Tesis de la revolució americana

James P. Cannon

Redactat (Theses on the American Revolution) el 1946
Font: Fighting for Socialism in the “American Century”; Reimprès de Fourth International (c) Resistance Books 2001 publicat per Resistance Books 23 Abercrombie St, Chippendale NSW 2008, permís per publicació en-línia per Resistance Books pel James P. Cannon Internet Archive el 2003.
Transcripció i indexació: David Walters

Les «Tesis de la revolució americana» les redactà Cannon i foren adoptades per la 12a Convenció Nacional del SWP, el novembre del 1946.

Afirmen que, malgrat tot el poder de l'imperialisme dels EUA, fresc després de la seua victòria en la segona guerra mundial, el «segle americà» fracassarà. Refusen qualsevol idea de la immunitat dels EUA a les lleis de la lluita de classe. Les «tesis americanes» són una declaració explícita de confiança en les perspectives d'una transformació socialista als Estats Units i la capacitat de la classe obrera per dur-la a terme. L'instrument decisiu d'aquesta lluita és la direcció d'un partit obrer revolucionari, el nucli essencial del qual ja existia en el SWP.

No és un document conjunctural. S'ocupa tan sols de presentar els aspectes més fonamentals de la qüestió. En el seu report a la convenció, Cannon insistia que les «qüestions secundàries de tàctica i fins i tot d'estratègia, amb tota la llur importància, en queden fora... Les tesis tracten tan sols d'anàlisis i de perspectives—i d'aquestes tan sols en el sentit més ampli—perquè això és la base fonamental des d'on partim... Les nostres tesis... segueixen el mètode marxista i la tradició marxista en analitzar i emfasitzar primer que tot els factors objectius que preparen la revolució. Són primàries. Són fonamentals».

Els desenvolupaments dels EUA a la fi de la segona guerra mundial semblaven certament confirmar l'optimisme revolucionari de les «tesis» i l'esperança de la convenció del SWP que la lluita de classes dels EUA es dirigia cap a una situació revolucionària.

El país experimentava l'onada de vagues més gran de la seua història—molt més gran que la dels 1930. En els 1930, el nombre més gran d'obrers en vaga en qualsevol any concret mai no depassà els dos milions, però el 1945 uns 6,5 milions d'obrers participaren en accions de vaga. La mitjana anyal de jornades laborals en vaga el 1935-39 fou de 17 milions; el 1945 fou de 36 milions—i pujà a 116 milions el 1946!

El SWP experimentà un ràpid creixement en aquest període. Constituí fraccions sindicals en seccions clau de la indústria. La seua composició racial canvià espectacularment, i els obrers afro-americans suposaren d'un quart a un terç de la seua militància. Amb una forta base de quadres obrers, el partit començà a pensar i planificar en termes d'evolucionar de grup de propaganda adreçat als obrers més avançats políticament a un partit que podia dirigir grans nombres d'obrers a l'acció.

Les «tesis americanes» foren redactades amb l'objectiu d'educar l'onada de nous afiliats del SWP en les perspectives revolucionàries fonamentals del partit.

Amb tot, amb gran rapidesa, l'onada de vagues s'acabà. A la primavera del 1947, l'acció industrial es trobava en el punt més baix d'ençà de la formació del CIO a mitjans dels 1930.

La classe dirigent dels EUA fou finalment capaç d'estabilitzar la situació després de la guerra per tres raons principals:

Les pròpies perspectives revolucionàries reals d'Europa foren descarrilades pels dirigents estalinistes i socialdemòcrates. A més, l'imperialisme dels EUA fornia un ajut a gran escala per la reconstrucció del capitalisme europeu occidental i japonès.

Assegurada així la supervivència del capitalisme, començà un llarg creixement capitalista en els països imperialistes.

La cacera de bruixes anti-comunista de la guerra freda en els EUA tingué un efecte desmobilitzador en la vida política i cultural. Ja endegada ben bé el 1947, penetrà fortament en el moviment obrer i provocà la purga de tots els corrents d'oposició i la intensificació de la burocratització de les direccions sindicals.

Amb tot, la fi de l'aixecament de post-guerra i el conservadurisme dels darrers 1940 i dels 1950 no invalidava les perspectives revolucionàries bàsiques dibuixades a les «tesis americanes».

Els Estats Units, el país capitalista més poderós de la història, és una part integral del sistema capitalista mundial i és sotmès a les mateixes lleis generals. Pateix de les mateixes malalties incurables i és destinat a compartir el mateix destí. La preponderància aclaparadora de l'imperialisme americà no el lliura de la decadència del capitalisme mundial, sinó que al contrari fa que s'hi implique més profundament, inextricablement i irremeriablement. El capitalisme dels EUA no pot escapar més de les conseqüències revolucionàries de la decadència del capitalisme mundial que les anteriors potències capitalistes europees. L'atzucac a on ha arribat el capitalisme mundial, i els EUA amb ell, exclou una nova era orgànica d'estabilització capitalista. La posició dominant en el món de l'imperialisme americà accentua i agreuja ara l'agonia del capitalisme en general.

L'imperialisme americà eixí victoriós de la segona guerra mundial, no tan sols per damunt dels seus rivals alemanys i japonesos, sinó també dels seus aliats «democràtics», especialment de Gran Bretanya. Avui Wall Street és inqüestionablement el centre imperialista mundial dominant. Precisament perquè ha sortit de la guerra enormement enfortida en relació a tots els seus rivals capitalistes, l'imperialisme dels EUA sembla indomable. Tan superpoderós en tots els camps—diplomàtic, militar, comerical, financer i industrial—és la preponderància de Wall Street que la consolidació de la seua hegemonia mundial sembla fàcil d'assolir. Wall Street espera inaugurar l'anomenat «segle americà».

En realitat les classes dirigents americanes fan cara a obstacles més insuperables per «organitzar el món» que no pas la burgesia alemanya en els seus intents repetits i avortats d'assolir un objectiu molt més modest, «organitzar Europa».

L'ascens meteòric de l'imperialisme dels EUA a la supremacia mundial arriba massa tard. A més l'imperialisme americà recolza creixentment en els fonaments de l'economia mundial, en fort contrast amb la situació predominant abans de la primera guerra mundial, on recolzava bàsicament en el mercat interior—la font dels seus èxits i equilibris anteriors. Però el fonament mundial és socavat per contradiccions insolubles; pateix dislocacions cròniques i és minat de barrils de pòlvora revolucionària.

El capitalisme americà, fins ara tan sols implicat parcialment en l'agonia del capitalisme com a sistema mundial, és d'ara endavant sotmés a l'impacte ple i directe de totes les forces i contradiccions que han afeblit els vells països capitalistes d'Europa.

Els prerequisits econòmics per la revolució socialista són plenament madurs als EUA. Les premises polítiques es troben igualment molt més avançades que no pas sembla superficialment.

III

Els EUA eixiren de la segona guerra mundial, tal com ho feren el 1918, com la part més forta del món capitalista. Però ací s'acaba la similitud en l'impacte i les conseqüències de les dues guerra en la vida econòmica del país. Ja que en altres aspectes importants la situació canvià dràsticament en l'interval.

El 1914-18 l'Europa continental era el principal teatre de guerra; la resta del món, especialment els països colonials, restava virtualment intacte per les hostilitats. Així, no tan sols sectors de l'Europa continental i Anglaterra sinó el marc principal del mercat mundial romangué intacte. Amb tots els seus competidors europeus embolicats en la guerra, el camí quedava lliure per la captura de mercat pel capitalisme americà.

A banda d'això, durant la primera guerra mundial l'Europa capitalista esdevingué un gran mercat per la indústria i l'agricultura americanes. La burgesia americana drenà Europa de la seua riquesa acumulada durant segles i substituí els llurs rivals del Vell Món en el mercat mundial. Això permeté la classe dirigent de convertir els EUA d'un deutor a un banquer i creditor mundial, i simultàniament a expandir tant la indústria pesada (productes pel capital) com la lleugera (productes pel consumidor). Com a conseqüència aquesta expansió en temps de guerra permeté el desenvolupament més complet possible del mercat interior d'aquest país. Finalment, no tan sols la burgesia americana aconseguí enormes beneficis de la guerra sinó que el país en general n'eixí molt més ric. El preu relativament barat de la participació imperialista en la primera guerra mundial (tan sols uns pocs bilions de dòlars) quedà cobert amb gran escreix pels creixents beneficis econòmics.

Del tot diferent en els seus efectes és la segona guerra mundial. Aquesta vegada tan sols l'hemisferi occidental ha restat intacte militarment. L'Orient Llunyà, el principal premi de la guerra, ha patit una desvastació tan sols comparable a la patida per Alemanya i l'Europa oriental. L'Europa continental així com Anglaterra han quedat arruïnades per la guerra. El mercat mundial s'ha dislocat completament. Això culminava el procés d'encongiment, divisió i afebliment que continuà en l'interval entre les dues guerra (l'abandonament d'una sisena part del món—l'URSS—de l'òrbita capitalista; l'ensorrament dels sistemes monetaris, els mètodes de bescanvi de l'Alemanya hitleriana, les incursions de Japó als mercats asiàtic i llatin-americà, el sistema de preferència imperial d'Anglaterra, etc., etc.).

Europa, que no retornà gens tots els seus deutes de pre-guerra i de post-guerra als EUA, ara no tan sols servia com un mercat inesgotable i altament rendible, sinó com un drenatge gegantí per la riquesa i els recursos d'aquest país en forma de préstecs, la conversió general de l'economia americana per la producció de guerra, l'enorme mobilització de força de treball, les pèrdues a gran escala, etcètera.

En relació al mercat interior, els darrers, per comptes d'expandir-se orgànicament com el 1914-18, experimentà en el curs de la segona guerra mundial tan sols una revifalla artificial basada en les despeses de guerra.

Mentre la burgesia s'ha enriquit fabulosament, el país en general s'ha empobrit molt més; les despeses astronòmiques de la guerra no es recuperaran mai.

En resum, els principals factors que abans serviren per impulsar i enfortir el capitalisme americà ja no hi són o canvien diametralment.

La prosperitat que seguí la primera guerra mundial, que fou saludada com una nova era capitalista que refutava tots els pronòstics marxistes, acabà amb una catàstrofe econòmica. Però fins i tot aquesta efímera prosperitat dels 1920 es basà en una combinació de circumstàncies que no poden retornar ni ho faran de nou. A més dels factors ja enumerats, cal insistir: (1) que el capitalisme americà tenia un continent verge per explotar; (2) que fins a un cert punt ha sigut capaç de mantindre un cert balanç entre la indústria i l'agricultura; i (3) que la base principal de l'expansió capitalista ha sigut el seu mercat interior. En la mesura que aquestes tres condicions s'hi donaven—per bé que ja eren minades—fou possible pel capitalisme dels EUA de mantindre una relativa estabilitat.

El creixement dels 1920 nodrí el mite de l'estabilitat permanent del capitalisme americà, que donà lloc a teories pomposes i buides d'un «nou capitalisme», de l'«excepcionalisme americà», el «somni americà», etcètera, etcètera. Les il·lusions de les possibilitats i del futur del capitalisme americà les difongueren els reformistes i tots els altres apòlegs de la classe dirigent no tan sols a l'interior sinó també a l'exterior. L'«americanisme» era l'evangeli de tots els falsos dirigents de la classe obrera europea i americana.

Ço que realment s'esdevenia en el decurs de la fabulosa prosperitat dels 1920 fou que sota aquestes condicions tan favorables, s'hi preparaven totes les premises per una catàstrofe econòmica sense paral·lel. D'això vingué una crisi crònica de l'agricultura americana. D'això vingué una concentració monstruosa de la riquesa en menys i menys mans. En correspondència, la resta de la població esdevenia relativament més pobre. Així, mentre a la dècada dels 1920-30, la productivitat industrial augmentava un 50%, els salaris tan sols ho feien un 30%. Els obrers podien comprar—en la prosperitat—proporcionadament menys que abans.

L'empobriment relatiu del poble americà es reflecteix similarment en les estatístiques de la riquesa nacional. El 1920 la porció dels obrers en la riquesa nacional havia caigut a un 4,7%, mentre que els grangers tan sols mantenien un 15,4%. Alhora, la porció burgesa de la riquesa nacional havia augmentat a un 79,9%, amb la majoria d'això a les mans de les seixanta famílies i els llurs clients.

La distribució de la renda nacional expressava igualment aquesta desproporció monstruosa. El 1929, en el cim de la prosperitat, 36.000 famílies tenien la mateixa renda que 11 milions de famílies de «nivell inferior».

Aquesta concentració de la riquesa era un factor cardinal en limitar la capacitat d'absorció del mercat interior. La compensació exterior dels excedents agrícola i industrial no s'hi podia trobar en un mercat mundial decreixent.

A més, la necessitat d'exportar matèries primeres i productes agrícoles tendia a desequilibrar més el comerç exterior americà. Aquesta ineludibilitat dugué a una dislocació agreujada del mercat mundial, els participants del qual eren països deutors i ells mateixos forçats a vendre més que no pas compraven per tal de cobrir els pagaments dels deutes, en gran mesura contrets als EUA.

Mentre apareixien i actuaven en el paper d'estabilitzadors del capitalisme, els imperialistes americans eren així els seus més grans distorsionadors tant a l'interior com a l'exterior. Els EUA resultaren ésser la principal font d'inestabilitat mundial, el primer factor agreujador de les contradiccions imperialistes.

En l'interim entre les dues guerren això es manifestava més gràficament en el fet que totes les convulsions econòmiques començaven en la República del Dòlar, la llar de l'«individualisme salvatge». Aquest fou el cas de la primera crisi de post-guerra del 1920-21; això es repetí vuit anys més tard quan la desproporció entre l'agricultura i la indústria assolí el punt de trencament i quan el mercat interior s'havia saturat degut a l'empobriment de la gent d'una banda i al creixement dels monopolistes de l'altra. El gran creixement americà explosionà en una crisi que esmicolà els fonaments econòmics de tots els països capitalistes.

La crisi econòmica del 1929 no fou una crisi cíclica com les que periòdicament acompanyaven el desenvolupament orgànic del capitalisme en el passat i que duien a nous i augmentats nivells productius. Era una crisi històrica major del capitalisme decadent, que no es podia superar per canals «normals»; és a dir, pel joc cec de les lleis que governen el mercat.

La producció arribà a una aturada virtual. La renda nacional es reduí a menys de la meitat, caiguent dels 81 bilions de dòlars del 1929 als 40 bilions de dòlars del 1932. La indústria i l'agricultural trontollaven. L'exèrcit de desocupats s'inflà 10 vegades més del «normal», arribant a la figura frapant de 20 milions. D'acord amb les estimacions oficials, basades en les mitjanes del 1929, les pèrdues en els anys 1930-38 arribaren a 43 milions d'anys laborals, i a 133 bilions de dòlars de renda nacional.

El 1939 el deute nacional s'elevà a 40 bilions de dòlars, o 14 bilions més que el punt més alt de la primera guerra mundial. El nombre de desocupats es mantenia per damunt de 10 milions. La indústria i l'agricultural s'estagnaven. El comerç exterior dels EUA en un mercat mundial reduït caigué a menys de la meitat de la seua porció «normal» de temps de pau.

Ço que expressen totes aquestes xifres realment és la temible degradació dels nivells de vida dels obrers i de la classe intermèdia, i el directe empobriment del «terç bandejat» de la població. La fina capa superior de monopolistes, naturalment, no patí gens, sinó que contràriament utilitzà la crisi per fer-se'n amb una porció encara més gran de la riquesa i dels recursos del país.

La burgesia no veia cap eixida a la crisi. No en tenien. Ells i el llur règim romanien com el principal obstacle a la recuperació no tan sols interior sinó mundial. En la seua caiguda la burgesia americana arrossegà la resta del món capitalista amb ell, i el mantingué a sota.

És decisiu el fet que malgrat tots els «bombejos», «confiances assenyades» i «reformes» d'emergència, el capitalisme americà fou incapaç de resoldre la crisi. L'ascens parcial del 1934-37 resultà ésser temporal i d'un caràcter transitori. La caiguda precipitada que tingué lloc el 1937 revel'a l'abisme a on es dirigia el capitalisme americà. L'amenaçadora nova caiguda tan sols fou salvada per les enormes despeses fetes en preparació a la segona guerra mundial.

Tan sols al guerra resolgué temporalment la crisi econòmica que havia durada en tots dos hemisferis durant 10 anys. La pura realitat, però, és que aquesta «solució» no ha resol exactament res. Menys encara ha eliminat o ni tan sols mitigat una sola de les causes bàsiques de la crisi del 1929.

La base de l'actual prosperitat americana de post-guerra és l'expansió artificial de la indústria i de l'agricultura per una despesa governamental sense precedents que fa crèixer constantment l'enorme deute nacional. En el seu caràcter fictici el creixement de la guerra i la post-guerra dels primers 1940 supera de lluny l'orgia a la qual s'hi llençà el capitalisme europeu durant el 1914-18 i els anys immediats de la post-guerra. El desviament de la producció a la indústria de guerra a una escala inoïda resultà en mancances temporals de béns de consum. Els mercats interior i exterior semblaven adquirir una nova capacitat d'absorció. L'escasedat universal i els estralls de la guerra actuen com a impulsors temporals de la producció, especialment en el camp dels béns de consum.

Per tot arreu hi ha, però, l'empobriment universal, la dislocació de sistemes econòmics, fiscals i governamentals—vinculats a les malalties i contradiccions cròniques del capitalisme, no alleujades sinó agreujades per la guerra.

Si multiplicam la situació en la qual el capitalisme europeu, amb Anglaterra al capdavant, eixí de la primera guerra mundial per deu vegades i en certs casos per cent vegades—degut a l'escala superior de les conseqüències de la segona guerra mundial—aleshores arribarem a una aproximació de l'estat actual del capitalisme americà.

Cada factor aïllat que suporta l'actual prosperitat «en temps de pau» és efímera. Aquest país no ha sorgit més ric de la segona guerra mundial com era el cas dels anys 1920, sinó més pobre—en un món molt més empobrit. La desproporció entre l'agricultura i la indústria ha augmentat similarment de forma tremenda, malgrat l'expansió d'hivernacle de l'agricultura. La concentració de la riquesa i la polarització de la població americana en rics i pobres ha continuat a un ritme forçat.

Les condicions bàsiques que precipitaren la crisi del 1929 quan el capitalisme americà gaudia de la seua riquesa més plena no tan sols persistí sinó que s'havia fet més maligne. Una vegada que el mercat interior s'havia saturat de nou, no s'hi podia confiar l'excedent a un mercat mundial desequilibrat. La capacitat productiva enormement augmentada dels EUA topa amb els límits del mercat mundial i la seua capacitat decreixent. L'Europa arruïnda necessita exportar. També ho necessita l'Orient arruïnat, l'equilibri del qual s'ha trencat amb la caiguda del Japó, el seu sector més avançat.

Europa necessita urgentment bilions en prèstecs. A més del prèstec, Wall Street ja ha bombejat gairebé 5 bilions de dòlars en prèstecs a Anglaterra; gairebé 2 bilions de dòlars a França; i quantitats inferiors en els altres països satèl·lits de l'Europa occidental—sense aconseguir-hi però cap aparença d'estabilització. L'Europa capitalista en bancarrota roman alhora com a competidor en el mercat mundial i com a pou sense fons. Orient també necessita prèstecs, especialment Xina, que, mentre es dirigeix a la guerra civil, ja s'ha empassat tants dòlars americans com Alemanya en els primers anys 1920.

A l'interior els materials explosius s'acumulen a un ritme autènticament americà. Augmentar la càrrega de l'enorme deute nacional; la despesa militar astronòmica «en temps de guerra» (18,5 bilions de dòlars enguany); la inflació, les «despeses excepcionals» del programa de Wall Street pel domini mundial, etc., etc.—tot això provenia d'una única font: la renda nacional. Per dir-ho pla, de la capacitat adquisitiva de les masses. La degradació de les condicions de vida dels obrers i l'empobriment dels grangers i de la classe mitjana urbana—aquest és el significat del programa de Wall Street.

VII

La següent conclusió es deriva de la situació objectiva: l'imperialisme dels EUA que resultà incapaç de recuperar-se de la seua crisi i d'estabilitzar-se en el període de 10 anys anterior a l'esclat de la segona guerra mundial es dirigeix a una explosió encara més catastròfica en l'actual era de post-guerra. El factor cardinal que aclarirà el lligam és aquest: el mercat interior, després d'una revifalla inicial i artificial, ha de contreure's. No es pot expandir com en els 1920. Ço que realment ens espera no és la prosperitat il·limitada sinó un creixement efímer. En mig del creixement vindrà una altra crisi i una depressió que farà semblar pròsperes per comparació les condicions entre el 1929 i el 1932.

VIII

El paroxisme econòmic imminent ha de passar inexorablement, en les condicions actual, cap a la crisi social i política del capitalisme americà, i obrirà la qüestió de qui dominarà la terra. En la llur carrera boja per conquerir i esclavitzar el món sencer, els monopolistes americans preparen ara la guerra contra la Unió Soviètica. Aquest programa de guerra, que serà dut a la pràctica per una crisi o per la por d'una crisi a l'interior, es trobarà amb obstacles i dificultats incalculables. Una guerra no resoldrà les dificultats internes de l'imperialisme americà sinó que les agreujarà i complicarà. Aquesta guerra es trobarà amb una resistència ferotge no tan sols dels pobles de l'URSS, sinó també de les masses europees i colonials que no volen ésser els esclaus de Wall Street. A l'interior s'hi generarà la resistència més ferotge. La guerra dirigida per Wall Street, en agreujar la crisi social, pot sota determinades condicions provocar-la a la pràctica. En tot cas, una altra guerra no eliminarà l'alternativa socialista al capitalisme sinó que tan sols la presentarà més fortament.

La lluita obrera pel poder en els EUA no és una perspectiva per un futur distant i dubtós sinó el programa realista de la nostra època.

El moviment revolucionari dels obrers americans és una part integral del procés revolucionari mundial. Els propers aixecaments revolucionaris del proletariat europeu complementaran, reforçaran i acceleraran els desenvolupaments revolucionaris dels EUA. Les lluites alliberadores dels pobles colonials contra l'imperialisme que es despleguen davant els nostres ulls exerciran una influència similar. Igualment, cada cop donat pel proletariat americà als imperialistes a l'interior estimularà, complementarà i intensificarà les lluites revolucionàries a Europa i a les colònies. Cada derrota patida per l'imperialisme arreu produirà al seu torn repercusions sempre més grans en aquest país, que generaran una velocitat i un poder que tendirà a reduir tots els intervals de temps tant a l'interior com a l'exterior.

El paper d'Amèrica en el món és decisiu. Si les revolucions europees i colonials, ara en l'ordre del dia, precedeixen en el temps la culminació de la lluita als EUA, s'enfrontaran immediatament amb la necessitat de defensar les llurs conquestes contra els assalts econòmics i militars del monstre imperialista americà. La capacitat dels pobles insurgents victoriosos d'arreu de mantindre's dependrà en un alt grau de la força i la capacitat de lluita del moviment obrer revolucionari d'Amèrica. Els obrers americans es veuran forçats aleshores d'ajudar-los, de la mateixa forma que la classe obrera de l'Europa occidental ajudà la revolució russa i la salvà en bloquejar els assalts militars a gran escala contra la jove república obrera.

Però fins it to si la revolució a Europa i a altres parts del món es retardàs una vegada més, això no suposarà de cap manera una estabilització prolongada del sistema capitalista mundial. La qüestió de socialisme o capitalisme no es decidirà finalment fins que es decidesca als EUA. Un altre retard de la revolució proletària en un país o un altre, o fins i tot en un continent o un altre, no salvarà l'imperialisme americà de la seua nèmesi proletària a l'interior. Les batalles decisives pel futur comunista de la humanitat es faran als EUA.

La victòria revolucionària dels obrers en els EUA segellarà el destí dels règims burgesos senils en cada part del nostre planeta, i de la burocràcia estalinista, si encara existeix aleshores. La revolució russa posà dempeus els obrers i els pobles colonials. La revolució americana amb el seu poder cent vegades superior posarà en moviment forces revolucionàries que canviaran la faç del nostre planeta. Tot l'hemisferi occidental es consolidarà ràpidament en els Estats Units Socialistes de Nord, Centre i Sud-Amèrica. Aquesta potència invencible, fusionada amb els moviments revolucionaruis de totes les regions del món, posarà fi al sistema capitalista supervivent en general, i començarà la grandiosa tasca de la reconstrucció mundial sota la bandera dels Estats Units Socialistes del Món.

Mentre que el problema principal dels obrers de la revolució russa era mantindre el llur poder una vegada l'havien aconseguit, el problema als Estats Units és gairebé exclusivament el problema de la conquesta del poder pels obrers. La conquesta del poder als Estats Units serà més difícil que a l'endarrerida Rússia, però precisament per aquesta raó serà molt més fàcil de consolidar i assegurar.

Els perills de la contra-revolució interior, la intervenció exterior, el bloqueig imperialista i la degeneració burocràtica d'una casta laboral privilegiada—a Rússia tots aquests perills es derivaven de la feblesa numèrica del proletariat, la misèria i l'endarreriment seculars heretats del tsarisme, i de l'aïllament de la revolució russa. Aquests perills en darrera anàlisi foren inevitables.

Aquests perills amb prou feines existeixen als EUA. Gràcies a la superioritat numèrica aclaparadora i al pes social del proletariat, el seu alt nivell i potencial cultural; gràcies als grans recursos del país, la seua capacitat productiva i la força preponderant en l'arena mundial, la revolució proletària victoriosa als EUA, una vegada haja consolidat el seu poder, serà gairebé garantida automàticament contra la restauració tant per una contra-revolució interna com per una intervenció forastera i un bloqueig imperialista.

Pel que fa al perill de la degeneració burocràtica després de la victòria revolucionària—això tan sols pot sorgir de privilegis que al seu torn es base en l'endarreriment, la misèria i mancances universals. Aquest perill no té cap fonament material als EUA. El govern obrer i camperol triomfant des d'un bon començament serà capaç d'organitzar la producció socialista en nivells molt superiors al capitalisme, i gairebé de la nit al dia garantirà un alt nivell de vida per les masses de forma que despullarà els privilegis en sentit material de qualsevol significat. Les especulacions malaltisses del perill de la degeneració burocràtica després de la revolució victoriosa no fan més que introduir l'escepticisme i el pessimisme en les fileres de l'avantguarda obrera, i paralitzar la llur voluntat de lluita, mentre aporten als descoratjats i vacil·lant d'un pretext convenient per defugir la lluita. El problema als EUA és gairebé exclusivament el problema de la conquesta obrera del poder polític.

XII

En la propera lluita pel poder els principals avantatges es trobaran al costat dels obrers; amb la mobilització adient de les llurs forces i amb una direcció adient, els obrers guanyaran. Si hom vol tractar amb realitats profundes i no amb aparences superficials, aquesta és l'única forma de presentar la qüestió. La classe capitalista americana és forta, però la classe obrera americana ho és encara més.

La força numèrica i el pes social de la classe obrera americana, enormement augmentats per la guerra, són aclaparadors en la vida del país. Res no s'hi pot oposar. La productivitat del treball americà, igualment augmentada molt durant la guerra, és la més alta del món. Això vol dir preparació, i preparació vol dir força.

Els obrers americans són acostumats als més alts nivells de vida i de treball. La visió àmpliament sostinguda que els salaris alts són un factor conservaduritzador que tendeix a fer els obrers immunes a les idees i accions revolucionàries és parcial i falsa. Això és vàlid tan sols en condicions d'estabilitat capitalista on el nivell relativament alt de vida es pot mantindre i fins i tot millor. Això queda exclòs pel futur, com tota la nostra anàlisi ha mostrat. D'altra banda, els obrers reaccionen de la forma més sensible i violenta a qualsevol atac als llurs nivells de vida. Això ja s'ha demostrat en les onades de vagues on grans masses d'obrers «conservadors» han recorregut a l'acció més militant i radical. En la situació actual, per tant, el nivell de vida relativament alt dels obrers americans és revolucionari i no, com es creu habitualment, un factor conservaduritzador.

El potencial revolucionari de la classe es reforça més amb la llur militància tradicional vinculada a la capacitat per reaccionar gairebé espontàniament en defensa dels llurs interessos vitals, i la llur singular capacitat de recursos i d'improvisar (les assegudes!).

Un altre factor altament important en elevar el potencial revolucionari de la classe obrera americana és la seua enormement crescuda cohesió i homogeneïtat—una transformació realitzada en el darrer quart de segle. Abans, grans i decisius sectors del proletariat de les indústries bàsiques provenien de la immigració. Aquests obrers d'origen foraster tenien limitacions, eren dividits per barreres lingüístiques, tractats com a pàries socials, i privats de ciutadania i dels drets civils més elementals. Totes aquestes circumstàncies semblaven barreres insuperables en el camí de la llur organització i funcionament com a força laboral unida. En els anys posteriors, però, aquests obrers d'origen foraster s'han assimilat i «americanitzat». Ells i els llurs fills constitueixen avui un destacament poderós, militant i articulat del moviment obrer organitzat.

Un desenvolupament igualment important i profund el representa la transformació que ha tingut lloc en la posició ocupada pels negres. Abans barrats i privats dels drets i beneficis de l'organització pels reaccionaris sindicats d'ofici dominants i, d'altra banda, considerats i emprats de vegades pels patrons com una reserva per trencar vagues, les masses de negres han penetrat des dels anys 1920 en les indústries bàsiques i en els sindicats. No pas menys de dos milions de negres són membres del CIO, d'AFL i dels sindicats independents. Han demostrat en les grans vagues que destaquen en progressisme i militància.

Els obrers americans tenen l'avantatge d'ésser comparativament lliures, especialment entre les capes més joves i més militants, dels prejudicis reformistes. La classe en general no s'ha infectat del verí afeblidor del reformisme, ni en la varietat «socialista» clàssica o en l'estalinista de darrera hora. Com a conseqüència, una vegada entren en acció, accepten més fàcilment les solucions més radical. Cap sector important de la classe, i encara menys la classe en general, s'ha desmoralitzat per les derrotes. Finalment, aquest poder jove i fort es veu arrossegat a les fases decisives de la lluita de classes a un ritme que crea unes premises sense paral·lels per la radicalització de masses.

XIII

Se n'ha parlat molt de l'«endarreriment» de la classe obrera americana com a justificació per una visió pessimista, per l'ajornament de la revolució socialista a un futur remot, i l'abandonament de la lluita. Aquesta és una visió molt superficial dels obrers americans i de les llurs perspectives.

És cert que aquesta classe, en molts sentits la més avançada i progressiva del món, no ha pres encara el camí de l'acció política independent a una escala massiva. Però aquesta feblesa es pot superar ràpidament. Sota l'empenta d'una necessitat objectiva no tan sols els pobles endarrerits sinó les classes endarrerides dels països avançats es poden trobar obligats a creuar grans distàncies d'un salt. De fet, la classe obrera americana ja ha fet un salt així que l'ha feta avançar molt més enllà de les seues antigues posició.

Els obrers entraren en la crisi del 1929 com una massa desorganitzada, atomitzada, imbuïda d'il·lusions en relació a l'«individualisme salvatge», la «iniciativa privada», la «lliure empresa», «l'estil de vida americà», etc., etc. Menys del 10% de la classe s'organitzava sindicalment (menys de 3 milions de 33 el 1929). A més, aquesta feble capa incloïa especialment els obrers més preparats i privilegiats, organitzats en antiquats sindicats d'ofici. El sector principal i més decisiu dels obrers tan sols coneixien el sindicalisme tan sols com a «sindicalisme d'empresa», i romanien sense el benefici, l'experiència i fins i tot la comprensió de la més elemental forma d'organització obrera—el sindicat de branca. Se'ls veia i se'ls tractava com a simple matèria primera per l'explotació capitalista, sense drets o protecció ni cap seguretat laboral.

Com a conseqüència d'això, la crisi del 1929 trobà la classe obrera indefensa i impotent. Durant tres anys les masses romangueren colpides i desorientades pel desastre. La llur resistència fou extremadament limitada i esporàdica. Però la llur ràbia i resentiment s'acumulaven. Els següents cinc anys (1933-37), coincidents amb una revifalla parcial de la indústria, testimoniaren una sèrie de topades gegantines, lluites de carrer i assegudes—una guerra civil embrionària—el resultat final del qual fou un salt, un salt gegant, per milions d'obrers de la inexistència com a força organitzada a la consciència i organització sindicals. Una vegada ben començat, el moviment pel sindicalisme vessà i actualment inclou 15 milions de totes les indústries bàsiques.

En un salt—en una breu dècada—els obrers americans assoliren una consciència sindical en un pla superior i amb organitzacions més fortes que les de cap altre país avançat. En l'estudi i l'anàlisi d'aquesta gran transformació, és que no pas en remugacions vaporoses de l'«endarreriment» dels obrers americans, hom pot trobar la clau pels desenvolupament futurs. Sota l'impacte dels grans esdeveniments i de les necessitats urgents els obrers americans depassaran els límits del sindicalisme i adquiriran la consciència política de classe i d'organització en un moviment de força similar.

XIV

L'instrument decisiu de la revolució proletària és el partit de l'avantguarda amb consciència de classe. En mancar la direcció d'aquest partit les situacions revolucionàries més favorables que sorgeixen de circumstàncies objectives, no es poden dur cap a la victòria final del proletariat i a l'inici de la reorganització planificada de la societat damunt fonaments socialistes. Això es demostrà de forma concloent—i positiva—en la revolució russa del 1917. Aquesta mateixa lliçó de principis deriva de forma no pas menys irrefutable—ni que siga negativament—de tota l'experiència mundial sencera de l'època de guerres, revolucions i aixecament colonials que començaren amb l'esclat de la primera guerra mundial del 1914.

Amb tot, aquesta conclusió bàsica de la gran i tràgica experiència del darrer terç de segle pot ésser i ha rebut una interpretació reaccionària per una escola neo-revisionista, representades pels ideòlegs, filòsofs i predicadors de la prostració, capitulació i derrota. Diuen en efecte: «com que el partit revolucionari és petit i feble no té sentit de parlar de possibilitats revolucionàries. La feblesa del partit ho canvia tot». Els autors d'aquesta «teoria» refusen i repudien el marxisme, i posen en el seu lloc l'escola subjectiva de la sociologia. Aïllen el factor de la feblesa numèrica relativa del partit revolucionari en un moment particular de la totalitat de desenvolupament econòmics i polítics que crea totes les condicions necessàries i suficients pel ràpid creixement del partit de l'avantguarda revolucionària.

Donada una situació objectivament revolucionària, un partit proletari—fins i tot un de petit—equipat amb un programa marxista precisament elaborat i ferms quadres pot expandir les seues forces i arribar al capdavant del moviment revolucionari de masses en un espai compartivament breu de temps. Això es demostrà també de forma concloent—i positiva—amb l'experiència de la revolució russa del 1917. El partit bolxevic, encapçalat per Lenin i Trockij, lligat a una petita minoria, tot just emergia de la clandestinitat i de l'aïllament el febrer fins a la conquesta del poder d'octubre—un període de nou mesos.

La feblesa numèrica, certament, no és cap virtut per un partit revolucionari però és una feblesa que cal superar amb un treball persistent i una lluita decidida. En els EUA totes les condicions es troben en procés de desplegar-se per la ràpida transformació de l'avantguarda organitzada d'un grup de propaganda a un partit de masses prou fort com per dirigir la lluita revolucionària pel poder.

Les contradiccions irremeiables del capitalisme americà, indestriablement unides amb l'agonia del capitalisme mundial, han de dur a una crisi social de proporcions tan catastròfiques que la revolució proletària serà a l'ordre del dia.

En aquesta crisi, és realista espera que els obrers revolucionaris, que assoliren la consciència i l'organització sindicals en una sola dècada, passaran per una altra gran transformació de la llur mentalitat, per assolir la consciència i l'organització polítiques. Si en el curs d'aquest desenvolupament dinàmic s'hi forma un partit laborista de masses basat en sindicats, això no representarà un desviament cap a una estagnació i futilitat reformista, com passà a Anglaterra i altres llocs en el període de l'ascens capitalista. D'acord amb tots els indicis, representarà més aviat una fase preliminar en la radicalització política dels obrers americans, que els prepararà per la direcció directa del partit revolucionari.

El partit de l'avantguarda revolucionària, destinat a dirigir aquest tumultuós moviment revolucionari en els EUA, no s'ha de crear. Ja existeix, i el seu nom és el PARTIT SOCIALISTA OBRER. És l'únic hereu legítim i continuador del comunisme americà pioner i dels moviments revolucionaris dels obrers americans del qual sorgí. El seu nucli ja ha pres forma en tres dècades de treball i lluita incansables contra la corrent. El seu programa s'ha forjat en batalles ideològiques i s'ha defensat existosament contra tota mena d'assalts revisionistes contra ell. El nucli fonamental d'una direcció professional s'ha reunit i ensinistrat en l'esperit irreconciliable del partit combatiu de la revolució.

La tasca del PARTIT SOCIALISTA OBRER consisteix simplement en això: romandre fidel al seu programa i bandera; fer-lo més precís en cada nou desenvolupament i aplicar-lo correctament en la lluita de classe; i expandir i crèixer amb el creixement del moviment revolucionari de masses, sempre aspirant a dirigir-lo cap a la victòria en la lluita pel poder polític.