AVM – AVM-Català (it) – Arxiu d'Onorato Damen (it)

PER QUÈ EL PCI NO ÉS UN PARTIT LENINISTA

Onorato Damen

(1970)

(publicat originalment (Perché il PCI non é un partito leninista) a Battaglia comunista n. 2, febrer 1970)

No n'hi ha cap precedent en la història política dels partits que puga emprar-se com a punt de comparació amb l'estupefaent impromptitud i la tendència particular a l'embolic que caracteritzen el PCI.

Hem dit més d'una vegada que aquest partit pot atribuir-se tots els mèrits o demèrits que vulga, llevat del dret d'autodefinir-se leninista, com fa des de fa un temps. Sabem prou bé que l'atribut leninista li pot resultar còmode en determinades circumstàncies; es tracta en el fons d'un orpell commemoratiu que pot ésser útil davant tanta babel de “leninismes” deteriorats, per un partit de composició tan variada com el PCI que ha de satisfera les exigències més contradictòries que van des del botiguer semi-aburgesat fins l'intel·lectual carrerista, de l'obrer de fàbrica dels grans complexos adherit al sindicat, fins als integrants de la contestació religiosa. Tot i saber l'enorme dimensió de l'escenari damunt el qual actua, gairebé sense cap molèstia, des de fa vint anys, davant els límits de la influència i de la penetració de la nostra propaganda, encara ens pertany la tasca d'observar un vegada més el partit de Longo, que sempre opera en la línia ideològica i política de Gramsci i de Togliatti. És a dir, la línia del més marcat antileninisme, i lògicament en nom de Lenin.

Examinam, per ara, alguns aspectes d'importància fonamental on el pas del leninisme a l'antileninista ha sigut més evident i decisiu.

Escriu Lenin a Estat i revolució: “Marxista és tan sols aquell que no es limita al reconeixement de la lluita de classes sinó també reconeix la dictadura del proletariat”. És per tant fàcil de deduir pel que afirma Lenin que el PCI no és marxista perquè ha adoptat les ideologies i la pràctica de la democràcia burgesa fins al punt d'haver cancel·lat del programa i de la pràctica quotidiana tota realització de la lluita basada en les exigències de classe, tota perspectiva revolucionària que confia en l'única força del proletariat l'execució de la seua dictadura.

Escriu Lenin: “La necessitat d'educar sistemàtica les masses en aquesta – i solament en aquesta – idea de la revolució violenta, és a la base de tota la doctrina de Marx i d'Engels”.

“La substitució de l'estat proletari per l'estat burgès no és possible sense una revolució violenta” (de Estat i revolució).

Però és que potser el PCI no ha heretat de Togliatti la “via nacional, democràtica i parlamentària del socialisme”, de Gramsci la teoria i la pràctica del “bloc històric”, i de tots dos la teoria del “Front únic” i del “compromís”, pròpies del parlamentarisme més deteriorat i que es basen en els valors de la quantitat, del nombre, del mite de la majoria per una convergència de forces que a la pràctica es tradueix, en tot cas, en una convergència d'oportunisme, els quals en el règim parlamentari es mantenen en peu amb el ciment dels interessos de l'oposició abans que del govern?

El PCI, en acceptar les regles del joc democràtic-parlamentari i la perspectiva de les solucions pacífiques, adorm les masses amb l'opi del cretinisme parlamentari i desmenteix, tot ridiculitzant-la, la idea de la revolució violenta que és a la base de tota, insisteix Lenin, de tota la doctrina de Marx i Engels.

És realment cert que quan els “revolucionaris” decauen al rang de paladins de les llibertats democràtiques i de salvadors de la patria burgesa, ja no són res més que policies anti-obrers sense màscara.

Es deu sobretot a Lenin l'anàlisi de la natura imperialista de la primera guerra mundial i l'aprofundiment crític de la natura econòmica de l'imperialisme. Ja iniciada la guerra (1915) Lenin declarava: “Quin altre mitjà hi havia en el règim capitalista per eliminar la desproporció entre el desenvolupament de les forces productives i l'acumulació del capital d'una banda, i de l'altra de la repartició de les colònies i de les “esferes d'influències”, que no fos la guerra” (de L'Imperialisme).

Per Lenin i pels leninistes no impostors, per tant, la guerra i la revolució eren i són tothora l'única resposta possible a les contradiccions dutes al límit per la fase imperialista de l'economia. I Lenin respon en aitals termes que no consenteixen dubtes de cap mena quant a l'alternativa que ha d'ésser sempre present en la consciència de tots els revolucionaris que viuen en aquesta època tan tormentada i absurda del domini imperialista: “O ens convencem realment, fermament, que la guerra va a crear a Europa una situació revolucionària, que tota la conjunctura econòmica, social i política de l'època imperialista porta a la revolució proletària, i aleshores el nostre deure indiscutible és propagar entre les masses la necessitat de la revolució, de cridar les masses a la revolució, de crear els organismes indispensables, de no tenir por de parlar de forma més concreta dels diversos mètodes de violència i de la tècnica de la violència. La revolució serà prou forta per vèncer? Es realitzarà després de la primera o de la segona guerra imperialista? El nostre deure indiscutible és independent d'aquesta qüestió. O no estam convençuts de tindre una situació revolucionària i aleshores no cal parlar per parlar de guerra contra la guerra. Aleshores seríem de fet polítics obrers nacionals liberals de la mena de Sudekum, Plekhanov o Kautsky” (de Contre le courant).

Tasca dels revolucionaris, ha ensenyat Lenin, és la d'aprofitar el moment favorable, que l'esdevenir de la guerra no deixa d'oferir, per transformar la guerra imperialista en una guerra de classes. I en la pràctica leninista hi ha la indicació de la lluita contra tota forma de “defensisme” pel “derrotisme revolucionari”. Els comunistes de les velles i de les noves generacions s'atenen i atenen a aquesta línia tàctica-estratègica indicada per Lenin per afrontar els problemes de la guerra ja que aquesta sempre és, en definitiva, una guerra imperialista com que és històricament impensable que un conflicte armat qualsevol de l'època de l'imperialisme, s'escape de les lleis fèrries de la seua dominació.

Ni abans, ni durant la segona guerra mundial el PCI ha afrontat el problema de la natura econòmica de l'imperialisme i de la seua guerra com era el deure de tots els partits que afirmen adherir-se al marxisme revolucionari.

El PCI contràriament ha girat l'esquena a Lenin per amagar-se darrera d'Stalin i del seu “socialisme en un sol país”, per retornar, si és que mai s'hi havia allunyat, a les concepcions i a la política de la democràcia burgesa. D'aquesta forma els seus dirigents, els Togliatti i els Longo, s'han evidenciat de fet com gens diferents dels qui al·ludia Lenin en la formulació de la hipòtesi citada abans, és a dir dels polítics obrers nacional-liberals de la mena de Sudekum, Plekhanov i Kautsky, la flor de la socialdemocràcia de la Segona Internacional. Passau-nos la referència tot i que pensam que no sempre és lícit comparar les coses petites amb les grans.