Text inèdit (Russia from Stalin to Khrushchev), redactat a Londres el 1956, i publicat per Michael Kidron
|
“O
gran Stalin, O líder dels pobles, |
|
“El
compararia amb una montanya blanca - però la montanya té
un cim. |
Harry Pollitt, en escriure l'obituari de Stalin “amb els ulls encegats per les llàgrimes i un dolor pel qual no tinc el llenguatge necessari per descriure”:
“He vist el camarada Stalin moltes vegades. Mai d'ençà de la meua primera trobada amb ell el 1921, juntament amb el camarada Lenin, no he trobat ningú tan amable i considerat, amb qui fos tan fàcil de parlar i de bescanviar idees, i ningú que tan òbviament actuàs simplement pel desig d'ajudar.
“Mai el dictador; mai passar per damunt de la llei – sempre esforçat i disposat a entendre el punt de mira de l'altre, i després expressar de la forma més simple els seus propis pensaments sobre la matèria en discussió”.
Stalin ha “escrit pàgines daurades en
la història mundial el lustre de les quals el temps mai no
podrà esborrar; de fet, amb el pas dels anys la llur grandesa
i noblesa
augmentarà”.
(Daily
Worker, març del 1953)
La visita de Krus'c'ev i Bulganin a Anglaterra s'ha vist precedida
d'una quantitat immensa de propaganda. La burocràcia russa
s'ha posat del revés en un intent de demostrar una natura
democràtica. Els temes de democràcia i lideratge
col·lectiu s'han trompetejat especialment fort d'ençà
del 20è Congrés del Partit Comunista de la Unió
Soviètica, celebrat el febrer d'enguany. Aquest pamflet
mostrarà que els tan lloats “canvis” han canviat
ben poc d'ençà de la mort de Stalin, que Rússia
és encara la Rússia estalinista de sempre.
El 5 març fou el tercer aniversari de la mort de Stalin. Fa tres anys el Comitè Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica plorava la seua mort jurant que “el nom immortal de Stalin sempre viurà en els cors del poble soviètic i de tota la humanitat progressiva”. Tres anys més tard, la data de la mort de Stalin passà sense esment a Pravda, l'òrgan oficial del PCUS, sense comentari en la premsa satèl·lit de l'Europa oriental i sense una línia en el Daily Worker.
Krus'c'ev, que en el 19è Congrés del PCUS lloava llagoterament el “líder i mestre genial, camarada Stalin” (Soviet News, 29 de novembre del 1952), l'ignora ara. Mikojan, que pensava que “Stalin il·lumina la nostra vida amb la llum brillant de la ciència”, que pensava que el nou llibre sobre els Problemes econòmics del socialisme a l'URSS és una “casa del tresor d'idees” (Ibid., 11 de novembre del 1952), és ara el crític més obert de Stalin i del “culte de l'individu”, i el més gran refutador del darrer llibre de Stalim, de qui diu, “és dubtós si... (el llibre)... pot ésser-nos de cap ajut o si és en el cert” (Per una pau duradora, per una democràcia popular! 2 de març del 1956). Harry Pollitt, qui, en el 19è Congrés aconseguia un “fort i perllongat aplaudiment” dient que el camarada Stalin era “el mestre, guia i amic del poble treballador de tot el món”, i acabava amb “Visca el gran líder del Partit Comunista de la Unió Soviètica, de tot el poble soviètic i de tot el poble treballador de tot el món, camarada Josef Stalin!” – aquest Harry Pollitt aviat saltà al vagó principal del menyspreu i l'oblit.
“Qui és Stalin, Harry?”
“Mai no n'he sentit a parlar”.
Stalin ha estat soterrat amb una pressa indecent. S'han anat l'estalinisme i el totalitarisme estalinista amb ell? Si hem d'escoltar els nous dirigents – sí. Però els fets diuen una altra cosa.
Fins i tot en el famós 20è Congrés celebrat recentment no hi va haver cap desviació de l'envarament i ritualisme dels dies de Stalin: cadascuna de les resolucions aprovades ho fou unànimament. Cap dels més de 1.300 delegats gosaren d'oposar-se o ni tan sols abstindre's a la més petita esmena. Si la línia era convocar reunions plenàries de comitès municipals del partit cada tres mesos, això era paraula sagrada. Una vegada cada quatre mesos o una cada dos mesos hauria estat impensable – tan ara com abans sota Stalin.
Les pràctiques “electorals” no
han canviat tampoc gens sota la nova “direcció
col·lectiva”. El març del 1954, les eleccions al
Soviet Suprem de l'URSS mostraren el resultat tradicional de 99,89%
del cens electoral per indicar un suport gairebé unànim
a la llista única de candidats (Soviet News,
22 de març del 1954). En altres mots, 9.989 de cada 10.000
votants censat arribà a votar – malalties, defuncions,
parts, amb prou feines poden saber què són a Rússia!
En les eleccions per tots els òrgans governamentals de la
RFSSR de febrer de l'any passat hi hagué 833.376 candidates.
Cadascun d'ells – tots i cadascun – foren degudament
elegits (Soviet News, 8 de març del 1955).
Els escriptors de discursos del 20è Congrés del PCUS prometeren als obrers russos un cel de béns de consum en la seua fins ara erma terra. Aquestes promeses es fan ressò de les ja fetes immediatament després de la mort de Stalin.
Malauradament pel poble rus, el registre mostra que el lliurament no segueix la comanda. Miram les xifres: el 1954 el Pressupost destinava 133 mil milions de rubles a la indústria pesada i 36,6 mil milions a la indústria lleugera (béns de consum); l'any següent (1955) el Pressupost elevava la porció de la indústria pesada en 33,6 mil milions fins a 163,6 mil milions de rubles i retallava la destinada a la indústria lleugera en gairebé una quarta part, fins a 27,9 mil milions de rubles; pel 1956 s'ha promés a la indústria pesada 158,7 mil milions de rubles mentre la porció de la indústria lleugera serà de 26,0 mil milions, o menys que no pas era fa dos anys.
La despesa militar no ha canviat significativament d'ençà de la mort de Stalin i la inauguració de la “Nova Era”. Stalin gastà 93,9 mil milions de rubles en defensa el 1951, i 113,8 mil milions el 1952 (més del doble del total, en temps de guerra, de 56,1 mil milions el 1940). Els seus successors mostren un registre similar: 1954, 100,3 mil milions: 1955, 112,1 mil milions; i 1956 (previst), 102,5 mil milions.
Queixes quant a les estretors quotidianes
provocada per la manca de béns de consum arriben sovint a la
premsa. El director d'un dels magatzems més grans de l'URSS,
va escriure a Izvestia: “Els clients s'han
queixat des de fa uns mesos que no podem adquirir un pal d'escombra
ordinari en el nostre magatzem. Tenen dret a sentir-se insatisfets,
però no podem ajudar-los”. (Izvestia, 8
de setembre del 1954). Una altra lletra, a Pravda,
es queixava que “els mitjons de llana es foraden al segon o
tercer dia”. “En paguem de 22 a 25 rubles per un parell i
els usam únicament perquè no hi ha mitjons millors
disponibles” (Pravda, 2 de juliol del 1954).
(El salari mensual mitjà d'un treballador és de 600
rubles, igual a uns 40-45 parells de mitjons!) Un altre diari
escrivia: “Les fulles d'afaitar són molt escasses”.
“Organitzacions comercials de Sverdlovsk demanaren uns
20.000.000 de fulles pel 1955 però tan sols se'ls hi destinà
3.300.000. La ciutat de Kuibijs'ev va rebre 2.400.000 per comptes de
8.000.000 i C'eljabinsk va rebre 1.400.000 per comptes de 5.000.000”.
L'objectiu planificat de fulles per tot el país el 1955 era de
515 milions, per bé que el nombre necessari era de 11-12 mil
milions (Trud, 3 d'agost del 1955). El nombre
planificat és suficient per donar menys de 8 fulles
per any a cada home més gran de 18 anys! Pel que fa a la
qualitat: “...una bona fulla es pot emprar quatre o cinc
vegades mentre que una de pobra tan sols es pot emprar una o dues
vegades. Sovint afaitar-se fins i tot amb una fulla nova és
una tortura”. (Ibid.) De nou el diari
escrivia: “‘On puc comprar roba de treball?’ Els
treballadors constantment fan aquesta qüestió en diversos
establiments centrals”. “Ja a començaments del
1954, funcionaris de l'Administració Principal de Comerç
de Roba del Ministeri de Comerç reportaven que en un futur ben
proper començaria un comerç extensiu de roba de
treball. Llavors el termini indicat fou ajornat a finals d'any, i al
març d'enguany es fixà una nova data: “Però
encara no ha passat res (Trud, 20 d'agost del
1955).
Un dels principals trets del règim en temps de Stalin era l'absència de qualsevol vestigi de control obrer a la fàbrica, amb tot el poder concentrat en mans dels gestors. Com un diari soviètic ho expressava: “És necessari per damunt de tot enfortir la gestió unipersonal. Cal partir de l'assumpció bàsica que el director és el cap suprem de la fàbrica. Tots els empleats de la fàbrica hi han d'ésser completament subordinats”. (Za Industrializaciu, Moscou, 16 d'abril del 1934).
Res no ha canviat en l'atitud oficial d'ençà de la mort de Stalin. Tan sols set setmanes després que morís, Pravda (del 26 d'abril del 1953) cridava per “un més gran enfortiment de la gestió unipersonal i un augment del paper del dirigent”. B.P. Bes'c'ev, ministre de transport, afirmava: “Als gestors se'ls ha d'atorgar un poder més gran... Hem d'augmentar el paper i importància dels nivells mitjans i inferiors de comandament, particularment dels caps d'estacions, depòsits, seccions viàries i seccions de construcció i dels capataços de tallers i dipòsits” (Pravda, 19 de maig del 1954). El primer ministre Bulganin deia en un discurs al Comitè Central del Partit: “Hem d'enfortir la gestió unipersonal... L'extensió dels poders del director i el reforçament del paper del capataç i del gestor de secció són problemes urgents en la indústria i la construcció”. (N.A. Bulganin, Tasques del desenvolupament ulterior de la indústria, del progrés tècnic i d'una millor organització de la producció, Moscou 1955, pp.57, 80). El Comitè Central resolia conseqüentment: “Els poders dels directors, gestors de taller i capataços s'han d'ampliar”. (Decisió del Plenari del CC del PCUS, celebrat el juliol del 1955, Moscou, p. 25).
Encara que Stalin ha abandonat l'escenari, el poder dels gestors
fabrils no ha disminuït. Al contrari s'ha fet més fort.
Gestors fabrils i buròcrates de la cúpula del partit i de l'estat reben grossos salaris; posseeixen una dac'a (residència d'estiu) o dues, tenen xofer pels llurs cotxes, i molts altres privilegis que es veuen com a luxes ultratjants en mig de la pobresa dominant. Els llurs ingressos són unes 50-100 vegades més grans que els de l'obrer mitjà.
Per prendre tan sols un exemple. Si un soldat de servei militar mor la seua família rep una pensió d'entre 40 i 240 rubles mensuals (I.I. Ectikhiev i V.A. Vlassov, Llei administrativa de l'URSS (rus), Moscou 1946, p.164), però la família d'un coronel traspassat rep 1.920 rubles mensuals (Ibid., p.418). I qual el coronel-general V. A. Iuskevic' va morir, la seua vídua rebé la notable suma de 50.000 rubles i una pensió vitalícia de 2.000 rubles mensuals (Pravda, 17 de març del 1949).
És impossible en aquest breu pamflet de mostra sota quines condicions de pobresa i opressió viuen les masses d'obrers i de membres de kolkhoz (granja col·lectiva). Però hom es pot fer una idea per la duresa extrema de la llei contra qualsevol violació de la propietat. De la mateixa forma que es condemnaven homes a càstics bàrbars pel robatori d'uns pocs xílings en l'Anglaterra elizabetiana de fa 400 anys, també a Rússia avui el càstic per robar és extremadament sever. La premsa soviètica – tan després de la mort de Stalin com en vida seua – va plena de detalls de robatoris i dels càstics aplicats als lladres, càstics tan durs que tan sols pot haver-hi una raó per arriscar-se – una pobresa extrema. Així el 28 de juny del 1953, el Komsomolskaja Pravda reportà que dos joves que exigien diners a dos estudiants, amenaçant-los amb un ganivet i una navalla, foren condemnats a 20 anys de confinament en un camp de treball correctiu. Quatre dies després el diari reportà un cas on quatre lladres foren arrestats, un dels quals fou condemnat a 25 anys d'empresonament en un camp de treball correctiu, dos altres a 10 anys cadascú, i “la noia Nina Nedilko, menor d'edat” a vuit anys (Komsomolskaja Pravda, 2 de juliol del 1953). Dos altres lladres que assaltaren un ciutadà i provaren de prendre-li el rellotge foren condemnats a 15 anys d'empresonament (Leningradskaja Pravda, 18 de juliol del 1953). Uns altres tres que provaren de robar a un ciutadà 285 rubles (menys de 20 lliures esterlines) foren condemnats a 10 anys (Ibid.). En un altre cas tres joves que furtaven i robaven foren condemnats a 25 anys d'empresonament i un quart a 20 anys (Komsomolskaja Pravda, 18 de novembre del 1953). Uns altres quatre lladres foren condemnats a 25 anys, tres més (dues dones i un home) a 20 anys (Pravda, 4 de desembre del 1953), i així en una sèrie quotidiana.
La duresa de la llei – i la seua violació freqüent
– són inevitables allà on existeixen grans
privilegis en mig d'una pobresa general. El traspàs de Stalin
ha deixat la subordinació de l'home a la propietat, l'opressió
i l'explotació, intactes.
Stalin mantingué ben lligat el seu imperi sota la disfressa de “federació socialista”. Avui Moscou continua a exercir un ferm control damunt els pobles no-russos. L'indici més clar d'això és el fet que els ministres de l'interior (els qui controlen la política de seguretat) en les “repúbliques nacionals” no són nomenats entre les nacionalitats locals, sinó que són russos. Després de la caiguda de Beria, pràcticament tots els ministres d'interior de les repúbliques nacionals foren destituïts. El 22 d'agost del 1953, es nomenà un nou ministre d'interior a la República d'Azerbaidjan – Anatoli Mikhailovic' Guskov, el nom del qual ja deixa entreveure que no és azerí. El 23 d'agost del 1953, Kirgízia rebé un nou ministre d'interior – Aleksandr Vladimirovic' Teres'c'enko. L'11 de setembre del 1953, a Turkmenistan se li presentava un de nou – Vasilij Timofeevic' Vaskin. A Tadjikistan, Dmitrij Konstantinovic' Vis'nevskij era nomenat el 23 de setembre del 1953. La República de Kazakstan va rebre el nou ministre el 29 de setembre del 1953 – Vladimir Vladimirovic' Gubin. No es va prendre cap esforç per cobrir el noms clarament russos de cadascun d'ells. Imaginau ministre britànics d'interior a Índia, Sud-àfrica o Canadà!
Part i parcela de l'imperialisme de Rússia sota Stalin fou la glorificació dels tsars que construiren l'imperi i els llurs generals: Ivan el Terrible, Pere el Gran, Suvorov, Kutuzov, etc. Els hereus de Stalin continuen la mateixa tradició. El 18 de maig del 1954, Pravda anuncia que es col·locaria una placa especial commemorativa per l'almirall S. O. Makarov, que comandà la flota tsarista en la guerra del 1904-05 contra el Japó. Voros'ilov, president de l'URSS, cantava les lloances del “gran general rus, Aleksandr Vasilijevic Suvorov i el gloriós almiral Fiodor Fiodorovic Us'akov”. (Pravda, 15 d'octubre del 1955). La següent tendenciositat fou donada a l'ocupació d'Ucraïna per la Rússia tsarista: “La reunió d'Ucraïna amb Rússia (el 1654)... fou d'una importància tremendament progressiva pel futur desenvolupament polític, econòmic i cultural dels pobles ucraïnès i rus”. “La reunió amb el fort i centralitzat estat rus ajudà al desenvolupament econòmic i cultural d'Ucraïna”. “L'admissió d'Ucraïna a Rússia fou també de gran importància internacional. Suposà un colp a la Polònia de la noblesa” (Soviet News, 21 de gener del 1954). Imaginau un comunista britànic que escrigués: “La unió d'Índia amb Gran Bretanya fou progressiva. Tingué una gran importància internacional ja que suposà un colp per les aspiracions agressives de la França imperialista!” I de nou, imaginau un comunista britànic lloant Clive, Rhodes i Kitchener!
Finalment, avui com sota Stalin, l'únic poble de l'URSS que és referit com a “gran” és el poble rus.
Tot i que Stalin ja no existeix, l'Imperi Rus continua!
El partit de Krus'c'ev, com el de Stalin, és una arma política de la burocràcia. Això ho deixan clares les seues polítiques. La seua composició social ho mostra encara més clarament. És cert que la pràctica de publicar informació de la composició social del partit fou interrompuda el 1930 i mai més represa (en ella mateixa una omissió altament significativa), però és encara possible treure'n un indici de les dades publicades sobre les qualificacions educatives dels seus membres.
Si bé ni un de cada deu adults de Rússia ha rebut més que l'educació elemental, el percentatge de membres del partit que sí n'havien rebut era un 33,7% l'1 de gener del 1939, i havia pujat a un 63,6% l'1 de gener del 1954 (Partiinaja Z'izn, n. 9, agost del 1954). El percentatge de primers secretaris de comitès de districte del partit que havien rebut tan sols educació primària o una educació secundària incompleta caigué d'un 47,5% el 1946 a un 5,3% el 1954: el percentatge caigué de 49,6% a 6,2% pels secretaris de comitès de districte en general, i de 61,3% a 15,8% pels presidents de comitès executius de districte del partit (Ibid.). No hi ha per tant gairebé treballadors ordinaris en els comitès de districte del partit, per no parlar dels comitès centrals de les repúbliques, o del Comitè Central del PCUS. El Comitè Central del PCUS, elegit pel 20è Congrés, conté uns 40 generals i almiralls, desenes de gestors fabrils i d'alts càrrecs de l'estat (inclòs un nombre d'oficials de la policia secreta, com l'infame general Serov), però ni un sol treballador de base.
Que el partit encara és integrat per la burocràcia i
l'aristocràcia obrera és clar. És força
ridícul esperar-ne res que no siga la defensa de privilegis.
Però què hi ha del principi recentment establert de direcció col·lectiva? No és un canvi fonamental en la natura del règim?
Una direcció col·lectiva real implica democràcia. Aquesta és incompatible amb l'estructura jeràrquica de la societat russa, amb la divisió entre el capital estatal i la massa de treballadors, i amb una gestió unipersonal – principi director en l'economia. El fet que els dirigents actuals proclamen que s'ha establert ara una direcció col·lectiva suggereix una de dues possibilitats:
O una lluita faccional té lloc en la cúpula i cada grup de buròcrates malda per restar viu sostenint el principi col·lectiu;
O Krus'c'ev ha sorgit realment com l'hereu real del líder suprem Stalin – i troba convenient emprar la coberta de “direcció col·lectiva” per amagar el seu domini personal.
Hi ha una bona base per acceptar la segona hipòtesi, si tan sols fos per analogia amb l'ascens de Stalin al poder. Stalin es comprometé repetidament a mantindre “la democràcia interna del partit i la direcció col·lectiva”. Així, per exemple, deia:
“Els bolxevics russos haurien sabotejat la causa de la revolució russa si no haguessen sigut capaços de subordinar la voluntat dels camarades individuals a la voluntat de la majoria, si no haguessen sigut capaços d'actuar col·lectivament. La capacitat d'actuar col·lectivament, la disposició a subordinar la voluntat dels camarades individuals a la voluntat del col·lectiu – és això el que anomenam genuí coratge bolxevic. Perquè sense aquest coratge, sense la capacitat de superar el propi orgull, diguem, i subordinar la pròpia voluntat a la del col·lectiu – sense aquestes qualitats no hi ha col·lectiu, no hi ha direcció col·lectiva ni comunisme”. (Stalin, citat a Pravda, 4 de juliol del 1953).
El fet que Krus'c'ev no siga adorat com ho era Stalin durant els darrers divuit anys de vida no contradiu la possibilitat de la seua supremacia. En el cinquantè aniversari de Stalin (desembre del 1929), quan ja era establert com a dirigent suprem del partit i de l'estat, se li dedicava una lloança prou modesta: “El millor deixeble de Lenin”, “un dels dirigents de la revolució”, escrivia M. I. Kalinin (no el dirigent); “cal dir que el partit pot estar completament satisfet amb el lideratge de Stalin en la seua lluita (contra l'oposició), “ etc. etc. Aquesta mena de lloança es dedica a Krus'c'ev cada dia.
De nou, el fet que Krus'c'ev no duga a terme execucions massives (si excloem Beria i els seus protegits) no contradiu l'existència del domini unipersonal. El 1934, set anys després de l'esclafament de l'oposició d'esquerres trotskista, i sis anys després de l'eliminació de l'oposició de dretes bukharinista, els “esquerrans”, Pijatakov i Ossinskij, i els “dretans”, Bukharin, Rijkov i Tomskij, foren reelegits al Comitè Central del partit. Bukharin, fins a la seua detenció i execució, era editor en cap de Pravda, mentre que Radek, l'ex-dirigent trotskista, era un important col·laborador. De fet, tan sols fou vuit anys després de la consolidació del seu poder que Stalin trobà necessari recòrrer a purgues i execucions massives (i llavors tan sols després que l'èxit dels dos primers plans quinquenals no hagués resultat en cap avantatge tangible per les masses russes i hagués augmentat doncs l'oposició al règim i la necessitat de trobar caps de turc).
Res no es congela, sota l'actual “direcció col·lectiva”. Krus'c'ev no és ximple. Com Stalin (fins el 1941) Krus'c'ev s'estimà més de restar fora del govern mentre consolida la seua posició. Com Stalin empra la seua primera secretaria del Comitè Central del PCUS com la més gran palanca de poder. A banda ha creat un òrgan especial propi en l'Oficina del CC del PCUS de la RFSSR, del qual és secretari. També ha aconseguit d'enfortir el seu control damunt la policia de seguretat en substituir Kruglov com a ministre d'interior de l'URSS pel seu protegit Dudorov, que era cap del Departament de Construcció del Comitè Municipal de Moscou del partit durant la secretari de Krus'c'ev (1949-53).
Hi ha uns pocs altres signes que assenyalen la possible supremacia de Krus'c'ev; una fou l'expulsió de Malenkov del càrrec de primer ministre per la seua confessada “responsabilitat en l'estat insatisfactori dels afers agrícoles” (Pravda, 9 de febrer del 1955). De fet, fou Krus'c'ev, i no Malenkov, l'autor de totes les resolucions sobre agricultura en el període entre la mort de Stalin i la dimissió de Malenkov. Durant aquest temps tota la premsa no deixà dubtes que era Krus'c'ev el gestor de l'agricultura soviètica; Malenkov no lliurà ni un sol report sobre la matèria al Comitè Central o al Soviet Suprem durant aquest període. Sobtadament, la culpa de tots els problemes agrícoles queien a la porta de Malenkov sense que ningú no gosàs esmentar la responsabilitat de Krus'c'ev. Llavors Krus'c'ev ja hauria d'haver adquirit un poder tremend. El fet que immediatament després de la “dimissió” de Malenkov Krus'c'ev proposàs Bulganin, un home que no havia tingut cap experiència en afers agrícoles, com a primer ministre, mostrava encara més clarament la força de la posició de Krus'c'ev.
Els reports de la premsa soviètica són encara més
explícits. Els reports dels discursos dels dirigents soviètics
segueixen un patró senzill i monòton: mentre que els
discursos de simples delegats al Soviet Suprem mai no són
seguits d'“aplaudiments”, els dels ministres sí ho
són, els dels membres del Politburó aconsegueixen
“aplaudiment perllongat”, mentre Krus'c'ev i Bulganin –
i tan sols Krus'c'ev i Bulganin – són rebuts amb
“aplaudiment perllongat que esdevé ovació. Tots
s'alcen” a la fi de cada discurs. La coherència amb la
qual se segueix aquest procediment fa befa del “col·lectivisme”
de direcció, i mostra la força de la posició de
Krus'c'ev.
La direcció actual és el resultat de la sang de Stalin. Com més denigren el llur ex-cap més popularitat esperen aconseguir tant a l'interior com a l'exterior.
Durant molts anys Krus'c'ev, Bulganin, Malenkov, Mikojan i la resta de l'actual direcció feia la feina bruta de Stalin sense remugar. Malenkov fou secretari personal de Stalin durant uns quants anys. Després, durant les grans purgues dels ’trenta, fou nomenat adjunt de Iez'ov, cap de la NKVD. [1] Krus'c'ev pujà fins a encapçalar el partit i el govern d'Ucraïna (el 1938) damunt els cossos de tots els tretze ex-membres del Politburó ucraïnès, i pràcticament de tot el govern ucraïnès. Bulganin fou oficial de la policia de seguretat durant quatre anys i encapçalà l'administració de Moscou durant les grans purgues. Tots han d'haver servit bé Stalin durant aquest període si aconseguiren de restar vius i fins i tot pujar en la jerarquia – ja que dels 139 membres del Comitè Central del partit elegits el 1934, tan sols restaven 24 membres cinc anys després. (Uns pocs, potser, moriren de causes naturals, però la immensa majoria fou executada o empresonada).
Però els dirigents actuals volen començar amb el full net. Encara que s'hi hagen beneficiat i fossen actius en els assassinats massius, encara que ajudaren a crear els camps d'esclaus i a aplicar la col·lectivització forçosa i d'altres monstruositats del règim capitalista d'estat, serveix al seu objectiu posar la responsabilitat a la porta de l'amo mort. Fins i tot els gàngsters més sòrdids desitgen aconseguir respectabilitat.
Després de gairebé trenta anys de ràpida industrialització el poble de Rússia és encara castigat per la pobresa. Fet rere fet ens ho mostren. Per exemple, el 1953 hi havia menys vaques que el 1916, com el propi Krus'c'ev admetia (N.S. Krus'c'ev, Mesures pel desenvolupament ulterior de l'agricultura a l'URSS, Moscou 1953); la producció de mantega a Sibèria (una exportadora famosa de mantega abans de la Primera Guerra Mundial), era inferior el 1952 respecte el 1913; la producció de verdures era extremadament baixa (ibid.); les condicions d'habitatge són terribles, famílies senceres en una cambra, compartint la cuina amb altres famílies; es formen cues en botigues per comprar cars béns de consum de mala qualitat – un testimoni segur de la llur escassedat. D'altra banda, la producció d'acer, carbó, electricitat, màquines, etc. augmenta contínuament. Aquesta desproporció entre producció i satisfacció de les necessitats quotidianes ha de malcontentar força el poble rus, per dir-ho suaument.
Quan Stalin era viu reclamava totes les conquestes industrials com a pròpies, responsabilitzant de totes les escassedats, defectes i pobresa a càrrecs subordinats que eren degudament liquidats. Amb Stalin mort els dirigents tenen una tria. O poden elevar el nivell de vida augmentant enormement les inversions de capital en la indústria lleugera, encoratjant la producció ramadera, la construcció de cases pel poble a gran escala, retallant armaments i inversions en la indústria pesada, reduïnt els privilegis de la burocràcia, etc. – tot plegat en ben en contra del nucli del capitalisme burocràtic d'estat; o, alternativament, poden triar una vida molt més barata i senzilla. Poden responsabilitzar del patiment del poble al dictador mort i al seu botxí Beria, i demanar al poble d'esperar. Després de tot, tan sols fa tres anys que el diable va morir. No podeu esperar que desfem la seua obra en un temps tan breu.
Però fins i tot si la raó principal per purgar Stalin és comprar temps per l'estalinisme, no hi ha dubte que als dirigents actuals els agradaria lliurar-se d'una sèrie d'excessos – excessos en termes de les necessitats i interessos del propi règim burocràtic totalitari – dels darrers anys del domini de Stalin.
Per exemple, les campanyes contra el “cosmopolitisme”, la noció que Rússia ho inventà tot i que no li cal aprendre res de l'exterior, la prohibició dels matrimonis amb forasters, etc., dugué a un xovinisme (molt més enllà de l'acceptat fins i tot per ultra-nacionalistes com Mussolini o Franco) que tingué efectes deleteris en l'esforç econòmic (vegeu el Report de Bulganin, op. cit.), que eren un insult continu pel gran poble i estat xinesos i que posaven el país en ridícul a l'exterior. Quin dany podien fer un grapat de dones russes que es casassen amb forasters?
De nou, el treball esclau, abans saludat i encoratjat per la burocràcia com a mètode per trencar colls d'ampolla en l'economia i d'emprar l'abundant força de treball no-qualificada com a “tropes de xoc” per l'acumulació de capital, es fa massa cara. El treball clau no és molt productiu, i quan hi ha manca de treball, com a Rússia avui (degut a l'economia industrial en expansió i a l'estagnació de l'agricultura que encara manté dos terços de la població en el camp) esdevé antieconòmica. Així és més improbable que en el futur hi haja detencions massives per omplir els camps; i repetides amnisties continuaran a buidar molts dels existents. Els camps a Rússia complirien llavors la mateixa funció que els de Hitler o Mussolini, que servien com a armes de terror polític i no com a mitjans d'activitat econòmica (tret del període bèl·lic).
En relació amb això és significatiu que quan Moscou declarà una amnistia parcial pels interns dels camps d'esclaus el 27 de març del 1953, i el 17 de setembre del 1955, els anomenats crims polítics eren específicament omesos. La secció 58.1(c) del Codi Criminal, per exemple, era exclosa. Aquesta és la secció que estipula que en el cas de fugida a l'exterior d'una persona en servei militar tots els membres adults de la seua família que l'animaren o tan sols conegueren la fugida contemplada són subjectes d'empresonament de 5 a 10 anys; tots els dependents que no coneixien la fugida planejada són subjectes d'exili a Sibèria durant 5 anys.
Mentre el terror és part del règim del capitalisme burocràtic d'estat, i per tant és mantingut pels nous dirigents de Rússia, alguns dels seus excessos més cridaners – els irracionals i innecessaris imposats per l'abans omnipotent Stalin – seran sens dubte eliminats. Després de tot, fins i tot Stalin trobà que les purgues massives dels ‘trenta tingueren de vegades l'efecte oposat al que es pretenia'. Se suposava que reforçarien la disciplina, posarien el poble rus a la ratlla. Però assoliren unes proporcions que molt sovint el buròcrata inferior tenia por d'obeir el cap, no fos que el cap fos purgat com a contra-revolucionari. D'altra banda, no obeir-lo el deixarien exposat a càrrecs d'activitat contra-revolucionari. Per mantindre el funcionament de l'estat, Stalin va haver d'aturar les purgues. Beria fou portat de Geòrgia per purgar l'arxi-purgador Iez'ov el 1938, i després ja no hi hagué cap purga massiva, per bé que el terror continuava i es prenia la seua factura de víctimes individuals fins i tot a les instàncies més altes (com Voznessenskij, cap de la Comissió Estatal de Planificació, desaparegut el 1949).
Petites reformes després de la mort d'un
autòcrata no són noves a Rússia. Quan el tsar
Nikolai I morí i Aleksandr II el succeí al tron (1855),
la servitud fou abolida, s'establiren nous òrgans de govern
local, es relaxà la censura (l'edició russa del Capital
de Marx fou publicada poc després) i es prengueren moltes
mesures similars. Fins ara Krus'c'ev no ha fet res de més
abast en el camí de les reformes.
Krus'c'ev distribueix amb llarguessa “liberalisme” en les seues primeres passes en el poder. Però no és el primer. Stalin mostrà el camí.
En el Congrés que segellà el destí de l'Oposició trotskista i mostrà que Stalin era el cap sense rival del partit i de l'estat (Quinzè Congrés, 1927) la setmana laboral fou retallada de 48 hores a 40,8 (fins que la setmana laboral de 48 hores fou restaurada el 1940). En el seu discurs al 20è Congrés Krus'c'ev declarà que la setmana laboral a Rússia es retallaria durant el proper Pla Quinquenal a 41 hores!
Durant el 1928-9, tan sols poc temps després del 15è Congrés i de la prohibició de l'Oposició trotskista, Stalin va fer sortir un parell de milers d'ex-trotskistes de la presó o els va fer tornar de l'exili a Sibèria a condició que abandonassen tota acció opositora organitzada. Malauradament per Krus'c'ev trobarà molt difícil fer el mateix. No pot alliberar milers d'antics bolxevics simplement perquè tan sols un grapat poden restar vius després de vint anys de persecució. Amb tot, els pocs que podria alliberar li servirien de la mateixa forma que serviren al seu antic mestre – un esquer de misericòrdia i democràcia pels desprevinguts.
Qui sap, Krus'c'ev podria coronar fins i tot les seues magnànimes
accions amb una altra constitució, encara més
democràtica, si fos possible, que la que Stalin atorgà
a les vespres de les Grans Purgues? (A banda que aquesta constitució
democratiquíssima visqué tan sols en el paper).
Krus'c'ev ha adoptat la política exterior de Stalin de la meitat dels anys 1930. Es basa en dues consignes: l'ús de qualsevol contradicció mundial fora de Rússia per fer avançar els interessos nacionals de la burocràcia i de l'estat russos: i, en segon lloc, la congelació del status quo social mitjançant pactes amb les forces més reaccionàries de l'exterior, sense consideració de les necessitats de la classe obrera internacional, i emprant els partits comunistes com a peons en el joc diplomàtic.
La Rússia de Krus'c'ev subministra armes a l'esclavista rei Saud d'Aràbia, i al dictador Nasser, opressor dels obrers egipcis i carceller de comunistes. De visita a Índia Krus'c'ev i Bulganin donaren ple suport – econòmic, polític i moral – al govern de les grans empreses del Congrés. Amb el seu actual flirteig amb el govern francès, Ràdio Moscou manté un absolut silenci quant a l'opressió imperialista francesa a l'Àfrica del Nord. Si Krus'c'ev i Bulganin poden aconseguir demà arribar a un acord amb la Gran Bretanya capitalista, no dubtaran ni un moment de donar suport a l'imperialisme britànic a Malàsia, Kènia i arreu, de la mateixa forma que els estalinistes donaren suport al domini britànic d'Índia durant la Segona Guerra Mundial.
L'èmfasi de Krus'c'ev en la possibilitat de co-existència i de transició pacífica des del capitalisme al socialisme no és nova com li agradaria fer entendre. Hem de recordar tan sols què escrivien Earl Browder a Amèrica i Harry Pollitt en aquest país durant la guerra per adonar-se'n que Stalin i els seus agents han dit les mateixes coses centenars de vegades. El que Krus'c'ev entén per “transició pacífica” és també matèria de debat. L'expoli de l'Europa oriental amb prou feines es pot presentar com a exemple. Però siga el que siga el que entén per “pacífic”, el principal punt del nou èmfasi de la co-existència és aquest: Krus'c'ev diu a les altres potències imperialistes: “Esforçam-nos per un acord. Si ho fem, els partits comunistes dels vostres països l'acceptaran. Farem per tal que no sacsegen l' status quo social donant suport a aixecaments revolucionaris”.
La teoria de la co-existència de Krus'c'ev no és més
que una tapadora per una política exterior
contra-revolucionària.
És ara més clar que mai que els partits comunistes de tot el món són eines del Kremlin.
El 17 de març, Ulbricht, primer secretari del Partit Comunista de l'Alemanya Oriental, afirmà que “Stalin era un dèspota que havia llençat els serveis de seguretat de l'estat contra els seus propis camarades de partit sense justificació, i havia fet befa així de la democràcia soviètica”. (Citat a Tribune, 23 de març del 1956). Krus'c'ev afirmà que 5.000 dels millors oficials de Rússia foren assassinats durant els banys de sang que seguiren el judici secret per traïció del mariscal Tukhac'evskij el 1937 (The Times, 17 de març del 1956). Si calen vint anys perquè la veritat isca a la llum, com podem ésser segurs que en uns altres vints anys no ens diran que sota Krus'c'ev monstruositats similars no tingueren lloc?
I Harry Pollitt? Si no podia reconèixer l'existència del despotisme en les cinquanta visites que ha fet a Rússia durant els darrers trenta anys i creia que hi havia una veritable democràcia en el país no obstant les estàtues i quadres de Stalin i les altres mostres de culte al líder, com podia veure els amagats camps d'esclaus? Com pot prendre ningú seriosament el seu testimoni sobre les lleis laborals a Rússia o el nivell de vida dels obrers o els privilegis de la burocràcia?
Krus'c'ev, si més no, tenia una excusa per amagar la veritat – tenia por de Stalin (de la mateixa forma, certament, que Himmler o Goebbels tenien “por” de Hitler). Però Harry Pollitt no té ni tan sols aquesta excusa. Tenia por de perdre la feina, el poder o el prestigi?
La gent que ha amagat la veritat durant dues dècades, que ha
mentit tan coherentment, no pot canviar. Els mentiders resten
mentiders.
Qualsevol que crega que la mort d'una persona pot canviar fonamentalment un ordre econòmic, social i polític és el mateix víctima del culte de l'individu. Fins i tot el megalomaníac Stalin no creia que la història de Rússia, i la del món, fos enormement afectada per la seua mort.
La mort del dictador no trencarà el règim del capitalisme burocràtic d'estat. El seu enderrocament, bé sota Stalin o bé sota Krus'c'ev, és una tasca històrica que l'han d'acomplir no els buròcrates, sinó els treballadors de Rússia.
1. Mentre era adjunt de Iez'ov, Malenkov escrivia: “Sota la direcció de l'estalinista comissari del poble, camarada Iez'ov, el Servei d'Intel·ligència Soviètic inflingí colps implacables i duríssims als bandits feixistes”. Afegí en un cert to forçat d'adulació: “El poble soviètic estima el seu Servei d'Intel·ligència, ja que defensa els interessos vitals del poble i n'és la carn i la sang... Els guardians fidels del socialisme (els homes de la NKVD) sota la direcció del llur estalinista comissari del poble, camarada Iez'ov, continuaran en el futur l'esclafament i l'eradicació dels enemics del poble – els roïns trotskistes, bukharinistes, nacionalistes burgesos i d'altres agents del feixisme. Que els espies i traïdors tremolen! La mà castigadora del poble soviètic (la NKVD) els anihilarà! Les nostres ardents salutacions bolxevics a l'estalinista comissari del poble d'afers interns, Nikolai Ivanovic' Iez'ov”. (Partiinaja Z'izn, desembre del 1937).