests homes de mantindre's ells i les famílies amb els 120 o 150 dòlars que poden guanyar en un any. No és aquesta l'única dificultat que troben els vaquers. Les llistes negres no són aparentment exclusives de l'Est d'Amèrica. Sembla que floreixen fins i tot en el Salvatge Oest, i el vaquer n'és tan víctim com l'operari del cotó. «Es pot veure fàcilment doncs», diu Broncho John, «que els vaquers tenen una lluita seriosa contra un problema real, i aquest és el sistema amb el qual la Societat de Ranxers vol que no protesten. L'experiència els ha ensenyat que demanar un augment del salari suposa l'acomiadament immediat. Però això no és el pitjor. En el moment que un home és acomiadat per qualsevol membre de la Societat de Ranxers el seu nom és enviat a tots els altres membres, i és apuntat als llibres de tots els ranxos i s'hi fa una marca negra al costat. Aquesta és la 'llista negra' dels vaquers. Farà bé en deixar el país tot d'una».
Però potser la injustícia més gran, el cas més flagrant de robatori perpetrat per aquesta grans ranxers, i que afecta tant als colons com als vaquers, és la «recollir» bestiar. «Recollir» vol dir en el salvatge oest capturar tot el bestiar sense marcar, i darrerament el dret de fer-ho l'ha reclamat l'Associació de Ranxers sota la Llei Maverick. Un coló o un vaquer aconsegueix uns pocs caps de bestiar; amb el temps augmenten, i fa uns pocs anys els podia vendre a l'Associació o a altres marxants a un «preu just de mercat». Però això no s'adeia amb els ranxers. De la mateixa forma que—per emprar els mots de Broncho John—«aclareixen» de colons la terra que han obert; de la mateixa forma que «l'agent de camins» foragita el coló de la petita llar que ha aixecada, els ranxers volen tot el bestiar—i el prenen. Qualsevol animal sense marca el reclamen. Contra aquest procediment inicu dos homes—creiem que colons—dits Cooper i Leineberger, provaren de protestar. Refusaren de lliurar el bestiar que era propietat llur. Aleshores l'Associació (els Criadors de Bestiar de Wyoming) encetaren una acció legal contra ells (el 1884) per infringir la Llei Maverick. L'advocat arguí que tot i que la llei era vigent en aquell estat, era contrària a la constitució dels Estats Units. El jutge Parks no prengué cap decisió, i el jutge Corn fallà a favor de l'Associació. Aleshores Cooper i Leineberger apel·laren al Tribunal Suprem, amb un resultat que, fins ara, no hem pogut esbrinar. Aquests casos mai no arriben als diaris de l'Est, i la majoria dels diaris de l'Oest tenen por d'ocupar-s'hi. La premsa, com tota la resta, és sota el règim terrorista dels ranxers. Mentre, la «recol·lecció» continua alegrement, i els petits colons són expoliats dels llurs petits ramats, esdevenen vaquers i esclaus assalariats del ranxers, que són tots defensos incansables dels drets sagrats de la propietat.
CAL, en primer lloc, aclarir les nostres relacions amb l'anarquisme, i les relacions entre anarquisme i socialisme.
Amb prou feines cal dir que, com a socialistes, no som anarquistes, i que ens oposam, necessàriament, del tot als mètodes i objectius de l'anarquisme. És cert que tant l'anarquista com el socialista ataquen l'actual sistema capitalista. Però l'anarquista l'ataca des del punt de mira individualista, conservador i reaccionari, i el socialista des d'una posició comunista, progressista i revolucionària. Les dues «escoles»—si hom pot anomenar escola a qui no té cap programa definit, ni cap doctrina clara—no tenen, de fet, res en comú. És característic que els atacs més violents adreçats contra nosaltres durant la nostra gira del 1886 els feren escriptors i oradors anarquistes. La premsa capitalista de Xicago ens volia penjats tot just haver arribat; el diari de Herr Most, Die Freiheit, ens apuntava ja abans d'arribar.
Aquest fet personal l'esmentam perquè és característic de les tàctiques generals anarquistes. En tot país on ha començat un moviment revolucionari, ha sorgit un petit grapat d'home (molt sovint no del tot honests, sinó dirigits o animats per agents de la policia), que es fan dir anarquistes, tot i que és molt vague i contradictori ço que entenen per aquest nom. Arreu han resultat una llast pel moviment real de la classe treballadora; arreu han resultat un perill, ja que la policia els provoca a anar a emeutes prematurs i desastrosos; i arreu, afortunadament, desapareixen un cop el moviment assoleix un poder i un sentit reals. En un mot, on la classe obrera arriba a anys de discreció, i on des d'un sentiment difús de misèrie i d'agitació ha crescut fins a la comprensió de la seua veritable situació, s'ha desvetllat a la consciència de classe, l'anarquisme es mor. L'anarquisme ensorrà el moviment internacional; endarrerí els moviments espanyol, italià i francès durant anys; ha resultat un llast a Amèrica; i el molt o el poc que existeix a Anglaterra resulta decididament una molèstia pel partit socialista revolucionari. Arreu l'anarquisme (especialment quan és inspirat per la policia) parla fort; però allà on «es parla molt de la revolució, hi ha molta via pel despotisme». El socialista creu en l'organització; creu en l'acció política, en la presa del poder polític per la classe obrera com l'únic mitjà per assolir l'emancipació econòmica completa que és l'objectiu darrer. Quant a ço que creu l'anarquista, és ben poc difícil de dir que no hi ha dos que definesquen igual les llurs idees. Però l'arbre es coneix pel fruit; i el fruit de l'anarquisme ha sigut invariablement la reacció, un retrocés del moviment, i una confusió de les ments dels homes.
Però tot i que és cert que l'anarquisme ha resultat, fins a cert punt, un llast a Amèrica, principalment perquè s'ha induït a molts americans a dir socialisme de l'anarquisme com a simple protesta, o per manca d'un coneixement acurat, no s'ha de sobrestimar el poder del pur i simple anarquisme. Hi ha un munt de soroll i de fúria, però això no vol dir res. En el llur autèntic baluart, Xicago, els fets els han ensenyat la follia de les llurs pròpies doctrines; i a les eleccions del novembre del 1886, no hi havia obrers més partidaris dels candidats laboristes que els anarquistes, que fins aleshores havien aprofitat qualsevol oportunitat per denunciar l'acció política dels socialistes. A més, cal tindre en ment que gairebé tots els mots dits pels principals acusats al judici de Xicago, de qui ens ocuparem més endavant, els poden assumir els socialistes; ja que hi predicaven no l'anarquisme sinó el socialisme. De fet, qui compare l'elegant discurs de Parsons el 1886 amb el de Liebknecht en el judici d'altra traïció a Leipzig, trobarà que els dos són pràctica idèntics.
El nostre propi antagonisme a les doctrines anarquistes, per tant, ens obligaven més, mentre èrem a Amèrica el 1886, a fer tot el possible per demanar pels anarquistes de Xicago la justícia que se'ls hi negava. Era el nostre deure, i en feren la nostra feina, de parlar en totes les reunions que fèrem a Amèrica a favor d'un nou judici pels anarquistes condemnats de Xicago. I això es basa en el següent:—
(1) El judici tingué lloc massa a prop dels fets del 4 de maig del 1886, des del punt de mira del temps.
(2) El judici tingué lloc massa a prop del fet del 4 de maig des del punt de mira del lloc. Calia un canvi de lloc per fer justícia. Això es reconeix en el cas dels policies quan són acussats d'assassinat. Així un home d'una agència privada de detectius, Joy, arrestat el novembre del mateix any acusat de disparar un begley, en mig d'una multitud desarmada i pacífica, no fou jutjat on passaren els fets.
(3) Les detencions es feren sense cap garantia legal. Aquesta afirmació és certa, no tan sols pels vuit homes sentenciats, sinó per molts altres, que foren així detinguts il·legalment, empresonats quatre mesos, i després alliberats sense ésser ni tan sols duts a judici.
(4) La policia entra a les cases, oficines i despatxos dels acusats, i en van prendre les pertinences sense que s'hagués signat cap ordre de registre.
(5) Durant el judici i després del seu tancament la policia realitzà, a intervals calculats, descobertes oportunes de bombes i similars a Xicago. Aquestes descobertes eren simultànies amb qualsevol desvetllament d'un sentiment públic en favor dels acusats. Així, es descobriren quatre màquines infernals un mes després de la detenció, i de fet es provà de emprar aquesta descoberta com a prova contra els empresonats. En opinió de molta gent aquestes bombes descobertes per la policia, també hi havien sigut amagades, per la policia.
(6) El jurat es composava, si més no en part, d'home amb prejudicis contra els acusats. Entre els molts que foren assenyalats pels advocats dels presoners hi havia un qui admetia que s'havia format una opinió clarament afirmativa de la llur culpabilitat abans de l'inici del judici, i qui era cert que cap mena de proves somouria aquella opinió. El jutge Gary refusà l'objeció a aquest home, i participà en el jurat. A banda d'aquest cas especial, hi havia proves generals que el jurat fou manipulat. Citam del Chicago Inter-Ocean del 2 d'octubre del 1886. La petició al jutge Gary d'un nou judici es féu l'1 d'octubre. «El fedatari d'E. V. Stevens, un viatjant de comerç,... afirma que aquest coneix bé Otis S. Favor; que sap que el darrer és íntim de Ryce, el gutzil especial; que ha sentit Favor dir que Ryce li havia dit amb ell en la seua presència i en presència d'altres, mentre Ryce es dedicava a llistar jurats, els següents mots: 'me n'ocup d'aquest cas, i sé que vull dir. Aquests paios seran penjats com hi ha mort. Hi fic homes que els advocats refusaran i veuran denegats els seus refusos'. Els advocats deien que Favor havia refusat d'aparèixer a la cort per testimoniar obertament o a través de fedatari, tot i que hi era obligat per ordre del tribunal. Per tant demanaren que el tribunal emetés imperatiu per obligar Favor a assistir... El jutge Gary: 'desestim la moció'».
(7) El jutge no fou honest. Ja s'hi han donat dos casos. Considerà improcedents qüestions relacionades amb si la policia havia ofert diners als testimonis de l'acusació. Considerà procedent la introducció de fragments traduïts d'una obra de Most, tot i que no hi havia cap prova que cap dels acusats haguessin vist mai el llibre, i tot i que se sabia que dos d'elles (Parsons i Fielden) no sabien llegir en la llengua en la qual s'havia escrit el llibre. Aconsellats pels advocats, quan demanaren que no s'introduís una prova com aquella, el jutge Gary digué, «seieu, i no feu escenes». Permeté que la roba ensangonada dels policies morts fos introduïda al tribunal. Quan protestà el capità Black, el fiscal Grinnell digué, «podria portar els cossos esmicolats dels policies», el jutge Gary no féu cap reprovació. Desestimà una objecció a una prova com eren les converses entre els presos i la policia. Davant el consell dels advocats, que en demanaven l'exam, digué, «crec que demanau massa». Quan el jurat donà el veredicte i la sentència, testimonis inconstestable afirmen que el jutge anà a la seua dona, que esperava el resultat, i digué, «tot bé, mare. Set per penjar, i un a quinze anys. Tot bé».
(8) El representant de l'acusació, el senyor Grinnell, era apassionat i verinós. En el seu discurs inicial denuncià els acusats com a «forasters sense déu». Quan s'esmentà el grup «Freiheit», calgué que li traduïssen aquest nom familiar en alemany, i el seu comentari fou, «o, sí, llibertat per enviar la gent pels aires!». S'esforçà per emprar la descoberta posterior de les màquines infernals (veieu a dalt) com a prova contra els acusats. Quan per l'escriptori, robat i esbotzat per la policia sense ordre, s'hi trobà la clau, que era en possessió d'Spies, es demanà que les claus tornassen al llur propietari. «O, ja no les necessitarem!» deia Grinnell.
(9) Els testimonis que forniren les proves que condemnaren els homes foren sobornats. Wilhelm Seliger, primer testimoni de l'estat, havia viscut en la comissaria, admetia nombroses converses amb la policia, i la recepció de diners d'ells, i es contradeia en punts essencials amb els testimonis alhora independents de l'acusació i de la defensa. De Gottfried Waller, el segon testimoni de l'estat, s'hi poden fer les mateixes afirmacions. El testimoni més important, dit Gillmer, que ho veié tot—veié Schnaubelt (mai detingut) llença la bomba, veie Spies encendre-la, Raw Fischer amb ells—era un mig-rodamón, sense feina, que vivia a la presó, que no va dir res d'allò que havia vist ni en el moment ni en els dies posteriors. Sabia tots els detalls de la constitució i dels trets dels homes implicats, però ni un sol mot de les paraules. Shea i Jansen, dos detectius, el segon dels quals havia sigut en una organització anarquista amb altres policies durant setze mesos, i una sèrie de reporters de premsa, la majoria íntims de la policia, completaven la llista dels testimonis de l'acusació. Shea confessà que havia provat de fer que Spies signàs un paper incriminador en la presó, sense deixar-li'n veure els continguts. Jansen assistia a reunions secretes, i fornia la policia amb notes d'elles. Quan es volia que els anarquistes entrassen en acció, consideradament hi ajudava. Un tal Malcolm MacThomson sentí una conversa comprometedora entre Spies i Schwab, on s'esmentaven «pistoles» i «policia», i la qüestió, «hi haurà prou amb un?». Confessà que no entenia un mort d'alemany, i es demostrà que Spies i Schwab sempre parlaven alemany entre ells.
Contra això s'hi poden contraposar les llurs pròpies contradiccions i les proves d'un exèrcit de testimonis independents. Aquests demostraven que la trobada de Haymarket era pacífica i ordenada, que hi havia moltes dones presents, i que no s'hi feien discursos incendiaris. Així, un tal Freeman veié Parsons, Fielden i Spies, no en l'arbreda sinó en el carro; sentí que Parsons proposava ajornar-ho ja que plovia; sentí Fielden que deia, «ja estic. Esperau un minut, i aleshores anam». Aquest testimoni contradiu les proves policials. El doctor James Taylor, de 76 anys, era a l'arbreda en el moment que la bomba fou llençada des d'un punt situat a vint peus de l'arbreda. Testimonia el caràcter perfectament pacífic de la trobada fins que la policia hi intervingué.
Però s'ha de citar especialment el batlle Harrison. Era present a la trobada fins vint minuts abans de l'explosió. Havia acordat amb el cap de policia que calia dissoldre-la si no era pacífica. Després d'un munt de discursos temia que arribà el punt que hagués de dissoldre-la, i es decidí a fer-ho tan bon punt hi hagués l'amenaça de qualsevol ús de la força. El discurs de Parsons era de caire polític. Els testimonis digueren al capità Bonfield (cap de policia) que era un discurs molt tranquil. Des de la comissari se li digué a Bonfield que no hi hauria cap problema, i que seria millor que enviàs els homes a casa. Aleshores s'anaven, creient que tot anava bé.
(10) La premsa americana fins a cert punt, i els diaris de Xicago de forma considerable i el Times i especialment el Tribune d'aquella ciutat fins a un extrem repugnant, clamaren pel penjament d'aquests homes. Res de més indecent, indigne i paorós que els articles de Chicago Tribune no ho hem vist mai, al llarga d'una experiència força gran i variada de periodisme. Si aquests homes són finalment penjats, haurà sigut obra del Chicago Tribune. I com a prova que els condemnats ho foren no perquè les proves mostrassen que eren assassins, sinó perquè mostraven que eren anarquistes, n'hi ha prou amb una citació del Tribune: «Xicago penja els anarquistes». No hi ha mots per qualificar-ho: «Xicago penja els anarquistes».
Durant els mesos del setembre al desembre del 1886 hi hagué un canvi en el sentiment popular. Els discursos i els escrits de molts homes i dones, del tot oposats a les doctrines anarquistes, la crida constant al sentit de justícia del poble americà, la recuperació gradual d'aquest de l'estat de por irracional que els fets de maig i els infames articles periodístics li havia provocat,—aquestes i d'altres coses tingueren efecte. Per les eleccions municipals del novembre una gran part de l'opinió pública defensava un nou judici. Aleshores hi hagué el sotrac de l'èxit del Partit Laborista a les eleccions. Des d'aquell moment fou segur que els homes no serien penjats el 3 de desembre. El Dia d'Acció de Gràcies (25 de novembre), el capità Black, el magnífic advocat dels anarquistes de Xicago, obtingué una suspensió de l'execució.
L'abril del 1887 rebèrem del nostre amic, el capità Black, les còpies impreses de la seua exposició i argumentació, i de la seua argumentació oral davant el Tribunal Suprem d'Illinois el 18 de març. En la lletra que els acompanyava, datada el 6 d'abril, hi escriu: «deixau-me dir com a advocat que el consider [l'argument] incontestable, i sé que no n'han fet cas, tot i que a l'altra banda hi han fet arguments que arriben a les 546 planes... Crec que l'oposició espera realment una anul·lació del judici; i personalment hi confii absolutament en aquest resultat».
L'opinió dels periodistes de la millor classe era en general la mateixa. I l'opinió de gairebé tothom, quan el pànic furiós inicial era superat i el judicí calm hi prevalia, era, ja el desembre del 1886, que a menys que la policia aportàs noves proves concloents i molt més fiables, en el segon judici, cap jurat declararia culpable els anarquistes de Xicago d'assassinat.
D'una cosa no hi ha pas dubte. Després dels viatges d'Ulysses i l'entrada en contacte amb els Cavallers del Treball, els central-sindicalistes, i d'altres, en moltes ciutats, podem dir amb confiança que la gran majoria de la classe obrera era de l'opinió que s'havia fet una injustícia. És clar que aquesta majoria no eren anarquistes. No eren ni tan sols socialistes. A les doctrines—les doctrines esmentades—dels vuits homes sentenciats s'hi oposaven tan intensament com qualsevol socialista. Però consideraven que no s'havia fet justícia.
La situació actual d'aquest conegut cas (al 19 de setembre del 1887) és que el Tribunal Suprem d'Illinois ha refusat l'aplicació d'un nou judici, i n'ha confirmat la sentència i fixat com a data d'execució l'11 de novembre. Probablement s'apel·larà al Tribunal Suprem dels Estats Units. Sembla impossible que es puga dur a la mort homes amb aital manca de proves com les aportades contra els anarquistes de Xicago, i si són executats no tenim cap vacil·lació en dir que el poble americà serà culpable d'un covard i brutal assasinat.
Hem trobat assenyat de mantindre en aquest volum ço que escriguèrem originalment el maig del 1887, ja que llença llum en els fets posteriors relacionats amb els anarquistes de Xicago, i pels trets comuns que hi té amb els judicis en una societat capitalista contra els homes el pitjor crim dels quals és l'antagonisme a aquesta societat.
POSAM fi a aquesta sèrie de notes de la secció americana del moviment obrer amb una curta referència a persones qui coneguèrem als Estats. Aquest relat inclourà breus records de Henry George, els companys de Sinaloa, defensores del sufragi femení, com ara les senyores Hinton, Schevitch, Black, Morgan i Vrooman.
Henry George.—Als lectors anglesos no els hi cal cap descripció de George o de les seues idees. És molt més important mostrar com ell i elles han canviat pel moviment que els força a anar-hi al davant el novembre del 1886. Ens vam trobar amb Henry George a la darreria del setembre (el dia 29). Ja havia sigut nominat pel càrrec de batlle de Nova York, i les eleccions eren previstes el 2 de novembre, mentre que nosaltres deixàvem Nova York el 2 d'octubre després d'una gira agitativa d'onze setmanes. Aleshores, sota aquelles circumstàncies, com que ell i nosaltres sosteníem les nostres posicions respectives, s'entèn que la nostra conversa passàs per moments problemàtics, i, per més llibertat per totes dues bandes, es convingué des del principi que seria una conversa privada. Com que d'ençà d'aquell dia no hem tingut cap oportunitat de trobar-nos de nou amb Henry George, les nostres notes d'ell i de les seues reaccions s'han d'entendre com limitades a les opinions i les expressions, a la publicació de les quals tenim raons per creure que no tindria ni podria tindre cap objecció.
Henry George és un home petit, amb uns ulls blaus exageradament clars que semblen exagerament honests, una boca recta, barba roja, i calb. És de maneres agudes, ràpides però no brusques, i extrovertit. Creu—els seus llibres són expressió del seu credo—que la qüestió de la terra és a la base de tot. Resoleu-ho, sembla pensar, i els mals de la societat disminuiran i s'esvairan. No considera, com els socialistes, el sistema de producció i distribució de mercaderies, amb la seua propietat privada dels mitjans dels quals la terra no n'és més que un, d'aquella producció i distribució, com la base de la societat moderna, i per tant dels mals d'aquella organització. I no veu com, des del nostre punt de mira, aquesta idea seua és especialment insostenible a Amèrica—el país a on el mètode capitalista hi arribà ja fet, i on ara existeix en la seua forma més brutal i descarada—el país on, alhora, la major part de la terra no ha sigut encara ni reclamada ni cultivada, i el país on, probablement, la propietat camperola és majoritària.
Però a partir d'aquest, creiem, error econòmic quant a la base del nostre actual sistema i la necessitat d'atacar primer la qüestió de la terra, no s'ha d'imaginar que Henry George no reconeix cap altre mal que els relacionats amb la possessió de la terra i no que desitja cap altre remei que els relacionats amb la tinença de la terra. La seua resposta, datada el 26 d'agost del 1886, a la Conferència d'Associacions del Treball, quan li demanaven si es presentaria com a batlle, n'és una prova. Vet ací una o dues citacions. «Les condicions generals que, malgrat el fet que el treballador és el productor de tota la riquesa, fan el terme de treballador sinònim de pobre... El partit que faça en la qüestió de l'esclavatge industrial ço que el Partit Republicà féu amb l'esclavatge de propietat... serà un partit obrer... He vist la promesa de l'arribada d'aital partir en el creixent malcontentament del treball amb les condicions socials injustes... Els errors del nostre sistema social... Tan sols hi pot haver una classe ociosa quan hi ha una classe desheretada».
En aquestes citacions hi ha quelcom més que una condemna del sistema agrari. «Condicions generals», «esclavatge industrial», «condicions socials injustes», «els errors del nostre sistema social» són els termes emprats. Clarament, Henry George reconeix que la societat va mal, i enlloc d'aquesta lletra s'hi refereix a la terra com la base d'aquests mals. De fet, el mot «terra» no hi apareix a la lletra. Malauradament, tan clar com és el reconeixement de la corrupció del nostre sistema social, és a dir, del nostre sistema capitalista, enlloc d'aquest document no afirma clarament quina creu que és l'arrel d'aquesta corrupció. Tan sols en un passatge hi dóna una pista. «El fonament del nostre sistema rau en els nostres governs locals». És en aquests «governs locals» que el nostre sistema capitalista o comercial apareix en la forma més concentrada, mediata i concreta.
Quant al remei immediat, Henry George, gens estrany com a candidat potencial a la batllia de Nova York, és més clar. Aquest és l'acció política. «He cregut des de fa temps que el moviment obrer no pot aconseguir gaire fins que no entre en política», i «la disposició creixent d'anar més enllà del camp dels sindicats a l'esfera superior de l'acció política», són dues frases de la lletra ja emprades.
Ara bé, alhora que quant al remei immediat les opinions tot just citades de George es confirmaren més i més fortament al llarg de la contesa electoral, les seues opinions quant a la causa real de les «condicions socials injustes» prengueren una forma més clara. Empès al contacte estret i constant amb els homes i dones que eren la vida del moviment conegut a Nova York pel seu nom, homes i dones qui eren, com ja hem dit, veritables socialistes, aquest home, una gota d'escuma en la cresta momentània de la gran i abassegadora onada d'un moviment popular immens, es veié força conscientment o inconscient a fer declaracions més i més clares quant a la propietat privada dels mitjans de producció i distribució. Aquestes declaracions es poden trobar arreu dels seus discursos de setembre i octubre, i en les seues lletres obertes a Abram Hewitt, el candidat capitalista; i el nombre i la claredat d'aquestes augmentà a mesura que s'apropaven les eleccions a batlle. No tenim espai per citar-les totes—i citar-ne tan sols una part seria de poca vàlua; però d'elles i del resultat del 2 de novembre, i del curs dels esdeveniments d'ençà d'aleshores, venturam una profecia pel que fa al futur polític de Henry George. Com els Cavallers del Treball, arribarà a la cruïlla, i es trobarà amb un camí que va endavant i un altre que va endarrera. Com d'aprop es troba d'aquest punt trencador ell ho hauria de saber millor que qualsevol altre home. Però caldrà prendre una decisió. Anirà endavant amb el partit laborista resol a la nacionalització, no tan sols de la terra, sinó de les matèries primeres, la maquinària, els mitjans de crèdit, el capital, o caurà de nou cap enrera en els rengles dels antics partit i hi serà absorbit?
La qüestió la responen els fets de la Convenció de Siracusa, i el propi senyor George, en la seua publicació, l'Standard. Henry George es declarà contrari al socialisme al Standard del 6 d'agost del 1887, en una sèrie d'articles que posaven en evidència la més astoradora ignorància de contra què es declarava contrari. En fer-ho triava l'opció de les dues que hem esmentat, i eliminava qualsevol possibilitat de retorn. Pel que fa al moviment real de la classe obrera, s'ha arruïnat.
Els companys de Sinaloa.—Aquests són un grup d'homes i dones que han obtingut una possessió de l'estat de Sinaloa a Mèxic, que es fan dir la Companyia de Crèdit Financer i que han planificat i construït una ciutat i es proposen de viure-hi com si fos una mena de Zoar entre les ciutats de la plana. El president és Albert K. Owen, que no té res a veure amb Robert Owen; el tresorer és John W. Lovell; l'advocat és Lewis H. Hankins; el secretari, Davitt D. Chidester; el representant a Ciutat de Mèxic és Ignacio Pombo. Els departaments de Dipòsits, Supervisió, Dret, Motors, Policia, Transports, Diversificació, Educació, Ramaderia, Farmacia, tenen cadascun un cap. Entre aquests «caps» hi ha Edward i Marie Howland, dos dels nostres primers contactes a Amèrica, i dos dels qui ens deixaren la més profunda impressió de sinceritat i honestedat. La intenció es formar una altra «comunitat» de les quals Amèrica no n'ha vist poques, amb una combinació de vida comunista a dins i de vida capitalista a fora. Aital combinació és, tal com ens sembla a nosaltres, tan sols un intent més d'arribar a un compromís entre el sistema antisocial d'avui i el sistema social de demà, condemnat d'antuvi per la seua pròpia natura intrínseca.
Aquesta ja era la intenció de l'ordre de Fourier i Saint Simon, i probablement es trobarà amb el mateix destí patit per totes les empreses d'aquesta mena. L'establiment de petites illes de comunisme més o menys incomplet en mig de l'actual mar del mètode de vida capitalista, tan sol pot acabar amb la inundació de les illes pel mar. La necessària petitesa de dimensions amb la qual s'hi pot fer un experiment així en dificulta el succés. És cert que l'esquema general de la comunitat de Sinaloa segueix unes línies més àmplies i profundes que, potser, cap altra de les que ja s'han iniciades. Amb tot, el flagell de la societat moderna no és resoldrà probablement d'aquesta forma. El succés d'un experiment així, si assumim que l'obté, seria un encoratjament, possiblement àdhuc un exemple, als obrers. Però probablement la solució final del flagell serà la conquesta del poder polític en tots els països pel partit proletari, per la posterior conquesta del poder econòmic, i per l'abolició de la propietat privada dels mitjans de producció i de distribució, que duria a una societat comunista que abastaria tota la nació. Cal afegir-hi, amb tot, que si l'honestedat d'intencions, integritat, alt sentit d'honor i de bellesa de vida pogués assegurar el succés d'aital empresa, la de la comunitat de Sinaloa, si ho jutjam pels membres amb qui vam tindre relacions personals, és assegurat.
Era a casa del tresorer de la comunitat de Sinaloa, John Lovell, on ens trobàrem amb Henry George, i també amb una de les dones sufragistes representatives d'Amèrica, la senyora Devereux Blake. Amb una altra d'aquestes, la senyora Isabella Beecher Hooker, germana del final Henry Ward Beecher i de la senyora Harriet Beecher Stowe, passàrem potser les hores més felices i segurament les més pacífiques de la nostra estada a Amèrica. Podem dir un mot o dos de la nostra experiència amb les dones americanes que són al capdavant de la batalla per l'extensió del sufragi al llur sexe.
Semblen similars i alhora diferents a les llurs germanes angleses que lluiten en el mateix camp. Som com elles en la llur incomprensió del fet que la qüestió de la dona és econòmica i no merament sentimental. La posició actual de les dones resta, com tot en la nostre complexa societat moderna, en una base econòmica. La qüestió de la dona és la de l'organització de la societat en general. Les dones sufragistes americanes són com les angleses en el fet que, com a norma general, són benestants. I són similars en no fer cap suggeriment per canviar ço que hi ha a fora dels límits de la societat actual.
Però les sufragistes americanes difereixen de les angleses és un aspecte molt important. Són disposades i delitoses de sentir les idees d'altres escoles que tenen un xibolet que no és idèntic a la llur. Comencen a entrendre que aquesta qüestió especial és tan sols part d'una molt més gran. Comencen a tendre que tan sols es respondrà satisfactòriament i completament quan se solucione el gran problema econòmic. Les dues dones abans esmentades, i d'altres de la mateixa escola que elles, escolten amb atenció qualsevol intent d'exposar la solució d'aquest problema i del seu mètode, i són disposades a implicar-se en la lluita més àmplia de l'emancipació dels obrers així com de l'emancipació del llur propi sexe.. I en aquesta perspectiva més àmplia del combat per la llibertat no hi ha és clar cap menyspreu de la qüestió específica de la dona; ni cap oblit de la dona en la concepció més general.
Una altra diferència entre les dones «avançades» americanes i angleses és que les primeres són molt més extrovertides. Diuen les coses honestament pel nom i no són com les angleses, temeroses que les consideren «impròpies». Quan la Pall Mall Gazette i el senyor Stead tractaven de determinades qüestió que de ben cert afecten les dones molt més que els homes, hi aparegué una lletra molt planera de la qüestió, i una sèrie de dones «avançades» ben conegudes a Anglaterra s'afanyaren a ésser la primera en signar-la. Però la por d'aquella membre del llur sexe el nom de la qual es Grundy els hi arribà, i gairebé totes tot d'una començaren a excusar-s'hi. No és que haguessen alterades les llurs opinions; tan sols temien de fer-les públiques. Entre les dones avançades d'Amèrica aquesta covardia és impossible.
El coronel Richard J. Hinton.—Un contacte de Nova York, anterior fins i tot al matrimoni Howland, i un home tant sincer i honest com ells. Anglès de naixement i de formació cartista, Hinton arribà a Amèrica en el costat correcte de les coses polítiques, i hi ha romàs i, al capdavant, sempre d'ençà d'aleshores. Hi fou durant tota la Guerra Civil, i comandà des de Boston els primer cos de combatents i escriptors periodístics pel Nord. Era amic íntim d'Ossawatomie Brown—John Brown, com el coneixen els anglesos—i hi havia gairebé tantes ofertes i tan grans pel seu cap com pel del seu amic. D'ençà que la guerra s'acabà, Hinton ha treballat en el periodisme; i quan es formaren les Oficines Laborals, prengué un càrrec oficial, que encara conserva, en elles. Però mai no ha deixat de lluitar ni d'escriure. D'ençà que la batalla pels esclaus negres fou guanyada, s'hi ha implicat en favor dels esclaus salarials. Sempre actiu amb la ploma i amb la llengua en tot movement, petit o gran, per la llibertat més gran de tot classe, mai no ha perdut de vista del més gran de tots els moviments que és destinat a empassar-se tots els altres, com la vara d'Aaron les dels mags. Cap home ni cap dona d'Amèrica és més clar que ell en la percepció de totes les lluites diverses que hi ha ací i allà, ara i després, en la gran lluita única entre la classe treballadora i la propietària. I, siga quina siga la forma que assumesca aquesta lluita durant els molts anys que esperam, en bé de l'home, Hinton puga viure, és segur que la seguirà de prop, i que la seua energia, entusiasme i valentia serà d'una vàlua incalculable. També és igual de segur que la seua dona, una irlandesa de natura i rostre bells, serà al seu costat, enfortint-lo a ell i a la llur causa.
Sergius Schevitch.—Un cosmopolita de cosmpolites. Rus de naixement, aquest home remarcable parla i escriu perfectament alemany, francès, anglès i americà, i per ço que sabem, una mitja dotzena d'altres llengües. Pot dirigir un diari i adreçar-se en una trobada en qualsevol de les cinc llengües, si comptam l'americà i l'anglès com dues. No tan sols parla i escriu americà,—hi pensa. Té una comprensió tan clara de les condicions socials dels Estats, de la situació política, de la situació del moviment obrer, com el propi Hinton; i aquest íntim coneixement de la terra que ara l'adopta s'acompanya d'un coneixement no menys íntim del moviment general europeu i dels seus detalls en els diferents països. Durant un temps Schevitch fou editor del New Yorker Volkszeitung, la publicació obrera alemanya més important d'Amèrica. Renuncià a aquest càrrec únicament per ésser editor de The Leader, un diari que comença just abans de les eleccions del novembre del 1886 com a partidari de Henry George en la seua candidatura a batlle de Nova York. Després de les eleccions el rotatiu continuà com a òrgan de les classes treballadores, i tant Hinton com Schevitch hi prengueren posicions, i el darrer encara hi és al capdavant. Físicament, Schevitch és tan remarcable com mentalment. És d'un físic magnífic, i d'un rostre ben atractiu; la seua veu és particularment forta i dolça. La seua dona, una actriu de considerable talent, era Helena von Rackovitz, l'heroïna del duel que acabà amb la mort de Ferdinand Lassalle, i l'heroïna de «Comediants tràgics» de George Meredith, un llibre el deute del qual amb les pròpies memòries d'Helena von Rackovitz amb prou feines ha reconegut el seu distingit autor.
El capità William Black.—Un altre gegant físic i mental, però ara americà pur. El seu nom ha voltat el món com a advocat dels anarquistes de Xicago, i a ell, més que a tota la resta del món plegat poster, deuen la llarga remissió de la llur sentència, i li deurien tota commutació, si finalment arribàs aquesta commutació. Fou en la llur presó que un de nosaltres es trobà per primera vegada amb Black. A una banda de la reixa de ferro de la garjola de comtat de Cook hi havia vuit homes, set sota sentència de mort i un sota una condemna de quinze anys. En la nostra banda hi havia uns pocs visitants homes i dues dones. Una d'aquestes era la senyora Neebe, dona del vuitè presonar. Ara és morta. L'altra era la senyora Black, una dona brillant, enèrgica i petita. Ella i el seu marit gairebé mai no deixaven de fer com a mínim una visita diària als homes, ja fos a les 9.30 del matí o a les 4 de la vesprada. La presència de tots dos, fins i tot quan no parlaven amb un dels presoners o entrecreuaven un petit dit amb un d'ells a través de la reixa (l'única forma possible de donar-se la mà), ha hagut d'ésser un gran consol. El seu coratge animós i fe entusiasta en l'obtenció darrera de la justícia eren, sense dubte, de gran ajut pels condemnats. Però encara més útil, potser, ha hagut d'ésser la presència del seu marit. Era fàcil de distingir-lo d'entre els presents. Sis peus llargs d'alçada, i d'una constitució de proporcions perfectes, amb cabell llarg i força blanc, un bigoti fosc i imperial, i uns ulls molt forts i aguts, com els tenen tan sols els reis i les reines entre els homes.
Tan sols unes poques hores després ell i la seua indomable i petita dona eren amb nosaltres, i durant la nostra estada de quatre dies a Xicago amb prou feines no passar cap sense una visita d'ells per bé que, d'acord amb l'afirmació de la senyora Black, el seu home era qualsevol cosa menys un home «de compliments». Afortunadament per nosaltres els cinc o deu minuts de trobada amb ells semblaven arreu hores amb nosaltres i hores de les més memorables de totes del nostre temps a Amèrica. Trobàrem la dona afectada per l'amable varietat de l'anarquisme que ataca els qui no han estudiat ni la història ni l'economia de la qüestió, i dels qui, en veure homes injustament tractats perquè reben un nom particular, adopten dretament aquesta mateixa denominació. Però el marit era força «raonable». Defensava els seus clients com a homes injustament tractats. Era completament d'acord amb els llurs discursos socialistes en el judici, però no amb els anarquistes que hi subscrivien abans. Reconeixia completament la necessitat d'una educació d'una organització, d'un programa política, així com la no menys necessària agitació; i així ho creia, en aquest sentit, la seua dona.
Res no era més interessant que veure com en Black l'home entusiasta i pràctica s'hi fusionaven i alhora es mantenien diferenciats. Podia discutir el futur del moviment obrer amb un foc contagiós; el moment següent, si li demanàveu una qüestió del judici de Xicago i de les apel·lacions que cursava, era l'advocat calm i contingut, de l'opinió purament legal del qual podeu confiar tan fortament com de la seua fidelitat insobornable a qualsevol causa en la que cregués.
Black també havia anat a la guerra, i les seues històries d'aquella època eren tan delicioses com les «Mil i una nits». I el més deliciós de tot era quan els nostres dos amics cantaven l'Himne de Batalla de la República. Més d'una vegada l'havia cantada durant la marxa, quan els seus homes li demanaven una cançó; i la cantava en les nostres cambres de l'hotel amb un ritme i un to a la veu com si marxàs al capdavant de la companyia. Si tan sols un «tambor» (anglès, viatjant de comerç) de Xicago hagués mirat a la nostra cambra a les 10 d'aquell matí de novembre i hagués vist Black tronar la Cançó de Batalla del Nord, la seua dona fent les «rèpliques», dues altres persones sentint-los, crec, que amb llàgrimes als ulls, per quins quatre assos ens hauria pres!
William Morgan.—Un altre amic de Xicago; treballador en el sentit habitual del mot, i un exemple ben típic del millor tipus. Artesà a Birmingham als inicis, aquest home és físicament una curiosa antítesi a Black. És considerablement per sota de l'alçada mitjana, i de la corpulència que habitualment produeix l'herència de generacions d'artesans; però mentalment figura amb Hinton i Black en el nostre record. Socialista obert i declarat i un home de tota confiança, mai no amagava les seues opinions, mai no negava els seus principis, mai no es vinculava a cap home o a cap partit. Amb tot gaudia d'una bona situació en certes obres ferroviàries, creiem; i era tanta la seua influència entre els seus companys de feina que en més d'una ocasió havien abandonat, sota el seu consell, una vaga inútil, mentre que en d'altres havien realitzat moviments similars amb èxit. A Morgan, més que a cap altre, s'hi devia l'excel·lent organització del moviment obrer de Xicago que aconseguí 25.000 vots el novembre del 1886, i forçà emporuguits demòcrates i republicans a una aliança, ofensiva i defensiva, contra el nou tercer partit. I el coratge de Morgan no és inferior a la seua integritat. Mantingué el cap fred i clar durant tota l'època de terror que seguí a la bomba que matà els policies del maig del 1886, gradualment aplegà a d'altres, amb el cap fresc i clar, i amb el llur ajut resistí el pànic irracional. I quan celebrà la trobada pública a Xicago que, d'acord amb el Chicago Tribune i el Times, calia prohibir prèviament, i després dissoldre-la amb la policia, amb «amenaces i matances» així com amb les detencions i l'empresonament i penjament de tots els principals responsables, fou Morgan qui la presidí. Però, quan escrivim així d'aquest honest, solitari i fidel obrer pel socialisme, recordam que seria el primer en assenyalar que hi ha dotzenes i centenars com ell a Amèrica. És impossible ara recordar tot els homes i dones de vàlua, amb cors sincers i caps dotats, del moviment, que ens trobàvem a cada ciutat que visitàvem; però qualques noms, per satisfacció nostra, els volem ficar com a record. Tan sols cal recordar que una altra llista qualsevol—i molt més llarga—es composaria d'homes i de dones, tan honests i fiables, tan sols si tinguéssem espai i la paciència dels nostres lectors. A Xicago Morgan té, entre d'altres col·laboradors, a Warner i Krüger; més a l'oest a Kansas City hi ha Teske i Ruf (cigarrers, socialistes autodidactes); i Trautwein («ein ganz gewhnlicher Schneider»); a Cincinnati, Walster (editor de la Zeitung), Borckhauser, i Fritz; a Springfield, Massachussetts, Mielliez, Mache i Nagler; en la seua homònima d'Ohio, els Hruza, home i muller; Brown de Boston; Mueller de St. Paul's; i el trio, Nymanover, Evers i Blumenberg, a Minneapolis; Harris a Brooklyn; Seller i Busche els col·laboradors de Bridgeport i Newhaven; Winter de St. Louis; Nicolai de Louisville; Paul de Davenport; Eberding de Bloomington; Dorn de Baltimore; Grahamer de Wiliamsport; Osborne Warde i Heidemann de Washington; i la família Blatz de Milwaukee. Molts noms, especialment els dels treballadors, els ometem en memòria de la llista negra.
Ens agradaria descriure un dels noms d'aquest fragment de llista. Però fer entendre qualsevol que no haja conegut Otto Walster quina mena d'home és aquesta ànima estranya, necessitaria com a mínim un George Meredith, si no un Heine o un Balzac, o aquests dos en un. Hi ha dos aspectes de la poesia d'un moviment com el del socialisme. Un el forneix el proletariat genuí, amb els llurs patiments, el llur desvetllament, el llur sentiment després de l'esperança, la llur aspiració, la llur comprensió, la llur resolució i la llur victòria, i d'aquesta cançó tan sols s'han cantat confusament els primers versos. La veu clara d'aquets, i més encara, el toc de batalla i el del triomf encara no han sonat.
Però l'altre aspecte de la poestia del moviment obrer ja té una forma més definida i diferenciada. L'aporten les ànimes artístiques que, famejades en el desert actual, marquen la terra promesa del futur, i la marquen amb la forma que canten. Un d'aquests és Walster. Poeta, dramaturg, novel·lista, un artista fins al moll de l'os, arriba fins al nivell habitual dels homes de forma que pot contribuir a liderar homes. Fa el camí del desert alhora més planer i més suau. Marxa aparentment sense preocupacions, amb una mena de moviment diabòlic; però no es perd cap flor del camí; no, de fet en planta moltes ell, i per les ànimes menys afavorides alegra tot el viatge amb una genialitat eterna i amb sortides d'un humor exquisit i patètic.
Quan no treballa en la seua publicació, hi passejava desmanyegat amb les mans enfonsades en les butxaques del seu llarg i gran abric, i amb el seu barret desmanyegat col·locat cap endarrera, devorava castanyes, ens ho ensenyava tot, i comentava tot allò que ens mostrava amb un enginy infinit, gens forçat ni obtrús. Ens duia a panorames, a sales de deu, a salons, a cafes chantants, a teatres. No era en un d'aquests que la seua atenció es distreia de l'escenari amb una parella que hi havia davant, de la qual el representant del sexe desapacible tenia les orelles més grans i més protuberants mai lligades a un cap humà? Eren com les aspes d'un molí; i Walster les hi observà durant més d'un acte. Aleshores, quan encara les contemplava astorat, digué, com per ell mateix, «Und sie liebt ihn!».
Els nois Vrooman.—Deixau-nos acabar amb una descripció més en el to de la de Walstern, els objectes de la qual no són de menor interès pel moviment americà. La jovenesa de molts dels agitadors i escriptors de la classe obrera és, en un país tan jove, de molta vàlua. A Cincinnati dos nois anàren a veure'ns, i digueren, com si fos la cosa més natural, que eren els editors d'un diari obrer americà d'aquella ciutat. Però el cas més interessant d'aquest joventut enfeinada fou a Kansas City. Xerràvem en una reunió privada un diumenge a la nit, davant el mateix públic de dimarts, quan més de cinc-centes persones s'havien quedat a les portes, i on s'hi afiliaren quaranta nous membres de la secció americana del Partit Socialista Laborista. Un rostre jove i animós de l'esquerra hi havia destacat entre tots els altres en la trobada anterior. Més tard, fòrem introduïts al seu propietari, Waiter Vrooman, el noi-orador. Tenia aleshores tan sols disset anys, però ja era força conegut com a orador públic en qüestions obreres, i n'era un dels immensament populars. Havia sigut «ingressat» diverses vegades per discursos a l'aire lliure, i en una ocasió la policia el va haver d'alliberar de la garjola per la porta del darrera, o si no, la multitud, furiosa per la seua detenció, l'hauria tret per la porta del davant o hagués calat foc a la presó. Amb tot, el cap del xic de cap manera no s'hi veia afectat per tot això, com una petita cosa ho demostrava significativament. El dimarts a la nit, quan la nostra xerrada havia acabada, l'audiència amuntegada i entaforada que arribava a unes 2000 persones cridà al noi. S'aixecà i tan sols hi digué dues frases.
Walter i el seu germà Harry eren els editor del diari obrer americà de Kansas City,—The Labour Inquirer. Harry, de dinou anys, havia contribuït a l'Oficina del Treball de l'estat de Kansas amb una sèrie molt valiosa de fets i estatístiques del moviment obrer. A tots dos nois els trobàrem francs, sincers i deliciosos; força nois encara i amb un agut sentit de l'humor, com el llur germà gran, un clergue unitarista, i encara no socialista, com en feien broma ells, de bon humor, però implacables. Un quart noi, de quinze anys, l'anunciaven com a «incorporació», i que de segur treballaria amb ell d'ací a un temps. Walter ha anat, d'ençà de la nostra visita a Nova York i hi creà una àmplia sensació amb la seua oratòria realment meravellosa, mentre que Harry també ha anat a l'Est pel camí de la guerra. Probablement en sentirem a parlar a Anglaterra un dia d'aquests.
Un fenomen com el dels nois Vrooman seria impossible en qualsevol altre país que no fos Amèrica. Però la seua aparició allà, així com de les diverses nacionalitats dels noms que hem donat en aquestes planes,—ex., Black, Morgan, Mielliez, Macdonald, McGuire, Hruza, Trautwein, Vrooman,—mostren la universalitat del moviment socialista d'Amèrica, i expressen la certesa del seu triomf final.