HI ha hagut dos presidents de la República Soviètica Federada Socialista Russa; tan sols recentment hem esdevingut vagament conscients d’un d’ells. Sempre d’ençà del colp d’estat bolxevic Amèrica ha parlat del govern soviètic com «del govern de Lenin i Trotski». Amèrica era en el cert en la mesura que aquests homes gaudeixen d’immens poder, i incorrecta en la mesura que s’imaginava que hauria estat possible en qualsevol moment, i encara menys ara, que cap d’aquests homes o tots dos haguessen canviat abruptament la política del govern de dreta a esquerra o d’esquerra a dreta sense rebre primer ordres indiscutibles de les masses.
Relativament, Lenin té més poder que Lloyd George i Trotski considerablement menys; mentre que el president Kalinin, que començà el seu càrrec com poc més que una figura decorativa, s’ha salvat de la buidor d’aquesta posició perquè és tan simbòlica del poder creixent dels camperols. Ja se l’ha investit de més poder a través del curs d’esdeveniments del que no pas potser ell mateix se n’adona. Certament, quan partí en el seu tren pintat en el seu primer viatge per les províncies fa tres anys, amb prou feines podria haver previst el seu lloc en la història com una de les influències més grans en la conformació del nou estat.
La influència creixent de Kalinin és un veritable baròmetre de l’opinió pública o, per ésser més exacte, de la reafirmació de l’opinió pública. I és interessant assenyalar que mentre molts dels altres estels del cel comunista s’han enfosquit considerablement amb l’ascens de Kalinin, la posició del primer ministre Lenin tan sols s’ha enfortit. Això és perquè la nova pressió des de sota és de compromís, i els homes públics davallen durant la retirada molt més ràpidament que quan les llurs banderes voleien triomfalment en avenç. Lenin és prou pràctic per entendre els avantatges d’una retirada ben ordena per damunt dels d’una derrota: salvarà tot el que puga de l’estat socialista per comptes d’abandonar-lo en els camps de batalla.
Era la qüestió de la propietat privada la que esdevingué la qüestió vital el 1920 dins i fora de Rússia. L’abolició de la propietat privada fou feta possible per una minoria determinada i conscient. Fou restablerta per la pressió d’una majoria inconscient i sòlida que es movia lentament; aquella majoria eren els camperols. No vull dir que els camperols siguen ara realment en el control de l’estat. Merament vull assenyalar que ja detenen l’equilibri de poder i que avancen cap al control amb la seguretat esclafadora d’un glaciar. Detenen, estratègicament, la mateixa posició que els bolxevics tenien sota Kerenski, però mai no seguiran la mateixa tàctica; assumira el poder gradualment just perquè són la majora; és tan sols una minoria la que ha d’actuar amb afany dramàtic, comptant amb cervells, audàcia i moments psicològics.
Era lògic que el primer president hagués hagut d’ésser un home que representàs els obrers urbans i el segon president, un camperol; ja que d’aquesta guisa es resolgué la revolució mateixa.
La majoria de comunistes no aprovaren l’elecció de Kalinin. Lenin tan sols sentia el temps adient de col·locar un camperol com a cap nominal dels soviets; un camperol que havia de començar com a mestre de cerimònies i que, amb el seu vestit de camperol i amb la seua llengua de camperol, havia de dur les idees de Lenin al poble; un camperol que mai no deixaria d’ésser un camperol i que retornaria a Lenin i diria, «això i això ho tindran, ací no poden seguir i allà hi aniran». Lenin observava Rússia a través dels ulls de Kalinin com hom observa a través d’un vidre.
El 1917 quan els bolxevics prengueren el control de l’estat, un homenet delicat anomenat Jacob Mikhailòvitx Sverdlov, químic de professió i revolucionari de convicció, fou president del Comitè Executiu Central dels Representants dels Obrers i dels Soldats; això volia dir que controlava els Guàrdies Vermells, els obrers conscients i els soldats revoltats; volia dir que detenia una posició de autoritat tan tremenda que no el podia ignorar ningú. De forma que quan es formà el primer Consell de Comissaris del Poble, que no és realment res més que gabinet del govern rus, Sverdlov fou la primera persona que prengueren en consideració. I per tal de trobar-hi un lloc per a ell crearen el càrrec de president. Quan acceptà aquell càrrec abandonà el seu control directe i esdevingué res més que una veu en un grup. Amb tot, durant tots els dies de barricades continuà a actuar com a portaveu del gabinet per als obrers de Petrograd que eren, si més no en el primer any, un poder per damunt del gabinet. L’hivern del 1918 Sverdlov es morí de tifus i fou soterrat a la Plaça Vermella de Moscou.
Durant el temps que Sverdlov fou president el govern era en dificultat contínua amb els camperols. Resistien les expedicions de requisa del govern, es retreien i gairebé ignoraven el poder central fins que les províncies foren en un estat continu de guerra de guerrilles. Gestionaven els llurs soviets locals amb poc o no gens de pensament en el govern de Moscou. La guerra civil continuava i, amb l’ajut de França i Anglaterra, creixia en ritme; dies ben foscos s’ensenyoriren de Rússia. Sverdlov cercava una falca d’entrada que d’alguna manera fes camí cap a una entesa eventual i cooperació amb els soviets locals i centrals. En aquesta cerca descobrí Kalinin. Kalinin ja era immensament popular amb els camperols; havia estat en tot Comitè de Terres d’importància d’ençà del començament de la primera revolució, tant sota Miliukov com sota Kerenski.
Durant el seu període en el càrrec Sverdlov emprà Kalinin com a mediador en nombroses situacions difícils i Lenin n’observava la tasca amb interès. Un vell comunista explicà l’elecció de Kalinin en aquests termes: «Fou una ‘troballa’ de Sverdlov, però fou sols Lenin qui s’adonà que vindria un moment que seria d’un valor incalculable per sostindre Rússia unida». Aquells dies han vingut; vingueren amb l’enfortiment del bloqueig i continuaren amb la fam.
Kalinin és comunista, una mena de comunista que difereix tant de Zinoviev o Litvinov com Borah difereix de Hughes o Hughes difereix de Root; amb tot Hugues i Borah i Root són republicans fins a la medul·la pel que fa a la disciplina de partit, fent enrenou ara i adés, però sense somniar mai de trencar amb el partit. Kalinin creu en una mena de comunisme prou modificat com per adaptar-se als camperols, i Zinoviev creu en una mena de comunisme que s’adapta, en tot moment, tan sols al proletariat avançat i conscient de ciutat.
Kalinin nasqué en el petit poble de Volost i encara l’anomena casa seua, encara hi té una petita franja de terra. Fou educat religiosament, i entén què vol dir l’Església per a un rus devot i mai no hi llença aspersions per això. Encara que ell mateix no és religiós, tolera la religió amb la tolerància greu que no ofèn mai.
La seua anciana mare és vocalment antibolxevic, i amb tot li agrada que tinga coses a dir en el Soviet de Volost. És furiosa amb els bolxevics perquè no són religiosos. Blasma el seu fill i pretén que no se sent gens orgullosa que siga president de Rússia i òbviament creu que no hi ha cap honor massa gran per a ell. Li agrada sempre parlar amb els visitants sobre ell i repeteix monòtonament les mateixes idees a la manera dels vells: «No, no em sorprèn», dirà, «que Mikhail Ivanòvitx haja arribat tan lluny. Fou sempre estudiós, assegut llegint a la llum de l’espelma quan tots els altres ja eren al llit. I sempre em deia, ‘no me molestau, mare, tinc un munt de feina a fer’. Aquesta és la forma que em parla ara quan li enseny religió. Però és un bon fill i amable amb tothom... tan sols que certament hauria de pensar més en Déu».
No crec que Kalinin siga ambiciós; crec que res no li agradaria més que tornar a la seua granja i viure-hi la vida senzilla del vilatge. Quan Lenin el convencé que era deure seu ésser la veu dels pagesos, acceptà el càrrec de la forma silenciosa d’un home que no pensa en la glòria personal. No hi ha res en el seu historial que el demostre com res més que completament abnegat, i l’he vist quan era inspirat. Durant la revolta de Kronstadt caminà fins aquella hostil ciutat dins de la boca d’un canó. Amb tot ningú no gosà o desitjà de fer-li mal!
Kalinin és un antic revolucionari. En la seua primera joventut es trobà incapaç de tolerar, sense protesta, la tirania del govern del tsar que es manifestava amb tanta crueltat brutal envers els camperols. Sempre ha estat desesperadament pobre, un veritable camperol proletari, que desitja deslliurar-se dels inacabables deutes i mantindre’s ell i la seua família honorablement i decent. Fou forçat per la pobresa a anar a la ciutat, on treballava en fàbriques durant l’hivern; tan sols els estius els passava amb la família. Aquests hiverns a la ciutat, on fou posat en contacte amb obrers urbans, li donà una comprensió de la psicologia i desitjos dels obrers urbans així com dels camperols.
Fou exiliat a Sibèria, però no a treballs forçats, i esmerçà aquesta condemna únicament al lleure de la seua vida d’arrodonir-se l’educació; barrejant els clàssics amb els seus somnis de llibertat per a Rússia.
La dona de Kalinin és una camperola educada i enèrgica, que per la seua mateixa capacitat ha esdevingut una figura d’importància en el seu vilatge; capaç i forta i intel·ligent, ha gestionat la seua petita granja just una mica millor que els seus veïns i ha estat elegida presidenta del Soviet de Volost. És una posició de la qual se sent immensament orgullosa.
Madame Kalinin és individualista; una feminista moderna de la mena de dona professional que, a Amèrica, insisteix en mantindre el seu nom i en continuar la seua feina després de casar-se. Durant els darrers tres anys ha estat tan ocupada que no ha tingut temps de visitar Moscou. Kalinin, en les seues rares vacances, ha hagut d’anar a ella. Si mai fa una visita a Moscou segur que durà mocador de cap i abric de pell d’ovella. Sens dubte els russos de casa bona ja diuen que «el carrer major ha arribat a Moscou», tal com díem des de març del 1921, que «gent senzilla» és a la Casa Blanca.
I hi ha una similitud curiosa entre el president Harding i el president Kalinin; tots dos foren elegits per representar el ciutadà mitjà. A Rússia els ciutadans mitjans són camperols – una mitjana del 90%. Tots dos presidents van a la vila pairal fent copets als conciutadans en l’esquena. Tots dos foren elegits com a figures d’un partit i tots dos ja s’han demostrat una mica més esforçats i importants que no pas hi comptava el partit.
Si Rússia continua en el camí on és ara, en cinquanta anys els Kalinin esdevindran Hardings, com a casa amb barrets de seda i gavardines, així com amb pells d’ovella i botes altes. Però és difícil predir on va Rússia o on va el món.
Quan Kalinin viatja per les províncies en el seu tren propagandístic que transporta paquets de literatura, un aparell cinematogràfic i el seu segell oficial, amb l’exterior «fet» per un artista futurista en colors lluents i retratant un mil·lenni en el qual Kalini no seria de gust, és el «camarada» Kalinin per a tot el tren; fa els àpats amb el personal del tren, els portes i els secretaris; tot ho comparteixen per igual. Però quelcom remarcable és que quan torna a Moscou no fa cap esforç per treure’s la pols de les províncies de les botes, sinó que més aviat fa el punt de romandre clarament com a vilatà. Us rep en la seua oficina de Moscou duent les mateixes ulleres apedaçades, el mateix abric esfilagarsat i, en sóc certa, el mateix cor i ment. Porta el camp al costat, envaeix la ciutat amb ella, la permea, l’aclapara...
Aquesta attitud és característica no tan sols de Kalinin, sinó de qualsevol camperol. He observat sovint els delegats en els congressos. No són ni tímids ni arrogants, seuen solemnement en el seu lloc en la gran sala, reflexionant sobre tot el que diu Lenin del comerç o de la reconstrucció, aprovant-ho o desaprovant-ho; acostant-se cada dia a la idea que Rússia és llur.
Es creia generalment que la separació entre els obrers urbans i els camperols és àmplia i irreconciliable, mentre que realment no n’hi ha cap. Els obrers urbans són tan sols camperols que han anat a la ciutat com féu Kalinin, quan no podien guanyar-se la vida en el poble. Els camperols russos no se senten pagesos. L’hivern darrer vaig trobar-me un exemple excel·lent: uns tres-cents mecànics russos especialitzats de Detroit arribaren a Moscou; els necessitaven urgentment en les fàbriques russes. Sense ni una sola excepció refusaren de romandre a la ciutat! I quan s’assabentaren que els allistarien i els forçarien a fer-ho, fugiren cames ajudeu-me en totes direccions. Amb una veu exclamaven, «hem tornar a casa per la terra!».
Naturalment, el govern era desesperat; els funcionaris eren desconcertats sobre quines mesures podien prendre per pressionar i introduir un sentit del deure als russos que tornaven. S’enviaren oradors per discutir amb el grup següent, però sense èxit. L’única solució que el govern trobà funcional fou organitzar-los abans d’arribar; procurar que duguessen eines d’Amèrica i que vinguessen amb la idea definida de romandre en les ciutats per un període fix; ja que tan sols el camp és real per al camperol i la ciutat és sempre una invenció artificial i insana.
L’oficina de Kalinin a Moscou no és en el Kremlin. Entrar en el Kremlin requereix massa cinta vermella. Per tant, mentre que el president dina en el menjador del Kremlin que és una sala ordinària soviètica amb taules, i seu en el Consell de Comissaris del Poble, rep el seu exèrcit de sol·licitants en un edifici ordinari d’oficines en el cor de la ciutat. No calen passis ni credencials per entrar-hi; hom simplement ha de pujar un tram d’escales, obrir una porta i emergir en un gran rebedor nu ple de camperols sorollosos; inevitablement hi apareix.
He pensat sovint que l’oficina de Kalinin és el lloc més curiós on he estat en la vida; té l’atmosfera d’un ferrocarril rus ben endins del cor de les províncies on cada passatger parlar amb qualsevol altre passatger i on no tan sols es passa per alt o s’oblida la formalitat sinó que simplement mai no ha existit.
Tot el dia rep una corrua inacabable de camperols a la manera d’un sacerdot de poble, oferint consolació i consell – i quelcom més sòlid i satisfactori que una pregària, ja que és obligat a prendre una decisió immediata en cada cas o una promesa que serà assumida per la seua oficina. Sota cap circumstància pot semblar indiferent o impotent.
Record arribar ben d’hora al matí per trobar uns vint camperols davant meu. Quan Kalinin arribà tothom s’alçà i hi hagué una sobtada estampida general en direcció seua i una mena de clamor que sorgeix en qualsevol llar russa sobre tota mena de discussió. La veu de Kalinin es podia sentir clarament per damunt dels altres cridant, «camarades, camarades, us atendre per torn». Llavors, mentre creuava la sala cap a la seua oficina privada, una dona fràgil de mitjana edat que seia prop de la porta esclatà en llàgrimes. Puc veure’l ara amb els seus estrets ulls eslaus, el seu nas ample i el cabell crespat, les seues mans nuoses per la feina i la brusa gastada, aturant-se per mirar a través de les ulleres la dona que tenia davant, amablement, simpàticament, estranyadament...
Crec que sabia fins i tot abans de començar a interrogar-la que la seua era una d’aquelles tragèdies personals inevitables que són part del canvi i de la guerra i la revolució. Posseïa una gran casa de camp, però els camperols li havien pres quan dividiren la terra i no li havien deixat més que dues cambres per viure-hi. Era humiliada, desencoratjada i ressentida. Plorava, oblidant que Kalinin també era un camperol. «No puc suportar veure aquelles criatures usant les meues coses boniques, caminant amb grans botes enfangades per casa meua. La meua ànima és en aquella casa!».
Kalinin mogué el cap. Semblava volenterós i fins i tot preocupat per ajudar-la però semblava més un metge en aquell moment que un executiu. Molt gentilment li demanà de recordar que dues cambres eren més del que tenia la majoria de gent ara a Rússia, que aquests eren temps difícils; fins i tot que anirien pel cas plegats si esperava el seu torn. Però tan aviat com tancà la porta que cada camperol de la sala començà a adreçar-se a la dona agitada. Deien que li haurien de fer vergonya aquestes petites queixes i l’acusaven de sol·licitar «privilegis especials». Es presentaven els rang més ample d’arguments, des de l’home que havia perdut una vaca i en considerava responsable el govern a la dona a la que havien matat dos fills en el front.
No era tan interessada en els arguments com en el reflex remarcablement fidel que l’escena presentava del que s’esdevenia per tot Rússia. Mai no m’havia adonat de com completament immerses s’havien tornat les classes altes; com d’implacable i inevitable era l’aixecament de la pagesia. Ací hi havia aquesta dona, en el seu temps barishna (dama), esclafada i derrotada en el seu propi vilatge, trobant el mateix pensament a Moscou que a Nizhni-Novgorod o Kazan o Baku.
Quan Kalinin la cridà hi anà però hom podia veure que ja havia abandonat l’esperança i que no lluitaria més; potser per primera vegada li havia quedat clar el significat real de la revolució.
És difícil per als americans, on no ha existit mai una població camperola, d’adonar-se de la posició dels camperols en una revolució. Són la roca en mig del remolí. Són els grans anivelladors, els grans destructors així com els grans constructors. A Rússia enderrocaren tot al voltant llur i no foren sempre gentils en la ira. Sovint arruïnaren deliberadament i sense necessitats. A les ciutats, pràcticament no es destruí cap edifici ni s’assaltaren tresors, però a les províncies els homes recordaven sovint el nus amb flames vermelles de foc i fins i tot de mort.
Com que els desitjos dels camperols són simples, el món és disposat a concedir-los una saviesa profunda i política que no posseeixen i mentre que no hi ha pas dubte que es prenen el negoci del govern seriosament, la llur inexperiència els condueix sovint a errors greus. Foren els camperols, i no els comunistes, els qui més obstinadament s’oposaren al reconeixement de deutes exteriors. Foren els camperols els que demanaven de tot govern des de l’època del tsar, escoles, hospitals i protecció davant la invasió, però que sempre es ressentien davant de la contribució més ordinària i raonable que els imposaven les autoritats centrals. Fins que Kalinin els hagué educat tendien a demanar com infants, «No som lliures ara? No se’ns pot deixar sols?».
La gran ironia sobre l’aixecament dels camperols és que foren els primers d’abandonar la mateixa igualtat per la qual lluitaren. L’igualament de propietat en les províncies fou aconseguida mitjançant els treballs de les organitzacions del proletariat camperol conegudes com a Comitès dels Pobres, que no tan sols dividiren les finques dels terratinents rics sinó que trencaren el poder dels kulaks (camperols rics). Quan tot el país fou reduït al mateix estatus, els camperols feren cara a la necessitat d’una gran decisió. Ja no hi havia camperols rics o camperols proletaris sinó tan sols el que es coneix a Rússia com a pagesos «mitjans». La qüestió de com mantindre aquesta igualtat sorgia ara. Els comunistes els urgien a abandonar la idea de propietat privada i a treballar la terra en comunes, assenyalant que qualsevol altre curs havia de conduir inevitablement al restabliment de tots els antics valors i a una nova burgesia. Però els camperols temien aquest nou i gens provat camí del socialisme. Les llurs reivindicacions de comerç, moneda d’argent, l’obertura de mercats i magatzems, són una prova àmplia que han tornat al vell camí familiar del capitalisme. Si Rússia hagués estat un país industrial per comptes d’agrícola, la decisió de les masses hauria estat tota una altra.
Fins i tot els nostres presidents coneixen el valor d’una gira de conferències en una crisi nacional. En el nostre immediat passat polític, tenim la memòria de presidents que dugueren «temes» al poble, però és difícil de concebre un president executiu que faça conferències continuadament durant dos anys. Amb tot això és fins i tot una estimació curta dels temps realment dedicat per Kalinin en anar d’un extrem de Rússia a l’altre, llençat des de i cap a Moscou.
Les seues trobades eren més com tribunals, tribunals populars, que assemblees polítiques ordinàries. Els camperols s’aplegaven en les estacions ferroviàries, en les places de vil·la o fins i tot en els caps. Sentien el que havia de dir-los i després ell els escoltava. Discutien, es queixaven, demanaven, es comprometien. Sempre s’hi arribava a una mena d’entesa. Això fou parcialment degut al meravellós tacte de Kalinin, la seua raonabilitat gairebé divina que mai no permetia que un argument es desenvolupàs fins a una baralla. I parcialment perquè coneix la ment camperola que és fàcilment afectada per històries de patiment, per llagoteries o llàgrimes, però impossible de commoure’s per les amenaces. Però fonamentalment, el secret de l’èxit de Kalinin es deu al fet que ell mateixa és un camperol i no hi pot haver cap mur de casta entre ell i el poble. Puc il·lustrar aquest sentiment de contacte complet millor amb la història d’un fet real d’una remota província. Tingué lloc en el que ara coneixem com el pitjor dels «dies de les requises» quan els soviets mantenien centenars de milles de front de combat i els camperols eren taxats gairebé més enllà del que era suportable.
Un dia un oficial letó, que també era un comissari d’alguna divisió de l’Exèrcit Vermell, arribà a un poble remot i féu tocar la campana de l’església per convocar el poble. Llegí una llista dels béns que havia de requisar. Aquest poble havia estat taxat tan sols feia poc temps i hi havia murmuris d’insatisfacció en la multitud, murmuris que cresqueren en rugits. Llavors s’esdevingué una d’aquelles tragèdies salvatges i elementals que fins i tot nosaltres a Amèrica no hem estat capaços d’eliminar de la nostra vida nacional. Les amenaces contra el comissari foren seguides d’una violència sobtada; fou literalment esclafat fins a la mort.
L’oficial letó havia estat acompanyat per un jove soldat camperol, que havia estat una mena d’ordenança per ell durant gairebé un any. En la lluita el noi escapà. Tota la nit la passà plorant i pensant en el seu camarada mort. L’oficial n’havia pres un interès, li havia ensenyat de llegir i escriure i l’havia imbuït dels ideals de l’Exèrcit Vermell. El noi camperol havia estat orfe, solitari i infeliç i una víctima de brutalitat. Pensava ara del mort com es pot pensar d’un sant, i quan arribà al matí havia resolt fer un acte curiosament valent. Sigil·losament entrà en l’església i tocà la campana; la multitud s’aplegà; i pujà a una plataforma i començà a explicar-los de l’home mort i de l’Exèrcit Vermell. No li fou difícil sostindre que a menys que l’Exèrcit Vermell rebés suport, le forces blanques arrabassarien ben aviat per la força bruta els mateixos aliments que ara refusaven als llurs germans. No li calgué gaire per convèncer la multitud de camperols, i no tan sols de convèncer-los sinó de reduir-los a llàgrimes. Donaren tot el que el nou camperol els demanava, i més que això, anaren solemnement en processó fins a la tomba recent de l’home que havien mort, hi dipositaren corones, i li reteren homenatge, dient: «Germà, perdona’ns, no vam poder veure el teu cor».
Aquest sentiment parla de la manca de ressentiment envers Kalinin quan va a l’àrea de la fam. Camina entre els camperols famolencs dient, «qui cau, mor. Ho sé, he patit fam, sóc un dels vostres».
En districtes pròspers utilitza la mateixa tàctica per depassar l’oposició a les col·lectes contra la fam. Sempre que troba funcionaris soviètics locals gens disposats a renunciar al llur darrer gra d’excedent, exclama planyiderament, «A, bé, em sap greu sentir això! La setmana passada vaig veure amb els meus propis ulls milers morint-se de gana. Eren camperols com nosaltres i ens cridaven que els ajudàssem. M’enviareu ara amb les mans buides?». Els camperols mai no poden resistir la seua vida; els resulta massa proper, és com refusar el propi pare.
Mentre els camperols no eren capaços de comportar la renúncia al llur dret a la terra, han acceptat altrament força de cor moltes fórmules àmplies dels socialistes. Aprovaren unànimament l’oferta revolucionària de Rússia al món el 1917 de construir una pau damunt la base de «cap annexió, cap indemnització i dret d’autodeterminació». És una realitat curiosa i trista que les nacions més riques com més es cultiven, menys troben possible comprendre una recepta tan simple de justícia i amor fraternal. El món era massa educat o massa egoista o massa temerós per acceptar l’oferta magnànima de Rússia. I quanta agonia i vessament de sang podria haver-se estalviat!
Els camperols russos, que durant tants segles han lluitat i s’han sacrificat per posseir la terra, manquen estranyament d’orgull nacional, tal com el coneixem. No són envejosos d’altres països. No podien concebre una política agressiva. Si els dieu que Amèrica és molt més rica i progressiva que Rússia, us diran que són molt contents de sentir-ho i que s’alegren que sigueu feliç. Demanen al foraster que tan sols els deixen en pau i no els envien cap més general blanc contra ells; demanen que se’ls permeta de desenvolupar les llurs institucions polítiques. Òbviament el nostre únic deure és ajudar-los a través de la llur lluita terrible contra la gran fam que els ha vingut com una maledicció per cap pecat propi.
No és cap miracle que el president Kalinin puga anar ara lliurement per Rússia, ja que ningú no pensa en assassinar-lo. Quin profit traurien els enemics de la Rússia soviètica matant un camperol com Kalinin? No hi ha un milió de Kalinins? Agranar els Kalinins de la vida política russa seria com voler agranar la mar. Destruir els soviets seria destruir Rússia. Fins i tot sir Paul Duke, del Servei Secret Britànic, concedeix que els soviets són la progènie natural de la revolució, concebuts fa anys sota el tsarisme. Mikhail Ivanòvitx Kalinin reflecteix la nova Rússia més fidelment que no pas cap altre càrrec governamental.