Conferència (The burning question of trades unionism) pronunciada al New Auditorium Hall, Newark, N.J., el 21 d'abril del 1904
Treballadors i treballadores de Newark,
Que la qüestió sindical és candent és obvi per l'espai que omple en l'opinió pública, l'acidesa de la discussió i l'àmplia divergència d'opinió sobre el tema.
També és òbvia la conclusió que un tema que pot cridar tanta atenció, que pot produir tanta acidesa, i on l'opinió pren tantes tonalitats que van del suport extrem i incondicional fins a tota mena de gradacions de l'escala, fins a l'oposició extrema i incondicional, no pot ésser més que vital, i certament ha de tindre quelcom latent que no es pot negar.
Finalment, és obvi que una qüestió així demana atenció—forta, seriosa i sòbria—i que s'investigue i trobe la solució. Tampoc no és impossible la tasca. Malgrat les idees en tan ampli conflicte, la solució no és tan sols possible, sinó també senzilla si ho miram des de prou alçada, o hi penetram prou profundament en la matèria perquè l'investigador detecte el fet que, malgrat que el llur ésser és aparentment irreconciliable, les idees en conflicte tenen punt importants de contacte. En altres mots, la solució del problema depèn de la percepció del fet que no hi ha cap conflicte real; que ço que hi ha és una manca d'harmonització d'idees complementàries; i que la manca d'això resulta de la ceguesa de cada bàndol per copsar l'element de solidesa de l'altre, una percepció sense la qual ningú no pot entendre les implicacions de la pròpia posició, i com a conseqüència resta superat, impotent—llevat de pel suïcidi.
Abans d'entrar en l'anàlisi del tema, hi ha una cosa que he de demanar a la meua audiència. És això: Abandonau, de moment, tota memòria de la corrupció i deshonestedat en el moviment sindical que certament us obstruiria la ment. Cal que diga que la deshonestedat juga un important paper en la qüestió? Ho fa. Hi entraré més tard. Però de moment eliminaré aquest factor. Tan sols pot confondre si el prenem ara. Deixam-lo fora de moment. Quan s'establesquen primer les línies reals i importants de la qüestió, l'element de la corrupció caurà tot sol de forma natural i ajudarà a elucidar els principis. Si el considerassem ara tan sols els enfosquiria.
Mai no oblidau que aquesta deshonestedat en l'argumentació és com una planta arrapadora que necessita un suport, i que cauria i restaria al terra si no fos per una veritat sòlida on aferrar els tèndrils. Primer que tot esclarim la veritat.
Res no il·lustra tan bé la situació general de la forta discussió sobre el sindicalisme que un cert poema del nostre genial poeta nova-iorquès, el malauradament desaparegut John Godfrey Saxe. Molts de vosaltres l'haureu sentit, potser fins i tot après de memòria a l'escola. Tots el podeu sentir amb profit una vegada més.
ELS CECS I L'ELEFANT
Eren sis homes d'Indostan
a aprendre ben inclinats,
qui anaren a veure l'elefant
(tot i que tots eren cecs),
perquè cadascú per observació
pogués satisfer la ment.
El primer s'apropà a l'elefant,
i anà a caure
damunt el seu ample i fort costat,
i tot d'una començà a exclamar:
“Déu meu! Si l'elefant
és ben bé com un mur!”
El segon en tocar l'ullal,
cridava, “Què! Què tenim ací
tant rodó i llis i dur?
Per mi això és ben clar
aquesta meravella d'elefant
és ben bé com una llança!”
El tercer s'apropà a l'animal,
i tot just va topar
amb la trompa que se li retorçava a les mans,
i així s'aixecà i proclamà:
“Ho veig,” deia, “l'elefant
és ben bé com una serp!”
El quart allargà la mà ansiosa,
i tocà la pota.
“Què sembla aquesta bèstia meravellosa
tan forta,” deia;
“És prou clar que l'elefant
és ben bé com un arbre!”
El cinquè que encertà a tocar l'orella,
deia: “Fins i tot l'home més cec
pot dir a qui més s'assembla;
que negue el fet qui puga,
que aquesta meravella d'elefant
és ben bé com un bànol!”
El sisè tan bon punt havia començat
a atansar-se a la bèstia,
que, en prendre la cua que es movia
que era al seu abast,
“Vegeu,” deia, “l'elefant
és ben bé com una corda!”
I així aquests homes d'Indostan
disputaren fort i llarg,
cadascú en la seua opinió
amb gran convicció i força,
tot i que tothom tenia part de raó,
i tot s'equivocaven!Per què? Per què tots s'equivocaven? Simplement perquè ningú no podia veure que els altres tenien raó, i, en conseqüència, eren incapaços d'entendre's fins i tot a si mateixos.
Si deixam les il·lustracions generals i passam a ço concret, prenguem dos o tres exemples de la pròpia qüestió.
Prenguem aquest exemple: el president Eliot de Harvard diu: «L'esquirol és un heroi!». El president Gompers de l'AFL diu: «L'esquirol és un brivall!» Pot caldre un esforç sobrehumà, però, us prec que el feu. Reprimiu-vos les idees sobre la deshonestedat que l'esment d'aquests dos noms ha de conjurar-vos inevitablement en la ment. Examinam les dues afirmacions, amb independència de qui les féu. S'han fet. Amb això tenim prou per la nostra intenció. Semblen del tot irreconciliables. Ho són de fet? Vegem-ho:
Vet ací un taller. On per multes, per la intensitat del treball demanat i altres imposicions, els salaris són inhumanament baixos. A més a més, s'inflingeix als homes una nova reducció, i es rebelen. Es declara la vaga. Llavors homes que no passen gana, sinó que o bé ocupen altres llocs al servei de l'empresari i que volen quedar bé amb els amos, o que menyspreen el treball, entren en el taller i els fan fora. Casos així passaren a la vaga de telègrafs i a la vaga de sabaters de Nova York, i recentment quan estudiants de Yale prengueren els llocs dels conductors en vaga de New Haven. Qui negarà que l'home que fa això és un esquirol i un brivall?
Però ara mirau aquesta altre cas. Un cert nombre de cerveseries d'aquesta ciutat i de Nova York tenien un contracte amb els llurs empleats; el contracte expirà i les cerveseries volien un nou contracte menys favorable als homes. Per tal d'aconseguir-ho necessitaven l'ajut dels càrrecs sindicals. L'obtingueren. S'elabora un contracte que lliga de mans els homes i els deixa a mercès dels empresaris, acceptat pel sindicat en part per falses promeses i en part per la força bruta. Membres rebels de la base, i el llur portaveu, Valentine Wagner, demanen una explicació als càrrecs. Se'l multa per «insubordinació», i multa sobre multa la quantitat s'ha elevat fins a 80 dòlars; com que ell continua encara «insubordinat», i com que els càrrecs són aliats dels caps cervesers, l'home és acomiadat, vetat pel treball com «no membre del sindicat» i se'l deixa morir de fam. Tots aquests fets s'han publicat i demostrat. Després, davant l'amenaça que si gosàs de treballar en cap cerveseria se l'acusaria d'«esquirol», Valentine Wagner anuncià que no tan sols gosaria, sinó que consideraria un honor que li diguessen «esquirol»! Qui negaria que Valentine Wagner és un heroi?
Són les dues afirmacions, «l'esquirol és un brivall», i «l'esquirol és un heroi», del tot irreconciliables? Evidentment, no. Evidentment harmonitzen perfectament. I en percebre la base comuna de totes dues, ens il·lustra què és un «esquirol». L'«esquirol» és qui per la seua conducta voluntària ajuda a disminuir el nivell de vida del treballador. Qui per plaer, o per servilisme a l'amo, ajudaria a trencar una vaga per unes condicions millors és un «esquirol» i un «brivall», i un «brivall» i un «esquirol» és el càrrec sindical que conspira amb l'amo contra les interessos dels homes. Tots dos són esquirols perquè, en ajudar a enfonsar l'obrer, sabotegen la nació i introdueixen la malaltia, la mort i la pestilència d'un poble degradat. Aquesta és la prova de l'«esquirol». L'esquirol pot tindre carnet sindical o no.
Prenguem aquesta altre exemple, la gent que diu: «El sindicat ha d'ésser una cosa bona perquè els capitalistes l'odien»; un altre grup diu: «El sindicat és una cosa dolenta perquè als capitalistes els encanta». Aquestes dues afirmacions semblen del tot irreconciliables. Ho són, de fet? Vegem-ho:
Guaitau que passa a Colorado. El dret d'habeas corpus, la dignitat dels tribunals, el dret de lliure reunió i expressió—en breu, totes les grans conquestes cíviques del passat són minades per la classe capitalista que té el poder en aquell estat, i tot amb l'objectiu d'esclafar la Federació Minera de l'Oest. Si mai hi ha hagut un exemple d'odi aquest n'és un. Els capitalistes odien el sindicat fins al punt de posar en perill fins i tot els privilegis que la pròpia classe encara necessita.
Però ara guaitam aquest altre cas. Charles Corregan, membre local de Siracusa (N.Y.) de la Unió Tipogràfica Internacional, en parlar des de la tribuna pública pel Partit Laborista Socialista, donà fets i xifres sobre un factor important en el moviment obrer, per testimonia la forma amb la qual els sindicats purs i simples són dirigits pels seus càrrecs, i ho il·lustrà amb els càrrecs del seu propi sindicat. Després aquests càrrecs el denunciaren, el sancionaren i multaren en absència sense que li presentassen els càrrecs; i com que refusà de pagar la multa imposada en aquestes condicions, s'ordenà una vaga en el taller contra ell i l'acomiadaren. El propi fet que es pogués convocar una vaga contra ell, on l'empresari s'arrenglerà virtualment amb els càrrecs sindicals, assenyala el punt a on ara arrib. Corregan denuncià el sindicat per danys, el tribunal desestimà el cas i, atenció, la premsa capitalista, particularment la de Nova York, anuncià la decisió amb titulars flamejants i jubilosos com una victòria sindical.
Són les dues afirmacions, «els capitalistes odien els sindicats» i «els capitalistes s'estimen els sindicats», tan irreconciliables com semblaven al principi?
Què demostra la llur concialibilitat? Per què, els fets, que, considerats conjuntament, assenyalen la base comuna de les afirmacions, i per tant les aclareixen tots dues? Aquesta base comuna ens diu que el capìtalisme veu justament en el socialisme, en el Partit Laborista Socialista, el seu enemic inqüestionable, mentre que amb el mateix encert perceb el sindicat com un organisme de diverses possibilitats, una possibilitat de dany a la classe capitalista, i també una possibilitat de seguretat i protecció; allà on la possibilitat de dany pren forma, com a Colorado, s'hi desenvolupa l'odi pel sindicat; allà on la possibilitat de seguretat i protecció pren forma, com en el cas de Corregan, s'hi desenvolupa l'amor pel sindicat.
Fem progressos per sortir del bosc. Però, abans de continuar en la nostra marxa, establim un punt col·lateral amagat per aquests fets.
El país s'ha convulsionat en els darrers anys per dues qüestions econòmico-polítiques que poden dir grans quan consideram els milions de vots que suposen. I totes dues qüestions poden resorgir. Una és la qüestió duanera, l'altra la de l'argent.
Quan era el temps de la qüestió duanera, el lliurecanvista demòcrata declarava que la protecció era un robatori; d'altra banda, el proteccionista republicà declarava que el lliurecanvisme com a antipatriòtic. El lliurecanvista defensava que la duana era com una muntanya artificial aixecada a les portes de la nació i que, per tant, augmentava el cost de les mercaderies. «Ensorrau aquestes muntanyes», deia, «i els preus davallaran». Tot això és cert, però els socialistes sabem que si les muntanyes artificials fossen retirades, els preus caurien certament força, però com que veiem que el treball és una mercaderia sota el sistema capitalista de producció, el seu propi preu, els salaris, caurien amb el de totes les altres mercaderies. La classe obrera es perdria, per això, l'avantatge d'uns preus inferiors.
El proteccionista republicà defensava que era el deure del govern de promoure amb la protecció i de protegir amb la promoció els interessos del poble. «Una duana», deien els republicans, «protegeix el país en la mesura que li permet de diferenciar les seues indústries, sense l'amenaça de la competència forastera». Això és també cert, però els socialistes sabem que si el govern té cap justificació és en base a la protecció que garanteix al poble; i també sabem que, sota el sistema capitalista, el «poble» que compta no són els obrers, sinó els capitalistes malfeiners, i, en conseqüència, que l'avantatge que es deriva de la teoria de protecció no s'estén als obrers, a la majoria de la gent. Queden fora, en mig del fred. Les duanes protegeixen els capitalistes contra la competència forastera, però no els obrers. Les inundacions més grans de treball foraster s'han instigat i realitzat sota les administracions «proteccionistes» republicanes.
D'acord amb això, mentre tant el «lliurecanvisme» com la protecció tenen un element de veritat en ells, aquest element la gent el perd en tots dos casos sota el domini capitalista. Correspon al socialisme, a la república socialista, d'harmonitzar els dos contraris. Sota el domini de la república socialista la discòrdia entre els dos principis s'esvaeix, i tan sols resta la veritat. Sota el socialisme les «muntanyes» duaneres poden retirar-se amb seguretat: la caiguda en els preus no arrossegarà els ingressos laborals perquè el treball haurà deixat d'ésser una mercaderia i esdevindrà un factor humà, que ara tan sols ho és en els discursos dels polítics capitalistes en temps d'eleccions, i en els sermons de pastors polítics entre elecció i elecció. Igualment en relació a la protecció. El principi de protecció mútua organitzada mitjançant un govern esdevé veritable i efectiva tan sols sota el socialisme on, en haver-hi una única classe, la classe treballadora, el govern és certament per i pel poble.
És similar la qüestió de l'argent. Els partidaris de la llibertat d'emissió denuncien els partidaris del patró d'or com a lladres; els del patró d'or denuncien els de la lliure emissió com a bandolers i uns i altres tenen raó i s'equivoquen. Pel que fa als partidaris de la lliure emissió: la llur teoria és que els diners són una cosa bona i que com més hi haja d'una cosa bona més gran és la situació mitjana de la gent. Sabem que si bé les premises són certes, sota el capitalisme les conclusions són errònies.
Hi ha infinitament més barrets, sabates, abrics i altres bones coses avui que fa trenta anys en la terra; però tothom sap que la distribució mitjana del treballador d'aquestes bones coses no ha augmentada. Ha continuat com abans, si és que no ha baixat fins i tot, mentre que l'augment ha anat a les Anna Gould, a les Consuelo Vanderbilt, els capitalistes internacionals en breu. I entenem quina és la raó.
Sota el capitalisme, en ésser el treballador una mercaderia, el seu preu (salari) no depèn de la quantitat de coses bones en existència, sinó de la quantitat d'ell en el mercat laboral. El mateix que, amb independència de la quantitat de dines que hi puga haver en el mercat monetari, la carn de porc es vendrà a un preu inferior si el mercat se satura, també la mercaderia laboral assolirà un preu inferior, per molts diners que hi hagen, si el mercat laboral se satura. I el capitalisme fa precisament això. La maquinària millorada de propietat privada, i la concentració de plantes, es descarrega implacablement de treball i en satura el mercat.
Així el capitalisme fa absurdes les premises abans esmentades dels partidaris de la lliure emissió. D'altra banda, els homes del patró d'or parteixen dels principi que els diners són una mercaderia i que han de tindre valor, i d'això conclouen que es robaria al treballador si és que no cobra amb allò que els diuen el dòlar de 100 cèntims. Ací de nou, amb una premises correcte, el capitalisme fa falsa la conclusió. Com hem mostrat abans, en ésser el treball una mercaderia, no importa gens amb quina unitat es paga. El seu preu depèn del seu valor de mercat; i tant se val si se li paga amb un dòlar d'or de 100 cèntims per la seua jornada de treball, o amb dos dòlars d'argent de cinquanta cèntims.
En conseqüència, si bé tant els partidaris de la lliure emissió com del patró d'or tenen un element de veritat en ells, sota el capitalisme la veritat la perden els treballadors. Correspon al socialisme harmonitzar els dos principis. Sota el socialisme el treball ja no és una mercaderia, i com més coses bones produeix, més té, i el dòlar de 100 cèntims deixa d'ésser el seu pagament, i per tant el frau que comporta desapareix.
Amb aquestes dues sèries d'il·lustracions n'hi haurà prou. Il·luminen allò que altrament seria confús en la societat moderna, per testimoniar que principis correctes funcionen malament. El lliurecanvis i el proteccionisme s'acompanyen tots dos de masses creixents depauperades; el patró d'or i el patró d'argent no deixen cap opció a les masses. El sentit de cadascun d'ells esdevé absurd pel domini capitalista; és únicament el socialisme qui ho pot resoldre.
I així com la clau socialista és l'única que pot obrir el secret d'aquest conflicte de pensament, tan sols és la cua socialista la que pot obrir el secret del conflicte de pensament en relació a la qüestió candent del sindicalisme. Equipats amb aquesta clau, serem capaços de copsar plenament la qüestió, i veure l'elefant d'un plegat amb tots els seus members de forma coordinada, i no com una barreja de «cordes», «llances», «serps», «murs», «arbres», i qualsevol altra cosa per la qual els cecs de la història prenien l'animal.
Prenguem dos tipus sobre la qüestió, tots dos honests, però un que sosté que els sindicats purs i simples són autosuficients i útils, mentre que l'altre sosté que els sindicats són inútils; en altres paraules, un pren la trompa de l'elefant i diu que és una serp, i l'altra en pren la cua i diu que és una corda; posau-los tots dos junts, i, si tots dos són honests, tindrà lloc aquest diàleg entre ells:
Anti-sindicalista «Deixa't de sindicat, no és res de bo. Oblida'l!»
Pro-sindicalista «Què! Que el meu sindicat no és bo? Sóc membre dels sindicat de forjadors. Sé de què parl. Abans de tindre un sindicat amb prou feines fèiem dos dòlars diaris. Ara que tenim un sindicat en faig quatre i de vegades cinc. No em digues que el sindicat no és bo».
Anti-sindicalista «Et passes en la teua valoració. Jutges tots els sindicats per un de sol, i el teu propi sindicat per una única època de la seua existència. D'acord que amb el teu sindicat ara en treus dos dòlars més. Però aquesta no és la qüestió important. Unes circumstàncies excepcionals ajudaren Sam Parks a elevar els vostres salaris. Però quant de temps durarà? Mira els altres sindicats, pren el cens de la població. Sense excepció, els ingressos són inferiors. El propi cens admet que els salaris són ara inferiors als de fa deu anys. Allò que els hi passat als sindicats més antics l'hi passarà al teu. No foren capaços d'elevar els ingressos de la classe treballadora. Ja s'apropa el dia que el teu sindicat arribarà al mateix punt. No, no és cert que el sindicat puga augmentar els salaris, si parlam de sindicats en general».
Pro-sindicalista «Bé, això és així. Quan parl amb sindicalistes d'altres branques, tots diuen com de dur és per ells continuar. Sí, el sindicat no pot augmentar els ingressos. Però és bo de totes formes; pot impedir que els salaris caiguen».
Anti-sindicalista «T'equivoques de nou. Mira enfora. Mira per damunt de la superfície. Trobaràs que, malgrat el sindicat, els ingressos baixen en general. Mira les reduccions salvatges que pateixen els obrers de l'acer i del ferro. Un sindicat numèricament fort. Malgrat el sindicat, s'ha fet una reducció salvatge».
Pro-sindicalista «Bé, no puc negar que (després d'una pausa), però has d'admetre que si no tinguessem cap sindicat la caiguda seria més forta. Negaràs que el sindicat actua com a fre per la baixada? No seríem en un estadi més desolador si no fos pel sindicat?»
Anti-sindicalista «Has admès que el sindicat no pot augmentar els salaris; has admès que no pot mantindre els salaris actuals; i has admès que no pot evitar-ne la reducció. La teua darrera trinxera és que evita que els salaris baixen tan ràpidament com ho farien si no fos per ells. Ara et faré fora d'aquesta trinxera. Si la teua teoria vol dir res és que el sindicat continuarà, si més no, com a fre. Ara saps que periòdicament els homes són acomiadats a milers, i a centenars de milers. Aquests acomiadats volen viure; s'oferiran a un preu més baix. Si el vostre sindicat fa vaga, serà esclafat, si no la fa desapareixerà, de forma que, fins i tot com a fre, s'apropa el dia que els vostres sindicats ja no existiran.
Pro-sindicalista «M'has ben tocat. Potser penses que m'has tombat. Però no. Tan segur com que un home alçarà la mà per pur instint, per cobrir-se contra un cop, certament els treballadors, instintivament, s'aplegaran periòdicament en sindicats. El sindicat és l'arma que el treball llença instintivament per cobrir-se el cap».
No hi ha pas dubte que tant el pur i simple pro-sindicalista com l'anti-sindicalista han sigut tombat. S'han tombat l'un a l'altre.
La darrera afirmació del pro-sindicalista és un cop mortal per l'home que s'imagina que el sindicat es pot esclafar.
D'altra banda, l'argument anti-sindicalista, allà on demostra el fet que les afirmacions de la potència triomfant del sindicat són falses, i que, de derrota en derrota, el sindicat tan sols pot aplegar-se per la propera derrota, tomba el pro-sindicalista. És a dir, el pur i simple pro-sindicalista.
En triturar-se mútuament s'apleguen els materials amb els quals el socialisme pot construir una veritat ben fonamentada. Prenguem ara la «cua» i la «trompa» i les «potes» i «orrelles» i «cos» de l'elefant tal com les aporten aquests dos tipus en disputa, i construïm l'animal. Les posicions en disputa es trobraran, no com a inherentment irreconciliables, sinó com a completament reconciliables.
A partir del principi, innegable, que l'esperit de formació del sindicat és instintiu, es presenta immediatament la qüestió: no hi ha cap manera per fet que el moviment instintiu d'auto-defensa es puga fer efectiu? Se segueix que perquè l'home que eleva la mà per protegir el cap del cop amenaçador d'una barra de ferro, acaba amb el braç i el crani esclafats, que per tant el moviment instintiu d'auto-defensa s'hauria d'abandonar? La qüestió suggereix una resposta immediata. La resposta és no, no se segueix. I la qüestió, a més, indica què se segueix. Se segueix que el braç que periòdicament s'eleva en defensa pròpia, ha d'armar-se amb un arma prou forta com per resistir i a la fi aturar el cop.
La guerra naval no s'acabà quan s'incorporaren canons de més gran potència. Ço que se seguí fou la incorporació d'una cuirassa més forta pels vaixells de guerra; tampoc no acabà llavors la guerra naval; quan els vaixells de guerra eren tan impenetrables, s'inventaren mines de contacte que els enfonsen com per art de màgia. I igual s'hi pot fer en aquest cas.
Els pro-sindicalistes parlen sempre del sindicat com a «condició natural». Però obliden que això són pèls i ungles. Cap home assenyat s'arrencaria de socarrel pèls i ungles; però tampoc cap home assenyat diria que com que els pèls i les ungles són naturals cal permetre que cresquen sense interrupció. Els pro-sindicalistes parlen sempre de la condició en la qual neix el sindicat. Són així infants indefensos. Cap home assenyat mataria un infant per nèixer així, però tampoc cap home assenyat es proposaria de mantindre l'infant per sempre més en la condició amb la qual ha nascut. Que és un creixement natural és un fet important a reconèixer, però com millorar-lo és igual d'important, i això es pot fer per aplegar els arguments anteriors pro- i anti-sindicalistes.
El darrer argument anti-sindicalista condensa tots els anteriors. Assenyala correctament que els grans desplaçaments del treball fan el sindicat fútil. Considera el sindicalisme en general, però això és un error. És cert si s'aplica al sindicalisme com és avui, és a dir, en la forma infantil amb la qual ha nascut.
La meua posició es fara clara si suggerim tant al pro-sindicalista com a l'anti-sindicalista que tots els membres d'una branca s'afilien al sindicat, els qui treballen, els temporalment acomiadats, i els qui es poden considerar permanentment acomiadats. Simplement en pensar en una proposició així tant el pro-sindicalista com l'anti-sindicalista es duran les mans al cap; i tant els gestos de la mà com de la cara indiquen que cap dels dos té del sindicat més una noció de la condició infantil.
Per què el pro-sindicalista es veurà aclaparat per la proposició? Perquè sap que el seu sindicat existeix per donar feina als seus membres; que ningú no se'n fa sinó és per la feina; i, en conseqüència, que si els afiliats depassen el nombre de llocs el sindicat s'esmicolarà immediatament, si tots hi són a dins. La noció de l'anti-sindicalista és el revers exacte de la noció del pro-sindicalista. I tots dos són en el cert en el llur punt de mira, però el llur punt de mira és erroni; és tan erroni com el dels cecs a les diverses extremitats de l'elefant. El pensament suggerit pel darrer argument del pro-sindicalista, que el sindicat és com el moviment instintiu de l'home que eleva el braç per protegir-se el cap atacat, ens posa a la mà el mètode que hem de seguir.
Instruït per la natura de l'arma d'assalt, l'home enfortirà el braç que aixeca en defensa del cap. Però l'efectivitat d'aquesta força depèn completament de la correcció de la seua idea sobre la natura de l'instrument d'assalt.
En la condició infantil en la qual neix naturalment el sindicat, no té cap concepció de la natura de l'arma que contra la qual alça el braç en defensa pròpia.
En aquesta condició infantil natural i originària, el sindicat no s'adona que els seus membres són mercaderies en l'actual estat de la societat; no s'adona de la llei que governa el valor i el preu de les mercaderies; en conseqüència, no s'adona de la llei que rau sota el seu propi valor i preu, és a dir, els seus salaris; no s'adona de la causa del seu estatus de mercaderia degradada; no s'adona que la seua manca d'oportunitats naturals (terra) i socials (capital) el mantenen enfonsat; en conseqüència, no s'adona que no hi ha millora, ni tan sols salvació, mentre treballe sota l'estatus de mercaderia; finalment, i el més important de tot, i com a resultat de tot, no entén que no pot millorar més ràpidament que la resta de la classe obrera.
En altres paraules, no entén la importància de la «solidaritat del treball».
No importa quines frases puguen emprar els purs i simples sindicats, el fet és que a cap d'ells li agradaria veure tots els membres de la branca en el sindicat, el fet és que els sindicats no s'ocupen directament, fins i tot els directament implicats, quan altres branques com els ferroviaris es disposen de transportar milícies d'un extrem del país a l'altre per tal de trencar una vaga. Aquests fets demostren que el significat de la paraula solidaritat és un llibre tancat pel pro-sindicalista.
D'altra banda, l'anti-sindicalista s'equivoca de ple quan parteix de la teoria que aquest llibre tancat ha de continuar tancat; en altres paraules que el sindicat no es pot alçar mai per damunt del seu estat infantil de naixement natural; en altres paraules, que el sindicat és inútil.
Si deixam per després el caràcter de la utilitat més remota del sindicat, de fet, la seua autèntica missió revolucionària i històrica, aclarim primer l'error fonamental que, no cal dir, cometen alhora el pur i simple pro-sindicalista i l'anti-sindicialista.
L'honest pro-sindicalista admet francament que el millor que pot esperar del seu sindicat és que actue com a fre en la baixada. En altres mots, admet que el sindicat tan sols serveix com a reraguarda a un exèrcit en retirada. Òbivament, des d'aquest punt de mira, la posició de l'anti-sindicalista és impenetrable quan sosté que la reraguarda d'un exèrcit en retirada, que no pot fer més que retirar-se, és quelcom fútil. Però és igualment obvi el fet que tota la força de la posició anti-sindicalista rau en la condició infantil originària que ha mantingut el sindicat.
Cal puntualitzar, però, i ho acceptarà qualsevol home enraonat que les raons que presenta l'anti-sindicalisme sobre per què el sindicat ha d'ensorrar-se per l'acomiadament de treball s'anul·laran tan bon punt el sindicat isca de la seua condició infantil natural i originària, s'adone que no tan sols perilla el futur sinó que també perd el present si es converteix en una màquina de proporcionar feina. Fins i tot si el sindicat no pot copsar la seua gran missió històrica i revolucionària, s'ha d'adonar certament, pel bé del prensent immediat, que ha d'adaptar els seus mètodes, no a les condicions infantils, sinó a les adultes del capitalisme.
El capitalisme acomiada treball; el capitalisme necessita un gran exèrcit de treball ociós i de reserva pels període d'expansió industrial.
En constituir-se en una institució que proporciona treball, el sindicat es torna una pinta que no pot assumir els gal·lons de treball que ha de rebre. I així no tan sols és el capitalista que hi ha davant, sinó el treball que hi ha darrera, els qui trituren el sindicat. Per tal d'ésser capaços de contindre els gal·lons de treball el sindicat s'ha d'expandir; per tal d'expandir-se en gal·lons ha d'abandonar les seues inútils aspiracions de monopoli de proporció de feines. I això tan sols es pot fer si s'aixeca fins a l'alçada de la seua missió política. Llavors entendrà la solidaritat de la seua classe en general i la dels membres de la seua branca en particular.
Fins i tot si 50.000 dels 100.000 membres de la branca no poguessen tindre feina, el sindicat faria millor de prendre'ls tot d'una. Però això sona a una idea purament quimèrica sota les nocions de la condició infantil general existent. La quimera, però, es fa possible si es fa entendre a tots els membres que el millor que pot fer el sindicat avui per ells és fer front a la caiguda i evitar-la d'anar més ràpid que si no fos per ell.
No tan sols a llarg termini, sinó ja ara mateix, un sindicat així seria capaç d'un millor funcionament avui, a banda de trobar-se en situació d'acomplir realment la seua gran missió històrica i revolucionària que he al·ludit abans.
Quina és aquesta gran missió històrica i revolucionària?
Cal admetre que per molt filosòfic, possiblement fins i tot socialista, es puga pronunciar l'anti-sindicalista, no es troba en aquesta qüestió gaire més il·lustrat que el pro-sindicalista.
Em causa sorpresa trobar homes que s'anomenen socialistes, i que raonen de forma socialista fins a cert punt, i que de sobte cauen a trossos quan se'ls esmenta la qüestió sindical. Consideren determinats fets, que assenyalen l'eventual destrucció del sindicat, i d'això conclouen que el sindicat s'enfonsarà tard o d'hora. No consideren tots els fets en joc. Els realment utòpics avui són els qui s'imaginen que la Comunitat Socialista es podrà establir com la primavera s'estableix amb la seua atmosfera balsàmica, i sense esforç desfa les neus hivernals. Aquests utòpics anti-sindicalistes tan sols veuen l'aspecte polític del moviment obrer. D'acord amb ells, tot allò que necessitaria una llança és la seua punta de ferro.
D'altra banda, els pro-sindicalistes tenen els nasos tan a prop del terra que no veuen l'aspecte polític del moviment sindical, i tan sols poden veure allò que anomenen l'aspecte industrial. En altres mots, sostenen virtualment que tot el que necessita una llança és un pal. No cal dir que ni qui pense que una llança és tan sols una punta de ferro, ni qui pense que és un pal té una idea correcte de què és una llança, o per què serveix.
Cadascú pot tindre un coneixement tècnic, teòric, més o menys pràctic de cada part particular de la llança, però cap dels dos pot tindre o aconseguir-ne una.
Us mostraré que si no es copsa l'aspecte polític del moviment obrer, el socialisme mai no triomfarà; i si no es copsa el seu aspecte sindical el dia del seu triomf seria el dia de la derrota.
Qui de vosaltres no ha sentit un treballador quan se li diu que un company seu ha sigut nominat a batlle, o a governador, o a congressista, dir sorneguerament: «Què? Què pot fer al Congrés? Què sap de lleis? Per què, no sabrà moure's-hi!» La qüestió és seriosa, no és de per riure. El treballador que s'expressa així l'encerta i s'equivoca. L'encerta absolutament quan considera que el treballador no és un home adient per tractar les lleis de la terra; però s'equivoca quan considera que això és una desqualificació. En altres mots, s'equivoca en suposar que la missió política del treball es tractar o actuar amb lleis capitalistes.
I tingueu clar que aquest error es deriva directament tant de l'atitud mental del pro-sindicalista industrial com de l'anti-sindicalista polític. En aquest sentit es cometen els errors que fa l'anti-sindicalista polític en el seu propi domini de la política, i en l'error on cau el pro-sindicalista industrial en el seu propi domini industrial, degut a la circumstància que tots dos no se n'adonen de la interrelació dels diversos dominis.
Obriu qualsevol llibre de dret, tant si el tema és el contracte, la propietat, fins i tot les relacions maritals entre el marit i la muller, el pare i el fill, el guàrdia i el custodiat, trobareu que el quadre que fan en la tela de la ment és que tothom té les mans al coll de l'altre. La llei capitalista reflecteix la subestructura material del capitalisme. La teoria que aquesta subestructura és la guerra, el conflicte, la lluita. No pot ésser altrament. Donada la propietat privada de les oportunitats naturals i socials, la societat es torna una jungla de bèsties salvatges, on la bèstia salvatge «més apta» terroritza les menys «aptes», i aquestes alhora imiten entre elles les qualitats «aptes» del brut més gran. Cap vel nupcial de blonda o de seda pot amagar aquesta situació en el camp matrimonial; cap retòrica la pot amagar en qualsevol altre camp. La lluita a os nu és ací. És inevitable. És una ombra marcada pel caire de fet del sistema capitalista.
Ara bé, llavors, és la missió del moviment obrer o socialista de continuar o d'erradicar les condicions materials que fan aquesta ombra? La seua missió és erradicar-les. En conseqüència la seua missió no pot ésser tractar les lleis que el capitalisme troba necessàries. Seria el mateix dir que una llogatera no és capaç de netejar una casa perquè no té el coneixement tècnic de la constitució de la brutícia que s'hi ha acumulat, com dir que com que el treball no té coneixements de la tècnica de la brutícia de les lleis capitalista, no és apte per prendre l'escombra i agranar la brutícia fins al femer de l'oblit.
En conseqüència, l'aspecte polític del moviment obrer suposa revolució. Assenyala exactament el deure del socialista o dels treballadors amb consciència de classe elegits al càrrec, de no tractar, comprometre's, i d'enderrocar incondicionalment les lleis existents. Això significa el destronament de la classe capitalista.
I què significa, alhora, en relació amb el subjecte que tenim a les mans?
No us vàreu adonar què hi havia en tota aquella amenaça capitalista de tancar tallers i d'aturar la producció si Bryan era elegit el 1896? Sabem que Bryan era un capitalista reaccionari; amb tot, el fet que demostrà la seua campanya és l'amenaça capitalista que els capitalistes dirigents són en poder de crear en qualsevol moment que el governs se'ls vaja de les mans. Què posa el poder a les llurs mans? Ara observau-ho de prop, pensau-hi, allò que posa el poder a les mans llurs és el sindicat pur i simple: és el fet que la classe obrera no s'organitza. I us he mostrat que el sindicat pur i simple és incapaç d'organitzar la classe obrera; que manté la classe obrera inevitablement dividida.
La majoria dels votants són treballadors. Però fins i tot si aquesta majoria hagués d'agranar el camp polític amb consciència de classe, és a dir, amb una butlleta laborista o socialista de bona fe, es trobarien que els capitalistes són capaços de llençar el país al caos del pànic i la fam, si és que els treballadors no són ben organitzats en els tallers com per poder riure's de totes les ordres de tancament, i dur a terme la producció.
Una organització completa així és impossible sota els mètodes del sindicalisme pur i simple; impossible en el camp industrial, l'aparent unitat que agranà el camp polític esdevindria un cop a l'aire.
L'organització política ha de considerar necessàriament les actuals condicions capitalistes; en conseqüència, els vots emesos per un congressista, per exemple, no són els vots de cap branca, sinó d'una barreja de grapats de branques.
La societat civilitzada no coneixerà una cosa tan ridícula com les circumscripcions geogràfiques. Coneixerà tan sols circumscripcions industrials. El parlament de la civilització a Amèrica consistirà, no de congressistes de districtes geogràfics, sinó de representants de branques de tot el país, i el llur treball legislatiu no serà el tan complicat d'una societat d'interessos en conflicte, com el capitalisme, sinó un de fàcil que es resumirà en estatístiques de la riquesa necessària, de la riquesa que es pot produir, i del treball necessari i que qualsevol mostra mitjana de representants de treballadors pot escatir completament, infinitament millor que els nostres retòrics moderns del Congrés.
Però encara no hi som, ni hi serem el dia que haguem agranat el camp polític. No hi serem per la simple raó que per tant de passar per aquesta primera victòria política ens veiem obligats a viatjar segons les línies de les demarcacions polítiques capitalistes; i aquests us he mostrat que eren essencialment asindicalistes; és a dir, que ignoren els lligams industrials i tan sols reconeixen els geogràfics.
Se segueix que, avui, la millor organització política exclou del tot l'organització industrial, i continuarà així fins que es guanye la victòria política, i les organitzacions de branca hagen sigut capaces de continuar la producció davant la revolta capitalista; fins que la nació haja tingut temps de reconstruir-se en el treball, és a dir, en una base socialista.
Així veiem que el cap de la llança del moviment socialista és inútil sense el pal. Veiem que no són ni tan sols qüestions paral·leles, sinó estretament relacionades; veiem que una necessita l'altra, que mentre el cap, el moviment polític, és essencial en el seu sentit, el pal de llança, el moviment industrial, és necessari per donar-li estabilitat. El moviment obrer que no té un cap de llança polític ben afilat mai no pot aixecar-se damunt la condició infantil on neix originalment; d'altra banda, infeliç el moviment polític del treball que no té el pal de l'organització sindical per recolzar-hi. Inevitablement esdevindrà un monstre. El cap de llança pot «tocar-hi», però si no arrossega en el seu moviment el fort pal dels sindicats haurà «tocat» sense treure'n res.
En conseqüència, la qüestió sindical és de fet candent. En ella gira l'èxit del moviment socialista. I per la raó que he indicat, la confusió en la qüestió és inevitable.
Veure que una cosa anomenada sindicat pot actuar com a fre del moviment socialista, fa forta la temptació dels anti-sindicalista d'abandonar-lo. Us he mostrat com de fatal seria aquest abandonament. El moviment polític i industrial són un; qui els separe disloca el moviment socialista.
No hauria d'acabar sense un consell més concret. Hauríem d'entrar en els sindicats? No ho hauríem de fer? Em sembla que aquestes qüestions concretes ja les he respost amb el que he dit abans. Amb tot, hi ha qui encara es demana aquesta qüestió en pensar en les pràctiques corruptes que existeixen en els sindicats. Entraré en aquest punt breument. Ara el podem tractar sense donar-li una mesura desproporcionada. Fins i tot el podem tractar per aprofundir en els punts anteriors.
No hi ha cap diferència entre allò que s'anomena la corrupció en els sindicats i allò que es fa patent en els naufragis quan els homes esdevenen caníbals. No puc pensar ara en cap dels nombrosos dirigents obrers corruptes, que tots coneixem, que no hagués començat amb prou honestedat. Però unida a la seua honestedat hi havia la ignorància. No sabia quina era la mena d'arma que el treball aixeca quan forma sindicats. Per tant fracassà. Llavors imputà el fracàs a la inevitabilitat. El capitalista l'ajudà en el camí. Perdé tota esperança en la classe obrera. Llavors decidí de covar el propi niu. Se seguiren inevitablement relacions amistoses entre ell i el capitalista, i esdevingué allò que Mark Hanna tant bé anomenava «el lloctinent laboral de la classe capitalista».
En aquest càrrec l'hem vist preparar vagues en favor d'un capitalista en competència amb un altre. En aquest càrrec l'hem vist actuar com a agent del mercat de valors, en començar vagues per baixar cotitzacions, o en mantindre-les per afavorir interessos en competència.
És clar que no podria fer això si les bases sindicals fossen il·lustrades. Per aquesta raó era en interès seu, i en interès de la classe de la qual era lloctinent, de mantindre la il·lustració fora de les masses.
Sovint, també, la seua posició li permet d'obligar el treballador a acceptar el seu jou abans que puga aconseguir feina.
Qui diga que s'ha de remeiar aquest mal per un mitjà concret parla estúpidament. El mal s'ha d'atacar per qualsevol mitjà que semble disponible.
Llavors, hem d'«unir-nos als sindicats»? El Partit Socialista Laborista ha respost la qüestió en adherir-se a l'Aliança Socialista Sindicalista i Laborista, i en fer una lluita incansable contra la colla de Gompers; i la resposta que el partit donà es justifica a la llum de l'anàlisi que us he presentat.
Aquesta anàlisi mostra que les organitzacions sindicals són essencials; que són essencials per trencar la força de la massacre capitalista, però aquest avantatge és fructífer tan sols en la mesura que l'organització es prepara pel dia de la victòria final.
En conseqüència, ha d'ésser tasca de tot socialista d'organitzar la seua branca. Si hi ha una organització existent de la seua branca que no és a mans d'un lloctinent laboral del capital, s'hi ha d'unir i dur-la a la línia de l'Aliança Sindical i Laborista Socialista.
Sí, però, l'organització és completament a mans d'un lloctinent laboral del capital; si la seua militància ha crescut tan ràpidament al seu voltant, que no se'l pot atacar sense amenaçar-la; si, en conseqüència, l'organització, obedient a l'esperit del capitalisme, insisteix a dividir la classe obrera per barreres més o menys altes i es mostra contrària a l'admissió de qualsevol membre de la branca que la demanen; si aquesta situació de corrupció mental fa que una majoria dels seus membres aplaudesquen i secunden els seus esforços per mantindre aquella majoria en el treball amb el sacrifici de la minoria militant i de la majoria que no ho és, en tots aquests casos, una organització així no és una extremitat del moviment obrer, és una extremitat del capitalisme; és un gremi; és una degeneració que ha anat a l'antic punt de partida de la classe burgesa o capitalista; i que en ella el nom de «laborista» no és més que una caricatura, perquè manté la repartició de la producció de l'antic sistema gremial.
Una resuscitació tan estranya d'organitzacions prístinament burgeses bé pot emmascarar-se amb el «laborisme», però ho fa tan sols en perjudici de la classe obrera, del proletariat, i no mereix ni un quart d'hora de mans socialistes.
Una organització així no és més organització obrera que l'exèrcit del tsar de Rússia que, tot i integrat completament per treballadors, és dirigit per la classe explotadora. En un cas així el socialista ha d'esforçar-se per establir sindicats laboristes de bona fe i fer tot el possible per destruir el frau. El canó del treball que un dia amb seguretat delmarà l'exèrcit del tsar, i el derrotarà, redimirà fins i tot els treballadors d'aquest exèrcit, per bé que molts d'ells hi moriran.
Resumim des d'on m'he quedat.
En primer lloc, els sindicats tenen una missió suprema. Aquesta missió no és res menys que organitzar amb la unió i unir amb l'organització, tota la classe obrera industrial no simplement els qui poden tindre feina i, en conseqüència, no tan sols els qui poden pagar quotes. Aquesta unificació o organització és essencial per tal d'evitar que la victòria eventual i possible faça fallida, en permetre la classe obrera d'assumir i realitzar la producció el moment que els canons dels poders públics caiguen a les mans o abans, si cal, si la corrupció política capitalista embruta les urnes. La missió és important també en fer que l'organització industrial prefigure les futures circumscripcions dels parlaments de la república socialista.
En segon lloc, el sindicat té una missió immediata. La missió suprema del sindicalisme és final. Encara no ha arribat el dia. El camí pot ésser llarg o curt, però és dur. En tot cas, no hi som encara.
Les passes en la direcció correcte, anomenades «demandes immediates» són entre les més precàries. Són precàries perquè són proclius al risc de la «sopa» o del «pal·liatiu» que els enemics de la redempció del treball sempre es disposen a brandar davant els ulls de la classe obrera, i que, amb l'ajut dels terratinents laborals de la classe capitalista, enganyen i atrapen als poc avisats.
Però hi ha una prova amb la qual es pot distingir la fermesa del terreny a cada passa, i detectar i evitar la trampa, i amb tot fer-ne una passa endavant. Aquesta prova és: s'adiu la passa contemplada amb l'objectiu darrer? Si és el cas, llavors la passa és sòlida i segura; si no, llavors la passa és una trampa i un desastre.
La «passa immediata» que actua com un fre en la davallada dels salaris pertany a la categoria anterior, sempre que la natura del fre no siga la que convida a un davallada futura que requerirà un nou fre que únicament convide a una altra davallada, etc., vers una catàstrofe o cap a una espiral inacabable.
Hem vist que els sindicats purs i simples pertanyen a la darrera categoria, la categoria de «trampes», i hem vist que la raó és que són simplement una màquina per assegurar la feina; en conseqüència, lliga la classe obrera i, en general, té l'amor i l'afecte de l'explotador capitalista.
En tercer lloc, i finalment, la formació de la unió, amb la seua possibilitat per bé, en ésser un moviment natural i instintiu, ha d'aparèixer, i reaparèixer, i continuar a reaparèixer, sempre per oferir als homes intel·ligents, seriosos i honests del moviment obrer o socialista l'oportunitat d'utilitzar aquest moviment instintiu per equipar-lo amb el coneixement adient, l'arma adient, que els salvarà de convertir-se en el pur i simple fangar tan estimat, i desenvolupar-lo en els nous sindicats tan odiats pel capitalisme.
Aquesta és la part teòrica de la qüestió candent del sindicalisme. La seua part pràctica implica lluita, una lluita sense treva i una guerra a ganivet contra aquesta aliança d'ignorants, que madura en reputats falsificadors laboristes que cerquen d'omplir la bossa amb la indefensió del proletariat, i l'«intel·lectual» (Déu salve l'etiqueta!) que té un coneixement tan superficial de les coses que per ell la missió del sindicalisme és un llibre tancat; qui creu que el sindicat «s'evaporarà»; qui, en conseqüència, és de fet contra el sindicat, malgrat totes les seues declaracions d'amor, i qui alhora s'imagina que pot promoure el socialisme per udolar amb purs i simples llops que mantenen la classe obrera dividida i, en conseqüència, barren el camí del triom del socialisme, o, com el capitalista Wall Street Journal ho expressava bé, «constitueixen el baluart de la societat moderna contra el socialisme».
La qüestió sindical és, així, no tan sols candent, sinó que presenta el repte més important pel moviment socialista. Ens porta a casa el fet que no tan sols cal la teoria sinó principalment fortalesa—aquesta fortalesa que el Partit Laborista Socialista aplega, construeix i prova, i sense la qual el moviment socialista o obrer esdevé ridícul o infame.
WILLIAM WALKER: Desig de demanar l'orador si considera assenyat per un partit polític d'identificar-se amb una organització sindical si aquesta indentificació fa que el partit polític quede enfosquit?
ANSWER: Aquesta qüestió implora una resposta. Apareix d'assumir com a fixades les pròpies premises que es discuteixen. Apareix per l'assumpció que he negat, que un partit del socialisme puga ignorar els sindicats. Amb tot la respondré. Em permet de prendre la qüestió en entrar per una altra porta.
Fa uns vuit mesos, quan vaig fer la darrera conferència ací, a Newark, un cavaller que ara s'ha associat amb l'interlocutor [William Walker] en l'establiment ací a Newark d'un denominat Club Socialista Independent del Comtat d'Essex, el senyor Harry Carless, parlà després meu i digué en substància ço que el cavaller acaba de demanar en la qüestió presentada, admetrà que cit el meu crític d'aquell dia correctament. El meu crític deia: «El Partit Laborista Socialista no hauria de tindre res a veure amb els sindicats. L'afiliació en els sindicats manté el partit enfosquit. Un partit polític vol prendre tota la gent que siga possible. Vol ésser tan gran com siga possible. Un sindicat no. Sóc membre d'un sindicat, els polidors d'argent, i sóc també socialista. El meu sindicat tenia una trobada aquesta vesprada; tot el que volen és aconseguir salaris més alts i mantindre tots els altres fora del negoci. Adoptaren una resolució en aquesta línia, i vaig votar amb ells en interès de l'organització. Ara, la llur posició, com la de tots els sindicats, és purament egoïsta. Què té a veure el Partit Laborista Socialista en coses com aquestes? Hauria de mantindre's en fora. Si no ho fa, patirà».
La meua resposta fou aquesta: «El cavaller em forneix els propis fets que l'enderroquen. És membre d'un sindicat que vol mantindre fora els aspirants. Quin seria el seu remei en un partit socialista? Diguem que la seua organització socialista es reuneix al vespre, i que els homes qui, al costat d'altres membres del seu sindicat, refusaren l'admissió a la sessió de la vesprada, piquen a la port per demanar l'ingrés. Què farà? Ha dit correctament que un partit política necessita gent. Haurà d'admetre'ls en la seua organització socialista de partit. I què passarà quan aquests homes arriben i el senten fer un discurs grandiloqüent sobre la «solidaritat del treball», sobre la «necessitat dels treballadors d'unir-se», de la «fraternitat de l'esclau assalariat», i totes aquelles coses que un socialista, un bon socialista, com diu el cavaller que és, se suposa que ha d'emfasitzar? Què pensau que passarà quan l'home qui tot just ha votat per mantindre gent fora del seu sindicat fa aquesta declamació? Què, diran que és un hipòcrita; el denunciaran rotundament per predicar una cosa i practicar-ne una altra. Fins i tot hi presentaran càrrecs contra ell. I, si la seua organització és realment socialista, serà expulsat, i justament. Però fins i tot si no arriba tan lluny, haurà descobert que un partit socialista no pot jugar en la qüestió econòmica o sindical. Si és un partit del socialisme, és un partit del treball. En un partit del socialisme el sindicat és latent. No s'hi pot ignorar. No us ignorarà».
«Però suposau», continuava a dir, «que, en sentir un presentiment d'allò que us reserva votar la llur admissió a l'organització de partit, vota per deixar-los fora. Què haurà fet doncs? Haurà imprès en la seua organització política, que vol grans nombres, les característiques del sindicat endarrerit pur i simple que branda al costat d'altres evidències per dir que la qüestió sindical ja ha quedat resolta».
No era aquesta la resposta que vaig donar al vostre amic? Amb quina cara podeu, doncs, vindre avui nit i demanar la qüestió que m'heu fet?
No hi ha res semblant a un partit polític del treball «que no tinga res a veure amb els sindicats». Ho ha de tindre. Ha d'inspirar el sindicat amb un objectiu ampli i polític, i així dominar-lo en la guerra contra el falsificador laborista i contra les antigues nocions gremials que atenallen el moviment obrer, o que l'arrosseguen als interessos egoïstes del moviment econòmic, i que finalment el duen a caure en el servilisme dels interessos capitalistes que sempre s'alimenten dels interessos egoïstes de branca, juntament amb el falsificador laborista, o el lloctinent laboral de la classe capitalista.
La noció implícita en els mots del nostre amic que demanava la qüestió, la noció que el nombre és allò que importa i no la solidesa, sovint du a resultats estranys. Un exemple recent és colpidor.
En la darrera convenció anual de l'AFL de Gompers, Max Hayes, de l'anomenat Partit Socialista, introduí una resolució socialista. La resolució fou ofegada sota una veritable allau d'uns 11.000 vots. Un mes més tard, l'Aliança Sindical i Laborista Socialista realitzà la seua convenció anual. La STLA és un sindicat construït estrictament en les línies socialistes de la resolució que Max Hayes introduí a Boston. Però el STLA és un organisme molt més petit. En la seua convenció anual arribava amb prou feines als vint delegats. Ara bé, què trobam que deia el senyor Max Hayes de la convenció del STLA? La ridiculitzà en base al nombre. Ell, que tot just havia quedat aplanat com una coca per una enorme convenció anti-socialista, semblava orgullós d'haver estat en una gran multitud, i sota els nombrosos talons que l'havien xafat, tan sols tenia befes per la petitesa de l'organisme que amb tot sostenia els principis que, a la mà, l'havien aplanat, aplanat per un organisme nombrós.
Aquests són els fruits, els salts mortals mentals, d'una cacera de nombres. No és gens privat d'idiotesa. La punta de llança que es llença sense pla, es llença absurdament. No es mourà més ràpid que el pal.
El «Partit Socialista» que dansa davant la puresa i simplicitat dels qui divideixen el treball, pot durant un temps aconseguir més vots que el Partit Laborista Socialista; però mai no «hi entrarà»; una polzada és tan bona com una milla en la cursa «per entrar-hi».
A més, el SLP de més lent avenç, que no té la vocació de paper de mosques, i que mai no sacrifica el seny per vots, és un educador real. Quan el temps pels vots haja madurat, el partit els tindrà, tindrà els vots més que el coneixement necessari, mentre que l'SP s'haurà fos, en no veure més que vots, i possiblement no podrà, davant aquesta conductat contradictòria de paper de mosques, tindre homes al darrera dels vots.
JOHN J. KINNEALLY: Veiem que passa a Colorado avui. Es diu que el sindicalisme pur i simple té més de 2.000.000 de membres. Voldria demanar l'orador si pensa que aquests ultratges serien possibles si aquests 2.000.000 fossen a l'STLA?
ANSWER: Dos milions d'homes del STLA suposarien 2.000.000 d'homes atrets pel seny, vigor, humanitat i determinació del SLP. Suposaria 2.000.000 d'homes en moviment, perquè se sentirien un sol home, i, en conseqüència, sentirien i es mourien correctament. Les grans masses no poden sentir i moure's com si fossen equivocades. L'error és mútiple; divideix. La veritat és l'única sòlida, l'única que uneix. Un nombre de 2.000.000 d'homes en l'SLP produiria un sentiment i provocaria unes accions que el capitalisme es fondria com cera. La qüestió, per tant, és construir els homes del SLP. Que aquest siga l'esforç de tots els homes seriosos.