«Change
is going to come: but how?», de Socialist Review
209, juny del 1997.
Copyright © 1997 Socialist
Review.
Baixada del Socialist Review Archive at
http://www.lpi.org.uk/
Indexada
per Einde O’Callaghan
pel Marxists’ Internet Archive.
S'hi han fetes moltes comparacions entre l'agranada laborista del 1997 i l'agranada laborista del 1945. Hi ha molt en comú entre les dues però també hi ha diferències radicals. Ara hi ha unes il·lusions massives en el govern de Tony Blair entre milions de persones de Gran Bretanya, però les il·lusión són de doble tall. Poden paralitzar l'activitat i fer la gent complaguda, però també poden elevar esperances que poden a llarg termini dur a exigir més al govern. Així seria un error assumir que les il·lusions que la gent té en Blair tenen tan sols un impacte negatiu.
El 1945 milions d'obrers votaren els laboristes perquè refusaven completament l'experiència del govern conservador i la desocupació massiva dels anys 1930. Això comportà una majoria aclaparadora laborista de 146 escons. Aprenents de bruixot com en Peter Mandelson no existien aleshores i el fet que Clem Attlle fos un home petit, calb i de veu aguda no afectà en definitiva la votació! L'oponent d'Attlee era Winston Churchill, qui era molt popular com a heroi de guerra, però alhora s'identificava als ulls de milions amb la desocupació dels anys 1930. Per tant el 1945 fou un refús complet de 30 anys de govern conservador.
El 197, de nou, l'agranada fou el resultat d'un refús de milions a 18 anys de govern conservador. No hi ha pas dubte que fou aclaparadorament un vot de classe—un vot de classe obrera.
Tant el 1945 com el 1997 els votants laboristes votaren per un canvi radical i el govern Attlee realitzà reformes radicals. En sis anys, 1945-51, la desocupació a Gran Bretanya mai no depassà el quart de milió. Fins i tot ja en les eleccions del 1987 la direcció laborista prometia retallar la desocupació a 1 milió. El 1992 canviaren la fórmula per dir que retallarien la desocupació en 1 milió quan la desocupació aleshores era d'entre 3 i 4 milions. Però ara l'única promesa en desocupació és retallar la desocupació juvenil en un quart de milió.
El govern Attlee també establí l'estat de benestar. En aquells anys malgrat les dificultats enormes posteriors a la guerra construiren 200.000 habitatges públics. El 1996 el nombre total d'habitatges públics construïts a Gran Bretanya fou de tan sols 6.000. El Servei Nacional de Salut fou establert i era completament gratuït. El 1950 el govern imposà dos xílings per prescripció. Era aital el compromís per un servei sanitari gratuït que Nye Bevan, el secretari d'estat de salut, Harold Wilson, el president del consell d'administració, i John Freeman aviat dimitiren del govern com a senyal de protesta.
També el 1945 el laborisme prometia una economia mixta i Nye Bevan parlava de nacionalització d'acord amb les necessitats supremes de l'economia. En realitat un 20% de la indústria fou nacionalitzada—el ferrocarril, les mines, el gas i l'electricista. Però era encara un govern capitalista.
El govern Blair amb prou feines promet cap reforma. Parla un munt de «nou, nou, nou», per bé que tot allò que caracteritza Blair és antic, molt antic. Per exemple, diu que el marxisme és vell i irrellevant mentre que el mercat i l'adoració del mercat és aparentment quelcom nou. Però el 1772 Adam Smith a la Riquesa de les nacions expressava les mateixes idees que Tony Blair, tan sols que molt millor. La política de Blair prové de Hobbes fa cent anys. Pel que fa a la moralitat de Blair prové de fa 2.000 anys—de forma que no hi ha res de nou en ell.
Comparau les polítiques de Tony Blair amb les de John Smith. Smith era a la dreta del Partit Laborista. Smith prometia que un futur govern laborista eliminaria totes les lleis conservadores contra el sindicats, tot i que Blair és contrari a esmenar-ne cap. En un article del 31 de març a Times explicava que els canvis que «ens proposam deixaran la llei britànica com la més restrictiva quant a sindicats del món occidental».
Smith n'era de restaurar la titularitat pública de les indústries privatitzades pels conservador. Blair n'és contrari, de fet fins i tot cerca noves privatitzacions. Quant a la qüestió de les contribucions dels rics, Smith n'era de què paguessen més—després de tot la gent més rica de Gran Bretanya aconseguí 70.000 milions de lliures addicionals com a resultat dels canvis en les taxes impositives sota Thatcher i Major. Contràriament Tony Blair simplement diu, «vull que més gent es faça milionària».
Smith prometé de restaurar el lligam entre pensions i ingressos. El 1981 Thatcher trencà aquest lligam i vinculà les pensions al cost de la vida. Si el sistema que existia el 1981 hagués continuat fins avui un pensionista sol aconseguiria 24 lliures més la setmana i una parella 38 lliures més. Per comptes d'això Tony Blair i Gordon Brown prometen tan sols una cosa—retallar l'IVA del combustible d'un 8% a un 5%. Això és bo, però tan sols dóna a un pensionista 35 penics més a la setmana.
Una explicació habitual que donen els defensors de Blair pel seu desplaçament massiu cap a la dreta és que era la forma d'aconseguir vots. Si ens ho miram així sembla que funcionà. Però quan hom comença a mirar-s'ho de prom es troba que el gruix de la gent de Gran Bretanya són molt més a l'esquerra de Blair i del seu programa. Per exemple les enquestes mostren que més d'un 70% de la gent creu que els sindicats són massa febles per comptes de massa forts. Entre un 70 i un 80% de la gent creu que els serveis públics privatitzats haurien de renacionalitzar-se. Tan sols un 11% són favorables a la privatització dels ferrocarrils. Fins a un 76% creuen que hi ha lluita de classes en aquest país. I un 43% de la població i un 61% dels votants laboristes creuen que caldria més planificació socialista. Amb tot no hi ha cap diari de circulació massiva que defense la causa de la planificació socialista, o cap emissora de ràdio o programa de televisió que s'hi referesca, i amb tot encara la gent té aquestes idees al cap.
Per què hi ha una diferència mentre el zel reformista d'Attlee i la complaença conservadora de Blair? Té a veure amb la situació del capitalisme britànic. El govern laborista del 1945-51 tingué lloc quan el capitalisme s'expandia més ràpidament que mai abans. Hi havia el gran creixement, amb plena ocupació que començà el 1939 amb l'esclat de la guerra i continuà durant 30 anys. Tony Blair arriba al càrrec després de 20 anys i tres recessions.
Durant els darrers 20 anys la producció total de la indústria manufacturera de Gran Bretanya augmentà un 1,66% (tot i que el nombre d'obrers en la manufactura caigué en un terç). Fa vint anys la producció manufacturera augmentà un 86%--aquest nivell de creixement deixa espai tant pel benefici del capitalista com per les reformes pels obrers. El camí de la reforma resta obert mentre el capitalisme s'expandeix, però quan el capitalisme s'estagna el camí de la reforma tan sols el pot obrir la lluita revolucionària que amenaça tot el sistema capitalista—i certament no defensen això ni Tony Blair ni el Partit Laborista.
Quin serà el destí del govern Blair? El govern Attlee degut a les reformes a gran escala que realitzà fou molt popular.
Quan el laborisme arribà al poder el 1964, després de 13 anys de govern conservador, hi hagué un període de lluna de mel. Primer que tot la gent no esperava gaire del nou govern perquè el govern conservador del 1961-64 havia resultat en gran part del consens entre laboristes i conservadors.
El 1964 el laborisme guanyà les eleccions per una majoria de tan sols quatre. Dos anys després, el 1966, Wilson arribà al país i aconseguí una majoria de cent. Wilson anà a l'ofensiva únicament després de la segona elecció. Decidí que els salaris augmentaven massa ràpidament i que hi havia perill d'inflació. Decidí de fer una demostració en un grup d'obrers i trià els mariners. Alhora Wilson sortia en suport obert als EUA a la guerra de Vietnam. Això realment marcava la fi de la lluna de mel.
El govern laborista del 1974-79 arribà en mig d'una onada de vagues massives que foragitaren els conservadors—les dues vagues mineres del 1972 i 1974, la vaga de les drassanes nacionals, l'alliberament de cinc estibadors de la presó de Pentonville, l'ocupació de l'Upper Clyde Shipyard i unes altres 200 ocupacions de fàbriques. Tot plegat donava als obrers una confiança fantàstica en què les coses no podien realment empitjorar, i que Wilson i Callaghan no gosarien d'atacar-los. Durant un parell d'anys no gosaren, però el 1977 hi hagué una demostració. Ara el govern la prengué amb els bombers i dugué l'exèrcit per trencar la vaga de bombers. Després hi hagué retallades en hospitals i retallades en els salaris reals. Quan la gent parla de l'hivern de malcontentament del 1978-79 molts no recorden de què anava. Dennis Healey era canceller aleshores i decretà que no es permetria que cap obrer tingué un augment salarial de més d'un 5%, quan els preus augmentaven un 12-14% l'any. Així hi havia un enfrontament massiu amb el govern, però calgueren un seguit d'anys per posar fi a la lluna de mel.
Què hi ha ara? En primer lloc les esperances en el nou govern són molt més grans. Alhora hi ha un munt de bona voluntat envers Tony Blair. Després de tot, som a la fi del malson de 18 anys de govern conservador. Però seria un error parlar simplement de lluna de mel, això serà una lluna de mel esquitxada o entrelligada de conflictes. Hi haurà fortes contradicions des d'un bon començament. Per exemple Tony Blair té una majoria de 179 escons en el parlament, el govern és el principal accionista dels molls de Liverpool, amb un 40% de les accions. Per què no retorna el laborisme els llocs de treball als 500 estibadors acomiadats de Liverpool?
A més, per què el govern és tan mesquí quan es tracta del Servei Nacional de Salut? El laborisme ha adoptat els plans de despesa de Major pel NHS, que suposen un augment real d'un 1,2% enguany, 0,2% el 1998-99 i 0,1% l'any següent. Els experts en política sanitària del Kings Fund diuen que el servei necessita probablement més d'un 4% d'augment real anual en la despesa per aconseguir cap benefici. Aquestes xifres no volen dir gaire per milions de persones, però quan arribe el tancament d'un hospital concret sorgirà la qüestió, per què?
Tony Blair diu «educació, educació, educació». Per què, doncs, els mestres són acomiadats en més i més centres i per què la direcció del Southwark College prova de desfer-se de professors? Per què Ofsted i Chris Woodhead encara ataquen els professors i per què són acomiadats professors de l'escola Ellen Wilkinson a Manchester?
Hi ha tres nivells de consciència entre els obrers en l'actualitat—els obrers qui diuen confiar en Blair, els qui es temen que Blair els traïrà i els qui diuen que no confien en Blair. Però les tres categories es superposen. Els mateixos obrers qui un dia pertanyen a la primera categoria es mouran, quan es tracte d'una qüestió específica com la dels estibadors de Liverpool, a la segona categoria, i etcètera. La tasca dels socialistes és relacionar-se amb gent que hi és d'acord amb nosaltres en un 60% i que poden, a través de l'activitat i la discussió, arribar a un 70% d'acord amb nosaltres. El fet que la consciència de la gent puga escindir-se, que la gent puga creure i no creure en Blair alhora és molt important. Hem de trobar uns arguments i accions comuns.
El fenomen Blair obre la porta tant a l'acció com a la discussió. És clar que no sabem per endavant quan la tensió entre els obrers i el govern de Blair sorgirà—hi ha massa incògnites en l'equació. No sabem que succeirà per endavant però sí que sabem que el conflicte tindrà lloc. Això és degut a que la crisi ideològica a Gran Bretanya es basa en el fet que milions d'obrers volen un gran canvi i que Tony Blair refusa de lluitar per cap canvi. Això ha de crear tensions per bé que les formes que prenguen no es poden predir.
Una sèrie de factors provocaran la fi de la lluna de mel, encara que siga una lluna de mel deslluïda. Les explosions seran molt més fortes que en el passat. En el govern laborista del 1964-70 un dels papers més importants el jugà Frank Cousins, dirigent del Sindicat General d'Obrers i del Transport, i membre del govern de Wilson. En el govern laborista del 1974-79 els dirigents més importants dels sindicats foren Jack Jones, secretari general de la T & G, i Hugh Scanlon, el president de l'AEU. Tots dos eren força a l'esquerra del moviment sindical i donaren un fort suport al govern, amb la qual cosa jugar un paper important aleshores. A més el Partit Comunista (PC) hi era amb uns 30.000 militants, i tenia una gran influència entre la classe obrera. Control·laven els tallers mecànics, les drassanes i la indústria minera. Eren molt influents i tots dos dirigien i contenien la lluita, la qual cosa donà estabilitat al govern.
Avui dia no hi ha ni Frank Cousins, ni Jack Jones ni Hugh Scalons. Els dirigents sindicals com Rodney Bickerstaffe no tenen el pes o la influència dels dirigents dels anys 1960 i 1970. El Partit Comunista ha desaparegut completament amb els fets de l'Europa oriental que els han fet un dany enorme.
El 1964 els nostres predecessors, els IS, tenien uns 400 militants, el 1974 teníem de 3 a 4 mil militants però èrem un 10% de la grandària del PC i molt més febles. Ara som en una posició molt més forta. Això suposa que tenim una responsabilitat més gran i moltes més obligacions.
Engels escrigué que la lluita de classes té lloc en tres esferes, l'econòmica, la política i la ideològica. És clar que entre aquestes tres esferes hi ha una relació, i que són completament aïllades les unes de les altres. Però no hi ha cap relació mecànica entre elles tampoc. Podeu trobar que les lluites econòmiques i de classe poden ésser d'un niell molt baix, però que la lluita ideològica puga ésser molt forta.
Si mirau l'exemple del Partit Bolxevic de Rússia, veureu com dirigia centenars de milers d'obrers en la insurrecció de Moscou el desembre del 1905, però el partit era molt més petit que no pas el 1906 i el 1907. El partit cresqué més després de la fi de la revolució que en la pròpia revolució. La raó és simple. Desenes de milers s'uniren al Partit Bolxevic el 1906 perquè aprengueren les lliçons del 1905. És clar que aquest creixement no podia dura per sempre. El partit cresqué fins a 40.000 militants però aleshores quan la lluita seguia a un nivell molt baix, quan la contra-revolució resultà victoriosa, quan milers d'obrers eren empresonats i enviats a Sibèria, la desmoralització es difongué entre els militants del partit, de forma quel el 1910 la militància s'havia reduïda a tan sols 200.
Així les idees no es poden separar completament de la base econòmica, però les idees es poden desenvolupar un temps abans que la base econòmica. Això vol dir que hi pot haver un creixement en la grandària i influència del partit revolucionari encara que el nivell de lluita siga força baix. És clar que a la fi s'equilibrarà cap amunt o cap abaix. O la lluita industrial s'elevarà al nivell de les idees o les idees davallaren al nivell de la lluita.
En els dirigents obrers de l'actualitat hi ha un munt de contradiccions. L'odi als conservadors suposarà que els obrers deixaran a Blair el benefici del dubte. La gent pot alhora donar-hi suport i sentir-s'hi incòmoda quant a la direcció. Per exemple abans de les eleccions generals la conferència del NUJ reuní uns 100 delegats. Hi teníem quatre camarades i feren còrrer un document que condemnava Blair per la seua atitud davant els sindicats. Dels 100 delegats, 90 signaren el document, per bé que no hi ha pas dubte que tots aquests delegats votaren laborista i eren, com nosaltres, a la lluna quan s'esdevingué la victòria laborista.
Però les contradiccions que hi són a la matèria grisa són menys fonamentals que les del món material. Per dir-ho simplement, com que el capitalisme es troba en una profunda crisi econòmica, en darrera anàlisi aquesta crisi demostrarà la fallida del reformisme i mostrarà la necessitat d'una alternativa socialista. Ço que fa el laborisme, tot i que no produesca un malcontentament massiu immediatament, pot produir encara un qüestionament ideològic—com passà amb la qüestió de la desnacionalització del Banc d'Anglaterra. Les qüestions de les alternatives al mercat, com Marx contra el mercat, són les que hauren de tractar una vegada i una altra.
El període que tenim endavant és molt prometedor pels socialistes i molt decisiu per tota la classe obrera. La gent no tan sols vol canvi, sinó que volen veure una societat millor. A mesura que els obrers comencen a qüestionar-se que fa el laborisme amb el poder sorgirà un debat ideològic dins la classe obrera i dins el món acadèmic. En aqueixa situació podrem construir amb èxit.