Tony CliffPortugal en la cruïlla |
Un prerequisit objectiu fonamental per una revolució és l'impàs de l'antic règim. Entre els símptomes d'una situació revolucionària, Lenin assenyalava els següents:
...quan és impossible per les classes dirigents de mantindre el domini sense cap canvi; quan hi ha una crisi, d'una forma o d'una altra, entre les “classes superiors”, una crisi en la política de la classe dirigent, que du a una fissura a través de la qual el malcontentament i la indignació de les classes oprimides esclata. Per tindre lloc una revolució, no hi ha habitualment prou per “les classes inferiors de no voler” viure d'acord amb l'antic estil; és també necessari que “les classes superiors siguen incapaces” de viure d'acord amb l'antic estil. [3]
Com més profunda és la crisi general, més es barallen els diferents sectors de la classe dirigent entre ells. Com més profunda és la crisi i més gran l'hostilitat general de les masses populars envers el règim, més agudes són les fissures i conflictes dins la classe dirigent. Això és exactament ço que ha passat a Portugal.
La caiguda del règim feixista a Portugal era simplement el resultat de la pèrdua de confiança de la classe dirigent que les coses podien seguir amb l'antic estil..
El cop que enderrocà el règim de Caetano el 25
d'abril del 1974 fou la feina del Moviment de les Forces Armades
(MFA), que consistia en 400 oficials de rang intermig. Però el
seu succés depenia del sentiment dels sectors més
poderosos de l'economia i entre els rangs superiors de les forces que
el govern de Caetano era massa inflexible per tractar els principals
problemes que encarava el capitalisme portuguès. Quan fou
esclafat, cap sector important de la societat volia posar-se al
costat de l'antic règim.
El problema més important era el de les colònies africanes. L'exèrcit de Portugal anava a la derrota a Guinea, i era anorreat en guerres inacabables a Moçambic i Angola. La despesa es menjava la meitat del pressupost governamental. Amb tot pels sectors més avançats de la gran economia Guinea i Moçambic eren com a mínim un objectiu en declivi. En els darrers deu anys la proporció de les exportacions de Portugal comprades per les colònies havia caigut d'un 25% a un 11,3%, mentre que les vendes portugueses a Europa havien augmentat d'un 49% a un 65%. No era gens sorprenent que la gent de les altes esferes començàs a qüestionar-se de si no podien substituir el domini colonial pel domini indígena, aleshores que mantenien a les pròpies mans el gruix de la riquesa d'aquests països – com Gran Bretanya el tenia a Zàmbia, Kènia, Nigèria, etcètera.
Una altra factor en contra de Caetano era la situació econòmica del propi Portugal.
La base econòmica de la classe dirigent ha patit canvis substancials en els darrers 20 anys. L'economia roman la més endarrerida d'Europa, amb una renda per càpita de tan sols dos terços del nivell espanyol. Però ha tingut lloc un cert desenvolupament industrial, que canvia gradualment Portugal d'una economia aclaparadorament agrícola a una on la indústria hi juga un paper important. El 1950 la meitat de la població vivia de la terra (en l'agricultura, la pesca o l'explotació forestal) i tan sols una quarta part treballava en la indústria; a la fi dels anys 1960 la proporció en la indústria havia augmentat fins a un 35,5% i la de l'agricultura caigut a un 33,5%.
Aquest canvi s'havia basat en una inundació massiva de capital foraster a Portugal i a les colònies portugueses d'Àfrica. En els anys 1943-60 la inversió total forastera a Portugal era de 2 mil milions d'escudos; en els anys 1961-67 pujà fins a 20 mil milions.
L'any 1971 la inversió forastera privada anyal era tres o quatre vegades més gran que tota la d'entre el 1943 i el 1960..
En els anys 1961-71 el capital foraster suposava fins a un 66,9% de totes les noves inversions a Portugal. [4]
El capital americà i alemany arribava a Portugal a una taxa molt més ràpida que el capital britànic. Però la inversió total britànica és encara més gran que la de cap altre país.
Portugal esdevingué una semi-colònia dels països imperialistes occidentals avançats. Hi ha 200 companyies a Portugal associades amb el capital britànic, amb una inversió total de 300 milions de lliures. Hi ha Plesseys, GEC, Babcock i Wilcox, British Leyland, BICC, British Steel Corporation, Rootes-Chrysler, i Metal Box. També hi són altres companyies internacionals, especialment ITT.
L'objectiu de les multinacionals era explotar el treball mal pagat de la classe obrera portuguesa. A Lisboa el salari promig d'una setmana laboral de 45 hores era de 7 a 10 lliures; en altres llocs els salaris eren encara més baixos. En certs districtes la mortalitat infantil arribava a un 10%, i els portuguesos tenen l'esperança de vida mitjana més baixa d'Europa.
El capitalisme més endarrerit d'Europa era probablement el més exposat a un fort atac de la crisi mundial que es desenvolupava. La inflació ja era més gran que enlloc a banda de Grècia; les estimes suggereixen que havia arribat a un 30% anyal el març del 1974. El resultat inevitable era una agitació continuada en la indústria que ni la repressió cruenta podia aturar.
Al mateix temps, l'escala massiva de la despesa militar en les guerres colonials feia impossible cap intent de tractar els greus problemes socials que encarava la majoria dels portuguesos. I ço que era més important per la classe dirigent, amenaçava l'expansió de la indústria portguesa en allunyar-la de la resta d'Europa.
Com Economist assenyalava fa tres anys, “molts
dels joves brillants que guanyen importància en els bancs i en
els ministeris econòmics es disposen a defensar molt fortament
que el preu de sostindre's a Àfrica ha sigut la desviació
de fons d'inversions de projectes vitals de desenvolupament de la
metròpoli”. [5]
El cop finalment tingué lloc quan part dels més grans monopolis de Portugal decidiren que era hora de fer arribar un canvi. Un d'aquests, Champalimaud, que controla bancs i la indústria de l'acer, havia sigut durant un cert temps seguit una línia “liberal”, que reflectia el fet que era més estretament lligat a un grup de tecnòcrates formats a l'exterior que havien tingut una certa influència en els primers anys del règim de Caetano. Eren estretament associats amb el diari Expresso, que defensava una política de reformes i de liberalització. També hi era associat amb ells l'ex-ministre d'Educació Veiga Simão (graduat a les universitats de Manchester i Cambridge), que havia iniciat la reforma de l'arcaic sistema educatiu de Portugal amb el desenvolupament de l'educació tècnica i vocacional.
Poc abans del cop un altre dels grans monopolis, CUF, que posseïa un 10% de la capacitat industrial portuguesa, passà a una oposició del règim. CUF tenia molts interessos a Àfrica i tradicionalment no havia volgut considerar la descolonització, però recentment s'havia preocupat creixentment pel resultat de les guerres colonials. Era una companyia propietat de CUF la que publicà el llibre d'Spínola que defensava una solució política de les guerres africanes.
Aquest reconeixement de la necessitat d'un canvi de línia pels monopolis coincidia amb el creixement del malcontentament en l'exèrcit, i particularment entre els oficials de rang intermig. Aquest malcontentament havia sigut en un principi econòmic; els soldats eren mal pagats i havien de fer quatre anys de servei militar. Hi havia una manca seriosa d'oficials, de forma que molts oficials de carrera havien de fer nombrosos serveis a les colònies, i els reservistes fins l'edat de 36 eren cridats novament a servei. Molts obrers d'edat militar emigraven abans de no anar al servei; s'estima que hi havia més de 100.000 desertors per tot Europa.
El malcontentament en l'exèrcit creixia tot i que el govern de Caetano havia augmentat recentment les pagues; hi havia hagut manifestacions en l'Acadèmia Militar. Més i més la reivindicació per millores econòmiques deixava pas a la reivindicació de la fi de les guerres colonials.
En l'interior també hi havia una pressió considerable per posar fi a les guerres; havien tingut lloc manifestacions, i hi havia un important moviment anti-guerra entre els sacerdots catòlics.
El general Spínola era la persona més adequada per aplegar els grans monopolis d'una banda, i el moviment de capitans de l'exèrcit de l'altre.
El passat d'Spínola – com a partidari de Franco i de Hitler – li donava una credencial de conservador fiable. Com a governador i comandant en cap de Guinea-Bissau, Spínola seguí una política descrita pel doctor Manuel Boal, un dels dirigents del moviment d'alliberament PAIGC, com “terrorisme sistemàtic”: “bombardejava viles indefenses de les zones alliberades, destruïa les nostres collites i sempre cremava els camps de forratge a la fi de l'estació seca per evitar que construïssem cabanes per l'estació humida... És un home amb sang a les mans i un somrís a la cara”. Un dels seus fets fou col·laborar en organitzar l'assassinat del dirigent del PAIGC Amílcar Cabral.
Quan Spínola arribà a la conclusió que les guerres africanes no es podien guanyar, se separà del règim de Caetano. El seu llibre, Portugal i el futur, publicat el febrer del 1974, fou una bomba; era la primera vegada que una persona d'aital posició havia admès que una solució purament militar de les guerres africanes era impossible.
Les propostes reals d'Spínola combinaven l'ambigüitat amb l'utopisme. Quedava ben lluny de demanar la independència completa dels territoris colonials, i preferia frases com “l'esquema d'un estat de tipus pluri-nacional” i una “solució federal cimentada en la solidaritat”. Les seues esperances que es pogués establir un acord polític amb les forces d'alliberament era una forma tardana de neo-colonialisme. Amb tot en la mort total a la qual havia arribat l'imperialisme portuguès, les seues propostes semblaven les més adients.
Per bé que no prengué part en l'organització
del cop d'abril, i que de fet no tenia cap connexió amb el
MFA, Spínola en fou el seu beneficiari natural. Esdevingué
president amb l'acord dels dirigents del MFA i de Caetano – que
ja podia ésser prou content de lliurar el poder a una figura
conservadora que el deixàs escapar.
El problema d'Spínola era que no podia aplicar el seu programa per satisfer les noves necessitats de les grans empreses portugueses sense lliurar-se de l'antic règim. I les forces armades no podien fer-ho sense paralitzar les forces repressores que havien aturat les masses populars fins aleshores.
La destrucció de l'antic règim requeria quelcom més que la substitució d'un o dos homes a la cúpula. Per tota la burocràcia estatal, les forces armades i la policia hi havia individus que devien l'ascens als mètodes de Caetano i del seu predecessor, Salazar. Els oficials del Moviment de les Forces Armades temien que si no eren purgats es reagruparien i capgirarien el cop.
Els oficials es trobarien aleshores en la posició de receptors de la tortura i la policia secrete n'eren notoris practicants.
Fa tres anys un alt funcionari governamental deia a l'Economist, “Portugal és com una olla de pressió, s'ha deixat la tapa massa temps i si cap ximple deixa anar tot el vapor d'una, explotarà”. [6] Això és exactament ço que es veia obligat de fer Spínola. Havia d'evitar l'exercici del poder per part de la policia secreta per tal de protegir els seus propis partidaris pro-capitalistes. Però quan ho feia, permetia inadvertidament les masses popular d'expressar tot el malcontentament que havia acumulat durant mig segle.
En l'explosió que seguí, tingué lloc un procés de radicalització més gran que Spínola volia. No tenia intenció de desmantellar l'odiada policia secreta, la PIDE, però ço que passava era el resultat de la pressió espontània de les masses.
Quan la purga s'inicià, prengué vida pròpia. Els lligams que havien sostingut la societat portuguesa durant gairebé 50 anys afluixaren. En les fàbriques, en els mitjans, en els carrers, els obrers començaven a girar-se contra tots aquells qui els havien inflingit tants greuges en el passat. L'exèrcit es veié obligat a posar la policia secreta en custòdia protectiva abans que no els linxassen. Els oficials eren cridats a les fàbriques per negociar la fi de les vagues per la destitució dels gestors feixistes. En gairebé totes les indústries hi havia lluites per un augment massiu dels salaris.
La burgesia es trobà que un moviment inicialment destinat a racionalitzar el seu domini se li havia anat de la mà. De cantar “llibertat” i “unitat” el maig començà a cridar contra l'anarquia, fins que un sector important d'ella donà suport als cops dretanosos avortats de setembre del 1974 i del març del 1975. El fracàs dels cops i la caiguda d'Spínola, però, agreujaren els seus problemes, i afermà que els mesos vinents a Portugal serien de fet molt tempestuosos.
Amb la lectura dels fets de Lisboa després del 25 d'abril del 1974, hom recorda vivament el relat de Marx de la revolució del febrer del 1948 a París, quan un sector de la burgesia fou enderrocat per un altre amb l'auxili de les classes intermèdies i dels obres:
El govern provisional que sorgia de les barricades de febrer necessàriament reflectia en la seua composició els diferents partits que havien participat en la victòria. No podia ser cap altra cosa que una barreja de diferents classes... aquesta fou precisament la revolució de febrer, l'aixecament comú amb les seues il·lusions, la seua poesia, el seu contingut i fraseologia visionaris...
En les ments del proletariat, que confonia l'aristocràcia financera amb la burgesia en general... el domini de la burgesia havia sigut abolit amb la introducció de la república. En aquell moment tots els realistes es transformaren en republicans i tots els milionaris de París en obrers. La fraseologia que es correspon a aquesta imaginària abolició de les relacions de classe era la fraternitat, la fraternalització universal. Aquesta abstració plaent de l'antagonisme de classe, aquesta reconciliació sentimental dels interessos de classe, aquesta elevació visionària per damunt de la lluita de classe, aquesta fraternitat era la consigna real de la revolució de febrer... El proletariat de París caigué en aquesta intoxicació magnànim de la fraternitat. [7]
Però l'eufòria del febrer del 1848 fou amenaçada quatre mesos després quan les divisions fonamentals de classe de la societat moderna es demostraren més importants que les divisions temporals d'interessos de la classe dirigent. Els burgesos republicans consolidaren el domini en girar els canons de les llurs forces armades cap a la classe obrera.
Fraternitat, la fraternitat de les classes antagòniques, de les quals una explota l'altra, aquesta fraternitat, proclamada el febrer, escrita en majúscules en el front de París, en cada persona, en cada quarter – la seua real, no-adulterada i prosaica expressió és la guerra civil, la guerra civil en la seua forma més temible, la guerra del treball i del capital. Aquesta fraternitat flamejava davant tots les finestres el capvespre del 25 de juny [del 1848] quan el París de la burgesia era il·luminat, mentre el París del proletariat cremava, es desagnava, gemegava fins a la mort. La fraternitat durà mentre els interessos de la burgesia eren en fraternitat amb els interessos del proletariat. [8]
La lliçó del 1848 ha sigut repetida dotzenes de vegades des d'aleshores. Sempre que un sector de la classe dirigent es gira contra un govern autoritat establert per les seues pròpies raons es parla d'“unitat nacional”, “unitat popular” o “unitat antifeixista”. Això deixa la classe dirigent lliure per trencar la “unitat” quan les condicions són les més adients per la seua pròpia victòria.
2. En escriure aquest capítol se n'ha fet un ús lliberal dels següents escrits: I. Birchall, April Dream in Portugal, International Socialism, May 1974; C. Harman, Portugal: The First Six Months, International Socialism, October 1974; J. Rollo, Portugal: One Year after the Coup, International Socialism, April 1975; and W. Burchett, Portugal depois da Revolução dos Capitaes, Lisboa 1975.
3. V.I. Lenin, Collected Works, vol.21, pp.213-214.
4. W. Burchett, Portugal, pp.203-204.
5. Economist, 28 February 1972.
6. Economist, 26 February 1972.
7. K. Marx, The Class Struggles in France 1848-1850, (Progress Publishers, Moscow), pp.33, 38.
8. K. Marx, Class Struggles, p.50.