LI DEMAN un favor a qui llegeix aquest aplec de relats, relligats en l’extrem d’Àsia, en aquella terra mística de nits blanques d’estiu i llargs dies negres d’hivern, on esdeveniments fins ara tan sols somniats o vagament planificats per a eres futures s’han fet realitat sobtadament. Li deman al lector de recordar el seu temperament moderat quan s’assegue sota la làmpada ombrejada d’un vespre per llegir certes amables llegendes antigues, de recordar com deliberadament es deixa anar d’aquest món cap a un altre tan poc similar al nostre com la pàl·lida lluna. Hauria de rememorar que en llegir rondalla antiga ho fa amb una ment oberta, calmada, sense mai llençar el llibre ni maleir perquè un antic rei ha marxat amb tots els seus gallards guerres en un altre país sense res que s’assemble a un passaport del Departament d’Estat.
Tenim ací a Amèrica un prejudici de tot obvi i discutible contra Rússia. I això, en sereu d’acord, naix de la por. A Rússia quelcom estrany i preocupant ha tingut lloc, amenaça de desfer la nostra present civilització i instintivament temem un canvi – per a millor o per a pitjor. Abraçam les nostres comoditats, els nostres antics hàbits de vida, els nostres antics valors... Hi ha entre nosaltres que xiuxiuegen que aquest canvi suposarà foscor i caos, hi ha els qui afirmen que no és més que una llum daurada que, començant amb una petita flama, encerclarà la terra i la farà lluir amb felicitat. No em toca pas dir-ho. No sóc més que una missatgera que us presenta aquestes notes, intentant de donar-vos una imatge d’allò que he vist i d’allò que hauríeu vist si haguésseu estat amb jo.
En aquell mig any del qual escric em sentia com si contínuament presenciàs esdeveniments que bé podrien arribar uns segles més tard. Era contínuament estranyada i sorpresa. I amb tot hauria d’haver estat preparada per a sorpreses. Tots nosaltres hem sentit els profunds corrents subterranis que giren el curs de la marea viva. La gran guerra no podia deixar un món intacte al seu pas – certs moviments de la societat havien d’impulsar-la endavant, d’altres endarrerir-la. Parl particularment del socialisme.
El socialisme és ací, ens agrade o no – de la mateixa manera que el sufragi femení hi és – i es difon amb els anys. A Rússia l’estat socialista és un fet acomplert. No l’anomenarem mai més somni ociós de filòsofs de cabell llarg. I si aquest creixement ha recordat la brollada sobtada d’un bolet, si ha de caure perquè és prematur, és de tota manera real i ha de tindre un efecte tremend en tot allò que segueix. Tot considerat, hi ha tanta raó per creure que la República Soviètica de Rússia romandrà com que caurà. El fet més important és que no caurà per la pressió interna. Tan sols una intervenció externa, estrangera, hostil, pot destruir-la.
En l’horitzó gris de l’existència humana habita un gran gegant anomenat Consciència de la Classe Obrera. Avança amb pas atronador per tots els països del món. No hi ha escapatòria, hem de sortir i trobar-nos-el. Tot depèn de nosaltres de si tornarà un monstre temible i lleig que demana sacrificis humans o si serà el salvador de la humanitat. Hem d’emprar una gran previsió, paciència, comprensió... D’alguna manera hem de fer un esforç honest per entendre què passa a Rússia.
I jo qui vaig veure l’albada d’un món nou tan sols us puc presentar les meues proves fragmentàries i escampades amb gran meravella. Em sent com qui hagués anar a recollir pedres i s’hagués trobat perles...