HI ha dos punts d’importància en relació a l’Església Ortodoxa Grega i la revolució russa. Primer, que l’església s’ha mantingut i segon, que no ha emès cap crida frenètica d’auxili extern. Mentre certs sacerdots s’han aliat amb contra-revolucionaris, oficialment l’església mai no ha pres partit. Fins i tot en el moment actual quan hi ha un fort conflicte, la pugna roman com una pugna familiar.
Tikon, el patriarca, en romandre sense arrossar-se durant els dies de barricades i bloquejos, es demostrà com un líder fort en una època on tan sols poden sobreviure líders forts. Si s’hagués mostrat atemorit o hostil en els dies de Denikin o Koltxac potser hauria compartit el destí dels Romanov; si hagués pres partit pels contrarevolucionaris, la mateixa església podria haver estat fortament somoguda. Però fins fa poc, Tikon ha estat tan plàcid com les seues icones i tan interessat en el gran canvi que hi ha al voltant seu com un científic. I ací en rau la força.
«Que ningú no senta pena per jo», deia l’hivern passat quan hi vaig parlar. «Estic en l’època més interessant de la meua vida».
Molta absurditat s’ha escrit sobre la propaganda anticlerical de la Rússia soviètica. Dotzenes d’autors han discutit un cert senyal força fosc de Moscou que diu: «La religió és l’opi del poble». Aquest senyal, d’uns tres peus d’amplada, s’ha pintat alt en la façana nord de l’edifici del Museu Històric prop de l’entrada a la Plaça Vermella. Ningú a Rússia hi sembla massa interessat i certament atrau menys atenció que qualsevol dels nostres milions de cartells publicitaris. Vaig provar durant un any d’esbrinar qui l’havia col·locat i quin grup representava, però mai no ho vaig poder descobrir. Fou un taxista qui digué la cosa més assenyada sobre això. «Si algú el tragués», digué eixutament, quan li vaig demanar què en pensava, «ningú no se n’adonaria».
Els cartells anticlericals escampats al començament de la revolució, però, tingueren una influència de molt més llarg abast. Eren habitualment encarats a sostindre que els sacerdots atresoraven les terres eclesiàstiques i que al mateix temps esperaven que els camperols els donassen suport. Qualsevol idea que aprove el lliurament de terra als camperols és popular a Rússia. No passà gaire temps que els camperols s’havien apoderat de les terres eclesiàstiques i les havien dividit pels llurs comitès de terres. Però això no els feia ateus.
Record una trobada amb un antic dirigent camperol de Sibèria que havia liderat una revolta reeixida contra Koltxac. Fou rebut com un heroi quan arribà a Moscou per a un Congrés Panrús de Soviets. M’explicà una història sobre un sacerdot de la seua comunitat que era contra-revolucionari. Digué, «habitualment passa això amb jo i amb molts dels camperols, amam a Déu i som religiosos però odiam els sacerdots». Li vaig demanar que no era possible trobar bons sacerdots, i començà a parlar-me d’un sacerdot que havia estat molt noble i abnegat. Però aquest era l’únic que podia recordar. «Els altres desgracien Déu», digué.
I això és just el que hom ha d’entendre per tal de comprendre l’església russa i la seua posició persistent. Els soviets no destruïren l’església o l’arruïnaren de cap manera – cap pressió externa ho podria fer. Fou Rasputin i altres «desgraciadors» els qui finalment ultratjaren fins i tot els camperols crèduls i senzills.
Havia de tindre lloc una revolució en l’església alhora que a fora per salvar-la del tot. L’església, en l’època de la revolució, era tan corrupte com el tsarisme. Res no és millor evidència d’això que la forma que fou abandonada per centenars de sacerdots tan aviat com la vida en els monestirs deixà d’ésser fàcil. Molt abans de l’aixecament el sacerdoci s’havia tornat dissolut. Tot el que la revolució féu fou oferir a l’església una purga que en salvà l’ànima. En arrencar-li els vells luxes i extirpar-li els sacerdots parasitaris i en tallar-la de l’estat dugué l’església fora de la política. Fou forçada a existir o caure pels seus propis mèrits.
I quan la riquesa de l’església es reduí a un cert punt esdevingué necessari per a un sacerdot ésser un bon sacerdot i tan estimat i apreciat pels seus feligresos que els seus feligresos fossen disposats a donar-li suport, malgrat la dura vida i les terribles condicions. Així apareix un nou i millor clergat.
La prova final del sacerdoci, però, arribà amb la fam. Tot el que romania de la riquesa eclesiàstica, fora de les mateixes esglésies, eren les joies de les icones i els ornaments d’argent i d’or que llueixen en els altars de tot Rússia. El govern decidí la requisició d’aquests tresors. Els sacerdots que havien tremolat davant del foc revolucionari foren contents i alegres de desprendre’s d’aquestes coses, però hi hagué molts que es resistiren. El resultat fou una escissió en els rengles de l’església, així com avalots, intriga i mal sentiment. Hi hagué probablement una bona quantitat de mala gestió per part d’uns pocs càrrecs soviètics arbitraris com Zinoviev, que no semblen comprendre la sensibilitat de persones religioses i de com de fàcilment s’ultratgen per la intrusió exterior. Hi ha poc dubte que això elevà una situació delicada i desafortunada. Si s’hagués permès a un Comitè Eclesiàstic de seleccionar i lliurar les joies i metalls preciosos, Tikon i altres eclesiàstics probablement mai no haurien estat conduïts a judici.
Amb tot, els judicis mateixos són intensament interessants i marquen una època en la vida de la revolució. Realment marquen el començament real de l’opinió pública a Rússia i això, en qualsevol cas, és un desenvolupament saludable. És com deixa entrar aire fresc a una sala tancada durant molt de temps. Discussions del govern i l’església havien continuat durant cinc anys amb murmuris rere portes tancades. Ara resulta en això: si el govern s’equivoca i priva injustament l’església de riquesa, el govern patirà de manca de suport o fins i tot d’oberta hostilitat de part dels camperols, que tenen tant de poder ara que no se’ls pot ignorar en cap qüestió; i si els sacerdots s’equivoquen i es demostren egoistes en aquesta època de necessitat, els sacerdots serà deposats. Però la mateixa església continuarà perquè els camperols són religiosos; continuaran a «amar Déu» a la manera tradicional.
Fa una setmana vaig trobar un sacerdot rus a Nova York i li vaig demanar de seguida com se sentia davant de la requisició de les joies. Elevà les mans devotament. «Quin home podria pregar a Déu i atresorar joies en un temps com aquest?» exclamava. Llavors me mostrà un creu de fusta molt antiga i preciosament tallada. «Hi havia un robí en aquesta creu», digué. «Era l’única cosa valuosa que posseïa. No us puc dir com de feliç vaig ésser quan la vengueren i els diners s’utilitzaren en assistència. No és una pedra el que hi veieu ara; és una peça de vidre vermell, però m’és quelcom més preciós que el robí». Ací una expressió d’un home realment devot i l’única mena de sacerdot que el poble seguirà en una crisi així.
És perfectament cert que els dirigents del moviment comunista no són religiosos. Tots els estudiants, de fet tota la «intelligentsia» o classes educades de Rússia, no foren mai religiosos. Abans de la revolució tots els grups de revolucionaris i de gent literària se n’enorgullien de la manca de religió. Així l’anti-religió no es confina als dirigents del moviment comunista. Qualsevol altre partit excepte el partit monàrquic seria igualment desproveït d’interès en la religió.
Els monàrquics donaven necessàriament suport a l’església perquè el tsar era realment el cap de l’església. Això ha estat cert des de l’època de Pere el Gran, qui encara que no abolí realment el càrrec de patriarca, mai no permeté que fos elegit un altre patriarca. Un dels aspectes laterals curiosos i interessants de la revolució fou que unes poques setmanes després que l’església fos separada de l’estat, s’elegís un patriarca per primera vegada en dos-cents anys, de manera que mentre d’una manera l’església perdia el seu poder, de l’altra realment se’n feia amb el seu propi.
La llibertat de religió, tal com la coneixem als Estats Units, fou una sorpresa i colp per als membres de l’església russa, ja que fins el 1917 cap altra secta fora de l’ortodoxa grega era permesa per llei a Rússia. Naturalment, quan altres ordes religiosos començaren a enviar missioners la vella església protestà, i quan els soviets respongueren que la llibertat de religió era ara un fet establert que no entenien com a «llibertat» i ho denominaven discriminació. I semblava com una discriminació, perquè, mentre l’Església Ortodoxa perdia les seues antigues possessions, altres religions aconseguien concessions.
Tikon, el títol oficial del qual és Patriarca de Moscou i de Totes les Rússies, i qui és anomenat, amb un fort sabor dels dies revolucionaris francesos, pel Tribunal Revolucionari Suprem, «ciutadà Basil Ivanòvitx Baliavin», nasqué a Pskov el 1860. Fou educat a l’Acadèmia Teològica de Petrograd i esdevingué monjo en completar els estudis. Més tard detingué diversos càrrecs importants com a professor en institucions teològiques. Fou consagrat bisbe de les Illes Aleutianes i d’Amèrica del Nord el 1897 i llavors anà a Amèrica. El 1905 fou fet arquebisbe i traslladà la residència catedralícia de San Francisco a Nova York. Tornà a Rússia el febrer del 1907, en haver estat nomenat arquebisbe de Jaroslav. El 1913 esdevingué arquebisbe de Vilna. A principi del 1917 fou elegit metropolità de Moscou i el novembre del mateix any, just quan els bolxevics arribaren al poder, esdevingué patriarca.
Què influí precisament Tikon i el féu molt més democràtic que la majoria dels seus col·legues, no ho sé. En la meua pròpia opinió, després d’una conversa amb ell, és que ell és una mena d’estudiant d’història i un filòsof, a més de sacerdot. És l’opinió de moltes persones, de dins i de fora de Rússia, que fou la seua llarga residència a Amèrica el que el féu tan liberal. De quelcom em sent segura. Hauria resistit el govern soviètic si hagués cregut que era el millor per al futur de l’església. No crec que es retingués per cap por personal, sinó perquè veia un revifament real de la religió en el foc pel qual passava l’església.
Ningú no podia haver esperat que l’església abraçàs la revolució. La noblesa i el clergat havien caminat massa segles de la mà. La noblesa perí en el curs dels esdeveniment i l’església sobrevisqué, com ho féu a França. I l’església continuarà a sobreviure – merament que més pobres amb poques joies i uns pocs milers d’acres de terra. Però mai no ostentarà el mateix poder que tenia abans ni el que podria ostentar si hi hagués un retorn al tsarisme. No pot ésser tan forta, per exemple, com és l’Església de Roma a Itàlia.
L’amenaça real al poder de l’església russa rau en la seua visió medieval de la vida. Amb prou feines té res a veure amb propagandistes anticlericals o amb una oposició per la força o per requisicions. La joventut de Rússia s’interessa en la reconstrucció i el govern per primera vegada. Els joves han après a llegir i pensar. Ja no s’acontenten amb les velles formes; els repugnen sacerdots dissoluts o poc cristians. Si l’església vol ésser forta i tindre una influència en la vida de la nació no pot aconseguir aquesta influència recolzada damunt d’una pila de robins i diamants mentre milers d’infants es moren de gana. Els vells camperols seguirien Tikon quan diu que la fam és cosa de Déu, però els joves no. És gairebé inconcebible que un home puga seguir el baix Crist d’una manera orgullosa. Certament, els joves russos, quan han defensat tan apassionadament la revolució, mai no se satisfaran amb aquesta concepció.
Sembla molt trist, des del punt de mira religió, que Tikon, que liderà la seua església a través del llarg període de lluita i destrucció, perdés el seu equilibri en el període d’ajustament. Fou capaç de somriure durant tots els pitjors dies de terror i sospita. Podia fer broma sobre la guàrdia txequista que tenia a la porta, podia calmar les seues agitades congregacions, però no podia sacrificar la forma. Quan el vaig entrevistar duia un esplèndid hàbit i joies.
Tikon és sincer. Fins i tot en la seua adhesió a l’esplendor d’or i joies, és sincer. És la seua forma mística particular d’amar Déu, que és difícil d’entendre en la nostra era de materialisme. Tikon, en un grau menor, té moltes d’aquelles qualitats de Lenin que el fan un líder d’homes. Si hagués estat tan gran com Lenin hauria purificat profundament l’església i liderat una gran revifalla religiosa a Rússia.