Publicat originalment («The
Right to Work: A new stage?») a Socialist Review,
1980:10, 15 October-14 December 1980., pp.3-4.
Transcrit per Einde
O’Callaghan pel Marxists’ Internet Archive.
Traducció de la Secció Catalana del MIA.
Podem distingir tres períodes en la lluita pel dret al treball. Als anys 1920 i 1930 el moviment insistia principalment en les condicions dels sense-feina. La lluita contra les proves de mitjans, per uns millors pagaments de desocupació, etc. Per bé que demanaven formalment llocs de treball, la gent a la pràctica assumia que no s’hi podia lluitar contra la desocupació. Un bon exemple d’això és la història del soviet de Slough als inicis del llibre de Wal Hannington, Unemployed Struggles. Deixaren al carrer 5.000 mecànics quan la fàbrica de Slough tancà. El nivell de consciència política era molt alt. Es declararen soviet, feren un gran elefant de fusta, hi escrigueren ‘capitalisme’ i el soterraren. Després anaren a Londres a manifestar-se.
És curiós que mai decidissen d’ocupar la fàbrica per impedir els acomiadaments. De fet, la idea d’ocupar fàbriques no apareix ni en el llibre de Hannington ni en el relat de MacShane, No Mean Fighter. Fins i tot la relació entre els ocupats i els desocupats era molt feble. Hi hagueren molt i molt pocs casos de desocupats que anassen a les fàbriques. Encara més característic és que amb prou feines hi ha cap esment de recollida de diners en les portes de les fàbriques. La raó és que després del locaut de les empreses de motors del 1921, l’organització de capataços fou esclafada, els obrers quedaren realment terroritzats i sentiren que aturar-se a les portes de la fàbrica per donar diners obertament als desocupats era massa arriscat. Després de la derrota de la vaga general, aquesta tendència es reforçà.
Per tant, mentre hi havia una simpatia massiva pels desocupats, no hi havia cap disposició per part dels ocupats d’arriscar-se a ajudar als desocupats.
Alhora el moviment dels sense-feina era massiu. Quan els participants de la marxa arribaren a Londres foren rebuts per 100.000 o més obrers – qualcuns ocupats, d’altres no.
En el segon període, 1971 i els dos anys o així que seguiren l’ocupació de les drassanes d’Upper Clyde en defensa dels llocs de treball, hi hagueren unes 200 ocupacions de fàbriques. La majoria d’elles eren en defensa dels llocs de treball. Pràcticament totes elles foren victorioses. Alhora la lluita s’internalitzà molt més dins la fàbrica. Els obrers tenien molta més confiança en la capacitat de respondre. Però el moviment era molt menys polític que abans. Si llegiu els escrits dels anys 1920 sempre hi havia una afirmació sobre el socialisme i fins i tot, en un o dos pamflets, de la necessitat de la dictadura del proletariat. Això no era un tret dels primers setanta.
El tercer període començà amb l’alçament massiu dels desocupats sota el govern laborista de Wilson i Callaghan. Aquesta vegada la lluita era una escala molt més inferior. El nombre d’obrers implicats era incomparablement més petit que en els anys 1920 i 1930. Alhora els obrers confiaven molt menys en ells mateixos que no pas en el període 1971-3.
Hi ha un seguit de raons per això. L’abast de la desocupació ara no és tan diferent de la dels 1930. Hi ha dos milions d’oficialment desocupats, més un milió de no-registrats – dones sense prou cotització, gent de més de 55 que abandonat tota esperança d’aconseguir mai una feina, els parcialment incapacitats, etc. – que fan un total de tres milions.
Però hi ha diferències importants en la natura actual de la desocupació. Primer que tot el nivell de vida dels desocupats és més elevat que el d’abans de la guerra. En segon lloc hi havia llavors molts centenars de milers que havien estat desocupats des de feia anys i eren desesperadament necessitats de productes de primera necessitat com mantes. Avui – fins ara, si més no – la desocupació és d’un termini molt més breu. Molt pocs resten desocupats més d’un any.
A més els desocupats d’abans de la guerra eren més visibles. No en teníem de tele llavors, i els desocupats eren més sovint pels carrers. Els obrers signaven una o dues vegades diàries; ara signen una vegada cada quinzena. Per tant la desocupació és més amagada i això fa que el sentiment col·lectiu per part dels propis desocupats siga inferior.
Una altra diferència ben important és que, en el període d’entreguerres, el subsidi de desocupació el determinaven molt els funcionaris locals. Per tant sempre hi havia una munt de greuges personals al voltant dels quals poder-s’hi organitzar. Ço que impulsava a l’organització permanent dels desocupats era, en general, la lluita per aquestes qüestions quotidianes. En l’actualitat els nivells de subsidi els determina principalment el govern en el pla nacional i les lluites locals són molt més difícils.
Un factor molt més important era que el Partit Comunista era molt més ben arrelat en el moviment obrer que no pas avui. Fins i tot encara que la immensa majoria dels seus afiliats als anys 1930 venien del moviment dels sense-feina, encara eren una força molt influent en el moviment obrer en general.
Però el moviment dels sense-feina dels nostres dies té molt avantatges en relació al d’entreguerres. Per començar, avui, els obrers tenen incomparablement molt més confiança. Per tant les relacions entre ocupats i desocupats són molt més estretes que no pas abans. És un fet que s’han recollit obertament diners per les Marxes del Dret al Treball en les seccions sindicals i en les fàbriques des d’un bon principi.
En segon lloc, fins i tot en l’ensulsiada hi ha hagut ocupacions de fàbriques contra la desocupació. És cert que moltes d’elles acabaren derrotades, a diferència del 1971-73, però encara els obrers tenien prou confiança com per lluitar dins la fàbrica.
El fet que la Campanya del Dret al Treball organitzàs marxes reflecteix l’ensulsiada en la lluita de classes. El cert és que ens hauríem estimat més d’ocupar fàbriques. Bàsicament fer que 200 joves marxassen de Port Talbot a Brighton era un exercici de propaganda contra la desocupació.
Ara, el 1980, hi ha un altre aspecte de l’ensulsiada. Mentre els treballadors donen diners a Dret al Treball senten la desocupació com un factor disciplinador en les lluites salarials. Aquest és un factor completament nou en el període posterior a la guerra.
Quan diem que hi ha una ensulsiada, no vol dir que tothom deixa de pressionar. Quan mirau l’atitud de la majoria de treballadors envers la desocupació, hi ha hagut un canvi en l’any passat.
La desocupació creixia més i més sota el laborisme, però hi havia la sensació que tenia un límit. Ara, amb els conservadors, la sensació és que el límit és el cel. En els darrers mesos, les enquestes de Gallup mostren que a la immensa majoria de la gent li preocupa molt ara la desocupació. Després de tot, quan creus que pots tindre una feina i un salari, la inflació és el més important. Però quan creus que pots perdre la feina, llavors penses més en la desocupació.
Hi ha la sensació que ja n’hi ha ben bé prou, i això és molt important per decidir si els treballadors individuals són disposats a lluitar.
La marxa des de Port Talbot fou molt més gran del que havíem esperat. També ho fou la concentració del 10 d’octubre. I la ràbia se centrava molt més en la desocupació que no pas ens esperàvem. També s’hi copsa clarament el govern conservador com a enemic. El fet és que 8.000 persones anirien a Brighton a atacar el govern conservador però no haurien anat al TUC. La desocupació és el focus d’un atac més i més generalitzat contra els conservadors.
Ço que he dit fins ara no assenyala cap punt d’inflexió en el futur immediat. Però crec que n’hi haurà un. No parl de cap big bang – 200 fàbriques ocupades en els propers mesos. No parl dels miners enfrontant-se al govern i guanyant. Parl de quelcom de ben diferent. Un seguit de circumstàncies es combinen per crear una situació on hi ha la possibilitat que una minoria puga resistir i guanyar.
Seria difícil de predir el resultat de Gardners. Assumim el millor possible: després d’uns mesos els obrers guanyen. Fins i tot llavors, no serà una UCS. L’ensulsiada ha sigut massa llarga i massa profunda com perquè els obrers prenguen exemple de la mateixa forma que feien abans. Ara serà un procés molt més lent. Ens cal una sèrie d’èxits per tindre el mateix resultat.
Si assumim el pitjor, i Gardners és derrotada després d’uns mesos, fins i tot llavors ajudarà la resistència. L’ajudarà perquè en els darrers anys han vist moltes derrotes sense cap resistència. Gardners és una gran fàbrica en una indústria estratègica en un àrea estratègica, i qualsevol resistència tindrà un impacte.