HOM sovint es demana què passa en la ment alemanya. A Rússia era possible per a alguns de nosaltres d’esbrinar com els soldats rasos d’Alemanya i Àustria reaccionaven davant la tirania terrible sota la qual viuen. Delegats dels dos milions de presoners de guerra que es trobaven en l’Oficina d’Exteriors s’impregnaren tant de la propaganda bolxevic i la difongueren tan profundament entre els llurs homes que sempre que un presoner escapava i tornava a Alemanya era mantingut en un camp de detenció durant dues setmanes i alimentat amb literatura generada pel govern alemany i calculada com a cura per a la febre revolucionària. Cada presoner era força a patir aquest tractament abans que se’l permetés de contactar de nou amb la seua pròpia gent. Ningú no se n’adona més que els oficials alemany de l’efecte de la consciència de la classe obrera damunt dels llurs objectius imperialistes.
Vaig viatjar directament de Petrograd a Estocolm. No és possible contrast més gran que anar d’una ciutat sota l’ègida d’una dictadura proletària a una ciutat reial on un rei seu en ermini en un tron antic.
Estocolm supura intriga. En la magnífica terrassa del Grand Hotel, on hi ha «plantades» flors fresques al costat de les fonts cada dia, hom va colze amb colze amb gent de tots els racons del món. L’aire és feixuc de complots i contra-complots. Espies de l’Entente i de les Potències Centrals són a cada cantonada. Els hostes parlen amb un to apagat amb els caps de ben a prop, fitant furtivament a banda i banda.
Vaig sopar-hi amb un diplomàtic. Un home alt de mitjana edat hi passà. El meu hoste i l’home es miraren fredament i el meu hoste sospirà. «Hi ha coses de la guerra a les que és dur d’acostumar-se», digué. «Per exemple, l’individu que tot just ha passat és alemany. L’he conegut durant anys, però he estat fora molt de temps i tan sols darrerament he tornat a Estocolm. Fa unes setmanes ell dinava ací amb amics quan jo vaig entrar amb una festa – abans de pensar què fèiem, ens acostàrem i ens donàrem la mà. Fou extremadament molest i tots dos fórem renyats».
Estocolm era ple de gom a gom. Era impossible d’aconseguir cambres en cap hotel; vaig recórrer a la legació americana i m’aconseguiren una petita pensió a Clarabergsgatan. Volia dir-li a la mestressa que partiria l’endemà, però tan sols parlava suec. Per signes vaig provar d’indicar-li que volia un intèrpret. Finalment ho entengué i després de mostrar-me la cambra retornà en uns pocs minuts amb un jove atlètic que es conduïa amb una mena d’aire militar i que em va fer una petita reverència estirada. Parlava anglès gairebé sense accent, i li vaig explicar breument què volia. Quan ell havia acabat la mestressa somrigué i sortí, però el jove encara era al mig de la cambra. Vaig alimentar el foc esperant que se n’anàs.
Sobtadament s’acostà. «Sóc alemany», anuncià.
Vaig provar de no semblar sorpresa i hi hagué un silenci violent.
«Sou americana», continuà, «de forma que naturalment m’odiau».
«Millor no en parlam», vaig respondre, girant-me.
«He de parlar-ne!» gairebé cridà.
Llavors per primera vegada vaig començar a observar-lo detingudament. Tenia un aspecte salvatge; els ulls eren vermells i el rostre gastat com si fos per manca de son. He conegut molts soldats en dos fronts i els havia vist en aquest estat abans. Era mentalment malalt.
«Què passa?», vaig demanar.
«M’han ordenat de tornar per l’avenç rus».
Era diversos dies abans de l’avenç i em vaig sentir encuriosida. «Però no hi ha cap avenç rus!» vaig esclatar.
«N’hi haurà, us ho dic. Hi haurà un avenç i m’han ordenat de tornar. Heu d’entendre, tant si m’odiau com si no, que no hi aniré. No combatré contra el poble rus!».
Mirà amunt i avall. «Sóc en un gran destret», deia tristament. «He pregat d’anar al front francès, però no canviaran les ordres. Són estúpids i inflats de victòria. Esperen que vaja a un país esgotat i dispare contra una població famolenca... No puc fer-ho! El poble alemany no pot ésser tan infame».
«Voleu dir, doncs», vaig demanar-li, «que refusareu obertament de combatre els russos?».
«No», respongué amb desesperança. «Em mataré jo mateix».
Seguí un silenci. Cap dels dos podia pensar en res a dir.
«Liebknecht», vaig dir finalment, «és una de les grans figures de la guerra. És molt més valent, en la meua opinió, fer el que ha fet – protestar contra l’acció del govern que matar-se i que ningú no en senta a parlar mai més».
S’estirà amb altivesa. «Liebknecht!» exclamà amb sorpresa. «Com, és socialista!».
«Amb tot», vaig continuar amb calma, «té el coratge de fer quelcom impopular, que és més del que pot fer qualsevol oficial alemany».
El seu rostre tornà carmesí. «Mademoiselle», va dir greument, «mai no oblidaré que heu dit que Liebknecht és més valent que qualsevol oficial alemany». Passà un llarg minut. «Mai no oblidaré...» vacil·là, «perquè, potser, és cert».
«He patit molt», continuà. «Fa un mes vaig vindre-hi a recuperar-me d’una ferida i per primera vegada des del començament de la guerra he llegit diaris americans. He pensat en moltes coses i he pensat en Rússia. Lluitaria fins al final contra Anglaterra, però no faré una passa contra Rússia. Quan lluitam contra Anglaterra lluitam contra un igual...».
Vaig tornar a la qüestió d’Amèrica. «Què vau traure dels diaris americans?».
«Moltes mentides», va dir, «i una gran veritat». «I era que---».
«Que quelcom és erroni en la política del govern alemany». Començà a recordar: «El meu pare és un home molt ric. Em comprà l’entrada en un regiment assenyat de cavalleria. Creia en el partit militar. Però sóc diferent ara. Odii aquell partit. Han fet del peu poble quelcom vergonyós. Blasm els meus dirigent; blasm especialment el Príncep Hereu. Però què puc fer? No crec en la vostra ‘fraternitat de l’home’. No em sent còmode amb esparracats... No hi ha lloc per jo. El vostre president ha dit una gran veritat. Ha dit que el poble alemany no és roí... A, sí, és cert que no som roïns i no és bo amb nosaltres...».
«Si tornau», vaig suggerir, «i dieu que no prendreu part en l’avenç dins de Rússia, què passarà?».
«Tan sols pot passar una cosa si hi torn; seré afusellat en vint-i-quatre hores».
Vaig mirar el meu enemic que es presentava recte i jove davant meu. Era cert que no hi havia cap esperança per a ell. Ja era en desgràcia. S’havia expressat i no hi havia cap recurs. D’altra banda, no podia imaginar-se unit als revolucionaris. Era una ànima perduda. L’única cosa que li quedava era l’oblit en un dormitori d’hotel. «No és just...» murmurava de nou d’una manera mig apagada mentre tancava la port i davallava per les estretes escales.