(juny del 1998)
(Pseudònim d'Ygael Gluckstein)
Publicat originalment com The
test of time, a Socialist Review 221, juliol
del 1998.
Obtingut del Socialist Review
Archive a http://www.lpi.org.uk/
Indexat
per Einde O’Callaghan
per l'Arxiu Virtual dels Marxistes.
Autòpsia
El mur de Berlin va caure fa prop de deu anys. Poc després els règims estalinistes de l'Europa oriental i de Rússia el seguiren.
El 1947, fa 51 anys, vaig arribar a la conclusió que el règim estalinista era un capitalisme d'estat. Vaig escriure un parell de llibres per desenvolupar la teoria. Però és clar hom no pot estar segur de les pròpies idees fins que la prova dels esdeveniment les confirma. La caiguda dels règims estalinistes van fer possible la confirmació la refutació de la teoria.
La caiguda dels règims estalinistes fa possible una anàlisi postmortem. Si Rússia era un país socialista o el règim estalinista era un estat obrer, àdhuc d'una forma degenerada o desvirtuada, la caiguda de l'estalinisme hauria suposat l'aparició d'una contrarevolució. En aitals circumstàncies, els obrers haurien defensat l'estat obrer de la mateixa forma que els obrers sempre defensen llurs sindicats, no importa com de dretans i burocràtics siguen, contra els que proven d'eliminar igualment els sindicats. Els obrers saben per experiència quotidiana que el sindicat, per bé que feble, és una organització de defensa dels obrers contra els patrons. Els obrers en un lloc de treball sindicalitzat guanyen millors salaris i tenen unes condicions més bones que no pas en els llocs de treball on no hi ha sindicats.
Defensaren els obrers de Rússia i d'Europa oriental el règim entre el 1989 i el 1991? És clar que no. Els obrers d'aquests països restaren completament passius. Hi hagué menys violència que a l'època de les vagues mineres a Gran Bretanya dels anys 1984 i 1985. L'únic país on el règim fou defensat, i violentament, fou Romania; però no fou defensat pels obrers, sinó per la Securitate, la policia secreta.
Si hi hagués hagut una contrarevolució, la gent de la cúpula de la societat hauria estat substituïda. Però és característic de la caiguda dels règims estalinistes que el mateix personal, la nomenklatura, que havia gestionat l'economia, la societat i la política sota l'estalinisme, va romandre a la cúpula. Per la gent de la cúpula els anys 1989-01 no marcaren un salt cap enrera o cap endavant, sinó simplement un pas cap al costat.
Per tant, és clar que no hi hagué un canvi qualitatiu entre els règims estalinistes i allò que existeix actualment a Rússia i a l'Europa oriental. Com en l'actualitat ningú no nega que el règim és capitalista, se segueix que també ho era abans.
La Revolució d'Octubre del 1917 dugué la classe treballadora al poder a Rússia. L'impacte internacional de la revolució fou absolutament enorme. Tingueren lloc revolucions obreres a Alemanya, Àustria i Hongria, mentre sorgien partits comunistes de masses a França, Itàlia i a altres llocs. Lenin i Trockij eren del tot convençuts que el destí de la revolució russa depenia de la victòria de la revolució a Alemanya. Sense ella, repetien una vegada i una altra, estaven condemnats.
Tràgicament, la revolució alemanya del 1918-23 acabà amb derrota. La manca d'un partit revolucionari amb quadres experimentats capaços de donar una direcció als treballadors més avançats sentencià la revolució. D'ençà d'aleshores, una vegada i una altra, hem vist revolucions proletàries que no han acabat amb victòria per la manca d'un partit revolucionari: Espanya i França el 1936; Itàlia i França el 1944-45; Hongria el 1956; França el 1968; Portugal el 1974-75; Iran el 1979 i Polònia el 1980-81.
La derrota de la revolució alemanya el 1923 tingué enormes conseqüències a Rússia. Portà a un gir cap al pessimisme i a una adaptació dretana. Stalin va fer una campanya oberta contra Trockij el 1923. Aprofità el fet que Lenin era al llit de mort i fora de circulació gairebé un any abans de morir. L'explicació de Trockij de l'ascens de l'estalinisme com a producte de l'aïllament de la revolució russa i la pressió del capitalisme mundial era absolutament correcte. Per tant la seua descripció d'aleshores del règim estalinista com a estat obrer degenerat era apte.
Durant els anys d'invasió i de guerra civil que seguiren a la revolució russa, el règim soviètic fou atacat per les forces armades d'Alemanya, Gran Bretanya, els Estats Units, França, Itàlia, Japó, Romania, Finlàndia, Letònia, Lituània i Turquia. Aquests exèrcits, conjuntament amb els exèrcits blancs russos no aconseguiren de derrotar l'exèrcit vermell. D'altra banda, el govern revolucionari de Rússia no aconseguí de derrotar els governs capitalistes del món. Així a la fi la pressió del capitalisme mundial força el règim estalinista a esdevenir com més anava més similar a aquest capitalisme mundial. Les lleis del moviment de l'economia i de l'exèrcit rus eren idèntiques a les del capitalisme mundial.
Quan el 1928 Stalin declarrà que en 15 o 20 anys Rússia es posaria al nivell dels països industrials avançats, volia dir que en l'espai d'una generació Rússia aconseguiria allò que Gran Bretanya havia aconseguit en 100 anys de revolució industrial. A Gran Bretanya van caldre tres segles per alliberar de la servitud la pagesia i facilitar el desenvolupament del capitalisme. A Rússia la pagesia era expropiada en tres anys en l'anomenada “col·lectivització”.
Quan Stalin construïa la seva maquinària industrial i militar hagué de començar sobre una base molt més feble que els països amb els quals competia, però amb unes ambicions gens inferiors. Si l'Alemanya nazi tenia tancs i avions, la maquinària militar que Stalin construí no podia reflectir les forces productives reals de Rússia (després de tot, el 1928 els camperols no tenien tractors sinó arades de fusta) sinó que havia de reflectir les d'Alemanya.
La industrialització de Rússia s'orientava per damunt de tot a la construcció d'una indústria pesada com a base per la indústria d'armaments. Un treball de recerca que vaig trobar força interessant fou comparar la producció dels diferents plans quinquenals. Vaig trobar els objectius del primer, del segon, del tercer, del quart i del cinquè pla quinquenal i els vaig comparar (a Rússia ningú no podia gosar de fer-ho).
Quan s'arriba a la indústria pesada els objectius per l'acer del primer pla quinquenal eren de 10,4 milions de tones; pel segon, 17 milions, pel tercer 28 milions, el quart (que eixí de la guerra) 25,4 milions, i el cinquè 44,2 milions. Era clar que el gràfic assenyalava cap amunt. El mateix era vàlid per la electricitat, el carbó i les barres de ferro. Quan s'arriba al béns de consum el quadre és completament diferents. Per exemple en productes de cotó el primer pla quinquena assenyalava 4,7 bilions de metres; el segons, 5,1; el tercer, 4,9; el quart, 4,7. Així en vint anys els objectius no s'elevaren gens. Pels productes de llana el quadre era fins i tot pitjo. El primer pla quinquenal es proposava d'elevar la producció a 270 milions de metres; el segons a 227; el tercer a 177; el quart a 159. El retall en els objectius de producció en vint anys fou de gairebé el 40%.
Rússia tingué molt de succés en la producció d'Sputnikis, però no en la producció de sabates.
El capitalisme està dominat per la necessitat d'acumular capital. Ford ha d'invertir contínuament si no vol ésser derrotada per la General Motors. La competència entre les empreses capitalistes les força a invertir més i més, a acumular més i més capital. La competència entre els capitalistes també les força a incrementar l'explotació dels obrers. La tirania del capital sobre els obrers és l'altra cara de la moneda de la competència entre capitals.
El mateix és vàlid per la tirania estalinista sobre els obrers i camperols de Rússia. La dura explotació, inclosa la del gulag, era el producte secundari de la competència entre el capitalisme rus i altres potències capitalistes, i per damunt de totes, l'Alemanya nazi.
S'han presentat tres punts principals per refutar la teoria del capitalisme d'estat. En primer lloc es diu que el capitalisme és sinònim de propietat privada. En Rússia els mitjans de producció eren de propietat estatal, no privada, de forma que no podia ésser capitalista.
En segon lloc, el capitalisme no és compatible amb la planificació. L'economia russa era planificada. En tercer lloc, la Rússia estalinista necessitava únicament una revolució política per canviar l'estructura governamental, mentre que sota el capitalisme és necessari de dur a terme no tan sols una revolució política sinó també una revolució social.
Tractaren d'un amb un cadascun dels punts.
El 1847, Proudhon, un confús socialista francès, escrigué al seu llibre La filosofia de la pobresa que el capitalisme és igual a la propietat privada. Marx, en una dura crítica, titulada La pobresa de la filosofia, escrigué, “la propietat privada és una abstracció jurídica”. Si la propietat privada és igual al capitalisme, aleshores sota l'esclavitud teníem capitalisme ja que hi havia propietat privada; sota el feudalisme teníem capitalisme ja que hi havia propietat privada. La forma de la propietat és tan sols una forma, i no ens diu el contingut. Pot haver-hi propietat privada amb esclavitud, amb servitud i amb treball assalariat. Si algú diu, “en tinc una ampolla plena” no ens diu de què. Pot ésser vi, pot ésser aigua, poden ésser deixalles. Ja que el continent i el contingut no són el mateix, és a dir el mateix contingut es pot posar en diferents continents. L'aigua pot posar-se en una ampolla, en un got, o en una copa. Si la propietat privada pot contindre esclavitud, servitud i treball assalariat, llavors òbviament l'esclavitud pot existir amb propietat privada i amb propietat estatal. En els temps mitjavals les relacions dominants eren entre els serfs que viven als llogarrets i el senyor feudal de la contrada. Però hi havia una altra mena de servitud – els serfs que treballaven en les propietats eclesiàstiques. El fet que l'esglèsia no fos propietat d'individus no feia més lleugera la càrrega als serfs de l'esglèsia.
Què hi ha del segon punt, que a la Rússia estalinista hi havia una economia planificada, i que sota el capitalisme no hi ha cap pla? Això no és correcte. La característica del capitalisme és que hi ha un pla en la unitat individual, però cap planificació entre les unitats. A la fàbrica Ford hi ha un pla. No produirà un motor i mig per cotxe, ni dues rodes per cotxe. Hi ha una ordre central sobre quants motors, rodes, etc, s'han de produir. Hi ha un pla, però hi ha una anarquia entre la Ford i la General Motors. A la Rússia estalinista hi havia un pla per a l'economia russa, però no hi havia cap pla entre l'economia russa i, per exemple, l'economia alemanya.
El tercer punt sobre la diferenciació entre una revolució política i una de social fracassa de ple en una situació en la que l'estat és el responsable de la riquesa. A França el 1830 hi hagué una revolució política. La monarquia fou derrocada i s'establí una monarquia constitucional. Això no canvià el sistema social perquè el propietaris de la riquesa eren els capitalistes i no l'estat. On l'estat és el responsable de la riquesa, però, prendre el poder polític als dirigents és prendre llur poder econòmic. No hi ha cap separació entre la revolució política i la social.
Durant 60 anys l'estalinisme tingué el suport massiu dins del moviment internacional de la classe treballadora. Expulsà el socialisme revolucionari, el trotskisme, als marges. L'atractiu de l'estalinisme era extremadament important. Ara, amb la caiguda del règim estalinista a Rússia les coses han canviat. El febrer del 1990, a Eric Hobsbawm, el gurú del Partit Comunista Britànic, the guru of the British Communist Party, se li demanà: “A la Unió Soviètica sembla com si els obrers tiren a terra l'estat obrer”. Hobsbawm va respondre: “Òbviament no era un estat obrer, ningú a la Unió Soviètica va creure mai que era un estat obrer, i els obrers sabien que no ho era”. Per què Hobsbawm no ens va dir això fa 50 o fa 20 anys?
Nina Temple, secretària general del Partit Comunista Britànic, digué sobre el mateix tema aleshores: “Crec que el SWP era en el cert, els trotskistes tenien raó en dir que no hi havia socialisme a l'Europa oriental. I crec que nosaltres hauríem d'haver dit el mateix fa molt temps”.
En llegir l'afirmació de Nina Temple, hom no pot deixar de pensar sobre què passaria si el papa declarés que déu no existeix? Com sobreviuria l'Esglèsia Catòlica? El desarrelament dels partits estalinistes d'arreu del món és aclaparador. Aquells de nosaltres que declaràrem que Rússia era capitalista ja molt abans de la caiguda del règim estalinista vam establir un pont cap al futur i preservàrem l'autèntica tradició del marxisme, del socialisme des de baix.