Comentari radiofònic per la KPFA (The Russian Invasion of Czechoslavakia), 22 d'agost del 1968
La invasió de Txecoslovàquia per Rússia i la seua aliança comunista és la mena de pedra miliar que talla de dalt a baix tota la política mundial; i en fer-ho, mostra de què està feta la política de cadascú. Les repercussions tan sols han començat. Han passat dos o tres dies, i encara no hem vist res.
Ço que ens cal primer que tot és ben simple: ens calen les més grans manifestacions de solidaritat i de suport pel poble txecoslovac, contra els llurs opressors forasters de Moscou i de Varsòvia i de Berlín Oriental i de la resta. El suport que significa quelcom no són els laments escandalitzats de la gent de Washington que són ocupats en fer més o menys el mateix a Vietnam que ço que els aliats russos fan a Praga. Ens cal, més aviat, el suport a la llibertat txecoslovaca de part d'aquells americans que han combatut la guerra bruta a Vietnam de forma clara, que han condemnat l'imperialisme americà, i que han lluitat per la retirada de les tropes americanes d'aquella part del món. Naturalment, falcons com Johnson i Humphrey i Nixon i la resta de la colla faran declaracions on deploraran, amb la mà al cor, ço que els falcons russos fan a Praga; de la mateixa forma que, naturalment, els mateixos russos els tancs dels quals trepitgen txecoslovacs han sigut capaços de denunciar els intervencionistes americans a Vietnam. Aquest és el procediment estàndar de funcionament, la llei de l'embut.
Però és diferent per aquells de vosaltres que heu lluitat contra la perversa política de Washington a Àsia. Tenim un deure especial de fer sentir la nostra protesta; i també, hi té un sentit especial pels qui no ho fan. Les protestes mundials tot just comencen, després del xoc, i el silenci davant aquest crim internacional és tan important com el silenci davant el crim americà a Vietnam.
Ahir, nosaltres, els Independent Socialist Clubs iniciàrem una reunió sonada de protesta en el campus de Berkeley, tan sols la primera, confii, oberta a tots els que vulguessen protestar a partir d'una base comuna: el suport al poble txec contra la invasió per part de l'esquerra contrària a la guerra de Vietnam. (També convidàrem la secció local del Partit Comunista, però he de dir que no es presentaren).
Com he dit, les repercussions tan sols comencen. Les repercussions més importants en la política americana tracten de com la invasió és un cop contra el moviment per la pau. Els reports de la premsa i de la TV són plens del discurs dels anomenats coloms. Tot ço que puc dir és: quin moviment pel pau? De qui és el moviment per la pau que resulta danyat? No el meu! El dimecres, James Reston explicà en el N.Y. Times que coloms com McCarthy i McGovern han sofert un sotrac perquè (deia) havien basat el llur argument per una nova política a Vietname en la idea que els dirigents russos es feien més "raonables"; i aquest argument ara era noquejat a Txecoslovàquia. Aquest és un exemple esplèndid de com el ganivet que talla tota la política demostra en què consisteix la política dels coloms, com de feble n'és la seua base. Ço que pot haver rebut un cop és l'"acord negociat" pel Vietnam: és a dir, nosaltres estem d'acord en deixar el llur pati del darrere, i ells deixen el nostre, i es deixen pacífiques esferes de domini per cadascú; és a dir, una entesa pacífica entre imperialismes rivals. Aquesta estratègia pot haver quedat ferida; i comença a quedar desacreditada. Però aquesta estratègia no ha sigut la de l'esquerra radical que ha lluitat per la retirada de la potència americana del Vietnam. No hi paràvem en la raonabilitat dels russos. Dèiem que els EUA havien d'anar-se'n perquè no tenien cap dret de ser-hi en primer lloc.
I aquesta postura del moviment contra la guerra no ha sigut afectada. Aquesta postura sols pot quedar danyada per una cosa: quan qualcú que afirma ésser un opositor de principis a la intervenció imperialista ara calla davant el crim d'intervenció quan el perpetren els russos i els llurs aliats, i no defensa l'autodeterminació i la llibertat d'un petit poble quan és qüestió de tancs russos a Praga per comptes de napalm americà a Vietnam.
Ara llegim, per exemple, que Hanoi s'ha declarat partidari de l'eix de Moscou que esclafa Txecoslovàquia. No llença això una llum brillant del comportament de Vietnam? Qualcú qui pensava que la forma de demostrar la seua oposició a la intervenció americana a Vietnam era enarborar els colors del règim de Hanoi, tindrà ara un pensament sobtat. Però nosaltres els socialistes independents no tenim cap il·lusió en l'oncle Ho Chi Minh, i no ens ho repensàrem ara. Més gent ara aprendrà que per tal d'ésser enemics de principis de la intervenció imperialista americana, no cal ésser un apòleg de l'opressió comunista.
Hi haurà altres repercussions pel moviment per la pau. Aquest esdeveniment, que talla de dalt a baixa tota la política, separarà les ovelles de les cabres de moltes formes. Potser coneixereu la discussió, per exemple, que tingué lloc en la recent convenció del Partit per la Pau i la Llibertat celebrada a Richmond, sobre les manifestacions d'estudiants polonesos que tenien lloc en aquell moment. La convenció adoptà una resolució de suport al moviment per la llibertat d'expressió dels estudiants polonesos, però tan sols per la virulenta oposició d'una minoria que s'oposaven a qualsevol críctica de ço que anomenaven, en el llur argot, els països "socialistes". La Convenció de Pau i Llibertat també escrigué en el seu programa una declaració provisional d'oposició a l'"imperialisme comunista" així com a l'imperialisme capitalista: en contra hi hagueren objeccions similars. Em deman si ara aquesta gent provaria de defensar, com els comunistes ho defensaren quan Hongria fou esclafada pels tancs russos el 1956, que la invasió de Txecoslovàquia es justifica per tal d'aturar qualque mítica presa de poder feixista de la CIA a Praga; o si es farien ressò de les mentides de Moscou de com van ésser convidats a Praga per anònims dirigents txecs, tan anònims que ara, dos dies o així després, els invasors encara no han sigut capaços de trobar un dirigent txec per posar ni que siga com a home de palla en un règim quislingià.
Les repercussions, com era d'esperar, ja han arribat fins i tot als Partit Comunista d'occident. Les direccions dels partits francès i italià, el més grans d'occident, ja han condemnat la invasió; hi ha reports que assenyalen el mateix pel que fa al britànic i a d'altres. Hem d'assenyalar que la direcció del Partit Comunista americà (o ço que en queda de la seua trista figura) s'ha despenjat, contràriament, amb una declaració que cal interpreta de suport dissimulat pels russos, tot i que òbviament fou dissenyat per donar una impressió més neutra. Però què hi han de dir els membres individuals del Partit Comunista?
Fins i tot si considerau les declaracions de condemna emeses per les oficines polítiques francesa i italiana: això amb prou feines els hi deixa tancada la qüestió, ni tampoc pels obrers revolucionaris que farien part de les bases d'aquests partits. És únicament qüestió d'absoldre la pròpia consciència amb una protesta formal? Poden estar en el mateix moviment que la gent que du els tancs damunt el poble txecoslovac? Poden discutir com a camarades els encerts i les errades d'aquest crim, com si fos una qüestió de tal o tal línia de partit? Molts tendirien a respondre que no, que no poden romandre com a camarades dels tanquistes. Si hi haurà grans escissions en aquells partits comunista és més del que puc dir sense una bola de vidre; però això amb seguretat provarà fins a quin punt les bases d'aquests partits estan corrompudes, i no simplement enganyades per il·lusions.
El mateix val, al seu torn, per aquells radicals de fora del partit comunista que, disgustats amb els pecats de l'imperialisme capitalista, han esdevingut apòlegs del maoïsme o del castrisme. En aquest moment, ni Beijing ni La Habana han parlat. En el cas del règim de Mao, no té cap importància ço que decidesquen de dir ara, ja que el fet és que són els maoïstes els qui havien denunciat Moscou per permetre que els anomenats revisionistes cresquessen a Txecoslovàquia i a altres llocs fins ara; són ells els qui havien cridat el puny de ferro. Castro, aparentment, té més llibertat per fer una declaració formal de desvinculació del crim de Txecoslovàquia, si no d'una cosa més greu; però encara és per veure si ni tan sols farà això.
Finalment, i potser el més important, poden haver-hi repercussions a la pròpia Europa oriental. Que això és segur ho prova, fet i fet, que els russos creguessen que havien d'envair Txecoslovàquia en primer lloc, tot i els obvis als costs de fer-ho. Òbviament el foc darrera ells era més calent que el foc que tenien davant!
Quin era el foc darrera ells que els obliga a fer aquesta passa desesperada? Per discutir-ho adequadament, hauria d'entrar a analitzar què ha passat a Txecoslovàquia, i no puc fer això ara, ho podeu llegir en un altre lloc. Però crec que el punt central és més que clara. En essència, el règim de Dubcek a Txecoslovàquia havia provat de fer-hi ço que Gomulka havia fet a Polònia el 1956 i després, quan una onada de revolta obrí tota Polònia a moviment de base que cercaven una autèntica democràcia socialista (i no una simple "liberalització"). El pla de Gomulka a Polònia era de fer involucionar la situació, lentament i molt gradualment, poc a poc, i amb la més gran cautela, tot tallant l'oposició d'esquerres de tros a tros, fins que el cor dur del totalitarisme hagués sigut realment restaurat amb el curs del temps, fins al punt que aquest mateix Gomulka participa ara en aquest esclafament de la llibertat txeca, fins i tot encara que el 1956 era saludat com el gran democratizador de la mateixa forma que ho era Dubcek ahir. En aquell moment, el 1956-57, els russos foren convençuts per Gomulka d'esperar i de deixar-lo treballar, deixar que involucionàs les coses; i de fet demostrà que podia fer-ho.
Ara és aquesta la cosa il·luminadora: ara el 1968, amb un règim moscovita que se suposa més, i no menys, liberal que el del 1956, aquest règim de Moscou no pot esperar que Dubcek faça la feina. El 1956 els mateix punys de ferro que esclafaren Hongria amb tancs sentiren que podien permetre's d'esperar que Gomulka fes la feina fredament; el 1968 els dirigents de Moscou no podien limitar-se a aquesta solució. Us diria que tan sols pot haver-hi una bona raó per explicar la diferència. És aquesta: ara tenen una por més gran de contagi a tota l'Europa oriental. (Amb bones raons, esper). Ara, obrir la port, o deixar la porta oberta massa temps, suposa deixar oberta la porta a noves forces revolucionàries de base. Temen que si deixen que Dubcek pose Txecoslovàquia en un llarg camí, els dissidents comunistes democràtics de Polònia s'animaran a iniciar-hi un nou front; que l'oposició d'esquerres d'Alemanya oriental es cremarà després; temen també, potser, de posar combustible pel malcontentament de la pròpia Rússia, rumors que s'han sentit de tant en tant; i finalment, tenen por de trobar-se que tota l'Europa oriental s'ha convertit en un fil de pòlvora. No n'hi ha ni la més petita evidència d'influència pro-capitalista en aquests profunds moviments de dissidència i d'aspiracions per una genuïna democràcia socialista. Ço que temen és la revolució de l'Europa oriental. Si molts de nosaltres ens hem sorprès pel fet que les burocràcies russa i polonesa i els llurs aliats trien aquest curs accelerat malgrat els alts costs, la raó sols pot ser-hi en el fet que han calculat uns costs més alts si no ho fan.
Això té lloc poc després de les grans lluites a França, on el Partit Comunista jugà un paper contrarevolucionari en un sentit diferent, i després de les simptomàtiques lluites estudiantils en tota una sèrie d'altres països de l'Europa occidental. Així, allò que això mostra és que hi ha forces revolucionàries que maduren tant a l'est com a l'oest, alhora contra el capitalisme i contra el comunisme burocràtic. Com sempre, la invasió de Txecoslovàquia posa en evidència tothom. Demana: de quina part esteu? És possible encara per qualcú de tindre la il·lusió que aquests criminals intervencionistes han de ser dits "països socialistes", i que aquests invasors amb sabates de ferro són cap mena de camarades socialistes? Per tot el món, dins i fora dels partits comunistes, aquestes qüestions hauran d'ésser repensades; i les coses mai no semblaran com abans.