EL PARTIT REVOLUCIONARI ES CONSTRUIRÀ SOBRE LA BASE D'UNA INEXORABLE CRÍTICA DEL PASSAT

(extret de Battaglia comunista n 12/1 - desembre 1961/gener 1962) (en italià)

(...) Que les forces de la contrarevolució estiguin ben consolidades salves en llurs posicions de defensa del privilegit i controlin el món, per bé que ferides per tantes i tan profundes contradiccions, es demostra fins i tot en la contingència de les enormes dificultats que fan del tot impossible a les minories revolucionàries de consolidar-se, de consolidar llurs forces, de fer-se escoltar i d'invertir noves energies adequades per una completa represa del moviment de classe.

Es tracta, és ver, d'un procés lent que espera noves i més profundes condicions objectives per obrir-se i aprofundir-se, però això no arribarà a madurar sense aquella presència operativa, sense aquella crítica inexorable i demolidora del món burgès que sols un aguerrit partit marxista pot assegurar, i que els seus quadres i una llarga experiència ideològica poden traduir en termes de política quotidiana.

Sense aital partit totes les solucions burgeses podren tenir la possibilitat de realitzar-se, inclós un gir a l'esquerra demà amb Menni i Togliatti, però en cap cas es podrà tenir la solució revolucionària del socialisme per la qual lluitem.

Però aital partit per la seva plataforma orgànica, per la seva coherència ideològica i per la consistència i continuitat dels seus quadres, ja ha donat la mesura exacta de la validesa històrica de la seva existència i del seu destí quan s'ha fet argila, cementat més d'intransigència ideal que de combatent, sempre pocs i encara més dividits, contra els assalts de l'oportunisme i fins i tot de la contrarevolució.

Vet ací les etapes sobre les quals convidem a meditar els anti-estalinistes d'avui i els opositors de darrera hora.

Qui, ja en el 1924, ha lluitat contra la bolxevització dels partits de la Internacional Comunista, denunciant en aquest sentit no el canvi formal de guàrdia d'alguns quadres dirigents, sinó el rovellament de la praxi revolucionària, necessària per Stalin per donar vida concreta a la nova política de "socialisme en un sol país", com a introducció al capitalisme d'estat?

Qui s'ha batut obertament contra totes les formes de l'estalinisme assumint-hi les conseqüència polítiques i... administratives, refutant la còmoda tàctica d'una larvada oposició interna, justificada per un fals patriotisme de partit?

Qui ha denunciat els fins imperialistes de la segona guerra mundial i no ha cedit a la guerra "revolucionària" de la democràcia contra la dictadura, malgrat que aquest mateix conflicte tenia entre els seus protagonistes la Rússia soviètica?

Qui no ha caigut en l'engany de la guerra d'Alliberament i ha vist críticament en el moviment partisà, des de dins (moviment que ha caracteritzat l'última fase, la fase decisiva de la segona guerra mundial), un punt dels molts de l'estratègica americana i russa, i en cap cas considerant-lo la sublevació de masses obreres en acció anti-imperialista per una solució revolucionària del conflicte?

Sols l'Esquerra Italiana, convertida en el cor de la Segona Guerra Mundial en el Partit Comunista Internacionalista, ha operat en tots aquests anys en constant coherència amb el marxisme revolucionari. Es deu tan sols a aquesta organització que no s'hagi esmicolat el filó vermell, per bé que súbtil, de la continuitat de classe, sota la perversa tempesta del feixisme i de la guerra; sols aquesta organització ha recorregut la via sobre la qual s'haurà d'erigir una autèntica organització revolucionària; sols aquesta organització ha gosat parlar el llenguatge de l'internacionalisme proletaria quan, com a molt, semblava una bestiesa.

A aquesta experiència viva, per bé que encara desproporcionada pel greu deure que li espera al proletariat, li cal ara refer-se; per aquesta experiència s'haurà de començar per retornar al proletariat l'insuprimible instrument de la seva lluita: el Partit Revolucionari, el Partit de Livorno.

Què potser això és exclusivisme? Tan sols és la sagacitat, encara que modesta, dels revolucionaris que no volem preparar el terreny per un eventual nou oportunisme.