Mao Zedong i l'estalinisme

Mao Tse-Tung and Stalinism, Socialist Review, abril del 1957.
Reimprès a A Socialist Review, Londres 1965, pp.228-35.
Reimprès sota el títol Mao Tse-Tung and Stalin a Tony Cliff, Neither Washington nor Moscow, Londres 1982, pp.135-42.
Transcrit i indexat per Einde O'Callaghan pel Marxists’ Internet Archive.
Agraïment a Ted Crawford.

Durant els darrers esdeveniments d'Hongria la premsa xinesa sortí fermament en suport de la política opressora de Moscou. Així, per exemple, l'editorial del 5 de novembre del Diari del Poble de Beijing, titulat Celebram la Gran Victòria del Poble Hongarès, afirmava: «Han arribat notícies joioses que el poble hongarès... amb el suport de les forces armades soviètiques han enderrocat el govern reaccionari de Nagy que traïa el poble hongarès i la nació hongaresa». Cada victòria de les forces russes a Hongria era aplaudida en termes cada vegada més elevats.

El 29 de desembre del 1956, el Diari del Poble publicava un important pronunciament titulat Més sobre l'experiència històrica de la dictadura del proletariat. Aquest aprovava el curs general de la política de Moscou, fonamentalment justificava la carrera d'Stalin, donava suport a la política de Rússia a Hongria i censurava Tito. Insistia en el «paper dirigent de la Unió Soviètica en el camp socialista». Xu Enlai una vegada i una altra repetia aquest tema al llarg de la seua gira per Moscou, Varsòvia i Budapest del gener d'enguany. N'era una prova el fet que Xu aplaudís com qui més quan Kruscev deia «tots els comunistes... consideram un orgull ésser tan fidels al marxisme-leninisme com hou fou el propi Stalin» (Manchester Guardian, 18 de gener del 1957).
 

Cap sorpresa

Per molts comunistes sincers que pateixen la profunda il·lusió que Mao i el seu règim no són estalinistes, això ha hagut d'ésser un gran cop. Amb tot, per qualsevol que empre el mètode marxista d'anàlisi, que guaita el fonament econòmic de la política, l'estalinisme extrem de Mao no és cap sorpresa.

Per entendre les polítiques de Mao hom ha de tindre present la principal tasca històrica a la qual fa cara la burocràcia xinesa, la tasca d'industrialitzar el país. La burgesia xinesa resultà incapaç d'aconseguir-ho. La classe obrera xinesa, després de la derrota de la revolució de 1925-27, l'ensulsiada mundial i la invasió japonesa, esmicolada i sense guia, no ha jugat un paper actiu i decisiu en les tres darreres dècades. La tasca d'industrialitzar un país extremadament endarrerit quan no es pot basar en l'ajut de centre socialistes industrialment avançats és extremadament difícil, demana que la gent s'estrete el cinyell per tal de fer possible una ràpida acumulació de capital. No es pot fer democràticament cap estretament de cinyell considerable per un temps indeterminat. Per tant com més endarrerit és el país i més gran és la necessitat d'una industrialització ràpida, més dur i totalitari ha d'ésser el règim. Els dirigents d'aquest règim, alhora que són els guardians de l'acumulació del capital, no s'obliden d'ells mateixos: en conseqüència treuen privilegis creixents de la llur posició de control absolut damunt l'economia, la societat i l'estat.
 

La pobresa de Xina

Xina és extremadament endarrerida des del punt de mira econòmic. Així, per exemple, el consum d'acer per càpita el 1950 era de 2 lliures, en relació a les 11 d'Índia, les 111 de Japó, les 278 de Rússia, les 556 de Gran Bretanya i les 1.130 dels Estats Units. (W.S. Woytinsky and E.S. Woytinsky, World Population and Production, New York 1953, p.1124.) La producció elèctrica el 1950 era de 3.500 milions de kwh a Xina, en relació als 5.063 milions d'Índia i Paquistan (la població dels quals és dos terços la de la Xina), 38.840 milions al Japó i 91.200 milions a Rússia (ibid., p.967.) El nombre d'eixos a Xina el 1951 era de 4 milions en relació als 10,8 miliomns d'Índia (ibid., p.1067). El transport xinès és també extremadament endarrerit. S'estimava que abans de la segona guerra mundial hi havia 1 km de ferrocarril per cada 25.300 persones a Xina, en relació a 1 cada 6.878 a Índia (UN, Economic Survey of Asia and the Far East, 1947, Shanghai 1948, p.113). En el transport per carretera Xina encara era més endarrerida en relació a Índia.

Com a resultat de l'endarreriment econòmic, la renda nacional de Xina és extremadament baixa. Colin Clark estima que la renda neta per càpita a Xina (1933-5) era de 138 unitats internacionals (defineix la unitat com «la quantitat de béns i serveis que s'aconseguiren amb un dòlar als Estats Units en la mitjana del període 1925-34): Índia (1944-45), 246; URSS (1937), 379; Hongria (1938-39), 408; Polònia (1938), 508; Japó (1940), 600; Gran Bretanya (1947), 1.3838; EUA (1947), 2.566 (C. Clark, Conditions of Economic Progress, First Edition, London 1940, and Second Edition, London 1951).
 

Els plans

La taxa de creixement industrial que cercava Mao en el seu primer pla quinquenal és força ambígua, si bé queda curta en relació als objectius de Rússia en el seu primer pla quinquenal (veieu Taula 1).

Tan magres són els recursos inicials de Xina que fins i tot després del seu primer pla quinquenal quedava molt per darrera del nivell de producció de Rússia no tan sols després del seu primer pla quinquenal, sinó també del d'abans de començar-lo. Això es pot veure clarament a la taula 2. Xina necessitarà una sèrie de plans quinquenals per arribar al nivell que assolí Rússia fins i tot abans de l'era dels plans.

El primer pla quinquenal de Xina mostra un èmfasi encara més gran en la indústria pesada que el pla quinquenal de Rússia. D'acord amb el pla, de tota la inversió bruta de capital en la indústria, un 88,8 per cent es dedicarà a les indústries de mitjans de producció, i tan sols un 11,2 per cent a les indústries lleugeres (Li Fuixun, Report davant el primer pla quinquenal, Beijing 1955, p.34). A Rússia les figures corresponent eren 85.9 i 14.1.

El consum es plega a la inversió

La subordinació de les indústries de béns de consum a les necessitats dels béns del capital es mostra en el fet que mentre que la quantitat de beneficis de les indústries lleugeres dels anys 1952-1955 era uns 10,8 mil milions de iuans més gran que les quantitats invertides en aquestes mateixes indústries, aquesta suma es dirigia majoritàriament a capitalitzar la indústria pesada (Butlletí estadístic (xinès), Beijing, 14 de novembre del 1956).

Amb la renda nacional molt baixa, la inversió de capital suposa una gran porció de la renda nacional. S'ha dit que la inversió bruta de capital el 1952 suposava un 15,7% de la renda nacional; el 1953 era d'un 18,3%; el 1954, d'un 21,6%; el 1955, d'un 20,5%; el 1956, d'un 22,8% (Jen Min Jih Pao (Diari del Poble), 20 de setembre del 1956). Aquesta taxa és tan sols una mica inferior a la de Rússia durant el seu primer pla quinquenal, però com que en termes absoluts el nivell de renda a Xina és unes tres vegades inferior a la de la Rússia d'aleshores, una acumulació amb una taxa d'un 20% és una càrrega molt més gran que una taxa de fins a un 30% com la que hi havia hagut a Rússia.

En termes absoluts, però, l'acumulació de capital a Xina és força petita. Així la inversió anual mitjana durant els cinc anys de 1953-7, es planejava de 8.548 milions de dòlars del poble, o, en la relació oficial de canvi, uns 3.650 milions de dòlars nord-americans.

A Canadà, amb una població d'una quarta part de la de Xina el 1956, la inversió de capital arribà a uns 7.900 milions de dòlars nord-americans (Tot i que considerassem possibles diferències en els nivells de preus entre tots dos països, la relació no variaria radicalment).
 

La càrrega de les armes

La despesa militar de Xina consistia en un 18,1% de la renda nacional el 1952; el 1953, d'un 15,9%; el 1954, d'un 15,2%; i el 1955 d'un 16,2%. (Calculat de Wang Tzujing, De les finances públiques, Ta Kung Pao, Tientsin, 29 de gener del 1955). Aquestes xifres contrasten amb la despesa militar de Rússia el 1928 que consistia en tan sols un 2% del producte nacional brut del país.

Amb una alta taxa d'acumulació de capital i amb una gran càrrega de despesa militar, els salaris obrers queden naturalment ben lluny de la llur producció, és a dir que la taxa d'explotació és alta i creixent.

Això ho remarcava un editorial del Diari del Poble, que afirmava: «El 1952 els obrers de les empreses controlades per l'estat produïen una taxa anual mitjana de 100 milions de dòlars del poble per obrer. D'això, llevat d'uns 500 mil dòlars com a salari mensual promig per cada obrer, un 94% suposava directament capital creat per l'estat» (Diari del Poble, 13 de desembre del 1953). Les xifres anteriors exageren probablement la taxa d'explotació dels obrers, però no hi ha dubte que és extrema.
 

Explotació creixent

Amb el temps la taxa d'explotació augmenta, com es pot veure clarament en l'endarreriment dels salaris en relació a la productivitat del treball. Aquesta era la situació d'acord amb el Diari del Poble:

(Per raons que no es poden tractar en aquest article es pot demostrar que és dubtós que els salaris reals mostrassen ni tan sols l'augment esmentat en aquesta taula).

L'explotació de la pagesia és encara més extrema que la dels obrers industrials. Per manca d'espai tan sols esmentarem uns pocs fets per mostrar-ho.

El vice-primer ministre Xen Iun afirmà que l'any del juliol del 1954 al juny del 1955, l'estat adquirí en forma de contribucions de gran i lliurament obligatoris de producció un total de 52 milions de tones de gra, un 30% de tota la producció de gra del país. (Agència de Notícies Nova Xina, 30 d'abril del 1955). Aquesta xifra no és gaire lluny de la presa per l'estat rus com a taxació dels lliurament obligatoris: el 1938 era d'un 33%. (A. Anna, Kolkhoses el 1938, Sotsialistic'eskoe Selslcokhozjaistvo, Moscou, desembre del 1939).
La xifra per Xina supera ço que la pagesia pagava com a renda sota el règim del Guomindang dels «30 milions de tones de gra» (Xen Hanseng, La industrialització comença, Xina reconstrueix, Beijing, gener-febrer del 1953).
 

Treball forçat

Com que el capital és tan escàs i el treball humà tan abundant i barat, el resultat natural és l'ús generalitzat del treball forçat, inclòs presoners, o de treballadors esclaus.

A diferència de Moscou, Beijing no té cap problema d'informar del treball forçat. Així, per exemple, en un Report del treball del govern provincial de Kwangtung durant els darrers deu mesos, lliurat per Ku Tats’un, el seu vice-president, el 15 de setembre del 1951, s'afirmava que només a la província de Kwangtung durant 10 mesos, un total de 89.701 contra-revolucionaris foren arrestats, uns 28.332 foren executats, mentre que «els qui tenien crims punibles amb la mort, però que no desperaven l'odi intens del públic foren sentenciats a mort, però la llur execució fou ajornada per dos anys durant els quals se'ls destinà a treballs forçats per donar-los una oportunitat per reformar-se» (Canton, Nan Fang Jih Pao, 18 de setembre del 1951). Si unes 60.000 persones foren condemnades al treball forçat en una sola de les 27 províncies de Xina en qüestió de 10 mesos, la dimensió de la força de treball esclava en el país en general ha d'ésser enorme. Po I-po, aleshores ministre de finances, afirmava que en tres anys «més de dos milions de bandits foren liquidats» (Conquestes econòmiques de la nova Xina, 1949-52, Beijing 1952, p.152), la majoria, presumiblement, no fou morta, sinó posada a treballar.

Una forma més tova de treball forçat és el reclutament obligatori de camperols per obres públiques. Així, Fu Tsoji, ministre d'aigües, afirmava el 28 d'octubre del 1951: «durant dos anys (octubre del 1949-octubre del 1951) una força de treball total de 10.370.000 obrers es mobilitzà en diversos projectes hidràulics...» (Diari del Poble, 30 d'octubre del 1951). La paga mitjana per aquesta mena de treball era d'unes 2-3 racions d'arròs per una jornada de 12 hores. (Calculada a partir del llibre de l'estalinista W. O. Burchett, China’s Feet Unbound, Londres 1952, p.157). Sota els Guomindang els anys 1929-33, el salari diari mitjà dels obrers agrícoles era igual a 14 racions d'arròs (J.L. Buck, Land Utilisation in China, Xangai 1937, pp.305-6).

El baix nivell de les forces productives a disposició de la burocràcia xinesa força un règim polític més dur i tot que el de Rússia. L'espai tan sols ens permet tractar uns pocs punts en relació a això.
 

Dictadura policial

Com a Rússia, també a Xina hi ha un sistema de passaports interns, l'obligació de registrar a la policia qualsevol canvi d'adreça, etc. (Veieu el decret del ministeri de seguretat estatal, Regulacions provisionals de control de la població urbana, Agència de notícies de la nova Xina, Beijing, 16 de juliol del 1951; Ministeri de seguretat estatal, Normes provisionals de control d'hotels i pensions, Agència de notícies de la nova Xina, Beijing, 4 d'agost del 1951; Consell d'estat, Directiva en relació a l'establiment d'un sistema permanent de registre de persones, Agència de notícies de la nova Xina, Beijing, 2 de juliol del 1955).
Per controlar la població s'emeteren tres sèries de regulacions. Primer, Regulacions orgàniques de comitès d'habitants urbans; segon, Regulacions orgàniques d'oficines urbanes de carrer; i tercer, Regulacions orgàniques de sub-estacions de seguretat pública. Totes tres foren adoptades pel Comitè Permanent del Congrés Nacional del Poble el 31 de desembre del 1954).

Per enfortir aquestes organitzacions, s'establiren sales de denúncia i apartats de correu de denúncia espedcials per tot el país.
 

Fills contra pares

Res no mostra millor l'extrem de totalitarisme assolit a Xina que l'exigència als infants que denuncien els pares «contra-revolucionaris». Per donar un exemple: el Diari Jove de Xina publicà una lletra oberta d'una estudiant anomenada Lu Xeng-hsu, que acusava el seu pare d'ésser un agent de Jiang Jieshi. La lletra comença amb aquestes paraules:

Lu Hsu,
Quan escric aquest repugnant vostra, em sent avergonyit i insultat intolerablement. En el passat us mirava com a pare, però ara he vist el vostre veritable rostre: sou un caníbal que mostra les dents en bogeria i que colpeja en l'aire.

Acaba amb aquestes paraules:

Ara sóc un membre de la Nova Lliga Democràtica de Joves, i vós sou un enemic del poble, per sempre imperdonable. Entre nosaltres no hi ha res en comú ara. Preferia ara ser una filla del poble que l'esclava d'un agent especial. Hem jurat com a principi que mai no cohabitarem amb l'enemic. Així que tant se val on us amagau, us trobarem a la fi. Simplement esperau i ho veureu. (Diari Jove de Xina (xinès), Beijing, 8 de maig del 1951).

Aital nivell de pravetat imposada per l'estat totalitari no fou superat, ni tan sols assolit, per la Rússia estalinista.
 

Culte de l'individu

El culte de Mao és, en certa forma, fins i tot més extrem i repugnant que l'antic culte d'Stalin. Retrats de Mao pengen per tot arreu. De cinc pisos d'alt, adornen Xangai i d'altres ciutats. Els trens duen retrats de Mao damunt el forn. En moltes llars camperoles el seu retrat substitueix l'antic déu de la cuina, i s'hi diu una mena d'oració abans dels àpats: «Gràcies president Mao pel nostre bon menjar». Els seus retrats ocupen els petits altars casolans on abans hi havia imatges d'argila. Un report del govern popular del municipi de Beijing cita elogiosament un camperol: «Abans adoràvem Kuan Kung, de qui es deia que era omnipotent. On és la seua omnipotència? A qui adorarem? Al meu parer, hauríem d'adorar el president Mao». (Report general del Govern Popular del Municipi de Beijing sobre la reforma agrària en les àrees suburbanes de Beijing, aprovat pel Consell Administratiu de Govern el 21 de novembre del 1950).

Es fa especial obediència a Mao en totes les reunions públiques. Una descripció d'un judici massiu: «La sessió s'obre amb el cant de l'himne nacional. Després tothom es descobreix i saluda a la bandera nacional i al retrat del president Mao,» (Hsiao Xien, Com recuperaran els llauradors la terra, Beijing, 1954, p. 72), tal com feien abans davant el terratinent quan passava entre ells.

Per no quedar enrera, Wa-ch-mu-chi, governador de l'Àrea Autònoma de la Nacionalitat Yi de Lianxen (Sikiang) cantava el següent himne de lloança en el Congrés Nacional del Poble: «el sol brilla tan sols durant el dia, la lluna ho fa tan sols a la nit. Únicament el president Mao és la llumenera que mai no s'hi posa» (Agència de notícies de la nova Xina, Beijing, 26 de juliol del 1953). Pràcticament els mateixos mots s'empraven per Stalin: «L'hauria comparat amb la lluna brillant, però la lluna brilla a mitjanit, i no a migdia. L'hauria comparat al sol brillant, però el sol llueix al migdia, no a mitjanit» (Znamja, Mensual de la Unió d'Autors Soviètics, octubre del 1946).
 

L'estalinisme de Xina

Els fets bàsics del règim estalinista són la subordinació del consum a les necessitats d'una ràpida acumulació de capital, la gestió burocràtica de la indústria, la limitació dels drets legals dels obrers, la «col·lectivització» forçosa de l'agriculatura, la diferenciació de la societat en privilegiats i pàries i la dictadura policial totalitària. Tots aquests trets es troben a la Xina de Mao. En ésser un punter relativament recent i en aixecar-se damunt unes forces productives estremadament endarrerides, els aspectes opressors del sistema són encara més accentuats a la Xina de Mao que no pas eren a la Rússia d'Stalin. La funció històrica de la burocràcia és l'acumulació del capital d'una banda i la creació d'una classe obrera de l'altra (una funció realitzada per la burgesia a Occident). Com més petit és el capital que dota un país i més petita és la classe obrera, més fondes són les arrels del capitalisme burocràtic d'estat i més llarga és la seua vida, si es considera aïlladament).

Per dir-ho d'una altra manera, com que l'endarreriment de Xina és molt més gran que el de Rússia, per no parlar dels satèl·lits europeus, la classe obrera és tan petita en dimensions i tan mancada en cohesió i cultura que el forçament de la burocràcia a fer concessions o l'amenaça d'explosió del règim en una revolució són molt més febles a Xina que a Rússia, per no parlar de l'Europa oriental. Amb tot seguretat si no fos per la influència dels esdeveniments revolucionaris d'arreu, la Xina hauria passat per una generació, o potser dues, fins que la seua classe obrera fos prou forta per amenaçar el domini de la burocràcia. Aïllat el sistema actual de Xina probablement superaria en duresa i en durada la seua precursora Rússia estalinista. En això trobam una raó per la qual Beijing no és gens amable amb els «reformadors» de l'Europa oriental i per què aplaudí la derrota del «reaccionari Nagy».

Hi ha una altra raó, relacionada amb l'anterior, pel suport de Mao a les polítiques estalinistes i—si hi hagués una escissió en el Kremlin—per la facció estalinista. Interessat en un ràpid creixement de Xina per esdevindre un gegant industrial i una potència militar mundial, Mao no pot fer més que oposar-se a qualsevol afebliment o estovament del règim auster de Rússia i de l'Europa oriental, un règim que insisteix en la indústria pesada a costa del consum popular. Mao prefereix aconseguir acer, maquinària, turbines, etc., que no pas que els russos o els hongaresos aconseguesquen millor habitatge, menjar i roba.

La Xina de Mao és una roca tremenda on probablement s'hi estavellaran moltes onades revolucionàries anti-estalinistes. Amb tot, a llarg termini, probablement després d'unes dècades, aquesta roca començarà a ensorrar-se no tan sols, o ni tan sols en bona part, per l'efecte de la revolucions anti-estalinistes a Europa, sinó pels esdeveniments revolucionaris de la pròpia Xina.