Revolució! L’aire és ple de flames i fums. Les formes dels homes, vistes a través del fum, es distorsionen i es fan irreals. Superhomes prometeics, semblen, gegants en pecat o virtut, satans o savis. Però, en realitat, rere la pantalla de fum i flama són com altres homes: ni més grans ni més petits, ni millor ni pitjors: totes criatures de les mateixes incessants passions, fams, vanitats i pors.
És així a Rússia. I en aquest llibre he intentat mostrar els líders de la revolució com són, com els conec a casa llur, on la lluïssor vermella no penetra i viuen com altres homes.
Grans esdeveniments fan grans homes. Ja que ésser prou fort fins i tot per mantindre’s un mateix en mig de grans esdeveniments és ésser gran. Sense l’esdeveniment la força no és res. Si la revolta del 1917 hagués fracassat, com la revolta del 1905, Lenin hauria fet vida en un àtic de Ginebra, Trockij hauria viscut i mort en unes golfes de Nova York, Kalinin hauria romàs un pagès decebut i carregat de deutes, Txitxerin un fútil ex-diplomàtic en l’exili. El món no n’hauria conegut els noms: així com el món no hauria conegut Napoleó o Danton o Marat o Robespierre si Lluís XVI hagués estat una mica menys desesperadament avorrit. Però la revolta del 1917 esdevingué una revolució i el seu impuls i onada colossals arrossegà els exiliats fins a la grandesa. Com a homes no els canvià.
Difereixen dels líders polítics que hom troba a Washington, Londres i París, principalment perquè són capaços d’ésser més francs i més ells mateixos. L’opinió pública, que és l’adob dels polítics i el llast dels estadistes, no els condueix a mostrar conformitat o platitud grandiloqüent. El públic que han de satisfer és petit i sofisticat – els sindicats de les ciutats més grans. I aquests treballadors demanen, per damunt de tot, franquesa i veritat sense maquillatge. Un discurs de Lenin és, per tant, tan directe i poc sentimental i tan ple de fets com un comunicat d’un consell de direcció de l’executiva d’una corporació americana. Les necessitats lentes i fortes dels camperols s’han d’afrontar, també; però són necessitats simples, terra i comerç lliure, i no afecten coses intrincades, remotes de la vida quotidiana de la granja, com afers exteriors i alta economia. A la fi els camperols governaran Rússia, però avui l’opinió pública és l’opinió dels treballadors amb consciència de classe de les ciutats. Per tant, els líders de Rússia es poden permetre ésser francs.
En les democràcies occidentals, la política és l’art de semblar franc mentre hom no és. Tan sols tres tipus de polítics arriben a emergir en els llocs més elevats. Primer, l’estadista de comprensió intel·lectual brillant, com Lloyd George, que sempre sap que hauria de fer, i no ho fa – fins que el públic també arribava a entendre-ho, habitualment uns mesos, o uns anys, més tard. Segon, el sentimentalista, que sempre és capaç d’enfangar una comprensió inconvenient dels fets i camuflar la seua consciència amb principis grandiloqüents que el faran arribar al cor del públic. Tercer, l’amable cap quadrat, que descobreix què s’hauria de fer una mica després que el públic. Aquests tipus no existeixen a Rússia. Els sindicats obliguen el polític rus a ésser un marcat realista, que parla francament, que actua d’acord amb la millor informació que pot aconseguir i que dóna aquesta informació plenament al públic. Els líders descrits en aquest llibre semblaran, doncs, més francs i més directes que els líders del món occidental.
També semblaran més desesperats; no perquè siga el llur caràcter natural ésser desesperats sinó perquè confronten com a desesperat un problema com mai ho ha experimentat el cervell humà. Han estat atrapats, des del principi, entre les banyes de dilema revolucionari. La mateixa fallida intolerable de la vida econòmica, que és l’única que fa possible la revolució, també predestina la revolució a un fracàs gairebé segur. Aquella bèstia avorrida, el públic, es mourà cap a la revolució tan sols quan la via ha esdevingut insuportable, tan sols quan l’ordre establert s’ha enfonsat tant completament que tan sols hi romanen ruïnes. La revolució no arriba abans de la ruïna. I construir damunt ruïnes una vida nova i més justa és una tasca gairebé més enllà dels poders humans. Tanta energia exhausta de la nació s’ha de consumir en restablir els mers fonaments de la vida – alimentació, allotjament, roba i seguretat davant de la por – que poc roman per atacar la tasca de donar una nova forma a la vida que siga més propera al desig del cor. Però a aquesta tasca els líders de Rússia han dedicat la vida. I si reïxen o si fracassen, seran sempre recordats pel coratge de seguir un ideal a través de la destrucció, la fam, la mort i l’odi del món.
Ací, doncs, són: els russos d’avui:
Propers als tàrtars i als cosacs de la plana, fills de serfs i nòrdics i mongols – propers a la terra i lluitant pels estels.
LOUISE BRYANT.