El rerefons d’Hongria

Publicat originalment («Background to Hungary») a Socialist Review, juliol del 1958.
Reimprès a A Socialist Review, London 1965, pp.222-8.
Transcrit i indexat per Einde O’Callaghan pel Marxists’ Internet Archive.
Agraïments a Ted Crawford. Traducció de l’Arxiu Virtual dels Marxistes.

L’assassinat d’Imre Nagy i dels seus col·laboradors és un coàgul més en la història cruenta de l’estalinisme. Hom hauria de recordar que ja el novembre del 1956 Kadar lliurà un salconduït a Imre Nagy i a un grup de col·laboradors per deixar l’ambaixada iugoslava i tornar a casa. Per comptes d’això, les tropes soviètiques els arrestaren i els dugueren a Romania. Allà, el març d’enguany, Kadar assegurà Tito que «no s’inflingiria cap càstic a Nagy per les accions del passat». Ara totes aquestes promeses han sigut traïdes.

Imre Nagy no és el primer ni, probablement, el darrer, dels dirigents de partits comunistes assassinats pels dirigents estalinistes. Dels quinze membres del primer govern bolxevic del 1917, tan sols un, Stalin, sobrevisqué les purgues dels 1930. Quatre moriren de mort natural, deu o foren executats per ordre de Stalin o moriren a les presons. Dels 139 membres i candidats del Comitè Central del Partit Comunista de Rússia tan sols 24 havien sobreviscut, el 1939, les purgues.
 

Les purgues de post-guerra

Uns pocs anys després de l’establiment de les «democràcies populars», a la fi de la guerra, aquesta països també s’enfonsaren en «purgues» de la direcció. De les sis persones que ocuparen el càrrec de secretari general de partit immediatament després de l’establiment de les «democràcies populars», els quatre següents foren acusats de «traïdors» i d’«agents feixistes»: Tito, secretari general del Partit Comunista iugoslau; Kostov, secretari general del partit búlgar (executat); Gomulka, secretari general del partit polonès (arrestat); i Slansky, secretari general del partit txecoslovac (executat). Dels sis ministres d’exteriors, els quatre següents foren acusats del mateix crim: Kardelj de Iugoslàvia, Anna Pauker de Romania (arrestada), Clementis de Txecoslovàquia (executat), Rajk d’Hongria (executat). La llista podria allargar-se considerablement.

És cert que en el seu «discurs secret» al Vintè Congrés, Khruščev atribuí la responsabilitat de les purgues a Stalin i Beria. També els va fer responsables del distanciament entre Moscou i Belgrad. Però poc després del discurs de Khruščev la revolució hongaresa fou reprimida. I ara Nagy, membre del partit comunista durant 39 anys, ha sigut assassinat.

Nagy i els seus col·laboradors no podien, empresonats, haver constituït un perill pels dirigents del Kremlin. Per què els assassinaren? La resposta immediata i òbvia és: en acusar el titista Nagy de «traïdor» i «agent imperialista», acusaven el mateix Tito.
 

El “david” Tito

Per què els dirigents del Kremlin odien tant Tito? Què ha exacerbat el conflicte Moscou-Belgrad durant els darrers tres mesos? Per què els dirigents de Beijing encoratgen Moscou? La resta d’aquest article provarà de respondre aquestes qüestions.

Els dirigents del Kremlin s’han acostumat a veure les ordres obeïdes sense qüestionament. El Vožd (cap) té el poder de dictar plans de producció; elevar funcionaris des de la foscor i enviar-ne d’altres a l’oblit; dirigir la política educativa; establir la línia de les belles arts; permetre o prohibir la publicació de llibres. Aquesta omnipotència del dirigent del Kremlin fou amenaçada per la petita Iugoslàvia. El david Tito gosà de combatre per la independència nacional contra el goliat Stalin.

A diferència dels dirigents de les «democràcies populars», Tito i els seus amics arribaren al poder sense el suport de l’exèrcit rus. Mose Pijade, l’eminència grisa del Partit Comunista iugoslau, afirmà: «...certs caps d’altres partits... arribaren en avió als llurs països alliberats i amb un xiulet a la boca, i... durant quatre anys, quatre vegades diàries, cridaven per ràdio debades les masses a la lluita, mentre que nosaltres conquerirem la llibertat amb les armes a la mà...» (10 de juliol del 1948). Els dirigents iugoslaus, per tant, se sentien superiors als Rakosi, a les Pauker i d’altres governadors de les gubèrnies russes, i en el mateix pla que els dirigents del Partit Comunista de la Unió Soviètica. Demanaven naturalment plena igualtat amb Rússia pel llur país i la seua plena independència.

La lògica de la lluita contra el domini de Moscou obligà els dirigents iugoslaus a denunciar més i més obertament el caràcter real del règim de Stalin, i els forçaren a renunciar als trets més enutjosos. En fer qüestió de vida o mort pel govern iugolsau l’ampliació del seu suport de masses, la lluita els forçà a «liberalitzar» la dictadura. Com a contrapès al «centralisme burocràtic» de Stalin, Tito ha provat d’aplicar una «democràcia socialista».
 

La fi de l’imperi

L’administració es descentralitzava, començant per l’economia. S’establiren consells obrers. Tot i la limitació poder, amenaçaven l’estructura jeràrquica (gestió personal) de la maquinària administrativa de l’imperi rus.

També Tito ha sigut molt més benevolent envers els pagesos que no pas els dirigents de Moscou. Sap que la «col·lectivització» en una Rússia aïllada i afeblida, posava l’estat, des d’un bon començament, en la corda fluixa. No pot realitzar una guerra en dos fronts, un d’extern contra Rússia i un d’intern contra la pagesia. I qualsevol intent de col·lectivització a gran escala i obligatòria el posaria a mercès de Stalin.

També en el camp cultural Belgrad és molt més liberal que Moscou. Hom en té prou amb visitar les exposicions d’art per veure-ho. (Hom no hauria d’exagerar, però, les bondats del règim de Tito – el cas Djilas parla per ell mateix!).
 

Un xoc en les anades i tornades

El titisme assenyala el començament de la fi de l’imperi rus. Amb prou feines s’havia estès l’imperi de Stalin a l’Europa central que començaven a aparèixes esquerdes en l’estructura. La rebel·lió titista posava les contradiccions internes de l’estalinisme en el pla de la discussió popular, revelant-ne totes les ramificacions. Qüestionava si pot existir un imperi amb una metròpoli materialment i culturalment endarrerida. Com més avançava l’imperi estalinista cap a occident, més gran era el nivell de vida i cultural de la població que hi vivia en relació al dels pobles russos, i amb una història nacional, una cultura i una consciència pròpies, que no esperaven forces forasteres que les hi donassen forma. En l’actualitat, quan els pobles d’Àsia i Àfrica es desperten a la lluita per l’alliberament nacional, hom no pot esperar que els pobles d’Europa, que ha sigut el bressol del moviment nacional i de l’estat nacional sucumbissen per gaire temps a un poder imperialista.

El titisme també trenca el marc de conformisme inherent al capitalisme d’estat totalitari. A Lilliput Gulliver s’hi troba que l’emperador «treu gairebé una alçada equivalent a la meua ungla a tothom de la seua cort, i amb això té prou per atemorir-los». Si hi havia un altre que cresqués tant com l’emperador, el temor desapareixeria molt aviat. Aquest és justament l’efecte de Tito.

Per què el distanciament entre Moscou i Belgrad ha tingut lloc ara?

Des de la revolució hongaresa ha quedat més i més clar pels dirigents del Kremlin que cal un puny de ferro per mantindre unit el sistema, que les concessions i les reformes des de dalt bé poden conduir a la revolució des de sota. Per tant, just després de la revolució hongaresa, les relacions entre Moscou i Belgrad es refredaren substancialment; d’ací el discurs crític de Tito a Pula (11 de novembre del 1956), i la congelació dels crèdits soviètics a Iugoslàvia. Amb tot, quan, uns mesos més tard, Tito mostrà la seua disposició a arribar a un compromís amb Moscou (mitjançant, per exemple, el reconeixement de la República Oriental d’Alemanya, que menà al trencament de la relacions diplomàtiques d’Alemanya Occidental amb Iugoslàvia i el dany subsegüent a l’economia de la darrera) Moscou s’hi tranquil·litzà i els crèdits soviètics foren lliurats.

Aquestes anades i tornades d’amistat-enemistat reberen un xoc sever el novembre del 1957 quan Tito refusà l’oportunitat final de sotmetre’s completament a la direcció de Moscou, en refusar de signar la declaració dels dotze partits comunistes – una declara que proclamava la direcció del Partit Comunista soviètic en el moviment comunista mundial. De llavors ençà, la propaganda contra Iugoslàvia s’ha fet més i més insistent i vehement. Els crèdits soviètic foren de nou congelats. El 3 de març del 1958, els satèl·lit de Rússia, Bulgària, acusà Iugoslàvia de voler fer-se amb territori búlgar. Albània féu acusacions similars. I ara Nagy és executat.

La revolució hongaresa fou per tant el punt d’inflexió en les relacions russo-iugoslaves. De llavors ençà Moscou s’ha dedicat a arrencar un conformisme complet per part dels seus satèl·lits, amb el resultat inevitable d’una col·lisió frontal amb Belgrad.

Un altre factor que determinà el temps de la nova ofensiva contra Iugoslàvia és la consolidació de la dictadura personal de Khruščev a Rússia.

Quan no feia ni dos mesos de la mort de Stalin, quan la premsa estalinista i capitalista occidental parlava de la nova «direcció col·lectiva a Rússia, Socialist Review escrivia:

Tota la societat russa s’aixeca sota la forma d’una piràmide, amb el principi de la gestió unipersonal en tot camp. La fàbrica la dirigeix el gestor, que nomena els gestors de departament, els quals, al seu torn, nomenen els capataços. El propi gestor és nomenat pel cap del consorci estatal, que és nomenat pel ministre. El ministre és nomenat, encara que no nominalment, pel primer ministre i secretari general. Durant tota la vida, Stalin fou respostable de fer els nomenaments més importants: era el buròcrata suprem!

I, a més:

L’actual administració grupal en la cúpula del règim rús entra en conflicte amb la constitució de l’economia, la societat i l’estat russos. Un conflicte així no pot perdurar gaire temps. Un règim de capitalisme estatal burocràtic, amb l’opressió social terrible que implica, necessita la sang d’una purga per fer anar les rodes. La constitució actual en la cúpula és per tant temporal. (Socialist Review, març del 1953).

El mateix article també assenyalava Khruščev com hereu del càrrec de Stalin de secretari general del Partit Comunista i probable dictador futur de Rússia.
 

El progrés de Khruščev

El procés d’ascens al poder de Khruščev s’ha accelerat enormement en el darrer any.

Dels 10 membres del Presídium (l’antiga Oficina Política, l’òrgan suprem del partit) del 1953, tan sols tres (Khruščev, Mikojan i Vorošilov) són encara en el mateix càrrec. Tots els altres han sigut purgats.

El primer ministre després de la mort de Stalin, Malenkov, juntament amb els seus quatre Primers Delegats (Beria, Molotov, Bulganin i Kaganovič), ha sigut purgat.

Dels 15 actuals membres del Presídium, 11 són secretaris i funcionaris del partit, i per tant es troben sota Khruščev en la jerarquia del partit. Els càrrecs de secretari general i primer ministre s’han unitat en una persona – Khruščev – tal com en l’ègida del poder de Stalin.

Com en l’època de Stalin, la premsa es plega als pronunciaments del líder Khruščev sobre arquitectura i art, sobre ciència i afers exteriors, sobre indústria i agricultura, sobre educació, etc., etc., i la premsa cita servilment les paraules de saviesa.

La història s’ha reescrit per reforçar el paper del nou líder. Posam un exemple. Abans de la mort de Stalin, la línia oficial era que els alemanys foren dirigits a Stalingrad per un «brillant pla estratègic de Stalin»; després del destronament de Stalin, els historiadors i dirigents militars soviètics escrigueren que aquesta pla no l’elaborà Stalin sinó Žukov; després que Žukov caigués en desgràcia, resultà que això també era incorrecte, i que Žukov simplement realitzà el pla elaborat per Khruščev. Tal com escrivia el mariscal Eremenko, que comandà el front de Stalingrad: «Tota aquesta noble i laboriosa feina (de preparació de la victòria) es realitzà sota la guia del membre del Consell de Guerra per Stalingrad i els Fronts Sud-Orientals – N.S. Khruščev». (Kommunist, No.1, 1958, p.31)

No hi ha dubte de qui és el cap. Quan els dirigents «col·lectius» arribaren (a començament de febrer) a un banquet en el Kremlin en honor de la intel·ligència soviètica, els aplaudiments que acompanyaven els discursos eren curosament graduats: Bulganin, en aquella època encara oficialment primer ministre, obtingué tan sols «aplaudiments»; Vorošilov, el president, «aplaudiments atronadors»; Mikojan, primre delegat de Khruščev «aplaudiments vigorosos», i el propi Khruščev, «aplaudiments perllongats que tornen en ovació (tots dempeus)». (Pravda, 9 de febrer del 1958).

Amb l’establiment de la seua dictadura personal, Khruščev, com Stalin, no pot deixar d’enfurismar-se davant qualsevol mostra de desobediència en el món «comunista».
 

El paper de Xina

La Xina de Mao ha jugat un paper especialment lleig en la campanya anti-iugoslava. Per què això?

Després de la revolució hongaresa, Mao cregué prudent permetre certes concessions al poble, obrir certes vies a la crítica i deixar eixir el vapor. Introduí la consigna, «que floresquen cent flors». Amb tot, al mes d’aquesta política, es va fer clar que la crítica popular anava més enllà dels límits pretesos per Mao, i amenaçava d’aclaparar el règim.

Per citar únicament unes poques de les crítiques publicades en la premsa xinesa: un tal Li Xi-txun deia que el personal de seguretat pública era tan nombrós com «els pèls d’un tigre» i que eren «temibles i odiosos» (New China News Agency, 22 d’agost del 1957). Un altre, estudiant de la Universitat de Nanking, deia: «el sistema de dossiers personals era una eina governamental amb la qual els tsars combatien els revolucionaris» (Kwangsi Jih Pao, 3 d’octubre del 1957).

Un tal Liu Tseng declarava que «els membres del partit són agents secrets i pitjors que els agents japonesos durant l’ocupació» (New China News Agency, 30 de juny del 1957). A la Universitat de Psing Hua, una sèrie d’estudiants i professors titllaven els comunistes de «classe privilegiada» i «fins i tot feixistes» (Chung Kuo Ching Nien Pao, 21 de juny del 1957). Un tal Hsu Hsing-txin volia «posar fi a la pràctica de fer dels quadres d’alt rang una classe privilegiada» (New China News Agency, 27 de maig del 1957). Igualment, mentre es queixava del nivell de vida generalment més baix del poble, un tal Ko Pei-txi afirmava que no tots patien: «Qui són les persones que gaudeixen d’un nivell més alt de vida? Són els membres i quadres del partit que duien calçat gastat en el passat però que ara viatgen en vagons acomodats i s’hi poden uniformes de llana» (Jen Min Jih Pao, 31 de maig del 1957). Similarment, un tal Txu Iun-xan deia «els quadres del govern haurien de diferir en deures no en estatus. Hi ha qui són profundament conscients d’ésser funcionaris; ocupen posicions especials fins i tot quan van a restaurants i a veure òperes» (New China News Agency, 30 de maig del 1957).

Txu Ta-txio, estudiant en l’Escola d’Aviació de Beijing, parlava de la «nova classe» de funcionaris del partit comunista que «han aconseguits grans avantatges del control d’activitats financeres» – els «dirigents de classe» (New China News Agency, 16 de juliol del 1957). Liu Ti-xeng, un professor ajudant de la Universitat de Nanking, cridava el Partit Comunista a «alliberar el poble xinès per segona vegada» (Jen Min Jih Pao, 12 de juliol del 1957). Un professor de sociologia, Li Txinghan, declarava que el Partit Cominista «governa el poble amb manuals marxistes-leninistes en la mà esquerra i amb armes soviètiques a la dreta» (Jen Min Jih Pao, 30 d’agost del 1957).

Un mes després de la política de les «cent flors», totes elles –llevat de la de Mao– eren declarades males herbes i calia destruir-les. Es llençà una ofensiva contra el «revisionisme». D’ací el profund odi de Mao contra Tito i Nagy.

El Diari del Poble de Beijing del 4 de juny anava tan lluny com per afirmar que «la crítica dels errors del Partit Comunista iugoslau feta per la Cominform en la resolució del 1948 era bàsicament correcta i necessària». Anomena els titistes «banda vergonyosa de renegats».
 

En peu de guerra

Txen Po-ta, un dels màxims teòrics del Partit Comunista xinès, en un article titulat El revisionisme iugoslau és un producte de la política imperialista, afirma que l’imperialisme dels EUA «realitzà amb èxit una política d’esmerçar un munt de diners per sobornar», la qual cosa comportà «la política degenerada del grup de Tito» (NCNA, Beijing, 31 de maig del 1958).

L’estalinisme Stalinism és en peu de guerra!