CAP al final de la primera setmana de l’aixecament bolxevic, Zinoviev i Kamenev es desencoratjaren. Amb Miliutin, Nogin i Rijkov, presentaren la dimissió al Comitè Executiu Central del Partit Comunista. Lenin llegí les lletres en una gran reunió a Smolni i cridà: «Vergonya d’aquests homes de poca fe, que vacil·len i dubten!».
Lenin ha conquerit de fa temps la llur oposició, però no ha canviat les llurs ànimes. Kamenev i Zinoviev són en el seu gabinet, com a satèl·lits, però, no com a líders; són els membres més febles.
Kamenev és president del Soviet de Moscou i membre del Comitè Central Executiu Panrús dels Soviets. És en el comitè nacional de la fam i probablement fa una molt bona impressió en la gent d’American Relief amb els que entra en contacte. Haurien de sentir-se ben com a casa amb ell; té les maneres genuïnes d’un polític americà de ciutat petita.
Ha retingut certament una consciència de classe mitjana malgrat cinc anys d’experiència revolucionària real, malgrat el que es coneix a Rússia com a constant passat revolucionari. No crec que la seua idea de disciplina comunista es puga definir gaire bé. Vol ésser magnànim i promet tot a tothom. És generós, i com que és difícil ésser generós en un estat socialista on hom no posseeix res amb el qual ésser generós, el seu únic recurs és ésser generós amb la propietat de l’estat.
En una lluïssor d’hospitalitat en una ocasió regalà un abric de sabre valorat en milers de dòlars a una dama que admirava i s’astorà i lamentà genuïnament, crec, per les fortes crítiques que llavors li llençaren. Si hi hagués prou homes «de confiança i de preparació» a mà (cosa que no passa mai en cap govern), aquest atac particular de regalar li hauria costat la carrera, encara que en qualsevol altra societat les seues accions haurien estat ben normals.
Kamenev és un subordinat excel·lent i capaç de fer una fortuna en una societat capitalista. No se’l pot acusar no tindre ideals; tan sols se’l pot acusar de tindre la resistència moral d’un polític mitjà.
Bela Kun és l’únic altre càrrec soviètic comparable a Kamenev en la malfiança envers la premsa. En una ocasió vaig anar a l’oficina de Bela Kun per aconseguir una declaració. Després de deu promeses i deu endarreriments, sentia una petita ràbia i vaig demanar-li perquè no m’havia dit d’entrada que no tenia cap intenció de fer una declaració. Em mirà des de l’escriptori, es passà els dits rodanxons pel cabell, i digué d’una manera alterada: «Bé, ja veieu, tot just he pres una aspirina». Un jove oficial rus que seia al costat em somrigué i digué secament, en anglès, «no és estrany que caigueren els soviets hongaresos!».
Kamenev romandrà probablement en el càrrec molts anys per cap raó millor o pitjor que la raó per la qual molts dels nostres senadors són reelegits per a Washington termini rere termini.
La posició de Zinoviev és molt més important i molt més difícil de definir. A banda d’ésser en el Gabinet, és president de la Comuna de Petrograd i president de la Tercera Internacional. Té realment un gran poder i se sap que és capriciós i arbitrari. Els seus oponents en el partit afirmen que la seua volubilitat ha escindit el Partit Comunista Alemany en sis faccions i ha confós i alienat la majoria dels partits en els altres països.
Un professor rus, que era interessat en moviments polítics merament com a observador, explicà la tenacitat curiosa de Zinoviev en el càrrec d’aquesta manera: «Els comunistes», deia, «insisteixen tan fortament en la disciplina de partit i en la lleialtat de partit que mai no han estat capaços d’encarar el fet que Zinoviev no és un líder».
L’aparença de Zinoviev va contra ell. És baixet, de constitució pesada, rabassut. Amb tot no és privat de vanitat; és l’home més fotografiat de Rússia. I si bé té poca imaginació, té un sentit dramàtic real, té una manera d’escenificar-ho tot.
A Bakú, en un moment tenia els orientals desembeinant les espases i declarant una guerra santa; en un altre moment tenia un grup de dones mahometanes a la galeria de fora traient-se els vels. Tot això era clarament impressionant i dramàtic, però el desavantatge real era que l’efecte del segon acte gairebé arruïnava l’efecte del primer.
Sovint em deman si un home pot ésser un gran líder, i ésser completament desproveït d’humor. Quan Zinoviev diu res intel·ligent ni tan sols n’és conscient i invariablement ho espatlla amb un segon acte.
Durant l’aixecament del Kronstadt el govern estonià, amb el seu desig per davant del pensament, envià un cable a Petrograd que deia: «Quina mena de govern teniu a Petrograd?» I Zinoviev respongué: «El mateix govern que hi ha hagut des del 1917».
Si tan sols s’hagués pogut aturar en aquella frase hauria estat capaç de liderar una revolució mundial, o si més no de capturar la imaginació dels obrers. Per comptes d’això insistí en ésser didàctic. Telegrafià pàgina rere pàgina, lliurant una classe marxiana ortodoxa! Però la Internacional no és sense homes de talent i coratge. Hi ha homes sota Zinoviev – italians, francesos, alemanys, búlgars, americans, amb passió i capacitat reals.
Bukharin, l’editor de Pravda, és de lluny el més brillant dels russos. Tant se val com hom puga discrepar de Bukharin, hom ha de concedir-ne la brillantesa. Els letons tenen un grup excepcionalment capaç en la Internacional. Alguns d’aquests hores foren realment en el poder durant el breu temps que Letònia fou «vermella». El líder del grup és un home gran d’aspecte d’estadista anomenat Stootxka. Durant quatre mesos fou president de Letònia.