Tony Cliff

(Perspectives of the Permanent War Economy), del Socialist Review del maig del 1957.
Reimprès a A Socialist Review, London 1965, pp.34-40.
Reimprès amb el títol Perspectives for the Permanent War Economy in Tony Cliff, Neither Washington nor Moscow, London 1982, pp.101-7.

Transcrit i indexat per Einde O'Callaghan pel Marxists’ Internet Archive. Agraïments a Ted Crawford. Traducció de l'AVM.

El nivell econòmic de la societat, el nivell que han assolit les seues forces productives és el factor decisiu en l'organització dels seus exèrcits. Com deia Marx: «la nostra teoria que l'organització del treball la condicionen els mitjans de producció no es corrobora enlloc d'una forma tan brillant, segons sembla, com en la 'indústria de l'escorxament humà'».

En el període inicial del capitalisme l'endarreriment de l'economia feia impossible alimentar i armar grans exèrcits. Comprats amb els exèrcits massius mobilitzats durant la primera i la segona guerres mundials, els exèrcits del capitalisme inicial i ascendent eren ben petits. Fins i tot durant la guerres napoleòniques, França, senyora de pràcticament tota Europa, no tingué en cap moment més de mig milió de tropes. Les forces armades britàniques de l'època eren menys d'una desena part de les de França.

Tot això canvià amb la primera guerra mundial. Llavors França, la població de la qual depassava tan sols en deu milions de persones la dels temps napoleònics (40 milions respecte 30), mobilitzà fins a cinc milions de soldats. Els altres països bel·ligerants mostraren augments similars.

Juntament amb l'augment espectacular en la grandària dels exèrcits durant el darrer mig segle, hi arribà un canvi en el paper del sector militar en l'economia nacional.

Frederic el Gran declarà de les guerres del segle XVIII: «El ciutadà pacífic no se n'hauria d'adonar que el seu país és en guerra». Fins i tot durant les guerres del segle XIX, les guerres napoleòniques, les guerres de l'opi, la guerra de Crimea, etc., la vida de les nacions bel·ligerant en general amb prou feines s'hi veié afectada.

1914 – El punt d'inflexió

Amb tot, durant la primera guerra mundial, amb un important sector de la població mobilitzat i una part majoritària de l'economia posada al servei de la guerra, no tan sols els soldats immersos en la batalla, sinó també milions d'obrers industrials, pagesos, etc.—de fet, tota la població civil—en sentí l'impacte.

Abans de la primera guerra mundial, tot i que els poders imperialistes s'havien preparat fins a un cert punt per la lluita, era habitual que l'economia amb prou feines s'implicàs en la producció d'armaments. Fou tan sols després de l'esclat de la guerra que s'adaptà a una situació que s'hi trobà de nasos—armes o mantega.

Fins a la primera guerra mundial, per tant, era possible analitzar el desenvolupament del capitalisme sense posar gaire atenció en les guerres o en els llurs preparatius, ja que jugaven un paper menor en el desenvolupament econòmic.

Immediatament després de la primera guerra mundial el sector militar de l'economia de nou s'enronsà: els grans exèrcits foren en la major part desmobilitzats i la producció d'armaments s'hi retallà dràsticament.

Amb tot, en l'adveniment de la gran ensulsiada dels trenta i l'ascens de Hitler al poder, aparegué un poderós sector militar en temps de pau per primera vegada en la història. Les potències capitalistes occidentals—Gran Bretanya, França i els Estats Units—entraven lentament en la cursa armamentística. I tot i que les indústries d'aquests països es beneficiaven de les comandes bèl·liques, fins i tot quan esclatà la guerra el sector bèl·lic de l'economia no era decisiu: així hi havia 11 milions de desocupats als Estats Units i un milió i mig a Gran Bretanya: l'índex de la producció industrial als Estats Units el 1939 no havia arribat al nivell del 1929. No fou fins uns anys després que les potències occidentals lliuraren els llurs països a la tasca de fer la guerra.

Entre el 1939 i el 1944 la producció de municions es multiplicà a Alemanya 5 vegades, a Japó 10 vegades, a Gran Bretanya 25 vegades, i als Estats Units, 50 vegades. (F. Sternberg, Capitalism and Socialism on Trial, London 1951, p.438).
 

L'economia de guerra

Mentre que després de la primera guerra mundial hi hagué un període d'una dècada i mitja on cap país avançat tingué un sector bèl·lic relativament gran, després de la segona guerra mundial no hi hagué aquest trencament. Poc després la fi la cursa armamentística es reemprengué.

És clar que fins i tot amb el nivell actual de productivitat laboral cap economia es pot permetre dedicada la meitat o més del seu producte brut a la guerra durant un període llarg. El sector bèl·lic s'havia alimentat, de fet, del capital nacional de tots els països bel·ligerants: les fàbriques i equipaments s'havien desgastat i no se'ls havia mantingut o substituït, l'habitatge s'havia negligit, els cotxes, el mobiliari, la roba, etc., amb prou feines s'havia substituït.

En general, fins i tot durant els períodes pròspers del capitalisme, un 80% de la renda nacional l'ha consumida la població civil, i com a molt vora un 20% s'ha dedicat a l'acumulació de capital. Les xifres següents mostren la taxa d'acumulació en la renda nacional del passat: Gran Bretanya: 1860-9, 16,6%; 1900-10, 12,2%; 1919-24, 8,1%; 1925-30, 7,6%; 1934-7, 7,0%. Estats Units: 1900-10, 14,3%; 1919-24, 12,2%; 1925-30, 10,9%; 1934-7, 5,0%. França: 1870-9, 6,0%; 1900-10, 9,0%; 1913, 12,5%; 1925-30, 11,2%. Alemanya: 1900-10, 19,1%; 1925-30, 7,7%; 1934-7, 11,8%. Japan: 1919-24, 21,9%; 1925-30, 19,8%; 1934-7, 21,9% (Colin Clark, The Conditions of Economic Progress, First Edition, London 1940. p.406).

Si, fins i tot amb el nivell actual de tècnica, un 20% de la renda nacional es gastàs en armament durant un cert temps, amb prou feines hi hauria cap recurs per l'acumulació de capital. En altres mots, l'economia s'estagnaria.

Encara que el sector militar supose, posam, un 10% de l'economia nacional dels països capitalistes, el seu efecte en l'economial és fonamental. Vejam com s'esdevé això.
 

Armes, creixement i ensulsiada

Durant més d'un segle el capitalista ha passat per un cicle rítmic de prosperitat i ensulsiada. Les ensulsiades tenen lloc més o menys regularment cada deu anys. Però d'ençà de l'adveniment d'una economia de guerra permanent el cicle s'ha trencat en certa forma. Han passat vint-i-quatre anys d'ençà del punt baix en l'ensulsiada dels trenta-1933. Des de la desaparició de la desocupació massiva de la majoria de països capitalistes ja han passat divuit anys.

Per entendre com s'ha esdevingut això, com un sector militar d'un 10% o menys de l'economia nacional pot previndre una ensulsiada general, hauríem de resumir breument primer la causa de les ensulsiades sota el capitalisme.
 

La causa de les crisis

La causa bàsica de les crisis capitalistes de superproducció és el poder adquisitiu relativament baix de les masses en relació amb la capacitat productiva de la indústria. Com deia Marx: «La darrera causa de totes les crisis reals continua a ésser la misèria i el consum restringit de les masses en relació a la tendència de la producció capitalista de desenvolupar les forces productives d'una forma que tan sols el poder absolut del consum de tota la societat en seria el límit». (Karl Marx, El capital, Vol.III, p.568).

En l'anàlisi final, la causa de les crisis capitalistes és que una part més i més gran de la renda de la societat cau en mans de la classe capitalista i una part més i més gran d'aquesta es dirigeix no cap a la compra de mitjans de consum, sinó, contràriament, de mitjans de producció, és a dir, dirigida a l'acumulació de capital. Però, com que tots els mitjans de producció són potencialment mitjans de consum—és a dir que, després d'un cert espai de temps, el valor dels mitjans de producció esdevé consum—l'augment relatiu de la porció de la renda nacional dirigida a l'acumulació en relació a la porció dirigida al consum ha de dur a la sobreproducció. I aquest és un procés cumulatiu. L'augment en l'acumulació s'acompanya de la racionalització, que resulta en un augment de la taxa d'explotació. Com més gran és la taxa d'explotació, més gran és el fons del qual se n'extrau per l'acumulació en relació amb els salaris dels obrers i els beneficis del capitalista. L'acumulació comporta acumulació.
 

L'efecte de la despesa militar

Ara bé, l'economia armamentística té una influència molt gran en el pla del poder adquisitiu popular, el pla de l'acumulació real de capitals, i la quantitat de béns que cerquen un mercat.

Assumim que hi ha un milió de persones a la recerca d'ocupació en un cert país. A més, que un 10% d'ells són contractats pels govern en la producció d'armes—uns 100.000. El llur poder adquisitiu comportaria l'ocupació de més gent en altres llocs. La relació numèrica entre la grandària del primer grup i la del segon l'anomena el gran economista burgès Keynes el multiplicador. Per raons de brevetat podem manllevar aquest erme profitosament. Si el multiplicador és 2 l'ocupació de 100.000 obrers per l'estat augmentarà l'ocupació general en 200.000. Si el multiplicador és 3, l'augment serà de 300.000, etc.

Per tant no hi ha pas dubte que l'efecte acumulatiu d'una despesa armamentística d'un 10% de la renda nacional pot ésser força desproporcionada quant a l'augment de la capacitat adquisitiva de les masses.
 

Armes i mantega

De nou, quan un 10% de la renda nacional es destina a l'armament, els capitals que cerquen inversions es veuen dràsticament retallats: en el nostre exemple, d'un 20% de la renda nacional a un 10%. I l'augment en la capacitat adquisitiva de la gent, juntament amb la nova demanda de l'estat d'armament, de roba militar, de quarters, etc., obre noves portes a la inversió de capitals.

A més, l'economia de guerra té naturalment un gran efecte en la taxa d'augment del subministrament de béns no-militars a la recerca de compradors civils.

Amb l'augment de les possibilitats d'ocupació, els salaris bé poden crèixer. Però això, paradoxalment, no nega la possibilitat d'augmentar els beneficis: el capital treballa més plenament que no pas abans, hi ha molt menys capital que treballe amb pèrdues, el seu recanvi és més gran. Així, per exemple, en els anys 1937-42 els salaris totals de la indústria dels Estats Units pujaren un 70% i els beneficis un 400%!

Amb les formidables forces productives disponibles per a la societat en l'actualitat, l'augment en la despesa armamentística no du necessàriament ni sempre a una retallada en el consum civil. Això es demostrà de la forma més clara en el país capitalista més ric del món—els Estats Units—durant la segona guerra mundial. Tot i que el 1943 els Estats Unis esmerçaren l'enorme suma de 83,7 milers de milions de dòlars en la guerra, el consum civil no caigué, sinó que en realitat fou superior que abans de la guerra, en augmentat de 61,7 mil milions de dòlars del 1939 a 70,8 mil milions de dòlars el 1943 (expressats en preus del 1939), és a dir, un augment d'un 14,7%. El consum d'aliments augmentà 70 dòlars per càpita, la despesa en habitatge i reparacions 12 dòlars, la compra de roba en 25 dòlars. La despesa en altres mercaderies, amb l'excepció de cotxes, també augmentà. En la mesura que els armaments no consumesquen més enllà d'un cert límit, l'augment de la producció d'armes no exclou un augment de la producció de mantega.
 

Per què tan sols les armes

Vejam quines són les característiques bàsiques que distingeixen l'economia armamentística com un gran factor estabilitzador per la prosperitat capitalista.

Per reeixir com a estabilitzadores les «obres públiques» empreses per l'estat han de tindre les següents característiques bàsiques:

(1) Que no competesquen amb els interessos privats que produeixen en el mateix camp. Així, una fàbrica estatal que produesca, posam, sabates i que competesca amb els productors privats de sabates, no disminuirà el perill de la superproducció de sabates, sinó que l'augmenta. Però en el camp de, diguem, la construcció de quarters, l'estat es troba sol.

(2) Que ocupen les indústries més habitualment afectades per les ensulsiades—les indústries de béns de capital, la indústria pesada—el pes de les quals creix en l'economia i els caps de les quals predominen en la classe dirigent.

En veure segons quines «obres públiques», certs sectors de la classe se'n beneficien, per exemple, els productors de materials per la construcció i aquests sectors seran ben disposats a donar suport a aital programa. Uns altres sectors que es beneficien menys però que hagen d'empassar-se la factura a través dels impostos, bé poden oposar-s'hi o provar de retallar-lo. Tan sols si els sectors principals de la classe dirigent—els de la indústria pesada, els monopolistes i els banquers—tenen un interès directe en les «obres públiques» proposades, aquestes es poden dur a terme en una escala prou àmplia com per evitar l'ensulsiada.

(3) Que no afegesquen gaire—preferiblement que en sustraguen—a la capacitat productiva del capitalisme i que, en la mesura que siga possible, enlentesquen el creixement del capital social.

(4) Que no afegesquen gaire, o no res, a la producció de béns de consum de masses i que així no depenguen d'uns salaris més alts per augmentar-ne el mercat.

(5) Que, tot i no afegir res al capital productiu nacional, la classe capitalista les considere un factor important en la defensa de la riquesa i fins i tot un arma per engrandir les seues perspectives de mercat, en el qual cas els capitalistes serien ben joiosos d'acceptar-les. Així, per exemple, els capitalistes americans que s'havien enfurismat tant amb Roosevelt per caure en un dèficil pressupostari annual de 2-4 milers de milions de dòlars (1934, 3,6 milers de milions, 1935, 3,0; 1936, 4,3; 1937, 2,7) després no en feren cap d'un dèficit de 59 mil milions el 1941-2.

(6) Que tots els països principals entren en aquestes «obres públiques» en una mesura corresponent al llur nivell de producte i de riquesa nacionals. Si tan sols un o uns pocs països ho fes, tindrien menys recursos per l'acumulació de capitals, patirien més que els altres d'inflació i serien derrotats en la competència en el mercat mundial. Tan sols si TOTS els principals països hi entren, gosarà cadascú de fer-ho.

Tan sols l'armament compleix aquestes sis necessàries característiques de les «obres públiques» estabilitzadores de la prosperitat.
 

Les armes comporten problemes

Hi ha tres menes de contradiccions bàsiques on pot caure l'economia de guerra permanent.

Primer que, tot i que en general hi ha una conformitat entre les forces productives de la societat i la tècnica de la «màquina de matar», la conformitat és lluny d'ésser absoluta. La despesa armamentística pot créixer molt més ràpidament que el producte nacional. Els armaments poden retallar així el nivell de vida dels obrers fins a provocar grans aixecaments socials, i fins i tot una revolució socialista. Així poden dur no a la prosperitat del capitalisme, sinó al seu enderrocament.

En segon lloc, tot i que els armaments puguen menjar-se una gran porció de la plus-vàlua nacional que cerca inversions, i que així afeblesquen les forces que duen a la superproducció i a l'ensulsiada, poden encoratjar un gran avenç en la tècnica general i amb ell augmentar la pressió cap a l'ensulsiada. (Així l'automatització fou, en part, filla de la indústria de guerra). Sota aitals condicions, mantindre la prosperitat capitalista en marxa, per comptes de dedicar a objectius militars un 10% de la renda nacional, caldria dedicar un 20, un 40 o un percentatge més alt. Això pot crear una forta oposició entre els obrers i la gent de classe mitjana-baixa, i potser una certa oposició entre sectors de la classe capitalista que no es beneficiarien directament de la via armamentística.
 

Desarmament competitiu

En tercer lloc les potències poden competir d'una manera tan ferotge en el mercat mundial que cadascuna, per tal d'enfortir la seua posició, començaria a retallar la despesa armamentística. En l'actualitat presenciam com Gran Bretanya es veu empesa a retallar el seu «pressupost de defensa» per la competència amb Alemanya i el deteriorament de la seua balança internacional de pagaments. Fins ara cap país no ha sigut capaç de posar-se a l'alçada dels Estats Units ni els ha forçat a abandonar la cursa armamentística i a començar una competència sobre «qui retalla més ràpidament el pressupost armamentístic». Es poden permetre el pressupost militar més gran del món i la més gran inversió absoluta en indústria. Però amb les enormes estrabades de la indústria russa és possible que en uns 10 o 20 anys, fins i tot encara que no assolesca el nivell absolut de la indústria dels Estats Units, si més no amenace els Estats Units en el mercat mundial en determinats sectors—els de la indústria pesada. Llavors els Estats Units poden aprendre de Sandys i Macmillan de com retallar en el pressupot de defensa per tal d'evitar la derrota en el mercat mundial. L'economia de guerra pot servir així menys i menys com a cura per la superproducció, com a estabilitzador de la prosperitat capitalista. Quan l'economia de guerra esdevinga obsoleta, sonarà amb seguretat el toc de mort del creixement capitalista. [1]

Nota

1. És clar que certs països capitalistes poden encara grans sotragades i dificultats fins i tot durant l'era de la prosperitat americana. Així la Gran Bretanya i la França capitalistes pateixen crisis en la balança de pagaments causats per la prosperitat mundial general induïda pel militarisme. També es veuen greument afectats pels aixecaments nacionals dels pobles colonials. Però amb tota probabilitat, mentre els Estats Units (amb una meitat del producte industrial mundial) continuen a prosperar, s'hauran d'estrènyer el cinyell els joves companyons europeus de l'imperialisme dels Estats Units. Gran Bretanya, França i Alemanya bé poden esdevindre més i més dependents dels Estats Units. Però mentre l'Oncle Sam prospere, no deixarà d'escurar el plat.