(setembre del 1998)
Publicat originalment com Revolution and counter-revolucion: lessons for Indonesia, a International Socialism 80, setembre del 1998.
Obtingut de Marxism
Page a qui ho agraïm.
Indexat per Einde
O’Callaghan per l'Arxiu Virtual dels Marxistes.
L'esclat de la revolució a Indonèsia posa una sèrie de qüestions teòriques crucials. Quines són les precondicions per a una conclusió victoriosa de la revolució? En el balanç entre revolució i contra-revolució, què determina quina de les dues ha de triomfar? Quina és la relació entre el partit revolucionari i la classe treballador? Quin paper juga el partit revolucionari en els sindicats? Quina actitud ha de tenir la classe treballadors vers la classe capitalista i la intel·lectualitat burgesa? Aquest article vol portar l'experiència de la tradició marxista a tractar d'aquestes qüestions crucials.
Com Lenin afirmà repetidament, vivim en època de guerres i revolucions. La història ha provat que era en el cert. Durant el segle actual han esclatat més de 100 guerres, grans i petites. Per esmentar algunes, escollides a l'atzar: la Primera i la Segona Guerres Mundials, l'agressió de Japó contra la Xina, la guerra d'Itàlia a Abissína, la guerra dels vuit anys entre Iran i Iraq, els atacs de l'imperialisme dels EUA sobre Iraq i Vietnam, les terres guerres arabo-israelianes, les dues guerres indo-pakistanes, la guerra de les Falklands. Però moltes revolucions han tingut també lloc. De nou, per esmentar tan sols algunes d'elles: les revolucions russes de 1905 i 1917, la d'Alemanya de 1918 a 1923, la d'Espanya el 1936; la d'Hongria el 1919 i el 1956, la de Xina de 1925 a 1927, la revolució portuguesa de 1974, el derrocament del Xa d'Iran el 1979.
Quina és la natura d'una revolució obrera? És quan les masses de treballadors trenquen la rutina d'ésser víctimes i objectes passiu d'opressió i explotació i entren en l'arena de la històrica, lluitant per aconseguir llur llibertat i donar forma al destí llur. La revolució no és una cosa d'un dia. Els obrers, amb noves emocions i idees, encara porten amb ells el bagatge del passat. En paraules de Marx, ‘la tradició de les generacions mortes pesa com un malson en la ment de les vives’. La contradicció en el cor de la revolució és entre allò nou i allò vell, i sols a través d'un procés molt difícil i rigorós es pot superar aquesta contradicció.
Vejam alguns exemples, el primer serà la revolució russa del 1917. El 18 de febrer del 1917 els treballadors de la principal fàbrica de Petrograd, la fàbrica Putilov on hi treballaven 30.000 obrers, anà a la vaga per demanar un augment salarial del 50%. Esclataren rebomboris del pa degut a l'escasedat d'aliments. Els forns de pa i els magatzems d'aliments foren assaltats, una escena repetida una vegada rera l'altra en els dies següents:
El 23 de febrer, a les 9 del matí, els obrers de les plantes i fàbriques del districte de Viipuri anaren a la vaga per protestar contra l'escasedat de pa negre en els forns i les botigues de queviures; la vaga es difongué a algunes plantes localitzades als districtes de Petrograd, Rozdestvenskij, i Liteinyi districts, i en el descurs del dia 50 empreses industrials deixaren de treballar, amb 87.534 homes que anaven a la vaga.
El dia següent el moviment obrer no havia estat abatut. Així un memoràndum de la política secreta, l'Okhrana, compilat més tard el vespre del 24 de febrer, deia:
La vaga d'obrers que tingué lloc ahir en relació a l'escasedat de pa continuà avui; en el decurs del dia 131 empreses amb 158.583 obrers han plegat.”
El dia següent, el 25 de febrer, el report de l'Okhrana expressava una alarma encara més gran, i assenyalava que les tropes, ni tan sols els cosacs, estaven preparats per reprimir els obrers. El 26 de febrer, per primera vegada, apareix en un report de l'Okhrana una descripció directa d'un amotinament de soldats.
D'acord amb N.N. Sukhanov, un testimoni honest i un cronista excel·lent de la revolució, uns 25.000 soldats havien deixat llurs barracons per barrejar-se amb la població mentre la resta de la guarnició – un total de 160.000 efectius – no eren preparats per reprimir efectivament els obrers. D'acord amb un altre font uns 70.000 soldats s'uniren als 385.000 obrers en vaga el 27 de febrer.
El 28 de febrer portà el col·lapse final de les forces tsaristes: les darreres tropes “lleials” que quedaven es rendiren; la fortalesa de Pere i Pau capitulà sense disparar un sol tret; i els ministres del tsar o bé foren arrestats o bé es rendiren a les noves autoritats.
La revolució fou completament espontània i gens planificada. Com Trockij assenyala encertadament: “Ningú, positivament ningú – podem afirmar això categòricament sobre la base de totes les dades – no pensava llavors que el 23 de febrer era la marca de l'inici del decisiu escombrament de l'absolutisme”.
Sukhanov observa: “cap partit estava preparat pel gran aixecament”.
De forma similar un ex-director de l'Okhrana afirmava que la revolució era “un fenomen purament espontani, i de cap forma el fruit d'una agitació de partit”. [1]
Un nou poder polític sorgí a Petrograd: el soviet. De fet era la renovació d'una institució que havia nascut a la Revolució de 1905. Era composada de delegats de tots els treballadors de les fàbriques en vaga, però anava més enllà d'un comitè de vaga unificat. El 1906 Lenin, retrospectivament, deia el següent sobre el soviet:
Els soviets de representats d'obrers són els òrgans de la lluita directa de masses. S'originaren com a òrgans de lluita vaguista. Per la força de les circumstàncies ràpidament esdevingueren els òrgans de la lluita revolucionària general contra el govern. El curs dels esdeveniments i la transició d'una vaga cap a un aixecament irresistiblement els transformaren els òrgans d'un aixecament.
La revolució de febrer del 1917 creà una situació nova i excitant: el tsar abdicà; acabaven segles de monarquia. La policia fou dissolta. S'establiren comitès obrers a totes les fàbriques. En moltes unitats de l'exèrcit aparegueren comitès de soldats. Sorgiren soviets d'obrers per tot arreu. Ja durant la revolució de 1905, Trockij, president del Soviet de Petrograd, podis escriure d'aquestes institucions:
El soviet realment era un govern obrer embrionari... El soviet era, des del principi, l'organització del proletariat, i el seu objectiu era la lluita pel poder revolucionari... Amb el soviet tenim la primera aparició d'un poder democràtic a la història moderna de Rússia... Constitueix una democràcia autèntica, sense una cambra baixa i una d'alta, sense una burocràcia professional, sinó amb el dret dels votants a cridar llurs representants en qualsevol moment. A través dels seus membres – diputats directament elegits pels obrers – el soviet exerceix el lideratge directe sobre totes les manifestacions social del conjunt del proletariat i dels seus grups individuals, organitza les seves accions i els proveeix amb una consigna i una bandera [2]
Però, després de la revolució de febrer del 1917, paral·lelament als soviets, les antigues institucions continuaven. A les fàbriques els antics propietaris i els antics gestors continuaven a llurs posicions. A l'exèrcit els generals encara tenien el comandament: el comandant en cap de l'exèrcit era el general Kornilov, que havia estat nomenat pel tsar. En paral·lel al poder soviètic hi havia un govern burgès encapçalat per un polític liberal de l'època tsarista. Aquesta situació, que Lenin i Trockij anomenaren ‘poder dual’, era plena de contradiccions.
Tot i la natura del soviet tal i com l'exposà Trockij a dalt, els seus dirigents demanaven a la burgesia que retingués el poder. La majoria dels delegats soviètics eren socialistes de dreta, menxevics i social-revolucionaris. Dels 1.500 a 1.600 delegats, sols 40 eren bolxevics. No era cap accident. Era el resultat inevitable d'una situació en la que milions de persones es movien cap a le'squerra però encara conservaven força del bagatge ideològic del passat tsarista. Per a milions que havien donat suport fins aleshores al tsar i a la guerra, el moviment cap a l'esquerra no significava unir-se dretament al més extrem dels partits, els bolxevics. L'home fort dels menxevics, I G Tseretelli, que esdevingué ministre de l'interior en el govern provisional burgès, explicava la necessitat d'un compromís amb la burgesia: ‘no pot haver-hi cap altra camí per a la revolució. És cert que tenim tot el poder, i que el govern s'aniria amb un sol moviment de dit nostre, però això suposaria el desastre per a la revolució’.
En un pamflet titulat Les tasques del proletariat en la nostra revolució, Lenin escrigué el següent sobre el poder dual:
Aquest poder dual és evident en l'existència de dos governs: l'un és el principal, el govern real de la burgesia el “govern provisional” de Lvov i companyia, que té a les mans tots els òrgans de poder, l'altre és un govern suplementari i paral·lel, un govern “de control” sota la forma del Soviet de Representants d'Obrers i Soldats de Petrograd, que no controla cap òrgan de poder estatal, però que directament reposa sobre el suport d'una òbvia i indiscutible majoria del poble, en els treballadors i soldats armats.
Aquest sistema inestable no podia durar gaire:
El poder dual expressa simplement una fase de transició en el desenvolupament revolucionari, quan ha anat més enllà de la revolució democràtica burgesa ordinària, però encara no ha arribat a una “pura” dictadura del proletariat i del campesinat.
Fou tan sols després de dies, setmanes i mesos de tempestuosos esdeveniments que els bolxevics aconseguiren guanyar-se la majoria dels obrers. El 9 de setembre el Soviet de Petrograd es passà al bolxevisme, i Trockij en fou elegit el president. El mateix dia els bolxevics aconseguiren la majoria al Soviet de Moscou. Des d'aquest punt sols calia donar un petit salt cap a l'assoliment del poder obrer el 7 de novembre del 1917.
Els fets de maig del 1968 a França expliquen una història completament diferent i amb un resultat diferent. França, del maig al juny del 1968, es trobava en una profunda crisi social i política. La nit del 10 a l'11 de maig tingueren lloc enfrontament cruents al Barri Llatí de París entre estudiants revolucionaris i la policia antidisturbis, la CRS. Milers de joves treballadors s'uniren als estudiants. El dia següent la CGT, la principal federació sindical, convocà una manifestació de protesta. Un milió de persones anaren a la manifestació. Els sindicats convocaren una jornada de vaga general el 13 de maig i la seguiren 10 milions, quatre vegades el nombre de treballadors organitzats en sindicats. Tot el país estava paralitzat. Els dirigents de la CGT i del Partit Comunista esperaven que el dia de vaga general i la manifestació servissin com una efectiva vàlvula d'escapament – que això fos la fi de la lluita. Però no reconegueren per rang i fila, qui entrà en l'arena pel seu propi compte.
El 14 de maig els treballadors de Sud Aviation de Nantes declararen una vaga ilimitada. Ocuparen la fàbrica i empresonaren el gestor de la seva oficina. L’Humanité, el diari del Partit Comunista, provà d'ignorar l'esdeveniment i li donà tan sols set línies a la pàgina 9. El dia següent el moviment de vagues i ocupacions s'escampà per totes les fàbriques de la Renault. Seguint-los les passes totes les fàbriques de motor, les plantes automobilístiques i aeronàutiques, anaren a la vaga i foren ocupades pels obrers. El 19 de maig els tramvies s'aturaven juntament amb els serveis de posta i de tèlegrafs. Els serveis de metro i de bus de París els seguiren aviat. La vaga afectà les mines, la navegació, Air France i altres.
El 20 de maig la vaga es convertí en vaga general. Uns 10 milions de treballadors eren ara en vaga. Gent que mai havia lluitat abans ara s'implicava – els ballarins del Folies Bergère, els jugadors de fútbol, els periodistes, les dependentes de comerç, els tècnics. Banderes vermelles onejaven a tots els llocs de treball. No es veia cap tricolor, sense fer cap cas a l'afirmació dels dirigents de la CGT i del PC que, “la nostra bandera és tant la tricolor com la bandera vermella”. [3]
Tot això era molt nou, representava el futur, però l'antiga “tradició de les generacions mortes” encara penjava. És vert que 1 milió de persones es manfestaren a París el 15 de maig. Això era nou. Però la burocràcia sindica, espantada pel pensament que els estudiants revolucionaris es mesclessin amb els treballadors, insistien en separar el dos grups amb la creació d'un cordó de 20.000 funcionaris amb les mans unides per separar-los. És cert que 10 milions de treballadors anaren a la vaga... però que els comitès de vaga no eren elegits sinó nomenats per la burocràcia sindical. És cert que milions de treballadors ocuparen les fàbriques... però just abans de començar les ocupacions la burocràcia sindical insistia que sols una petita minoria dels treballadors havia de quedar-se a les fàbriques mentre la resta era enviada a casa. Si tots els treballadors s'haguessin quedat en l'ocupació la vaga hauria estat més activa. Ara era passiva.
Tràgicament no hi existia una gran organització revolucionària que pogués superar la burocràcia. A Rússia el març del 1917 el partit bolxevic tenia 23.600 membres i aquest nombre pujà l'agost fins a 250.000. La classe treballadora industrial francesa era força més gran que la classe treballadora russa del 1917. Su hagués existit una organització revolucionària d'algunes desenes de milers, podria haver defensat que els contingents obrers de la manifestació no se separessin dels estudiants. Podria haver defensat eleccions democràtiques pels comitès de vaga i podria haver convençut els milions que ocupaven les fàbriques que s'hi quedessin, creant una força col·lectiva moltes vegades més gran que la d'aquests obrers com a simples agregacions d'individus. Contràriament, el nombre total de revolucionaris a França es podia comptar en centenars.
Per tant, no passa gaire temps fins que el govern aconseguí que els sindicats acordessin un compromís amb els patrons d'una pujada salarial. L'ocupació de les fàbriques finalitzà, la vaga fou desconvocada, i el terreny estava preparat pel retorn del president, el general de Gaulle. Quan les fàbriques foren ocupades de Gaulle estava tan desmoralitzat que havia fugit del país per trobare refugi entre les tropes franceses d'Alemanya Occidental. Però ara tornava per governa una vegada més. El 30 de maig una manifesta dretana de mig milió de persones tingué lloc a París. La policia prengué de nou les emissores de TV i de ràdio, expulsà els obrers que les ocupaven, atacà qualsevol continuació de les manfiestacions i àdhuc matà dos obrers i un estudiant de secundària. Successivament en el que seguí de 1968 el potencial revolucionari, que podia haver arribat molt lluny, fou aturat. I aquest ha estat el patró d'altres revolucions.
El novembre del 1918 la revolució a Alemanya es lliurà del Kàiser i posà fi a la Primera Guerra Mundial. Contràriament, els grans patrons com Krupps i Thyssen romangueren al costat dels general i dels oficials reaccionaris que establiren unitats dretanes anomenades Freikorps. Com a Rússia, prevalgué a Alemanya un poder dual, d'una banda el parlament i de l'altra el consells obrers. Sota el paraigua del govern socialdemòcrata, oficial dels Freikorps assassinaren els dirigents revolucionaris Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht. Els esdeveniments revolucionaris continuaren amb pujades i baixades fins el 1923, però acabaren amb la victòria del capitalisme. El moviment nazi nasqué el 1919. El 1923 organizà un cop “fracassat” a Baviera, però esperava rere l'escenari. Fou una altra oportunitat perduda per als obrers i haurien de pagar per ella molt quan Hitler arribés al poder.
França els anys 1930 veié un ascens massiu de la lluita de la classe treballadora que comença el febrer del 1934 i culminà el 1936 amb la decisiva victòria del Front Popular – una aliança del Partit Comunista, el Partit Socialista i els Liberals (que es denominaven equívocament radical-socialistes – i ni eren radicals ni socialistes). Milions d'obrers es digueren: “ara tenim el govern, prenguem les fàbriques”. I el juny del 1936 tingué lloc una onada d'ocupacions de fàbriques. Els dirigents del Partit Comunista i del Partit Socialista, però, dirigiren una retirada després d'arribar a un compromís amb el patrons. Després d'això el PC fou expulsat del Front Popular. Fou el radical-socialista Daladier qui signà l'acord de München amb Hitler el 1938, i fou el mateix parlament elegit en la gran victòria del Front Popular de 1936 qui votà el suport al mariscal Pétain, després cap del règim de Vichèi que col·laborà amb els nazis des de 1940 cap endavant.
L'Orient Mitjà és una altra area que ha vist gran aixecament que sacsejaren el sistema però que fracassaren en aconseguir una ruptura fonamental. A Iraq, el rey Faysal fou derrocat el 1951 per un moviment de masses. El Partit Comunista d'Iraq era un patit molt fort, de fet el PC més fort del món àrab. Establí una aliança amb el partit nacionalista burgès, el Ba't. El Partit Comunista, sota control estalinista, creia que la propera revolució seria democràcia i que demanava una aliança entre la classe treballadora i els partits burgesos. Aital aliança suposava a la pràctica la subordinació dels primers als segons. Els membres del Partit Comunista i els obrers pagaren un alt preu per aquesta aliança. El Ba't, dirigit pel general Saddam Hussein, amb l'ajut de la CIA, realitzà una matança massiva de comunistes.
A Iran una vaga general portà al derrocament del Xa el 1979. Les xores (consells obrers) aparegueren com bolets per tot el país. Tràgicament la direcció d'aquestes xores, principalment el pro-moscovita Partit Tudeh i els Felargely the pro-Moscow Tudeh Party and the fedaijins, veieren la revolució com una de democràtica i burgesa i no com una de proletària, i donaren suport a l'establiment d'una república islàmica. L'aiatol·la Khomeynî arribà així al poder sense mostrar cap gratitut al Tudeh i als fedaijins, i l'esquerra fou subjecte d'una repressió cruenta.
Tots els esdeveniments anteriors confirmen completament les paraules profètiques de Saint-Just, dirigent de la Revolució Francesa del 1789: “els que fan mitja revolució caven la seva pròpia tomba”. Per completar la revolució i portar-la a la victòria completa, el proletariat ha d'ésser dut per un partit revolucionari. La classe treballadora, i no el partit, fa la revolució, però el partit guia la classe treballadora. Com Trockij escrigué apropiadament:
Sense una organització que la guii, l'energia de les masses es dissiparia com el vapor que no queda tancat en una caixa de pistons. Però amb tot el que mou les coses no és el pistó ni la caixa, sinó el vapor. [4]
La diferència entre èxit i fallida, entre la Rússia d'octubre del 1917 i tots aquests altres exemples, fou que en el primer cas hi havia un partit revolucionari de masses que donava un lideratge efectiu. Si bé els socialistes no poden determinar el moment que esclaten les crisis revolucionaris, determinen el resultat eventual segons el grau on arribin en la construcció d'un fort partit revolucionari.
El nucli del marxisme és que l'emancipació de la classe treballadora és l'acte de la classe treballadora. El Manifest Comunista afirma:
Tots els moviments precedents han estat moviments de minories o en interès de minories. El moviment proletari és el moviment independent de la immensa majoria en interès de la majoria immensa.
Al mateix temps el Manifest també remarca: “Les idees dominants d'una època sempre han estat només les idees de la classe dominant”. Hi ha una contradicció entre les dues afirmacions. Però la contradicció no hi era en els caps de Marx i Engels. Existeix a la realitat. Si tan sols una de les afirmacions fos correcta, la victòria de la classe treballadora seria bé inevitable, bé impossible. Si els obrers no estigueren imbuïts d'idees capitalistes – egoïsme, apatia vers altres obrers, racisme, sexisme, etc – el socialisme seria inevitable. Passaria a ésser fins i tot si els revolucionaris no moguessin un dit. Si els obrers acceptessin completament les idees de la classe dominant, el socialisme seria impossible i així romandria per sempre. El balanç entre els dos factors – activitat pròpia de la classe treballadora i subordinació a les idees de la classe dominant – no és estàtic. Canvia tota l'estona. De vegades els canvis poden ésser lents i imperceptibles durant un llarg període, però llavors poden canviar dramàticament en un temps ben curt.
L'agudització de la lluita de classes que porta a l'increment en la confiança entre els treballadors mina el manteniment de les idees burgeses. Contràriament, una davallada en la combativitat del treballadors que segueixi unes derrotes serioses i continuades, o una desocupació massiva durant un llarg període (que erosiona l'auto-confiança del treballadors), els fa més susceptibles a embebir-se d'idees reaccionàries.
Amb tot, un canvi en el balanç entre els dos factor no depèn sols de que passi en el lloc de treball, en el front econòmic. Engels escrigué que la lluita de classes tè lloc en tres camps: l'econòmic, el polític i l'ideològic. Els tres camps per suposat estant interconnectats, amb l'econòmic que serveix de base i el polític i l'ideològic com a supraestructura. Però la combativitat obrera pot pujar, i fins i tot explotar, no sols degut a que siguin victoriosos en una lluita sobre els salaris o contra acomiadament, sinó també degut a esdeveniments en el camp polític.
La revolució russa de febrer del 1917 no fou el resultat d'un gran ascens en les vagues, sinó una reacció directa a la guerra. Quatre milions de soldats russos havien mort. La fam assolava el país. Els disturbis i les manifestacions de Petrograd a principis de febrer feren saltar la revolució, però aquests esdeveniments tenien ben poca connexió amb un increment del nivell de lluita industral.
El balanç entre els dos factors – el nou pensament que creix de la pròpia activitat dels obrers i la càrrega de les idees capitalistes – no s'altera sols amb canvis en la situació general, sinó que afecta de forma diferent diferents obrers. Hom pot dir que en qualsevol situació donada un sector dels treballadors accepta completament les idees burgeses – són els treballadors conservadors. Un altre sector refusa completament les idees burgeses – són els treballadors revolucionaris. Aquests dos grups són representats per dos partits separats – un partit conservador i un partit obrer revolucionari. Entre aquests dos hi ha un altre grup de treballador sobre els quals es basa un tercer tipus de partit obrer – el partit reformista. Un exemple d'un partit així és el Partit Laborista Britànic. En un discurs al Segon Congrés de la Internacional Comunista del 1920, Lenin definí el Partit Laborista com un “partit obrer capitalista”. L'anomenà capitalista degut a que la seva política no trencava amb el capitalisme. Per què l'anomenà partit obrer? No és perquè els obrers el votessin. En aquella època molts obrers votaven el Partit Conservador i aquest partit era simplement un partit capitalista. Lenin anomenà partit obrer el Partit Laborista perquè reflectia la necessitat dels obrers de defensar-se contra el capitalisme.
Òbviament aquesta és una classificació ben grollera. Entre els partits revolucionaris i els partits reformistes pot haver-hi una altra classe de partit – el partit centrista. La seva principal característica és l'engany i la vacil·lació. No és una cosa ni una altra. Un partit centrista de vegades es desplaça de la dreta a l'esquerra, o de l'esquerra a la dreta. Al mateix temps un partit centrista pot canviar de direcció en un espai curt de temps. El partit centrista és un com un camaleó, que canvia el seu color però que mai roman coherent.
Un gran perill pel partit revolucionari és que s'adapti als centristes, mentre al seu el partit centrista es posa a la cua del reformista i aquest a la del partit capitalista. Per donar sols un exemple: durant la vaga general del 1926 a Gran Bretanya la direcció del Partit Comunista s'estovà i adaptà les seves polítics claus, amb l'esperança que aquest mètode atregués els dirigents sindicals centristes. Com a resultat es posà a la cua de gent com A.J. Cook, George Hicks i Alfred Purcell, els dirigents esquerranosos del consell general del TUC. Per la seva part Cook, Hicks i Purcell eren a la cua de la direcció dretanosa del TUC – Jimmy Thomas, Arthur Pugh i Ben Turner. Aquests tres seguien la direcció de Ramsay MacDonald, dirigent del Partit Laborista, i al final donaren efectivament suport a la política de Stanley Baldwin, el primer ministre conservador de l'època. L'adaptació del Partit Comunista als centristes dugué finalment a una terrible derrota de la classe treballadora britànica. Un partit revolucionari davant dirigents centristes vacil·lant ha de demostrar claredat i femesa; ha de ser ferm per afermar els poc ferms.
La història es feta per la classe treballadora i per tant el partit revolucionari ha d'evitar dos perills: el primer és el substitucionisme, creure que el partit pot actuar per a la classe; el segon és l'oportunisme, adaptar-se a les idees que prevalen a la classe. Per donar un exemple: un revolucionari pot estar en una línia de piquets, i trobar prop seu un treballador que fa comentaris racistes. El revolucionari pot fer una de tres: dir, “jo no m'estic amb un racista en la línia de piquets. Me'n vaig a casa”. Això és sectarisme, ja que l'emancipació de la classe treballadora és l'acte de la classe treballadora, un ha d'estar al costat dels obrers contra els patrons, per molt retardataris que siguin els obrers individuals. Una altra possibilitat és evitar enfrontar-se al racisme. Quan l'obrer fa un comentari racista, es pot presentendre que no l'ha sentit, i dir, “fa molt bo avui, oi?” Això és oportunisme. Una tercera possibilitat és argumentar contra el racisme amb aquella persona. Si se'l convenç, excel·lent, si no, encara, quan els esquirols venen, es junten les mans, ja que l'emancipació de la classe treballadora és l'acte de la classe treballadora. Un revolucionari no pot permetre ni el substitucionisme ni posar-se a la cua dels obrers.
Una revolució exitosa també depèn de l'actuació del partit revolucionari com a universitat de la classe treballadora. La situació de la classe treballadora davant la burgesia és radicalment diferent a la de la burgesia antiga quan era rebel als senyors feudals. Els capitalistes, fins i tot quan llur classe era molt jove, eren intel·lectualment independents de la noblesa. És cert que els capitalistes havien de derrocar la noblesa, com la classe treballadora ara ha de derrocar els capitalistes. Però la classe treballadora mancada dels avantatges dels quals gaudia la burgesia quan cercava de fer una revolució. El seu enemic, la noblesa, no posseïa tota la riquesa com fan ara els capitalistes. De fet, la noblesa no era tan rica com els capitalistes. El capitalista podia girar-se a la noblesa i diri-li, “molt bé, teniu la terra, però nosaltres tenim els diners, tenim els bancs. Quan aneu a la bancarota com proveu de salvar-vos? Proveu de barrejar la vostra sang blava amb el meu or. Proveu de casar-vos amb la meva filla”. Quan anava a la batalla intel·lectual, el capitalista podia girar-se i dir, “molt bé, teniu l'esglèsia, però nosaltres tenim la universitat, vosaltres teniu sacerdots però nosaltres tenim professors; vosaltres teniu la Bíblia, però nosaltres tenim l'enciclopèdia. Va, aparteu-vos”.
Els capitalistes influïen sobre la noblesa molt més que la noblesa influïa sobre els capitalistes. La Revolució Francesa començà amb una reunió d'Estats Generals (els Tres Estats – la noblesa, el clergat i les classes intermèdies). Quan arribà el moment de votar molts nobles i clergues votaren amb els capitalistes, i en cap cas succeí el contrari. És la posició dels treballadors d'avui amb el capitalistes similar a aquella? Òbviament, no. Els treballadors no poden girar-se cap al capitalistes i dir-los, “molt bé, vosaltres teniu la Ford, la General Motors, la ICI, etc. Nosaltres tenim...”. En termes d'idees no hi ha gairebé cap capitalista influït per la premsa socialista, mentre que hi ha milions de treballadors influïts per la propaganda capitalista.
Quan diem que el partit revolucionari és la universitat de la classe treballadora, volem dir que hem d'aprendre de l'experiència històrica i internacional de la classe treballadora, tant dels triomfs com de les derrotes. El partit revolucionari ha de ser la memòria de la classe treballadora. Així en mirar la Indonèsia d'avui hom ha de tenir també en ment l'experiència del primer govern obrer del món, la Comuna de París del 1871, on els obrers tingueren el poder durant 74 dies. Hem d'aprendre de la revolució del 1905, i encara més de la victòria de la revolució d'octubre. Al mateix temps hem d'aprendre de la derrota de la revolució alemanya de 1918 a 1923; de la derrota de la vaga general de Gran bretanya el 1926; de l'assassinat de tots els dirigents del Partit Bolxevic per Stalin després de la mort de Lenin, de com va annihilar els soviets, de la substitució que va fer del règim proletari que volia iniciar el socialisme per un règim de capitalisme d'estat. S'ha d'aprendre de la catàstrofe del 1933 a Alemanya, quan el moviment obrer més fort i millor organitzat del món capitulà davant els nazis sense lluita, perquè era liderat per dos partits, un dels quals era un partit reformista dretanós i l'altre un partit estalinista. S'ha d'aprendre per què la societat xinesa s'ha desenvolupat d'una forma en la que a dalt hi un nombre massiu de milionaris, mentre que a sota hi ha centenars de milions que viuen en una pobresa abjecta.
Per donar confiança a la lluita obrera, el partit revolucionari ha de tenir claredat teòrica. Contràriament, l'escepticisme teòric, és incompatible amb l'acció revolucionària. Com deia Lenin, “l'important és confiar en què la via escollida és la correcta, aquesta confiança multiplica per cent l'energia revolucionària i l'entusiame revolucionari, que poden realitzar miracles”. [5] Sense entendre les lleis del desenvolupament històric, no es pot mantindre una lluita persistent. Durant els anys d'esforç i desànim, aïllament i patiment, els revolucionaris no poden sobreviure sense la convicció que llurs accion s'adeqüen als requeriments de l'avenç històric. Per tal de no perdre's en les giravoltes del llarg camí, hom ha de ser ideològicament ferm. L'escepticisme teòric i la implacabilitat revolucionària no són compatibles. La força de Lenin era que sempre relacionava la teoria als processos de desenvolupament humà. Jutjava la importància de cada noció teòrica en relació a les necessitats pràctiques. De forma similar provà cada passa pràctica en la seva adequació a la teoria marxista. Combinà teoria i pràctica a la perfecció.
Lenin creia en la improvisació. Però per tal que això no degeneri en simplificar les impressions momentànies del dia, s'ha de lligar amb una perspectiva general basada en un pensament correcte a partir de la teoria. La pràctica sense teoria porta a la incertesa i als errors. D'altra banda, estudiar el marxisme a banda de la lluita és divorciar-lo de la seva principal funció – l'acció – i crear inútils cucs de llibre. La pràctica és clarificada per la teoria revolucionària, i la teoria és verificada per la pràctica. Les tradicions marxistes són assimilades en les ments i la sang dels homes i dones sols a través de la lluita.
De lluny el més gran marxists per la seva concepció del paper del partits revolucionari i la seva activitat fou Lenin. La seva experiència en la construcció del Partit Bolxevic del 1903 en endavant és molt instructiva. L'embrió del partit revolucionari és el grup de discussió, el cercle d'estudi. Aquest és un estadi necessari en l'“acumulació primitiva de quadres”. Però és sols un estadi. La mentalitat de cercle té serioses febleses. És amateur i pot convertir-se en un impediment al desenvolupament d'un partit pròpiament revolucionari.
El 1902 en un pamflet brillant titulat Què cal fer? Lenin defensà que els revolucionaris russos havien de posar fi a la mentalitat de cercle. Els revolucionaris, defensava, han de construir una organització centralitzada i de tota Rússia. Per assolir això han de lluitar, primer de tot, contra el que ell anomenava kustaricestvo – “mètode primitiu d'organització”. Havien d'establir una organització forta feta de revolucionaris professionals; això era especialment necessari sota les dues condicions de la clandestinitat sota el tsarisme. Però per previndre que l'organització es convertís en una secta calia que establís forts llaços amb els obrers i llurs lluites. La clau d'això és la publicació del partit. La publicació ha de servir com a arma per construir una organització centralitzada de tot Rússia. En un article titulat On començar escrigué que “el paper d'un diari” no ha d'ésser:
... limitar-se solament a la disseminació d'idees, a l'educació política i al reclutament d'aliats polítics. Un diari no és sols un propagandista col·lectiu i un agitador col·lectiu, és també un organitzador col·lectiu. Pel que respecte a això darrer pot comparar-se'l amb l'andamiatge que rodeja un edifici en construcció, que marca el contorn de l'estructura i facilita la comunicació entre els constructors, en permtre'ls distribuir-se la feina i veure els resultats comuns aconseguits per llur treball organitzat. Amb l'ajuda del diari, i a través d'ell, una organització permanent prendrà la forma que s'implicarà, no sols en activitats locals, sinó en el treball general i regular, i ensinistrarà els seus membres en el seguiment acurat dels esdeveniments polítics, valorar llur importància i llur efecte sobre els diversos estrats de la població, i desenvolupar mitjans efectius per a que el partit revolucionari influeixi sobre aquests esdeveniments. La simple tasca mecànica de distribuir les còpies del diari necessitarà una xarxa d'agents locals del partit unificat, que mantindran un contacte constant amb els altres, coneixeran l'estat general dels afers, s'acostumaran a realitzar regularment llur funcions detallades en el treball de tot Rússia, i provaran llur força en l'organització de diverses accions revolucionàries.
La xarxa d'agents formarà l'esquelet de precisament la mena d'organització que necessitem – una que sigui prou àmplia i polifacètica per efectuar una divisió detallada i estricte de la feina, prou ben templada per ser capaç de realitzar establement la seva pròpia feina sota qualsevol circumstància, en tots els “girs sobtats”, i de cara a totes les contingències; prou flexible per ser capaç, d'una banda, d'evitar una batalla oberta contra un enemic aclaparador, quan l'enemic ha concentrat totes les seves forces en un punt, i encara, de l'altra, de treure profit de la seva pesadesa i atacar-lo quan menys s'ho espera [6].
La publicació del partit és l'organitzador del partit.
Però amb l'esclat de la revolució del 1905 Lenin canvià el seu argument: el partit no s'havia de composar de revolucionaris professionals tan sols sinó que s'havia de basar en el reclutament de masses. A la primavera del 1905, el congrés del partit rus, Lenin proposà una resolució que urgia el partit a obrir les seves portes als obrers, que havien d'ésser impulsats a prendre un paper dirigent en ell. El partit havia de:
...fer tots els esforços per estretar els llaços entre el partit i les masses de la classe treballadora elevant encara sectors més amplis de proletaris i semi-proletaris a una plena consciència [revolucionària i socialista], pel desenvolupament de llur activitat revolucionària..., fent-los veure que el nombre més gran possible d'obrers capaços de dirigir el moviment i les organitzacions del partit avançares d'entre les masses de la classe treballadora a la militància dels centres locals i del centre de tot el partit a través de la creació del màxim nombre d'organitzacions de la classe treballadora que s'adhereixen al nostre partit, fent-los veure que aquelles organitzacions de la classe treballadora que no volen o no poden entrar el partit al menys s'hagin d'associar a ell. [7]
En un article titulat La reorganització del partit, escrit el novembre del 1905, Lenin diu clarament, “la classe treballadora és instintivament i espontàniamet” revolucionària i socialista. [8] Com a resultat d'aquesta reorientació la militància del partit es disparà. Si el 1903 la militància es comptava en centenars, l'octubre del 1906 el Partit Bolxevic tenia uns 33.000 militants. [9] Si Lenin no hagués entès que el desenvolupament del partit requereix tàctiques imolt diferents i formes d'organització dissenyades d'acord al tamany de l'organització, la composició de la seva militància, i les tasques que demana el balanç de forces de la societat en general, aquest creixement no hauria estat possible.
Els revolucionaris estan implicats en tots els aspectes de la lluita obrera. Així estan profundament implicats en la lluita sindical. Els reformistes veuen el moviment de la classe treballadora dividit en compartiments diferents i separats: lluita econòmica, que és la tasca del sindicats; política, és a dir, participar en les eleccions parlamentàries i locals, és assumpte dels partits reformistes. Contra això el marxista contempla la classe treballadora com un tot, com una classe que utilitza dos braços en la lluita – l'econòmic i el polític.
En general la dicotomia entre la lluita econòmica i política és estranya per a Marx. Una demanda econòmic, si és sectorial, és definida com “econòmica” en termes de Marx. Però si la mateixa demana és general és “política”:
L'intent d'una fàbrica particular o fins i tot d'una branca particular per forçar una reducció de la jornada laboral per part dels capitalistes individuals a través de vagues, etc, és un moviment simplement econòmic. D'altra banda el moviment per forçar una jornada de vuit hores, etc., per llei, és un moviment polític, és a dir, un moviment de la classe, amb l'objecte de forçar els seus interessos en una forma general, en una forma que posseixi una força general i socialment coercitiva... tot moviment en el que la classe treballadora apareix com una classe contra les classes dirigents i prova de pressionar-les és un moviment polític. [10]
En molts casos les lluites econòmiques (sectorials) no donen lloc a lluites polítiques (de classe), però no hi ha cap separació absoluta entre les dues, i moltes lluites econòmiques acaben com a polítiques. L'experiència de Rússia el 1905, amb vagues massives que actuaren com a motor de la revolució, donaren una major profunditat a la concepció de l'estreta connexió entre les lluites econòmiques i polítiques. Rosa Luxemburg assenyalà que en un període revolucionari la lluita econòmica es creix en una política, i viceversa:
El moviment no va sols en una direcció, d'una lluita econòmica a una de política, sinó també en la direcció oposada. Tota acció política important de masses, després d'arribar al seu pic, provoca una sèrie de vagues econòmiques de masses. I aquesta regla s'aplica no tan sols a la vaga massiva individual, sinó al conjunt d'una revolució. Amb la difusió, clarificació i intensificació de la lluita política no sols la lluita econòmica no retrocedeix, sinó que al contrari es difon i, al mateix temps, es fa més organitzada i intensa. Hi ha una influència recíproca entre les dues lluites. Cada nou atac victoriós de la lluita política té un impacte poderós en la lluita econòmica, ja que amplia la visió dels obrers per millorar llurs condicions i reforça llur impuls per fer-ho, reforça el seu esperit de lluita. Després de cada onada d'acció política, queda un fertil sendiment del qual brollen milers de lluites econòmiques. I això també val a l'intervès.
El clímax lògic i necessari de la vaga de masses és “l'aixecament obert que sols es pot realitzar com la culminació d'una sèrie d'aixecament parcials que preparin el terreny, i per tant propicis a finalitzar en el que semblen ‘derrotes’ parcials, cadascuna de les quals pot semblar ‘prematura’”. I quin augment en la consciència de classe en resulta de les vagues massives!
La cosa més preciosa, perquè és la més perdurable, en les anades i tornades de l'onada revolucionària, és el creixement espiritual del proletariat. L'avenç a salts i a cops de l'estatura intel·lectual del proletariat permet una garantia inviolable del seu progrés ulterior en les inevitables lluites econòmiques i polítiques que queden endavant. [11]
Fóra un gran error concloure de l'anterior que no hi ha cap diferència qualitativa important entre el partit i els sindicats. Això és especialment important per països com Indonèsia on els sindicats tot just comencen llur existència i els límits entre els dos és sovint massa poc clar. La consigna dels sindicats fou establerta a Gran Bretanya el segle XIX: “una paga diària correcta per una feina diària correcta”. L'objectiu dels revolucionaris, dels socialistes, és abolir el sistema salarial, lliurar-se d'una societat en la que algunes persones han de vendre llur força de treball i altres comprar-la. Òbviament mentre existeixi el capitalisme preferim salaris alts a salaris baixos però la diferència en objectius hi roman.
Els sindicats recluten afiliats sobre una base radicalment diferent a la del partit revolucionari. El partit revolucionari recluta els que estan d'acord ideològicament amb els seus principis. Els sindicats volen reclutar tots els obrers, revolucionaris, reformistes o conservadors. Reforça els sindicats el fet que els obrers conservadors s'hi impliquin sota la pressió ideològica de tots els altres obrers. El partit revolucionari, contràriament, no hauria de dissoldre la seva militància incloent-hi persones que no hi estiguessin d'acord amb la seva política. El moviment sindical és una destral poc afilada però gran. El partit revolucionari és una destral afilada encara que sigui relativament petita. Lenin contrastava els papers del marxista revolucionari i del secretari sindical:
Pel secretari de qualsevol sindicat, posem un d'anglès, aquest sempre ajuda els obrers a dur la lluita econòmica, els ajuda a exposar els abusos patronals, explica la injustícia de les lleis i de les mesures que impedeixen la llibertat de vaga i de piquets (és a dir, la d'advertir a propis i estranys que es fa vaga en una certa fàbrica), explica la parcialitat dels jutges dels tribunals arbitrals que pertanyen a la classe burgesa, etc. En una paraula tot secretari sindical condueix i ajuda a conduir “la lluita econòmica contra els patrons i el govern”... l'ideal social-demòcrata no hauria d'ésser el secretari sindical, sinó el tribú de la plebs, que és capaç de reaccionar contra tota manifestació de tirania i opressió, no importa d'on vingui, no importa quin estrat o classe de persones afecti; qui es capaç de generalitzar totes aquestes manifestacions i produir un quadre únic de violència política i d'explotació capitalista; qui és capaç de treure profit de qualsevol esdeveniment, per petit que sigui, per tal de demostrar davant tothom les seves conviccions socialistes i les seves demandes democràtiques, per tal de clarificar per a tots la importància històrica i internacional de la lluita per a l'emancipació del proletariat. [12]
En un gran nombre de països on la burgesia és jove i el règim polític és bé autocràtic o sols fa poc que passa a ésser democràtic, com a Indonèsia, hi ha el perill que el proletariat es posi a la cua dels demòcrates burgesos. La burgesia francesa aconseguí de dur a terme la seva revolució de 1789 a 1793, però d'ençà llavors el patró ha estat diferent. Per exemple, la burgesia alemanya del 1848 traí la seva revolució i capitulà davant els terratinents junkers i la monarquia. La burgesia alemanya temia l'ascens de la classe treballadora. Actualment la classe treballadora existeix arreu i és emprada en plantes molt més grans que les que hi havia el 1789 i el 1848. La por al proletariat paralitza inevitablement la burgesia i la intel·lectualitat burgesa. El març del 1850 Marx defensa que la classe treballadora alemanya no es subordinés a la burgesia liberal i a la intel·lectualitat petit-burgesa:
La relació del partit obrer revolucionari amb els demòcrates petits-burgesos és aquesta: marxa al costat d'ells contra la facció que vol derrocar, s'hi oposa en tot quan cerca de consolidar llur posició en llurs propis interessos.
Lluny de desitjar la transformació de tota la societat pels proletaris revolucionaris, el petits-burgesos democràtes lluiten per un canvi en les condicions socials mitjançant el qual la societat existent es faci, en la mesura que sigui possible, més tolerable i comfortable per a ells...
Mentre els petits-burgesos demòcrates volen concloure la revolució tan ràpid com sigui possible... el nostre interès i tasca és fer la revolució permanent, fins que totes les classes més o menys propietària hagin estat forçades a abandonar llur posició de domini, i el proletariat conquereix el poder estatal... Per a nosaltres la qüestió no pot ésser l'alteració de la propietat privada sinó sols la seva annihilació, no la desaparició dels antagonismes de classe sinó l'abolició de les classes, no la millora de la societat existent sinó la fundació d'una de nova...
És evident que en els inevitables conflictes cruents, com en tots els anteriors, són els obrers qui, en general, hauran de guanyar-se la victòria amb coratge, determinació i sacrifici. Com prèviament han fet en aquesta lluita, les masses petits-burgeses romandran vacil·lants el màxim de temps de possible, indecises i inactives, i llavors, tan bon punt l'afer estigui decidit, prendran la victòria en benefici llur, cridaran els obrers a mantindre la tranquilitat i a tornar a la feina, faran guàrdia contra els anomenats excessos i barraran al proletariat els fruits de la victòria... aquests hauran de fer tot el possible per llur victòria final, aclarint-se ells mateixos quins són llurs interesos de classe i agafant llur posició com a partir independent tan bon punt sigui possible sense deixar-se enredar ni un moment per les frases hipòcrites dels demòcrates petits-burgesos i recolzant en la organització independent del partit del proletariat. Llur crit de batalla ha d'ésser: la revolució permanent. [13]
Un segle i mig després la burgesia i la intel·lectualitat burgesa són encara més covardes i reaccionàries. El partit revolucionari ha de mantindre distàncies d'aquestes, fins i tot si adopten un color vermellós. El dirigents més prominent de l'actual Indonèsia són Megawati i Amien Rais. Megawati és la filla del primer president d'Indonèsia, Ahmed Sukarno. Quan Indonèsia aconseguí la independència dels neerlandesos el 1949 el país fou dirigit per aquest nacionalista burgèsia. La seva ideologia es basava en els principis de pancasila amb les consignes principis de la fe en déu i en la unitat nacional. Tràgicament el Partit Comunista d'Indonèsia no amenaçà Sukarno, sinó, contràriament, hi estigué d'acord en la necessitat de la unitat nacional. El resultat fou que les paraules de Saint-Just es feren realitat: “Els que fan mitja revolució caven llur pròpia tomba”.
El Partit Comunista d'Indonèsia tenia de lluny molts més afiliats que el Partit Bolxevic en els temps de la revolució: 3 milions contra un quart de milió. La classe treballadora d'Indonèsia era més gran que la classe treballadora de Rússia just abans de la revolució. La pagesia era més gran a Indonèsia que a Rússia. El 1965 un general nomenat per Sukarno, Suharto, organitzà un cop amb el suport dels Estats Units, el govern laborista britànic i Austràlia. Entre mig milió u un milió de persones foren assassinades. Megawati no ha avançat una polzada més enllà del seu pare.
L'altre dirigent més prominent del nacionalisme burgès de la Indonèsia actual és Amien Rais. No es troba a l'esquerra de Megawati. És president del moviment musulmà, Muhammadiya, que afirma tenir 28 milions d'afiliats. Durant anys ha estat implicat en la propaganda racista més repugnant contra la minoria xinesa d'Indonèsia, que portà a pogrom massius, les principals víctimes dels quals foren els més pobres. Amien Rais era dur amb els xinesos, però força dòcil amb el president Suharto. El 19 de maig, dos dies abans de l'abdicació de Suharto, Amien Rais aparegué per ràdio i televisió demanant la gent que no es manifestés, que conservés la calma!
Megawati i Amien Rais són pigmeus comparats amb Robespierre i Danton i de cap manera més militants que la burgesia covarda de l'Alemanya del 1848 que Marx tan implacablement fustigà.
Indonèsia, com molts països del Tercer Món, s'enfronta a serioses tasques democràtiques burgeses – establir la democràcia política, resoldre la qüestió agrària, superar la fragmentació del país, i posar fi a l'opressió de les minories nacionals i religioses així com a l'opressió de dones i gais. Sols després que el proletariat assoleixi una revolució victoriosa es podran dur a terme aquestes tasques democràtiques. Alhora en la lluita pel poder obrer el partit revolucionari ha d'actuar com a tribú dels oprimits i mobilitzar l'energia dels llauradors, de les minories nacionals i religioses, de les dones i els gais.
1. T. Cliff, Lenin, vol.2, London 1976, pp.76-82.
2. L. Trotsky, 1905, New York 1972. pp.251, 253-254.
3. C. Harman, The Fire Last Time, 1968 and After, London 1998, pp.2-6.
4. L. Trotsky, History of the Russian Revolution, London 1997, p.19.
5. V. Lenin, Collected Works, vol.IX, Moscow 4th ed., p.103.
6. V. Lenin, Collected Works, vol.VII, p.363.
7. V. Lenin, Collected Works, vol.VIII, pp.409-410.
8. V. Lenin, Collected Works, vol.X, p.334.
9. T. Cliff, Lenin, vol.1, London 1975, p.179.
10. K. Marx, F. Engels, V. Lenin, Anarchism and Anarcho-Syndicalism, Moscow 1972, p.57.
11. T Cliff, Rosa Luxemburg, London 1983, pp.35-36.
12. V. Lenin, Collected Works, vol.V, p.423.
13. K. Marx and F. Engels, Collected Works, vol.X, London 1981, pp.280-282, 287.