Comentari radiofònic per la KPFA (On the death of Martin Luther King), 6 d'abril del 1968
Durant les darreres quaranta-vuit hores si fa no fa, a la ràdio i a la tele, i als diaris, he sentit i llegit més tributs florits a la pacificitat de Martin Luther King que els que pot suportar el meu estòmac. Ja podeu estar-ne seguts que aquest no serà un altre.
Tots els racistes blancs qui encapçalen els nostres govern nacional, estatal i local, tots aquests racistes blancs de diversos graus de virulència suen de debò per la culpa i per la por, i això pren la forma retòrica de frases boniques plenes d'amor, de Déu i de caritat, i especialment d'invocacions a ésser pacífics, i a plorar una mica, refregar una dent o dues, i pregar una oració de perdó; i després, una vegada salvada la pròpia consciència temorosa, anar-se a dormir amb el sentiment comfortable d'haver fet els deures.
La Borsa de New York s'atura un minut, tots uns seixanta segons, mentre els homes de rostre endurit qui manipulen el poder financer de la nació es prenen un respir de les mateixes polítiques econòmiques que condemnen més negres a la misèria que assassinats hi ha a Memphis.
A Washington, Lyndon B. Johnson, el nou Lyndon Johnson, el de l'aura de santedat al voltant del cap pel fet d'haver renunciat a la cursa presidencial després d'haver trobat que seria agranat de totes formes, aquest Johnson fa proclama rera proclama per invocar la fe de King en la noviolència, per tal d'allunyar els negres d'entrar en acció, i després, quan els dolços ressons del seu discurs de la noviolència s'esvaeixen, crida milers de soldats a Washington per vigilar noviolentament amb metralladores les escales del Capitoli i amb grenades, gasos i fusells al voltant de la Casa Blanca. Ja sabeu com de noviolent és el nostre president, per damunt de tot!
A Washington, aquest mateix Johnson convoca una apressurada conferència d'Oncles Tom, d'en Tom Wilkins de la NAACP, d'en Tom Young de la Lliga Urbana, i Tom Bayard Rustin, per assessorar-los de com mantindre els llurs germans negres bons, tranquils i pacífics, de com fer que continuen a tragar. I no us vau sentir transportats en llegir al diari aquest dissabte al matí ço que Bayard Rustin havia de dir? Rustin «deia que el president havia exposat el problema clarament i que cridava a que es fes quelcom per donar als pobres una esperança raonable que la llur condició serà alleugerida a 'curt termini». Quins estadistes! «Caldria fer quelcom», diu aquest gran dirigent negre, mentre llepa el terra. «Feu que els pobres diables tinguen com a mínim una esperança raonable», diu aquest gran dirigent negre. En sóc transportat.
Però parlava dels racistes blancs. Prenguem un. Que no us sobte, benvolgut oïdor, perquè vaig a començar amb el batller Alioto de San Francisco. Començ amb ell, i no amb el governador Connally de Texas, qui és l'amic personal més íntim que té el president Johnson, i qui parlà en públic de mort d'en King com podria haver fet qualsevol polític sa. Començ amb Alioto perquè, mirau, ja sabeu que en Connally és racista, i pensau probablement que n'Alioto és un liberal humà.
Ara fem una ullada a la proclama oficial emesa per Alioto, que és portada a grans lletres aquest dissabte al matí, i llegiu-la atentament. És plena de dolor per l'assassinat de King; i n'estic força d'acord amb el fet que la majoria de racistes blancs del país lamenten que King haja sigut assassinat. Com deia Dick Gregory, en una de les poques declaracions que no m'han disgusta: «crec», deia, «que els blancs el trobaran a faltar més que els negres. Dirigia més blancs que negres». De fet, sí, la majoria dels nostres racistes blancs són sincerament colpits per l'assassinat de King, perquè temen mortalment que el seu assassinat farà que més dirigents militants facen per omplir el buit de lideratge negre. Les llurs llàgrimes són reals, i tenen dret de plorar.
I així els forts laments de la proclama del batlle Alioto són sincers i genuins. Però si llegiu de nou aquesta proclama, us adonareu de què hi manca destacadament: la qüestió que no mereix ni un sol mot, ni una sola síl·laba, ni un sospir. I és la més petita referència a qui era King, per a què lluitava, què volia, per què fou assassinat, la més petita síl·laba, en altres paraules, dels drets civils, o de la lluita negra, o ni tan sols de l'anomenada «qüestió negra», o res de semblant.
El doctor King, proclama Alioto, «dedicà la seua obra a la noviolència». I això és tot el que diu. Alioto és un mentider. King dedicà la seua obra a corregir els errors dels negres, a la seua manera, i d'això no n'hi ha ni una sola síl·laba a la proclama d'Alioto.
Podeu dir: això no vol dir que siga racista; és tan sols que no vol ofendre els votants racistes. A això hi responc: o, aleshores aquesta és la diferència entre un liberal i un racista. Ara ho sé.
En una altra declaració, Alioto deia que King era un dirigent «que actuava dins la llei» i així. Però Alioto o és un ignorant o de nou un mentider hipòcrita, perquè bé ha de saber que en aquell darrer discurs que King feu abans d'ésser assassinat, cridava els negres de Memphis a violar la disposició que els jutges racistes han aprovat contra els sindicalistes en vaga. Els cridava a violar «la llei i l'ordre» dels trencadors de vagues. I després de tot, a la seua manera, King havia sigut l'apòstol de la desobediència civil, que suposa la violació deliberada i conscient de les lleis que maten l'ànima. No crec que Alioto ho ignoràs; crec que és un mentider.
En la seua proclama, Alioto demostrava la seua capacitat retòrica amb King: «no volia mal a ningú». Ja veieu com de bo, com de bonàs inofensiu era King, just la mena de bonàs que posar com a exemple als militants negres que, déu meu, volen mal a algú. Però Alioto hi menteix de nou. No és realment com King ho veia, però cada cosa útil que King mai féu suposava fer mal a algú, fer mal als racistes blancs contra els qui provava de lluitar, a la seua manera.
I quan Alioto pot publicar una pia proclama on no s'hi diu ni una síl·laba de la lluita de King pels drets del seu poble, per la qual fou assassinat, i que es plena d'aquestes mentides malaltisses de «no voler mal a ningú», aleshores us dic que aquest bo i humà liberal Alioto publicà una proclama des de les profunditats d'una ànima racista blanca. Excusau-me, volia dir des de les profunditats de la seua ànima racista blanca liberal.
Prenguem un altre racista blanc. No, cap d'aquells senadors del Sud que refusaren de prendre part en el paripé del Senat d'aprovar una resolució de condol, no, això seria massa fàcil. Prendré un que serà més difícil de fer-vos empassar, el cas d'en Robert Kennedy.
Què, Kennedy, l'home que posà tot un avió xàrter a disposició de la família per dur el taüt d'en King de Memphis a Atlanta! Sí, això fou un gest pensat, ja que és un gest que cal pensar, estigueu-ne segurs, i tan sols li costava uns diners, dels quals en té més que d'altres atributs. Però quan es ficà de nou el talonari a la butxaca, i féu una declaració per expressar el seu dolor genuí, què n'eixí?
Digué, «no és un dia per la política». Això és repugnant: és un dia per la política, per emprar (sí, emprar) el dinamisme emocional d'una nació en estat de xoc i no per obvietats pietoses, sinó per la política de la lluita del poble negre. I la gent que us diga «allunyau la política d'això» són gent que tenen por de la política que resultaria tan bon punt ja no puguen mantindre quietes les víctimes
I amb el mateix tenor Kennedy deia en la seua declaració: «cap tort no s'ha resolt amb avalots i aldarulls civils». Sentiu-lo: és una mentida descarada, i Kennedy ho sap tant bé com vosaltres. Diu aquesta mentida, no perquè n'hi haja cap vestigi de veritat, sinó perquè tem com els altres racistes blancs liberals de la seua soca precisament ço que anomena «aldarulls civils» puga de fet començar a corregir part dels torts contra els qui ha fet poc o no res.
O, aquests simpàtics liberals duts per la culpa que cerquen una forma d'expiar-la: com en són, d'ingeniosos! Hi ha aquest dirigent del Club Demòcrata de San Francisco, en Richard Morris, que surt a la tele amb la seua proposta corprenedora d'un homenatge a King: posam, posar el seu nom al Bay Bridge. Perdonau-me, benvolgut oïdor, pel cinisme, perquè vós i jo sabem que aquest Morris (com es diga) sens dubte és un simpàtic liberal sincer amb el cor on toca. Però sabeu què em sobta d'aquesta proposta corprenedora? Això: com n'és, de barata. Vull dir barata, poc costosa, que no val res. Com la proclama d'Alioto.
No demana que la gent de Western Addition veja cobertes les llurs reivindicacions legítimes per part de l'administració de la ciutat, per les que lluiten amb dents i urpes, no, això tindria un cost, ja sabeu. No té la brillant idea que la ciutat aprove una ordenació en memòria de Martin Luther King, per exemple, que declare completament i definitvament il·legals tot vestigi de discriminació en les pràctiques de contractació de patrons i de sindicats, i que establesca una agència real que ho aplique fins al final. No, això tindria un cost. Així que som-hi, com a mínim rebatejam el Bay Bridge, si us plau, i potser un parel d'escoles i un carrer o dos, i després deixam que tot siga igual com sempre, mentre aquests simpàtics i sincers liberals blancs es feliciten de com han honorat la pacificitat Martin Luther King i mantingueu els negres tranquils en les llurs coses. I quines coses!
No vaig a dir-vos que la resposta a la fixació de King amb la noviolència és una fixació contrària amb la violència. No, no és això. Certament, era del tot estúpid per part de Carlton Goodlett, en el seu discurs de divendres fora del City Hall, de respondre un jove militant de la multitud amb una citació de la Bíblia, «qui viu de l'espasa, a espasa mor». King vivia de la branca d'olivera i a bala morí; i això no prova res ni en un sentit ni en l'altre, llevat que els negres que prediquen de «viure de l'espasa» poden ésser tan buits com els liberals blancs.
No, jo tinc un parell d'homenatges diferents que proposar en memòria de Martin Luther King. Si els liberals locals duts per la culpa volen salvar la consciència, que elaboren un programa basat en Martin Luther King per la ciutat, i demanen a Alioto i al govern municipal que el vote ara mateix, per comptes de fer l'orni. Convocam una trobada massiva davant el City Hall no per sentir invocacions temoroses sinó per asseure'ns en les escales i encerclar la cambra del consell fins que el programa siga aprovat. I si els liberals culpables no volen fer-ho, com esper, aleshores que uns quants dirigents negres que saben què volen organitzen la gent de Hunters Point, de Fillmore i del gueto d'Oakland per entrar en la cambra, conjuntament amb els llurs aliats blancs del Peace and Freedom Party i els llurs amics, per fer ço que els ornis no volen fer.
Això en la ciutat. Ço que cal fer a Washington no és cremar edificis o assaltar botigues: això pot servir com a vàlvula d'escapament, però guaitau, no crec que vulguen una vàlvula d'escapament, sinó un pistó. Ço que necessita Washington és una Marxa a Washington que no siga dirigida per Bayard Rustin, mantingueu lluny aquell Oncle Tom tant com siga possible; una Marxa a Washington que demanarà no tan sols l'aprovació immediata d'aquesta miserable declaració de drets civils que resta pendent i que pot servir de most, sinó un programa de drets civils que es plasme legalment totes les propostes que demanava Martin Luther King... una Marxa a Washington que s'assega en les escales del Capitoli i de la Casa Blanca fins que aital programa siga aprovat, o fins que Johnson s'afarte i done ordres d'emprar la metralladora noviolenta que va col·locar en les escales del Capitoli ahir.
Voleu un altre homenatge a Martin Luther King? M'agradaria veure com el moviment negre organitza, aquesta setmana, una conferència precisament a Memphis de grups d'organitzadors enviats per totes les organitzacions i moviments negres i blancs militants del país, que tinga previst d'estar-se a Memphis indefinidament fins que aquesta seu del racisme siga refeta de dalt a baix, en organitzar la població negra i el treball tant negre com blanc contra l'estructura de poder que hi ha, amb l'objectiu de fer de Memphis o bé una ciutat model del Sud o un munt de runes. I qualsevol de les dues seria un monument.
Així doncs, no us lamentau per Martin Luther King; no vessau ni una llàgrima, feu que ploren ells, no vosaltres. Com a modest inici, podeu si més no unir-vos a la marxa que el Partit de la Pau i de la Llibertat inicia... Hi sereu, o aneu a sentir els homenatges televisius mentre canten espirituals negres?