Publicat originalment (Conflict
in India) el gener del 1947, a Workers International News,
Vol.7, No.1, pp.27-32.
Indexat per Einde O'Callaghan per Marxists’
Internet Archive.
Els dirigents del govern laborista proclamen que la missió governamental bandejà la llur intenció d'alliberar aquell país. Aquest no és el cas. La missió Cripps del 1942 no era una senyal que el govern de Churchill fos favorable a la liquidació de l'Imperi. Ben al contrari: aleshores el perill japonès forçava el govern britànic a provar noves formes de reforçament de l'Imperi a través d'una aliança amb el Congrés Indià, representant de la burgesia indiana. El fracàs de la missió de Cripps era degut en gran part al fet que no convencé la burgesia indiana que Gran Bretanya guanyaria la guerra i que aquesta es disposava si calia a esdevindre protegida de l'imperialisme japonès per comptes del britànic.
El govern britànic es veu obligat ara de nou a provar de construir una forta aliança amb la burgesia indiana ja que, d'una banda, Gran Bretanya eixí de la guerra molt més feble que els EUA que proven de conquerir els mercats de l'imperi britànic, i, d'altra banda, la burgesia indiana és relativament molt més forta que mai abans. Així, en una aliança del capitalisme britànic amb l'indià, el pes relatiu dels socis indians seria necessàriament molt més gran que no pas abans. Això fa la burgesia indiana capaç d'exigir un preu molt més alt.
La fi de la guerra testimonià enormes vagues massives a Índia. Per primera vegada en la història d'Índia la classe obrera es demostrava en gran part políticament independent del Congrés. Mentre que el 1942 els obrers realitzaren una vaga política en resposta a la crida dels dirigents del Congrés a la lluita (una vaga que els propis dirigents traïren), avui els obrers indians realitzen vagues polítiques al llur criteri.
Els judicis de l'Exèrcit Nacional Indià, les manifestació de l'aniversari de Netaji, i, ço més important de tot, la vaga solidària dels obrers amb les classes navals, tot plegat demostrava clarament als dirigents del Congrés que s'havien d'afanyar a trobar suport en l'imperialisme contra les masses. Els mateixos moviments de masses també duien l'imperialisme a arribar acords amb el Congrés Nacional Indià per tal de trobar un suport més popular pel seu règim.
L'imperialisme britànic no pretén de bandejar els poders damunt els quals ha recolzat fins ara. L'exèrcit d'ocupació continuarà acampat en terra indiana: tampoc no lliurarà l'imperialisme les seues posicions claus en la policia i en el servei secret.
A més l'imperialisme ha formulat uns plans a llarg termini, i s'ha compromès amb tantes reserves que el govern interí s'ha demostrat com res més que el consell executiu del virrei amb una direcció canviada. Lord Addison, secretari del domini, podia dir amb raó: «Els poders i els deures del virrei romandran com sempre».
Una altra garantia del domini britànic la forneixen els estats monàrquics. D'acord amb el pla de la missió governamental, aquests prínceps han de tindre 93 representants en l'Assemblea Constituent, és a dir un 25% de tots els delegats. No seran elegits pels 100 milions d'habitants d'aquests estats, sinó nomenats pels llurs governants autocràtics.
Un testimoni addicional del caràcter reaccionari de l'Assemblea Constituent—que és la salvaguarda de l'imperialisme britànic—l'aporta el fet que no és elegida ni directament ni universal. És elegida per cambres provincials que, per la llur part, foren elegides per tan sols aquell 11% de la població que paga un determinat mínim de contribucions.
La missió governamental afegí un factor poderós per impulsar el domini britànic en els electorats locals. Fins ara, hi ha hagut electorats locals separats per la representació terrorial a la primera votació, però una vegada que s'elegien els representants, actuaven conjuntament. A més, a la segona votació als consells legislatius provincials, els hindús podien fins ara votar pels musulmans, i els musulmans pels hindús. Aquest principi fou mantingut per la missió Cripps. L'actual pla de la missió governamental, però, divideix cada cambra en dos grups absolutament separats en totes dues votacions, de forma que mentre abans hi havia possibilitats d'unió entre musulmans i hindús en la segona votació, i hi havia electorats comuns fins i tot en la primera votació en certs casos (els escons laborals, les cambres de comerç, les universitats, etc.) ara el comunitarisme n'és la regla suprema.
L'imperialisme britànic també garanteix el seu domini d'una altra forma: amb l'estipulació que les províncies d'Índia s'han de dividir en tres grans grups d'acord amb criteris comunitaris. El grup «A» serà una sots-federació de totes les províncies que contenen majoritàriament hindús. El grup «B» contindrà hindús i sikhs però els musulmans tindran una petita majoria (19 de 36 membres). El grup «C» serà similar en composició al grup «B», amb una petita majoria musulmana (15 de 30 membres). Ara bé, d'acord amb el pla de la missió britànica, qualsevol regulació o llei d'importància supra-comunitària haurà de tindre l'acord de tots tres grups, així com un vot majoritari en cadascuna de les dues principals comunitats religioses. Aital esquema òbivament no aporta la millor base per la pau comunitària, sinó pel més profund desacord i conflicte intercomunitari.
Per damunt de totes aquestes regulacions restrictives hi ha la disposició de què cap decisió de l'Assemblea Constituent serà vàlida fins que hi haja un tractat entre l'Assemblea Constituent i el govern britànic. Això mostra força clarament quina mena d'independència es disposa a atorgar el govern britànic a Índia.
Quelcom que s'aclareix més i més ara en la relació de l'imperialisme britànic amb Índia és que amb la creixent lluita de classe dels obrers i camperols d'Índia, la principal arma del govern imperialista no pot ésser l'exèrcit d'ocupació ni tan sols els monarques, sinó mantindre Índia dividida i ocupada en conflictes comunitaris. Examinam aquesta qüestió.
Malgrat les declaracions de Jinnah que els musulmans són una nació, i malgrat la posició estalinista de fa uns anys en el mateix sentit, tots els fets demostren que els musulmans no són una nació. No hi ha cap cos econòmic musulmà diferent en caràcter al dels hindús; ni tampoc no tenen els musulmans una llengua comuna diferent de la dels llurs veïns hindús. En la mesura que la llur cultura varia de la hindú tan sols ho fa com a resultat del seu endarreriment, del seu contingut altament religiós.
Si és així com és que avui, en el segle vint, quan el toc de mort del feudalisme indià sona, assumen aitals proporcions els xocs entre dues comunitats religioses?
La Lliga Musulmana ha aconseguit un seguiment tan sols durant la darrera dècada. Abans de la crisi mundial, que afectà Índia severament, la Lliga Musulmana era un factor negligible. Fins i tot Jinnah era aleshores membre del Congrés, i trobà necessari declarar a l'Assemblea Legislativa: «Sóc primer que tot un nacionalista, en segon lloc un nacionalista, i en darrer terme un nacionalista. Una vegada més deman a aquesta cambra, tant si sou musulmans o hindús, per l'amor de Déu de no donar importància a la discussió d'afers comunitaris en aquesta cambra, i degradar aquesta assemblea que desitgem que es transforme en un veritable parlament nacional». Aleshores els xocs comunitaris eren molt limitats i tan sols uns pocs gundahs (assassins a sou) hi participaven, les masses populars eren indiferents als conflictes religiosos.
La gran crisi mundial comportà un canvi. Arrossegà milions d'obrers, camperols i petits-burgesos urbans a l'activitat, i, en no haver-hi un partit revolucionari, la política podrida del partit estalinista els llençà als braços del Congrés. Es constituiren lligues camperols i cercaren el suport del Congrés en una lluita contra els grans terratinents. Però que aquell Congrés no duria cap lluita real contra els grans terratinents és evident pel caràcter social capitalista de la seua direcció. Nombrosos lligams econòmics connecten els capitalistes indians amb els terratinents, i la por a qualsevol canvi social profund els fa hostils a una revolució anti-feudal. Ghandi per tant parlà en termes gens equívocs contra l'expropiació dels terratinents sense compensació. La Lliga Musulmana aprofità l'antipatia del Congrés a la reforma agrària per incitar els musulmans contra els hindús en les dues provínicies on s'hi concentra la majoria musulmana: Bengala i Punjab.
Prenguem qualques exemples d'això. El 1937, el partit camperol de Bengala, el Krishak Proja Samity, s'adreçà al Congrés Indià amb una proposta per construir un govern de coalició a Bengala. La condició d'això era que el Congrés fos d'acord amb realitzar certes reformes agràries. El Congrés hi refusà.
Els camperols de Bengala són majoritàriament musulmans, mentre que els terratinents són majoritàriament hindús. I així la Lliga Musulmana aprofità aquesta oportunitat per fer promeses demagògiques de reformes agraris, i aconseguí així d'atreure's el Krishak Proja Samity en una coalició. No cal dir que les reformes no es dugueren a terme ja que els dirigents de la Lliga Musulmana, que són majoritàriament senyors feudals, saben molt bé que aquesta reforma no afectaria tan sols els terratinents hindús, sinó també els musulmans. Un procés similar tingué lloc a Punjab, on els usurers són principalment hindús, mentre que la majoria dels camperols pobres són musulmans. Tot i que hi ha també milions de camperols hindús a Punjab (com també a Bengala) la discussió de disminuir l'interès dels deutes agrícoles rebé un to comunitari. A Bengala el Congrés s'oposa a la reforma agrària com a partit opositor, i segueixen la mateixa política a Punjab, on fins i tot se'n responsabilitzen més obertament d'això, ja que són part del govern de coalició. L'únic lloc on el Congrés Indià es declara partidari de les reformes agràries és en les Províncies Unides, Bihar i Madràs, on els terratinents són majoritàriament musulmans, mentre que els camperols són hindús. No es fa res, però, per aplicar aquestes declaracions. Un primer ministre del Congrés, per exemple, declarava que agranaria els zamindars en cinc dies en el càrrec. Han passat cinc mesos i no s'ha fet res en aquest sentit. El govern de Mumbai també es comprometé a abolir el sistema de zamindar, però totes les seues activitats en aquesta direcció s'han limitat a l'abolició de pagaments de collita, la construcció d'unes poques carreteres cap als pobles, l'obertura de qualque pou, i altres reformes menors.
El fet que, mentre la classe obrera no ha esdevingut encara un poder independent important, el Congrés Indià és contrari a qualsevol reforma agrària real, i allunya la pagesia ascendent de Bengal i Punjab que van a mans dels demagogs de la Lliga Musulmana. Cal dir que el capgirament en el desenvolupament de la Lliga Musulmana, quan començà a adquirir un suport de masses, arribà amb l'establiment dels governs provincials el 1937, que obligaren el Congrés a mostrar el seu rostre real en relació als interessos dels camperols. El 1937, abans que els governs provincials del Congrés fossen al poder, la Lliga Musulmana tan sols aconseguí un 4,6% de tots els vots musulmans a les eleccions—321.772 d'un total de 7.319.445. I encara que no fou fins el 1936 que Jinnah girà l'esquena a Índia i començà la seua participació activa en la Lliga Musulmana a causa del desvetllament de la pagesia i de la manca d'una direcció revolucionària, aconseuí en pocs temps d'aplegar un nombrós seguiment.
La crisi mundial també dugué la desesperança a milions de petits-burgesos urbans. El domini imperialista limitava moltíssim les possibilitats de la nova intel·lectualitat de trobar feina. El resultat era la desocupació entre la intel·lectualitat i salaris molts baixos. Un oficinista no rebia més de 3 lliures mensuals. La competència entre oficinistes i entre membres de les professions liberals rebé una coloració comunitària degut al fet que els qui anterioment ocupaven aquests càrrecs eren majoritàriament hindús, mentre que els nouvinguts eren majoritàriament musulmans. Això era el resultat de la política de l'imperialisme d'evitar que els musulmans rebessen una educació més perllongada, i que limitava les oportunitats de feina amb la restricció del desenvolupament econòmics del país.
El principal poder responsable dels xocs comunitaris és l'imperialisme britànic. És ell el responsable del manteniment del feudalisme, que és el rerefons social de la influència de la religió en les masses. És ell el responsable de la introducció fa cent anys i el manteniment del sistema del zamindar, pel qual grans terratinents permanents reberen el domini damunt grans finques en substitució de l'antic sistema de pagesos arrendataris. El dirigents britànics col·locaren els hindús per damunt de camperols musulmans i a l'inrevés, i d'aquesta forma sembraren les llavors de la discòrdia comunitària. És l'imperialisme britànic el responsable de la competència dels oficinistes i dels membres de les professions liberals, que rep una coloració comunitària. I és ell el responsable del sistema electoral comunitaris, de l'organització en sots-federacions, etc.
I així, a la pretensió del govern laborista de què vol donar la independència, però que els indians no són capaços de governar-se, i que es tallaran el coll en xocs comunitaris, hi hem de respondre que l'exèrcit d'ocupació encara no ha deixat Índia, que els pilars del domini imperialista—els prínceps, els zamindars, etc.—són encara vigents; i que sense la llur erradicació la independència d'Índia tan sols pot ésser una ficció.
La tasca de dirigir la independència d'Índia és clar no la pot realitzat ni la feudalista Lliga Musulmana ni el capitalista Congrés Indià.
Ja hem mostrat com l'atitud del Congrés envers les reformes agràries de Bengala i Punjab ajudà la Lliga Musulmana a aconseguir una influència de masses. La fam del 1943 on moriren de gana tres milions de bengalins, i de la qual la Lliga Musulmana n'era responsable directa car constituïa el govern bengalí, hauria posat fi a aquesta influència, si no hagués sigut perquè els terratinents hindús de Bengala, que eren també criminalment responsables de la fam, reberen la protecció del Congrés.
El Congrés tingué una altra oportunitat excel·lent per minar la influència de la Lliga Musulmana en la lluita de masses dels estats contra els llurs prínceps. Caixmir fa poc que s'ha posat al capdavant d'aquesta lluita. Els musulmans hi constitueixen més de tres quartes parts de la població. El maharajà és un hindú que rep suport obert del dirigent de la Lliga Musulmana, Jinnah. El dirigent del moviment de masses caixmir cridà el Congrés a intervindre en favor llur. Era una oportunitat excel·lent per demostrar a les masses musulmanes el caràcter reaccionari i anti-popular de Jinnah i la seua colla. Però el Congrés té por de la lluita de masses. Sardar Patel, un dels més importants dirigents del Congrés, afirmà en el Consell General de la Conferència Paníndia d'Estats i Pobles a Delhi el juny del 1946: «No volem començar cap moviment als Estats»; i el govern del Congrés de Madràs no s'hi limità a paraules, sinó que arrestà molts manifestants partidaris del poble caixmir.
La Lliga Musulmana és un agent feudal de l'imperialisme britànic. El Congrés, en connivència amb l'imperialisme britànic, lluita per unes condicions millors pel capitalisme indià. Pot ésser reticent a la influència de la Lliga Musulmana, però no la pot minar. Mentre la lluita obrera de masses a la fi de l'any passat i a principis d'enguany, conjuntament amb el reforçament relatiu del capitalisme indià durant la guerra en relació al britànic, augmentà el pes del Congrés en relació a la Lliga Musulmana i l'imperialisme britànic, els xocs comunitaris, en reforçar la posició de la direcció musulmana feudal, pot comportar un petit desplaçament en el triangle de poders—imperialisme, burgesia indiana i feudalisme.
Si la missió del govern britànic de fa sis mesos era més condescendent amb el Congrés que amb la Lliga Musulmana, la relació del govern britànic amb Nehru i Jinnah quan arribàren al Londres, reflectia l'enfortiment relatiu de la Lliga Musulmana amb els aldarulls comunitaris. Però l'imperialisme britànic ha de tindre molta cura de no pressionar massa el Congrés, ja que el pot dur a una acció directa contra l'imperialisme, que, per molt incoherent que siga el comportament de la burgesia indiana en aital acció, pot obrir la porta a la intervenció dels obrers i camperols. L'amenaça de l'acció de masses és la carta més forta i més feble del Congrés en la seua lluita per concessions de l'imperialisme britànic.
Durant la lluna de mel Stalin-Churcull que durà tota la guerra, els estalinistes indians eren obertament contraris a la lluita per la independència d'Índia, i flirtejaren amb la direcció de la Lliga Musulmana. Els llurs dirigents descobriren que hi ha una nació musulmana i que la Lliga Musulmana representava la seua lluita d'alliberament. Nodriren el programa de Paquistan mentre declaraven que les vagues de masses dels obrers i l'aixecament general de l'agost del 1942 era una maquina quintacolumnista dels japonesos. Amb el deteriorament de les relacions entre la burocràcia estalinista i l'imperialisme britànic, els estalinistes indians començaren a fer una nova cançó. Incapaços de dirigir una lluita de classe independent, desplaçaren la llur lleialtat de la direcció de la Lliga Musulmana al Congrés Indià. En un començament tenien por de fer aquest desplaçament de forma directa, especialment perquè els llurs membres havien sigut expulsats del Congrés per la seua traïció a la lluita anti-imperialista d'agost del 1942. Per tant començaren a parlar de la necessitat de la «Unitat Congrés-Lliga» (com si la unitat de feudalistes reaccionaris i de capitalistes reaccionaris pogués beneficiar de cap manera les masses). Però aquesta era tan sols una etapa en el capgirament complet de la Lliga Musulmana al Congrés. El 7 de juliol el dirigent estalinista indià, P. C. Josh, escrigué que és «únicament quan el Congrés pose la seua causa damunt una base completament justa que les masses musulmanes veuran la tàctica de la lluta direcció reaccionària de recolzar en els britànics, i el Congrés serà capaç d'aconseguir el llur suport per damunt dels caps dels llurs propis dirigents, si es resisteixen». Paquistan fou oblidat; la unitat Congrés-Lliga Musulmana fou oblidada. Ço que romania era l'esperança en la direcció del Congrés. Quan els dirigents del Congrés mostraren clarament que no s'adreçaven a la lluita contra l'imperialisme sinó amb una aliança amb ell, els estalinistes indians començaren a festejar l'ala «esquerra» del Congrés, el Partit Socialista del Congrés.
Quina fou la reacció dels diferents partits d'Índia als aldarulls comunitaris de Calcutta?
La Lliga Musulmana cridà per Paquistan mentre seia amb els braços creuats davant la continuació de la matança. Passaren tres dies de vessament de sang abans que el govern de Bengala, integrat per membres de la Lliga Musulmana prengués mesures per restablir l'ordre. Hom hauria pensat que no hi havia cap força de policia.
El Congrés demanava la intervenció de l'exèrcit britànic i l'ús de la força, malgrat el fet que això reforçaria el control imperialista per tot el país, i que serviria com a trumfo propagandístic a mans de l'«amant de la llibertat» Jannah. L'exèrcit britànic arribà, no en resposta a la crida del Congrés, sinó que li convingué—després de tres dies de matança i de la mort de milers. És també significatiu que el governador britànic de Bengala, que coneixia, com tothom, la gran probabilitat de l'esclat d'aldarulls comunitaris el Dia de l'Acció Directa de la Lliga Musulmana del 16 d'agost triàs precisament aquest moment per marxar de viatge.
Ni la Lliga Musulmana ni els estalinistes presentaren l'únic mitjà per esclafar el gundaïsme: l'establiment d'una milícia obrera i camperola.
Els recents xocs comunitaris a Bengala, que tingueren repercussions arreu (especialment a la veïna Bihar), testimonien primer de tot com trontollen les posicions dels feudalistes, que els duen a emprar els mitjans més extrems per preservar-s'hi. Els xocs comunitaris així serveixen no com a senyal de la vitalitat de l'antic règim de classe, sinó de la seua senilitat. Alhora l'ampli suport a la Lliga Musulmana demostra el desvetllament de les masses de la pagesia i de la petita burgesia urbana a la lluita de classes, en un moment on l'únic dirigent revolucionari possible d'aquesta lluita manca de maduresa.
La lògica de les condicions objectives assenyala una via indubtable com l'únic mitjà per eliminar de socarrel els conflictes comunitaris—la lluita revolucionària de classe, l'organització conscient i la direcció de les masses urbanes i rurals.
Tan sols la lluita de classe dels obrers, hindús i musulmans alhora, pot construir una veritable unitat i superar totes les diferències comunitària. La revolució agrària unirà tots els camperols pobres contra tots els terratinents. En l'enorme territori d'Índia, amb la seua heterogènia població, la construcció de la unitat s'ha de basar en l'activitat local més àmplia. L'única forma d'organització que uneix un alt grau de centralització amb una descentralització activa i àmplia és el Soviet, l'únic que pot donar un cop de mort als moviments separatistes. L'organització de les masses en soviets és una precondició per a la victòria de la revolució agrària, per a la victòria damunt el capitalisme exterior i local. La lluita contra l'imperialisme britànic i els seus agents (els prínceps, els feudalistes i els capitalistes) s'ha de concentrar en la consigna d'una Assemblea Constituent real elegida per tot el poble directament, i basada en les masses organitzades en soviets i armades en la llur milícia.
Els obrers britànics han d'entendre que la llibertat d'Attlee per Índia és tan sols una falsificació de llibertat. Han de lluitar per l'evacuació de l'exèrcit britànic d'Índia; per la fi del control de l'imperialisme britànic de les indústries claus del país; per la liquidació del servei civil britànic; per la fi del suport del govern britànic als prínceps i dirigents feudals, i la seua oposició als drets universals.
A Índia la lluita per mantindre la unitat del país i destruir les tendència de trencament comunitari recau en les espatlles del Partit Bolxevic-Leninista que lluita per unir el sector més ampli de les masses treballadores per la independència completa de l'imperialisme i per un nou ordre social on no hi haja lloc ni per capitalistes ni per terratinents.
Els nostres camarades s'han demostrat capaços de construir el nucli del partit revolucionari sota les terribles condicions de l'opressió imperialista i de la guerra. Seran capaços de les tasques posteriors que la història els hi ha confiades.